ESPAI D'ART. BIENNAL TORRES GARCÍA

Aquí teniu el darrer “Espai d’Art” de m1tv , que va ser gravat a l’Ateneu Fundació Iluro en motiu del lliurament de guardons i posterior inauguració de l’exposició del Premi del Premi de Pintura Torres García – Ciutat de Mataró.

En ell hi podreu trobar entrevistes a Martín Carral, guanyador del premi ; Eduard Novellas i Marc Prat , artistes mataronins seleccionats; Arnau Puig , membre del jurat i Antoni Luís , president de l’Associació Sant Lluc, entitat organitzadora.

BIENNAL TORRES GARCÍA. PIC…ADÍS FINAL ( i V)

Fins ara hem parlat de la vessant artística de la biennal Torres García, però un premi d’aquest nivell i aquesta transcendència té molt d’element cultural i ciutadà que no cal obviar i del que en cal fer repassada.

Per eixample cal fer balança de la presència política. Amb Joan Mora i Joaquim Fernández al cap davant per part de CiU i la munió socialista amb Baron, Pera, Melero i López. Absència absoluta del PP, CUP , PxC i ICV.  Una absència que es repeteix constantment , encara que arribaran unes noves eleccions i tots ells sortiran defensors d’aquella cultura a la que mai han recolzat en el mandat. El mateix s’ha de dir d’ERC , a la que tot allò que no sona a independència li sembla aliè, en una postura de deixadesa .

D’absències, moltes i significatives. Cultura va presentar els pesos pesants directius però com sempre no hi va estar ningú de la gent de l’art i això no tan sols és censurable, és absolutament perillós. Que la gent de plàstica de Cultura no acudeixi a un acte com el de la Biennal és un absolut desistiment de  les seves funcions que hauria de ser valorat en el corresponent expedient si succeís, que no succeeix , que la funció pública fos valorada en la seva situació real de servei al ciutadà i no la del funcionarat servil, del fer poc i cobrar molt. Una lamentable manera  d’actuar de la que els responsables de la plàstica municipal en son experts.

També , i com era d’esperar, no hi va assistir ningú del Museu . Si l’absència de la gent de Cultura és lamentable, l’absència de Marfà i companyia és del tot intolerable i mereixeria, de totes totes, l’obertura del corresponent expedient disciplinari. No pot ser que qui ha de preocupar-se  de la part pictòrica de la ciutat no estigui en el seu acte més important i més quan dintre de poc serà el responsable de l’aixopluc de l’obra guanyadora.

Però està clar que al museu hi ha al·lèrgia a la pintura. Tan sols cal fer esment a la lamentable col·locació del premis de les anteriors biennals abans de l’existència de l’espai al foyer del Tecnocampus , el que ha fet que l’obra de Marc Llacuna estigui penjada amb un més que important mal estat que precisa ja d’una acurada restauració.

El cas de Marfà i el Museu és un constant rebrotar d’absències èticament despreciables i laboralment punibles , però posseïdor com és d’un status d’intocable, la ciutat segueix pagant un sou d’excel·lència per un treball de misèria. Un cas incomprensible ja per a tots i davant del qual ningú gossa enfrontar-se. A fi de comptes el cas de la Biennal va ser un gra més d’un munt d’actuacions difícilment digeribles.

Absència també remarcable de la gent del Bassat.  Algú no ha entès encara que el Museu Bassat no ha lligat amb la ciutat malgrat alguns més que evidents esforços. Un lligam molt prim que es pot escrostonar encara més després de la propera inauguració. Per això la presència en l’acte de la Torres García era ineludible ja que era la demostració de ser present en els actes artístics de ciutat. La seva absència va ser un lamentable i definitori error.

Absència, i també important, d’un bon gruix de pintors i creadors, que molts d’ells pertanyen al grup més queixós de la poca resposta que mereix el seu art. Com sempre el vanitós auto orgull del creador petit que pensa en l’absència com a vil venjança de malcriat. Una absència que els qualifica , desqualificant-los.

Però no tot ha de ser negatiu i s’ha de felicitar de valent a la conjunció premsa /  cultura oficial , crec que amb el protagonisme de M.L.V., que va respondre amb actitud professional a la castanya rebuda el dia anterior aper el fet de que la Biennal no apareixia en el web municipal. Així el mateix dijous ja apareixia la notícia de manera correcte i destacada , i a poc de proclamar-se el veredicte la noticia ja era preeminent en el web municipal. Una tasca positiva que cal aplaudir com es mereix, en el desig de que sigui norma i no excepció.

I per acabar crec que cal comentar un fet absolutament lamentable. Ja sé que molts diran que potser millor callar, que a certa gent millor no donar ni un bri de publicitat, que  a fi de comptes tots es coneixem en el mon de l’art i per tant sabem la vàlua del comentari fet per un o altre , que... .

