Mª JOSÉ CARRASCO . OBRA GRÀFICA I PINTURA. LA CÚPULA

 

Després de ser en la darrera legislatura municipal, adjunta  a la regidoria de Cultura de Mataró, Mª José Carrasco es retroba amb la vida de ciutadana “normal” i retorna a l’activitat artística que havia conreat durant tota la seva vida i per recuperar el to, el tremp i fer-ho avinent a tothom, realitza una exposició que podríem considerar de retrobament a La Cúpula, l’espai expositiu del carrer St. Francesc d’Assís.

L’exposició és més doncs un espai de retrobament  que no pas de nova creació i el que ens ofereix l’autora és un poti poti del que realitzà en els darrers anys d’activitat artística abans de la seva tasca municipal, és a dir anb ub nínim de quatre anys enrere, i per tant no és escaient per part del crític efectuar una crítica a l’ús, ja que el resultat de la mateixa no respondria a la realitat creativa de l’autora.

Però malgrat això bo és destacar alguns dels treballs de l’artista que l’espectador anirà trobant en el maremàgnum de variació que significa la mostra, que és, repeteixo, un totum revolutum del fer de l’artista, com queda palès amb les fotografies que us oferim,. Malgrat que la mostra no la puguem jutjar com quelcom actual, bo és valorar el seu desig de mantenir-se activa i dir-ho ben clar i fort al públic, reconeixent el seu afany i desig de reiniciar el seu treball artístic amb normalitat.

Celebrem doncs aquest retorn i esperem a la nova realitat de l’artista per a una propera exposició, en la que podrem jutjar ja la seva nova realitat i en la que , evidentment , en podrem parlar de manera crítica.

 

Maria José Carrasco. Obra gràfica i pintura.

La Cúpula. Art Gallery

De l’11 de Novembre al 12 de Desembre de 2022

  

RASTRES COMPARTITS. FRANCESC CATALÀ ROCA I RAMON MANENT

 

 

Fa un parell d’anys ( Novembre de 2021)  la fotogràfa Cristina Garcia Rodero ens sorprenia a la Nau Gaudí amb la seva exposició “España oculta”. D’ella escriviem en aquest mateix blog això: Passejar-se per les seves obres ens retrotrau a una Espanya rural que sembla de molts anys abans, dels anys trenta. amb un fer, unes costums, unes tradicions que semblen extretes de segles abans quan en realitat son de tan sols de fa quaranta anys. Cristina Garcia Rodero les fotografia amb una certa asèpsia volent apuntar més cap un historicisme antropològic que no pas en un afany de crítica i molt menys de burla, ja que ho tracta sempre amb un respecte absolut”

Ho escric ara i aquí de nou perquè quasi fil per randa és el que he pensat en el moment de començar aquest escrit sobre el magnífic treball de Ramon Manent i Francesc Català Roca que deriva en l’excel·lent  exposició “Rastres compartits” que ocupa per els propers mesos la Nau Gaudí, celebrant alhora l’any Català Roca en motiu del centenari del seu naixement.

Català Roca i Ramon Manent son dos fotògrafs que no tenint certament el mateix llenguatge, mantenen en canvi rastres comuns., com el que presenten en aquesta exposició en el que es recullen fotografies realitzades a Espanya, en la segona meitat del segle passat, i amb les que ens apropen a una realitat ara del tot inexistent, però que serveix per mostrar-nos, cada artista a la seva manera, les peculiaritats socials d’aquell moment, en un duel dialèctic entre ciutat i mon rural,  que ens impacta per la seva cruesa i per el que significa de temps passat, que a nosaltres ens sembla molt més lluny del que és en realitat.

“Les imatges de Català-Roca i Ramon Manent documenten la realitat perquè la reflecteixen per damunt de l’experimentació artística, en una cerca constant de la fotografia humanista documental. Retraten les ciutats i la seva gent, maneres de viure, penúries i il·lusions. Tot un compendi de la nostra història recent en imatges construïdes a través de la seva mirada, tot creant un contingut narratiu”. Paraules extretes de la presentació oficial de l’exposició i que ens semblen perfectament escaients per entendre, copsar i gaudir amb intensitat de la mateixa.

