PSC / CULTURA

El passat dissabte, tal i com estava previst , la gent del PSC presentà públicament el seu programa de Cultura a la Cabot i Barba.( Per cert , i sense voler ser llepafils, no hi havia cap lloc disponible  amb pedegree cultural per presentar el programa?). Com ja havia dit, no em va semblar correcte la cita i per tant no vaig ser de les escasses trenta persones ( segons es pot observar en el reportatge de m1tv) que hi van acudir.

Com que d’elles es por comptar amb els dits d’una mà , i en sobren , el nombre de gent del món de l’art que hi va acudir , penso que alguns faran el mateix que jo i assistiran a la xerrada d’aquest dimarts ( 20.00 hores) a Gal-Art. Jo ja ho vaig fer amb Joan Mora i sempre que em sigui possible ho faré amb la resta de candidatures que es dignin en presentar  la seva presentació cultural, i més encara en la seva vesant artística.

Per això, i com aperitiu  i per si algú vol fer preguntes a Ivan Pera que consta com a conferenciant ( sembla ser que estan igualment confirmades les presències de Consol Prados i del futur “capo” cultural Gustavo Herraiz ), us deixo aquí el programa cultural del PSC , tret del seu web. Una experiència aquesta de presentar els programes culturals que penso repetir en els propers dies.

( En vermell els temes referents a les arts plàstiques. El remarcat és l’original)

1.7. La Cultura

Els nous temps ens porten a la necessitat de replantejar a fons la
política cultural a Mataró. Cal definir un nou sentit, un nou horitzó i un
nou pes de la cultura a la ciutat. Acordar com encarar els propers anys:
el què i el com; nous objectius i noves formes de fer. S’han d’emprendre
nous camins i liderar noves idees.

I en el centre del debat, la cultura real: la que fan i volen fer els
ciutadans de Mataró. I el debat dels espais i instruments existents per
fer possible la cultura real. I posar tot això en valor: en valor cultural,
en valor social, en valor econòmic, en valor formatiu i en valor identitari.

Per tot això el PSC vol tirar endavant junt amb els agents culturals i
institucionals de la ciutat una nova política cultural que volem definir
conjuntament amb les entitats i els agents culturals en un Pacte per la
cultura.

Per això proposem:

 Catalogar el teixit cultural de la ciutat, el llibre blanc de la cultura,
i donar-lo a conèixer.

 Avançar en la restauració de la Basílica de Santa Maria.

 Potenciar la casa dels Germans Arenas com a centre dels artistes
plàstics mataronins. Lligar Germans Arenas amb el Museu Bassat,
com els dos espais exhibidors de les arts plàstiques

 Planificar i tramitar urbanísticament l’Eix de la Riera com a element
conductor dels grans equipaments culturals de la ciutat, actualitzant
els existents i construint-ne de nous com en Nou Teatre
Monumental a la zona del Parc Central.

 Constituir el Consorci del Museu del Gènere de Punt que
conjuntament amb Caixa Laietana i la Fundació Vilaseca gestioni el
Museu del Gènere de Punt a la nau petita de can Marfà.

 Posar en marxa la Biblioteca Antoni Comas,a l’edifici de
l’Escorxador, i planificar-ne la tercera al triangle de Molins.

 Redactar el Pla Director de l’edifici de la Presó per rehabilitar
aquest edifici catalogat i destinar-lo a usos vinculats amb la cultura
popular.

 Mantenir la col·lecció Bassat a la nau Gaudí i treballar per convertir
l’edifici de la Farinera en la seva seu definitiva tot cercant els recursos
financers necessaris.

 Redefinir el calendari d’actes culturals, adequant-los als nous
temps i a les disponibilitats pressupostàries per garantir la seva
viabilitat econòmica i la seva importància cultural.

 Crear un calendari d’actes culturals (Festival Shakespeare,
Mostra de Cinema, Setmana de Música Antiga, Les Santes, ....) que
tinguin una dimensió comarcal i nacional i que es promocionin i
difonguin dins dels circuïts i xarxes del país.

 Redefinir els espais dedicats a les arts plàstiques, garantint la
presència de les diferents corrents artístiques tant pel que fa a la
producció com a la difusió i posant especial atenció en els creadors
locals.

 Crear accions de suport i desenvolupament de les expressions
culturals, siguin professionals, amateurs o populars i potenciar la
feina de les entitats culturals de la ciutat i donar-los suport i assessorament amb una clara voluntat de servei i acompanyament
als creadors.

 Treballar i posar en marxa les possibilitats de finançament de la
cultura, més enllà del finançament públic i cercant la concertació
amb els privats.

Un programa pro vàlid en els seus trets generals, però al que falta el fonamental: I tot això, com ho farem?. Amb IMAC , sense IMAC? ; amb comissions , responsables directes? ; manaran Pera i Herraiz ?. ...

Moltes preguntes que esperem demà ens respongui el conferenciant i que puntualment us traslladaren en aquest blog.

BIENNAL TORRES GARCIA / CARTELL DE SANTES .

LA MANCA DE RESPECTE DE L’IMAC

Dèiem fa ben poc que potser la clau de tota l’acció cultural es resumia tan sols en un concepte , el del respecte a la mateixa , als seus actors , als seus protagonistes. Un respecte que ha de començar en qui mana i que en el que pertoca a l’IMAC es veu que ni s’intueix ni tan sols saben de que es tracta.

Dijous es falla la Biennal Torres Garcia. És aquest l’acte plàstic i pictòric més important de l’any , en un esdeveniment que dona renom a la ciutat. En condicions normals , els responsables municipals del lloc on succeeix el fet haurien de preocupar-se en donar-li el màxim rebombori i intentar que fos un dels actes de cultura de la ciutat que aconseguís el màxim ressò, per potenciar-lo al màxim i que l’èxit servís d’esperó a l’organització per millorar-lo en les següents edicions.

Dons bé , a Mataró no passa així ans al contrari. L’IMAC no dona cap importància a l’acte , té per costum que els seus màxims responsables ni tan sols acudeixin al mateix ( potser enguany i amb el tema electoral canviï la cosa) i a més a més en aquesta ocasió presenta aquest dimarts el cartell de Santes , potser l’únic esdeveniment artístic amb transcendència ciutadana, amb el que amb el munt de comentaris que any rere any suscita taparà la noticia dels guanyadors de la Biennal que haurien de ser els veritables protagonistes de la setmana.