Però crec sincerament que davant certs fets és impossible restar impassible i donar la callada per resposta. Que certs silencis esdevenen com catalitzadors per a que certs miserables es creixin i s’envalentonin tot dient : “ Veieu com ningú ha gosat desmentir-me” , convertint en veritat la més gran de les fal·làcies. És per això que crec que cal enfrontar-se a aquells capaços de destruir un treball ben fet mitjançant la mentida , la insidia i la falsedat.

Parlo , està clar ,de Marta Teixidó que en el seu blog “Cròniques mataronines” i en la translació castellana de “Cuadros de una exposición” ofereix la seva visió del que ha estat la Torres García.

No entraré en cap mena de discussió al respecte de l’opinió artística que li genera el concurs. Els que opinem som responsables de la nostra opinió i aquesta serveix per que els lectors ens valorin. No entraré en discussió ja que tampoc l’escrit ho permet ja que malgrat la seva llargària no entra en cap moment en matèria i fora d’escarnir el fet de l’escassa o nul·la presència de figuració , paisatgisme o nus , i de reconèixer el bon nivell tècnic del presentat, fuig de tot estudi i no parla del que s’hauria de parlar , que no és altra cosa que de la valoració artística del presentat.

No ho fa ja que tot els seu esforç està en atacar i insultar al jurat al que qualifica textualment de “iaios de solemnitat, estancats en uns arquetips “gaga i demodé”, dels anys 60 i 70 del segle XX, i que per quatre calerons venen la seva ànima al diable” , tot afegint a continuació després d’una llarga xerrameca que pretén ser fonament de la seva aberració que :

“...Es que sempre es presenten els mateixos ????? De debò, de debò, no hi havia res més potable????? Tan poca qualitat tenien els 190 que no varen passar la tria? I en referència al guanyador, ves per on, es presenta per primer cop en les cinc edicions  i... GUANYA!!!

Ja saben molts lectors que aquesta cronista accidental es aficionada a la boxa. I hi ha una paraula que defineix perfectament quan un combat presenta sospites: TONGO!!!

Al que s'ha fet menció, cal afegir una altra dada:  Daniel Giralt Miracle, excel·lentíssim membre del jurat, va prorrogar el catàleg de l’exposició del premiat d’enguany:  Martín CARRAL GONZÁLEZ, que fins al 26 de maig va exposar a la Fundació Vila Casas de Barcelona. Coincidència? En la vida no hi ha RES, però RES que passi per casualitat. “

Ja ho veuen. Noms de l’alçada d’Arnau Puig, Daniel Giralt Miracle, Juan Manuel Bonet i Paco Rodón , noms admirats i reconeguts per arreu, amb un historial de passat i amb una vigència de present absoluta son  no tan sols iaios gagás i demodés ans , el que es pitjor, son uns venuts que fan trampa quan es troben per exercir de jurat.

Però , que s’ha cregut , aquesta menyspreable comentarista?. Evidentment que no fa falta sortir en defensa d’ells. La riota dels protagonistes quan han conegut el comentari haurà estat de campionat i evidentment el seu comentari ni tan sols els hi haurà fet pessigolles , ans el contrari . Fins i tot  potser en la seva saviesa hauran pregat a aquest Déu del que la comentarista és tan amant, que la il·lumini en la seva estultícia .

Però el més risible i penós és l’afirmació, que manté a posteriori en altres comentaris , del tongo en el Premi. Ja que la comentarista és tan hàbil com els germans detectius dels còmics de Tintin , em ve de gust afegir altres dades que a bon segur podran corroborar la seva tesi i a més portar-la al passat.

Així caldrà recordar que Giralt Miracle no sols va prologar al guanyador ans també a Carmen Anzano , que també deu haver estat seleccionada per aquesta raó. O recordar que Antoni Perna , guanyador de la segona edició era gran conegut i amic de Paco Rodón i havia exposat al Monjo. Que quan va guanyar Marc Llacuna , la seva mare era membre de la junta del Sant Lluc. Que Dis Berlin és amic de joventut de Juan Manuel Bonet que per cert ha prologat a uns quants seleccionats. Que...

Però com es pot ser tan maliciós per carregar-se una realització sense màcula com ho és l’organització del Sant Lluc ?. Jo entenc perfectament que a la comentarista li senti com una patada al cul que la Biennal aposti per un art en el que no hi creu i fins i tot el considera pervers. Que l’art que defensa , que suposo és aquell que promociona en la seva galeria virtual a canvi , com no, dels corresponents calerons, no hi té cabuda de cap mena. Però és de curts no entendre  que no hi té cabuda , no per el seu llenguatge i sí per la seva absoluta manca de qualitat.

No és just , ni ètic , ni professional, llençar als quatre vents unes acusacions tan fortes amb fonaments tan risibles com estúpids i que qualifiquen perfectament, i no pas per a bé, a qui potser cerca una notorietat impossible d’assolir per la seva absència de coneixements.

