FORJANT CAMINS . POL CODINA

No totes les exposicions son igual d’importants. La importància de les mateixes rau no tan sols a l’espai que es realitzen i sí principalment en el sentit que aquella exposició té en l’esdevenir del creador.

En Pol Codina exposa aquests dies al Museu Arxiu de Llavaneres la seva mostra “Forjant camins”. Una mostra important per l’ indret, dons tots sabem que actualment Can Caralt marca pedegree, però principalment per el fet de veure si l’artista era capaç de sortir d’aquesta mena d’atzucac en que estava ficat, i el cert és que l’exposat marca ja uns vectors de recuperació que cal valorarpositivament i que nosaltres celebrem.

Pol Codina va començar molt jove en el camp creatiu. Ho va fer a més amb un èxit total amb un esclatant reconeixement de públic i crítica , rendits ambdós a una escultura tècnicament impecable, amb un ideari fresc que donava potència i solvència a uns treballs seductors en la forma i reflexius en el fons. Unes característiques que li van dona una prematura maduresa en dues obres d’alta qualitat com ho son el peix de la seu de la Caixa Laietana o l’escultura “Gràvida” que es troba en el MEAM.

Lògic era doncs que després d’un esclat tan espectacular apareguessin dubtes,  alguns moments d’una certa relaxació creativa quan no d’una certa sequera de noves idees, que son justament els que ha viscut en aquests temps, amanits a més a més amb el seu més que desafortunat cartell de Les Santes. Aquesta exposició havia dons de marcar tendències i senyalar un camí de futur, pel bo o per el dolent.

I el cert és que les llums tornen a aparèixer en el seu fer . En les seves noves peces reapareix el creador potent capaç de generar vibracions comunicatives intenses , com es fa palès en el seu autoretrat o en aquestes peces d’arrels mitològiques . 

Unes peces vibrants per si mateixos però que no acaben d’assolir la seva plenitud ja que en totes elles apareix com un cert temor a la duresa formal, o a no ser compreses . Llavors sorgeix un element explicatiu que maldestrament trenca l’harmonia formal, i especialment la potència espiritual, rebaixant-les a uns camins més decorativistes.

Així la gran potència del Minotaure , amb un cap banyut espectacular, s’esfilagarsa, i mai tan ben dit, amb el fil daurat i amb el muntatge general del conjunt , amb una base desaprofitada ja que per se és una magnífica escultura , el que converteix el tot en un conjunt massa explicatiu. El mateix hauríem de dir del Prometeu encadenat , exultant de força i vigor , però llastrat per un encadenat feixuc que acaba dominant i per tant encarcara el conjunt. O els afegitons cromàtics i purpurinats de certes peces.

Pol Codina hauria d’entendre que la seva gran virtut és la de la força i potència que sap engendrar en les seves peces. Una força que curiosament es situa en dos camins que semblen contradictoris, com ho son els seus treballs més esquemàtics i simplificats , quasi minimalistes , o justament els contraris , els més exacerbats , aquells que podríem definir com d’estètica “fura dels baus”. En ambdós estilístiques els resultats son espectaculars , però en canvi baixen de nivell quan esdevenen més asèptics i explicatius , per no dir quan redueix el seu nivell per assolir una vesant més decorativista.

I és en aquest camí potent en el que cal cercar el futur i crec que és el que s’apunta en aquesta exposició malgrat els deixos que es mantenen i que hem comentat , dels que s’ha de desempallegar per seguir essent el Pol Codina que tots , i ell el primer , volem.

Una exposició que cal visitar i gaudir malgrat el seu més que atapeït muntatge ( sobren la meitat d’obres ) . Un detall que l’artista hauria de cuidar més, ja que no permet la més adient contemplació del seu treball de la manera més acurada , alhora que confon a qui no coneix la seva trajectòria amb el desgavell del passat i el futur.

Una exposició molt important per a Pol Codina i de la que n’hauria de treure positives lectures , en el conjunt del molt de bo que hi ha i dels defectes que cal polir per seguir essent el que tots pensem que és , un bon escultor amb un poderós futur i camí. Un camí que sens dubte va forjant .

( Les fotografies han estat estretes del fb de l'autor)

ESPAI TORRES GARCÍA

Per gentilesa de la gent del Sant Lluc rebo via mail el targetó oficial de l’Ajuntament convidant-me a la inauguració oficial de l’Espai Torres García, al foyer del TecnoCampus , en el que ja estan dipositades les obres guanyadores de les anteriors Biennals i ara prendrà espai l’obra de Martín Carral, guanyadora de la darrera edició.