No hi havia altra setmana a l’any per fer-ne la presentació?.

Un acte aquest , senzillament vergonyós , que demostra quina és l’alçada de cultura política que té l’estament que regeix ara per ara , - i un sincerament espera que per ben poc temps –, la cultura de la nostra ciutat.

PARÍS, PARÍS.

Carme López  és , com molt bé diu l’Antoni Luis en l’escrit de presentació del catàleg , una pintora de vocació tardana però a la que ha dedicat d’ençà el descobriment interior d’aquesta passió el més alt grau d’esforços  en tots els angles que s’han de considerar en l’aprenentatge sempre difícil de la creació plàstica.

En el decurs dels darrers anys hem pogut seguir els avenços en el seu treball que li han permès assolir una certa dignitat pictòrica. Uns avenços que tenien com a revàlida aquesta exposició a Gal-Art , en la que podríem dir la seva primera exposició seriosa, amb un resultat que no ha estat pas reeixit del tot.

París , especialment els seus cafès , ha estat el tema triat per la mateixa. Una temàtica tan atractiva com agosarada , tant per la dificultat intrínseca de la mateixa , com pel fet de la inevitable comparança amb tants i tants artistes que s’han enfrontat a la mateixa temàtica.

Carme López surt airosa del que podríem dir creació d’ambients. La recerca d’una lluminositat assossegada amb l’ús de cromatismes ocres / marronosos  amb un acurat contrapunt de blaus i vermells , serveixen per donar vida a les obres establint una dinàmica confidencial que ens permet endinsar-nos en les sensacions rebudes per l’autora , però lamentablement les obres perden encanteri especialment per l’ús inadequat de les figures , que encomanen el seu encartonament al global .

El tema de la figura en el paisatge , ja sigui obert com interior , és sempre de gran dificultat ja que serà condicionant absolut en el resultat final de l’obra. Carme López , com tants altres autors en formació, estableix la figura com un element  superposat a la globalitat i no integrat en la mateixa. A més , el seu tractament pictòric establert quasi en un concepte aquarel·lístic , distorsiona en la divergència el tractament global de la peça que per l’encant assolit en l’ambient.

Una mostra dons que ens permet esbrinar que Carme López està en el camí, però alhora veure que encara queden tecles de la seva creativitat que cal afinar adequadament. Potser ara , després d’aquesta exposició, és moment de deturar-se i reflexionar. I penso que cal refrenar ímpetus i establir una pintura més reflexiva , més pensada.

Massa vegades aquells autors que arriben ja més granats a la pintura tenen l’absurda sensació de que els hi manca temps i que per tant tenen que cremar etapes de manera desfermada. És un absolut error. L’art , com la cuina , precisa del seu temps, i ara el temps de la Carme López ha de ser més lent, ha de mirar el que precisa , el que li cal i el que li manca.

Si ho fa així el progrés desitjat podrà continuar , si no es quedarà en el que és ara una digna pintora afeccionada, i penso que el seus límits estan més enllà d’aquesta senzilla i primera meta.

París, París. Carme López

Gal-Art. Del 29 d’Abril al 21 de Maig.

JOAN HORTÓS. CARTELL DE SANTES 2011

El proper dilluns a la tarda i en la reunió del plenari de Santes , es presentarà el cartell de la propera edició que estem en condicions de dir portarà l’estil i la signatura de Joan Hortós.

Un cartell que hem pogut esbrinar és enormement colorista i alegre , molt en la línia habitual del creador , com queda ben palès en el cartell que us oferim i que correspon a la Festa del Barri de Peramàs Esmandies de l’any passat. Un cartell que a bon segur serà ben rebut en general i que probablement servirà per trencar la tradició polèmica que sembla arrossegar la seva elecció.

Una elecció , la de Joan Hortós, que enguany ha estat també molt poc polèmica. La renúncia prèvia per part de la gent del Llimoner a participar en l’elecció de l’artista per sentir-se menystinguts i aclaparats davant del corró contemporani ( majoria en el reduït nucli d’electors ) i l’amenaça per part del Sant Lluc de fer el mateix , va portar enguany a intentar establir un nom de consens, en el que el de Joan Hortós va ser fàcil de conciliar ja que manté excel·lents relacions tant amb la vessant contemporània com amb el cantó plàstic més habitual, com ho demostra la seva exposició el setembre del 2009 al Pati de la Presó , de la mà del sant Lluc . Exposició de la que us adjunto la crítica  per que aquells que no co neguin l’artista s’en pugui fer una petita idea.

Magnífica la sorpresa que ens ofereix Joan Hortós de la mà de la gent del Sant Lluc, en l’espai expositiu que aquests disposen en els locals de la Presó que en aquesta ocasió , com en d’altres , s’amplia al potent receptacle artístic que n’és el pati de l’edifici d’Elies Rogent.

Massa vegades el concepte “art” l’apliquem tan sols a aquells elements que responen a uns canons pre-establerts , mentre que elements als que sí considerem un cert toc creatiu però pel material, el seu futur ús , la tècnica emprada etc , els deixem en aquesta mena de llimbs artístics que acaben en ser els conceptes “artesania” , “arts aplicades “ etc, fet que és un absolut error ja que el concepte d’art s’ha de moure essencialment en el de la comunicació d’emocions i sensibilitats.
Joan Hortós ens transporta a aquest dilema , a bon segur sense voler. Per aquesta exposició presenta una vintena de dibuixos i una xifra parella de titelles, que depassen amplament el contingut del concepte artesà per ser considerades “obres d’art”.

Per un costat , - en la sala interior - , Hortós és mostra enormement incisiu amb uns dibuixos que conjuguen conceptes tan diversos com les referències a Joan Ponç i a Warhol , en els que de forma alegre i desenfadada explicita, tant la seva interioritat com les reflexions que el mon que l’envolta li provoca.Amb habilitat compositiva , preciosisme tècnic i molt especialment capacitat creativa , els treballs d’Hortós son llaminers a la vista però una vegada assaborits per ella , penetren amb tota la seva carrega en l’interior del visitant amatent.

