ARPEGIS


Si ens llencem a fer un llistat d’aquells artistes mataronins que en podríem considerar com “històrics” , entenen com a tals a aquells que son artistes de sempre , de quan ser artista era encara més una heroïcitat , està clar que apareixeran els noms de Cusachs, Parés , Perecoll, Jordà … i Yago Vilamanyà, aquest artista del Ripollès , esdevingut mataroní de fa tants anys que és ja com si en fos de soca-rel.

Malgrat això i la seva llarga carrera , el fet de ser avar en les exposicions ,- ja sabem que exposar escultura és més que complex -, fa que el seu treball no sigui conegut i reconegut com mereixeria per la seva vàlua. Una vàlua demostrada principalment en el seu caminar escultòric on és capaç de desenvolupar el més ampla ventall de conceptes que va des del realisme i la figuració, camp que domina a la perfecció, fins a l’escultura més conceptual , caminant entre mig per totes les vessants que ens puguem imaginar. Un caminar escultòric que no li ha fet oblidar mai el dibuix i la pintura , de la que ara ens ofereix una magnífica mostra a l’espai Capgròs.

Yago Vilamanyà ha batejat la mostra amb el títol de ”Arpegis” , nom de clara identitat musical a bon segur en homenatge familiar. Un nom escollit amb tot encert ja que l’obra presentada concorda perfectament amb les dues definicions de la paraula: Disposició successiva dels sons d’un acord. Successió de sons disjunts.



Yago , sense pors i alhora sens embuts , es nota que ha gaudit , i molt, en la realització d’aquestes peces en les que a modus d’escriptura automàtica , com ell mateix ho defineix , ha anat expressant la reinterpretació d’elements externs passats pel sedàs de la seva sensibilitat.

Amb habilitat , Yago Vilamanyà salta des de la imatge figurativa traçada amb sensualitat fins a l’abstracció més gestual, en la que es desferma per conjugar amb tota gosadia per una paleta cromàtica ben contrastada que dona joc a una pinzellada que va del traç ampla per marcar eixos i distribuir espais, fins a la finesa en la recerca de l’apunt , del detall que podria passar desapercebut però que queda enaltit en qualsevol mirada aprofundida.

Vilamanya en aquests arpegis , esdevé solista de jazz que improvisa deixant anar la seva saviesa creativa , ben coneixedor que en ella no hi haurà ni la nota fora de to, ni el desacord que deslligui tot el conjunt , conformant així una exposició exquisida que a bon segur sorprendrà a més d’un , com potser en algun cas ha sorprès al propi artista , i que ens fa avinent la qualitat d’un artista complert més enllà de l’escultura que li ha donat merescut coneixement.

Una exposició, aquesta de l’espai Capgròs que és una agradable sorpresa que hem de recomanar amb tot plaer.

Yago Vilamanyà. “Arpegis”.
Espai Capgròs .Del 29 d’Abril al 26 de Maig de 2010

NO HO ENTENC

Avui s’ha celebrat a Mataró la XV edició de la Fira d’Art. Tots sabem el que és una fira d’art , el seu paper i el nivell general dels seus artistes , és a dir un espai perfectament idoni per a molts creadors mataronins que justament estan en la mitja qualitativa i que tindrien en la fira ( aquesta i d’altres ) un bon espai per presentar els seus treballs , veure la resposta del públic, i fins i tot i si s’escau , vendre algunes de les seves obres.

Dons bé , m’he passejat per la fira i si no se m’ha passat algú per alt, no he vist a cap artista de la nostra ciutat , ni tan sols aquells que si son presents habitualment en altres contrades. I sincerament penso que és un absolut error.

Ho és més encara ja que estic convençut que la gran majoria no assisteixen a la mateixa per que se’n donen de menys. Creuen , il•lusos ells, que exposar en aquestes fires és com tenir parada al mercadillo, quan ells son de botiga i ben parada. Prefereixen exposar a indrets com la sala del Carrer Sant Josep ,vàlida sols per contentar l’ego davant amics i coneguts , però sense que ningú més entri a visitar l’exposició, que passar l’examen d’un públic variat que els pugui “castigar” amb la seva indiferència.

Quan son tantes les vegades que aquests artistes , als que cal considerar “afeccionats” , en el millor sentit de la paraula , demanen a crits uns espais per exposar , bé valdria retopar-los tot dient-los que “fer el carrer” en aquest cas és una magnífica possibilitat que no haurien de desaprofitar com ho estan fent ara de manera ben miserable.

"LA BELLE E.P.O.C. " a TV3

L'exposició d'en Pepe Novellas que s'està celebrant al Museu Arxiu de Sant Andreu de Llavaneres va ser noticia cultural de cloenda el passat divendres al telenotícies comarques de TV3.

Si voleu, podeu recuperar l'emissió a l'espai del weeb de TV3 , "televisió a la carta", i cercant l'esmentat telenotícies. Arrossegant el cursor fins quasi el final podreu veure la magnífica filmació que ha portat per arreu del país la qualitat dels seus impactants treballs.

IMPRESENTABLES

Com tanta gent estic al Facebook. De mi cap en fora no el faig servir gaire , i menys ara que per no sé quins set sous no m’apareixen els escrits que publico en aquest blog , però sí que em serveixo molt d’ell, per assabentar-me de fets, actes , per contactar amb artistes, etc.

Avui he rebut en el meu “mur” un escrit d’una artista mataronina , d’inicials A.C. , que em feia avinent la seva història. És tan definitòria que no vull afegir-hi res més. El trist és que aquest fet no és un cas aïllat, inusual , és el que passa amb tot aquell artista il•lusionat , que il•lús d’ell s’acosta a Beneficència per intentar conèixer que s’ha de fer per poder presentar el seu fer a la ciutat.

Avui l’explicito públicament tot reclamant al menys educació envers els artistes , i en aquest cas particular les oportunes disculpes personals. Dos punts que jo i tots, sabem que no duran a terme.

Sortosament cada dia que passa és un menys per que regidor tan impresentable mantingui la seva cadira. Ara sols cal demanar que en el proper Govern , els partits tinguin la lucidesa d’anomenar un regidor de Cultura que sigui treballador, atent i personal en el tracte i que sàpiga imposar uns criteris clars , convertint-se en veritable regidor i no en titella en mans de tècnics dictatorials que sols aposten per allò que els hi agrada personalment o per allò del que en poden treure “rèdits” personals.

Sigui com sigui, mentre somien en el futur , vagi la realitat del comentari que ha donat lloc a aquest post.

Vaig tornar a la meva ciutat ara fa 6 anys, llavors em dedicava plenament a pintar. Vaig dur el meu book i les meves il•lusions a la regidoria de cultura, amb la intenció de com tot artista, fer una exposició individual a la seva ciutat, en un espai públic i esperant passar un comitè de selecció, com a gairebé tot arreu que he exposat. Sorpresa!!, em van agafar el book a "regañadientes", una tal Gisel, manifestant que era molt difícil , bla,bla, bla...No hi havia ni terminis de presentació de l'obra, ni comitè de selecció, ni possibilitat d'exposar...Ningú es va posar en contacte amb mi, ni em va rebre mai ...

L’odissea: vaig trucar, vaig anar , no sé quantes vegades, mai em va rebre ningú. Com que passava el temps, vaig demanar que em tornessin el book, resposta : no el trobaven.
Ara , rebo trucada d'un treballador de cultura:- A. C.?,- sí sóc jo, -truco de cultura de Mataró,( el meu cor batega, per fi una resposta , desprès de 6 anys) ,-miri em trobat un book seu... sí és que ara en fer neteja l'hem trobat.

CARTELL DE SANTES

Aquest vespre l'artista a qui s'ha fet encàrrec del cartell de Les Santes d'enguany es reunirà amb la comissió del mateix per presentar el seu treball a fi de que la mateixa l'aprovi, o en cas contrari rebre les oportunes opinions per a modificar-lo.
A priori per tant és impossible saber el que sempre intenta ser el secret més guardat de l'any , però vist el tarannà de l'artista , - si és confirmen les nostres dades -, és possible que enguany ens trobem amb un cartell d'aquell que provoca "emocions".

GAL- ART

No és habitual que en aquests temps gens favorables a la lírica hi hagi algú que tingui la suficient gosadia com per obrir un espai dedicat a l’art en les seves diverses vessants . I menys habitual encara que qui s’atreveixi a tant dolça i il•lusionant bogeria sigui algú del tot aliè a aquest camp.
Justament tots aquests components s’apleguen a Gal-Art , espai d’art , antiguitats i col•leccionisme, que de la mà dels seus responsables , en Daniel Cabrera i en Joan Fàbregas, obre les seves portes a partir de demà dimecres a les set de la tarda, allà la Ronda O’Donnell 89 baixos, ben a prop la Plaça Granollers i justament davant de Les Esmandies.

Un espai del que sabem ben poca cosa. El passat dijous a la inauguració de l’exposició de Yago Vilamanyà , ambdós promotors em van fer cinc cèntims dels seus desitjos i il•lusions , mostrant-me uns lloables afanys per tirar endavant el jove i encara força embastat projecte, al que s’han llençat a bon segur amb més desitjos que coneixements. Un projecte que esperem pugui surar, pel bé seu , de l’art i de la cultura de la ciutat.

Per la nostra part saben que tindran un recolzament incondicional, el que vol dir ni més ni menys que poden comptar sempre amb l’ajut que un els hi pugui proporcionar , crítiques incloses , el qual començarà amb la presència demà a partir de les set de la tarda. Una presència a la que jo convidaria al gruix de l’art mataroní per celebrar conjuntament la bona notícia que sempre és l’aparició d’un nou espai dedicat a l’art en general i a la plàstica en particular.

DE “ FERIAS” I “ROMERIAS”

En les meves passejades caminant per Mataró acabo d’observar una pancarta / banderola que anuncia la propera celebració d’una nova edició de la Romeria del Rocío a Mataró. Una edició que compta amb el suport dels poders públics entre ells el de l’Ajuntament de Mataró.

No és la primera vegada , ni serà la darrera , que discrepo de l’ajut que es dona amb generositat absoluta a un seguit d’entitats que tenen en l’enyor d’una terra l’únic punt d’existència i que en poc col•laboren a la realitat quotidiana del nostre país , al seu ser i a la seva cultura. Un ajut ben paral•lel al que donen entitats de nivell superior i per “celebracions” de més alta volada. Un ajut massa a la recerca d’uns vots , molt a l’estil de la compra de vots que es realitzava en èpoques passades. Llavors era mitjançant un sac de farina, arròs, blat o menjar de qualsevol mena, i ara per un “festejo” pseudo folklòric.