Un gaudi que converteix la mirada en un record personal, en una reflexió automàtica que succeeix a qualsevol persona interessat en la mirada d’aquell que sap “mirar” amb més profunditat que un mateix. I evidentment Català Roca i Ramon Manent son dos artistes per què saben mirar més enllà del que veiem la majoria de nosaltres , trobant en cada mirada el petit miracle de convertir un fet normal, habitual o un lloc mil voltes vist, en una nova mirada que ens encisa i ens convenç, a tots, i sens dubte això significa que ens trobem davant la mirada d’uns artistes.

Per això cal visitar aquesta exposició. Massa vegades , i més ara mateix amb la facilitat que ens dona el mòbil, pensem que fer fotografies és molt fàcil. Tots estem orgullosos d’aquella foto que tan va agradar als amics. Ara , veient i gaudint de la creativitat i sensibilitat d’aquests dos grans fotògrafs i per tant grans artistes, ens donem compte que el que fem nosaltres son petits enganys sense cap mena de transcendència, que la fotografia esdevé art quan cau en les mans i l’excel·lent fer de dos professionals en l’exercici majestàtic del seu ofici.

És molt destacable aquesta aparició periòdica de la fotografia als espais de la Nau Gaudí. I ho és, no nomès per el espectador, ans també i el que és més importnant per la certificació i l’aval que dona als seus protagonistes , de ser gran artistes. Cosa que ningú dubtarà després de veure aquesta gran  exposició que omple a tot honor els espais majestuosos de la Nau Gaudí. No us la perdeu.

Felicitats.

Rastres  Compartits. Català- Roca i Ramon Manent

Nua Gaudí. Mataró

Del 27 d'Octubre del 2023 al 25 de febrer del 2024

EN FORMA PRÒPIA. MÒNICA VILERT

 

Després d’ocupar part de la sala d’exposicions amb la mostra dedicada als guanyadors del Concurs d’Art de Llavaneres, retorna ara amb tota la seva força pictòrica i artística , l’artista Mònica Vilert per omplir l’espai amb el seu fer , per mostrar a qui encara no ho sàpiga, que és una de les grans artistes del Maresme amb un domini de l’art absolutament ple en el concepte de comunicació, que depassa en molt a autors molt més coneguts.

De sempre, des que vaig conèixer el seu fer juntament amb altres companys de taller amb el mestratge del Rovira Brull, que he estat seguidor irreductible del seu fer. Em vaig quedar especialment embadalit del seu mestratge en aquella espectacular exposició que pel setembre del 1991 va realitzar conjuntament a Tertre i a la sala de la Caixa Laietana  i des de llavors he seguit amb il·lusió i satisfacció la seva carrera , que no ha estat fàcil per circumstàncies que no venen ara al cas.

Avui, recobrada del tot per l’art des de fa uns anys, retorna amb aquesta exposició a l’expressió màxima de la seva personalitat artística, aquella que clarament marcava Francesc Miralles en el seu magnífic escrit  per l’exposició que realizara  a  l’ensems a Tertre i Caixa Laietana al setembre del 1991. Fa més de 30 anys Miralles deia “ Cal posar la sensibilitat  a flor de pell per copsar aquesta subtil relació que l’artista  desenvolupa entre allò real i allò intangible, entre el seu fer i l’univers. Aquí ens trobem davant d’una obra que vol trencar els límits de la mateixa pintura, de la mateixa escultura, i convertir-se en un gest a l’aire, en una senyal a l’infinit”.

Aquestes frases . escrites per el mestre Miralles fa més de trenta anys, esdevenen ara realitat total en veure el treball que presenta de manera ordenada al Museu de Llavaneres amb una exposició que hem de qualificar d’espectacular i magnífica.

Allà ens trobem davant la veritable Mònca Vilert, la vibrant artista que s’amaga en una exterior artístic fred , però que alhora desprèn ingent quantitat de força i escalfor, amb l’ajut exacte de color, i que desenvolupa els seus treballs sota unes aparents regles , que per alguns poden semblar fins i tot matemàtiques, per estructurar amb el mínim d’elements i fins i tot de color, uns conjunts plàstics que essent en essència abstracció pura, esdevenen elements referencials per a qualsevol espectador interessat.

Conec abastament la translació d’emocions que provoca el treball de Vilert. A casa, entre els centenars d’obres que hi ha, sols una ha estat adquirida i és la que em va regalar qui més estimo quan vaig fer quaranta anys. Ara, trenta dos anys més tard, l’obra de Vilert em cluca l’ull cada dia i m’indica que l’art és una forma personal de ser i que marca al seu autor amb un estil personal i propi que tant  li serveix per el seu interior com per expressar els seus pensaments i passions de forma que alhora puguin ser compresos i compartits per l’espectador.