En la vida no hi ha res , però res , que passi per casualitat, ens afirma ella mateixa. Siguem benvolents i pensem que ha estat la casualitat d’un mal dia el que li ha fet proclamar uns comentaris que espero per el seu bé rectifiqui, ja que sols així podrà gaudir de la mínima dignitat necessària per parlar d’art .

Una dignitat i un respecte que ha perdut del tot posant en solfa els noms d’uns dels millors coneixedors de l’art que tenen en un sol dels seus pels, més saviesa artística i humanística que la que la comentarista pugui assolir, encara que per diverses reencarnacions obtingués  milers de vides.

I a aquí ho deixo. Evidentment no penso respondre a cap atzagaiada que m’arribi. Tots sabem que no ofen qui vol i sí qui pot. I un , en la seva petitesa , mai se sentirà ofès per les paraules de qui és capaç d’insultar greument a gent de l’art i la cultura tan admirables com ho son sense dubtes , en Paco Rodon, en Daniel Giralt Miracle , en Juan Manuel Bonet , i el mestre de mestres , l’Arnau Puig.

Vagin per ells tots els meus respectes i les disculpes en nom de l’art mataroní per les paraules de qui res hi significa. Sempre cal perdonar a aquells que no saben el que diuen.

BIENAL TORRES GARCÍA. SELECCIONATS (IV)

Ja hem dit que al nostre entendre aquesta cinquena edició del Premi de Pintura Torres García – Ciutat de Mataró és la que ha assolit el més alt nivell de qualitat.

El nivell de qualitat d’un premi no està en la vàlua del guanyador , ni en la dels guardonats , i sí en el conjunt global d’aquelles obres seleccionades i que son exposades al públic. 

Acceptant aquesta premissa haurem de convenir que enguany seria difícil rebutjar algunes obres de les seleccionades , mentre que en anteriors edicions l’eliminació d’algunes d’elles fins i tot hauria estat beneficiosa per el conjunt general.

Per això, i amb la complexitat d’escollir entre estils, tendències i pensaments d’art no tan sols diferents ans també contradictoris, la nostra tria de seleccionats per composar el que en podríem dir quadre d’honor, mantenint també el concepte d’ecleccticisme i diversitat,  la formarien:  Ricardo Alvarez, Lola Berenquer , Mónica Dixon, Paulo Antonio Escobar  Elorza, Carmen Anzano, Veva Linaza, Elena Martí, Eduardo Martín del Pozo, Keiko Ogawa i Alex Santafé.

Amb ells , els guardonats i l’afegitó local, es confegeix, crec jo, un conjunt potent que dona pes específic i qualitatiu a un premi de pintura absolutament consolidat en el que pertoca al respecte del món artístic i dels propis artistes competidors , que honora a Mataró i que la ciutat , els artistes i els afeccionats haurien de fer encara més seu ja que per se seu nivell és certament la veritable Festa Major de la Pintura a casa nostra.

BIENNAL TORRES GARCÍA. SELECCIONATS LOCALS (III)

Com ja vaig dir en el primer post relacionat amb la Biennal, enguany la mostra presenta , no tan sols el més alt nivell de totes les edicions  ans també es mostra en un espai expositiu ( Ateneu Fundació Iluro ) que permet que les mateixes llueixin molt més en un entorn més lliure i resplendent.

Una qualitat que fa difícil una elecció entre la quarantena d’obres seleccionades. Per començar caldrà fer esment als treballs dels tres artistes relacionats amb Mataró, com ho son els d’Eduard Novellas, Marc Prat i Josep Suari.

Eduard Novellas (1977) és l’únic mataroní de residència d’entre els seleccionats i ho és amb tota justícia per l’acurada obra “Brother” una tècnica mixta sobre fusta en la que retrata al seu germà.

El tema de la figura / retrat no acostuma a ser habitual en concursos en general. Succeeix així ja que cal una personalitat molt potent per fer arribar les vibracions de l’obra a un jurat que desconeix els elements d’identitat i relació del presentat el que provoca una mirada asèptica i distant que no ajuda en res a la comunicació.

No ha estat aquí el cas ja que Eduard Novellas seguint amb el seu seguit de personatges propers , entén molt bé que l’obra assoleix més dignitat en quant la força no estigui en el mimestisme i sí en el poder de convicció del personatge esdevingut protagonista.

Justament és això el que succeeix en aquest cas , amb un treball de fina orfebreria tècnica , adobat amb un raig d’alta intensitat pictòrica que arrodoneix la força d’un protagonista que esdevé del tot viu, tot depassant la tela, o millor dit, la fusta. Una excel·lent obra justament seleccionada.

Encara que Marc Prat (1971) és un artista mataroní amb tots els ets i uts, el cert és que resideix actualment a Arenys de Munt. Però estigui on estigui Marc Prat segueix essent inconfusible pictòricament. Peus, personatges de filosofies orientalitzants , claustres , i ara àbsis en una paulatina evolució de canviar poc per que res canvií però alhora fent evident el mateix. (En concurs la peca “Àbsis II”)

L’obra de Marc Prat a més de la seva qualitat general i tècnica és empre una obra llaminera. Ho va demostrar al “bancaja” i ara , encara que prou conegut per nosaltres , ha seguit mantenint l’atenció del jurat que com tots ha sabut gaudir de la força i intensitat espiritual que Marc Prat sap trametre amb la seva pintura que hem de seguir valorant en alt nivell per més que per nosaltres s’hagi convertit en d’habitud.