Element diferent però parell és el seu treball amb les titelles. Limitat aquí per una necessitat de que les seves obres , encara que especials “funcionin” com si d’una titella tradicional es tractés , Hortós juga sàviament les seves cartes amb una aposta agosarada en la que aconsegueix no tan sols un tractament extern cridaner i atractiu , ans també el que és molt més difícil que les seves peces s’estableixin alhora en una dinàmica de conceptes. Elles responen en certa manera a la reconversió dels estereotips , oferint una lectura àgil, intensa, divertida i alhora crítica d’uns elements que ens transporten al paral·lelisme evident amb nosaltres mateixos.

Una exposició aquesta de Joan Hortós que cal visitar amb la seguretat de que en ella hom obtindrà molts imputs al voltant dels quals caldrà reflexionar. Una excel·lent exposició.

(crïtica exposició setembre 2009)

RESPECTE

Pocs minuts després de que aquest post surti a la llum començarà la campanya electoral de les properes municipals. Una campanya en la que de nou la cultura tindrà un aspecte anecdòtic i marginal, encara que ves a saber si és cert que el PSC vol la regidoria  i  el tema provoca discussió.

La cultura apareixerà de nou en els programes electorals. Es diran vaguetats, es caurà en els tòpics, en quasi tots els casos es farà alguna puntualització localista del programa general, i algú , - espero i desitjo que sigui els PSC -, aportarà una visió més propera. Però sigui com sigui , en cap d’ells ni tan sols es plantejarà l’element clau de tot l’enrenou, com ha de ser el compromís de tenir RESPECTE absolut a la cultura i als seus creadors i actors.

Fa uns dies a m1tv i en el debat de “Pantalla oberta” en relació amb la Biennal Torres Garcia , en Marc Llacuna , guanyador de la darrera edició, tot comentant l’atemptat  realitzat amb la seva obra guanyadora , que s’ha col·locat en un lloc amb perill de fer-se malbé i que ja presenta desperfectes en forma de ratllades, mostrava el seu malestar tot explicant que el que més greu li sabia era la MANCA de RESPECTE de l’Ajuntament amb l’obra , amb el Premi i amb els artistes, i ell el que exigia, el més absolut respecte a la creació i al que l’envolta.

Un respecte que no apareix per enlloc i de mostra vagin  anècdotes del tot recents. Unes anècdotes que mostren clarament les intencions .

Com ja saben el proper dissabte a les 7 de la tarda el PSC presentarà el programa electoral de cultura. Deixant de costat la idoneïtat o no del dia i hora , en la targeta de convidada i de manera ben remarcada s’indica que la durada de l’acte serà de 45 minuts.  Mentre que per qualsevol cafetó amb..., per reunió amb facebook , per el que vulgueu dir , la durada és il·limitada , per cultura , tres quarts i prou , no fos cas que apareguessin preguntes incòmodes, encara que ves a saber si tal i com està el pati ni tan sols hi ha espai per preguntes.
Així és com es demostra la manca d’aquest respecte essencial que exigeix la cultura.

Segon exemple: Exposició de Josep Novellas.  En ella hi ha tants exemples que no caben en molts posts. Com a resum dels més greus en voldria citar alguns:

Malgrat que l’IMAC és un dels organitzadors de la mostra , oblida en el dietari de la seva agenda cultural ( estic convençut que intencionadament ) actes paral·lels de la mostra que l’incomoden, com per exemple l’exposició de “Novellas i el Dimarts del Llimoner” a celebrar a l’espai capgròs.

Un personalment es va dirigir a m1tv per oferir fer un programa especial dedicat a Josep Novellas a l'estil del que es realitzà amb Eduard Comabella i que va tenir un resultat final excel·lent. A tothom  va semblar una oferta magnífica. El resultat , per si no el saben , és zero. M1tv no s’ha dirigit per res per dur a terme el programa i ara , amb les eleccions per davant , i a sols tres setmanes d’acabar part de l’exposició , no té cap mena de sentit.

Molt omplir-se la boca de Novellas, però a l’hora de la veritat , res de res.

Altra tema curiós és el dels catàlegs de l’exposició . Repartida l’edició a parts iguals entre Laietana i Ajuntament , la primera les ha anat obsequiant a qui creia convenient , amb el corresponent resultat d’esgotar-los, mentre que l’IMAC els cobra a 20 euros sense excepcions. Així al bo d’en Parés de Mataró no li ha quedat cap més remei que pagar 20 euros de l’ala per aconseguir el catàleg.
En Joan Parés,  artista emblemàtic de la ciutat , que ha volgut honorar-la sempre afegint el nom de la mateixa a la seva firma , és un menystingut etern per part de l'Ajuntament: Es fa visita al Bassat i no se’l convida i ara li cobrem el catàleg de Novellas. Quina vergonya!!

Aquesta manca del més mínim i elemental respecte és , a bon segur , el punt primer a corregir si es pretén que la cultura comenci a ocupar el més mínim espai en la importància de la vida de la ciutat.

Però que voleu que us digui , amb els personatges que poden pul·lular per la mateixa en el proper mandat , potser el millor que haurem de fer serà anar a l’exili , encara que sols sigui interior.

SEGUINT CAMÍ. JOSEP Mª CODINA

El Museu Arxiu de Llavaneres  segueix oferint aquest regust d’alta qualitat que l’està convertint en sala d’exposicions de referència de la comarca , prenent el relleu de la sala del museu Monjo quan era regida per Paco Rodon , ens ofereix en aquests dies una magnífica exposició,- com no podia ser menys -, del mataroní Josep Mª Codina.

En aquesta ocasió aplega una vintena de pecs , algunes d’elles ja exposades en la darrera mostra de l’artista a la barcelonina galeria Àmbit, però que son inèdites a la comarca, en un conjunt que manté el segell inconfusible del creador.

Qualsevol afeccionat a l’art , i més si és seguidor de Josep Mª Codina , sap abastament el que pot trobar en una de les seves exposicions. L’autor ha aconseguit ja la sempre desitjada fira de ser posseïdor  d’un llenguatge propi ben identificable , per el que el visitant sap que per un costat trobarà el manteniment a una fidelitat creativa que ha fet d’aquesta recerca personal de la pell, tant en el sentit pictòric i/o visual com en el sentit més espiritual de la mateixa com a separació, defensa o barrera , en aqueta confrontació etèria d’interiors/ exteriors , de cos i esperit , en la que tan bé es mou l’artista.