Ara a Llavaneres ens trobem davant d’una autora apassionada que vol traspassar el seu art de forma freda per cridar així l’atenció de l’espectador i portar-lo cap el seu costat. El tropisme de les seves figures , la teòrica  de les seves obres, el traspàs simple, però intens, de les seves vibracions artístiques a l’espectador , conformen una pluja fina però constant, que atrapa a hom que s’acosta a la seva visió i més encara a qui la vol viure.

Com molt bé ens recordava F. Miralles, cal anar poc a poc per endinsar-nos en el món de suggeriments a que ens enfronten les obres que ens presenta Mònica  Vilert Però una vegada enfrontats a ells,  cal fixar-se en els signes que ens trameten i una vegada escoltats  deixar que planament entrin en el nostre interior per així copsar amb tota intensitat la comunicació que ens presenta l’autora.

L’exposició de Mònica Vilert és sens dubte, una de les millors de l’any i de la que cal aprofitar-ne tots els seus sentits, des de la seva plàstica bellesa, fins a raonaments superiors que ens envolten a l’intentar establir contacte amb el treball de l’autora que compren a la perfecció que l’art és posar en comunicació l’interior de l’artista amb el dels espectadors.

Exposició d’obligadíssima visita per a tots aquells a qui agradi l’art

Felicitats.

 

“En forma pròpia”. Mònica Vilert

Can Caralt . Museu de Llavaneres.

Del 27 d’Octubre al 19 de Novembre de 2023

 

PERCEPCIÓ, MATÈRIA I MEMÒRIA. ESTHER ALIU

Esther Aliu és una artista palamosina que ja fa una vintena d’anys que va aparèixer per Mataró.  Malgrat procedir de l’art del vidre, no ha estat aquest l’element plàstic que ha emprat en aquests anys , dominat per la plàstica en general, amb una ampla ascendència en el camp de l’ensenyament pictòric. L’any passat reapareixia m el Museu de Mataró amb una petita i molt interessant experiència amb el vidre com a protagonista  i ara esclata amb el seu bon i actual fer amb aquesta exposició al museu Monjo de Vilassar de Mar.

Fa ja quasi deu anys quan exposà la seva plàstica a Aparelladors de Mataró, deia : els records pertanyen més a la realitat espiritual que no pas a la física i que quan et descuides es converteix en boirina que s’esmuny entre els dits”. Ara Aliu, ha volgut recuperar aquesta boirina que quasi se l’hi esmunyia dels dits i plenament conscient de la importància del vidre en el seu fer artístic ens ha volgut mostrar la seva ànima artística desenvolupant una atípica simfonia que ressona amb especials sons al Museu Monjo de Vilassar.

Aliu aprofita al màxim la seva sensibilitat per endinsar-se en paràgrafs inconcrets del seu ser i el seu entendre la vida, per expressar-los amb especial sensibilitat i traç, construint un puzzle múltiple , que l’espectador pot concretar a la seva manera , mitjançant les seves obres, treballades en una atípica i profunda simfonia en la que estructura les seves vivències per fer-les de tots però alhora restant úniques per a ella mateixa.

Els treballs d’Aliu amb el vidre son complexes joguines plenes de signes, detalls i senyals que estructuren plàsticament el paisatge interior de l’autora i que, restant penjats en una sala d’exposicions permeten fer-los nostres per mimetisme, o si de cas sentir-los aliens, però sentint-los, que és la raó de la plàstica s’agafi per on s’agafi.

L’exposició d’Ester Aliu és una magnífica mostra de sensibilitat, expressió, intimitat i bellesa. Expressa amb plenitud el seu interior més íntim, amb un art transparent que sedueix per les seves formes i alhora per el que l’espectador intueix del seu significat, confegint un tot que cerca un estat de reflexió interior que s’agraeix davant la petulància que tant acostumem a trobar en les sales d’exposició, donant cos a una magnífica mostra de la que recomanem amplament la seva visita.

 

Percepció, Matèria i memòria. Esther Aliu

Museu Monjo. Vilassar de Mar

Del 22 d’Octubre al 19 de novembre de 2023

 

“INTRAMUROS”. LA DESTIL·LERIA

 

Obra de Raimo Gali

Com de fa ja unes temporades “La destil·leria” en començar la temporada obre les seves estances per realitzar una jove exposició que va dirigida per Alberto Romero Gil.Aquest any canvia l’apel·latiu de “Tarannàs” per aquesta “Intramuros” en la que presenta diversos alumnes de Belles Arts per que mostrin el seu bon fer al públic en general.