Una obra en la que qualitat, atracció i comercialitat es donen la mà, fet prou difícil, i que ens mostra a un autor cada vegada més afermat en una estilística prou remarcable. Però a més , l'obra sap generar esperit, en un cert aire de transcendència que l'enlaira i la fa plenament comunicativa , el que no deixa de ser un gran encert , i més en un entorn competitiu com el d'una Biennal. 

Pep Suari és nascut a Argentona (1957)  encara que de fa anys resideix a Mallorca on es desplaçà  de la mà del seu mestre Torrents Lladó. De sempre que ha viscut una pintura absolutament mediterrània on el joc de la figura , el gets i el color dominen en un cert equilibri preestablert amb el que aconsegueix reeixits resultats.

Un resultat que apareix de nou en aquests “Bellesa robada” en la que ens ofereix un veritable constructivisme de fons i formes , en una peça ben reeixida en la clau d’equilibri , espais i colors, però malauradament distorsionada per l’ús en primer pla , i tot dominant jeràrquicament l’obra , del cap de Nefertiti.

Aquesta presència anecdòtica , que res significa en l’entorn de l’obra , pot ser un esquer comercial, però analíticament és un destorb que trenca l’harmonia general d’una peça ben estructurada des de la figuració  amb un evident atractiu visual.

BIENNAL TORRES GARCÍA. ELS GUARDONATS. ( II )

Mariano Carrera Blázquez “DIS BERLIN”. ( Cirla. Sòria 1959 ). Resident a Aranjuez.

“Cantos: memoria”.

Mariano Carrera , o “Dis Berlin” com així vol ser conegut , és un artista d’ample carrera que sembla haver agafat de nou la volada que el catapultà allà els anys 80 com a veritable cap plàstic de la modernitat encarnada per la  “movida madrileña” , fent que obres seves fossin protagonistes de pel·lícules d’Almodóvar ( KIka, La ley del deseo, Átame o Tacones lejanos).

Ara , després de passar per diverses etapes Dis Berlin estructura el seu treball en una línia de pintura que podríem encasellar en el camp del nou-pop en el que l’exaltació icònica de diversos elements, generalment d’un passat que va una mica més enllà del vintage , li serveix per establir una crítica social, amb la que ens aparella i permet mitjançant la ironia , dubtar del que es pot considerar evolució de la societat.

Si a més a més, aquest sentit crític està fonamentat en un ben acurat treball tècnic i que mitjançant la seva cridòria visual aconsegueix atrapar a l’espectador que es submergeix en la lectura dels signes protagonistes , haurem de convenir que el resultat acaba essent plaent en el visual i enormement interessant en el creatiu.

Així és com veig a l’obra guardonada , per el meu gust  la millor de l’exposició i a la que sense reserves de cap mena hauria donat el meu vot. Una obra perfectament equilibrada , tant en el sentit espaial com en el cromàtic , de molt acurada facturada i que correspon perfectament a la realitat artística actual. Una magnífica peça mereixedora de tota l’atenció.

Juan Cuéllar ( València 1967. Resident a La Cañada. Paterna)

“Country life”

De sempre que Juan Cuéllar ha estructurat el seu món pictòric en aquest camp en el que es fa fregadís la realitat i la ficció, en aquesta conjunció especial de l’animat i l’inanimat . Una posició que respon perfectament a l’obra ara guardonada.

Una obra que respon a uns cànons clàssics en el que pertoca a la concepció “escenogràfica”. Pintura plana, d’àmbit més que realista, amb perfecció tant en el nivell de perspectiva com en el dels diversos plans de profunditat. Tot en un to fred  ben proper a l’asèpsia del pop-art , ajudat per l’absència de personatges i d’un sentit vital, el que dona un aire fantasmal al conjunt. Però de cop i volta la silueta ben coneguda d’unes orelles de Mickey , transforma el conjunt i capgira del tot la lectura que semblava proposar l’autor.

Apareix doncs una nova lectura , molt més inquietant i transgressora que provoca un cert neguit i ens porta a aquell misteri , absolutament imprescindible en una obra d’art per a ser valorada.

Una obra molt interessant. Per al meu gust és l’altra peça que junt a la de Dis Berlin havia d’optar al premi. Una obra que sembla intranscendent en la primera mirada , però que penetra amb suavitat fins aconseguir provocar el neguit abans esmentat. Per recordar.

Guillermo Masedo (Madrid 1978)

“Sense títol”.

