SALA D’EXPOSICIONS D’APARELLADORS. 10 ANYS

Fa ja 10 anys que l’Associació sant Lluc va tenir la gran pensada de pactar amb el Col·legi d’Aparelladors , Arquitectes tècnics i enginyers d’edificació, l’aprofitament de l’espai expositiu que es troba als baixos de l’edifici que acull el Col·legi  a la plaça Xammar de Mataró.

Una sala que amb alguns problemes com ho pugui ser algun d’il·luminació i principalment la intensitat explicativa i cromàtica de la moqueta que ocupa el terra de l’espai, gaudeix d’un munt de qualitats que han estat abastament aprofitdes tant per l’Associació per fer una programació permanent, com per els artistes que en al més gran varietat d’estils, conceptes, tècniques i tendències l’han anat ocupant durant auest deu anys.

Ara ,en celebrar-se l’aniversari la gent del Sant Lluc ha tingut de nou una bona pensada com ho és realitzar una col·lectiva amb les obres que els artistes han deixat en certa manera com a   contrapartida per la cessió de l’espai. Una exposició amb un resultat qualitatiu interessant i que mereix varies reflexions.

La primera es la de la bona feina feta en aquests deus anys per l’Associació, amb un nivell qualitatiu important, que encara que ha davallat en els últims anys, segueix essent notable , amb algunes excepcions, i que ha convertit a l’espai d’Aparelladors en element de referència a la ciutat.

La segona està en la generositat dels artistes , donant uns obres en certa manera significatives. No unes obres qualsevols, de racó de magatzem, i sí en canvi en el desig de permanència i significació de la seva vàlua. Unes obres que permeten en la seva exposició global veure la seva vàlua i alhora en aquells que exposaren els primers anys, copsar la seva evolució al respecte de la seva realitat artística actual.

I finalment observar que el fons actual del CAATEEB és a bon segur el millor fons d’art actual existent a Mataró, a on sembla ser que diuen que també  hi ha un fons d’art municipal però que mai ha estat ensenyat ni exposat ni documentat públicament, i per tant ningú sap de la seva vàlua.

La varietat i eclecticisme de les exposicions, i la presència abundat d’artistes locals, permet , a través del mateix, veure el nivell, la realitat, el passat proper i el present recent de bons part de la realitat artística local. Un fons que hauria de fer reflexionar  a la Cultura Oficial al respecte de la imperiosa necessitat de l’existència d’una pinacoteca local pública en els espais museístics locals.

Una exposició , aquesta del 10 aniversari del CAATEEB que esdevé d’obligada visita per fer record i memòria del que ha estat la vida expositiva de la ciutat, alhora que de gaudir d’interesants obres d’artistes de tota mena, en especial dels mataronins tan esquerps massas vegades en mostrar-se en el seu entorn més proper.

REFLEXOS. L’OBRA DE DAMIÀ CAMPENY

Damià Campeny és un dels pocs artistes de primer nivell nascut a Mataró, ciutat en la que va viure sols fins els dotze anys quan es desplaçà a Barcelona per iniciar el seu periple d’estudi , per no tornar més a residir a la seva ciutat natal que va ser per a ell més un fet circumstancial que no pas vivencial.

La ciutat ha mantingut igualment el distanciament amb la seva figura com ho demostra el fet de que malgrat la seva més que reconeguda fama, sols dues obres seves estiguin a la mateixa, com ho son l’escultura de Sant Vicenç de Paul a al parròquia de Sant Josep i la de Sant Jaume a l’hospital de sant Jaume i Santa Magdalena, escultures que passen ambdues del tot desapercebudes en les seves ubicacions. Existeix notícia d’una tercera obra que es trobava a Sta Maria, segons relata Joan Francesc Clariana i Roig  en l’aconsellable article Presència d’un mataroní oblidat: Damià Campeny a la nostra ciutat publicat a la revista del Grup d’Història del Casal nº76 , de l’any 2005.

En el pla més anecdòtic, el nom de Campeny apareix com a titular d’un Institut d’ensenyament mitjà,  d’un carrer que fins fa ben poc era cul de sac, existeix una reproducció de la seva obra Flora a la plaça de la Ciutat jardí, alguns documents al Museu Arxiu, una placa al carrer d’en Pujol 39 en la casa on va néixer i una figura seva a la galeria de mataronins il·lustres. Com veiem ben poca cosa per a un artista ben notable.

Un menysteniment cap a la figura de Campeny que es va evidenciar  quan el 1999, aprofitant l’avinentesa del tancament per obres de la Galleria Nazionale de Parma, Pilar Vélez, per un llavors directora del Museu Marés va portar al museu que dirigia el Triomf de taula de l’ambaixador, realitzat a Roma el 1803, que així viatjava per primera vegada fora d’Italia. Per a tal d’optimitzar despesa, Pilar Vélez va oferir al Museu de Mataró i a la caixa Laietana compartir exposició i despeses. Ambdues institucions van refusar l’oferta tot dient que no era un treball “interessant”, tal i com va quedar palès en l’entrevista que Pilar Vélez va concedir a “Espai d’Art” de TVM.. Curiosament l’any anterior 1998, caixa Laietana havia col: laborat amb la Biblioteca de Catalunya  per editar l’espectacular monografia del doctor Carlos Cid Priego “La vida i la obra del escultor neoclásico catalán Damià Campeny I Estrany”

És per això que era del tot recomanable, per no dir obligat, treure la pols a tan insigne autor i fer-lo avinent als ciutadans de a peu mitjançant alguna important exposició. I crec que aquesta ha estat la intenció de “Reflexos. L’obra de Damià Campeny” exposició que es va inaugurar el passat 12 d’abril i romandrà oberta fins el 27d’octubre ( sí, sí han llegit bé, més de mig any de durada) a ca l’Arenas.