Els resultats dels anys anteriors sense ser espectaculars eren el suficientment vàlids per presentar pel general, obres que no entraven en una programàtica habitual però amb una bona resolució tècnica i plàstica, ja que la gran majoria estaven realitzades per artistes professionals.

Ot Prieto

Paula Machota

Avui canvia el programa i amb “Intramuros” ens presenta a sis autors estudiants del darrer curs de Belles Arts ( Silvia Ayala, Toni Esposito, Raimo Gali, Akane Ibañez, Paula Machota I Ot Prieto) que , segons l’escrit de presentació i la signatura de Silvia Ayala, una de les autores de l’exposició , proposa” un acostament, mitjançant el llenguatge pictòric, als discursos i inquietuds que sorgeixen entre les parets que ens convergeixen. Convida a la contemplació i al qüestionament de la quotidianitat a través d’un recorregut entre els que habitem, on fem vida”.

Un bon plantejament que no s’assoleix i del que es queda enormement curt, ja que amb els sis protagonistes sols s’arriba a la desena d’obres presentades, amb una majoria de mides molt reduïdes, que queden perdudes com volant en solitud entre la buidor generalitzada de l’espai expositiu.

Akane Ibañez

Raimo Gali

D’entre ells cal destacar el treball de Raimo Gali, que presenta una peça de mides correctes , en la que presenta un espai íntim,  una habitació, a bon segur la seva, destrament explicitada amb el llit i un seguit d’apunts artístics a la paret. Una peça intimista que serveix d’excel·lent tarja de presentació, mostrant-lo com el millor del grup, però amb un preu de venda ( 1000 euros  + iva ) absolutament desproporcionat i inacceptable per a una obra d’un estudiant de Belles Arts .

La resta es mou amb un cert enginy en el que fa, però sense establir els mitjans de connexió amb l’espectador que resta desconnectat en la buidor de la sala, el que demostra que fer una exposició és molt més que penjar quatre obres a la paret, que és precís un enllaç entre les mateixes, que superi el fet accidental de la coincidència, en aquest cas,  de curs acadèmic.

Silvia Ayala

Toni Esposito

Una exposició en que deixa clar la necessitat que hi ha a Belles Arts de situar als creadors, no en núvol d’autosuficiència i sí en la dura realitat de l’art d’avui mateix, per poder situar-los com a creedors artístics i no ser simplement “especies” rares que intenten expressar-se amb la plàstica, encara no apresa, com si ja fossin uns professionals absoluts.

 

Intramuros. La Destil.leria

S. Ayala, T. Esposito, R. Gali, A. Ibañez, P. Machota i Ot Prieto

Del 21 d'Octubre al 14 de Novembre de 2023

 

 

 

“VIDA / CAOS”. RICARD JORDÀ A CA L’ANTIGA

Ricard Jordà és un artista que quasi ho té to dit en el món de l’art pictòric. Autor de llarga trajectòria ha conreat amb èxit el món de la plàstica actual amb unes obres que mai han deixat indiferent a ningú. Fidel al concepte de Delibes que per fer una novel·la ,o obra d’art, es precisen tres elements : un home, un paisatge i una passió , Jordà escriu justament amb aquests tres elements , conjugats amb el seu peculiar domini  de la tècnica i els materials, una novel·la, la seva , que en comptes de amb paraules està escrita amb obres i amb tot allò d’humà que en elles hi representa.

Jordà ens parla com sempre, d’ell mateix. Ens mostra els seus neguits, amb els seus àngels i els seus dimonis, i ho fa per parlar-nos del seu paisatge vital que alhora és en bona part el nostre. Ho fa amb la passió  d’aquell que entén la pintura com el mitjà mes adequat per mostrar-se nu del tot, sense semblar-ho.

Amb aquesta exposició , quan els vuitanta toquen a la porta, Jordà sincer com sempre, ens mostra la puresa del seu art  que alhora significa que ens parla de la impuresa de si mateix. És el moment d’aprofitar-ho per examinar-lo i examinar-nos  i veure la veritable realitat, aquella que ens confirma que sols els veritable artistes acaben dient en el fons tota la veritat, encara que a vegades no ens agradi.

