Jubilats i emèrits

Acaba de morir Josep Palau i Fabre.

A Madrid, sota direcció i dramatúrgia d'Hermann Bonnín, té lloc, fins al 23 de març, al Teatro Español, que dirigeix Mario Gas, la representació de Don Juan, príncipe de las tinieblas. I, a més, una exposició (c. O'Donnell, 10), amb el títol Josep Palau i Fabre, el Alquimista, així com un cicle de conferències a la Fundació Blanquerna, que ja van posar en marxa Julià Guillamon, David Castillo i Perejaume, entre d'altres, amb lectura de poemes a càrrec de Montserrat Carulla. Aquesta setmana, nou col·loqui, amb la presència de Vicenç Altaió o d'Àlex Broch, i lectura de poemes a càrrec de Gemma Reguant. Ens havien dit que ell, l'amic d'Artaud, Octavio Paz i Picasso, potser seria present en un dels darrers actes. Un escriptoràs autoexiliat, a Barcelona i a París, nonagenari, de qui el pare havia imprès a la Pal·las A.G., el 1972, per encàrrec de Proa, Poemes de l'Alquimista, ocupa, ni que sigui massa tard, un lloc entre una generació de lectors molt més joves.

¿Què hauria passat si algú hagués volgut jubilar-lo als 65 anys? Penso en personatges com Avel·lí Artís-Gener, Tísner, o Agustí Bartra, o Anna Murià, entre els que ja no hi són, d'una obra tan sòlida en temps de jubilació sembla que obligatòria. I penso en els molts que són entre nosaltres, a la ratlla dels 80, tan indispensables com ara Josep M. Castellet, Josep M. Ainaud, Antoni Tàpies, Montserrat Abelló o Josep Benet. ¿Qui es creu amb dret i amb legitimitat per jubilar-los?

¿O d'altres de més joves, i tan actius com Paco Rodon, l'ànima del Museu Enric Monjo de Vilassar de Mar i director d'una de les millors revistes de cultura dels Països Catalans, com és zerovuittresquaranta?

¿Que potser no seria hora de jubilar els jubiladors, si no entenen -els ajuda la figura universitària de l'emèrit- qui para dia a dia la taula de la subsistència cultural a casa nostra?

Manllevo títol i article a l’Ignasi Riera. Està publicat avui mateix a l’Avui . Ho faig ja que parla de dos noms ben propers Palau i Fabre i Paco Rodon , prohoms de la cultura dels que hem pogut gaudir en un cas ( Palau) i esperem encara gaudir molt en l’altra ( Paco Rodon ) en la nostra comarca.

De Palau ja en vaig dir la meva fa uns dies. Sortosament veig un sentiment generalitzat en el mon de la cultura de reconeixement unànime al seu paper cultural , però em preocupa que aquest sentiment sembla ara haver-se enganxat també als polítics. Dic això ja que he estat un seguidor fidel de les exposicions de la Fundació Palau ( totes elles magnífiques) i he sovintejat actes i inauguracions. He de dir que excepte els alcaldes de Caldetes i J.Rangel , l’actual delegat del Govern i home que va fer possible l’arribada de Palau a la població, mai he coincidit amb cap altre polític de les contrades. Com igualment han estat els casos de coincidència amb artistes de ciutat i comarca.

Ara sembla que tothom era “palauista”, ja m’agrada , potser així les activitats de la Fundació tindran un més gran ressò i la presència dels artistes no els obligarà a dissimular quan es parlava d’unes exposicions i una fundació que mai no havien arribat a trepitjar. I en el mateix del mateix en el cas dels polítics.

El cas Paco Rodon és també sagnant. Tot , absolutament tot el mon de la cultura sap el paper cultural que en Paco ha fet a Vilassar convertint-la en espai de referència per a la resta del país, en aquests vint anys d’activitat i agitació cultural des de la seu del Monjo. Ara mitjançant una vulgar i burocràtica carta signada per l’Alcalde de la població, se l’obliga a la jubilació el proper dia 31 de març.

Deixant de costat la resolució de la reclamació a tal ordre que ha fet en Paco a fi de mantenir el seu status i el seu drets , crec que tots aquells que sabem i hem pogut gaudir de les excel·lències culturals que ha anat preparant mes a mes en el seu casalot del Camí Ral , hem d’alçar la veu per protestar davant el govern municipal de Vilassar de Mar ( de CiU) per aconseguir que no s’apagui el fet cultural que emana de la seva tasca.

No és aquesta la primera vegada que el treball de Paco perilla, i sempre degut a les pressions de CiU , que va llençar ordre de caça i captura degut a que en el Museu es presentà el llibre polèmic escrit contra la figura del polític Sánchez Llibre. Manava llavors l’alcalde Cirera i era regidora de Cultura , Núria Pera , després responsable del Consorci de Normalització Lingüística del Maresme. Encara riem en Paco i jo quan recordem un article que em va demanar pel “zerotres...” que acabava dient “... ens han remenat les cireres i ens volen tocar la pera. “ .

Una tasca com la de Paco Rodon no pot anar en orris per una alcaldada en forma i manera de bretolada anticultural. Potser és que la gent de CiU tan amant de la cultura popular , sabent abastament que ens de Vilassar son penja ases , exigint el seu lloc de protagonistes en la cultura del país han agafat el paper d’ases , i el cert és que el porten amb tot honor i consideració.

ALBERT ALÍS

No deixa de ser curiós que els dos companys que m’han acompanyat en l’aventura de Proposta Mataró. Fons d’Art, inaugurin exposició en dos dies consecutius. En Josep Mª Codina ho feia dijous a l’Ateneu Caixa Laietana , exposició de la que en parlava en el post d’ahir , i l’Albert Alís ho feia el divendres a la prestigiosa galeria Anquins de Reus. Dues exposicions paral·leles amb més semblances de les que sembla.

Certament no he pogut visitar encara la mostra de l’Albert , però si he pogut veure forces de les peces que presenta en la petita delícia que sempre és veure el treball d’un artista en el seu taller , i moltes vegades tan sols embastat, podent intuir quin serà el seu caminar. A més la galeria disposa d’un acurat weeb ( http://www.anquins.com/ ) en el que es poden veure , amb fotografies de mida més que acceptable, totes les obres presentades ( exposicions – exposició actual , engrandir qualsevol obra i jugar amb les fletxes ) .

L’Albert està també en un moment pletòric . Les seves obres cada vegada es despullen més de l’accessori per romandre tan sols amb l’essència , en l’eix , en aquell detall apuntat i convertit en pedra capitular.

Cada vegada més , i malgrat la referència , fuig del reconeixible per cercar l’emoció que traspua l’indret i ens parla, no de llocs , espais , ciutats..., ens parla d’emocions , ambients , esperits. Sense voler ens parla amb art del color que transmeten les ciutats sense haver de caure en inútils elucubracions que alguns consideren contemporànies ( pobrets).

I en aquest caminar apareix un lligam amb la mostra de Codina. Mentre aquest sembla començar a fugir d’ell i a obrir-se al color, Alís cada vegada sembla endinsar-se més en la seva recerca , en aquest intent del caminar envers el buit del no res , en l’eliminació total de l’anècdota.

Alís i Codina, dos camins paral·lels en la recerca , en l’amor per l’ofici en el desig d’expressar sensacions i emocions , un en base a sí mateix , l’altre pels imputs que rep de l’exterior. Un en la figuració, l’altra en l’abstracció .
Dos camins de costat que ves a saber si un dia coincidiran.

EL DEBAT

Vaig ser un més dels milers que vaig veure l’esperat debat Zapatero vs Rajoy , i a bon segur soc també un dels milers de persones que en van sortir del tot decebuts.

El debat d’ahir va ser un bi - monòleg en que es va estar més pendent del “retrovisor” ( magnífica aquesta comparança periodística) que no pas de presentar propostes . Encotillat per un ritme marcat pels aparells del partit que el convertien en injugable , el match, guanyat això sí per Zapatero , va ser tediós , vulgar i crec que no va servir per convèncer a ningú ni dels indecisos ni de la part contraria.

Caldria que canvies molt la segona part . Caldria una millor llibertat d’acció ja que si no millor que cada primera intervenció temàtica vagi amb CD i fent play-back , així no hi haurà problema de temps i bo serà acabar amb la ridiculesa de cronometradors de bàsquet . I en la resta propostes, cos a cos, i que guanyi el millor , que evidentment és Zapatero.

Però hi veig massa por , necessitat d’estar tot programat , que ningú surti del guió no fos cas... Així, d’aquesta manera , poc s’incentiva a participar. La gran devallada de la participació precisa d’una actitud viva , en la que els ciutadans vegin que es compte amb ells i tenen dret a prendre part en la pressa de decisions.

Debats com el d’ahir sols satisfan als fanàtics i desencisen a la ciutadania. I vistes com estan les coses , potser aquesta aposta és un error de càlcul que pot petar a tot aquell que precisi de la participació per seguir viu.

CHACÓN

No vaig anar al míting de Chacón , però no cal patir , votaré PSOE.
I dic PSOE , ja que cada vegada és més evident el que els catalans del PSC sabíem, que no ens presentem a aquestes eleccions.

Aquests dies ho explicitaven molt bé alguns periodistes. Algú ha sentit a la Chacón parlar de grup parlamentari propi del PSC?. O de les balances fiscals?, O d’una posició fiscal propera al concert del País Basc?. O del traspàs de competències en Renfe , Aeroport de Barcelona , Port i demés. O del quart cinturó, la MAT , les seleccions nacionals catalanes ,....