D’això en parla avui molt bé la Pilar Rahola en la seva columna de “La Vanguardia”, de títol “La cohartada de la feria”. Encara que discrepo sovint del que diu, avui la clava i per això vagin aquí uns paràgrafs.

Un año más, el ritual se ha cumplido con precisión. Y no me refiero al ritual de la propaganda, con la delirante hipérbole de un éxito de millones de personas. ¿De verdad se creen que vamos a tragarnos el bulo de cada año? Dicen que han visitado la Feria de Abril dos millones de personas, así, a bulto, a 200.000 por día, lo cual es especialmente estridente en un año de sonora sequía de público, pero igualmente impensable en cualquier circunstancia. Imagínense el caos viario que significaría el movimiento añadido de 200.000 personas moviéndose por las rondas... Nada menos que un cuarto de Catalunya paseándose durante diez días por la feria, lo cual es alucinante que se afirme, pero es más alucinante que se crea. Sin embargo, resulta aún más notable la repetición de un ritual bastante más falaz, basado en la utilización desacomplejada de una identidad colectiva, para hacer un negocio privado.

Pero la definición crítica podría ir más allá del uso político de miles de ciudadanos con personalidad propia, reducidos al tópico más sudado. Porque, además, ese uso ha significado un suculento negocio privado, abusivamente regado con dinero público. Todo legal, por supuesto, pero ¿todo lícito? Este año la feria ha recibido 800.000 euros de subvención, más la cesión gratis del Fòrum por parte del Ayuntamiento. ¿Para qué? ¿Para ayudar a nuevos cantantes? ¿Para becar escuelas de baile? ¿Para consolidar la mezcla de identidades? No.

Como cada año, hemos dado miles de euros públicos para montar un negocio privado, controlado por unos cuantos, que deciden quién entra, qué marcas se venden y cuánto vale todo. Sobra decir que tantos años de montaje habrán dado sus frutos. No sólo es una burla a los centenares de entidades culturales que sobreviven como pueden en este país, sino un despilfarro incomprensible que redunda en la simplificación de las culturas, y que sólo sirve para beneficio de unos pocos.

Y los políticos se apuntan corriendo, uno detrás de otro, todos haciendo el paripé en la feria, no vaya a ser que parecieran poco sensibles a lo andaluz. Es una gran broma, un kitsch descomunal, una caricatura que sale muy rentable a unos y muy cara a todos. Negocio privado, dinero público. Y, en medio, los políticos haciéndose las fotos en sevillanas. Si no fuera escandaloso, sería ridículo.

No estaria de més saber , i discutir , les quantitats que el nostre Ajuntament destina a subvencionar aquests peculiars i ben partidistes “saraos”. Una xifra que a bon segur es dispararia si tingués èxit l’aposta que mica en mica van teixint el grup d’il•luminats nacionalistes ( espanyols, com no ) que pretenen apostar per Xesco Gomar com a home fort per sota Baron en les properes llistes electorals , en comptes de Consol Prados que és qui actualment en té tots els números. Recolzats per bons amics que tenen a Presidència ( de la Gene ) comencen a moure l’arbre a veure si en treuen fruits i assoleixen el poder en pocs anys. Sortosament a Mataró som capgrossos , però de seny encara en tenim un xic.

Una història aquesta , cutre , ridícula i rocambolesca , plena d’ambicions personals de gent de molt poca alçada ètica , moral i política que explicarem amb calma un dia d’aquests , quan l’actualitat artística ens deixi un forat.

Per cert , no fa falta que ningú vingui a desmentir res i em digui les bajanades de la meva nul•la informació, de que estic venut a ..., que soc la veu de l’amo, etc etc. El que explicarem ja fa dies que va de boca en boca entre tots aquells a qui els interessa la política local, i molt especialment entre els periodistes que encara se’n fan creus de que algú amb dos dits de senys pugui recolzar-la , ambicions particulars apart.

PD.- El PSC local ha organitzat sortida a la fira d'Abril i suposo que com cada any organitzarà sopar a la Romeria del Rocío. Em pregunto si també farà el mateix amb altres "festes" de caire més nostrat com ho pugui ser "La Patum" , el Concurs de Castells de Tarragona , la cantada d'Havaneres de Calella de Palafrugell, etc.

EXPOSICIÓ DE PEPE NOVELLAS A LLAVANERES

Cal dir que l’exposició d’en Pepe està essent molt visitada i va batint rècords. Avui mateix han estat fent-ne filmació les càmeres de TV3 per oferir-ne la pertinent notícia.
Si aconsegueixo assabentar-me amb temps suficient del dia d’emissió, com no, que ho faré avinent.

I mentre , l’antològica mataronina , en el llimb de beneficència.

SANTI ESTRANY. ART I DOCÈNCIA


A Mataró quan es parla del Sr. Estrany, es parla de Rafael Estrany del que enguany es commemora el 50 aniversari de la seva mort. A més de ser un dels grans artistes que ha donat la ciutat va ser home cabdal en la conservació i recuperació el seu patrimoni , ser el pal de paller del que ara coneixem com a Museu de Mataró , al que va saber guarnir amb diverses peces que podríem dir de “procedència dubtosa” , és a dir arrambades del palau de Montjuïc on estaven dipositades després de les incautacions de l’acabar la Guerra.

Però amb el pas del temps potser comença a ser hora que la gent de la ciutat i en especial la de l’art , canviem d’apel•lació i atorguem el títol de Senyor al seu fill Santi Estrany que tant ha fet per l’art , els artistes i la ciutadania en general de la ciutat , sense rebre cap mena de reconeixement públic.

Si hem de definir a Santi Estrany a bon segur que encertarem que és l ha estat un home recte. Quasi tan recte com la seva pintura. En l’art , en l’ensenyament , en el paper que va dur a terme en el Museu , en especial en el que pertoca a la seva política expositiva i de promoció dels joves artistes . Lloc ( el Museu ) del que va ser expulsat amb caixes destemperades per l’enveja d’un director nouvingut i inepte , que no cal ni anomenar . En la ciutat ,amb el seu paper en l’impacte visual de la mateixa amb els seus esgrafiats , o en la comissió del Nomenclàtor , la del Patrimoni , i en totes aquelles altres col•laboracions que li han estat demanades .

Aquests paràgrafs eren els que encapçalaven el post d’aquest “Transport Públic” del 29 de març de l’any passat, amb la mateixa fotografia que l’encapçala avui ,que crec representa fidedignament la seva essència. Just al davant d’una obra seva del 1958 , un magistral treball realitzat amb flumaster , és a dir amb els primers retoladors , amb Saint Germain des Prés com a protagonista.



Aquest divendres , la ciutat ha pagat una part del deute que tenia amb Santi Estrany inaugurant una magnífica antològica del seu fer en les sales de Can Palauet. Una antològica en la que , potser com mai, és acceptable el gran nombre d’obres exposades , degut a la gran trajectòria artística del mestre , de la que ja en varem tenir ocasió de gaudir en una anterior mostra de caire retrospectiu que es realitzà a l’Ateneu en el 1999.

Durant la meva vida he parlat infinitat de vegades amb en Santi Estrany. Amic íntim del meu pare , la seva figura i els seus coneixements han estat comuns per a mi i en ell he trobat moltes vegades el detall i la dada que desconeixia en relació a temps passats. Igualment hem compartit la dèria per Torres García , encara que cadascú des de una trinxera diferent. Ell , en la noucentista , i jo en la constructivista , però compartint tots dos el reconeixement per aquells que ambdós hem considerat un dels grans artistes del segle XX.

Però sempre , quan la conversa es decantava cap a la seva persona , el resum era sempre el mateix. La seva vida estava dividida en dues úniques parts : L’art i la docència. Aquest divendres ho ha repetit en les seves emocionades paraules. Art i docència que en les seves mans han aconseguit un punt límit, ja que ha aconseguit que la sempre feixuga docència de matèries, a vegades tan aspres com ho sigui el dibuix tècnic , assolissin en el seu mestratge el nivell d’art , mentre que quan ha practicat l’art ha fet permanent docència del concepte de la geometria aplicada al mateix , en un veritable constructivisme del paisatge, , amb la proporció àurea com a sant i senya del mateix.

Un art i una docència que es fan palesos en aquesta mostra que aplega el ventall de camps de treball que ha conreat en la seva carrera , amb la pintura com a element essencial , al que acompanyen el dibuix de la figura humana , el disseny gràfic , el que podríem anomenar art industrial, els esgrafiats , la fotografia i els ex-libris.

Pictòricament parlant be val la pena deturar-se en les seves obres més primerenques on ja sorprèn amb l’oli “Tardor” ( 1953) ja amb una geometrització d’uns bolets , o amb els temes florals del 55 en la que la influencia de Bernard Buffet , - molt de moda en aquells moments -, és evident. Però ràpidament ens trobem davant les dues peces claus de l’exposició , ja que marcant l’inici de tota la història , assoleixen una qualitat que les converteix en unes petites obres mestres. És el cas de l’abans esmentada mirada a Saint Germain, i la panoràmica de París que va estar present a l’Exposició Nacional de Belles Arts de 1958.

Son aquestes dues obres cabdals per entendre la posterior “deconstrucció” per emprar una paraula ben actual , dels paisatges ciutadans de tants indrets , per reconstruir-los mitjançant el concepte geomètric com eix, fonament i raó.

Un concepte del que podem observar la seva evolució mitjançant el pas del temps , millorant amb ell com s’observa amb l’obra que presentà en el darrer Sant Lluc , en la que el domini del concepte assoleix nivells altíssims, i que assoleix el punt més àlgid a New York , a bon segur el paisatge urbà que millor s’escau a la seva mirada .

Un concepte que Estrany practica també en el disseny gràfic , com quedà ben palès amb el seu Cartell de Les Santes , que tanta polèmica va provocar ja que hi està dibuixada la bandera espanyola, - com en la realitat -, el que va provocar una àcida controvèrsia amb el costat més nacionalista i l’aparició d’una samarreta “alternativa” , que algun regidor ( crec recordar que fou Toni Segarra ) la lluís en el mateix balcó municipal. Un concepte que també aplica als seus treball d’arrel industrial.

