JORDI TORRENT A BUKÓLICA

 

Segueix Bukòlica amb el seu desig i afany de promocionar l’art local i comarcal i presenta ara en aquesta primera quinzena del mes de maig l’obra de l’arenyenc Jordi Torrent que recentment va ser finalista amb una obra d’abstracció a la Biennal Vila Casas, fet que li ha donat un prestigi important a la seva carrera.

Torrent però no exposa a Bukòlica aquesta abstracció que ara sembla li surt de dins i que és una evolució consonant a la seva carrera, sinó que reduccionant el seu fer i el seu nom al passat, ens presenta una sèrie d’obres de caire figuratiu i alta qualitat que corresponen a un passat recent però que no responen ja a la seva realitat artística actual. Un tema aquest de difícil comprensió en l’artístic però de fàcil enteniment en el comercial.

Si no tinguéssim coneixement de la realitat creativa de l’autor, hauríem de dir que es tracta d’una excel·lent exposició de caire comercial. Encara que presenti una disparitat temàtica important que pot portar a al confusió, el cert és que les obres estan destrament realitzades i presenten una pulcritud tècnica acompanyada d’una saviesa compositiva que els fa actuals i amb un pòsit qualitatiu important, generant un conjunt que malgrat la disparitat d’objectius aporta una qualitat tècnica remarcable  que converteix a les peces presentades en pecs totalment cridaneres per a qui visita l’espai.

Però per a qui coneix la realitat de l’autor, com el que això signa, tot reconeixent el nivell de l’exposat li queda la pena de no poder veure obres de la nova línia actual de l’artista. Unes obres que un està convençut mereixerien igual atenció de l’espectador, però que potser per l’espai, han quedat amagades  a casa de l’artista per a una propera ocasió.

Per tant des de la visat del crític aqueta és una exposició amb trampa, ja que malgrat la qualitat existent en l’obra presentada no respon a la realitat actual de l’artista, però és una petita trampa  fàcil d’entendre, vistes les realitats de la vida.

Una exposició que agradarà sens dubte als amantes d’una figuració actualitzada i diríem més moderna i actual, però que decep als que sabem que l’autor està en uns moments en que es capàs d’arribar més lluny. Però tos entenem que ens agradi o no , tots hem de viure i potser tan sols es tracta de la recerca d’una  millor galeria , en el sentit de mercat, per que puguem gaudir absolutament de la nova plenitud de l’autor

 

JORDI TORRENT

Bukòlica. Carrer Barcelona . Mataró

Primera quinzena de maig de 2023

 

 

 

ESTRANYS HABITATGES. DIEGO GUIRAO

 

El mataroní, encara que barceloní de creació i habitatge, Diego Guirao explosiona amb la potència del seu art, la sala del Museu de Llavaneres que esdevé l’espai triat per l’autor per el seu retorn artístic a la seva terra d’origen. Un retorn amb el que sorprèn  amb intensitat i qualitat, demostrant amplament la potència i vol qualitatiu del seu art.

Diego Guirao pertany a la generació que esclatà artísticament amb la democràcia. Va començar el seu desenvolupament artístic amb el grup de jovencells que estaven amb Pablo Mañé, el peculiar autor uruguaià que va fer de Mataró el seu lloc de creació, ensenyament i residència.  Guardo amb gran estima la carpeta que junt amb alguna dels seus companys  com Comabella, Casa Peña, Pep Suari, Lola Albarracín, Jaume Simón ,Benitez..., presentaren com a “10 propostes” al Museu Municipal quan aquest era un element viu i actiu de l’art i la cultura mataronina, i no com ara , esmunyit i perdut sota una nefasta direcció.

Però des d’aquella prehistòria artística local, pocs contactes més vàrem tenir, ja que Guirao va seguir la seva trajectòria creativa lluny de la nostra/seva ciutat a la que va retornar amb una exposició a la Caixa Laietana  allà el setembre del 2009.Una exposició que va passar sense pena ni glòria i que el va allunyar artísticament de les seves arrels.

El seu retorn real va ser  amb la seva presència pictòrica a “Tempus Fugit” a on al costat de l’espectacular figura jacent de “Someday I’m coming back” hi havia d’un parell de “Contenedores de espejismos y naufragios”, que responen a l’inici de l’aventura actual.

Fa ja trenta anys que Diego Guirao deia en un dels seus catàlegs : “Només m’inquieta el coneixement o en el seu defecte el vuit. Com en un somni deshabitat on el fruit de l’art se’ns apareix com un miratge , com un desig“. Ara mateix, més de trenta anys més tard i amb una evolució plàstica important, se’ns presenta fidel a si mateix en un ideari plàstic en el que la pintura ha quedat en segon pla , convidant a que el volum en sigui el protagonista, però alhora en el que sembla marcar passes i paràmetres en el seu desenvolupament creatiu.