Tot això és del que voldria sentir parlar en un míting del PSC. Per sentir parlar de Zapatero i Rajoy ja en tinc prou amb els debats personals, en els que de moment el nom de Catalunya , no ha quedat ben galdós precisament.

Per escoltar a Chacón parlant de “generals” ja la vaig sentir en aquell lamentable discurs de les municipals a la buida sala del Casal.
Però a més no hi he anat per diverses coses:

Per la patètica campanya d’emprenyadors SMS que volien jugar a detectius. Ara et dic qui ve, però no quan ni a on . Ara et dic hora però no dia. Ara hora i dia però no lloc. En resum per acomiadar al cap de premsa responsable.

Per usar un poliesportiu un diumenge al matí. A Mataró de poliesportius n’anem mancats, encara que anem per bon camí. El diumenge al matí és un dia de plena activitat. Impedir l’activitat esportiva i obligar a un bon nombre de canvis ( algun d’ells patit de ben a prop) es de molt poca vergonya .

Els hoolligans parlen de 700 persones , és a dir quatre centes a bon comptar. Que no hi caben al Monumental?. Cal fotre a un bon grapat d’esportistes joves i de base per un miting partidista?. En raó a que?. És aquesta la política d’esports del PSOE per la propera legislatura?.
Crec que els responsables haurien de disculpar-se als que han petit la malifeta.

(Per cert qualsevol dia de l’any entrar amb calçat normal al Millán és provocar esgarips que s’escolten a Burriac. Per quina raó , sí es va permetre accedir a la pista amb calçat normal?.)
Detalls que fan mal, molt mal, i que tiren enrera tota la tasca per intentar convèncer a una adolescent que cal anar a votar. Després del que li ha passat aquesta setmana la seva abstenció és absolutament justificable.

Igualment dues consideracions més. La primera , oblidar-se del “copiar y pegar”. Parlar d’un aparcament en un solar al costat del Mossos quan fa ja un any que s’està construint vivendes de Protecció oficial ( van pel pis 5) , és un error que cal esmenar, per no caure en la crítica del poc que coneixem els barris.
L’altra la disposició de la gent al voltant de l’empostissat. Després alguns es queixen si els qualifiquen de “palmeros”.

Amb tot això , es ben perdonable l'absència. O no?

Malgrat tot. Cal votar PSOE. És fonamental per la "bona" salut d'aquesta , la nostra nació.

JOSEP Mª CODINA. SORTINT DEL BLANC

En Josep Mª Codina ens presenta una magnífica exposició a l’Ateneu. Una exposició de les que marca fita , dit d’altra manera , fins ara en Josep Mª Codina era un bon pintor però ara forma part ja de l’élite dels artistes de la ciutat.

Aquells que hem tingut la sort de conèixer dia a dia el treball de Codina , que hem pogut seguir la seva trajectòria i hem vist el seu caminar artístic , teníem in mente aquesta exposició , una mostra rodona, palpitant , enormement viscuda i que crea en l’espectador un sentiment participatiu de sensacions que sols aconsegueixen els grans artistes.

Una exposició de “blancs” però fugint dels mateixos . mantenint així la seva tradició en les exposicions mataronines, ja que en totes elles sembla encetar un nou camí en el que apareixen noves qüestions, noves estètiques , noves plàstiques , noves ambicions.

Una exposició que mereix un ampla examen. Per això publico avui un text inèdit que havia de servir per el catàleg de l’exposició que celebrà en el País Basc, en la passada tardor i que per raons alienes a n’en Josep Mª i a mi es quedà fora del mateix. Fa tan poc , i l’obra es tan parella que crec que serveix perfectament per analitzar el treball de Codina , un artista que assoleix ara la seva plenitud.

OROGRAFÍA PERSONAL

“ Frente a un mundo impalpable
de aire y luz, alzo mi cuerpo
fenómeno que me muestra
hecho visible el misterio.”

La clara soledad
Gabriel Celaya

Josep Mª Codina tiene una mirada firme y clara que parece acentuarse cuando se acerca, pincel en mano, a depositar la dosis adecuada de pigmento en la tela. Aquella que ha perdido su blanca virginidad en una imprimación lenta y pausada con la que conseguir un blanco vivido, es decir lleno de tonalidades rosáceas ,azuladas, ligeramente parduzcas o amarillentas, establecida con mimo en una base plana de la que cual , si procede y a modo de encáustica , recuperará color y volumen según convenga a su proyecto.

El artista deposita su carga y tras dar un paso atrás, con mimo casi cual caricia, apuntala su intensidad mientras busca en el lumínico estudio el adecuado grafito con que completar la acción, a la que quizás ayude a posteriori un espolvoreado capaz de generar aquel halo brumoso, que contrastará con aquella capa cérea del ángulo superior y hará que....

No se puede comprender el trabajo de Josep Mª Codina sin entender su entramado profundo en el conocimiento y amor del oficio de pintor, como elemento esencial para sustentar en él toda su carga artística. Josep Mª Codina es un renacentista actual. Para él el oficio es medio pero también fin. Sin él no podría establecer adecuadamente su intención comunicativa.

Cree que el elemento artístico industrial es materia inerte, adocenada, vulgar, que solo puede volver a la vida tras el procedimiento vital y personal del creador. De ahí una telas trabajadas para no ser únicamente sustento pictórico y sí formar parte de la propia obra. Estos papeles, escogidos tras minucioso estudio o producto de personal fabricación manual, en el deseo de poder conseguir un óptimo de prestaciones que permita asegurar que toda la carga vital que expresa en sus trabajos llegue con la exacta y justa intensidad al espectador. Pinceles, pigmentos, tonos y tonalidades, sombras y claridades, color personal en suma. Y a su vez, gesto, pincelada, grosor, cera, grafito. Densidad e intensidades, ritmos y cadencias.

Todo lo antedicho es imprescindible en el artista para poder establecer las variables adecuadas en cada obra y ordenar las coordenadas móviles de los tres elementos fijos en los que se establece toda su creación: El hombre, la vida, el tiempo.

Por ello enfrentarse a la obra de Josep Mª Codina es recorrer junto a él sus personales e íntimas reflexiones alrededor de las tres preguntas míticas de la existencia: ¿Quiénes somos? , ¿De dónde venimos?, “¿Adónde vamos?. Lo hace de manera tan críptica y personal que a veces parece que no va a dar ninguna pista para penetrar en el entramado vital de su pintura, pero su enorme sensibilidad nos abre resquicio para penetrar en su interior, y poder observar las similitudes con cualquiera de nosotros.

En sus trabajos Codina expresa sus miedos y temores. Lo hace con un evidente respeto de modo que le cuesta explicitarlos plásticamente. Se sirve de este juego al engaño con su apuesta de esencia abstracta, en la que aparecen elementos figurativos claramente reconocibles. Así el autor va desnudándose en su capacidad de saberse débil, para sentirse arropado en la globalidad del conjunto que está en su misma situación.

El paso de la vida y el paso del tiempo. Elementos en apariencia paralelos que sin embargo a veces desincronizan su ritmo, alterando el equilibrio vital. La vida es siempre tiempo, pero a veces el tiempo no conlleva verdadera vida, en el sentido más estricto e íntimo de la palabra.
De aquí este cuerpo siempre presente, en la realidad o en la latencia. Este repasar sin pausa la piel en un escaneo sin fin. La piel, elemento que une y a la vez separa. Rudo y duro, pero de una enorme fragilidad. Elemento textural que en su relieve marca y diagnostica el paso del tiempo, hecho evidencia en una señalética personal, que nos identifica en sus detalles, dándonos aviso del ayer y siendo presagio del mañana, olvidando el presente que como casi todos sabemos, en realidad no existe.

Así las obras de Josep Mª Codina parecen ser reflejo de una orografía personal. Con sus valles y montañas, sus surcos y laderas. Planicies extensas convertidas en inmensos espacios de placer, y a su lado recodos en los que se hacen evidentes los restos de la batalla, con el interrogante añadido de no saber quien ha sido el vencedor y el vencido.
Lucha y victoria. Derrota pero sin resquemor. Incisiones y suturas. Pasado al que no se debe mirar y futuro que se antoja esperanzado a través de estas notas de color que cada vez van ganando terreno, obteniendo no solo más espacio y sí más protagonismo en el ritmo vital de la obra.

De nuevo el hombre, la vida, el tiempo. Y el arte que todo lo preside y lo hace evidente. Como en este surco húmedo y generoso que domina en algunos de sus trabajos. Un surco que parece creado por el caminar de una lágrima. ¿De alegría, de tristeza, de dolor... ?.

Para averiguarlo, solo hay un camino. Seguir el que magnetiza Gabriel Celaya. Alzar nuestro cuerpo para que se nos muestre, hecho visible el misterio. El nuestro y el de todos, el que intenta discernir Josep Mª Codina en la permanente búsqueda plástica e interior de su propia orografía personal.

(escrit fet a Mataró, en el setembre de 2007)


PS.- Magnífic l’editorial de capgros.com. I valgui amb ell una resposta a la pregunta del Sr. Baron del per què la poca presència de Codina i altres importants artistes mataronins a la ciutat.
Si vol resposta tan sols li cal mirar al costat , i veure l’actuació excluient d’un PMC sectari i partidista que ha renegat de tots aquells artistes que no han mantingut una postura artística , per ells definida com a “contemporania” (?).
Sigui coherent i reconegui que malgrat el seu recolzament personal, els artistes mataronins estan essencialment vetats en les seves possibilitats expositives. I bona part és culpa seva. Per un costat per la renuncia del seu partit a dirigir cultura , per l’altra per no fer una politica de govern que fos igualatoria estilísticament parlant i que tingués en la qualitat el raser del seu límit.