Una exposició que comissariada per Anna Riera i Mora, una de les grans expertes de Campeny, per no dir la més experta després de la mort ja fa uns quants anys del doctor Carles Cid Priego. Un exposició doctoral, curulla d’informació , abassegadora en el que pertoca a dades, detalls , documentació, que aclapara a l’espectador no especialista, que s’acaba perdent davant tal muntanya d’informació i acaba inexorablement claudicant  fent-ne passada ràpida com a conseqüència del fracàs didàctic de la mateixa que hauria de ser el punt fonamental per la que s’ha gestat.

Son tants els detalls que s’escapen a l’espectador , tant per la gran quantia dels mateixos, com per el mal muntatge dels detalls de la mostra (originals, fotografies i documentació segons sembla queden visualment separat per el color de les cartel·les, com ens indicà a posteriori els funcionaris de l’espai però curiosament aquest detall no queda explicitat en cap moment de l’exposició el que el converteix en inexistent) ,així com el fet de que l'exposició comença pel primer pis, fet que tampoc està indicat, converteixen en un veritable fiasco a la mostra

Una exposició que sembla tingui un sol motiu , l’edició d’un catàleg doctoral. Fet fonamental que farà avinent poder llegir amb calma i tranquil·litat tota la documentació i fruir-ne, no com ara en que la seva abassegadora presència distreu el tot de les obres i imatges presentades, desvirtuant-les i de pas a l’artista.

Una exposició que cal visitar intentant centrar-se en l’obra i despullant-la de tot l’academicisme històric que l’envolcalla i esperant el catàleg que sens dubte serà un bonsacompanyant a la monografia de Cid Priego.

PUNTS DE LLIBRE

De les múltiples exposicions que organitza l’Associació Sant Lluc, formalment cal destacar la Biennal Torres García que ens permet fer una mirada variada i dispersa a l’art que es fa en els nostres contrades, i la Col·lectiva de Sant Lluc que ens apropa a una mirada de la mass media artística local.

Però si volem conèixer i analitzat l’estat real i veritable dels artistes mataronins  ens hem de deturar en dues altres mostres , esdevingudes ja tradicionals, com son la del “15 x 15 “ i la de punts de llibre. I és així ja que mentre que el criteri de la selecció d’obra per part els artistes a la col·lectiva no és l’exigent que caldria i son moltes les vagades en que es presenta aquella obra qualsevol que dorm en un racó de l’estudi i son escasses les vegades en que en canvi el que es presenta es una obra  de mà.xima dignitat i corresponent al millor de l’artista, això no succeeix en aquestes dues exposicions, quasi considerades com a  menors però que en canvi és on podem trobar el més destil·lat de l’expressió creativa dels nostres artistes.

I és així ja que l’especificitat de les mides ,inhabituals en el diari treballar de l’artista, l’obliga sempre a crear per ellas una obra nova, fresca i actual. I l’obliga alhora a cercar conceptes i maneres d’expressar  que siguin les més adients per el resultat final, encara que no siguin habituals en el seu modus operandi diari.

És per això que podem veure perfectament la realitat més real, i valgui la redundància de cada artista i podem avaluar-lo de manera més adient.

És per això que jo soc fan d’aqueta exposició de Punts de llibre que ocupa la sala del Casal amb la participació de 65 artistes associats  en un to més que remarcable, amb forces sorpreses ben positives , que portaran unes signatures o altres, segons el gust particular del visitant. Però jo els hi recomano que per una vegada, actuïn com a crítics i analitzin l’obra presentada comparant-la amb l’habitual de l’artista i tinguin per segur que s’enduran curioses sorpreses.

Una interessant exposició que recomano vivament , i que a més comporta la possibilitat d’adquirir a bon preu alguna obra del seu artista preferit, i que repetint cada any es pot assolir una més que notable col·lecció.

Punts de Llibre 2019

Sala del casala Aliança fins el 28 d’abril

DONES

La revista capgròs sempre ha estat ben propera  a la cultura i molt especialment a l’art. El seu recolzament ha estat des de diversos angles. Des del purament informatiu, amb l’agendat de les activitats i donant notícia puntual a les exposicions locals i aquelles de foranes que protagonitzaven els artistes de casa , fins al proactiu amb el tema il·lustratiu dels diversos comptes  que anyalment ha anat publicant com amb la creació de l’espai capgròs, un espai expositiu situat en el hall de l’empresa i que proper als 17 anys d’activitat ja aplega un historial de quasi dues centes exposicions.

Però també en les efemèrides importants l’art assolia lloc de privilegi en la celebració. Així  en el 25 aniversari es celebrà l’exposició “Mirades” en la que 25 artistes mataronins van plasmar el seu lloc emblemàtic de la ciutat , o en el 30 aniversari en que es celebrà “Tempus Fugit” amb 7 artistes mataronins que va ser el preludi de l’expo que amb el mateix nom ocupà l’any següent la Nau Gaudí.

Ara , en motiu del 35 aniversari, l’expo escollida ha estat “Dones” amb la participació de Glòria Badosa, Maria José Carrasco, Rosa Codina, Marta Cuixart, Anna de jaime, Marta Duran, Catherine Lorton, Margarida March; Gina Portera, Marga Riera, Mónica Vilert i el padrinatge espiritual d' Emília de Torres. Una exposició amb artistes dones feta per homenatjar a les Dones que van ser les primeres en portar la revista Capgròs a casa ( fa 35 anys el tema de la compra diària era bàsicament femení) i que han mantingut la confiança en la revista i l’han convertit en obligada en totes les llars, totes les setmanes.

L’art és únic. No existeix l’art femení, existeixen dones artistes i elles son les que ocupen amb tot honor l’espai capgròs amb un altíssim nivell de qualitat.
Les onze artistes escollides no son les onze millors dones artistes de Mataró y comarca, no era aquesta la intenció de la tria, però si responen amb un eclecticisme total a diverses generacions , estils, temàtiques  i tècniques, demostrant abastament les seves capacitats i vàlues d tal manera que converetixen aquesta exposició en una de les més interessants celebrades a l’espai capgròs en la seva petita però intensa història.