Guillermo Masedo és un creador que arriba a l’art pictòric amb una base conceptual tan afermada com la que pot donar el fet de ser arquitecte. Per això res d’estranyar que siguin conceptes relacionats amb els edificis aquells amb els que se senti més a gust , com és el cas de l’obra guardonada que ja havia merescut atenció dels especialistes quan va ser exposada a Espacio Nolde , una galeria ben coneguda a casa nostra dons en ella hi acostumen a exposar Alberto Romero i Ana García.

Guillermo Masedo conjuga en aquesta peça un domini ben escaient de les estructures tècniques per aconseguir que ajudades per el joc llum / foscor i ben amanides amb una ben equilibrada aposta per unes ombres destrament col·locades , s’estableixi un paisatge interior capaç de crear un misteri que ens faci preguntar per la realitat , o potser per intentar esbrinar un passat i les raons del present.

Una obra que vol defugir del concepte pla, molt apuntant a un cert sentit escenogràfic en el que queda ben patent el tempo de la mateixa , en un sentit dinàmic en la que fàcil és intuir la presència humana malgrat l'obvietat de la seva absència.

Obra ben realitzada ,  que mentalment quasi et força a traslladar-la al concepte de gravat i que s’ha de convenir mereix abastament el guardó atorgat.

Tres obres guardonades , tres conceptes diferents , però un qualitat parell i no pas baixa. Un veritable encert del jurat.

5 PREMI DE PINTURA TORRES GARCÍA – CIUTAT DE MATARÓ (I)

Dijous passat en el magnífic marc de l’Ateneu Fundació Iluro, al carrer Bonaire de Mataró, es va procedir a descobrir el secret ben guardat del guanyadors , accèssits i seleccionats de la per tots anomenada Biennal Torres García que arribava a la cinquena edició i assolia ja la majoria d’edat que marca una absoluta consolidació en el camp dels premis artístics , tant en el que pertoca a l nostre país, com a la resta de l’estat, com queda palès per el nombre i la distribució geogràfica dels participants.

238 participants , residents al nostre país i a 10 de les comunitats autònomes de l’estat han pres part en aquesta edició . D’ells , quaranta han estat seleccionats per conformar l’exposició pública i ser reproduïts en l’excel·lent catàleg, donant cos a una exposició que és , i no en tinc cap dubte , la de més qualitat de les edicions realitzades, el que mostra encara més l’assoliment d’un remarcat nivell en l’entorn del concursos pictòrics que es realitzen en el conjunt de l’estat.

Però potser abans de començar l’anàlisi del presentat caldria recordar a tothom que es tracta d’un premi i per tant que la valoració del jurat no tan sols està en la qualitat de l’obra presentada , que es tan elevada com parella en la gran majoria de les obres seleccionades , com en la visió de la comparança de l’obra tant en l’estat actual del concepte artístic com en el del sentit de futur i anticipació que dona a entendre el treball que es valorat.

Aquest sentit és el que crec que justament és el més valorat per part del jurat del premi mataroní , el que ha fet que en les edicions anteriors hagin estat premiades obres tan diverses com la del cubà Gustavo Díaz Sosa , peça que guanya prestància amb el pas dels anys; l’abstracció subtil d’Antoni Perna, esdevingut ja un clàssic; el geometrisme de Marc Llacuna en un àmbit quasi de fredor post-constructivista ; o el cas , sense dubte molt discutible, del peruà Rafael Guerrero en una aposta contemporània poc reeixida.

Un jurat qualificat lamentablement per alguns com de “gagà” o passat en el temps , quan al meu entendre és d’una capacitat i coneixement difícil de superar. Poc o res s’escapa de la realitat artística global a Juan Manuel Bonet, potser la persona que sap més d’art actualment a tot Espanya. I que dir de Daniel Giralt Miracle a qui es rifen entitats i particulars per que en digui la seva al respecte , o d’Arnau Puig, pensador d’eterna joventut , amb una mirada de futur que ja voldríem tenir tots aquells que ensumem d’una o altre manera el món de l’art. O d’un Paco Rodon  que a cegues té per se més criteri que la gran majoria d’aquells que reclamen un jurat renovat.

Un jurat , amb el que es podrà estar o no d’acord. Jo he de dir que tan sols en dues ocasions hem coincidit en el guanyador, i entre elles no està l’edició d’enguany , però que acompleix amb escreix la seva tasca , en una funció que valoro i molt i que m’agrada molt més que no pas en el cas del sempre lloat (justament ) premi Fundació  Vila Casas , on cal recordar que el jurat és de selecció i el premi , tal i com explicita les bases , és triat per aquell que mana ( ... Finalment, el President de la Fundació Vila Casas serà la persona que escollirà l’obra premiada d’entre les finalistes) .

Un jurat, amb coneixements, solvència i qualitat, que premia la decisió de premiar a les següents obres i autors:

Guanyador: Martín Carral amb l’obra “Hiperespai IV “

Martín Carral (Meruelo. Cantabria 1959) és l’home d’actualitat en el camp pictòric català. Guanyador de tots els premis importants , l’assoliment del darrer Vila Casas amb la mostra individual recentment clausurada a l’Espai Volart , l’ha portat al primer nivell que a més s’ha vist reforçat per l’interès que ha despertat en els Estats Units on ara comença la seva projecció.