RECOBREM LA VEU

Han estat tres setmanes d’afonia escrita voluntària. Ha estat un silenci volgut en el pensament que així calia per aconseguir la fita. Tinc molt clar que acostumo més a ser esclau de les meves paraules que dels meus silencis , encara que d’aquests n’hi ha molts més del que es pugui pensar. No fa pas molt que un polític local em deia que llàstima que no m’agradés l’estil florentí , essent cert que no m’agrada per el de joc de l’engany que comporta. Acostumat a caminar amb cara descoberta em costa aquest tipus d’una certa deslleialtat. Soc en canvi absolutament pactista. No em costa res arribar a acords, això sí, amb les cartes damunt la taula i tenint tots molt clar quina és la veritat i a que renunciem els de la partida. I quan tinc clar que tinc raó, pactaré però demananant el reconeixement de la mateixa.

Vagi aquesta prèvia al fet de l’establiment d’una nova dinàmica en la possibilitat de que sigui realitat Proposta Mataró. Fons d’Art. Tots els afeccionats saben el que ha passat en aquests dies. La posta en marxa del projecte fet de manera unilateral per part del regidor de Cultura va encendre la capsa dels trons. Calia en la intenció de no fer morir definitivament el projecte , apaivagar el terrabastall. Ho hem fet amb silenci i cercant un pacte mitjançant una entrevista , que es va produir el passat dimarts , amb l’alcalde Baron , el regidor Penedès , els artistes Alís , Codina , i un mateix.

Va ser una entrevista tensa i cordial alhora, en la que crec que Penedès va poder copsar la realitat de l’esperit de la proposta de Fons d’Art , el que segons ells mateix va declarar , implicava per ell com un canvi de les regles del joc, mentre que per nosaltres era el manteniment del concepte en el que hem mantingut la proposta d’ençà el seu naixement.

S’ha obert dons un període de reflexió per part del PMC i estem a l’espera d’una nova proposta, en la que esperem poder-nos trobar i pactar , això sí amb serietat , ambició i desig de futur. Si no és així millor deixar-ho estar , ja que seria crear un ens mort en el seu naixement per manca de futur.

En aquesta espera estem. Cal una decisió i cal que sigui ben aviat. I seria magnífic que aquesta fos positiva.

JOSEP PALAU I FABRE

Com homenatge a Palau i Fabre he remirat el llibre “Picasso en Catalunya” , una magnífica monografia d’aquella vella col·lecció de La Polígrafa. Ha estat un record íntim al que hem afegit la lectura d’un parell de poemes.

L’arribada a Caldetes de Palau i Fabre , potser encara no fa cinc anys , ens ha apropat la seva figura. Vaig poder parlar una bona estona amb ell en un parell d’ocasions , i sempre ha caigut alguna paraula en les inauguracions a la seva Fundació , actes en els que apareixia com un veritable gentlemann , gaudint de l’art i de la companyia dels amics amb els que compartia passió artística i cultural.

La seva saviesa , recuperada en aquesta mirada propera , ens ha permès no tan sols recuperar la seva figura i la gran vàlua dels seus treballs, ans ha permès gaudir d’una Fundació Cultural amb tanta empenta , que quasi sense voler i mig d’amagatotis ha esdevingut element clau en la vida cultural de la comarca, i eix de propagació de la mateixa fora dels seus límits.

En la seva mort vagi el record i el desig de poder aprofundir en les seves capacitats i el seu callat mestratge.

EXPOSICIÓ TORRES-GARCÍA

S’han fet públiques les dades de visitants a l’exposició i aquestes son tan vergonyoses que crec que cal fer-ne reflexió pública i demanar responsabilitats a qui calgui.

1085 és la xifra oficial. Esperem que el compte estigui ben fet i no sigui la suma dels dos espais. Essent així i si restem les persones que varen multiplicar les seves visites , ens podem quedar amb uns vuit-centes visitants , essent generosos.
Per tenir una visió clara d’aquesta xifra hem de dir que l’antològica que fa uns anys va realitzar Josep Novellas va aplegar a més de deu mil visitants, que la darrera exposició d’Alís al Foment va depassar els cinc mil o que el Sant Lluc està cada temporada sobre els quatre mil.

Quan hi ha qualitat i no hi ha resposta és que les coses s’han fet malament , i en aquest cas cal dir que s’han fet molt malament. Sense publicitat , sense ressò, sense difusió comarcal , sense aposta escolar , els resultats no podien ser altres que els aconseguits.
Tenir una exposició d’altíssim nivell , com era aquesta , i no aprofitar-la és en certa manera una estafa a la ciutat i de totes totes és un malbaratament de cabdals públics.
Per tant cal exigir responsabilitats i fer-les públiques.

PS.- Mentre que l’exposició Torres-Garcia ( altíssima qualitat ) tenia una publicitat zero , la mostra d’art contemporani que s’ha inaugurat el passat divendres a Can Palauet ( qualitat discutible , però sempre molt inferior a la de Torres-García) , estava publicitada a vessar en el centre de la ciutat .
Les dades i els fets parlen per si sols.

MADRID I BARCELONA

Fa ben poc que parlàvem de les discussions que la marxa de Borja-Villel al CARS havia suscitat. El tema de la submissió cultural de Catalunya a Madrid i el fer que l’èxit català serveixi tan sols com a trampolí en la recerca capitalina, va portar força cua.



El cert però és que no hi ha color. Per capitalitat o desig , Madrid es troba artísticament parlant molt millor i més oberta que la reclosa Barcelona , que agafi el punt de mira estilístic que agafi , es queda sempre mirant-se el melic. Així ara mateix , tan sols una gran exposició emociona a la nostra capital. És ala galeria Toni Tàpies ,amb el pare Tàpies com a protagonista.



No puc negar la meva delecctació davant qualsevol treball del genial artista. Ara no és menys. Malgrat la seva disminució visual que l’obliga a pintar amb lupa ( els mataronins bé sabem el que significa amb el cas Alcoy) Tàpies segueix escrutant l’interior de l’home i el fa avinent amb les seves icones , la seva personal estètica , i principalment amb el seu llenguatge iniciàtic que aquells que ja estem avesats comencem tan sols a comprendre.


Mentre, a Madrid hi ha dos exposicions per caure de cul. Una al CARS , amb els Picassos provinents del seu Museu de Paris, el millor Museu Picasso que existeix. L’altra la mostra de Modigliani al Thyssen-Bornemisza.


De Picasso poc hi ha a dir. Malgrat ens pesi, el veritable Picasso està en el seu Museu del Marais parisien, lloc que sempre recomano ja que en ell es troba la més pura i nua raó del Picasso més artista. Ara , aprofitar els arranjaments al Museu per poder veure aquests treballs fora de la seva casa nadiua , ha estat una bona aposta del CARS que per si sola quasi obliga a una visita a la capital.


Visita que esdevé desig incontrolable si afegim el nom de Modigliani.

Per a mi com per a molts de la meva generació , Modigliani a més de ser un gran pintor va ser , mitjançant les seves obres , el gran recurs eròtic de la primera adolescència.

No fa falta ni dir com anava aquesta país allà en començar els seixanta. Les meves solucions eròtiques d’aquella primera adolescència era, fullejar d’amagat “Elle” una revista francesa que sovintejava per casa tot devorant els seus anuncis de cotilleria , espectaculars al meu entendre , i com no ,escapar-me a la llibreria per deturar-me en els llibres en que els nus de Modigliani dominaven en la seva més absoluta independència.

Ara ell , els seus amics i el seu entorn , ens ofereixen lliçó magistral en una exposició en que queda ben evident no sols la seva vàlua personal, ans el que és més important , el seu concepte artístic que sembla pont que uneixi l’Itàlia renaixentista i la modernitat.
Un somni d’exposició que ens agradaria molt veure.

PMC
Avui ja he quedat del tot confós. La meva filla Júlia té 13 anys acabats d’estrenar. Ha rebut publicitat del PMC convidant-la a participar en l’espectacle “Scrakeja’t”.
Lloc : el Clap. Hora: 9 de la nit. Preu: 6 euros

Tenint en compte que té tan sols 13 anys acabats d’estrenar, no és anar amb massa presa?.

És a dir , la gent del PMC quan no arriben és que es passen. Per quan una dimissió?.

SALVEM LA NAU GAUDÍ

Hi ha projectes que semblen maleïts de bon començament. No s’acaba mai de saber per què , però tot va malament. El projecte no acaba de ser engrescador , les obres tenen tots els inconvenients del món , el retard esdevé etern i al final el resultat es car i decebedor ja que res és com es desitjava. La Nau Gaudí n’és potser el millor dels exemples.

Amb quasi sis anys de retard , sembla que ara sí que la Nau Gaudí serà una realitat. Finalment s’ha realitzat un acurat treball en el que s’ha volgut ser el màxim possible de respectuosos amb el treball original del genial arquitecte , amb especial intenció en arcs i coberta , punts importants en aquest treball iniciàtic de Gaudí, aconseguint com així sembla, un resultat ben remarcable.
Potser per això encara és més difícil d’entendre que un element que dintre de poc tindrà el seu pes específic en el sempre minvat conjunt patrimonial de la ciutat , quedi adormit i menyspreat amb un insípid pla d’usos, dedicat a un adotzenat telecentre i un espai d’orientació laboral per a joves.