Però alhora en cada exposició de Josep Mª Codina cal esperar el petit avanç. Generalment subtil i poc escandalós en el que fa referència al seu idioma plàstic. Unes variacions que en aquesta ocasió es poden establir en els petits trencaments de la fredor asèptica que intencionadament domina l’exterior de les seves peces per avançar mitjançant un toc en que cada vegada s’accentua el gest i s’accelera el ritme, i principalment en la lenta incorporació del color en el conjunt , amb una gama de colors pàl·lids , però que donen intensitat i mirada especial.

Exposició molt interessant , com ho son sempre les de Codina , que demostra la plena vigència de les seves capacitats alhora que ens permet albirar un pas més en el lent i complex entramat pictòric que segueix reescribint l’autor en aquesta la seva història plàstica.

PERIODISTES ESPORTIUS

L’altra dia parlava de l’altíssima qualitat de les cròniques futbolístiques de “El País” i remarcava els noms de Besa i Sámano.  Avui en donen amnbdós lliçó magistral. Ramon Besa amb la crítica del partit de títol “ La inteligencia gana a la astucia” , mentre que Sámano filosofa al voltant del matx amb “Un hotel para la cordura”.

Dos articles que cal llegir i que us recomano vivament i que poreu trobar a l’edició digital del diari.

PSC/CULTURA

La gent del PSC ha respost  molt correctament a la meva queixa encara que com era d’esperar fuig d’estudi.
La meva queixa no és un lament personal per no poder assistir-hi , ho puc fer ja que a aquelles hores no tinc cap compromís ineludible. La meva queixa està de nou en que el partit actua segons conveniència pròpia i no pas en atenció al ciutadà.

És clar que hi ha gent que a aquesta hora li va més bé, i sempre triïs l’hora que triïs, hi haurà gent als qui anirà millor o pitjor. El que cal és valorar la importància del que vas a presentar i cercar el moment en que la presentació pot arribar a més gent. En aquest cas  l’hora escollida és de les pitjors , i si no  caldrà veure  el següent dissabte 14 quin és el plat fort que s'oferirà  a la mateixa hora.

I el fet es repeteix en el cas del PSC i d’actes culturals. La col·lecció Bassat es presentà en laborable a la una del migdia, simplement pel fet de que Baron i Bassat havien de dinar plegats un dia i així matem dos ocells d’un tret. Si dinem a quarts de tres . dons com aperitiu ensenyarem la col·lecció als rondinaires dels artistes.
I aquí passa el mateix. Queden tres quarts lliures , dons endavant les atxes i com el que importa no és presentar el programa a quanta més gent millor i sí simplement dir que s’ha presentat, dons tots contents.
Dons no, tots contents no,. Sempre hi haurà alguna mosca collonera que denunciarà el tripijoc.

Però que hi farem quan les coses es fan malament. L’excel·lent programa de fa quatre anys ha comportat un grau d’incompliment de quasi un noranta per cent , si exceptuem edificis que ja estaven en marxa i pressupostats. Que ens deparà a quest any?.

De moment molta desconfiança i més quan un ha sabut que altes instàncies del partit han demanat , sembla ser a més d’un artista encara que jo sols ho he pogut confirmar en un , que a veiam si podien donar un cop de mà al “cervell gris” (?) del programa electoral de cultura , per que “ va del tot despistat , pobret” (sic).
(No cal el desmentit , dons tinc totes les dades que puc explicitar en privat a qui sigui precís).

Però malgrat totes aquestes crítiques , que crec son necessàries , constructives i del tot positives , s’ha de felicitar efusivament al PSC per al menys oferir de manera directa el seu programa de cultura . De moment tota la resta calla i a segurament serà així fins el final. A bon segur per inexistència del mateix front la realitat particular de la ciutat , i per tant essent tan sols una declaració d’intencions que correspon al sentit general de cada partit.

Malgrat tot , repeteixo, felicitats al PSC per fer programa cultural i presentar-lo.

SEQÜÈNCIES.- SANDRO SORIANO

Hi ha autors que de mica en mica , en silenci i sense aldarulls, amb un treball constant i permanent van aconseguint llaurar el seu camí creatiu i aconsegueixen per mèrits propis guanyar un espai en el sempre complex i competitiu camp de la creació. Un d’aquests sempre elogiosos casos és el de Sandro Soriano que exposa en aquest mes de maig a l’Espai Capgròs.

Soriano es mou en el camp de la il·lustració, aquest especial i particular món que és per ell eix i fonament de tot el seu fer i on confegeix uns treballs, complexes o simples ,segons convingui,amb un estil propi i inconfusible , fet ben valorable en la seva trajectòria.
Però potser el mèrit més important de l’autor és que en certa manera ha fet capitomba al concepte il·lustratiu, en el sentit habitual d’element visual que complementa una història tot facilitant la seva comprensió, per capgirar-lo de modus i manera que davant les seves obres és l’espectador qui acaba l’obra , imaginant mentalment la història mitjançant els fets i personatges que l’autor ens ofereix.

Així ho demostra en aquesta exposició dominada per el gran trencaclosques central , una obra de 130 x 130 cm i composada per més de 150  “quadrets” que podríem considerar “ monopersonals” , amb imatges que interactuen entre si per establir el fil d’una interminable història. Peça que dona pas a obres de mides mes convencionals en els que l’esperit poètic , moltes begads situat en una estètica vintage que molt li plau, li permet donar caràcter a uns protagonistes que res amaguen i que alhora ens ofereixen un gruix de possibilitats en el sensible i el creatiu.

Una exposició , aquesta de Sandro Soriano, que es contempla amb tot plaer, es gaudeix per la seva sensibilitat i capacitat discursiva i alhora és del tot plaent en una lectura més global per la qualitat general de l’obra , el que significa l’arrelament d’aquest artista en un status de nivell en el sempre ric i competitiu món artístic local.

 PSC/ CULTURA

Ahir m’arribava un SMS i avui m’ha arribat la invitació: Presentació del programa de cultura el proper dissabte a les 7 de la tarda i a la Nau Cabot Barba.

Simplement , per cabrejar-se. Em sembla una absoluta manca de respecte per la gent de la cultura fer-ho en tal dia i hora . En aquest sentit he adreçat un mail als responsables del PSC en el desig de que donin a la cultura el nivell que mereix i facin una convocatòria en moment més adient.