No és punt i moment de destacar unes obres sobre altres , qualsevol visitant trobarà aquella especificitat creativa amb la que es sentirà a gust , però sí que és obligat remarcar la presència d’una obra d’Emília de Torres veritable  precursora de les artistes femenines a Mataró. Als anys 50 es licencià en Belles Arts , essent sols dues dones en la promoció, i de sempre va mantenir viva , quasi fins  el seu centenari, una activitat artística i plàstica de gran qualitat que la va convertir en la Gran dama de l’art mataroní. La seva presencia senyoreja la mostra per la seva qualitat i alhora és punt a emmirallar-se per a qualsevol de les participants.

Tot agraint l’absoluta disponibilitat trobada en totes les artistes participants, especialment entre els familiars de Emília de Torres, volem recomenar abastament aquesta exposició que mostra la qualitat i el nivell de les nostres dones artistes que amb la mateixa demanen a crits una altre exposició amb la mateixa filosofia i amb un nombre més alt de participants i en un indret emblemàtic de la ciutat.

Si amb Tempus Fugit va ser possible, per què no intentar-ho de nou amb “Dones”. Per a molts seria un somni fet realitat.

ORIOL DE LA HOZ. PAISATGES

 Diuen que els bons crítics no han de tenir preferències ni debilitats per artistes o estils. Però jo crec que això és impossible i a més, com que no soc un bon crític m’he permès sempre tenir preferències estètiques i com no , debilitats. Eduard Comabella, David Salvadó, Rosa Codina-Esteve o Mònica Vilert en son  uns exemples que mai he amagat. Darrerament el cert és que  no havia trobat aquell artista en el que dipositar les meves complaences fins que de fa un parell d’anys ja he decidit que  Oriol de la Hoz mereix tot el recolzament i suport  i que representa la mirada més contemporània, fresca i alhora intel·lectual de les darreres generacions d’artistes locals, i l’Oriol, excel·lent persona també, m’ha volgut donar la raó amb una impressionant exposició al Col·legi d’Aparelladors.

De la Hoz és a bon segur un dels pintor més personals i peculiars de l’escena artística mataronina. La seva pintura parla sols de les emocions, de la síntesi  d’allò que veu, viu i sent. A l’estil de la pintura metafísica, de la Hoz aposta per explorar la vida imaginada dels espais quotidians representats fora dels seus contexts habituals, la separació en l’espai i la seva simplificació dona lloc a uns diàlegs particulars per a cadascún dels visitants.

És en aquesta ubicació llunys del temps i de l’espai que de la Hoz ens fa un viatge iniciàtic per la ciutat de Mataró amb parada en els més emblemàtics indrets que son representats nets i purs lluny de la seva funcionalitat, assolint un magicisme seductor que els converteix en part de la nostra història personal i de les nostres vivències. L’estació, la Presó, el parc central i els més espacials indrets mataronins assoleixen una potència artística com estic per dir, mai havien estat representats per els  artistes locals.

Però tan magnífica exposició també té els seus peròs. Un, l’habitual d’Aparelladors, que és el de la sobre càrrega d’obres, doncs en sobren una bona part el que hauria permès una major intensitat de les mateixes i una correcte il·luminació. L’altre el monòton muntatge que redueix el voltatge del conjunt.

 I finalment, un detall propi de l’autor que és la mida. Ha arribat ja l’Hora d’ampliar espais en els que aquesta pinzellada llarga, intensa però alhora suau i gestual que ens retrotrau als primers Matisse, a Chagall i a Kandinsky assoleixi privilegi. A bon segur llavors ens trobaren amb la magnificència d’un autor  que ja forma part de l’elit d’artistes mataronins força pel damunt d’altres consagrats i que tot afeccionat hauria d’apuntar amb majúscules a la seva agenda.

Els paisatges ( olis sobre cartró ) d’Oriol de la Hoz al Col·legi d’Aparelladors és una de les millors exposicions realitzada per un artista local en els darrers 5 anys i és d’obligadíssima visita. No us penedireu.

Oriol de la Hoz. Paisatges

Col·legi d'Aparelladors del 8 de març al 31 de març de 2019

EXPOSICIONS MENORS AMB SORPRESA

Moltes vegades m’han preguntat com és que segueixo visitant tantes exposicions per petites que siguin i desconeguts que siguin els seus protagonistes. Al costat de la resposta genèrica de que per a mi visitar exposicions és un dels pocs grans plaers de la vida que em puc permetre i puc dur a terme sense daltabaixos, i en segon lloc per que sempre acabo trobant aquell detall, aquell apunt, aquell nom que em gratifica la visita, encara que m’hagi d’empassar molta però que molta morralla.

Certifica el que dic una magnífica exposició que a bon segur passarà desapercebuda per a molts com és “Fet al taller” que correspon als alumnes del taller de ceràmica del Museu del Càntird’Argentona i s’exposa a la sala del mateix museu.

L’escola de Ceràmica del Museu del Càntir d’Argentona, dirigida per dos grans ceramistes i mestres com son Joan Serra i Mia Lllauder ha esdevingut centre de referència ceràmica del país com ho demostra el fet de tenir complerta la seva matrícula, i amb llistes d’espera, i amb alumnes procedents d’indrets no pas propers. És clar que amb això no n’hi ha prou i cal veure els resultats i els que veiem en aquesta exposició son magnífics. Òbviament és un taller escola i per tant hi ha diferències ,a voltes abismals, entre els protagonistes, que en aquest cas en que gent amb gran experiència i saber conviu amb nouvinguts a la ceràmica. Però la visió general és tan excel·lent que obliga a una detinguda visita. Llàstima de les dimensions de l’espai que no afavoreixen en res la contemplació de tan excel·lent lliçó didàctica.

I a la sala del casal justament , una alumne d’aquest taller exposa el seu fer. Es tracta de Mònica  Arnan i demostra prou qualitats encara que en el conjunt la disparitat sigui massa accentuada i no es pugui esbrinar exactament quin és el camí que vol seguir l’autora, però queda clar que els vímets existeixen i que ara sols és qüestió d’evolució i definició.