Mataró és una ciutat amb mancances importants d’espais nobles. És difícil per a no dir impossible trobar-ne un que serveixi per actes especials ja siguin culturals, empresarials, civils o de qualsevol tipus. La polivalència d’espais importants en les grans ciutats ha esdevingut element important en la seva promoció exterior. Ara , Mataró, en podria gaudir d’un d’ells i a més amb el pedegree de les beceroles gaudinianes.

Però no , malgrat una general oposició política i cultural que ha obert tot el ventall de possibilitats , el Govern municipal sembla entestat amb vulgaritzar l’espai donant-li uns usos que ni precisa ni mereix.

Queda encara temps per la marxa enrera , i bé farien els que manen en reflexionar sobre el tema , no fos cas que en el cert neguit ciutadà existent en el tema patrimonial aparegués una plataforma “Salvem la Nau Gaudí” , i en aquest cas no hi haurien excuses polítiques o comercials , seria la cultura i el patrimoni que aixecaria la seva veu davant l’evident estultícia municipal.

AVUI NO VOLIA ESCRIURE

Així és. Demà treballo , caldrà matinar i després d’una dura setmana el cos no està per molta gresca , i a més tinc l’ànim empetitit després d’una conversa - reunió de la que he sortit amb fred als peus i gelor a l’ànima.

La gelor per un fet personal ,que de confirmar-se com així sembla, em portarà indefectiblement a l’exili interior i a un definitiu pany i forrellat en la meva relació cultural i vital amb la ciutat.
El fred als peus , el que diuen és el més difícil de treure , ja que el que he vist de primera mà és l’escàs , per no dir nul valor, que la cultura té en el concepte de ciutat.

Avui no volia escriure perquè quan s’escriu sota la síndrome de la decepció és fàcil caure en el parany del catastrofisme. Cal la companyia del coixí per poder veure les coses amb més claredat , en començar el dia.
Però és clar , un vol estar informat i abans d’anar a dormir fa ullada al capgros.com i es queda garratibat. ”La Nau Gaudí obrirà les seves portes com a telecentre i espai d’orientació professional per els joves”.

Però a que li doneu?. Heu perdut el poc senderi cultural que teníeu?. Com és possible tan alta bajanada , i el que és pitjor, estar satisfet de la mateixa?. La burla cultural que significa el pla d’usos de la Nau Gaudí deixa al descobert el menyspreu del Govern al que hem d’anomenar fet cultural.
Un edifici especial i peculiar exigeix un ús especial i peculiar. Un telecentre i un espai d'orientació professional per els joves es pot ubicar a qualsevol lloc i no precisa d'un entorn especialment diferent. La Nau Gaudí, amb el que significa i el que ha costat , hauria de tenir una finalitat més lluida que no pas la que se li donarà, el que indica clarament una mancança absoluta d'ambició cultural entre els que manen, i especialment entre els que han escollit aquesta opció que han quedat clarament retratats.

Per això no entenc la pantomima d’avui. Tan marejar la perdiu per a què?. Tan sols calia comentar el fet , del que heu callat com a putes , per saber que a bon segur s’hauria acabat immediatament la reunió, o com a mínim, el que això escriu s’hauria aixecat de la taula ipso facto, ja que no es pot anar defensant la cultura per un costat i amb la boca petita , i per l’altra fer-ne tant greu desgavell.

Per tant , bon vent i barca nova. Si algun dia el govern creu en la cultura, que no ens expliqui més sopars de duro i que ho demostri. Potser llavors podrem tornar a fer-ne confiança.

Mentre, dimecres vinent hi ha reunió de la Comissió de Cultura del PSC. Suposo , amic Ivan, que entens perfectament que no hi asisteixi.
I és que un , al no disposar de molt temps lliure , creieu que valora de cor el seu aprofitament.

CATALÀ ROCA



Començo el dia amb la mala notícia per Mataró, publicada per “El País”, de que el Fons Català Roca serà dipositat al Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya en comptes de quedar dipositat a la ciutat de Mataró tal i com havien començat a negociar l’anterior regidor de Cultura , en Jaume Graupera , amb els fills de Català Roca.
En Jaume, amic personal dels fills del gran fotògraf . havia fet bona pensada amb la Nau Gaudí, tot afegint-hi el Fons Carreras i els altres fons fotogràfics dipositats a la ciutat , el que convertia al conjunt en un fons enormement atractiu.

Ara , els fills i hereters , han decidit que vist el vist , - especialment la manca de decisió del PMC que anava donant llargues al tema -, potser seria millor anar sobre segur i apostar per el COAC que ja disposa d’un important fons fotogràfic , tenint en compte a més que durant molts anys ja havia col·laborat en la seva revista oficial.

Ara Sergi Penedès surt com sempre per peteneres tot dient que Mataró encara té molt per dir , quan tots sabem que sols li queda el pensar que una més , i afegir un nou fracàs en la seva llarga llista:
Proposta Mataró, fons d’Art ; Carnestoltes ; Cruïlla ; Fons Català Roca, i.... Tot en un seguir i no parar d’ensopegades per un regidor que ni dona , ni ha donat mai la talla. Un seguit d’ensopegades preludi de les que a bon segur vindran.

Penedès , depassat per un dia a dia en que tot sembla allò de copiar i enganxar, ha perdut el nord i sembla que no hi ha manera de que ni tan sols les ensumi.
La cultura oficial ha caigut en una davallada tal que sols té una sortida que a més és absolutament necessària , com és el de la realització d’un Pla Estratègic a un termini d’uns deu anys que precisi exactament el que , com, quan i de quina manera s’han d’establir els condicionaments teòrics i reals de la cultura oficial de la ciutat, en especial en tot el tema de la programació.

Tot amb dues prèvies indiscutibles. Una , la de l’eliminació del PMC com a tal. L’altra deixar als tècnics fent la feina que els hi pertoca , és a dir organitzar i no programar.

Potser així es poden configurar els condicionaments teòrics que poden revifar el camp artístic oficial , tan llastrat per aquests noms que tots coneixem, i que tant mal han fet a la ciutat.

Una revifada que la ciutat no tan sols precisa ,ans també exigeix.

PS.- Les fotografies , totes elles de Català Roca , son un auto-retrat on es veu sorneguer i somrient, una magnífica fotografia artística , una imatge ben coneguda de Dalí, i la fotografia que darrerament és molt coneguda ja que ha estat portada del conegut llibre "L'ombra del vent".

CARNESTOLTES

No m’he disfressat mai , al menys entenen com a disfressa aquest canvi de personatge visual. Potser tan sols aquesta declaració dona a indicar que això del Carnestoltes no és pas sant de la meva devoció , però estic per dir que devoció activa que no pas passiva, ja que no estimo la disfressa però si la disbauxa , la provocació i la crítica desmadrada que comporta la festa carnavalesca. Quedo dons en un estat neutral que em permet divagar sobre la festa sense cap mena de tendència predominant .

Dit això penso que és una llàstima que el carnestoltes mataroní sigui enguany tan aigualit i que el PMC hagi sigut tan poc hàbil , el que ja sembla marcar tendència , en la solució d’un problema que ve de lluny.
Que Mataró no és ni ha estat ciutat de grans carnavals és cosa certa , per tant oblidem-nos de Platja d’Aro, Sitges , Lloret o .... . Però és igualment cert que hi ha un bon munt de gent al que li plau tot el que comporta la festa i a més aquest col·lectiu és capaç de generar un ambient positiu per la ciutat. Si és així no li queda cap més remei a un consistori intel·ligent que recolzar-lo, cultivar-lo i esperonar-lo, per a veure si anys rera any la cosa va a millor i el que era un no res esdevé tradició i Mataró esdevé en plaça gran dels Carnestoltes , que coses més difícils hem vist , castellers dixit.

És evident que Pellofa no agrada a tothom , - personalment no m’interessa gens -, i és degut a que jo entenc la provocació del carnaval com una mirada cínica, lúdica , sorneguera , incisiva contra el poder , la societat i el mateix poble , mentre que el nostre pobre Pellofa tenia una ampla mirada de caire sexual , amb gestos i acudits que de gastats ni provocaven , en canvi actuava amb vaselina de la bona en el punt àlgid del seu poder que n’és el seu discurs, on rebaixava provocació fins a límits insospitats.

El punt està dons ens retrobar el carnaval en la seva essència. I en aquest retrobament cal el PMC , cal el CCC i cal la gent de les comparses i cal molt escoltar al carrer.
De la crisi d’enguany m’ensumo que pot sortir una potent festa l’any vinent . Però cal començar a fer els deures i fer-los ja, començant per redissenyar un Pellofa que ja ha mort , però al que caldrà ressuscitar amb un nou esperit.

És clar que més d’un dirà, però de que va aquest paio que sempre s’ho ha mirat des de fora i a bon segur mai hi prendrà part. Bona pregunta , però és que un que sempre ha estat una mica somia truites , li agradaria un Pellofa i unes comparses com les que no em perdo cap any actuant al teatre Falla de Cadis.
Un concurs de xirigotes que ocupa totes les nits del cap de setmana de Carnaval al canal90 del Digital ( TV Andalucia) . Un prodigi d’intel·ligència , estètica , disfresses i principalment cinisme sense embuts disparant contra tot i contra tots. Uns carnavals que admiro i que en la distància i amb la perspectiva m’agradaria veure per aquí.