Un dissabte a aquelles hores de la tarda la gent té coses més importants a fer, especialment familiars . I em pregunto: El PSC seria capaç de convocar un acte igual per parlar d’Urbanisme, Promoció Econòmica , Vivenda etc?. Algu dubte de que la resposta seria un NO rotund?.

Siguem seriosos i si creiem en la cultura , donem-li la importància que mereix.

JARDÍ DE SILENCIS. MARTA DURAN

La proposta de Ca l’Arenas de mantenir un ideari comú per tota la temporada, en aquesta ocasió per a dues temporades , pot ser acceptable o no, però cau en l’absurd quan la proposta es realitza a autors que difícilment tenen relació amb la temàtica i aquestos queden obligats a fer veritables exercicis malabars per a complir amb l’ideari comú. Aquest problema, que ha sovintejat d’ençà l’obertura del casalot, torna a primer pla amb el treball que presenta en aquests dies la mataronina Marta Duran , abastament coneguda per una temàtica ben contradictòria amb la temàtica de la guerra, monogràfica enguany.

Marta Duran , hàbil i intel·ligent ha plantejat l’exposició com un petit conjunt d’obres centrades en el tema dels jardins que és el que actualment prima en la seva producció i dels que en vàrem tenir ocasió de gaudir en la seva darrera i ben interessant exposició al Museu de Llavaneres.  D’ells n’ha fet bona tria posant l’accent en aquells treballs d’àmbit més agrest i solitari , en especial en aquells que marquen una certa idea d’abandó , amb la sola condescendència de batejar-los amb títols corresponents a diversos esdeveniments  bèl·lics.

El cert és que el conjunt està resolt amb potència i qualitat , afermant-se en l’estilística que ja apuntava en l’ abans esmentada exposició de Llavaneres , amb un pintura molt més intensa i lliure , recolzada en una pinzellada densa i gestual que dona força en si mateixa i li serveix perfectament per establir uns ambients en els que la varietat cromàtica adquireix també un protagonisme  no destorbat per cap concessió a la galeria.

Una obra del millor en conjunt del presentat per l’autora  amb l’únic però en  les obligades concessions a la filosofia del treball, amb la inclusió de fotografies , d’evident càrrega sentimental per l’artista , però distorsionadores de l'ambinet sàviament generat per l'artista.

Una bona exposició que segueix marcant un camí de futur anormement vàlid i que esperem li serveixi per treure’s el mal gust de boca per la seva anul·lada retrospectiva al Museu de Mataró.

Ca l'Arenas . Sala 1

Marta Duran. "Jardí de silencis".  Dins el 3  de juliol de 2011

PRENDREM MAL

Quan era criatura i em barallava amb el meu germà, en aquells baralles que comencen tot jugant però que al final comencen a escalfar-se  , la iaia sempre ens donava un toc al crit de “prendreu mal”. Aquesta expressió se m’està fent present en aquests dies en la disbauxa absoluta en que s’ha convertit tot el tema dels Barça – Madrid , en el que cada vegada estic més convençut no hi haurà guanyador i tots en sortiran perdent.

És evident que hi ha incitadors , - especialment un -, però també és evident , - per a tots menys per aquells fanàtics que tot ho miren amb orelleres de burro -, que la cosa està del tot desfermada i que de francs tiradors que res ajuden ans al contrari ,n’hi per arreu, a més de 600 km i també aquí.

Per això vistes avui les declaracions en roda de premsa , els vídeos realitzats a un i altra cantó, les brases que fumegen i a les que hom atia amb les més peregrines raons , em queda una mica l’ànima escarransida dons tinc la impressió que en qualsevol moment , per una jugada controvertida  , per un joc brut , per una provocació, per qualsevol set sous es pot organitzar un batibull de nefastes i imprevisibles conseqüències.

M’agrada el futbol i molt. Hi vaig jugar , - amb l’Ildefonso Mármol d’entrenador -, i després vaig passar-me al futbol sala on vaig arribar a Divisió d’Honor. Soc del  Barça, no soc anti res , i més aviat veig els partits d’una manera entre crítica i analítica , ( deformació professional a bon segur ), que les converteix en poc passional. Penso que guanyarà el Barça pel fet de que simplement és millor , però m’agradaria un escenari ben diferent al que demà veuré.

I penso sincerament que al costat de jugadors , entrenadors , directius , presidents , etc. els periodistes en tenen també molta culpa. Llegir Marca , Sport, As o Mundo Deportivo és un exercici de cinisme partidista dedicat a satisfer les més irracionals vessants del nostre cervell poc pensant. Sort que encara ens queda Ramon Besa o José Sámano , capaços de fer exercici literari, sociològic , filosòfic i quasi psicològic d’allò que no sabem veure quan sols estem pendents d’uns calçotets i una pilota i no sabem , o no volem , veure més enllà.

Dos periodistes , els esmentats , capaços de crear escola a “El País” lloc on és un plaer llegir les crítiques dels partits. “Los azulgranas se aburrieron de sí mismos, empalagosos con el balon” , difícil millorar aquesta definició en respecte al partit amb la Real del passat dissabte.  “Melancólico Madrid” , titular per el partit del Real amb el Saragossa, igualment encertat.

Ara tot esperant ja la crítica del partit guanyat de demà, us recomano  l’article de John Carlin: “Ser o no ser , esa es la cuestión” o les reflexions de la defensora del lector davant les diverses mirades partidistes que s’exigeixen als periodistes.

Unes reflexions que hom hauria de fer , no fos cas que la iaia tingués raó i de veritat prenguem mal. Un mal que en forma de petita esgarrinxada ja es denota per Anglaterra  on la trampa en l’esport està tan mal vista i on comença a créixer el núvol de la sospita d’un joc fullero amb Alves i Busquets com a principals tafurs.

Una tempesta la del Barça – Madrid que no porta arreu i que algú hauria de parar i ojalà que sigui amb el joc , el bon joc , i  amés extremadament polit, de l’equip que actualment és el millor, és a dir , del Barça.

Restem dons a l’espera de la crònica d’en Besa aquella que sàviament ens aportarà raons per seguir somiant en repetir història en el Nou Wembley.

APOSTARÀ EL PSC PER FER-SE AMB CULTURA?