Així a Llavaneres ens presenta tan sols 4 pintures, però que esdevenen el lligam expositiu precís i necessari per arreplegar en una idea comú , el resta de peces presentades que corresponen a una excel·lent col·lecció d’escultures que en son conseqüència directe , alhora que son el reflex perfecte del pensament artístic de l’autor.

En el que pertoca al nucli escultòric, Guirao ens present un munt de personatges explicitats en forma de larves o peculiars engendres que sí  tenen una aparença bestial, en  el seu apropament i molt especialment degut a l’inusual tractament creatiu esdevenen més companys de viatge, que no pas éssers estanys poc amics d’establir connexions.

Fora d’una gran escultura engabiada que comporta misteri i estableix una connexió llunyana amb l’espectador, en la resta ens trobem amb aquests personatges màgics, diferents però enormement comunicatius, que ens parlen de tu a tu i estableixen un lligam interior de profunda introspecció que semblen despertar-se pels camins d’un pseudo-realisme que ens apropa a tots a la realitat més absoluta de la veritat del món en el que ens toca viure, i a l’artista crear.

Excel·lent exposició, aquesta la de Diego Guirao, que ens deixa ben clar el seu alt nivell de qualitat i la gran quantitat de memòries plàstiques que atresora i que vol fer-nos avinents.

Una exposició important d’un artista mataroní al que hem oblidat massa, quan en la seva plenitud ens mostra i demostra el seu altíssim nivell que hauria de motivar a l’Ajuntament mataroní  a tenir-lo en compte per a una propera experiència escultòrica en els indrets de la ciutat.

Felicitats

 

ESTRANYS HABITATGES- DIEGO GUIRAO

Museu Arxiu  Can Caralt. S.A. Llavaneres

Del 27 d’abril al 28 de maig de 2023

 

 

 

ALBERT MOLEON. LA CÚPULA

 

Segueix la Cúpula en el seu desitjable afany i desig de formar part de manera ben activa del ritme expositiu mataroní, però encara li manca el suficient coneixement d’artistes i entorn per establir una dinàmica expositiva positiva.

Ara , en aquest mes, presenta l’obra de l’artista llavanerenc Albert Moleón i malgrat el nivell de l’exposat, l’exposició cau per si sola, ja que és la còpia quasi mimètica, amb un parell de peces diferents, de l’exposició que l’artista presentara en el Museu de Llavaneres el passat mes de gener., fet que ens obliga a referir-nos  al comentari que allà vàrem realitzar ja que no hi ha res de nou per a poder  dir i valorar.

I és una llàstima que certs artistes prenguin aquestes repeticions expositives com si en el món actual no hi hagués la suficient difusió de les exposicions com per que qualsevol bon afeccionat, en sàpiga el catàleg i el que trobarà.

És per això que us adrecem a la lectura de la crítica que vàrem realitzar per Llavaneres que és plenament vàlida per aquesta exposició, amb la petita dulcificació de la valoració de la mateixa ja que és obvi que els dos espais no son de la mateixa alçada i per tant mereixen el mateix comentari, que hauria de ser més suau  en aquesta ocasió.

Repeteixo la meva mirada d’un exigència major per a l’artista que precisa centrar-se en un sol camí, el que cregui més convenient, i desenvolupar-lo al màxim, oblidant-se d’aquest calaix de sastre plàstic que ens ofereix en cada ocasió.

 

Albert Moleón

La Cúpula. Mataro

De mitjans d’abril a mitjans de maig de 2023

SETXU XIRAU (2013-2023) A LA FUNDACIÓ ILURO

 

De manera gens habitual en al programació de la Fundació Iluro, de cop i volta i d’un manera ben especial, després de l’exposició de la seva col·lecció i fent parella amb el Batxillerat Artístic de Sta Anna, la sala de la Fundació que toca la Riera  presenta el treball del canetenc Setxu Xirau, que presenta un poti poti que sembla convertir en una peculiar antològica i que esdevé una mostra interessant en part , menter que per l’altre és una pura boutade  de qui creu en elles per “dignificar” el seu art.

Setxu Xirau és sens cap mena de dubtes un artista ben especial, un artista amb una concepció de l’art que a voltes especifica  com espectacle, com de representació artística en part, com ho és amb tota aquesta història del cabirol, que evidentment sorprèn en la primera impressió però que en la seva repetició acaba diluint tota mena de sorpresa i el que és pitjor, d’interés.