L’espai Torres Garcia va ser inaugurat el passat mes d’abril en un acte realitzat a corre cuita , de trascantó i mig d’amagatotis, quasi en una absoluta clandestinitat. Davant de les queixes de molts , entre els que m’hi trobava, es va decidir fer una inauguració pública oberta a tothom en el moment del lliurament de l’obra de la darrera biennal. Ha arribat el moment i bo seria que tots els artistes prenguessin nota de la data ja que és un acte important que mereix una assistència massiva. Un acte en el que podrem gaudir de la contemplació de les cinc obres guanyadores de les respectives Biennals.

Però com que sembla que Ajuntament i plàstica estan tan renyides que no hi ha manera de que la cosa més senzilla funcioni sense entrebancs, de nou ens trobem amb problemes amb el targetó d’invitació. Si a ca l’Arenas era per a un dia inexistent , ara ni tan sols escrivim bé el nom de l’Associació protagonista , que com tots sabem és la gent del Sant LLUC i no pas del SANT LLUCH , amb aquesta “h” final que esgarrifa i que indica més cognom que no pas el nom del patró evangelista.

De veritat , ¿ amb la gent que treballa a la Casa Gran, no hi ha ningú que faci una correcció final abans de donar el vist – i plau?. O simplement és un tema que apareix espontàniament degut a l’ al·lèrgia evident que existeix entre el govern i la plàstica?.

MUSEU D’ART CONTEMPORANI DE MATARÓ. COL·LECCIÓ BASSAT A TV2

Col·lecció Bassat d'art contemporani - Eduard Arranz-Bravo

• Col·lecció Bassat d'art contemporani - Eduard Arranz-Bravo

El museu d’Art Contemporani de Mataró, o Museu Bassat , que és així com el coneixem tots , segueix en el seu desig de fer-se ben present en el conjunt de Museus i col·leccions del país, i conseqüentment espera arribar al major nombre d’espectadors possible.

Un intent evidentment fonamentat en la qualitat de les exposicions que realitza  però també en el seu fet diferencial , que no és altre que el ser una col·lecció establerta en raó de la gran qualitat dels artistes del nostre país, massa vegades absents de les col·leccions oficials.

En aquest afany i des del passat diumenge 3 de Novembre , a les 12.30 hores i a TV2 podem veure l’espai “Col·lecció Bassat d’art Contemporani” que en aquest primer programa ha gaudit del protagonista d’Eduard Arranz Bravo , al que seguiran  Xavier Serra de Rivera (10.11), Francesc Artigau (17.11), Rafael Armengol (24.11), Gerard Sala (1.12), Artur Heras (8.12), Miquel Vilà (15.12) i Manuel Boix (22.12).

Un programa  televisiu del que cal gaudir, tant per l’ interès dels seus protagonistes, com per la difusió que en fa de la col·lecció i de retop de la nostre ciutat.

LA PELL DE BRAU. RAÚL CAPITANI

Els espais expositius de les Biblioteques Públiques de Mataró, la Pompeu Fabra i Antoni Comas , presenten en aquets dies i fins el 15 de Novembre  en l’entorn de l’any Espriu, la sèrie de gravats que Raúl Capitani realitzà a primers dels anys 80 al voltant del poemari  de “La pell de brau”. Uns gravats que es publicaren reunits en una carpeta editada per l’Aixernador ( 1984) amb pròleg de Ramon Pinyol i Balasch.

Com molt bé va explicar el mateix autor en la seva xerrada que inaugurava la mostra , la seva atracció per “La pell de Brau” i Espriu va néixer en arribar a Catalunya de la seva Argentina natal de la que va marxar per raons polítiques. Va ser aquesta una atracció de tal intensitat que amb certa prestesa va realitzar-ne un bon grapat que presentà a la galeria Roger , que es trobava al Torrent de l’Olla en ple barri de Gràcia. 

Una magnífica exposició que recordo perfectament i que de fet va comportar la primera de les moltes crítiques que he pogut efectuar a l’obra de Capitani. Ara retrobem perfectament exposats un bon grapat dels treballs de Capitani , acompanyats dels corresponents poemes que els motivaren.

Sempre és difícil de confegir la mirada plàstica il·lustrativa envers una obra literària. Si en la novel·lística cada lector crea un imaginari físic i d’entorn ,en relació als personatges de la novel·la, quan el que es tracta és de fer translació plàstica d’un poema l’aposta es complica. I que a dir si quan el poeta és complex en la intenció i el text , com és el cas d’Espriu.