Aquest divendres a la tarda , a l’espai “Àgora” del mercat de la Pça de Cuba, el PSC mataroní va presentar el seu programa electoral en les seves línies mestres. Un públic nombrós però menys abundant del que un esperava va seguir amb atenció les paraules de Baron  que va desgranar amb la corresponent passió els trets del que vol ser el seu nou mandat. Uns trets que en general penso prou encertats i encara que s’aposta per un cert possibilisme  i per una vegada s’abandona la carta als reis ( circumstàncies manen), veurem si es podran tirar endavant per capacitats ( la llista ja sabem que es escarransida en aquest nivell) i per la crua realitat en la que estem immersos.

Hi vaig assistir per la curiositat de saber que ens ofereix el meu partit al que sens dubte votaré, però especialment encuriosit per el tema cultural i per veure si d’una vegada i per totes , el PSC es capaç  d’entendre que la cultura ha de ser un dels pilars en els que fonamentar el futur de qualsevol ciutat. El cert és que vaig sortir una mica més convençut que altres anys , encara que vaig notar un flaire , - no pas cultural per cert -, que m’ha fet pensar que potser , com dèiem fa molts anys els barcelonistes : “aquest any , sí”.

En primer lloc  però ,em va sorprendre la dolentíssima posta en escena. No deixa de ser curiós que quan tant es parla de Mataró com a ciutat de la Innovació, aquesta en el que pertoca a l’atrezzo electoral  es visualitzi amb tres persones convertides en absoluts figurants  portant cartells escrits , visualització ben llunyana a la de ciutat 2.0 i que ens retrotrau als homes anunci sortosament desapareguts de les nostres ciutats . ( Espero que ningú em retopi dient que a New York, ciutat de la modernitat , encara sovintegen).
Una visualització que encara és pitjor quan una d’aquestes silencioses figures és ni més ni ments que la regidora Núria Aguilar , convertida aquí en velina electoral. Una posta en escena que s’ha de reconsiderar per el de mala imatge que provoca.

En el que pertoca al tema cultural en sí el PSC l’engloba en l’apartat d’aposta estratègica i afirmen textualment : “ Apostarem fort per la cultura posant en marxa la Biblioteca Antoni Comas i el Museu de Can Marfà. Planificarem el nou teatre Monumental i la futura ubicació del Museu d’art contemporani – Museu Bassat a la Farinera”.

A manca del programa complert , en el que podrem veure de manera clara quines son les consideracions estratègiques del mateix , la meva sensació és , com abans deia, que enguany sí, i no pas per raons d’índex cultural i sí per raons econòmiques importants que queden evidents en el darrer aparat de programa general en el que s’afirma: “Simplificarem i compactarem les estructures administratives per eduir els costos i aprofitar el màxim els nostres recursos”.
Una afirmació que traduïda a la realitat vol dir la DESAPARICIÓ dels actual ens autònoms : IMPEM, IME, Esports , i com no , de l’IMAC. Una desaparició que ja es volia materialitzar en el passat mandat però que va ser impossible davant la negativa d’ERC que volia deixar ven visible la seva petja a cultura , com així  ha succeït i no pas a fi de bé. Una desaparició que sol podrà aconseguir sí assoleix la regidoria. Una circumstància que podria fer realitat el desig de molts , encara que no en un fonament cultural i sí per una premisa essencialment econòmica.

Ara bé. Quina serà la política cultural del PSC si assolís aquest poder?. Serà Gustavo Herraiz qui remenarà les cireres? ( esperem que no ). Hi haurà comissions consultives i a les que es farà cas ?. Passaran a altres regidories com Participació Ciutadana , un munt d’actes i relacions que no corresponen estrictament a cultura i la converteixen en un veritable calaix de sastre?. I com aquestes molts preguntes de les que ens agradaria tenir resposta , com bé es podria fer amb un acte electoral en el que el PSC explicites la seva proposta cultural amb tots els ets i uts. El tindrem però?.

Però aquesta possibilitat de que per fi el PSC agafi la regidoria de cultura no ens ha de fer oblidar que segons els resultats i els pactes podria tranquil·lament succeir el de sempre , és a dir que Cultura sigui la primera i més fàcil moneda de canvi. Si succeeix això , que no s’ha de descartar , mantindria el PSC la postura contemplativa i de no fer res que ha mantingut en aquest mandat davant el desgavell permanent de Penedès?.

Una bona pregunta que bé estaria explicitar en aquest acte electoral dedicat a cultura que des d’aquí reclamo ja de manera oficial tot sabent que malgrat ese aquest un blog contaminant és de lectura de la gent que es mou en l’òrbita cultural del PSC. El tindrem? . espero que sí.

SOLUCIÓ PER L’OBRA DE MARC LLACUNA

Si fa ben poc denunciàvem l’incorrecte col·locació de l’obra guanyadora del darrer premi Torres-García , ara podem dir que tot sembla a punt de solució. El mateix alcalde Baron em comunicava que ell creia que la col·locació havia estat amb l’aquiescència de Llacuna , tal i com ell havia ordenat. Davant d’això , i tenint en compte també que l’obra de Perna no es troba en lloc adient i que ben aviat arribarà la peça guanyadora d’enguany, potser seria el més convenient ubicar-les de manera conjunta en un espai que fos visible i que a més pogués tenir una visibilitat important per a gent forana.

Per això es creu que el tecnocampus és un lloc adient i dintre d’ell es possible que s’accepti la proposta de ser ubicades en el foyer de l’auditori ( veure foto ), lloc en que lluirien i donarien valor afegit a aquest espai que amb el temps ha d’esdevenir essencial en la vida social i cultural mataronina.

Una resposta ràpida per solucionar un problema que mai s’hauria d’haver produït si en la cultura municipal existís un mínim de sensibilitat. Ara esperem que la proposta sigui realitat amb la mateixa velocitat.

A QUI DIMONIS INTERESSA LA CULTURA?

Que la cultura no sembla interessar a ningú és fet tan evident que ha esdevingut una afirmació que ningú gosa ni tan sols discutir. Que no és un tema primordial en la política és fa més evident que mai en aquets dies i per arreu , tot observant el minso i secundari paper del que disposa en qualsevol programa electoral, sigui del partit que sigui i sense excepcions. I per els incrèduls bo es recomanar el magnífic article al respecte publicat per Joan Salicrú en el seu “Riera 48”.