Altra història son els seus esgrafiats , que omplen tants indrets de la nostra ciutat i dels quals alguna ja han malauradament desaparegut ( com el de la imatge de la botiga de discs “Signe” que es trobava al c. Pujol) o el mític de la paret mitjera de la Pça d l’Ajuntament que va arribar a donar nom a la Pça que va quedar batejada com a “plaça dels Ninots” , amb totes les segones lectures que vostès vulguin. Un mural que malgrat la seva curta durada ,- va ser realitzat el 1962 i eliminat el 1968 -, perdura en la memòria de molts i esperem que sigui veritat el que digué l’alcalde del desig de que sigui reposat en altra indret.

En els esgrafiats Estranys juga al doble joc del concepte noucentista i del constructivisme. Amb eines de tots dos bàndols, estructura uns bigarrats conjunts que sempre tenen relació amb l’indret on es troben situats o amb la història , oficis o costums de la ciutat, i que varen ser possibles per l’estreta col•laboració que mantingué amb el seu germà Jordi, aqrquitecte de reconegut prestigi i que treballà molt en la construcció de la Mataró d’aquells anys seixanta i setanta.

Finalment podem observar l’habilitat en el dibuix de la figura humana , en alguns casos també amb la perspectiva geomètrica fregadissa a un pseudo-cubisme . La fotografia , mitjà que domina perfectament i en el que ha participat en nombrosos concursos. Per acabar finalment amb els ex-libris , una de les seves màximes distraccions i de la que n’és un expert, reconegut mundialment, i en els que demostra de nou la seva capacitat de síntesi dels més diferents conceptes , que adjuntats a l’anàlisi de la persona a la que va dirigit, aconsegueix unes obres de gran força artística i de veritable intenció psicològica .

Una exposició aquesta de la que caldrà parlar-ne molt més , cosa que haurem de fer quan aparegui el catàleg , fet que ens permetrà aprofundir, amb totes les cartes a la mà, en la figura d’aquest gran artista mataroní a la que s’ha fet justícia amb aquesta exposició que és d’obligada visita.

Santi Estrany. Recorregut vital

Sala d'exposicions de Can Palauet

Del 30 d'abril a l'11 de juliol de 2010

LA CARA FOSCA

Lamentablement però no vull estar-me de comentar dues circumstàncies de l’acte que no m’han agradat gens ni mica.

El primer és el fet de que aquesta exposició va ser demanada de manera oficial ( per escrit i de paraula) per la gent del Dimarts del Llimoner. Estic parlant de fa uns dos anys , a l’igual que es va demanar per Raúl Capitani.
Que aquestes demandes s’han repetit en diverses ocasions i a diverses persones , en el decurs del temps transcorregut. Que en la petició s’oferia tota la col•laboració per a dur-les a terme. En aquest temps el silenci ha estat l’única resposta.

Ara l’important , l’exposició, ja és realitat , però s’ha realitzat sense dir res de res a la gent del Llimoner , refusant la seva col•laboració, i ni tan sols tenint l’educació de comunica’ls-hi la mateixa i la seva inauguració.

De nou un gets de menysteniment envers els plàstics mataronins per part d’un IMAC que com sempre , actua com si els artistes plàstics fossin uns apestats indignes d’existir.
Felicitats de nou Sr (?) Penedès.

L’altra va ser la poca assistència d’artistes a l’acte. Si que hi eren Perecoll, Vilamanyà, Duran, Serra , March , Vergés, Luis , Brasó i algun altra que em deixo, però en aquesta ocasió els artistes mataronins havien d’estar al complert en aquesta inauguració.

La seva absència deixa un regust amarg ja que mostra el poc corporativisme , en el sentit positiu de la paraula, que sempre hauria d’existir en els artistes , i més quan es tracta de retre homenatge a una figura com és el cas d’en Santi Estrany.

Entrevista efectuada per Vern Bueno per a la secció “Focus” del setmanari Capgròs , en motiu del meu 35 aniversari com a crític d’art. La mateixa ha estat publicada en edició complerta a l’edició digital i en edició resumida en l’edició paper , ambdues d’avui dia 30 d’Abril de 2010

Amb què et quedes d’aquests 35 anys com a crític d’art local?
Amb tots els amics que he fet, i amb l’art, que m’apassiona. Si no, no m’hi podria haver dedicat 35 anys per afició i sense cobrar. Però em dono per ben pagat. He acumulat un seguit d’obres que em satisfan molt, perquè cada una d’elles té la seva història, són meves i no me les treu ningú.

Aquesta implicació personal amb els artistes, com t’influeix a l’hora de fer les crítiques?
Les crítiques més dures les he fet als meus amics i les emprenyades més grosses també les he agafat amb ells. Haig de ser més curós i estricte amb aquells a qui m’aprecio, perquè conec les seves motivacions. Si entenc que no va pel bon camí, li ho haig de dir. He tingut picabaralles pràcticament amb tots els artistes de Mataró, però al final sempre hem vist que navegàvem en el mateix vaixell, defensant l’art de la ciutat i els seus artistes.

En aquesta tasca, però, segurament t’has sentit sol.
En moltes ocasions. Els artistes d’aquesta ciutat han estat timorats, s’haurien d’haver rebel•lat contra el tracte que han rebut en els darrers temps, però no ho han fet. Clar que és molt fàcil dir-ho des de fora, però han callat durant massa anys, des de que el Museu de Mataró va esborrar tota traça d’art de les seves parets. No puc estar-me de dir que el Museu ha estat el gran problema de la cultura plàstic de Mataró, ha posat pals a les rodes i s’ha oblidat dels artistes. Tothom ho ha vist, això, però ningú s’ha atrevit a tallar-ho.

Per què?
Perquè en aquesta ciutat ningú es baralla per la cultura. Tal i com em va dir un polític, “per cultura no es trencarà mai cap pacte”.

Per què Mataró ha quedat pràcticament orfe de galeries d’art?
En els temps de la Transició es va viure una gran efervescència cultural. El Museu i la sala de Caixa Laietana feien exposicions cada 15 dies. Comptàvem amb la Tertre, que va ser tota una eclosió perquè hi passaven els millors artistes. Alcoy, Rovira Brull i Jaume Arenas van revolucionar l’escena artística local. Hi havia galeries a tot arreu, i s’hi sumaven Caixa Catalunya, el Banc de Bilbao, el Foment, la UEC, el Casal o el Club Nàutic amb les seves pròpies sales. Passada aquesta eclosió, però, va haver-hi un cert desencantament. Amb l’aparició de la Sala Minerva, a finals dels 80, semblava que renaixeria tota aquesta dinàmica, però va coincidir amb el boom especulatiu en el camp de l’art, que ho va dinamitar tot.

Pràcticament tot estava basat en entitats i en el sector privat.
L’Ajuntament no va comptar amb una sala d’exposicions fins tenir Can Palauet, ara fa 10 anys. El poder polític hauria de fer tot allò a on no arriben la resta d’entitats.

Sempre has estat molt crític amb la gestió municipal en el camp de les arts plàstiques.
La ciutat hauria de disposar d’espais municipal on hi cabés de tot, amb una visió eclèctica. Però s’està produint una discriminació absoluta de la plàstica, enfront d’un cert art contemporani. S’ha escollit aquest camí pel gust personal de qui ho tria, cosa que penso que és un greu error. La clau estava en Ca l’Arenas, però ha estat un desastre.

Quin paper hauria d’haver jugat aquest centre?
Ser la casa dels artistes de la ciutat. Així ho va deixar escrit Jordi Arenas. Però durant aquesta temporada només s’haurà exposat un sol quadre d’un artista mataroní viu (Perecoll). Hem de pensar què volem fer, i deixar enrere aquestes incongruències. És increïble que s’anomeni Rosa Codina Esteve com a vocal del consorci del Museu Bassat en representació de l’Ajuntament per la seva gran categoria internacional, quan fa més de 20 anys que va exposar per darrer cop en una sala municipal. Reconeixen el seu talent, li demanem que sigui vocal, però mai han fet res per ella.

Quins passos cal seguir per deixar enrere aquestes incongruències?
El problema actual és que existeix un cisma absolut entre l’oficialitat i els artistes de la ciutat. Però això es pot arreglar, perquè els artistes tenen ganes de fer-ho. Necessitem un gran pacte que replantegi el pla d’usos de tots els equipaments expositius. Que farem amb l’Espai F, com reformularem Ca l’Arenas... Una aposta per la coherència i per la participació dels propis creadors. A Mataró disposem de la base necessària per arribar lluny. Tenim molts artistes de tots els estils i tendències, amb un nivell general més que acceptable; tenim públic que va a les exposicions i comptem amb mitjans de comunicació que en garanteixen la difusió perquè sempre han apostat per l’art. Amb tot això i amb l’arribada del Museu Bassat sí que podrem posar Mataró en el mapa artístic del país.

Pensar en el futur recuperant també el passat, perquè hi ha noms com Rovira Brull o Alcoy que no són presents gairebé enlloc.
M’entristeix molt que cada any vinguin nanos que estan fent treballs de recerca a preguntar-me directament a mi sobre aquests artistes, perquè no en troben informació enlloc més. Alcoy fa 20 anys que va morir i molts ja ni recorden qui era. Amb Rafael Estrany passa el mateix. I amb Pepe Novellas, si no fem aviat l’exposició antològica, podem anar pel mateix camí. Cal recuperar tots aquests noms.


La fotografia és feta al meu despatx de treball. està feta amb objectiu d'ull de peix ( estic gras però no tant , i la camisa és absolutament de ratlles ) i s'observen perfectament obres de Tharrats, Amadeu Casals , Josep Serra, Moner, Rodolf Tur i Ricard Opisso. S'intueixen treballs de Cabellos, Ricard Jordà i Pere Viada.

VETERANS

Sabedor abastament que demà al vespre ningú llegirà cap blog ni n’escriurà cap paraula que no sigui referent al Barça i com que un té el costum d’escriure aquestes quatre lletres en acabar de sopar i com a digestió ( descarrega d’adrenalina en diuen alguns ) i que per tant demà suposo que enfebri’t per l’emoció de l’èxit estaré assaborint “El Vestidor” i fent zaping d’emissora en emissora per escoltar les declaracions ( de l’altra cara de la moneda , millor no mentar a la bicha ) , aprofito avui per recomanar-vos que us apunteu a la vostra agenda dues exposicions de dos grans artistes “veterans” , - si és que en això de l’art l’edat té alguna importància , que no la té- , com son en Yago Vilamanyà i en Santi Estrany , a qui curiosament de jove els amics més íntims anomenaven també Yago.