Finalment l’argentina Susana Baldís fa explosió de la seva perfecció aquarel·lística a l’espai capgròs. Dominadora evident de la tècnica i a un nivell elevat provoca que aquesta predomini en l’exposició i ens quedem més bocabadats per la mateixa que no pas per les sensacions que produeix el seus resultats.

Exquisida dominadora de la figura realista, presenta un seguit de retrats que a bon segur responen amb exactitud amb la realitat, però que en cap d’ells hem pogut esbrinar cap traça de la personalitat del retratat fet que és un gravíssim error. Baldís aposta per aquesta figuració i realisme fred que separa i no uneix en la comunió  comunicativa que ha des ser tota exposició.

Noms, detalls i personalitats que un s’hauria perdut si deixés

 de costat les petites exposicions que es presenten en el territori i en les que hi podem trobar, com en el cas fel taller de Ceràmica, grans i impagables alegries.

PREÀMBULS DECEBEDORS

Esperava il·lusionat l’exposició de Laia Arnau a la Destil·leria a ja que creia que essent aquesta la seva exposició més seriosa de les que ha celebrat a la seva ciutat seria aquesta una explosió total del seu concepte artístic , I més quan Laia Arnau ja ah entrat en petita escala en el circuit professional de les galeries .

 Entenia  que aquest pas li hauria servit per afirmar-se de manera absoluta en el seu estil il·lustratiu , pròdig en propostes imaginàries i imaginatives , moltes vegades observades des del distanciament però sempre càlides i personals.

En canvi en visitar l’exposició m’he trobat amb una autora més dispersa i dubitativa. En realitat de la Laia que coneixem sols hi ha una obra de bona mida en la sala interior, que és sens dubte i a distància la millor de tot el conjunt. En canvi la Laia ens sorprèn apostant per aquesta figuració freda que domina aquesta temporada a les sales de la Destil·leria i que tot i  intentar donar-li una mica la volta amb l’afegitó d’algun detall de l’onirisme habitual de l’autora, els resultats esdevenen unes obres  que no comuniquen de cap de les maneres ,amb un total hieratisme i immobilitat .

Qualsevol estil és bo per a expressar l’art , però el millor per a cada artista és emprar aquell que és més proper a la seva sensibilitat i capacitat tècnica, i un personalment creu que no és aquest en el cas d’Arnau. Les figures son encartronades , inertes , no trameten res i a més apareixen uns greus problemes tècnics ja que l’exigència de la perfecció realista ha des ser molt més alta de la assolida per l’artista. I inclòs petits trucs tècnics com poden ser el de la reduplicació de les mans resulten falsos i frustrats ( no cal ni fer cruels comparances amb els mateix truc usat tantes i tantes vegades per Pepe Novellas). Per això es molt millor l'obra de la sala interior referènciad més al passat que no pas l'intent novedós de la sala principal.

Desorientant com estava en la visita he acudit a l’escrit de presentació de l’expo ( deformació professional) i allà he acabat entent-ho tot, però sense entendre res alhora. Allà he llegit: Troba referents i influències en Rembrandt, Matisse, Lucian Freud, Hopper, Vanessa Bell, Paula Rego, Andrew Wyeth entre altres. Antonio López, de qui ha estat deixeble, li va dir en una ocasió: «No et preocupis pel que pintis, si ho fas millor o pitjor, perquè el que fas és explicar històries i les expliques molt bé, hi ha sinceritat».

 Si tenim  aquestes referències tan contradictòries i antagòniques en alguns cas, és lògic aqueta manca de concepte d’idioma artístic. I per una vegada i espero que no serveixi de precedent discrepo del tot del gran mestre Antonio López, magistral pintor d’atmosferes comunicatives i rei del realisme mitjançant apostes tècniques allunyades del mateix. Per a mi queda ben clar que quan un és pintor s’ha de preocupar sempre per fer-ho millor, i preocupar-se encara més quan ho fa pitjor. La història més ben explicada i pitjor pintada és i serà sempre un mala obra.

I en això està ara Laia Arnau. En una certa pèrdua d’identitat creativa i en la recerca d’una manera diferent d’explicar històries, que és el seu, i aquí si encerta Antonio López, ho fa molt bé. És doncs moments de reflexió en la recerca ,en la seguretat  de que trobarem la sortida. Les qualitats de Laia Arnau segur que trobaran el camí i ens oferiran en la propera ocasió una exposició molt més poderosa, comunicativa i personal que aquesta massa freda i buida que ara presenta a  La destil·leria.

 Potser per això pensem que el títol de l’actual és premonitori. El recorden?. Doncs és “Preàmbuls”.

PS.- Imatges extretes de laes xarxes socials

CARTELL DE SANTES 2019

No feia ni 5 minuts que s’acabava de desvetllar el cartell de Santes que ja rebia uns quants whats i comentaris per xarxes socials demanant la meva opinió al respecte.

Es ben cert que el tema artístic està tan deixat de la mà de deu en l’oficial que fins i tot el cartell de Santes que provocava una cataracta d’opinions i discussions fa ja uns anys que passa del tot desapercebut. Una mica d’aldarull però en tres dies oblidat. A bon  segur que en part és per el fet de que els digitals exigeixen identificació per a fer comentaris i així s’han evitat els terribles disbarats insultants que es produïa. Però també es cert que la ciutadania passa ja bastant del abans famós esdeveniment.

Però anem al que cal. M’agrada o no el cartell de Santes?.  És bo o no  ho és?. Repetiré el que vaig explicar de vell antuvi. Sí però No. O No però Sí, tot serà segons considerem el que representa el famós cartell.