Però si això és lamentable, molt més ho és que una entitat que encara que sols fos per raons estrictament laborals i econòmiques com és el cas de l’Associació de Professionals de la Gestió Cultural , convoqui una taula rodona pública per parlar de cultura i ho faci d’amagatotis , sense cap mena de publicitació i per tant amb uns resultants excel·lents en el que pertoca a ponents , però escandalosos en el que pertoca a assistència i per tant a possibilitats de que els projectes culturals dels diversos partits i coalicions que es presenten a les eleccions arribin de manera clara als ciutadans en general i molt especialment a aquells que creuen que la cultura ha de ser un dels pals de paller de qualsevol projecte de ciutat.

Així el passat dijous i al Casal Nova Aliança tan sols una vintena de persones varen assistir a un debat cultural amb la presència de representants dels principals grups que es presenten a a questes eleccions . Un debat que repeteixo era desconegut per a tothom  ja que ningú del bon gruix de persones de l’àmbit cultural amb els que he parlat en tenia cap mena de coneixement .

D'aquesta manera, si descomptem el parell d’acompanyants dels ponents , el públic quedava reduït a quatre tècnics de l’IMAC prenent les oportunes anotacions dons comença a ser el moment de preparar estratègies ara que sembla s’acaba el xollo, en Nico Guanyabens i un parell de persones més. Vergonyós i definitori del nul interès per part d’aquells que “viuen” de la gestió de la cultura per que aquesta sigui objecte de qualsevol mena de debat de futur, no fos cas que algú creies que poden ser possibles i més eficaces altres maners de gestió.

Ens hem de quedar dons tan sols amb l’article de l’acte que amb la signatura de Vern Bueno publica el capgròs.com en el que observem que res de nou es presenta en aquesta nova convocatòria electoral. Del públic total al privat quasi total, podem anar per tots els colors de l’arc de Sant Martí. Això sí, en el convenciment absolut que la dura realitat dels diners comportarà unes limitacions que a bon segur poden ser esfereïdores si no hi ha un exercici de treball i imaginació tant per part dels gestors públics com dels privats i de les associacions.

Però no ens agradaria que la nefasta organització de l’Associació de Professionals de la Gestió Cultural , de la que esperem que en la realitat facin millor el seu treball que no pas han gestionat aquest acte , no sigui excusa per no repetir aquesta discussió cultural de manera pública , oberta i comunicada . Penso que som molts els interessats en el debat al que ens quedat al marge i que ens agradaria escoltar i discutir projectes de futur.

Clar que en la crítica no han de quedar fora tampoc els mateixos partits que no s’han fet ressò de l’acte en el seu entorn, quan en canvi t’omplen el correu de comunicats i convocatòries de tota mena , algunes certament divertides com la Paulí Mojedano convidant-me a un acte del tema de joventut , tema del que lamentablement ja estic una mica lluny.

DIVERSITAT

Fa un parell de post que parlava de mones i del meu enyorat record de les mones de crocant. En Miquel Àngel Faidella, bon amic em comenta que lla també n’havia menjat de petit i pel meu record m’envia aquesta fotografia amb dues mones de crocant. Serà qüestió de seguir la pista i començar a quedar amb ell per l’any vinent i aconseguir-ne una per tornar plegats a temps d’infantessa.

En Miquel Àngel és a més una de les ànimes màter de l’Associació Sant Lluc que comença ja a preparar la seva festa biennal de la Torres García ,amb data de la grossa pel 12 de Maig. I vagi coma prèvia el que m’ha dit un ocellet de que enguany el nivell qualitatiu és millor que el de les anteriors edicions , fet del que ens congratulem i molt.

I ja que parlem de la Sant Lluc valgui la convidada per demà  quan els nervis del Barça- Real Madrid ja estiguin asserenats  - espero que amb tota alegria -,per fer oportú canvi de cabal i acostar-se a m1tv i veure el debat de “Pantalla Oberta” amb el tema de la Biennal, amb la participació de la gent del Sant Lluc , amb Marc Llacuna, guanyador de l’anterior edició , i amb el que això escriu. A priori m’agrada pensar que pot ser un debat interessant i espero que profitós.

Com profitosos poden ser  els dos actes artístics culturals previstos pel proper dijous. Estic totalment convençut que un ho serà, com és el cas de l’exposició que Sandro Soriano presentarà a l’espai Capgròs en la que pot ser el seu refermament absolut en el món artístic mataroní amb la peculiaritat ben personal del seu estil.

De l’altra , la cosa està per veure. Parlo de la xerrada que l’alcaldable Joan Mora realitzarà a Gal-Art tot parlant del seu programa especialment en el que pertoca a cultura i art. Serà capaç de presentar una idea novadora ?.

Penso que no i ho lamento especialment per Francesc Masriera , regidor actual de CiU i que al meu entendre ha estat relegat injustament en la llista electoral. Vull públicament felicitar-lo per el paper que ha dut a terme en la vida cultural mataronina , per la seva constant assistència als actes cultural, - fet del que molts haurien de prendre nota -, per la seva bonhomia , per saber escoltar , per discrepar en el diàleg , per no voler imposar mai res.
Una línia d’actuació la de Masriera que cal remarcar com és mereix. No el coneixia , però em plau pensar que en aquest moments  ens podem considerar mútuament amics.

No puc desitjar que surti elegit directament ( espero que CiU tregui molts menys regidors) , però molt em plauria que encara que fos per línia indirecta tornés a ocupar una cadira electa i puguem seguir gaudint del bon tracte de la seva presència.

Ps.- Parlant de xerrades a Gal-Art , sembla ser que va existir una confusió en les convocatòries i aquesta no va arribar mai a mans del PSC que s'ha posat disposició de la galeria per celebrar la xerrada en el dia que sigui més adient.

BIENNAL TORRES GARCÍA . 
MARC LLACUNA

Queden escassos quinze dies per arribar al 12 de maig en que es farà pública la decisió del jurat al respecte de la IV edició del Premi de Pintura Biennal Torres García quan encara cueja l’anterior edició degut a l’emplaçament de l’obra guanyadora de Marc Llacuna , propietat de tots els ciutadans mataronins ja que va ser lliurada a l’alcalde com a representant de la ciutat , per part de l’organització del Concurs.