L’obra guanyadora del Torres García està en l’onda dels seus darrers treballs en el que intenta plasmar de manera pictòrica conceptes tan abstractes com ho puguin ser el plantejaments còsmics , els de l’hiper espai, o els del big bang, o parells. Tot en un concepte estètic fonamentat en el cinetisme i el constructivisme , en el que existeix una evident experimentació amb la línia , l’espai el color.

Una obra que malgrat tota la càrrega filosòfica que porta al darrera , a mi personalment em deixa del tot fred. La considero una obra molt ben feta , però massa literària , massa trompe l’oeil, creant un espai de distància entre ella i l’espectador que difícilment contacta amb la mateixa fora de l’atracció visual i cromàtica , perfecta i calculadament realitzada. 
Una obra en la que la fredor de l'aclaparadora perfecció tècnica domina per damunt de la fredor del concepte representat. I si la tècnica domina per damunt del concepte , malament.

Una obra de prestigi, no hi ha dubte , però que temo que dintre d’un temps pugui quedar desfasada, perdent tota la força i intencionalitat que té actualment , ja que hi veig molta més façana que no pas profunditat , per més que l’aparença justament jugui amb ella.

SANTI ESTRANY EN EL RECORD

És difícil escriure quatre ratlles al voltant de la figura del gran artista i millor amic que fou en Santi Estrany  que ens ha deixat avui.

M’unia amb Santi Estrany una gran amistat jo diria que de sempre , a bon segur beneficiat per l’íntima amistat que va mantenir amb el meu pare. Una amistat que ens va permetre parlar moltes vegades , molt de temps , i per la meva part aprendre multitud de coses de mans de la sapiència , quasi sense fi, de la que disposava .

Avui , frapat encara per la seva partida i amb el sentiment intern d’emoció , tot recordant la seva personal demanda de que un  fos ponent de la taula rodona en l’acte del seu homenatge que s’havia de celebrar el proper dia 26 a Ca l’Arenas, em vull quedar amb tots les vivències comunes i amb el personal record personificat amb l’ex-libris que il·lustra aquest post.

Un Ex-libris personificat per a la meva dona i per a mi , regal personal “ com eterna penyora d'amistat” , com ell ens va dir. En el mateix s'uneixen els nostres oficis i les nostres passions . En el cas de la meva dona: el cinema ( cinta dentada ) i la psicologia (èpsilon ) . En el meu el microscopi ( el meu permanent company de feina) i l'art, amb l'arlequí picassià a la platina, tot batejant-me com "analista d'art".

 Avui el record de l'amistat domina per damunt del respecte per la enorme qualitat de la seva polièdrica obra artística i cultural. Santi, per sempre viu en l'art i en el record.

Com a complement vagi l’article al voltant de la seva persona i obra , a publicar en el capgros.com

SANTI ESTRANY

Difícil es esgarrapar quatre idees per remarcar la memòria del gran artista i millor amic que ha estat en Santi Estrany que ens ha deixat avui. Difícil no tan sons per que l’emoció pot trair fàcilment la valoració del record , ans també per que la seva polièdrica activitat podria deixar en el calaix de l’oblit alguns dels més que rellevants mèrits  aconseguits en la seva intensa vida creativa , pedagògica i de responsabilitat ciutadana.

Santi Estrany va ser en essència un noucentista traslladat en el temps.  Les enciclopèdies diuen que el noucentisme era el moviment cívic d’exaltació de la cultura , el catalanisme, la mirada integradora cap Europa, reivindicant l’ordre i el seny , intentant el domini de la raó, la precisió, la serenitat , l’ordre i la claredat . Un conjunt d’elements que tots podem reconèixer en la seva persona i en els diversos aspectes que va conrear en vida.

Artísticament va ser capaç de crear un idioma pictòric personal i inconfusible centrat en el paisatge urbà. Santi Estrany era viatger impenitent, establint una peculiar relació amb les ciutats a les que s’acostava. D’elles , i mitjançant el seu peculiar constructivisme , extreia el batec dels seus monuments , espais i carrers, oferint-nos una mirada absolutament seductora en l’aparença que alhora era fidel reflex de la veritable ànima de la ciutat escollida.

Una comunicació de la que semblava sentir-se en deute i que retornava també en forma de bellesa i amb destinatari la seva ciutat de Mataró, mitjançant aquests magnífics esgrafiats que escampats per tota la geografia urbana , no tan sols embelleixen la ciutat ans també l’humanitzen i esdevenen elements integradors essencials. Uns esgrafiats que tant el van fer patir amb algunes absurdes demolicions i que sortosament estan ja sota el paraigües protector del patrimoni cultural comú.