En Yago Vilamanyà presenta a partir de dijous ( 19.30 hores) i a l’Espai Capgròs una vintena d’obres pictòriques que ha aplegat sota el sonor i muscial títol de “Arpegis” . Una exposició definida per ell mateix com intimista, amb una doble vessant. Per una part la reinterpretació d’elements externs passats completament pel sedàs del propi creador i per l’altra exposar el seu mon intern , les idees que brollen dedins , sense saber-ne exactament el motiu.

Una exposició molt interessant que ens ofereix la cara pictòrica d’en Yago, una cara massa vegades amagada i que us puc ben assegurar que és de gran qualitat.

L’altra exposició és la que sota el títol de “Santi Estrany. Recorregut vital” ens presenta una mena d’antològica del fer d’aquest altra gran artista. L’exposició s’inaugura a Can Palauet el proper 30 d’Abril a les 20.00 hores i un , encara que té per costum no assistir a les inauguracions de l’IMAC ( higiene obliga ) , és obvi que no pot faltar en aquest obligat recordatori a una trajectòria tan intensa com la duta a terme per en SantiEestrany, home i artista al que aprecio en el que val , que és molt, i del que em sento orgullós de ser-ne amic , com ho demostrà amb l’obsequi d’un particularitzat ex-libris familiar.

Un ex-libris en el que s’apleguen els nostres oficis i les nostres passions. En el meu cas, la meva feina professional amb el microscopi , eina diària al que acarono durant tota la jornada laboral, i la passió, l’arlequí picassià que es trova a la platina, al que "analitzo" ( crítica) . Per part d’ella , el seu ofici ( psicologia ) representada per la seva lletra en l’alfabet grec , i la seva passió ( el cinema ) amb el dentat que limita la peça establerta com a fotograma.

Una peça entranyable que m’estimo molt , i que conforma una d’aquelles coses que et fan content d’haver-te dedicat a la tasca de crític i poder gaudir de l’amistat de tan grans persones i artistes , com ho és en Santi Estrany.

Una exposició que caldrà visitar obligatòriament.

FERIA DE ABRIL

Em sembla que cada any per aquestes dates escric algun post de caràcter crític i negatiu en relació a aquest estrany engendre que en diuen “Feria de Abril” i que de fa ja un grapat d’anys se celebrava pels voltants de Barcelona i que ara ja sembla arrelada definitivament a l’espai del Fòrum.

Mai he entès ni les raons de la seva existència, ni aquest patètic mimetisme d’una realitat llunyana, i molt menys he entès les subvencions milionàries que se li atorguen i el gara gara que li fan els diversos partits del nostre país.

Enguany no volia ser menys ja que ahir vaig veure en el Facebook un apunt del nostre més ínclit regidor , en Carlos Fernández, que deia : “ En la caseta de la Divina Pastora en la feria de Abril. Por fin Mataró está presente en la Feria !!! “. Estava escrit així , en castellà i amb la triple admiració. Amb aquestes dues ratlles vaig palpar perfectament l’emoció que embargava al nostre regidor al que tan sols li mancava afegir allò de “Ho hem aconseguit. Per fi Mataró està en el mapa” ( pensament també en castellà i amb tres signes d’admiració).

Volia dons escriure de nou una reflexió al voltant de país, immigració, integració, etc... però no ha fet falta trencar-me el cap. Avui la sempre impagable contra de “La Vanguardia” entrevistava a l’andalús Luís Cabrera al voltant del sempre complex tema de conjugar Catalunya i l’esperit d’unes arrels andaluses . És una entrevista tan magnífica que no m’estic de reproduir-la i que cadascú reflexioni en el que li pertoca.

Lluís Cabrera, experto en música popular y fundador de Altres Andalusos
LA CONTRA
Fabricar inmigrantes

Hablamos a ratos en catalán y a ratos en castellano, híbrido desenfado molesto para puristas y miedosos. Harto de que la mirada de estos "fabrique la figura del inmigrante y la congele" (para sacarle jugo político), Cabrera fundó en el 2005 la asociación Altres Andalusos, que denuncia a quienes juegan a "novena provincia andaluza" (Feria de Abril en Catalunya incluida), ¡ficción que nuestros políticos respaldan! Cabrera abomina de este secesionismo del nosotros y ellos en su libro Catalunya serà impura o no serà (Pòrtic), y alienta la barrecha y condena los bisturíes sociales. Modelo: los Estopa, con su rumba - invento catalán-en castellano - lengua de tantos catalanes-:¡eso es Catalunya!




"La Feria de Abril del Fòrum es la vitrina de un chantaje"

Tengo 56 años. Nací en Arbuniel (Jaén) y vivo en Barcelona desde los 10 años. Soy aprendiz de cómico. Fundé Taller de Músics hace 30 años. Estoy casado y tengo dos hijos, Lluís (19) y Miquel (14). Soy libertario. Soy apóstata. Catalunya es mezcla: ¡es impura, felizmente!

¿Cuándo y por qué llega usted a Catalunya?
En 1964: mi padre, jornalero, no encontraba trabajo en el pueblo. Y nos vinimos.

¿Dónde se instalaron?
Nou Barris. Ymi padre trabajaba en la metalúrgica del señor Gonzalvo, burgués que a veces le pasaba entradas para tribuna del Barça. Yo, con 12 años, iba con mi padre, le miraba y pensaba: "¡Somos algo!"

¿Eran algo?
En Andalucía mi padre era "Manolillo el de la noguera", insignificante siervo de señoritos feudales vencedores de guerra..., y aquí era empleado de un burgués ¡que le llamaba "senyor Manuel"! ¡E íbamos al Barça!

¿Qué quería ser usted de mayor?
Quise estudiar, pero no había dinero: a los 13 años, trabajaba... y andaba en luchas.

¿Qué luchas?
Contra la planta asfáltica de la Trinidad, en demanda de un Ateneo Popular, de servicios, cultura... Con 17 años pasé tres días en comisaría por llevar palos y cadenas a una manifestación contra la policía franquista.

¿Era muy rojo?
Todos los que entonces luchábamos en la calle contra Franco queríamos derrocar la dictadura y el capitalismo. Luego supe que muchos antifranquistas - de izquierdas o derechas-tenían también espíritu represor.

¿Cómo aprendió eso?
Viendo mundo: rodé por toda Europa con unos amigos como músicos callejeros. Yo cantaba rumbas, tangos, todo aflamencado.

Y a la vuelta, ¿qué?
Impulsé en Barcelona la peña flamenca Enrique Morente. Pero me aparté en los 80.

¿Qué pasó?
Vi que algunos querían usarlas políticamente para dividirnos a los catalanes (vinieron del Partido Andalucista pidiendo votos en función del origen), y eso no me gustó.

¿Qué es ser catalán, para usted?
Un día vinimos de Andalucía, pero en Catalunya enterramos a nuestros muertos, educamos a nuestros hijos y nietos, luchamos por el autogobierno, progreso y bienestar de esta sociedad: ¡somos catalanes, Catalunya es nuestra nación! Mezclada, impura.

¿Sin fracturas?
Miles de matrimonios mixtos imposibilitan una fractura interna catalana, y a la vez nos hermanan a los catalanes con tantos pueblos de España. Pero veo un cáncer...

¿Un cáncer?
La Fecac (Federació d´Entitats Culturals Andaluses a Catalunya) y su vitrina, la deplorable Feria de Abril en el Fòrum.

¿Qué tiene eso de tumoral?
Reduce lo andaluz al topicazo - lucecitas, sevillanas (que sólo representan a Sevilla), faralaes...-:¡igual que Franco! Repudio ese reduccionismo ¡y me indigna que las élites políticas catalanas jueguen a fomentarlo!

¿Lo fomentan?
¡Dan 800.000 euros de subvención a la Feria! "Un euro por andaluz llegado a Catalunya", argumenta García Prieto, su líder. ¡Quiero mi euro: me niego a ser su andaluz! ¡En esa farsa plantan caseta Unió, Convergència, PP, PSC y PSUC-Viu! Y el Ayuntamiento de Barcelona ¡cede gratis el Fòrum!

¿Por qué tanta entrega?
Nuestros partidos descreen de la cohesión social catalana: ¡temen que alguien agite a los altres catalans y divida a la sociedad!




¿Miedo infundado?
Sí, porque Catalunya es mestiza, híbrida, felizmente impura. Pero el chantaje de la Fecac funciona: atrae dinero público y cámaras de TV3, en un reflejo paternalista: "Echémosles algo a estos andaluces, que estén contentos con sus cosas, que vean que hacemos unas palmas con ellos". ¡Patética actitud... que sí descohesiona y secesiona!

Se solivianta usted.
¿Yo luché para que hoy una porción de Catalunya necesite tener una fiesta aparte?

¿Qué les diría a los que acuden a la Feria de Abril del Fòrum?
Van de marcha y acaban con bakalao y merengue pregrabado: ¡la Feria es un after!¡Ni cultura andaluza ni nada! Acuden a esa farsa una décima parte de los que se nos dice.

¿A quién beneficia esta farsa?
A quienes juegan a subrayar distingos y recalcar diferencias: los puristas de una Catalunya pura preexistente (¿existió alguna vez?, ¿cuándo?) y los palmeros de la Fecac - lo nuestro-,que así se retroalimentan.

¿Y a qué juega usted?
A las concomitancias y convergencias.

Señáleme algunas.
Catalunya y Andalucía son hermanas de Mediterráneo. Y todo fue AlÁndalus.Y los gitanos entraron en la península Ibérica por Catalunya: catalanes ¡desde hace 400 años! En Andalucía cristalizaron el flamenco, como aquí el garrotín, la rumba... Y Carmen Amaya, bailaora nacida en el Somorrostro, llevó el nombre de Catalunya por el mundo: una catalana tan universal ¿por qué nunca ha sido homenajeada por la Generalitat?

¿Amputamos una parte de nosotros?
Sí. Catalunya no es sólo lengua (ni una sola lengua), y los catalanes tenemos muchas riquezas por aprovechar. Una es el catalán - ¡defendámoslo siempre!-y otra es el castellano, que algunos bárbaros querrían amputarnos como cuerpo extraño, enemigo...

¿Gran error del catalanismo político?
¡Sí! Si un día el catalanismo político dejara de hablar de "lengua propia" de Catalunya para decir que el catalán es su lengua histórica y el castellano su lengua adoptada, ¡tendría la complicidad de todos los catalanes!


Una conversa per reflexionar i molt. I fer-ho amb una pregunta de la que m’agradria resposta. L’Ajuntament ha subvencionat la participació de l’entitat de la Divina Pastora en aquesta feria de Abril. I si ho ha fet , amb quina quantitat i per quina raó?.
En ares de la transparència informativa , espero resposta.