I ho explicarem, es tracta de situar  la figura dissecada d’un, o varis , cabirols que per sorpresa i en part per el peculiar sentit que tenim d’aquest animals, creen una imatge que segons els indrets , pot arribar  a ser espectacular , com pot ser per ex. , i així ha estat, a la casa Coll Regàs, el Palau de Montjuich, o la sala Artur Ramón, creant un xoc mental que obliga a una reflexió personal.

Artur Ramón reflexionava tot dient que  potser representa una metàfora de l’estultícia humana contra l’imperi del saber. I el que en alguns provoca una reflexió profunda, per a mi és la simple aposta d’una juguesca en la que banalitzar la transcendència mental a al que som capaços els humans davant un fet que ens sorprèn i ens separa de la realitat que hem o ens han fabricat. Un enriures de l’art al que hem sacralitzat per la teoria dels gestos quan en realitat és un acudit d’una certa gràcia , ben traslladat, això sí, a la vesant pública.

Deixant de costat aquest  art per a babaus, que un ha vist repetidament en els quasi 50 anys de seguidor impenitent d’exposicions, en l’altre caire de l’exposició, Xirau ens mostra que és un artista brillant i vibrant, amb una clara tendència d’aires teatrals, però capaç de gestar, tot jugant amb els materials i el cromatisme, unes sèries esplèndides en les que és fàcil submergir-se , com per exemple el cas de les papallones que mitjançant el treball del color, dignifica i eleva a nivells artístics ben elevats. O el joc amb l’abstracció que assoleix una qualitat tècnica i comunicativa molt gran.

Malgrat però aquesta lloança a un art més visual, i si volem dir-ho així, ben tradicional, queda evident per qualsevol que vulgui pensar quan s’enfronta a certes exposicions que Setxu Xirau  és un artista  llunyà a la pintura i a l’escultura, que aquests son sols elements per jugar i conjugar amb ells una reflexions que volen anar més enllà de la simple plàstica i fins hi tot estètica, que preveu i intenta una reflexió personal més profunda que en el meu cas, i crec que en la majoria, s’escapa dels nostres àmbits i camins.

El que em preocupa és que a final de tot, es tracti simplement d’una juguesca, en la que l’artista , ser superior, es mofi i se’n rigui dels espectadors que no l’han acabat de comprendre per que simplement no hi arriben , o no volen, o simplement creuen ue és una presa de pel, i això sí que seria un greu error de la Fundació Iluro, donant veu i vot a qui no ho mereix.

Sgui com sigui, i més tenint en compte que el cabirol ja no estarà a la sala d’exposicions i sí estarà invisible a la casa Coll i Regàs, s’acosti a l’exposició i gaudeixi del bon fer  d’aquest artista de Canet, al que alguns consideren un primera fila, i altres no pensem  que hi hagi per tant,.

 

Setxu Xirau Roig 2013 / 2023

Ateneu Fundació Iluro

Abril / maig 2023

ESCULTURA MEDITERRÀNIA . FRANCESC CARULLA SERRA.

 

Molta gent pensa que aquells que tenim ocasió per passejar-nos i veure moltes exposicions és estrany que no en trobem una de sorprenent cada dos per tres. Els hi diria que estan mol equivocats i que l’habitual es trobar-se amb vulgars repeticions mil i una vegades, però que molt de tant en tant i de manera inesperada ens trobem amb un expo sorpressiva que ens afalaga i que denota la capacitat i habilitat del seu protagonista. Això és just el que m’ha passat amb l’exposició “Bloc, llum i Ombra. Escultura Mediterrània” de l’autor Francesc Carulla i Serra que es realitza al museu Monjo de Vilassar de Mar fins el 28 de maig.

Vaig acudir el dia de la inauguració, i em vaig trobar amb una bigarrada exposició de l’obra d’un artista, que era passejat per la mateixa en cadira de rodes, degut a la seva avançada edat,  va néixer el novembre de 1927, per el que té actualment 95 anys i va estudiar escultura a Llotja amb mestres com el propi Monjo i Frederic Marés. Col·laborà amb Viladomat en l’escultura de la República (Passeig de Gràcia) i va mantenir durant forces anys una activíssima vida creativa en la que compartí l’escultura cívica amb la religiosa aconseguint, especialment en aquest camp una anomenada fama. A Mataró son seves la Mare de Déu de l’Esperança que es troba a la parròquia del seu nom, i una escultura per la Farmàcia Enrich , ambdues de 1970, i l’escultura d’una pietat per un Panteó privat de l’any 1975.