Davant d’això Capitani actua de la manera més intel·ligent possible que no és altra que mantenir la seva personalitat plàstica i adequar-la, sense perdre cap matís, a la lectura d’Espriu. Per això ens trobem amb aquestes obres barroques en el traç i la lectura , d’un expressionisme visceral en el que fa recaure tota la intensitat del poema i amb aquesta densitat d’intencions , en unes peces que sempre semblen en teoria massa curulles , però que alhora es veu perfectament que corresponen en el tot a aquesta idiosincràsia particular del concepte plàstic argentí, amb aquest drama latent i permanent , que a bon segur és on rau el lligam entre l’obra dels dos artistes.

Una exposició amb obra a la que en general no se li nota el pas del temps , el que demostra la seva vàlua , i que incita en gran manera , no tan sols a enfrontar-se en plenitud al poemari d’Espriu , ans també a cercar la plàstica d’aquesta autor argentí , tan arrelat entre nosaltres , que a bon segur coneix millor el ser i el sentir dels nostres petes , que no pas nosaltres mateixos.

Una exposició que s’ha de visitar i que finalment , i tal com va prometre Jaume Calsapeu , ve acompanyada d’un magnífic desplegable en el que s’evidencia el ser i el fer d’aquest bon artista i amic que és Raúl Capitani.

ABSÈNCIA ABSOLUTA

El fb del Museu de Mataró publica un munt de fotografies de l’acte inaugural de “Art a Mataró 1942 -1958, els anys de la represa” a Ca l’Arenas , que es celebrà el dissabte de la setmana passada. Per el que es veu, penso que reflecteixen adequadament la realitat de l’assistència al mateix.

El curiós i lamentable és que en cap d’elles apareix ni un sol pintor de Mataró, ni un sol artista plàstic i ni una sola persona que estigui en relació amb la pintura i la plàstica mataronina. És a dir , a ca l’Arenas, casa que per desig de Jordi Arenas havia de ser espai de reunió i difusió de l’art i el fer dels artistes mataronins , aquests deserten en massa i es fan fonedissos en la seva totalitat en el dia en que segons l’oficialitat , es comença a reescriure la història de l’art local dels darrers setanta anys. Difícil d’entendre-ho.

Jo si fos regidor de Cultura , Director del Museu , o tingués qualsevol càrrec de responsabilitat cultural a la ciutat , estaria preocupat per aquesta absència absoluta i hauria començat a llençar hams per establir converses amb els absents i per intentar entendre i remeiar allò que evidentment s’ha fet malament.

Però en el que pertoca a la plàstica la irresponsabilitat dels que manen , - tots sense excepció -,  és tan gran que qualsevol cosa que no sigui la seva immediata dimissió podria servir per refer ponts. I és que en el fons , en la raó i la causa , l’explicació és palmària. Ells ho fan molt bé. L’aniquilació de la realitat actual i passada de la plàstica a Mataró és un fet. El genocidi artístic segueix en marxa i per bon camí.

I tot amb el silenci vergonyant d’uns marmessors que no sols incompleixen el seu precepte legal de vetllar per les disposicions testamentaries de Jordi Arenas , ans també el que hauria de ser precepte personal i ètic en el record i en la transcendència de l’amistat.

Un silenci que comparteixen amb una associació anomenada d’Amics de ca l’Arenas que no aixequen la veu per fer queixa del lamentable fer de l’indret , fet que per lògica hauria de ser el seu punt primer i més important del seu programari. Per fer-s’ho mirar.

Felicitem-nos doncs tots. I Visca Les Santes!!!

(Quins collons... )

PS.- I evidentment , no son molins.

MIQUEL ARNAU , ARTISTA

En cada programa d’Espai d’Art , abans de començar el mateix hi ha una pregunta obligada procedent del regidor: Nom i “ofici” , per poder identificar en el programa al protagonista. Generalment aquells que tenen una activitat més específica ( escultor, gravador, ceramista... ) ho tenen ben clar i aposten quasi sempre per ella, però quan es tracta d’un pintor el dubte apareix . Posem artista o posem pintor?. La resposta no deixa de ser un senyal identitari important. Curiosament aquells que tenen menys vàlua acostumen a apostar per “artista” , mentre que els més reconeguts no es fan de menys per definir-se com a pintors.

En Miquel Arnau, protagonista del darrer programa , que per cert us recomano amb plaer dons en ell Arnau exerceix mestratge , va apostar ràpidament per pintor . Si per a mi hagués estat , com en poques ocasions hauria emprat l’epítet d’artista ja que en reuneix totes les condicions. Un artista amb tots els ets i uts i que lamentablement no es conegut i reconegut ni en els seus propis entorns.