PS.- En l’anterior post i en relació al tema dels locals de La Llantia destinats a diverses entitats , he de lamentar una errada involuntària d’ubicació, ja que parlava del pavelló del carrer Euskadi i es tracta de la Pista poliesportiva al damunt del parking.

PÈTALS DE ROSA ,

DE SANT JORDI , COM NO.

Ja ha passat Sant Jordi i de nou ha estat un dia magnífic, la veritable diada de Catalunya en el sentit real de la societat. Un dia en que donava gust passejar-se per Barcelona al sortir de treballar i més gust encara fer-ho pels carrers de Mataró, acompanyat de qui estimes, curulls d’ambient , roses , llibres , esperit de festa i si és permès dir-ho, de la veritable catalanitat , aquella que aflora del poble i tan sols a ell li pertany , lluny de les reflexions polítiques d’uns caps que no es mereix ni Catalunya ni els seus ciutadans.

Un dia en que m’agrada no hi hagi hagut guanyador clar en tot aquest merchandaising de les vendes i que la diversitat hagi dominat , amb gustos per a tothom , i m’agrada especialment el petit fracàs dels autors anomenats mediàtics , aquells que desnaturalitzen en certa manera el sentir de la diada.

El cert és però que no m’he comprat cap llibre. Estic al mig de dues lectures que m’acompanyen a la tauleta de nit , com son el primer volum dels articles de Manuel Vázquez Montalbán i per l’altra part la setmana passada em varen regalar el tom IV de la es poesies completes de Guillem Viladot que llegeixo a glops, amb tota fruïció. Per ella si que hi va haver-hi llibre , en aquest cas “Qüestió de fe” de la Donna Leon , una de les seves escriptores favorites en el camp de la novel•la negra que tant li agrada.

Un dia magnífic , aprofitat per tots ben a fons com si fóssim conscients que l’any vinent no serà igual ja que el fet de caure just en Dissabte Sant el convertirà a bon segur en un Sant Jordi una mica “aigualit” , i ho deixo en aquest adjectiu que tantes vegades s’escau per a tan joiosa diada.

SAMARANCH

No puc negar que he quedat bocabadat davant tot el rebombori al voltant de la mort de Juan Antonio Samaranch , i de les seves exèquies.


Com tota persona , Samaranch és una figura de llums i ombres , i penso que de les dues en grau quasi superlatiu. Certament no es pot amagar el seu paper en l’apartat de l’esport i l’olimpisme , havent convertit una competició caduca i desfasada degut a les exigències d’un fals amateurisme, en la veritable festa quadriennal de l’esport , esdevinguda punt de llum que tot ho domina , en el decurs de les tres setmanes i escaig de la seva duració.

Però Samaranch tenia al seu darrera un bon cúmul d’ombres que semblen haver desaparegut de cop i volta ja que en la multiplicitat d’opinions de tota mena , tot nivell i tot color, quasi m’ha semblat que estaven parlant d’un sant.

Per això em va agradar molt el post d’en Joan Safont , - brillant com sempre -, o el d’ahir a “El Periódico” d’en Josep Mª Ureta , amb un final demolidor amb la frase de Marc Carrillo , catedràtic de Dret Institucional , tot llençant , al travessar la plaça de Sant Jaume, la lapidaria pregunta: És avui que el canonitzen ?”.

Del que quasi no s’ha parlat era de la seva faceta de col•leccionista. Per un costat Samaranch disposava d’una col•lecció extraordinària de segells de tema Olímpic, considerada per a molts com la millor del món. Per altra costat era un gran col•leccionista d’obres de dibuixants catalans de començaments dels segle XX. Una col•lecció que segons moltes veus ben autoritzades , va començar tot manllevant-ne un bon gruix de les que estaven al Palau de la Plaça Sant Jaume, en aquells moments seu de la Diputació de Barcelona. Unes obres oblidades , perdudes , emmagatzemades a les golfes , abandonades en qualsevol calaix....


D’aquests temps , en els que Samaranch va fer el gran salt cap el firmament olímpic , essent cap de la delegació espanyola als JJOO de Roma de 1960, en podria parlar , i molt, el mataroní ja desaparegut Josep M. Soler , que n’era el seu secretari particular , en especial en el que pertocava als aspectes culturals.
Un bon treball per al bon gruix de periodistes mataronins que els hi agrada treballar en l’àmbit esportiu , seria fer una aproximació a quest personatge mitjançant els seus descendents. Potser podríem trobar detalls i fotografies prou interessants.

Sigui com sigui , i sense arribar a les barrabassades del cap del PSC de Les Corts , crec que potser caldria posar a Samaranch en l’indret que li pertoca , que ni és el d’aquell que estava per damunt del bé i del mal, ni tampoc el mereixedor de la falta de respecte d’avui a Can Barça. Un minut de silenci , i més quan es fa amb acord, s’ha de respectar , per més que Samaranch tingués l’ànima blanc i blava , un detall que com tants va saber amagar a fi d’obtenir-ne benefici.

LA BELLE E.P.O.C.

Dijous al capvespre i amb la sala d’exposicions de Can Caralt, seu del Museu Arxiu de Llavaneres , plena de gom a gom , es va inaugurar l’exposició d’obres de Pepe Novellas, composada per la sèrie de dibuixos que realitzà en la seva estada a l’Hospital de Bellvitge , i que ell mateix va batejar com “La belle E.P.O.C.” , acompanyat del tríptic que jo anomenaria “ del més enllà” i un petit grup d’obres de la col•lecció particular de l’artista , que en la gran majoria no havien estat mai exposades.

Una exposició que presenta l’afegitó d’un magnífic catàleg amb totes les obres reproduïdes , amb el que de documentació significa , i que ens permet gaudir amb més detalls de la saviesa d’aquest gran artista.

Una exposició que jo us recomanao amb tot plaer. No sols pel fet de que veure obra de Novellas sempre és plaent i satisfactori, ans també ja que encara que per a molts sigui una exposició teòricament ja vista , paga la pena una relectura.
Dic teòricament ja vista ja que encara que bona part s’exposà a la sala del Col•legi d’Aparelladors , en aquells moments , i tal i com vaig dir en la meva presentació, tots teníem els ulls i l’ànima entelats per la seva desaparició, Ara , amb el distanciament que no l’oblit, que dona el temps, se’ns permet una mirada més acurada que ens permet aprofundir en la qualitat d’aquest gran artista i amic que fou en Pepe Novellas.

Com ja he dit abans , la sala va quedar petita per a tant visitant entre els quals per cert hi va haver absència absoluta de polítics locals. Ni del Govern , ni de l’oposició, ni de l’IMAC. Ningú va acostar-se a Llavaneres a veure l’artista al que tantes vegades tenen en boca. Curiosament però, quan encara era viu l’acte inaugural, alguns d’aquest polítics si que enfilaven cap a Llavaneres , però per a un plaer més personal, com ho era el d’anar al sopar de la Festa del Pèsol.

Quan m’he queixat , algú m’ha dit que no havien estat convidats. No ho sé , encara sí que sé que a mi mai em convida l’Ajuntament i jo sí visito les exposicions. El que sí puc dir, ja que això ho vaig fer jo mateix , és que em vaig dirigir-me al Govern, i d’això fa més de dos mesos, per que sabedor que al voltant de Sant Jordi s’amunteguen els actes , l’Ajuntament de Mataró indiqués el dia més convenient per a la inauguració per poder assistir a la mateixa.Per si no saben la resposta , us puc dir que va ser el silenci , no va existir.

És per això que pregaria al Govern de la ciutat , i especialment al seu Alcalde , que malgrat les seves bones intencions s’abstingui de posar-se a la boca el nom de Pepe Novellas. Seria un acte de justícia , vist el flagrant oblit del passat dijous.

ESPAIS I ASSOCIACIONS

Fa uns dies vaig posar el crit al cel, perla sectària adjudicació a quatre entitats d’arrel andalusa , dels locals que ha generat el pavelló del carrer Euskadi.
Sorprenentment per a mi , no vaig veure cap reacció a tan flagrant nepotisme.
Sortosament i en el weeb de Mataró ràdio, en Juli Cuéllar denuncia també l’acte com un fet de clientelisme polític, i en certa manera en demana explicacions.Unes explicacions que Carlos Fernández en particular , i el PSC en general, hauria de donar.

Explicar el com , el qui i el per que d’aquestes adjudicacions justament a aquestes entitats , no sols és necessari , ans també és convenient al voltant d’aquella transparència de la que tan orgullosament en parla el Govern i que tant ens consta observar als ciutadans.

Ens ho expliques, Carlos Fernández?.

L’AJUNTAMENT DE MATARÓ I EL DRET


La temàtica judicial ocupa de fa ja potser massa temps les més importants planes informatives . Amb els punts forts de l’Estatut i el cas Garzón , amb l’amanida del cas Gúrtel i tota la rècula de corrupció política al darrera, el guirigall del cas Palau i l’operació Pretòria i … , tot sembla com si d’un màster global de temes judicials és fes públic per posar a l’abast dels ciutadans l’especial món que envolta tota la temàtica judicial i el Dret en general.

L’Ajuntament de Mataró, que ja fa molt temps intenta que la ciutat aparegui en el “mapa” del país , en un concepte constantment repetit per part dels membres del Govern, siguin del partit que siguin, sembla que veient la importància que està assolint aquest apartat judicial en el mitjans d’informació, hagi decidit que és un camp que cal treballar i esmerar-s’hi , vist el bon rendiment publicitari que se li pot treure , i a més , ves a saber si es tracta d’algun cas d’aquells que diuen creen jurisprudència , i entrem en la història dels casos dignes d’estudi.


De moment dos temes han entrat amb força en aquest camp. El cas de Can Fàbregas , que mira que és estúpid i absurd i que hom preveu que acabarà com “agua de borrajas” o com “foc d’encenalls” , com vostès prefereixin. Però planes de diaris , espais d’audiovisuals i hores de ple , n’està donant a dojo i encara no ha acabat la collita.

Alta tema és el dels mega prostíbuls, amb més ressò mediàtic encara i que a més pot generar un seguit d’estratègies administratives que poden donar molt de sí , per als estudiosos dels sempre complexos processos administratius.

Un bon àpat en el que els serveis jurídics de l’Ajuntament intenten posar cullerada amb eficàcia i cercant punts novedosos , ja que els temes son per lluir. Un àpat al que cal afegir dos plats més , cuinats en aquest cas pel sempre “eficaç” IMAC.