Durant molt de temps , els post d’aquest “Transport Públic” acabaven amb la queixa al voltant de la manca de web del Museu Bassat i al fet de que més de 500 dies després del lliurament a la ciutat l’obra de Marc Llacuna , guanyadora de la darrera edició, encara no estava col•locada en el lloc adequat per a gaudi de la ciutadania.
La queixa va desaparèixer de cop i volta davant l’avís que vaig rebre mitjançant contacte de que la peça havia estat penjada a la Biblioteca Pompeu Fabra. No en vaig voler comentar res fins a ser-ne testimoni directe, fet que no ha pogut estar fins aquesta setmana i el cert és que sí, l’obra de Marc Llacuna està penjada en la Pompeu Fabra , però en un indret i unes condicions tan vergonyoses que indiquen de manera fefaent el menysteniment més absolut que té el nostre govern per el patrimoni artístic de la ciutat.

Si l’obra d’Antoni Perna ja va ser vergonyosament col•locada en un indret de la Pompeu en la que no es poden observar cap de les seves subtilitats que la van fer mereixedora del premi, el cas de Llacuna és encara més sagnant ja que estat col•locada a ran de sostre , ben a prop d’una finestra i a tocar d’una línia de fluorescents, circumstàncies que a més d’impedir qualsevol visió correcte de l’obra , indiquen que no cal ser molt intel•ligent per entendre que té tots els números per a que dintre de poc estigui malmesa , com ja ho està de fa temps i sense cap mena de ganes d’arranjar-la, l’obra de Josep Mª Codina que es troba en el mateix indret.

La col•locació de l’obra de Llacuna és un veritable atentat cultural i artístic, però el que es pitjor és que davant del cas Perna , Baron és va comprometre davant les càmeres de la televisió comarcal i del mateix Marc Llacuna a consensuar amb l'artista el millor indret per a col•locar l’obra guanyadora.
Un fet que no ha succeït ja que l’autor s’assabentà de la “grata nova” de la col•locació de l’obra mitjançant una trucada del que això signa, explicant clarament que no ha rebut mai cap trucada de l’Ajuntament , que mai se li ha proposat cap indret de col•locació i recordant de nou el que ja va dir en motiu de l’exposició “Noves adquisicions” , que a l’obra li calia ja una restauració degut a diverses “rascades” que apareixien degut a un mal estat de conservació.

Queden quinze dies per a una nova edició de la Torres García. És ineludible que l’obra de Llacuna sigui despenjada del lloc on està, es restauri convenientment , i es pacti , - tal i com Baron es va comprometre – un indret adequat per a l’obra i per a la seva importància. De no ser així, bo seria que Baron tingués la dignitat del silenci en l’acte oficial de la nova edició , i no taqués més la seva imatge, aquella que sembla de benefactor de les arts però que a l’hora de la veritat les deixa abandonades . La malaurada exposició de Pepe Novellas i el cas de Marc Llacuna en son exemple prou fefaents.

SANT JORDI I LA MONA

Diuen que no soc un home molt fidel a les tradicions , però penso que m’agraden i força. Evidentment m’agraden més els Reis que no pas Papà Noel. M’agrada la disbauxa de la revetlla de Sant Joan i de les festes Majors , encara que no soc gaire de gegants , castellers etc. i molt menys de correfocs als que simplement odio amb totes les forces i dels que tinc una fòbia absoluta. No soc de sardanes però em donen un toc festa que agraeixo i soc més que del dinar familiar, de la xerrada de sobretaula discutint del diví i de l’humà. I evidentment soc , i molt, de Sant Jordi i de la mona.

En el que pertoca a la Mona com és natural la cosa va de davallada. Desaparegut el dinar de germans i germanor compartint tots la mona de tots , per òbvies raons de disgregació familiar, ara cada germà ja té la seva “pròpia” família amb les oportunes descendències , em queda encara les “mones” de les filles , cada vegada més simbòliques però que ens segueixen permeten el plaer de la queixalada a la xocolata, tot deixant grasses i colesterol de banda per un dia.

Em queda però en aquest dia un record clar de la “meva” mona d’infantesa que no era de xocolata i sí de “crocant” ( guirlache ) que a mi em xiflava  pel gust i les formes. De molt petit el meu padrí me’n va regalar una i em va agradar tant que va seguir amb ella fins a l’adolescència en que hi va posar punt i final.

Un tipus de mona totalment desaparegut, suposo que degut a que ara seria enormement cara tant per material com per hores de treball, i que segueixo buscant pastisseria a pastisseria quan arriba aquesta època , en l’afany de recuperar un olor que vaig perdre i que mai més a bon segur recuperaré.

( És una figura tan del passat que ni al Google n’he trobat una imatge per a reproduir)

 SANT JORDI

Sant Jordi és per a mi sagrat. L’he mamat de ben petit quan encara això del llibre i la rosa estava a les beceroles i ha deixat petja en mi. El meu pare , lector impenitent , va saber fer-nos despertar el goig de la lectura ( ara llegeixo molt menys del que voldria ) i també de la importància del dia que ell ja sovintejava quan vivia a Barcelona anant a la fira de Roses del Palau de la Generalitat.

Òbviament que hi ha hagut roses a casa. Si les mones minven , les roses creixent. Ja se sap, tenir noies en l’edat  implica roses guarnides que deixen les teves en el racó ,llei de vida que acceptem gustosos.

I també hi ha hagut els corresponents llibres dels que per no portar a engany n’ofereixo les corresponents portades.

Uns llibres en les que enguany ha dominat la llengua castellana , fet que no em preocupa gens ni mica, acostumat a sovintejar ambdós idiomes amb tota igualtat , però amb predomini de la literatura catalana. I no vull ser de nou torrecollons amb el tema, però si a Marsé no el considerem com un mestre de la literatura catalana ( no de la literatura en català ) és que anem errats. Com podria ser en el cas de Mendoza , encara que a bon segur que no en aquesta novela.

Un dia de Sant Jordi , ben joiós per a mi i més en veure els resultats finals que demostren l’arrelament absolut de la festa , caigui quan caigui . un arrelament que al meu entendre fa molt més país que les fàtues paraules de tants i tants polítics que sortosament en aquest dia queden aclaparats i sepultats per la forca de les paraules del poble pla i la força de les lletres i les idees de tants i tants escriptors que converteixen en festa grossa , aquella la del nostre Sant Patró,