No puc negar una certa debilitat per el treball de Miquel Arnau. Certament el conec de sempre , quasi podria dir de naixement, i he seguit amb tota atenció el seu lent caminar per la creació artística . Un caminar que lamentablement té moltes llacunes degut al seu ofici de restaurador, camp en el que es reconeguda a alt nivell la seva solvència. Un caminar del que ara ens ofereix les seves darrers passes a la Casa Gòtica amb l’exposició de títol “Esse est percipi”, frase que pertany al filòsof i  bisbe irlandès Georges Berkeley. Un concepte aquest de “ser és ser percebut”  que és ben definitori del pensament creatiu actual de l’autor.

Miquel Arnau és autor d’arrel paisatgista que ha anat avançant en la depuració de la seva obra en un constant i permanent eliminació de l’anècdota vers aquesta mena de paisatgisme abstractiu que ara ens ofereix. Durant molt de temps Arnau ha anat creant de manera repetitiva al voltant dels dos punts que observa des del seu estudi a la masia de Can Polsaguera a Argentona, que son el Turó de Cerdanyola i el Castell de Burriac. Dos indrets emblemàtics, dos espais amb aura especial que han estat disseccionats en el temps, en un anàlisi permanent en el que cada dia s’aprofundia més en l’esperit i desapareixia una fina capa de la percepció visual identificativa. Un camí que havia de portar de manera indefectible a la realitat que ara ens ofereix en aquesta exposició.

Miquel Arnau ens sorprèn amb uns veritables paisatges interiors, com viatges a les profunditats creatives més intenses . Mitjançant la dinàmica del cercle construeix una estructura visual que voreja l’abstracció , en la que conjuga el seu perfeccionisme tècnic en el que gruixos i matèria es donen la mà amb pinzellades subtils que marquen no tan sols ritmes gestuals , ans ens dirigeixen sàviament cap aquells sentiments interiors , certament passionals, que emergeixen amb força dominant la pintura.

Ser és ser percebut ens indica l’autor. I la percepció que rebem amb les imatges que Arnau ens ofereix ens transporten també a la reflexió que ja feia Ramon Llull tot refutant la bellesa formal ja que el que compte és “el contingut del procés psíquic d’associació d’imatges, pensaments i sentiments suggerits per l’objecte contemplat”, com molt bé ens recordava Antoni Tàpies.

Un contingut “emocional” , que a bon segur serà ben diferent per a cadascun dels espectadors , però al que s’ha d’afegir la força i la potència d’una bellesa formal exterior que malgrat el seu nivell i potència no emmascara la veritable bellesa interior de l’obra que avui ens ofereix l’artista.

I ja que parlàvem de Tàpies, quedem-nos per acabar amb un dels seus pensament clàssics que més li feia complaença. És d’Heràclit i diu: “Allò oposat és útil. De les coses contraries neix la més bella harmonia. Tot prové de la discòrdia. El món és a la vegada múltiple i un”.

Potser tan sols posant aquesta frase hauríem definit del tot el treball de Miquel Arnau. Aquell que és present fins a finals de novembre a la Casa Gòtica d’Argentona i que no us heu de perdre de cap de les maneres. Una obra que si fins ara seduïa  ara , al menys en el que a mi pertoca, addueix.

Felicitats.

LAIA L’ARQUERA. 15 ANYS

Avui fa quinze anys que a la per un llavors encara no acabada de construir “Porta Laietana” , o giratori d’entrada a Mataró per la cara sud, s’inaugurava la gegantina escultura de Josep Mª Rovira Brull, de títol “Laia l’arquera” , que volia en un sols treball retre homenatge a la realitat històrica i social de la ciutat , alhora que obria un pont entre passat i futur, i el cert és que ho va aconseguir.

El pas del temps és el millot jutge per a una obra de creació, ja sigui llibre , música ,obre d’art o semblant. Ara , quinze anys més tard , Laia l’arquera domina exultant , no tan sols el giratori que li va ser assignat per donar la benvinguda a tot viatger que s’acosta a la ciutat, ans també a tota la ciutat que l’ha fet seva i l’ha convertit en la veritable icona que la representa i n’és símbol.

Ara quinze anys més tard és l’hora del record. De pensar en l’esforç de Rovira Brull per fer realitat aquell somni que presentava en forma de maqueta en la seva antològica de Can Palauet. Recordar l’aposta de l’alcalde Manuel Mas , ves a saber si com a desgreuge del poc afable tracte , per a no dir insultant, que el govern de la ciutat li havia donat en la mostra de Can Palauet. Però fos com fos, una aposta ferma i en ferm , que va dur amb seriositat fins el darrer moment , amb l’incondicional suport de Salvador Milà, que amic de l’artista , va fer de pont en els moments difícils que hi va haver.