Una recerca de la perfecció harmònica , d’una secció àuria  interioritzada, que s’evidencia també en la seva tasca docent i pedagògica des de l’Escola d’arts i Oficis fins la Universitat Politècnica, passant per l’ Institut Politècnic Miquel Biada i altres indrets, assolint el màxim en la seva tesi doctoral al voltant de l’Art Gràfic al Noucentisme , esdevingut llibre de referència en el tema.

Una praxis de Cultura i País que va fer evident en el seu treball en tot allò que la ciutat el requerí, ja fos en comissions de cultura , nomenclàtor, patrimoni i molt especialment en el Museu de Mataró en el que va realitzar una tasca ingent i memorable en els temps més difícils i del que va ser expulsat de manera vil i rastrera , un fet que el marcà en vida i que mai va poder oblidar.

Una manera de fer i de ser que va saber traslladar a altres passions de la seva vida com ho  van ser el dibuix de la figura humana , la fotografia , els “ex-libris” , aquestes peces artístiques veritables compendis de reflexions filosòfiques i de les que n’era referència mundial. I com no, en la seva tasca de descobrir i recolzar als artistes joves , el que ha comportat que la quasi totalitat d’artistes que depassen la cinquantena  van debutar en el Museu de Mataró sota el seu aixopluc.

Una manera de fer i de ser que el van fer mereixedor de l’absolut respecte per part de tothom i en especial del petit món de la cultura local que avui està trista per haver perdut un referent que amb passió i seny va lluitar sense defallir , per l’art , la cultura i la ciutat.

Per sempre en el record Santi .

SENTINT VERGONYA

Demà el 5è Premi de Pintura Torres García – Ciutat de Mataró arriba al seu clímax amb la lectura del veredicte , proclamació de guanyadors , lliurament de guardons i inauguració de l’exposició amb les 40 obres finalistes.

És a bon segur l’acte plàstic més important de la plàstica a la ciutat i amb important transcendència forana , tant per el nombre de participants de tot l’estat com per la importància que ja ha assolit el premi en aquestes 5  edicions. Seria per tant un element a destacar per part del Govern de la ciutat per el que de prestigi representa  per a la mateixa.

Però tots sabem que de fa anys ,- abans amb govern socialista i ara amb govern convergent -, la plàstica provoca al·lèrgies varies , irritacions de tota mena , disfuncions intestinals, problemes de descoordinació mental i altres alteracions importants en els que manen a cultura , i per això intenten fugir d’ella com es fa evident amb  la seva programació a Can Palauet que ara acompleix nou temporades estant vedada als plàstics locals i amb nul·la presència d’artistes plàstics forans que no practiquin el mal definit com a “art contemporani” .

Per això no és gens d’estranyar que el lliurament d’aquest premi i la conseqüent exposició no aparegui com a notícia al web municipal. No apareix entre les notícies generals i encara menys , - com era lògic esperar - , en l’apartat de cultura en el que per cert  totes les notícies presents corresponen a activitats ja passades.

Això sí , si cerquem més , en l’apartat d’agenda apareix l’anunci de l’acte però sense explicar en quin lloc es realitza , a bon segur com una juguesca municipal per a tal d’estimular l’enginy de ciutadans i possibles visitants.

Per tant , i per si algú encara no ho tenia present , cal recordar a tothom que demà dijous ( avui ja per a molts ) a les 7  de la tarda i a l’Ateneu Fundació Iluro (Antic Ateneu Laietana ) hi haurà l’acte oficial de proclamació de guanyador del Premi i inauguració de la pertinent exposició.

Un acte que hauria de ser la demostració de la força i la potència de la plàstica en general i especialment en l’àmbit mataroní. Per això ,i més que mai, vagi la convidada en acudir a  l’esdeveniment que s’ho mereix en si mateix i per la qualitat general del presentat.

Una convidada que va especialment dirigida a la gent de Cultura ( de l’antic Patronat , per entendre’ns) i del Museu de Mataró, que habitualment tenen per norma no assistir a l’esdeveniment. El natural és que no fossin benvinguts. Seria el que pertocaria per el seu constant menysteniment . Però els plàstics no som així. Volem que vinguin . Potser així podran veure el seu terrible error en aquest despreci permanent que mantenen a l’art en general i la pintura en particular.

PS.- Sabedor que això es llegeix cada dia a la casa Gran, que us sembla si fem un esforç i la gent de premsa col·loca la notícia on pertoca ( i a ser possible de manera destacada ) i la gent de cultura , amb tots els mal de ventres que vulgueu , actua com correspon a uns professionals i també ho anuncia?.

El fet no seria un detall, seria simplement complir amb l’obligació informativa d’un web municipal.

Estarem a l’aguait.

PLUJA D’EXPOSICIONS

No fa falta ni parlar del mite de capgrossos que se’ns atribueix als mataronins. No fa falta ni discutir de les raons per les que s’actualitza constantment. Però si fos precís sols caldria per exemple veure el que passa en els propers dies en el que pertoca a inauguracions , amb pluja abundant de les mateixes i a més amb un interès a priori prou significatiu.