Fora de l’art religiós al que es dedicà de manera intensa, i que per lògica no està quasi present a l’exposició, si que hi apareix un enorme ventall dels seus treballs, que podríem considerar com “cívics” que abasten to el camp figuratiu amb una especial predilecció per la figura humana femenina que es mostrada en les diverses tendències estilístiques que l’autor ha pogut conèixer i conrear en el decurs de la seva més que dilatada carrera.

Ens trobem per això amb una exposició diversa en l’estilístic però que manté en la diversitat una unitat artística molt important, gestada especialment en la relació entre la figura humana, generalment definida, i una reproducció que abasta la màxima diversitat estilística segons el personatge o la finalitat a la que s’havia de donar a  la mateixa , gestant un conjunt que malgrat el bigarrament i la diversitat conceptual i estilística ,es veu i gaudeix amb tot el gust que genera l’obra ben feta.

Una exposició aquesta de Francesc Carulla, enormement sorprenent, en part per el desconeixement generalitzat de l’autor per part de les actuals generacions que alhora serveix per defensar i honorar a tots els grans treballador de l’art menys espectacular, però no per això menys vàlid i rigorós.

Exposició que recomanen amb plaer per el de coneixement generalitzat de l’art escultòric dels passat segle que la mateixa dignifica.

 

Escultura mediterrània. Francesc Carulla Serra

Museu Monjo. Vilassar de Mar

Del 16 al 28 de maig de 2023

 

EDUARD HUERTOS . GRAVATS

 L’Eduard Huertos té un físic imponent, entenent com a tal aquell que imposa. Si em permet la comparança, jo el veig com el gegant amable de molts comptes infantils.  Un físic que per aquella estranya relació de valors ens imaginem correspondria a un artista vigorós, dur i complex. D’aquells que sembla hauria de barallar-se amb l’obra mitjançant el gest, la potència, i una certa intensitat de pinzellada. És a dir un artista més de broc gros, que no pas de petita i acurada sensibilitat que és com en realitat se’ns mostra en les seves obres i en aquesta magnífica exposició que ara presenta al Col·legi d’Aparelladors.

Aquests frases corresponen amb les primeres que li vaig dedicar a Eduard Huertos   en una crítica. Van ser per la seva exposició individual a Aparelladors a finals del 2016. Qualificava el títol amb l’expressió de l’extrema sensibilitat del seu gravat. Han passat uns quants anys i vull dir sense embuts que cada vegada que veig anunciada una exposició seva tinc el convenciment absolut que em submergiré en el que ens presenta i gaudiré de la plenitud de l’art, a bon segur de que entre ambdós existeix una comunió intensa de la bellesa, el sentiment i la intencionalitat artística.

Avui Huertos, sembla haver volgut mostrar-nos que el seu gaudi està en la diversitat, que des del geometrisme més estructural fins al tachisme tot és possible en l’ànima del creador , sempre i quan sàpiga els seus límits i les seves capacitats.

Si tenim en compte la llarga i ample història artística d’Eduard Huertos des dels seus començaments , fent beceroles amb els grans, fins ara mateix en que de manera sensible expressa les seves sensacions i emocions, i ho fa com si d’un joc d’infants es tractés, es pot fer una petita enciclopèdia del bon fer en l’art gràfic.

Crec que no cal la crítica puntual en l’anàlisi de la dispersió que sembla presentar en alguns casos, al costat de la rigidesa quasi matemàtica que sembla expressar en altres, per no entrar en el detall de les seves quasi miniatures que esdevenen lliçó puntual i magistral d l’ús de la línia el color.

Crec que davant una exposició com de la que parlem, tan sols ens queda plantar-nos davant de es seves obres i examinant-les amb atenció, anar gaudint tot omplint-nos del bon art i deixant que el mateix es distribueixi per el nostre cos i ànima, per sentir-nos sadollats per un bé tan escàs.

Per tant, ben poc queda a dir, tan sols el petit apunt de que amb una petita reducció del presentat, estic convençut que el resultat seria millor i molt més plaent, però ja sabem que tot crític pere punyetes , com un ho és, sempre ha de trobar algun punt negatiu.

Però oblidem el detall i tornem a la realitat de la gran qualitat artística que atresora aquest artista mataroní, que mereix  el reconeixement com un dels gran artistes de casa nostre i que alhora és massa desconegut del públic en general.

Per no perdre de cap manera la seva magnífica exposició. De veritat, no us la perdeu i penseu que cada obra és una veritable lliçó d’art. No us en penedíreu.