Un d’aquests plats és el cas de Can Xalant. Ja saben vostès , dons ho hem dit i repetit moltes vegades , que la concessió administrativa del centre va acabar el passat 31 de desembre i a hores d’ara , - quatre mesos més tard -, encara és el moment en que s’albiri el nou concurs, el que vol dir que tot fent el tonto hi haurà un any de propina per la gent que regeix el centre. Un truc , a bon segur legal, però ben llunyà a tota ètica d’equitat. Allò que és diu, lleig però que molt lleig.

Dons bé, avui mateix , l’IMAC ha encetat un altra embolic d’aquells per sucar-hi pa, al voltant del concurs per ocupar la plaça de tècnic d’Arts Visuals.

Dintre de ben poc , - exactament el 8 de Maig -, s’acomplirà un any en que l’IMAC va contractar per decisió digital, - és a dir a dit i per que jo vull -, a la Gemma Tro per ocupar el lloc de tècnica d’Arts Visuals que havia deixat vacant Gisel Noè en ascendir en l’escalafó. El contracte era fins el 7 d’Octubre. Posteriorment va ser renovat fins el 7 de desembre i en arribar aquesta data va ser de nou renovat , ara “fins a la cobertura de la plaça” segons el Concurs de la mateixa que es va convocar el passat Agost.

Els seguidors d’aquest blog han tingut oportuna noticia del lentíssim esdevenir de l’esmentat concurs que justament avui ha arribat al seu final. Avui s’ha fet pública l’acte del tribunal que ha valorat els resultats de les proves celebrades el passat dia set i el resultat ha estat que dels nou aspirants finalistes , quatre no es van presentar i els cinc restants no van superar la prova , amb el que el concurs s’ha declarat desert.

I ara què?. Segons el contracte de Gemma Tro , ells disposa de la plaça fins a la “cobertura de la mateixa” , però sí és cert el que m’han informat i és que Gemma Tro estava entre les aspirants a la plaça ( el que seria del més normal i lògic) , en no haver superat la prova voldria dir que no estava capacitada pel lloc que ocupa i aquesta mateixa lògica l’ hauria de fer-la plegar.

Ètica o legalitat, diuen uns. Capacitat diuen altres i algun més malpensat parla de puntuacions baixes per poder així declarar deserta la plaça i fer com si no res i a esperar a un nou concurs i a veiam si hi ha sort i guanya “qui” ha de guanyar.

Com veieu un embolic que dona més suc encara al “divertit” camp judicial de la nostra ciutat, aquell que de seguir així a bon segur que aconseguirà fer-nos ocupar un lloc en el “mapa” del món.

JOSEP NOVELLAS. EL SOMNI I LA RAÓ

Sempre és difícil, quan no impossible, intentar definir amb poques paraules el concepte creatiu d’un artista. Si exercitem aquest anàlisi en el cas de Josep (Pepe) Novellas i aprofundim en l’arrel de la seva capacitat, potser podem esbrinar dos idearis que reflecteixen de manera ben adient quins han estat els eixos estructurals que semblen haver-li servit de metrònom, per bastir i per vestir, amb tota potència, la seva creació. Aquests podrien ser elements tan essencials com ho son el somni i la raó.

Uns conceptes que quan van col•ligats amb l’arrel de l’Art ens porten inexorablement a Goya i el seu “Capricho” de títol “El sueño de la razón produce monstruos”. Una peça de complexa lectura , en la qual i en el manuscrit de l’estampa que està exposada en el Museu del Prado diu: La fantasia abandonada de la raó produeix monstres impossibles . Unida amb ella és mare de les arts i origen de les meravelles”. Una idea que encara amplia Goya en el manuscrit de l’estampa guardada a la Biblioteca Nacional quan escriu com a portada de la mateixa : “Quan els homes no escolten el crit de la raó, tot es torna visions”.

Unes reflexions aquestes, que Josep Novellas sembla oferir-nos, tot compartint-les , en una trajectòria en la que ens presenta constant lectura del seu pensament il•lustrat , destacant el poder de la raó per damunt de la foscor de la ignorància, en la permanent lliçó simbòlica que fa avinent en totes i cadascuna de les seves obres, apuntant als conflictes permanents del esser humà , assolint així un valor universal de pensament i art.

Per aconseguir-ho Josep Novellas és fidel al llarg de tota la seva trajectòria creativa a una línea de pensament constant , que li serveix com a permanent nexe d’unió de les seves diverses, variacions, evolucions o canvis. Unes circumstàncies aquestes, més aparents que reals , més en l’exterior de la seva pintura que no pas en la seva essència més íntima i personal, aquella en la que rau la veritat més real, certa i alhora amagada, de tot creador.

Un discurs estructurat en el fonament de dos pilars bàsics mai abandonats. Per un costat el del realisme i la figuració , en aquest sentit d’emprar elements que siguin reconeixibles encara que en les seves mans puguin agafar nova personalitat o volada. Per l’altra , el protagonisme permanent de l’home , convertint tota la seva obra en una experiència humanística de primera magnitud, en aquest sentit filosòfic de col•locar al ser humà en el centre del seu interès comunicatiu.

Uns conceptes que començaven a despuntar ja en les seves primeres exposicions i que s’estructuren amb fermesa a l’entorn de l’anomenada “Escola de Mataró” , amb en Ricard Jordà, en Perecoll i en Pal de protagonistes, sota el mestratge de Josep Mª Rovira Brull i l’Eduard Alcoy. Novellas es troba a gust en aquest concepte que vorejant el realisme màgic, s’endinsa en l’humanisme fantàstic, tot mantenint en el surrealisme el substrat estructural que li dona suport. Un concepte teòric , molt eteri si és vol, però que el creador va saber evolucionar de manera permanent en el decurs de la seva trajectòria , essent bastida de tot el seu fer.

Una trajectòria en la que cal remarcar de nou el paper fonamental de l’home en tots i cadascun dels seus treballs. Un home amb presència real o latent , tant se val, però un home que gestiona el concepte i direcciona la lectura, amb l’oportuna reflexió per a cada moment i circumstància.
Una lectura en la que emocions , sensacions i passions , marquen motius que son revelats amb profunditat, de manera dolça o contundent , sense obviar mai la carga crítica quan s’escau.

Amanit tot aquest personal concepte amb el deix d’una ironia permanent, refermada a vegades incidint pels verals d’un àcid cinisme, que li serveix per afiblar , copejant amb tota força en el més íntim , en la denuncia permanent de tot allò que ataca , trenca o limita , aquells conceptes que per a ell son bàsics i inalterables, com son els de justícia i llibertat.


Un sentit social de la pintura aquest , que no l’impedeix apropar-se també a altres aspectes de l’home potser no tan transcendents , però si igualment valorables. Així per exemple s’enfronta sense escarafalls i aprofundint al màxim a la temàtica del retrat , amb un aprofitament impecable fonamentat en el domini absolut del dibuix i la figura, per aconseguir descobrir la personalitat més interior del subjecte retratat. Un concepte assolit igualment quan tot jugant, aposta per la caricatura com a eina descriptiva, en la saviesa d’aquell que com pocs sap separar el gra de la palla, l’aparença de la realitat.

Ens trobem també amb l’apunt encertat que ens acosta al carrer , a mons més propers i d’altres molt més desconeguts i llunyans. Tot per no fer llistat de la seva anàlisi a d’altres plaers , en una mirada tan hedonista com els mateixos sentits que vol reflectir i sense defugir per res de les reflexions a les grans passions de l’home , amb l’amor i el sexe com puntes de llança. Un retrat en resum , del viure i del conviure.

Una mirada aquesta que com a pocs li serveix per copsar la simfonia de la vida diària , aquella en la que no passant res, deixa circulant una reflexió tant o més profunda que la que puguem trobar en qualsevol de les seves mirades socials més incisives , quan no aspres.

De tot això , i a bon segur més , ens parla avui l’artista en aquesta exposició conformada per el grup d’obres de la seva darrera sèrie titulada per ell mateix en el cúmul de la seva ironia, o potser caldria dir cinisme , com “La belle E.P.O.C. “ , amb el joc de paraules entre el nom castellà de la malaltia que el portà a la mort ( E.P.O.C. = Enfermedad Pulmonar Obstructiva Crónica ) i el sentit de la vida dels també anomenats “feliços 20”. Unes sèrie que ve acompanyada d’un seguit d’obres de la seva darrera època , - de fet alguna està inacabada en el sentit estricte - , que ens permet copsar de manera sintètica però molt ben explicitada , la riquesa del llenguatge filosòfic , conceptual, plàstic i estilístic de l’artista.

Unes notes , aquestes de “La Belle E.P.O.C. “, que han de lluitar contra el fet afavoridor de les peces de mida important que sempre semblen marcar fites, mentre existeix l’oblit del petit dibuix , de la nota , aquest element que en canvi és constant en el seu treball, essent eix fonamental en els seus inicis i alhora mantingut de manera inalterable en tota la seva trajectòria.

Ara a “La Belle E.P.O.C.” , Novellas empra el mirall per convertir-se ell mateix en protagonista de la més propera realitat. A bon segur que com teràpia autodefensiva , però alhora sense defugir d’aquell punt d’ironia que en aquest cas arriba a la darrera volta del cargol amb l’elecció del títol de la mostra . Així ens trobem amb un Novellas fregolinià , capgirant-se i fent capitombes amb els estris i les circumstàncies mèdiques que l’envoltaren i que queden fixades en el paper seguint les seves pautes habituals, en aquest mix de realitat i ficció, d’il•lusió i de coneixement , amb l’esperança estampada en elles, però amb un deix latent del pessimisme de la realitat. Obres en les que manté el seu peculiar i personal idioma plàstic, envoltat de la seva depurada habilitat tècnica que encara destaca més pel migrat dels mitjans dels que disposava.

Son unes peces que de cap de les maneres poden ser considerades com a menors. Limitades en els recursos tècnics, com adormides esperant un salt a altres dimensions , els treballs de Novellas ens mostren , potser més que mai , la realitat de l’artista , amb l’home ,- i per tant amb ell mateix- , com leitmotiv de personals lectures traspassades a la realitat d’una creació artística.

I com acompanyants res millor que el corol•lari que l’envolta. Un tríptic que com sempre en el cas de Novellas , és pedra capitular del moment , i que és una baula més de la cadena de tríptics amb la que es podria resumir la seva trajectòria. Un conjunt iniciat amb el del “Jardí de les Delícies” , al que seguiran els de “El buscador de tòfones” , “ del desamor” , “ de la vida” , “ del circ” , “l’Uluru” .