Hi recordar , per que no, la gent que s’hi va oposar , amb la regidoria de Cultura al capdavant, que presidida per Carmina Benito va fer prevaldre inquines personals per damunt del sentiment de ciutat que ha de ser l’únic objectiu d’un polític local. Unes desavinences fetes evidencies en el tema publicitat ,( sortosament la professionalitat de Jordi Cuyàs i el desig de Rovira Brull van impedir la consumació de la venjança de Benito), i principalment en l’absència en el moment inaugural, un fet que va doldre en l’ànima a l’artista i del que mai va entendre la raó.

Just el dia anterior, un escrivia a Crònica de Mataró ( 31.10.98) un article de títol “Símbol” , en el que deia entre altres coses:

“.. Algun capsigrany havia arribat a creure que Rovira Brull estava gagà, que la seva vàlua artística era fruit d’altre temps i altres vents i que ben poc tenia a dir en aquest canvi de segle que tots albirem. Sortosament ell creia més en ell mateix que quasi ningú.

Coneixedor que crear és més cosa de cap, i si voleu de cor, que no pas d’estranyes necessitats pseudo-esteticistes , Josep Maria Rovira Brull posava en marxa un cop més, la saviesa del fabricant d’enginys i ens donava pas a un nou esser escollit per a ser quelcom més que un simple bibelot. Ens regalava amb somriure sorneguer una jovencella esdevinguda arquera, que tot foragitant els mals esperits marcava els límits d’una nova ciutat, ens ensenyava el camí del passat i tot fent pont entre passat i futur ens convertia en joiosos copartíceps del present més intens i engrescador.

Laia l’aruqera és quelcom més que ina simple peça d’art. Formalment impecable. Tècnicament admirable,estèticament impactant comporta un seguit de simbologies  personals i col·lectives que li donen aquest quelcom més, de segur indefinible,  que l’està portant a uns nivells d’admiració en el camp plàstic i d’identificació en el popular, que l’han convertit ja en una peça estimada i sentida per tots.

Sempre son necessaris els símbols com a elements d’acolliment col·lectiu. Diguem el que diguem , i amb petites excepcions,Mataró no gaudia fins ara d’un element capaç de reunir i fer seus els sentiments col·lectius  de les més diverses maneres de pensar que s’engloben en el seu sí.Laia ha aconseguit aquest miracle que fa que ja abans de nèixer sigui l’obra d’un i el sentiment de tots.”

Ho deia fa quinze anys. Ara ho subscric i a més pensant que la vaig clavar.

Però no vull acabar aquest homenatge , personal, humil i senzill , dedicat a la Laia, i com no, a n’en Josep Mª , sense oferir, per primera vegada en escrit, el discurs que en Pepe Novellas va realitzar en el moment de la inauguració.

La seva reproducció , feta gràcies a la impagable col·laboració del bon amic de tots ( en Josep Mª, en Pepe i meu) que n’és en Manuel Patrició, em serveix per aquest homenatge conjunt a aquells que ja ens han deixat però ho han fet amb petja indeleble.

Quinze anys d’una història de la que sols n’ha fet record Mataró Ràdio. Felicitats per a ells.

Heus aquí el discurs inaugural:

Senyors Subdelegat del Govern, President de la Diputació de Barcelona, Alcalde de Mataró, Regidors, estimat i admirat Josep Maria Rovira-Brull, veïns i amics:

En deixar-me dir aquestes paraules vagi el meu sincer agraïment, perquè puc manifestar en públic coses que sento molt dintre meu. Quan era poc més que adolescent, voltants del 68, vaig conèixer, entre els molts artistes que hi havia a Mataró, Josep-Maria Rovira-Brull. Eren temps exultants. Teníem un enemic comú i volíem canviar el món. En aquells moments l’art es plantejava preferentment com a presa de postura. Jo vaig fer-me un amic que posà a la meva disposició la seva maduresa intel·lectual i un saber fer artístic sense concessions. Va ser un mestratge sense càtedra, peripatètic, a la tasca del carrer Sant Pere mes Alt, a les nits recordant els seus comentaris o mirant, una i altre vegada, les seves pintures. Rovira-Brull és el meu pare artístic, encara que, a voltes, hagi estat el seu fill entremaliat. Per a ell, ensenyar, és tant natural com somriure, ho fa encara que no parli, amb una mirada o dient-te “nano em sembla que t’has despistat”. Tots sabem que hi ha dedicat molts anys a la docència a escoles de pedagogia moderna com l’Anxaneta, el Gem o el Meritxell. Recordo l’aventura experimental del Foment Disseny.