Potser llavors , fins i tot potser m’atreviria amb una disfressa.

PS.- M'ha decepcionat molt el cartell de Mateo Lara. El considero un gran artista però aquest cop no l'ha endevinat i el cartell , hàbil en el concepte , és fred , poc atractiu i gens trencador.

BORJA – VILLEL

L’acceptació per part de Manuel Borja-Villel del càrrec de nou Director del CARS (Centre d’Art Reina Sofia) va provocar un bon terrabastall polític. I cal fixar-se que dic polític.

Tot va convertir-se en un munt de comentaris al voltant de si la superioritat de l'activitat artística i cultural de Madrid ( algú en dubte ? ) feia que Barcelona sols fos porta de pas o trampolí. Que calia resituar al MACBA , que naps o que cols , quan la realitat és ben senzilla, un Centre Nacional ( com és el CARS) o si voleu ser políticament correctes , un centre estatal, sempre és un aposta més sucosa que un centre autonòmic per més MACBA que es digui.

Avui però ha saltat la caixa dels trons . El pas definitiu d’un a l’altra i les seves declaracions han fet que tot hagi esclatat en el desconcert d’una gran majoria.
Es parla ja del “model Borja” , aquell que com ell mateix defineix , defensa “ el discurs teòric i la dissolució de les disciplines front el que ell considera el formalisme de la successiu de moviments” .per acabar esclatant tot exclamant que pensa donar la volta al CARS com si d’un guant es tractés. Així é segur que l’enrenou està muntat.

No remarcar el paper de Borja-Villel en la revifada del MACBA seria del tot injust , però està clar que com la majoria de contemporanis, ho fa en el fonament de trepitjar el que calgui per aconseguir els objectius previstos ( en lectura local llegir Can Xalant) i com no, hi ha gent que no està disposat a tolerar-ho.

Avui a “El País” gent com Victòria Combalía i Pilar Parcerises , cap d’elles susceptibles de sospita , el critiquen per la seva desatenció a la pintura , de no servir d’enllaç entre el dau el Set i l’avui mateix , i d’actuar més com a museu privat que no pas públic mitjançant “... un discurs aparentment crític amb el que ha intentat desactivar les crítiques al seu model”.

Succeeix dons que els Museus ja no son dels artistes que dipositen en ells les seves obres per esdevenir propietat "privada" dels seus directors. Qui dirigeix El Prado, el Louvre o l’Orsai ?. Difícil és saber-ho, però en canvi Borja-Villel , Todolí, Corral, Serra etc son més importants que les obres que atresoren i això és dolent, però que molt dolent.

En un paral·lelisme fàcil amb el futbol. Resulta que els entrenadors son les figures i els futbolistes unes senzilles peces i així no es va enlloc. Canvien els entrenadors i el que era fonamental ara és inservible i al revés.

Cal una pragmàtica a l’anglesa, és a dir , hi ha una filosofia de concepte estructural i qui accepta un lloc de responsabilitat sap que aquesta aposta és el fonamet i l’eix, i que cal respectar-lo.
Potser dons és l’hora de fer quelcom igual. Un nucli d’experts que marqui línies a llarg termini i que els directors facin el seu treball en aquest concepte. I quan un no està ’acord ja sap el camí que li pertoca.

I aquesta imatge caldria resituar-la a la nostra ciutat. Un comitè d’experts escrivint les línies mares dels deu propers anys, estructurant tota la resta en fonament i eix a aquest concepte general.
Però potser és l’hora de despertar. Penedès, Gisèle Noè , Carlos Marfà. Massa gent peculiar per poder tirar endavant res.
Per cert , Marfà acomplirà en aquest curs els vint-i-cinc anys en el Museu, la notícia més penosa que hem patit culturalment en la nostra ciutat en molt de temps.

Caldrà celebrar-ho?. Deixem la resposta per un proper post.

LEGO

Avui tenia preparat in mente , un post en el que comentar les moltes coses que m’han deixat frapat aquest cap de setmana :

Els 400 euros de Zapatero.
El nombre incalculable de places de guarderia que ofereixen tots ( la meva dona cada vegada que surten noticies d’aquest tipus a la tele, se li posen els ulls fora d’òrbita , i sembla que estigui a punt de llençar escuma per la boca i convertir-se en la nena de l’Exorcista).
Duran i Lleida i el míting de les famílies.
El PP, Rajoy, Pizarro, Aznar, Aguirre ....

El corre-cuita dels arranjaments del desviament per poder celebrar l’homenatge a la llibertat davant el monument de la Intolerància.
Els aparcaments en aquest indret , fets contra-natura , a bon segur per manca de direcció .

La magnífica resposta en forma de queixa generalitzada davant l’atemptat als esgrafiats de Santi Estrany.
La publicitat inexistent de l’exposició de Torres-García malgrat totes les queixes, el que em reafirma el que el meu agente de la TIA en el PMC ja m’indicava. Ordres de boicot total. Que miserables.

I ......

Però no, acabo d’arribar de la reunió d’escala, i no cal dir res més. Anant com ha anat , és a dir com una seda ja que amb vuit veïns la cosa sembla senzilla, però...
I sí a un li toca ser el nou secretari, que hi farem.
Es tard , vol ploure , cal sopar , i demà sona el despertador a la mateixa hora , però no vull oblidar el fet del dia: El 50 aniversari del Lego.

Com és fàcil de comptar, jo no vaig ser d’aquells que vaig tenir el lego entre els meves joguines , però si que les han tingut els meus fills i amb resultats espectaculars.

Des de les peces més simples fins al Lego tècnic que va captivar tan ta n’en Pere com a l’Alba , Lego ha estat un element més de la família , especial a l’hora dels jocs, essencial en moment de regals, reis , aniversaris i demés , i principalment una eina educativa permanent que despertava proporció, lògica , dinàmica , esperit de conjunt, tècnica , habilitat....

50 anys de Lego són molts i alhora pocs. Felicitats i gràcies , moltes gràcies pe rel molt que has col·laborat amb els pares de la meva i posteriors generacions.

JUAN MUÑOZ


Si avui em digués algú , et convido a veure l’exposició que més t’interessi a veiam si et treus la més que justificada mala llet per tot el cas Torres-García , no tinc cap dubte que escolliria anar a veure la mena d’antològica de Juan Muñoz que es presenta a la Tate Modern.

La primera vegada que vaig veure l’obra de Muñoz , crec que a un ARCO dels vuitanta , em va neguitejar i corprendre. És una sensació que es repeteix cada vegada que em trobo amb obra seva , i en aquest agredolç de sensacions em sento fort i dèbil alhora , atrapat sens dubte en aquest món que un sent real però que sembla extramurs.


Juan Muñoz un escultor que es molt més. Literat , coreògraf , filòsof , explicador d’històries que ens parlen essencialment de l’home i de les circumstàncies habitual de l’home de carrer. La soledat , la incomprensió, les il·lusions , els desenganys , la vida en una paraula, que flueix en un riu sense final en totes i cadascuna dels seus treballs.


Una exposició de la que deixo manllevades les imatges d’unes quantes obres . Unes imatges que espero il·lusionin i neguitegin tant com encara em succeeix. Unes imatges que motivin la curiositat per l’exposició que a partir de juny s’exposarà al Guggenheim de Bilbao.






És qüestió de prendre nota.

SITO RIVERA

Aquells que hagin entrat en el comentaris d’ahir potser hauran quedat sorprès per un missatge des de Japó parlant de Futbol sala.


Alguna vegada n’he parlat , però he de dir que vaig jugar a Futbol sala dels 23 als 35 anys , de manera federada i penso sincerament que no ho feia malament. Vaig començar a tercera regional i vaig acabar a Divisió d’Honor , passejant per tot l’estat , i enfrontant-me a mítics equips com l”Interviu” , que encara segueix essent capdavanter actualment.

En Sito , era un fi estilista, que dominava la pilota com pocs. Era un tipus “Guti” i jugava com els àngels. És de Mataró , amb germans coneguts . Em Jaume , mític baix dels Luis XV i en Juan José, president del Juventus.

En Sito, estudis d’advocat i treballant al jutjat, va ser dels primeres que va entendre el futur del Futbol-Sala. Va viatjar al Brasil , es va treure el títol d’entrenador i es va dedicar professionalment a l’esport . Entrenador del Miró Martorell, el millor equip català , va fitxar per el Polaris de Cartagena que anava per campió , però no li van anar bé les coses i va aprofitar l’oportunitat japonesa.

He visitat el seu blog i penso que li van molt be les coses i com exemple les fotos que acompanyen el comentari.

En Sito , a més de gran persona , és un gran entrenador , i bé faria el Patronat d’Esports de contactar amb ell per a tal de fer alguna cosa quan torni, de ben segur que triomfant , de la seva experiència japonesa, que no disposem de tants entrenadors de caire internacional com peixar-los de costat.

Sort Sito .

QUE PLEGUIN. I QUE HO FACIN JA.

Dir que l’art mataroní està de fa temps en una sorda baralla, és un fet que hom sap i en el que ningú ha volgut intervenir. La postura del PMC, que haurem de qualificar com de batasunera, amb una defensa aferrissada d’una sola línia creativa,- la per ells anomenada contemporània -, enfrontada a la resta a la que no tan sols no ha recolzat , ans hem de dir, ha volgut aniquilar , ha convertit el mon de l’art mataroní en un polvorí i una gerra de guerrilles.