Un tríptic esdevingut personal i màgic , en el que com si d’una premonició es tractés, l’obra queda protagonitzada pel propi creador que ens ofereix una mirada reflexiva i interioritzada que ens porta en certa manera al seu concepte personal del més enllà.

Arrodonint el conjunt de la mostra, també caldrà gaudir d’ un grapat d’obres que ens permet apropar-nos a diferents cares de la polièdrica mirada del creador i fer-ho amb l’accent en la seva iconografia personal, en els detalls , en les picades d’ullet ,en la profunditat de la crítica a voltes amagada en el concepte fèrtil que sap establir en els seus personatges.

Unes peces que alhora ens permeten arrodonir l’admiració envers la seva capacitat tècnica recolzada en un dibuix perfecte i perfeccionista, establert en un entramat compositiu en el que gruixos , textures i materials incideixen en la recerca del perfecte equilibri que ha de servir per magnificar intencions , i en el que la riquesa cromàtica de la seva paleta , serà capaç de marcar alegries, dolors o esperances , quan no esclatarà exuberant per incidir en l’altra cara de l’home, la de l’hedonisme i el plaer.

Una exposició, aquesta que podem gaudir en el Museu Arxiu de Sant Andreu de Llavaneres, que ens permet sentir viva la realitat de l’artista tot oferint-nos les suficients espurnes del perfum més preuat de la seva creació, com per entendre perfectament l’ideari que el motivà en el decurs de la seva ampla , variada i exitosa trajectòria.

Ara i aquí, amb l’home com a eix i concepte central, entre el somni i la raó, la potència i qualitat de l’obra de Josep Novellas ens demostra la certesa de la perdurabilitat de la vida dels artistes mitjançant les seves creacions. Ens deixa clar , per si no ho sabíem, que la permanència de l’art impossibilita l’oblit.

Inclòs quan l’enyor ho domina tot.

Pere Pascual
Crític d’Art
Mataró, març de 2010

(Escrit de presentació pel catàleg de l'exposició de Josep Novellas que s'inaugura aquest dijous a les 19.30 hores a Can Caralt. Museu Arxiu de Sant Andreu de Llavaneres. Les fotografies no pertanyen a les obres de l'exposició)

PEPE NOVELLAS


Que en Pepe Novellas està ben a prop de tots aquells que el varem estimar com a persona i el varem gaudir com artista , no és ni dir res de nou, ni tampoc dir una bajanada.
Ja sabem que els artistes sortosament no moren mai ja que perduren amb les seves obres , potser per això a partir d’aquest dijous és un bon moment per retrobar-nos amb l’artista i amb l’amic, gràcies a l’exposició que ens ofereix el Museu Arxiu de Sant Andreu de Llavaneres, amb invitació que presideix el post.

Aquesta mostra , que he tingut el gran honor de prologar amb l’escrit en el catàleg ( que aplega fotografiades totes les obres presents a l'exposició ) i que tindré igual honor en presentar , aplega tota la sèrie dels seus treballs darrers realitzats en la seva hospitalització a Bellvitge , que porten per nom “La Belle E.P.O.C.” que van acompanyats d’un seguit de peces de la seva col•lecció particular que en algún cas no han etat mai exposades.

És cert que en conjunt , l’obra és ben coneguda ja que va ser exposada a la sal del Col•legi d’Aparelladors a Mataró, però us puc ben assegurar que ara en la repetició de la seva mirada , la lectura s’amplia i agafa nous sentits i sensacions. Copejats com estàvem tots per la immediatesa de la seva mort , existia una mirada massa estructurada en el record i en les vivencies d’aquells moments. Ara , despullada per la petita distància del temps , la mirada als seus treballs ens porta més per camins creatius , artístics i plàstics i ens permet gaudir amb més intensitat de la gran qualitat d’aquest gran artista que fou en Pepe Novellas.

Per això vagi des d’aquí la meva convidada. Aquest dijous 22 , vigilia de Sant Jordi , a dos quarts de vuit del vespre i a Can Caralt , seu del Museu Arxiu de Sant Andreu de Llavaneres tenim una cita ineludible amb l’art , mitjançant l’obra d’aquell a qui tant enyorem, el bon amic Pepe Novellas.
En espera de la tan desitjada , justa i necessària antològica , bé es retrobar-se amb les delícies de la seva gran capacitat artística.

GARZÓN



Crec que no caldria ni dir el que penso al voltant de tota a questa història al voltant del jutge Garzón, ja que és difícil no estar al seu costat en aquesta la seva tesitura.

Com tants d’altres no és que sigui allò que en diríem un fan seu. Moltes vegades la seva postura protagonista i arrogant m’ha molestat, i també soc dels que penso que després de la seva fallida estada en el món de la política de la que va sortir per cames al no aconseguir el nivell que suposo pretenia ( Ministre de Justícia , potser ? ) va existir per part seva un cert punt venjatiu en un seguit d’actuacions, però sigui com sigui és tan aberrant la persecució que està patint i que de retruc afecta al sentit de la justícia de l’estat que és obligat recolzar tot acte de protesta davant aquests fets que son exemple d’una involució que no vull de cap manera ni per a mi, ni per als meus , ni per al meu país.

S’han dit ja tantes coses que és difícil dir quelcom més , potser per això m’acosto al meu politòleg de capçalera , en Josep Ramoneda , que ahir publicava un excel•lent escrit , - com tots els seus -, al voltant del tema i amb el títol de “El derecho a ser llorados”. Un article del que destaco els següenst pàrrafs.

“Convertir a los verdugos en víctimas nunca puede ser un acto de justicia. Por esto resulta irritante el procesamiento de Garzón por su intento de reconocer y dar reparación a las víctimas del franquismo. Están convirtiendo el pacto de amnistía en un principio de ocultación del pasado, de negación del reconocimiento a las víctimas y de blanqueo del franquismo. El espíritu de la transición era avanzar hacia adelante desde la exigencia moral de no volver nunca a un enfrentamiento como la Guerra Civil. Para ello, se pactó una amnistía que protegiera a todos los potenciales protagonistas del cambio, los que venían del franquismo y los que venían de la resistencia. Pero esta amnistía no significaba una absolución del pasado.

Era, simplemente, aplazar el duelo para realizarlo cuando la democracia hubiese alcanzado ya su madurez y su equilibrio. Con paciencia, se dejaron pasar los años, pero el tiempo de silencio no podía ser indefinido. Algo falla en la democracia española si, a estas alturas, todavía los verdugos pasan por delante de las víctimas.

Resulta difícil de entender la extraña alianza que se ha trenzado entre la ultraderecha, la derecha y un núcleo muy concreto de la izquierda judicial. Y es inquietante el papel de un Gobierno (con algún portador del virus antiGarzón incrustado) que, amparándose en la no intromisión entre poderes, deja hacer, olvidando que no estamos ante un problema judicial sino político y que será el Gobierno el que tendrá que lidiar con las consecuencias internas y con el descrédito internacional que provocaría una sentencia condenatoria. La prensa extranjera no puede entender que España sea incapaz de encarar la revisión de la dictadura que han hecho ya otros países, como Chile y Argentina. Lo decía The New York Times: "España necesita una explicación honesta de su pasado, no perseguir a aquellos que tienen el valor de exigirla".

Si el primer principio de la Justicia, como dice Amartya Sen, es actuar contra la injusticia flagrante, en este caso hay una clara inversión de los valores: una presunta injusticia -querer enjuiciar a los verdugos con una interpretación de la ley que algunos jueces consideran inapropiada- se utiliza para tapar una flagrante injusticia -la negación del reconocimiento a las víctimas del franquismo-.

Y la equidad dice que la injusticia flagrante no se está cometiendo con los verdugos -que salieron de rositas de esta historia- sino con las víctimas. La justicia no puede decidir que hay víctimas que no tienen derecho a ser lloradas, para decirlo con la expresión de Judit Butler.
La imagen liberal de España va a retroceder varios escalones en el mundo, porque es difícil entender que a estas alturas el franquismo aún tenga protección y los que lo denuncian aún tengan que pagar por ello. Creo que la prensa internacional lleva razón: la democracia española sigue cojeando porque una parte de este país todavía no puede admitir la realidad del franquismo.”

Francament , i valgui la ironia , definitori.

D’EXPOSICIONS

En aquests propers dies en els que esperem que el temps millori per deixar instaurada definitivament la primavera i que per tant ens convidin a la passejada, vagi el meu consell de visitar dues exposicions que ben bé podrien passar desapercebudes i que paguen molt la pena. Son aquestes la de: ” República!. Cartells i Cartellistes ( 1931 – 1939 )” que s’exposa al Centre de Formació Tres Roques i la de Pere Fradera que es presenta en aquests dies de Sant Jordi a la llibreria Robafaves.




La primera d’elles vaig tenir ocasió de visitar-la quan es va presentar a Barcelona com un acte dintre de la commemoració del 75 aniversari de la República. Convertida en itinerant , arriba ara a Mataró per oferir-nos aquesta doble mirada històrica i artística d’un temps cabdal en la història del nostre país.

Per motivar la vostra atenció, ja que repeteixo, encara que no sé exactament quines son les obres que s’exposen a la nostra ciutat , sigui el boci que sigui , la mostra és interessantíssima , adjunto el resum oficial que ofereix el Museu d’Història de Catalunya , promotor d’aquesta exposició.

El cartellisme polític va ser un dels mitjans propagandístics més eficaços de la dècada dels trenta, al costat de la premsa escrita i la ràdio. Va ser una arma ideològica de primera línia, tant per a les dretes com per a les esquerres. Els cartells, editats per tota mena d’institucions, entitats i partits polítics, portaven diàriament i de manera efectiva el seu missatge a milers de ciutadans. Avui són un testimoni excepcional de la intensa activitat política i social, així com dels nous corrents artístics, d’una dècada decisiva en la història del segle XX.

A través dels cartells, l’exposició proposa un recorregut visual per la història del país durant la Segona República i la guerra civil. L’exposició està integrada per dos grans àmbits. El primer està dedicat a 'La República en pau', i parla de la proclamació del nou règim, els estatuts de Núria i del País Basc, les eleccions al Parlament de Catalunya i les institucions d’autogovern, el teixit cultural i associatiu, la premsa, les eleccions a Corts de novembre de 1933, els fets d’octubre de 1934 i les eleccions de febrer de 1936.