Si entenem el cartell de Santes com un cartell “normal” hem de dir que és un cartell bastant encertat. Taca vermella en forma de cercle que domina i crida l’atenció. Una tipografia simple i molt polida, la millor dels darrers anys en els que la tipografia acostumava a destruir bona part del sentit comunicatiu. Salpebrat el cercle de manera arrítmica amb un seguit d’elements referencials a la festa , alguns obvis i altres sols comprensibles per experts, que per la petitesa ens retrotrauen a les figures que apareixien en el cartell del 2017. Un salpebrat que no afegeix potencia al conjunt, encara si que cerca una referència més anímica. En resum un cartell digne de qualsevol dissenyador gràfic que inicia la seva carrera. I ho dic així ja que desconeixent , en primer moment, l’autor , vaig pensar en algun dissenyador iniciàtic. En resum un cartell visualment acceptable.

Però està clar que el cartell de santes no és un cartell “normal” ja que no anuncia un fet desconegut a qui desconeix que es celebra. És l’anticartell ja que anuncia un cosa de tots coneguda ( La festa de les Santes) a qui la coneix abastament ( els mataronins). I aquest fet ha produït que el cartell de les Santes esdevingués cartell d’autor , essent aquest el seu tret diferencial envers la majoria de cartells de festes d’altres poblacions. És a dir, un cartell encomanat a un artista local per que realitzi una obra d’art absolutament  personal que ofereixi la seva visió íntima de la Festa i aquesta filosofia no s’acompleix de cap de les maneres en aquest cas.

Com em succeí a mi, estic convençut que  a primer cop d’ull ningú va poder reconèixer l’autoria de Jaume Simon. Encara que els color primaris formen part del seu tarannà igual que les formes geomètriques. El seu conjunt és sempre més gestual , dinàmic i amb un expressionisme imperfecte que no pas aquesta fredor  d’una certa exactitud com en l’obra presentada.

Per això no m’agrada el cartell de Simon, perquè és un cartell que el podrien signar un fotimer de gent i no hi trobo en ell, l’ànima rebel i iconoclasta d’un artista  que quasi sempre ha defugit del decorativisme per incidir en l’esperit.

Crec  que el cartell de Santes és un immillorable ocasió per presentar la realitat de l’artista a tota la ciutat. I de retruc fer-se conèixer. I en aquest cas en Jaume Simon l’ha desaprofitada. Llàstima

Ps.- No puc entendre de cap de les maneres l’auto contraprogramació de Cultura presentant el cartell de Santes i tapant amb ell l’èxit de l’expo d‘artistes mataronins a Nova York. Gelosos com estant a Beneficència de Bassat a qui odien immisericordiosament i fan la punyeta tant com poden, tapar l’èxit amb el cartell era un plantejament amb que estic segur han gaudit immensament. Lamentable

ARTISTES MATARONINS A L’INSTITUT CERVANTES DE NOVA YORK

La setmana passada feia  de fred a Nova York. Al matí vorejava els 6/8 sota zero, si hi havia sol es recuperava durant el dia fregant el zero per a tornar a caure en picat en arribar al capvespre. A això se li havia d’afegir un vent àrtic glacial que provocava una sensació de fred de -12 graus, Acuaweather dixit. No era pas un temps que convidava a les set de la tarda del dijous a sortir i acudir a una inauguració d’una exposició d’uns desconeguts pintors d’una ciutat més desconeguda encara com ho és Mataró. Malgrat els inconvenients, un centenar llarg de persones van acudir a la sala de l’Instituí Cervantes per gaudir de l’esdeveniment.

L’institut Cervantes es troba al vell mig de Nova York, al carrer 49 ben proper a la 3ª avinguda. Un indret privilegiat. És una casa baixa , físicament quasi engolida per els gratacels que l’envolten. Una casa amb una activitat cultural molt important, tant en la difusió de la cultura espanyola com en la formació i magisteri de l’idioma castellà . No s’ha d’oblidar la importància de l’espanyol en l’entorn dels Estats Units i molt principalment a Nova York, un lloc en el que a parts quasi iguals es parla anglés, espanyol i spanglish .

La sala de l’Institut és una saleta de mides no molt generoses però amb una estructura de parets no lineals que generen àmbits diversos que afavoreixen molt la distribució  de les peces, generant en el conjunt quasi una figura arrodonida amb punt de fuga en el pati que afavoreix en horari diürn la lluminositat de la mateixa.

En aquest espai, Núria Poch va fer un treball excel·lent amb una acuradíssima i equilibrada distribució d’unes obres artístiques complexes en la seva diversitat i que malgrat ser de les mateixes mides, la creació de díptics , horitzontals o verticals  segons desig personal de cada artista, donava un aire de diversitat absolut.

Les obres , realitzades ex-professo per l’ocasió, responen plenament  a l’identitari creatiu de cada autor i malgrat el reduccionisme de mides de les mateixes, assoleixen uns nivells qualitatius ben meritoris.

Per enfrontar-se a l’exposició hi acudiren, tal i com ja hem dit, més d’un centenar de persones encapçalades per el Consol General d’Espanya, el director de l’Institut Cervantes, corresponsal de premsa espanyola a la ciutat, un reduït nombre de galeristes novaiorquesos , un parell d’ells de nivell alt,  un bon grup del que hauríem de qualificar com a ”societat novaiorquesa”i com no,  un bon grapat d’amants de l’art i la cultura espanyola que per el que vàrem poder escoltar i conversar varen quedar gratament sorpresos per el nivell creatiu i qualitatiu del presentat.

Lluís Bassat va fer una acurada presentació personalitzada en anglès ,  el que va ser ben celebrat per els assistents , alhora que el magnífic catàleg editat , en el que un ha tingut el gran goig de participar amb els escrits generals i personals de cada autor, va ser rebut amb gran satisfacció.

Tot rodó en un acte molt important per l’art mataroní. La lloa permanent al nivell del presentat, el sentiment generalitzat de fer història. D’haver plantat una pica a Flandes, valgui com mai l’expressió castellana , i el saber que aquesta es tan sols la primera  i que a bon segur en seguiran d’altres, com per ex. a Brusel·les , nou lloc de destí de la responsable cultural del Cervantes novaiorquès, que ha quedat encisada per el nivell de professionalitat i qualitat en tots els aspectes dels delgats mataronins.