Els últim fets però han accentuat la malifeta. La programació del PMC , Can Xalant, Ca l’Arenas, Mostra d’Art Jove, Disseny de la publicitat institucional, cartells, Fons d’Art..... Tot ha anat generant un brou de cultiu que sembla que inexorablement haurà d’explotar.
Un cert grup d’artistes i gent de l’art té demanada una entrevista de manera oficial per conèixer de primera mà el projecte cultural i artístic de la ciutat i el resultat pot ser un manifest que esclati en els nassos del Govern just en un moment complicat com és l’electoral.

Per què s’ha de dir que l’exposició de Torres-García , actualment al Museu i a Can Palauet , és la gota que ha acabat amb el vas de la paciència de tots , inclòs de la gent del Sant Lluc que fins ara es mantenien tranquils , vetllant la seva vinya.

La mostra de Torres-García es descoberta per algú a qui bé coneix-ho , que tramet la informació a la gent del Sant Lluc tot esperonant-lo. Aquestos es comuniquen amb alcaldia a qui sembla del tot bé i l’ordre va ràpid camí del PMC. Aquest l’accepta a contracor i posa tots els pals possibles a la roda , però malgrat tot la mostra es realitza.
Demostrant la seva minsa intel·ligència ,en comptes d’enganxar-se a cavall guanyador el PMC li fa el buit , i com queda ben clar a la seva agenda aquesta és una mostra de Caixa de Girona i Ajuntament de Mataró. Dit d’altra manera , ni el PMC ni el Museu en té res a dir.

No content amb això es dedica a fer-li el boicot de manera descarada. Invitacions amb data errònea , trameses que arriben tard , no comunicació a les escoles de les possibles activitats escolars , negativa a la realització d’actes paral·lels , com per ex, proposava la gent del sant Lluc. Discurs del regidor disminuint el valor de l’exposat amb unes comparances risibles . I finalment boicot absolut en el que pertoca a publicitat.

Difícil es trobar un cartell de l’exposició ( per cert , un pèssim cartell )a la ciutat. L’exposició ni tan sols està publicitada en els locals on es realitza, i si la nostra recerca és electrònica ens trobarem que en el weeb oficial del PMC i en el que pertoca a Can Palauet l’exposició que consta és la de Chillida ( juliol de 2006) . (Quina vergonya). Si mirem en canvi , en el mateix weeb l’espai de Can Xalant , aquest està actualitzat amb noticies del 14 de gener,

Avui he volgut fer una prova: Ajuntament- c. Sant Josep – Pça Tereses – C.Sta Teresa –Pça Sta Anna – Riera , fins el Parc. Cartells de l’exposició Torres-García = ZERO.

Però hi ha més. Teatre Monumental (PMC) aparador d’entrada dedicat a informació artística. Hi ha cartell de totes les exposicions de Ca l’Arenas. La mostra de Torres-García no existeix.

Biblioteca Pompeu Fabra. Feia temps que no hi anava. Veig que l’escultura de Violano ja està exposada al seu lloc . Al·leluia. Sols han tardat quasi deu anys.
Han netejat els vidres i han tret la pols dels quadres. El d’en Josep Mª Codina segueix malmès , però... .
Malgrat fa ja dos mesos del seu lliurament , on es va dir que la mateixa es penjaria a la Biblioteca ( mal lloc per cert, però...), l’obra d’Antoni Perna , guanyadora de la Torres-García no apareix enlloc. En quin magatzem municipal es deu estar podrint?.
Dons bé. Biblioteca Pompeu Fabra . Cartellera d’actes culturals, N’hi ha de tota mena. L’exposició de Torres-García no existeix.

I si cal es pot continuar.
El que no pot continuar és aquesta manera d’actuar. L’actuació del PMC en contra de l’exposició de Torres-García , que a més és la millor exposició que mai ha dormit a Mataró , depassa la ineptitud i arriba al que s’ha de dir ben clar és un boicot , en la rebequeria de qui sense haver estat escollit per ningú , i per mèrits que ningú sap on son , es creu que pot fer el que li plau en el camp de l’art generat per el municipi.

Però hi ha més. Mentre les banderoles de la magnífica exposició de Manolo Hugué a la Fundació Palau es veuen a mig Mataró, las de Torres-García son inexistents. I si voleu, per més inri , les primeres estan pagades per una entitat local.
L’Ajuntament disposa de marquesines publicitàries en espais de pas , parades d’autobús. En cap d’elles hi ha cap anunci , en canvi encara estan plenes d’anuncis del lliurament del Premi de la Pau a Miriam Makeba , que va ser fa ja una setmana.

Com podem veure tots una vergonya, que per molt menys hauria estat causa d’acomiadament en qualsevol empresa mitjanament seriosa.

Es dons el moment de donar explicacions públiques. Sabedor que tant en el Govern com en el PMC , es fa ullada a aquests comentaris, crec que cal sortir al pas , primer rectificant el munt d’errors comesos ( que encara queden tres setmanes d’exposició) i en segon lloc donar les explicacions públiques de tot aquest boicot del PMC a l’exposicó Torres-García, que recordem de nou , és la més important celebrada mai a la ciutat.

I les esperem ja. O potser caldrà seguir la moda i entrar la pregunta per registre , o esperar que l’oposició en faci pregunta en el proper ple ?.

Senyors del Govern, davant de tanta malifeta exigim respostes i responsabilitats. És impossible seguir tota una legislatura d’aquesta manera. Personalment ho tinc molt clar: Els responsables (?) que pleguin , i que ho facin ja.

MÉS TORRES-GARCÍA

Avui, com no, he anat a fer la primera vista ben feta a l’exposició de Torres-García. Ho he fet per que calia ja que la passejada inaugural de dissabte era sols un most petit, un veure de que anava la cosa , de quin tarannà respirava. El diagnòstic era molt bo , quasi excepcional, però calia examinar-ho tot amb calma. I avui hem començat i com calia esperar he sortit eufòric per el vist , i menys eufòric per altres coses.

Del vist en parlarem abastament en els propers dies , encara que avui us presenti la columna per el Capgròs en edició paper ( reduïda) i digital. Vull agrair públicament que encara segueixin pensant en mi . per aquestes col·laboracions especials (Gràcies Vern).

Dic però que en parlarem abastament en uns dies ja que la mostra de Torres-García és molt més que una exposició, i més sota la nova mirada que ens presenta el comissari Marc Domènech, La pintura de Torres-García és més una literatura , una filosofia , una manera d’entendre la vida. I aquesta lectura , essencial per entendre bé el fer de l’artista sols es pot assolir després d’unes quantes mirades.

Però hi ha coses que segueixen sense agradar-me gens , es especial tot el que es refereix a la divulgació de l’exposició. Avui no queda cap anunci visible, no hi ha publicitat en els propis edificis del Museu i de can Palauet i sols queden les banderoles sense il·luminar de la paret de la Pça de l’Ajuntament , i es manté l’exposició com una mostra fantasma quan hauria de ser un esclat per tot el Maresme la publicitat de la mateixa.

Com deia fa pocs dies , no desitgem que Mataró sigui destí turístic d’una jornada?. Dons tinguin per segur que si avui ha vingut algun turista , de l’exposició ni se’n ha assabentat.
I els d’aquí tampoc. Quarts de set del vespre d’avui. M’acompanyen a la visita : una parella amb la que visito conjuntament Museu i Can Palauet , on hi ha una altra persona.
Trist , però que molt trist i lamentable.

En espera dons d’una lectura crítica més profunda , quedi aquí la columna per el Capgròs:

SENZILLAMENT MAGNÍFICA

Can Palauet i el Museu de Mataró acullen aquests dies l’exposició “Torres-García, darrere la màscara constructiva” , organitzada per la Fundació Caixa de Girona, que permet per primera vegada gaudir a Mataró de l’obra d’aquest artista , fill de mataroní i que va rebre aquí , en l’Escola d’Arts i Oficis i de la ma del mestre Vinardell, les seves primeres beceroles artístiques. Una exposició que cal dir de bones a primeres i amb tota rotunditat, que és al meu entendre, la millor exposició que s’ha celebrat mai a Mataró.

Torres-García és un dels grans artistes del segle XX , plenament comparable a bona part d’aquells noms que qualsevol de nosaltres pugui pensar. Ho és no tan sols per la magnificència del seu treball, ans també per la seva capacitat teòrica i pedagògica , establerta en el més ferm convenciment del significat del seu fer artístic.

Tradicionalment Torres-García es presenta en una dicotomia estètica clarament marcada per dues cares: la noucentista de les seves primeres èpoques i la constructivista que li va donar prestigi internacional i el situà en els principals Museus del món. És en aquesta exposició que Marc Domènec ens vol oferir un altra angle de mirada , situant el treball de l’artista en un sol pla que s’estructura sota l’eix del primitivisme que esdevé, segons Domènec , en element d’encaix i al voltant del qual pivota tota la seva creació .

Fonamentada en aquesta teoria, tan acceptable i/o discutible com qualsevol altra , l’exposició que s’inicia quan Torres-García ja ha abandonat Barcelona, aplega 44 pintures i 33 dibuixos, alguns d’ells exposats per primera vegada, i ens ofereix aquest caminar individual i independent que col·loca Torres-Garcia en un espai diferent, equidistant de la figuració i l’abstracció, bevent d’ambdues fonts , però essent únic i en certa manera irrepetible.