Per començar parlant del més alt nivell cal recordar que el proper dijous (demà per a la gran majoria de lectors d’aquest blog ) l’Ateneu Fundació Iluro (antic Ateneu Laietana ) acollirà a partir de les set de la tarda el lliurament de guardons  del Premi de Pintura Torres  García – Ciutat de Mataró que arriba a la seva cinquena edició de manera totalment consolidada com ho demostra el nombre de 238 participants dels que quaranta son els seleccionats definitius , que pertanyen al nostre país i a deu comunitats de l’estat espanyol el que demostra fefaentment el nivell de coneixement i d’ importància que ha assolit en l ’àmbit artístic.

Un premi important i una exposició igualment important que ningú s’hauria de perdre i més quan per el que sabem el nivell qualitatiu és superior a les anteriors edicions.

La importància de la Biennal hauria de ser tanta que ningú al seu redós gosés fer-li ombra, al menys en els dies propers i posteriors a la seva inauguració, en el convenciment que en la comparació sempre en sortiria perjudicada . I certament així serà, però aquesta reflexió , que jo considero si més no intel·ligent , veig que no és compartida per ningú a la ciutat ( ni per la mateixa Associació Sant Lluc que l’organitza) i heus aquí que després de tres setmanes de sequera inaugural , de cop i volta hom s’ha disparat a inaugurar en una disbauxa de capgrossos que no comparteixo sota cap concepte.

Demà per exemple a l’espai capgròs s’inaugura l’exposició de Marga Riera de títol “Les dones del cotó” inspirada en el llibre “El silenci dels telers” d’Assumpta Montellà. Una exposició en la que la sempre combativa Marga Riera fa homenatge a les dones que van treballar a les colònies tèxtils.

Una exposició que anirà acompanyada de diversos actes complementaris com per ex. la participació demà mateix del xef Gonzalo Martínez , artista de la cuina i les sensacions del menjar ; la presentació del llibre de Montellà el dia 20 de juny i un recital de poesia social a càrrec del Dimarts del Llimoner , a celebrar el dijous 27 de juny , coincidint en dia i hora ( capgrossos potser) amb la inauguració de la nova exposició de la Col·lecció Bassat a la Nau Gaudí.

Una exposició prou interessant a priori però que a bon segur quedarà ofegada per la Biennal el que serà una llàstima. Però això no sembla ni preocupar ni a la mateixa gent del sant Lluc que per el divendres es llencen a inaugurar una exposició tan important , - i que per tant mereixedora d’una individualització total- , com ho és la del tortosí Jaume Rocamora i la seva mostra “Simbiosi permanent” . Una exposició amb tres àmbits ben determinats com ho son un aserie de grofats en blanc de la sèrie “bustrofèdica anaglífica” , un seguit de llibres d’autor i finalment un seguit d’obres de no color.

Una exposició molt important d’un artista que omple el currículum dels seus darrers anys amb ciutats com New York, Londres , Lió, Cotlliure o el Centre d’Art Santa Mònica de Barcelona. Una exposició doncs d’obligada visita i que mereixeria sens dubte un tracte global ben individualitzat.

Tampoc s’entén que Begemot inauguri el mateix dia i quasi a la mateixa hora. Després de tant silenci és de molt poc professionals inaugurar en la coincidència , fet que és difícil d’entendre si no és per evitar solapar-se amb la inauguració del mateix Joan Poch a la “AB” de Granollers, una coincidència demostrativa , per part de tots ,  d’una manca de professionalitat evident. No per córrer molt s’arriba abans.

Segons sembla, - i dic segons, ja que no he rebut notificació de cap tipus per part de la galeria i per tant he de parlar en hipòtesi -, en aquesta ocasió es presentarà la carpeta “M.” realitzada a partir dels treballs de Joan Poch al voltant d’Asterió i el mite del minotaure relligades amb poemes d’Emilía Illamola i textos de Joan Carles González Pujalte. Una presentació que vindrà arrodonida amb l’exposició de l’obra de Poch que ha servit de suport gràfic al conjunt.

Una mostra a priori prou interessant , tant per la part literària com per veure l’evolució creativa de Poch , tot esperant que la mateixa vagi per el camí de la reflexió i no per la desfermada disbauxa divergent que ens oferia en la seva darrera mostra a Argentona. Una mostra que també hauria de merèixer una atenció individualitzada i preeminent i que ara viatjarà en el furgó de cua de l’activitat expositiva de la setmana.

I si volem arrodonir la bogeria inaugural, ens trobarem que també el divendres i a la mateixa hora , retorna a l’activitat la galeria argentonina “Art i gent” amb la mostra “Gent” de Jordi Turbau.

Bogeria doncs en aquest cap de setmana . Exposicions a dojo i al mig la figura senyera de la Biennal. No hauria sigut millor pensar una mica i evitar coincidències i donar tracte individualitzat a tan interessants exposicions?

A bon segur , però tot ho sabem: Som uns capgrossos.