Avui estem al peu d’una obra d’art d’en Josep-Maria que a, més de ser-ho, ens està ensenyant des de història fins a disseny. Aquesta arquera sense sageta, aquesta mataronina encantada, te potència de símbol per a tots els que som de Mataró; crec que ens ajudarà un xic en la qüestió tan psicoanalítica de la identitat. Aquest és un regal amable i meravellós per a nosaltres i els nostres visitants. Estic segur que qui passi per aquesta cruïlla de carreteres no oblidarà mai més Mataró. Per a tots els que ens movem en el món de les idees i la seva plasmació interpreto un  missatge a la corda de l’arc: “aprenem, cerquem la sageta del coneixement, el passat i el futur son una mateixa cosa, l’art te quelcom d’etern.”

De bona gent és l’agraïment i vull donar les gràcies, com ciutadà mataroní i com pintor, al Sr. Manuel Royes, perquè la Diputació de Barcelona a posat mitjans econòmics per cosir les faldilles de la Laia; al nostre Alcalde Manuel Mas i el seu equip de govern, per l’entusiasme amb el que han treballat durant anys perquè l’arquera fos una realitat. I, com no, a Josep Maria Rovira-Brull, que ha creat una deessa per a nosaltres. Gràcies per la teva Laia, gràcies pel teu magisteri i, per d’amunt dels 34 metres de l’arquera, gràcies per ser el meu amic.

                      

ESPAI D’ART. MIQUEL ARNAU

Aquí teniu el darrer “Espai d’Art” amb el protagonisme de Miquel Arnau , un dels grans artistes de la comarca , i no exagero , però que malauradament no es prou conegut ja que no ha entrat en la roda expositiva.

Una entrevista en la que ens demostra els seus coneixements artístics, tècnics , històrics i estètics. Una coneixements plasmats en la seva exposició a la casa Gòtica d’Argentona. Una exposició que cal visitar alhora que caldria reclamar un xic d’atenció per part dels responsables de qualsevol espai expositiu amb ganes de presentar una bona exposició.

CA L’ARENAS I EL CEMENTIRI DE CAPUTXINS

Avui havia de triar , o anar a visitar la nova “experiència “ de ca l’Arenas , que segons sembla es va inaugurar ahir sense rectificar el targetó amb el que ens havien convocat, o aprofitar la visita guiada al cementiri de Caputxins per part del bon amic i gran historiador local, en Manuel Cusachs. 

La tria era evidentment molt fàcil. Per emprenyar-me amb el que veuré a Ca l’Arenas tinc molts mesos, però per gaudir de la saviesa de l’ historiador sols en tenia una oportunitat. Una tria evidentment encertada dons ha estat una matinal magnífica.

Passejar-se per els cementiris és una visita cada vegada més habitual. Molts d’aquests indrets de diferents ciutats del món disposen ja d’uns recorreguts amb els que poder descobrir no tan sols els indrets mítics on reposen les més diferents personalitats dels més diferents àmbits , ans també , - i per a mi el més important -, una guia indicant les peces d’art que es troben en el mateix.

Avui en Manuel Cusachs ens ha fet passejada per la història, per els fets i per els personatges de tota mena que allà hi reposen. Igualment ha fet esment de les peces escultòriques de nivell que podem visitar , encara que s’ha de dir ben clarament que son escasses i de nivell mig , amb les signatures principals de Jordi Arenas i Jordi Puiggalí.

Una passejada arrodonida finalment , amb el lliurament que se’ns ha fet als visitants del llibre històric del cementiri , del mateix Cusachs i amb unes magnífiques fotografies de Ramon Manent.

Justament passejant per el cementiri i després de veure els tombes dels germans Arenas o del dibuixant Cuyàs, hem pogut veure el lloc on reposa Lluís Terricabres , en “Terri” i a un, de cop i volta se l’hi ha encès aquella llum d’alarma que indica un oblit, en aquest cas lamentable.

Dic això ja que amb tot aquest desgavell que està essent el nou projecte de Ca l’Arenas, hem lloat el fet de que es pugui veure ara Brotat i Planasdurà, i després Alcoy, Hernández Pijuan, Cuixart i Tàpies. A priori magnífic , després ja veurem, però encara que sigui “material” fluix , serà d’una qualitat gens habitual per a la ciutat.

També ens hem queixat de l’oblit de Josep Mª Rovira Brull. És difícil entendre com s’ha deixat de costat a l’artista que mitjançant la seva “Laia” , no tan sols ha entrat en el cor de tots els mataronins , ans el que és més important , l’ha convertida en el veritable símbol de la ciutat.