Així, ara i a Ca l’Antiga tenim ocasió de fer una sincera mirada al treball de l’artista. Podem endinsar-nos en la seva perfecció tècnica, tant en el que pertoca al dibuix com a la composició i principalment ens permet endinsar-nos en la dura i vital complexitat de la seva mirada envers ell mateix , i com no, en nosaltres mateixos que d’una o altre manera estem presents en la seva obra.

Amb una excel·lent i seleccionada tria, Jordà ens presenta, ara i aquí un preludi d’antològica, aquella que li deu la ciutat de Mataró que mai s’ha atrevit a oferir-li de manera neta i nítida. Una tria excel·lent que genera una exposició d’obligada visita que queda perfectament definida en les frases que Xavier Ortega usa per acabar el magnífic escrit que acompanya al catàleg de la mostra: “El seu expressionisme ha provocat, ha incomodat o ha desagradat, però no ha deixat mai indiferent, perquè quan el públic capta el seu missatge queda lligat al seu art per sempre més”.

Una exposició  d’obligada visita per retrobar-nos amb el magnífic art d’un artista mataroní a qui com dèiem , la ciutat li deu de manera obligada una antològica oficial. Però amb el capgrossos que artísticament acostuma a ser la política municipal, difícilment podrem arribar-la a gaudir.

Per tant és més que mai aquesta, una exposició d’obligada visita que plaurà sens cap mena de dubtes a aquells que coneixen l’obra de l’artista, però que ha de plaure encara més a tots aquells que desconeixien el bon fer d’aquest gran artista.

Felicitats a Ricard Jordà i a ca l’Antiga per organitzar aquesta magnífica exposició

 

Ricard Jordà. Vida / Caos

Ca l’Antiga. Teià  

Del 20 d’octubre al 19 de Novembre de 2023

PUNT D’INFLEXIÓ. JORDI TORRENT.

 

Des de no fa pas gaire, els artistes cerquen títols a les seves exposicions que compleixin  amb la crida d’atenció a l’espectador però que alhora expliquin en part la intencionalitat de la mostra que presenten.

Jordi Torrent sembla afegir-se al criteri i titula la nova exposició que celebra al Col·legí d’Aparelladors de Mataró amb el títol “Punt d’inflexió”, que és perfectament adient a la seva intenció de mostrar la seva nova mirada artística , en una abstracció personal que l’allunya del tot al paisatgisme evolucionat en el que havia treballat, i amb bons resultats, durant quasi tota la seva carrera.

Fa un parell d’anys que a tots ens va sorprendre veure el seu nom entre els finalistes del Premi de Pintura Vila Casas, acompanyant a artistes mataronines com Rosa Codina Esteve i Catherine Lorton. Un esdeveniment enormement important per a la seva carrera artística i que responia a l’obra que ara encapçala l’exposició mataronina.

Una exposició en la que l’autor repeteix de forma sistemàtica unes obres en les que amb la solitud contrastada del blanc i negre , estableix uns rítmics diàlegs entre formes originals i ombres que confegeixen un ambient d’inquieta gestualitat que alhora que sedueix-en per la seva habilitat creativa i compositiva, promouen alhora la creació d’un àmbit plàstic en el que un pensa que es pot cercar més.

Una recerca que es fa evident en les tres peces petites que completen l’exposició, en les que s’evidencien les sensacions de ritme i moviment  que a vegades s’escapen en les peces de més mida en la que destaca un treball confegit ja amb color i defugint en part del ritme homogeni de la resta del presentat.

És evident que l’autor es troba ara en les beceroles d’un nou camí. Que mentre abans amb el domini absolut que tenia de la seva creació, el treball era més fàcil i fluid i que ara cal pensar, cercar nous camins i provar molt en la recerca de les noves experiències, però com que ell mateix em confessava que està gaudint molt en el nou camí i en aquesta recerca mental constant, mentre que l’esgotament creatiu començava a aparèixer en l’obra paisatgística que havia treballat durant tant de temps, hem de pensar , i així ho desitgem, que ha aparegut un nou artista , amb un concepte diferent i que aquest pot ser el camí que el convertirà més en artista que en pintor, que és com quasi se’l podia qualificar.

Una exposició interessant , demostrativa de que l’artista quan vol pot anar més enllà i que en l’esforç i el convenciment de la capacitat d’un mateix, en poden sortir les suficients eines per seguir endavant en el camí de l’art que és ni més ni menys que traslladar les emocions personals als espectadors mitjançant la translació plàstica.