 

Eduard Huertos. Gravats

Col·legi d’Aparelladors. Mataró

Del 14 d’abril al 14 de maig de 2023

ORÍGENS. ANDREU TETEJI

 

Andreu Teteji és un artista pluridisciplinar que es mou amb una clara solvència en el món de la música i que alhora pràctica amb habilitat el camp de la plàstica. Un camp en el que després del seu pas a començaments de temporada a l’espai capgròs, ara explícita el seu fer al Museu del Càntir d’Argentona, població en la que té establerta la seva residència.

El meu coneixement de l’autor començà amb unes experiències que exposà a l’espai capgròs i a la Casa Gòtica d’Argentona en les que establia un diàleg complex en uns obres plenes d’objectes que  es regien en una constructivisme actiu altament interessant. Després he pogut seguir el seu tarannà creatiu en el que els orígens personals, socials i de la civilització en la que ens ha tocat viure, ens permeten i/o obliguen a una mirada essencial en relació no sols al nostre propi interior, ans també al respecte de la societat que ens envolta.

Avui en el catàleg de la seva exposició argentonina ell mateix incideix en la pretensió de remarcar la importància d’escoltar-nos, de parar un moment i adonar-nos de qui som, d’on venim, dels nostres orígens, de que tots formem part d’un tot, que hem de cuidar abans no sigui massa tard.

I aquest principi queda clarament explicitat en la mostra.  Teteji es dona la volta a si mateix i amb els seus treballs intenta incidir a l’espectador per que el segueixi, en el camí de la recerca interior i d’una certa puresa d’esperit que sembla haver desaparegut de la nostra civilització. I d’aquí les seves realitzacions de figures humanes o animals amb les que ens vol retornar a un cert primitivisme actiu però no artístic , tot pensant en l’essència de la vida.

Un ideari important i clàssic però que no assoleix la seva profunditat ja que l’artista ho és en una diversitat que no li permet endinsar-se en la profunditat tècnica i creativa que actualment exigeix cada vesant artística. Malgrat això la intencionalitat de l’autor arriba a l’espectador de manera clara i directa assolint així la més important de les seves intencions, encara que a un , com a crític d’art , li segueix plaent més el record d’aquelles caixes “alcoianes” amb les que va començar i que segueix creient que depositen el bo i el millor del seu fer  plàstic.

 

 Orígens, Andreu Teteji

Del 14 d’abril al 21 de maig de 2023

Museu del Càntir. Argentona

 

 

PANTEOS. MELISSA FIGUEROA A L’ESPAI CAPGRÒS

 

Melissa Figueroa, és una joveníssima artista nascuda a Buenos Aires el 1999. Resideix de fa temps a Arenys de Mar i malgrat estar encara acabant el grau de Belles Arts fa temps que practica una pintura que en certa manera podríem definir com “adulta” tant per la complexitat que comporta, com per la realització més que acurada amb la que es desenvolupada.

Figueroa malgrat la seva evident joventut arrossega ja al damunt una bona càrrega expositiva entre la que cal destacar la seva presència en les exposicions celebrades a ca l’Antiga ,a Teià, en motiu del 150 aniversari de l’indret, o l’assoliment del premi de pintura passeig de Sant Joan de Barcelona que va ser exposada a la sala del Mercat de l’Abaceria central de Barcelona.

El primer que queda clar en veure el treball de l’autora és el de la manca de por en l’expressió artística. L’autora treballa en unes composicions en les que confegeix uns espais plens de línies que conformen , moltes vegades amb l’ajut de la taca i el regalim, unes masses directrius de l’espai que queda sempre adientment establert en un equilibri molt més real que potencial.

Passejar-se per l’expo de Figueroa ens mostra, com és del tot lògic i natural, una artista que està cercant el seu camí, d’aquí les clares variacions en el presentat, però que alhora , aquest sembla ja preparat en una actuació en la que els fons cromàtics han d’agafar paulatinament un protagonisme més accentuat per ajudar a la creació de la idea plàstica a la que l’autora sembla aspirar. Sense abandonar el garbuix de línies i volums amb els que estructura les seves “divagacionS” creatives

L’espai capgròs ha estat de sempre un espai obert a les aventures dels jovinzells aspirants a artistes però en poques ocasions hem pogut gaudir d’autors com Aleix Prat o Laura Aznar que en aquesta temporada ens han ofert un nou angle de visió artística que ara i avui queda del tot dominat per el bon treball d’aquesta jove autora arenyenca, Melissa Figueroa,  de la que estic convençut en sentirem a parlar. I ben positivament.

Panteos. Melissa Figueroa

Espai capgròs

Del 29 de març al 26 d,abril de 2023