Una ciutat de la que s’ha fet corresponent panegíric i difusió de la mateixa, encara que lamentablement cap responsable de la ciutat va acompanyar a aquells que ens vàrem desplaçar per gaudir d’un fet certament històric i del que a bon segur hi haurà  retruc. I en aquesta o en les següents expos a Chicago, Boston i altres centres del Cervantes, pot esclatar la sorpresa d’un interès particular, fet que seria una veritable i agraïda bomba .

Lamentablement al tornar ens hem trobat que mentre la premsa barcelonina si s’ha fet ressò de l’esdeveniment amb articles a La Vanguardia i El Periódico, el silenci més absoluta ha planat a Mataró. Ni un borrall als digitals locals ni en les notícies dels webs de Cultura i el de l’Ajuntament que precisament estrenava imatge i per tant una notícia com aquesta anava com anell al dit. Però és clar, si ningú del consistori ha tingut a bé, no felicitar-me per l’escrit, però si al menys donar-me les gràcies, com es podran preocupar per la difusió d’un acte en el que en el fons no hi creuen ni mica i del que desconeixen com rentabilitzar-lo.

Però no tan sols  això. En comptes de fer alçàveu de l’art i els artistes locals, alhora que de la gestió municipal, el que fa Cultura és contraprogramar i presentar el cartell de Santes . Certament decebedor i és que un pensa clarament si paga la pena fer un esforç per aquells que després et menystenen i desvirtuen fets tan importants com que Mataró amb aquesta exposició ha fet història , petita a bon segur, però qui sap com germinarà.

Gràcies Lluís, Gràcies Carmen. Gràcies Núria, Ramon , Pere , Marc, Jordi , Josep, Josep Maria i Rosa . Gràcies Irina i companys gràfics. Gràcies Iolanda i Montse. Moltes Gràcies per haver-me permès gaudir del vostre art, la vostre gestió i la vostra companyia i amistat , alhora que deixar-me disposar d’un petit bocí personalitzat d’història.

Peò sí que cal cridar ben fort, a veiam si a la Casa Gran i a Beneficència s’assabenten  que un grapat de grans artistes amb el seu esforç i la seva voluntat han fet història aquest març, allà a l’altre costat de l’oceà, a la ciutat capital del món, la que mai dorm, però que sempre recolza el valor i la qualitat.

DE BONES INTENCIONS , L’INFERN N’ESTÀ PLE

El conjunt d’un bon gruix d’obres interessants no pressuposa sempre una bona exposició. Una exposició, alguns no ho acaben d’entendre, no és l’acumulació més o menys ordenada d’un seguit d’obres i sí en canvi és, una única peça  que aplega en el seu interior el conjunt de les obres presentades confegint un tot simfònic en que el conjunt està el més destrament estructurat per facilitar la lectura comunicativa a l’espectador.

Em costa d’entendre que gent tan experimentada com el pintor Joan Pascual, la ceramista Elisenda Sala, la fotògrafa Marga Cruz i els poetes Carles Duarte i Montse Assens, gen saberuda i amb experiència, alguns d’ells amb molta experiència, hagin pogut confegir una mostra tan il·legible com ho és “Mediterrània” a les sales del Museu Monjo de Vilassar.

I és que tots m’entendran, malgrat les especials condicions del Monjo que amb els seus calaixos afavoreix poder exposar un major nombre d’obres, intentar col·locar una trentena de pintures de Pasqual, una vintena de fotos de Cruz, més del mateix de peces ceràmiques de Sala i un bon nombre de poemes de Duarte i Assens, és a dir quasi un centenar d’obres i amb una monotonia expositiva de trenet , sense punts i apart, lloc de descans i recolliment per gaudir dels poemes i les obres, és una aberració que provoca una sensació d’enfarfegament i saturació que implica una deficient digestió artística.

M’imagino aquesta exposició amb menys de la meitat d’obres,  en que les mateixes siguin fidels representacions plàstiques dels poemes. Amb una distribució imaginativa , en aquest cas sols succeeix amb les ceràmiques de Sala, que cridi l’atenció i no convidi com ara a l’avorriment, i fins i tot amb un acompanyament musical de fons, i parlaríem de quelcom ben diferent.

Per que és evident de la qualitat de tots els participants i de la seva saviesa artística , de la que ara sols en gaudim si fem abstracció de cadascuna d’elles del conjunt. És evident que el blau i la llum de Pasqual genera bones vibracions, que les fotos de Marga Cruz, potser massa continguda, son contrapunt ben adient, i que la ceràmica d’Elisenda Sala paga per si sola. I que els poemes son sensibles i escaients, encara que queden enclaustrats en una emmarcació que els limita. Però la qualitat de l’individual és dilueix en el conjunt d’una exposició que no fa justícia  a la vàlua del seus participants.

Fent comparança popular. Mediterrània és com aquelles pantagruèliques graellades de carn que t’ofereixen en masies i restaurants pirinencs. Material de primera qualitat, però la quantitat i varietat fa que no la pugis gaudir com voldries en el seu excés i exuberància.

I és que no oblidem que l’art és com la vida.

MANUEL CUSACHS, In Memòriam

Allà començaments del 2000 , Mataró report va iniciar una sèrie de títol “Autoretrat” en la que els artistes se’n feien un, i un servidor en feia el contrapunt crític de la seva personalitat artística. Quan li va tocar a Manuel Cusachs va apostar per una imatge realista del seu cap, amb les faccions ben marcades i amb una mirada concentrada en una obra  que s’intuïa fora pla. En primer nivell apareixia la seva ma amb una eina d’escultor que be podia ser una espàtula per modelar o un buidador.

La imatge plàsticament era molt potent, però ara quan la observo amb serenor i tristesa després d’haver rebut el cop del coneixement de la seva sobtada i inesperada mort, em dono compte que en Manuel, retratista impressionant , aquí va aconseguir una de les seves obres més intenses, resumint amb tan sòls tres elements: cap, ma i eina, és a dir, coneixements, tècnica i estris, els tres eixos amb els que va fonamentar tota la seva carrera artística.