El post-noucentisme, l’art tribal, el primitivisme més estricta , el constructivisme tant en la vessant més críptica i geomètrica amb la seva iconografia tan personal, com aquest constructivisme de caire més realista i més entenedor per als no experts, van apareixent davant els nostres ulls mitjançant peces acuradament escollides que permeten en la seva detinguda lectura , observar aquest camí més lineal en realitat que en l’aparença, que va construint Torres-García amb la seva trajectòria, que va molt més enllà d’un simple caminar estètic per convertir-se en una filosofia vital que queda plasmada de manera intensa en totes i cadascuna de les seves obres.

Fora de la seva intencionalitat en cercar un nou camí analític , l’exposició que avui comentem és una lliçó general de conceptes , esperit i realització d’un artista de cabdal importància en el fer artístic del segle passat.

Una mostra d’obligada i repetida visita , amb un catàleg de primera magnitud i de la que, com bé deia el Regidor de Cultura , hem de projectar allà on anem. És imprescindible ja que si no , i degut a la pèssima gestió publicitària , molts son els mataronins que podrien passar per alt aquesta exposició, que no em cansaré de repetir, és al meu entendre la millor exposició que hem pogut veure mai a Mataró, i que el amants de Viladomat em perdonin.

Pere Pascual

Mancaven cinc minuts per dos quarts de vuit del vespre, quan la persona que havia descobert el projecte de l’exposició Torres-García per part de la Caixa de Girona, discretament situat en un racó de la sala d’actes de Can Palauet, mirava neguitós el rellotge, preguntant-se com era possible que la sala fos mig buida.

Recordava la il·lusió amb la que va rebre la resposta d’aquell amic ben relacionat amb la caixa gironina i que va fer una primera aproximació al tema amb un resultat esperançador, - tot el que no fos un NO d’entrada , ja era esperançador -, i que li explicava que encara que no era habitual, el fet de la perspectiva d’un projecte cultural de l’entitat a inaugurar a Barcelona , podia afavorir l’intent que seria com una prova pilot.

Tenia en ment la comunicació amb l’Antoni Luis com a president de l'Associaició San Lluc per l'art.Mataró , per lluitar per l’idea , com entitat i evidentment amb el suport de l’Ajuntament en el que pertoca a espais i infrastructures.

Havia seguit atentament les negociacions i l’entossudida lluita de Luis , els seus companys i l'Ajuntament per fer realitat el que encara era un somni. Tot fins el resultat amb final feliç , que es produïa fa tan sols unes poques setmanes.

Deu minuts més tard , en començar l’acte , ja s’havia tranquil·litzat. La sala estava plena , amb gent dreta. No tant com en altres ocasions però era una entrada lluïda. La presència de regidors abundant i per tots els costat de l’arc dignificaven l’acte.

El discurs de Penedès li va semblar tan intranscendent com sempre , fet al que ajuda aquest to lineal , sense passió ni vibració, que el converteix en no creïble. Ni l’autobombo de sempre el va inquietar , tan sols es vas remoure en la seva cadira quan per acabar va demanar que hom parlés allà on anés d’aquesta exposició. En fes veritable boca a boca. Excel·lent recomanació , va pensar per dintre , ja que si ens refiem de la pèssima i quasi inexistent publicitat anem apanyats.

La presentació de Marc Domènec li va il·luminar diverses vegades la mirada. Encara que no combrega del tot amb aquesta teoria del primitivisme com a eix de tota la trajectòria de Torres-García , la bona presentació del comissari, les seves entenedores explicacions , el bon saber en col·locar a Torres-García en la realitat vital de l’època, el seu didactisme i la pedagogia que espurnegen en les seves paraules , feien de la seva xerrada un quelcom de molt agrair , ja que situen exactament a l’oient davant allò que ben aviat podra veure i gaudir.

Segueix il·lusionat amb les paraules de Baron , especialment quan parla del recolzament total envers la Biennal. Encara que sap que les paraules se les emporta el vent, i que fins i tot els papers signats per un alcalde poden esdevenir papers mullats ( i si no que li expliquin a ell que ho ha patit en primera persona). El veu sincer i vol creure amb aquelles paraules que donen ales per enlairar una Biennal que hauria de ser un dels actes culturals cabdals de la ciutat.

Arriba ja l’hora de la veritat. Baixa emocionat les escales de Can Palauet i s’acosta a la primera obra que li ve a mà, i en certa manera s’emociona. Enlaira els ulls com dirigint-se a qui li va inocular el verí de Torres-García , com dient-li si ja ho veia, que ja estava aquí, que les obres de Torres-García estaven per primera vegada a la ciutat on arribà en creuar l’oceà i en la que va realitzar les seves primeres beceroles artístiques , justament ben a prop de on ara es mostraven majestàtiques.

La passejada per Can Palauet és emocionant, la visita al Museu és igualment potent. Paladeja l’instant encara que ara sigui fugisser. Sap que tornarà, una i més vegades , i sol o quasi sol podrà xuclar fins l’ànima tot l’art que li oferiran les 44 pintures i els 31 dibuixos que composen l’exposició. Sent en el seu interior un estat de luxúria artística , és una passejada en certa manera orgàsmica. És simplement Art en estat pur.

Agraeix la copa de cava que assaboreix lentament, i es gasta 32 euros per adquirir el magnífic catàleg de l’exposició. Ho fa tot pensant que potser el correcte hauria estat en la deferència de l’obsequi per part de l’Ajuntament, però ell mateix riu per dintre tot pensant que si no han tingut ni la decència de convidar-lo a l’acte inaugural, com es pot pensar en allò de l’elegància social del regal, encara que a bon segur aquesta magnífic catàleg anirà a petar a mans de molta gent a qui no servirà de res.

Una mica de xerrada amb alguns amics i cal tornar a casa. Mentre camina satisfet Riera amunt li ve al cap que justament la Caixa de Girona acaba de presentar la nova temporada i que hi ha un parell d’exposicions que..., i si tenim en compte que ara hem obert les portes podria ser que... Però en aquesta ocasió el cervell s’imposa al cor i la decisió és senzilla : “ No ho fan tan bé a Cultura , dons aquesta vegada que descobreixin ells les exposicions”.

I segueix camí amunt somiant ja amb la vetllada que l’espera tot llegint el magnífica catàleg.

A vegades tan sols 32 euros ens poden acostar a la felicitat.

PATRIMONI

A bon segur la paraula de moda a Mataró. Mentre ens omplim amb Can Fàbregas , deixem de costat elements com les cases de cos , veritable tresor arquitectònic patrimonial de la ciutat , o els esgrafiats , procediment artístic d’ornamentació ben popular a Mataró i que va agafar bona volada fa uns anys de la mà de l’arquitecte Jordi Estrany i l’artista i germà, Santi Estrany.Justament una mostra d’aquests esgrafiats va servir per inaugurar el per adormit , espai f al Foment.

Ara succeeix que aquests esgrafiats son destruits sense cap mena de contemplació. El darrer ha estat el que presidia l’antic edifici de “Mobles Ros” al carrer Barcelona , amb escenes referides a la feina de fuster.
No fa pas massa que també han estat destruïts el de l’Urbanització Vilardell, el de Signe ( c.Pujol) , Ximenes (baixada de Sta Anna) , Masachs ( Sant Francesc d’Asís ) , Massana ( c. Rosselló).

Un atemptat patrimonial constant i permanent i davant del qual ningú en diu res. Potser serà degut als pocs rèdits polítics que es pot treure en defensar-los.

1000

És la xifra d’edicions a la que arriba Capgròs. En una bona part d’aquest miler hi he pres part.

Recordo com vaig entrar amb contacte amb Capgròs. Va se el bon amic Albert Calls el que em va dir si volia col·laborar amb “5 cèntims” el que per aquell temps era suplement cultural del setmanari. Vaig dubtar força , - en aquells temps em creia el rei del món escrivint al Diari de Mataró i amb el meu programa a TV Mataró -, però vaig acceptar i a la demanda imperativa d’en Quico Castanyer , vaig respondre publicant la presentació que dedicava a una exposició de Marta Duran a la sala de la Laietana a la Riera.

Ha passat molt de temps. Avui estic en any sabàtic , encara que mantinc alguna qu’altra col·laboració , com per ex. la propera setmana tot parlant de Torres-García , però per a mi el Capgròs segueix essent casa meva , i a més sé que de totes totes , és veritat. Per això totes les felicitacions que han arribat al Capgròs, les he sentit com a pròpies.

Unes felicitacions que en aquest número arriben del consistori i de diversos partits polítics , entre els que curiosament no estan ni el PSC ni ERC. Hauran confós partit i govern?. Si no és així, com es pot llegir l’absència de d'ambdós?.

Sigui com sigui potser en caldria una reflexió, i una mirada ben neta. I en aquest cas l’Esteve Terrades , està clar que no ha estat a l’alçada.

ENQUESTES

“El Periódico” ofereix una nova enquesta de resultats electorals. Els mateixos no son cap sorpresa.
El PSC guanya com cal, encara que el PP augmenta amb algun escó. Però hi ha dues dades essencials.