Però del que en canvi no hem dit res d’en Terri i ell és el causant de tot l’enrenou. El museu de Mataró va ser pal de paller en l’obertura artística del moment , evidentment per la complicitat del seu director en Rafael Estrany , però essencialment per el paper d’en Terri que va portar a la ciutat als seus amics artistes. A l’Alcoy, en Rovira , en Juanito Hernández Pijuan i en Planell amb qui conformà el grup Silex , però també amb la gent de Dau al Set , amb en Tharrats al capdavant doncs , si no recordo malament , tenia relació amb Caldetes. Ell va ser l’agitador de tot l’enrenou i el causant de tanta exposició tan revolucionaria com excel·lent.

Per això avui se m’ha encès la llum vermella de l’oblit. En tot el que he llegit al voltant d’aquesta exposició no he trobat mai el nom de Terri. Ni en les notes oficials ni en els escrits de premsa. I oblidar Terri és oblidar l’eix motriu, l’excusa , la raó i la causa. No destacar-lo ja a priori és un greu error. Veurem , en visitar l’exposició, si l’error és irremeiable.

Certament ha estat un encert del tot la visita al Cementiri de Caputxins. Per ella en si mateixa i per el record personal davant de la tomba d’en Terri, tot disculpant-me per el greu error del meu oblit.

Un oblit que m’agradaria que sols fos meu.

ARTESANIA

Tots sabem que els artistes precisen en moltes ocasions d’altres professionals que els ajudin a  dur a terme els seus projectes. El cas de certes escultures és el més evident i el cas de Mataró encara més, doncs hom sap que en obres de Tàpies, Palazuelo i tants d’altres no existirien sense haver passat per el cap penant i les mans hàbils de Pere Casanovas i la gent del seu taller.

Josep Vinyals és un d’aquests artesans que en el decurs de la seva vida ha dedicat bona part del seu bon fer a realitzar físicament en el camp escultòric del ferro i la metallisteria , aquells projectes realitzats per diversos autors, alguns de la importància de Rovira Brull. Una tasca que podia haver estat realitzada de manera simplement mecànica però que en el cas de Vinyals, home saberut, va anar més enllà adquirint el coneixement interior de l’artista per a poder assolir així uns resultats més escaients.

Ara , retirat professionalment de l’ofici, Josep Vinyals ens mostra la seva personal mirada , una visió en la que es fa escaient, potser massa , les influències d’aquells autors amb els que ha treballat i dels que ha copsat modus i maneres.

Però la veritat s’evidencia sempre. La tècnica és sempre mitjà i mai finalitat en si. La tècnica per si sola no arriba més enllà i aquest fet salta a la vista en aquesta exposició que ens presenta a la sala de la Presó.

Passejar-se per la mateixa és fer-ho per un jardí ben acurat però sense cap mena de trempera especial. Una obra ens porta cap un autor, una altra cap un altre , però en cap d’elles apareix el deix de l’artista, l’ànima que serveix per trencar l’asèpsia de l’ofici per assolir aquell fet personal de la creació.

És per això que la mostra esdevé una clara elegia de l’ofici. Un ofici pulcre , sense imperfeccions, en el sentit més integre del mateix. Però l’art és altre cosa. L’art és vibració, és sensibilitat , ´ñes emoció. Ës vida en una paraula. I aquesta no apareix en una exposició digne del millor dels artesans però que no assoleix el significat de l’art com a ens  creatiu que és i ha de ser.

LES NOVES DESVENTURES DE CA L’ARENAS

Que el nou projecte expositiu de Ca l’Arenas és un pur desastre ho sabem tots, però a més la desídia i el descontrol ho dominen tot. La imatge que encapçala el post és la de la targeta que he rebut convidant-me a la inauguració de la nova exposició, rebuda no com a crític d’art doncs no consto, i sí com a col•laborador de la mostra doncs he cedit una peça de Planasdurà per a la mateixa.

Comença per convidar-me l Joaquim Fernández Oller que evidentment sé qui és, però tenint en compte que la convidada s’hauria d’escampar per arreu és d’habitud indicar en raó i causa de que em fa la convidada, que en aquest cas és com a Regidor de Cultura. Però això no deixa de ser anècdota. El pitjor està que em convida per el dia divendres 26 d’Octubre , que no existeix, quan el que existeix son el divendres 25 o el dissabte 26.

I d’aquí el meu dubte.L’exposició estava programada per el dissabte 26 a les 19.30 hores, però en coincidir de ple amb el Barça- Madrid la prudència indicaria fer-ne un canvi per a tal de garantir el ressò de la inauguració , que és del que es tracta. S’ha canviat al divendres però en el “ tallar i enganxar” no han canviat la data numèrica?. Segueix essent la inauguració el dissabte però habituats a que sempre es fa en divendres al tallar i enganxar no han canviat el nom del dia?.
Tenint en compte que en el títol de la comunicació parla del dissabte , he de creure en aquesta data?. Encertaré?.