El segon àmbit, 'Guerra i revolució', mostra des de la sublevació militar de juliol de 1936 fins a l’ocupació franquista de Barcelona el 1939. Entremig s’escolen prop de tres anys de guerra i revolució que van afavorir una abundant propaganda i contrapropaganda que molt sovint tenia en els cartells un dels principals suports físics. El Sindicat de Dibuixants Professionals, la defensa de Madrid, la premsa, l’Exèrcit Popular, la lluita contra el feixisme, les consignes mobilitzadores, les Joventuts d’Esquerra, la vida cultural al front i a la rereguarda i l’ocupació de Catalunya són, entre d’altres, alguns dels motius que van donar lloc a cartells de gran atractiu visual que han esdevingut icones de tota una època.

L’altre exposició que cal recomanar és la que Pere Fradera presentarà en aquests dies a la llibreria Robafaves com a complement a la seva acció artística d’haver creat el punt de llibre que ofereix la llibreria , seguint anteriors experiències amb els noms de Martí Anson i Ivan Jordà com a protagonistes.

Pere Fradera és un excel•lent pintor , encara que el seu reconeixement públic està més en la cara del seu paper com a dissenyador. Això fa que encara que ha dut a terme exposicions tan interessants com les realitzades al Museu Monjo, al del Càntir ( fotografia) o a Can Palauet, i que una obra seva va ser escollida per l’Alcaldia com a felicitació nadalenca , el seu treball és massa desconegut dels bons afeccionats i dels ciutadans en general.

Potser per això , encara més intensament vull recomanar aqueta mostra especial de la que no vull fer judicis previs ja que encara no he vist el que presentarà , però sabedor del seu fer estic del tot convençut que visitar els seus treballs és una aposta a cegues amb seguretat total.

Una exposició a la que es donarà obertura aquest dissabte a les set de la tarda, en iniciar-se els actes que organitza la llibreria a l’entorn de Sant Jordi. Una inauguració amb la píndola de la sorpresa del seu personal punt de llibre i que un estarà ben joiós de ser-ne el presentador.

Dos exposicions que podrien passar desapercebudes per la seva manca de publicitat. En el cas de Pere Fradera no serà així ja que el lligam Sant Jordi / llibre / Robafaves fa que hom , en un moment o altra ens passarem per la llibreria del Carrer Nou , però que en el cas dels cartells republicans podria quedar absolutament en l’oblit.

No fa molt que expressava la meva opinió al voltant de la poca encertada publicitació dels actes de Tres Roques. Aquesta exposició n’és un exemple ben clar. Cartell molt poc encertat , gens atractiu, molta lletra però poca definició. Però el que es pitjor que no he trobat cap referència a l’exposició, - que es va inaugurar el passat dilluns -, en cap dels medis informatius digitals de la ciutat ( Tot Mataró, Mataró Ràdio , Capgròs ) convertint –la així en inexistent.

Crec que en general, i en aquest cas de manera més intensa encara , caldria fer un esforç comunicatiu per fer que exposicions com aquesta quedin en l’oblit i la inexistència, per una gens adequada difusió de la seva importància. Tres Roques encara és desconeguda d’una gran majoria el que fa que no existeixi la rutina de la visita.

Sigui com sigui , aquí queda el consell: Cartells de la República i Pere Fradera , dues exposicions peculiars que un no s’ha de perdre.

DE POLÍTICA GENERAL I LOCAL

Ahir, com milers de catalans vaig escoltar durant una estona l’Artur Mas. Era el peatge obligat tot esperant Crakovia. Per cert , vist que Montilla, Zapatero i Mas han anat abans de Crakovia , bé faran els seus analistes de fer les correccions d’audiència degudes , en virtut del partit que tocava comentar.

Si Montilla és tan ensopit que et fa badallar i té tan poca trempera que et porta a la conclusió que al seu darrera no arribaràs a enlloc, l’Artur Mas va tant de prepotent i de perdona vides que et crea un clima de desconfiança tal que penses que a una persona com ell és impossible atorgar-li confiança ja que té tota la pinta de que et foterà.
Montilla - Mas, quina baralla de més poc nivell per a Catalunya. Un nivell que no ens mereixen , ni de bon tros, ni l país ni els seus ciutadans. Sols fer una petita baixada de nivell i pensar en un enfrontament Castells – Duran Lleida i la cosa canvia ( cap a bé ) de totes maneres.

Un nivell però que sembla ser el que ens pertoca en justícia als nostres pecats. Ho explica molt be avui mateix en Josep Ramoneda en el seu article a “El país” , de títol “La medida de la ambición” i amb encapçalat separat tot dient “”CiU va com anell al dit a les classes mitja i alta catalanes. Garantitza l’autocomplaença sense risc”. D’aquest article destaquem:

Es la distancia entre la autocomplacencia y la ambición, la persecución de objetivos ambiciosos o la obsesión por el adversario que conduce a la automutilación en nombre del sentido común y de la prudencia.

Peregrina idea de la prudencia. La prudencia, virtud política por excelencia, no es en absoluto una idea conservadora. La prudencia como virtud no consiste en frenar, sino en optimizar. No se trata de eludir riesgos, sino de encontrar el camino justo entre la propia potencia y los objetivos que alcanzar para poder avanzar. El líder prudente no es aquel que abandona la lucha a la primera dificultad, es el que sabe tomarle el pulso a la situación y maximizar las posibilidades de los suyos.

Garantiza la autocomplacencia sin riesgo. "Som els millors". Y aquí nos quedamos. ¿Es la independencia objetivo estratégico de CiU? No está en la agenda. No se dan las condiciones objetivas, como se decía en marxismo vulgar. ¿Qué hacer si el Constitucional se carga el Estatuto? Primero, ruido, los gritos de ritual, después, una consulta sobre infraestructuras y otra sobre financiación autonómica. Pujol incluso se contenta con menos: "fer feina país endins". Otra cosa sólo puede inducir a frustración, dicen los dirigentes del nacionalismo conservador. Es compleja la economía de la frustración. Puede ser frustrante no alcanzar un objetivo definido en un exceso de ambición. Pero también es frustrante ni siquiera intentarlo.

La política, en buena parte, es economía política de la frustración. Y administrar las frustraciones de la ciudadanía es una de las artes del poder. Roturar el suelo: marcar los límites y poner un cartel: peligro, más allá de estas líneas está la frustración. La política como arte de encauzar al personal, sin riesgo para el estatu quo. La política es un difícil equilibrio entre capacidad e intereses. En este equilibrio el tiempo catalán que corresponde al momento presente es la ambición limitada del ejemplo del inicio. Y en esta tarea sólo la sociovergencia podría superar en eficacia a un gobierno de CiU, por algo es el sueño del dinero catalán.

Mantener viva la llama de la creencia de que un día el destino de este país puede cambiar, pero garantizando, a base de que este día quede fuera de cualquier hipótesis de calendario, que nada esencial cambie. El principio es el mercado. Y el criterio de relación con España es principalmente este: cultivar el mercado. No en vano, Pujol aparte, los dos principales políticos de CiU, han sido Miquel Roca y Josep Antoni Duran Lleida. Apenas han tenido cargos políticos. Pero han ejercido y ejercen el cargo principal: conseguidores en Madrid. Para una burguesía con limitada ambición nacional es el papel más importante. Con él, CiU ha sabido hacerse fuerte. El PSC -otro ejemplo de falta de ambición- le ha regalado tan privilegiada posición al renunciar al grupo parlamentario propio. De nada ha servido al PSC tener ministros en Madrid. Con mucho menos poder formal, CiU se ha hecho imprescindible para la burguesía catalana en la relación con Madrid. Es la justa medida de la ambición de las élites catalanas.

Fets d’una campanya electoral que ha començat ja amb tota intensitat. Una campanya en positiu , segons Jaume Collboni, director de la mateixa, i del que molt bé parla l’Alícia Romero. Confiaré dons en la seva intel•ligència. Una campanya amb noves cares, però amb els de sempre dirigint-ho tot i principalment amb l’anul•lació total de la cara catalanista del PSC.

Una campanya iniciada amb una llarga parrafada de Montilla en tots els diaris,amb un sense fi d’obvietats que podria firmar qualsevol altra candidat. Això sí, hem quedat bocabadats quan es defineix com de centre esquerra i federalista. I jo, i tants , sense haver-ho notat mai.

Una campanya amb equip per a la realització del programa electoral amb la presència de Xavier Amor , el que ha provocat un orgasme col•lectiu en el grup de palmeros del PSOE local que el té com a ídol, referència i enxufador d’un dels seus membres més destacats ( per evitar confusions en desinformats , es tracta de Javier Naya).

Amor és del més destacat de l’espanyolisme de la comarca , fidel seguidor del que diríem “filosofia electoral del baix Llobregat” i instigador i punt de recolzament important del grup més espanyolista del PSOE local que intenta prendre postures per situar al seu cap ( l’ínclit Xesco Gomar ) com a contrapartida de Consol Prados en la lluita com a nº 2 del PSC en les properes eleccions , i per tant alcalde in pectore. Una maniobra més que bruta del que en caldrà parlar clarament ben aviat, per que hom sàpiga per on venen les navalles de la traïdoria en el convuls món del socialisme local.

Una campanya , la que va dur a la majoria a Xavier Amor, ben explicitada en la propera escola de formació de les JSC del Maresme d’aquest cap de setmana.
Una escola que com és habitual en el camp socialista, pren el nom d’algú a qui es pugui considerar exemple a seguir. Potser per això enguany han agafat el nom de Carlos Fernández. Sí, han llegit bé, Carlos Fernández. Un bon exemple sens dubte ja que és el de la demostració que sense cap mena de qualitat però amb un servilisme i una fidelitat a prova de foc, i exercint de palmero per arreu, es pot aconseguir un lloc de responsabilitat en una ciutat de més de cent mil habitants. I això no és producte de cap al•lucinació per elements poc naturals.
(Per cert m'ha arribat la notícia que no he pogut confirmar , que el nom de la propera escola de formació portarà el nom de Belén Esteban).

Un Carlos Fernández al que suposo , com a regidor de participació ciutadana , com un dels elements que han escollit les entitats que ocuparan els espais que s’han creat al voltant del nou pavelló del carrer Euskadi. Les entitats han estat: Asociación Cultural Andaluza Hermandad La Armonia, Peña Bética de Mataró, Hermandad Ntra Sra del Rocío i Casa Cultural Sabor Andaluz.

Deixo qualsevol reflexió per a cadascun dels lectors però de seguir així potser caldrà fer una demanda d’actuació municipal amb discriminació positiva envers la cultura catalana.