Una, que Duran i Lleida és el polític més valorat i que Chacón , - que es pensava l’aparell? -, està per sota del caps de CiU, ERC i IC, el que demostra el que bona part dels catalans sabíem de fa temps, que Chacon és una pèssima elecció com a cap de llista , i que respon en res a la manera d’entendre la política que tenim la gent del PSC , i repeteixo PSC que no PSOE.
Una elecció que posa en dubtes les eleccions de caps de llista per a qualsevol fet electoral. Hom sap que Chacon no tindria ni el més petit lloc de privilegi, si els que paguen , és a dir els militants , tinguessin altra cosa que dir que no baixar el cap, això sí, de manera totalment disciplinaria.

L’altra son les dades de probable participació. Son esfereïdores. Tots els polítics es van posar les mans al cap en veure la participació de les municipals. Calia estudiar el cas, varen dir.
No ho han fet i el descrèdit polític és cada vegada més gran. Potser que de veritat posin fil a l’agulla, ja que ho creguin o no, qui si juga el menjar son ells i no pas nosaltres

PP

L’affaire PP és de vodevil castizo amb lletra de Mihura o escriptor semblant.
Qui l’ha entès millor és en Millás en la seva columma de El País , que no dubto en reproduir. Paga la pena i val per qualsevol reflexió.
Majestàtica.

“Aguirre y Gallardón parecen dos hermanos rivales, pertenecientes a una de esas familias cristianas que gustan a Rouco. Rajoy sería, en tal cuadro, el padre débil, sin criterio, demasiado influido por una esposa dominante (Zaplana), que ha logrado meter en el hogar a su hermana viuda (Acebes), también muy belicosa. A primera vista, la pasividad de Rajoy se adapta mejor al carácter contemporizador del hijo que a los arranques caprichosos de la hija, pero su esposa y su cuñada le ponen la cabeza como un bombo. Que si el niño es un hipócrita, que si tira la piedra y esconde la mano, que si cuando sean viejos los va a llevar al asilo, que si ya está estudiando el modo de inhabilitarles... La niña en cambio actúa con franqueza, se la ve venir, jamás dice una cosa por otra y no pone peros a la hora de ir a por recetas al ambulatorio.

Imagínense a Zaplana en bata, con rulos y los brazos en jarras, recorriendo furiosa los pasillos de Génova mientras compara a voz en grito las mezquindades del niño con las virtudes de la niña. Todo ello alentado por Acebes, vestida de negro y con el misal en la mano, a punto de irse a la parroquia. Por si fuera poco, de vez en cuando aparece Aznar, el suegro autoritario y triunfador, para poner en su sitio también a ese yerno endeble y correoso. Está claro que en semejante conjunto familiar o tragas o te vas. Gallardón llevaba años tragando en la confianza de doblegar a ese padre apático, sin caer en la cuenta de que las esposas no tocan en la tómbola, de modo que resulta imposible casarse con Zaplana si no te gusta mucho o hacerse cargo de una cuñada como Acebes si no eres un poco meapilas. El problema es que ahora no puede ni marcharse ni dejar de tragar. Quizá debería preguntarse si no disfruta en el fondo con ese papel de chivo expiatorio tan común en las familias cristianas.

Aquest escrit estava per penjar en data i hora que consta , però per allò d'Internet no va ser possible. Amb unes hores de retard arriba a tothom ja que manté la seva validesa,

DESENCÍS

Avui he assistit a la presentació pública de l’Associació d’Amics de Ca l’Arenas. Ho he fet amb il·lusió i ganes ja que el desgavell del casalot del carrer Argentona és tan important que s’ha de capgirar com un mitjó i pensava, il·lús de mi , que potser aquesta associació podria provocar aquest moviment.
Hi he assistit sense cap prejudici previ ja que no he aconseguit cap informació fora de la petita nota apareguda en els digitals, Ni els periodistes , ni els artistes amb qui he contactat en tenien cap noticia i sols el nom de Nico Guanyabens em parlava a priori de la serietat del projecte.

Però la presentació ha estat pèssima. Ha començat Sergi Penedès amb una autolloança fora de tot rigor que ja presagiava que allò no anava pel bon camí. A continuació en Nico Guanyabens que segons sembla és el President de l’associació, ha fet un projecte d’intencions híbrid, sense cap mena de peculiaritat , sense cap mena de crítica al que està passant , i donant una imatge d’associació ful, d’aquelles muntades des de dintre , com si d’una plataforma es tractés, per a fi de comptes realitzar una activitat clarament dirigida per el poder , però que anant signada per teixit associatiu , aquest poder queda al marge i així es salva de les crítiques i pot rentar-se les mans públicament.

Una activitat a més que per l’explicat, deixa de nou a l’art en darrer terme i sembla caminar en el camí d’una altra desfeta al desig de Jordi Arenas de deixar la casa per els artistes de la ciutat , fet que cada vegada queda més lluny. Ai , si Jordi Arenas aixequés el cap....

Esperava sortir de confusions amb la butlleta d’inscripció, però aquesta es reduïa a elements bancaris i no parlava en res ni de l’associació, estatuts , manera de funcionament, etc. És a dir , paga i calla, manera molt habitual d’actuar en l’entorn del Museu mataroní.

Cert és però que la sala estava plena de gom a gom i es varen precisar cadires suplementàries , però també és cert que hi ha dues consideracions que no es poden obviar i al voltant de les quals els promotors haurien de reflexionar:
1.- L’edat mitjana dels assistents s’apropava als setanta. Certament semblava una conferència de les Aules sèniors a la que s’havien afegit un parell de quarentons despistats.
2.- Si tenim dues mans i una serveix per comptar artistes d’una certa professionalitat i l’altra serveix per comptar artistes dignament afeccionats , ens podem tallar dits de les mans per comptar els que han assistit a l’acte. I fixeu que parlo amb plural.

Atot això s’ha afegit la fluixa conferència que ens ha ofert Carlos Velilla.
El tema era suggerent i el començament també. Leonardo da Vinci ens ha fet somiar en que podia ser una tarda profitosa però ha estat un miratge. El to monocorde de la lectura del conferenciant ha anat afegint ambient tediós a un seguit de reflexions més destinades a les dades , l’anècdota i la fraseologia que no pas al que es tractava.
Una conferència pedant en alt grau , pretensiosa en la forma i vàcua en el fer i el contingut, sense cap mena de lligam , amb salts i eleccions difícilment comprensibles i que ha portat a l’ensopiment a aquells que l’escoltàvem, i de la que al final poca però molt poca cosa hem tret de profit.

Per cert , i per que ningú vulgui veure predisposicons negatives per part meva , el desencís i la crítica a la conferència ,- en un cas molt més ferotge que la meva -, ha estat coincident en els tres dels pocs artistes que estaven a la sala i amb els que he pogut parlar.

Una presentació de l’associació amb mal peu. Volem desitjar-li que millori ja que creiem en ella i ha de ser element clau en la regeneració de Ca l’Arenas. Però per fer-ho li cal dues coses essencials al meu entendre: En primer lloc ser crítics amb el que de molt malament s’està dirigint el centre. Sols així es podrà millorar i no amb la falsa complaença del que bons que som tots.
L’altra , i molt important, no estructurar l’associació d’esquenes a l’art com avui per avui sembla. Ca l’Arenas va ser un centre essencialment d’Art , al que es van afegir altres aventures culturals. Rebutjar l’art com a eix de l’activitat dl centre , com fins ara ha succeït , sols pot portar a mantenir l’immens fracàs d’un centre que avui per avui és una absoluta rèmora en l’activitat cultural i artística de la ciutat.

I com que suposo que dec estar molt equivocat , - puc assegurar que m’agradaria estar-ho -, convido a qui em pugui retopar tot el dit ho faci . De veritat que li estaré molt agraït.

MÉS DESENCÍS

Quan anava a la presentació comentada , celebrada a Can Palauet , he intentat trobar cartells publicitaris de l’exposició de Torres-García que s’inaugura demà passat. N’he trobat un , mig penjat al costat del Cor de Maria.
Ni al Monumental, ni al Museu , ni al mateix Can Palauet , on per cert encara no està a punt el plafó d’entrada, no hi ha cap mena de senyal de l’exposició. Igualment succeeix amb les dues grans banderoles de la Pça de l’Ajuntament que encara guarneixen les anteriors exposicions ja clausurades.

Podria ser que algun altra cartell s’escapés de la meva mirada , per que cal dir i estic convençut que en aquest cas ningú gosarà contradir-me, que el cartell de l’exposició és horrible. Llis , de color granatos , amb el nom de l’exposició i en la zona superior una grisosa imatge de l’artista amb tres figures geomètriques. Un cartell que convida a tot menys a visitar allò que sembla pot ser qualsevol altra cosa que una exposició.
Disposant d’una imatge tan identificativa , personal i cridanera com la de la portada del catàleg , costa d’entendre un cartell tan poc cartell com el que s’ha fet. A més per el que NO hem vist , no existeixen banderoles ni cap mena de reclam de gran alçada que sigui corresponent a la importància de l’exposició.

Tot això és un cúmul de coses mal fetes de les que algú hauria de respondre públicament , però si algun dia ho fan a bon segur no hi estaré jo. Soc tan dolent que de nou l’Ajuntament m’ha castigat i no estic convidat a la inauguració. Es veu que trenta tres anys de lluitar per l’art i els artistes de la ciutat sols mereixen menyspreus d’aquest tipus.

ENCÍS

Avui fa 21 anys que em vaig casar. Certament el dia és curiós, Sant Antoni dels burros , però ha estat la burrada més genial de la meva vida.
21 anys per felicitar-se i estic convençut que l’altra costat pensa el mateix.