Una carrera artística més que brillant com quedà clarament demostrat en  l’exposició retrospectiva que organitzada per els Amics de ca l’Arenas  i realitzada a l’Ateneu, ens va permetre fer repassada  a les diverses cares  d’aquest polièdric artista que era Manuel Cusachs. I per si algú encara no ho sabia, allà quedava ben clar l’alt nivell qualitatiu que havia assolit l’artista, alhora que ens permetia veure la seva evolució i diversitat. I també quedava remarcat l’apreci personal i l’estima artística dels seus convilatans que van convertir l’exposició en la més visitada, alhora que van fer de les seves visites guiades, que un va tenir el plaer de conduir amb la seva filla Maria, les més nombroses mai realitzades a l’Ateneu.

Essencialment escultor, encara que sempre reivindicava al dibuix, el llapis i el paper com elements bàsics en tota obra, va evolucionar des d’un cert classicisme a l’entorn de la tradició escultòrica mediterrània fins a desfermar-se amb obres molt més conceptuals i agosarades, assolint plenitud amb aquestes escultures tàctils, en les que el grapeig i les “ditades” generaven una textura ben personal que assolia calidesa i proximitat.

Fonamentat en una solvència tècnica envejable que li va permetre conrear els més diversos materials començant per el granet, el per a ell més preuat, aprés de la mà del picapedrer Barbany que li ensenyà tots els trucs de l’ofici i que més que un mestre va ser un company i un amic. Treballà també la fusta (espectaculars les seves obres fetes amb “felipas”  com la que presideix l’entrada de l’Arxiu Comarcal), la terra cuita, el guix, bronze, resines , i fins i tot el ferro com en l’obra “L’esperit de Figuera Major” , coneguda popularment com ”La Dama del llac” a la Rda Sant Oleguer.

Cusachs va saber cultivar des de la petita i íntima peça fins a l’escultura pública monumental de la que té representació en indrets tan importants com la Sagrada Família, Montserrat, Palau de la Generalitat, Palau Robert, IQS, Santuari de Meritxell, Claustre laic de la Seu d’Urgell i com no a la seva ciutat de Mataró en la que hi ha quatre obres públiques. Homenatge a Puig i Cadafalch ( Parc Central) Les Santes ( Carrer Pujol), Mataró ( Plaça de l’Ajuntament i l’abans esmentada L’esperit de Figuera Major. Obres de grans dimensions que li van permetre jugar, sempre de manera escaient, amb la iconografia oportuna per reforçar l’escena o el personatge.

Però per a mi, la saviesa de l’artista estava en la capacitat d’anàlisi del que anava a representar i la translació d’aquesta interioritat a l’obra final. Una capacitat  estructurada en base a una formació intel·lectual molt potent i a una gran capacitat d’escoltar tot i essent ell un gran xerrameca i conversador ( la fotografia escoltant a Salvador Espriu que apareix en l’opuscle que es va lliurar a l’exposició és en aquest sentit paradigmàtica).

Això el va fer ser capaç de convertir-se en un retratista excepcional (a bon segur les lliçons del mestre Cuyàs, gran caricaturista , van fer molt en aquesta peculiar formació) ja que no sols captava el rostre del retratat amb rara perfecció, ans ens donava fe de la personalitat interior del mateix. Els retrats de Salvador Espriu (estructurat sobre les ulleres) o el de Josep Pla ( amb la boina i una berruga com a eixos) son simplement magistrals. A l’igual que bona part del “homenots” que va anar retratant amb gent d’arreu en relació d’amistat, cultura o país.

Igualment va saber traslladar escultòricament, amb escaient sensibilitat i perfecció grans poemes literaris ( la sèrie de “El caminat i el mur” d’Espriu és excepcional) no essent menys notable els seus treballs al voltant de la simbologia del país, alhora que va saber donar un aire de modernitat i actualitat a la sempre encarcarada escultura de caire religiós, que en les seves mans va donar un tomb important, humanitzant-la creant un cert aire de complicitat amb el creient que s’hi acostava.

Cal afegir la seva saviesa en el tractament del dibuix, essencial per a ell. Gran dibuixant, bon il·lustrador i notable paisatgista , quan Cusachs s’enfrontava a la tela o el paper, ho feia amb les mateixes armes que en l’escultura, cercant l’aparença però expressant l’ànima ja fos de la persona o l’indret. I a fe que ho aconseguia, tal i com havia aprés dels seus mestres Cuyàs i Emília de Torres de qui sempre parlava amb admiració i respecte. Les seves visons d’indrets de l’Empordà, amb l’especial tractament de les tintes i el gratatge son una pura delícia.

Tot això amanit amb una forta personalitat. Integra, valent, tossut , constant i perfeccionista, aprenent i lluitant sempre, tal i com va fer en la seva vida privada. Reflectint a la perfecció allò que deixava clar en l’autoretrat del que parlàvem en el començament.

Ara, en la seva mort, malgrat el tòpic ben cert de que els artistes mai moren, que sempre  romanen entre nosaltres en les seves obres, si podem afirmar que la seva desaparició fa de Mataró una ciutat més gris i pobre. I que l’art i els artistes locals perden un potent referent, un exemple a seguir en el professional i en l’humà. I molts perdem encara més, perdem un gran amic.

Gràcies Manuel per tot el que ens has donat i que la terra et sigui lleu.