Ara el que cal es seguir en la recerca d’aquest nou “jo” artístic per afermar la nova personalitat creativa que estic absolutament convençut és molt millor que la practicada fins ara. I esperem que així, Jordi Torrent ens ho demostri en les properes exposicions.

 

Jordi Torrent

Punt d’Inflexió.

Col·legi d’Aparelladors de Mataró

Del 20 d’Octubre al 19 de Novembre de2023

 

SANTI ESTRANY , CENT ANYS. L’OBLIT OFICIAL DELS GRANS ARTISTES MATARONINS

 

El passat dia 24 de juliol, és a dir el d'avans de Sant Jaume, o de Santiago, en Santi Estrany hauria complert 100 anys. Una data important per recordar el seu més que bon fer com a pedagog, historiador de l’art, director de la sala d’exposicions del Museu i artista.

M’assabento de l’acte just el dia de la inauguració de la Sant Lluc quan Agàpit Borràs em va dir que estava preparant una conferència en la seva memòria per encàrrec de l’Associació d’ Amics de la Ciutat de Mataró que li estava preparant un acte per recordar el seu centenari. Em va dir que havia cercat, i trobat, dades en el meu blog i que li agradaria molt la meva assistència a la xerrada, fet al que em vaig comprometre , en especial per la gran amistat que mantenia amb l’artista.

Just l’endemà , en sortir d’una altre inauguració, vaig coincidir amb un amic , historiador local, que se'm queixava dolgut de l’absència d’unes poques obres en la Sant Lluc que fessin, públic i artístic , l’homenatge al gran artista i se'm  queixava de la nul·la resposta que havia donat la sant Lluc a la possibilitat d’homenatjar a l’artista en la Col·lectiva en la que havia participat tants anys. I crec que tenia raó.

I la seva raó no està tan sols en aquesta negativa d’una entitat si no en l’oblit permanent i constant de la ciutat als seus artistes. És molt trist que si volem veure una obra dels bons artistes mataronins que ja ens han deixat no hi ha cap espai ni a al Museu de Mataró ni a ca l’Arenas per poder-los visitar. I el pitjor és que la ciutat no gaudeix en les seves col·leccions obres de molts d’aquells grans artistes que ens han deixat, degut  a la falta de complicitat i coneixement.

Si voleu veure un Alcoy, Rovira Brull, Comabella, Pere M. Viada, Novellas, M. Cusachs, Santi Estrany, Boix, Josep M. Gomis, Manuel Cuyàs, A. Opisso, Jordi Cuyàs i tants d’altres que ens han precedit en el món de l’art i ja ens han deixat , no aneu ni al Museu de Mataró ni a Ca l’Arenas doncs no en podreu veure cap. Si de cas aneu al Museu de Llavaneres a on els podeu trobar juntament a altres artistes vius de primer ordre que segueixen estant a la foscor de l’oblit i l’anonimat a la nostra ciutat.

És una vergonya absoluta que no es pugui veure al museu de Mataró, unes sales amb obres dels que hem anomenat juntament amb obres d’artistes actuals ben vius i valorables com Alís, Duran, Perecoll, Codina Esteve, Jordi Prat, Parés de Mataró, Lluís Serra , JM. Codina, Carme Garolera, Nefer i tants d’altres que convertirien el vell casalot de Can Serra en una focus de propagació del bon art de la ciutat i dels seues artistes.

Però no, Mataró ciutat amb importància històrica a l’art català, temps de les exposicions dels Tàpies, Hernández Pijuan, Alumá, Abelló, Planasdurà, Cuixart, Guinovart allà els anys 50  i amb una gran quantitat d’artistes actuals bons , prometedors i consolidats, segueix negant-los el pa i la sal.

I aquest fer es manifesta i queda en evidència quan la ciutat gira l’esquena al centenari d’un dels artistes més preuat en la ciutat, amb l’aquiescència complaent de l’associació d’artistes  de la mateixa.

Que Mataró sigui la ciutat catalana amb més artistes per metre quadrat , amb un bon nombre d’autors de qualitat i que la ciutat, i molt especialment el seu Ajuntament, es girin d’esquena cap a ells, em fa una pena i una vergonya terrible. I no soc pas l’únic.

Ps.- La imatge que presideix l'escrit és una aiguada que Santi Estrany I Castany, com consta a la signatura, va regalar al meu pare, allà els començaments de la seva carrera.