Sigui com sigui bo seria que ens aclarim i s’indiqui als convidats lloc i hora correcte. I sigui com sigui , aquest fet és una demostració , no tan sols de la més absoluta manca de control , ans també  de la més absoluta falta de respecte que Cultura en general i el Museu en particular té vers l’art plàstic i aquells que creiem en ell.

 I seria bo ja que tenim ganes de veure l’exposició i entendre aquest batibull que s’ha muntat en la seva confecció i explicar-nos allò que no s’ha explicat.

Explicar per exemple com es menja que mentre s’ha dit que aquests tres anys de durada seran per fer repàs a l’art i als artistes de la ciutat en aquest temps,  es foragita als mateixos mentre en canvi manté ineludible el seu espai i el seu pes la zona contemporània , amb el muntatge , exposició, instal·lació o ves a saber , de Rafel G. Bianchi , “Debe haber algo que esconder” , títol tan escaient com premonitori en el que pertoca a Ca l’Arenas i a la seva gestió en general i  aquesta exposició en particular.

O explicar el per que de la tria de Brotat i Planasdurà com a protagonistes d’aquesta primera exposició , corresponent fins a 1958, quan per els espais del Museu van passar en aquests temps, artistes molt més importants com és el cas de tot el grup Dau al Set amb Tàpies al davant ; la gent de Silex amb noms tan importants com Hernández Pijuan, Planell i els nostrats Rovira Brull i Alcoy. O el cas de Villèlia i de tants d’altres.

Per què Brotat i Planasdurà, quan de Brotat per ex. n’hem tingut fa ben poc un excel·lent mostroari a la Nau Gaudí?. Sí, ja sabem que el comissari de la mostra es va doctorar amb Brotat i té relacions amb l’obra de Planasdurà però, ¿ no es tractava de parlar de la realitat artística i cultural del Museu d’aquells anys?, quines son les raons d’elecció del comissariat que molt ens temem no té coneixença exacte del present i el passat de la vida artística mataronina i de la pròpia del Museu?.

I com no, explicar com seguirà la programació ja que a hores d’ara a menys de 48  hores de la inauguració ( si és que és divendres)  el web municipal no en diu res i si mirem a Ca l’Arenas encara estan en el “Mar de fons” que sortosament ja fa unes setmanes es va enfonsar definitivament després del més espectacular dels fracassos, fet evident quan en l’acte de presentació del catàleg no arribaven a la dotzena el nombre d’assistents.

Esperem ansiosos doncs la comunicació de la programació , el que ens ofereix l’exposició , les explicacions als molts dubtes que genera, però per damunt del tot , esperem saber dia i hora de la inauguració , per assistir-hi si ho creiem convenient.

I esperem principalment que existeixi a Cultura i al Museu , el desig de no seguir amb aquesta cataracta d’errades que un periòdicament no es cansa de denunciar. Però estem convençuts que no faran res , és a dir, com d’habitud.

Fa un parell d’anys s’inaugurava “Mar de fons” com una revolució tecnològica que relacionava les obres exposades amb les dades dels artistes que s’havien escrit a la Viquipèdia. Era flagrant que marcant l'obra de  Perecoll un era redirigit a un desconegut “Pere Coll”. Les protestes , començant per el mateix artista, van ser tan nombroses com la conya que es va generar. Han passat dos anys i l'obligada modificació que es va fer va ser començar l’article dient ... Pere Coll , conegut com a “Perecoll".... La llàstima és que aquesta correcció no tan sols no era això, una correcció, ans era una demostració de la manca de vergonya professional, ja que tots sabem que “Perecoll” és diu en realitat Pere González Coll.

Dons res , a esperar. I fer-ho amb el convenciment que de nou ens trobarem amb un esperit i un fer que no ens agrada i que no és el que mereix l'art , els artistes de la ciutat , els afeccionats i la pròpia Mataró.lUna espera que pot ser de quaranta vuit hores o de mes, ves a saber. Però el dubte em neguiteja, ens ho arribaran a comunicar a aquells a qui han enviat la invitació errònia?.

Els mantindrem informats.

Ps.- No voldria acabar el post sense agrair sincerament a tots aquells que d’una o altre manera m’han fet arribar el desitjos de felicitat en un dia com el d’avui en que estreno el “ – 3 “ , és a dir, compleixo 62 anys.

Gràcies a tots per el seu desig i principalment la seva amistat que no saben prou quan la valoro.

Gràcies de tot cor.