POL PEIRÓ. CÀLIDA TARDOR

“La relació entre els diferents tons s’ha d’establir d’una tal manera que sigui capaç d’exaltar-los en lloc d’anul·lar-los”

 (Henri Matisse. Sobre art)

Fa uns anys quan Pol Peiró va començar la seva carrera artística vaig apostar cegament per ell i vaig dir públicament que Peiró era un dels artistes del futur, en el nostre entorn més proper i a bon segur que més enllà. Darrerament Pol Peiró sembla però, entestat a contradir-me i exposició rera exposició presenta una baixada de nivell que l’està a punt de fer-li abandonar el nivell “d’artista” per quedar-se en el simple nivell de “pintor decoratiu” sòls apte per a casa de mobles amb pedigrí,  i per “adornar” espais que vulguin una obra sense gaire intensitat, que doni un torn modern en l’aparença i que quedi bé.  I és clar això és justament l’antítesi de l’art.

Però un , després de veure la més que fluixa exposició, - en relació a la vàlua de l’artista-, que presenta a Can Caralt de Llavaneres , segueix entestat en creure que una vegada sigui capaç de desempallegar-se de totes les tonteries que l’envolten i toqui de peus en terra, recuperarem al que jo segueixo creient que és un gran artista.

Ara a Can Caralt desaprofita un espai tan carismàtic per l’alt nivell de les seves temporades i per la importància del que allà s’hi exposa, deixant passar una ocasió d’or per mostrar i reforçar la seva veritat. I ho desaprofita presentant una expo  amb un nombre més que excessiu de peces de les que en sobra més de la meitat, confegint una expo atapeïda i amuntegada , sense espais per a respirar. Una exposició exemple de l’habitual de l’afeccionat més afeccionat i que ja no li toca a l’artista que està ja en moments d’exigència i selecció.

En segon lloc per el baix nivell d’algunes d’elles com per ex  el tríptic vertical  davant el qual té dues solucions, o cremar-lo o pintar-hi el damunt una obra nova, i en tercer lloc per els enormes dubtes que genera el seu fer davant la seva volatilitat estilística creativa.

I tot portant la contraria al concepte del que parlar Cézanne.

Fa tan sols quatre mesos Pol Peiró exposava a Moldumat. En aquest poc espai temporal, dona la volta al mitjó de la seva creació, desapareixen els signes i colors amb les que estructurava  el seu llenguatge, i com si fos de moda de temporada , abandonem els blaus i ara anem per els terrososi vermellosos, però no com a conseqüència d’una evolució en el pensament creatiu, d’una necessitat plàstica, ans més aviat per un sentit d’esgotament comercial.

Peiró no acaba d’entendre que mentre l’artista figuratiu, és a dir, aquell que pinta el que veu, pot modificar constantment el seu punt de vista, aquell que té o vol tenir l’abstracció com a llenguatge, és a dir que pinta des de dins, el que plasma son les sensacions i emocions que li provoca les seves vivències, o les que l’envolten, i per tant fora d’un motiu real, tot aquest canvi esdevé fals i impostat

Peiró ha trobat una expressió plàstica que enganxa als pocs exigents i ja li va bé. Però ha d’anar molt més enllà, no pot seguir amb aquestes peces més o menys boniques, però sense cap tensió, sense emocions , sense vibracions. Edulcorades i farinoses . Enfarfegades  i difícils de digerir com un polvorón al mes d’agost. Ha de recuperar els orígens i les apostes en si mateix, no pot seguir fent obres que les fa ja quasi a cegues, ara un gir per aquí, un gest per equilibrar, un detall matèric per intentar donar força i un salpebrat de color que faci bonic, i tot amanit amb deliqüescències con maculatura de Tharrats.

No, així no. Si ens deturem davant les obres i ens centren en detalls, veurem que moltes d’elles gaudeixen d’un tros que és en sí l’obra d’art. El que passa és que en comptes d’ampliar-lo, el que Peiró fa es embolcallar-lo de cromatismes i futileses de manera que el nucli artístic  es dilueix i es perd en la immensitat de la vulgaritat.

 

Ara a Peiró , si de veritat vol anar endavant, li toca parar. Centrar-se i limitar-se a una obra al mes, o dos com a màxim, pensar-les, estar més temps en la preparació mental, en el disseny interior de l’estructura que no pas amb el pinzell a la mà.  És intentar trobar allò que deia Ràfols Casamada: “El quadre és un espai de silenci, de paraula suspesa, de temps aturat. És l’instant posterior i alhora l’anterior al diàleg”.” En tota pintura cal articular, encaixar i unir dos espais: el real de l’obra i l’imaginari suggerit per la pintura”. I després treballar tècnicament, fent, refent i tornant a fer , fins assolir el punt just de cocció.

Sols en aquesta recerca filosòfica lluny dels afalacs del que bonic, i cercant que l’atracció de l’obra estigui no en un esteticisme edulcorat i sí en la força del neguit per la interrogació que provoca la seva contemplació, podrà l’artista retrobar el camí perdut.

 Una obra que no interroga és una obra morta i a l’exposició de Llavaneres sols hi ha una que produeix aquesta vibració, una obra en la que no essent monocroma, si que el color no hi  té cap incidència.

I si volen comprovar el cert del que dic, facin lectura d’una obra petita  al costat de la finestra en comparança amb l’abstracció generada en la paret de les cavallerisses sota els majestàtics caps que la dominen. Els ulls i l’esperit van cap a la paret i no cap a l’obra de Peiró, i justament això és el que ha de revertir l’autor.

Un podia haver obviat l’exposició i passar de fer una critica tan dura com aquesta , però avui la crec més que mai necessària. Suposo que l’autor s’emprenyarà i molt , em maleirà i dirà però que s’ha cregut aquest imbècil, aquest mindundi. Ho entenc perfectament. Però jo espero que d’aquí uns anys  donarà gràcies per haver tingut una crítica que no l’hi ha rigut les gràcies i l’ha posat front el mirall d’una obra que s’escrostona plàsticament, quan ell és capaç de coses molt millors.

Jo espero guanyar l’aposta que em vaig fer amb mi mateix. En el futur de l’art de la comarca el nom de Pol Peiró ha de dir molt i amb veu ben forta.

Espero que en Pol no em falli.

càlida tardor. Pol Peiró
Can Caralt. Llavaneres del 8 de febrer al 3 de març de 2019