SIXTO ALBERTÍ / ARANJUEZ / MATARÓ

 No crec que molts pensin que hi ha lligams entre Aranjuez i Mataró. Però si ens hi acostem hi ha més que la coincidència en una certa dependència capitalina, encara que Aranjuez està més lluny de Madrid que Mataró de Barcelona. Hi ha altres lligams, per exemple el tren. Si la línia Mataró -Barcelona és la primera de l’estat, la segona va ser la Madrid Aranjuez. Ambdues poblacions estan en uns entorns agrícoles importants, amb la maduixa com element referèncial. La maduixa del Maresme, i la fresa de Aranjuez que fins i tot dona denominació  a una ruta turística que es celebra d’abril a octubre, anomenada “el tren de la fresa” amb viatge en tren d’època i diverses visites a la població.

Però a més a més, Aranjuez i Mataró  estan unides per l’art , ja que va ser Sixto Albertí i Thomas , un artista mataroní  nascut  l’11 de setembre de 1894 i que va morir a Argentona el 17 de novembre de 1986, qui va succeir al gran Santiago Rusiñol com a pintor “oficial” dels jardins d’Aranjuez.

Certament el nom de Sixto Albertí és un nom absolutament desconegut en l’art mataroní actual, més enllà d’aquells que ja freguem o superen la setantena, ja que la seva darrera exposició va ser el marc de 1982 al la sala que per un llavors disposava el Banc de Bilbao. Albertí format com tots els artistes mataronins al redós de l’Escola d’Arts i Oficis, practicava un paisatgisme luminescent i post-romàntic que va tenir en els jardins d’Aranjuez, amb el contrast de la seva llum i els espaís ombrívols la seva més preuada font d’inspiració, plasmant-los amb un èxit total, centenar de vegades , el que el convertí en l’artista oficial dels Jardins de los reales sitios, succeint a Santiago Rusiñol.

El seu reconeixement era tal que com a mostra bé valguin dos botons. El primer, quan a  Aranjuez va fer un gran homenatge al Maestro Rodrigo per el seu “Concierto de Aranjuez” per a guitarra y orquestra, de fama mundial ( Recordar les versions de Miles Davis o Richard Anthony entre d’altres i qualsevol de les clàssiques orquestrals ), l’acte més important després del correponent concert , va ser una magna exposició de Sixto Albertí, amb el posterior obsequi d’una obra al guitarrista.

 L’altre va ser que volent el poble d’Aranjuez fer un Homenatge a Santiago Rusiñol , aquest es tractà d’un bust de l’artista que realitzà el propi Albertí i que va ser sufragat per colecta popular i que ara es troba en la plaça Rusiñol, just en l’encreuament dels dos gran jardins d’Aranjuez.

Però a més d ‘un bon pintor, era un hàbil escultor que creà  a  Madrid de la postguerra una empresa d’imagineria popular dedicada a “repoblar” esglésies i especialment passos religiosos de Setmana Santa desapareguts per la Guerra Civil. Era al carrer Fernández de la Hoz de Madrid, prop de l’actual museu Sorolla, i les seves imatges senyoregen  molts pobles de Castella i molt especialment de la Manxa, com el Jesús de Medinaceli de VIllarobledo (Albacete) , segons els experts una de les millors representacions del país d’aquest figura.

Molts argentonins recordem perfectament la seva figura amb fulard, barret, llacet i acuradament mudat,  tornant de missa de bracet amb la seva dona , que be semblava Miss Marple, i amb el tortellet de la mà, dirigint-se cap a casa seva al carrer Barcelona d’Argentona. Una casa pintada amb un Sant Jordi escultòric a la façana , i parres artístiques creixent per arreu.

L’any vinent 2019 s’acomplirà el 125 aniversari del seu naixement. Pensem que una de les tasques dels Museu locals és recuperar el paper dels seus importants artistes històrics a qui el temps ha esborrat la pàtina i ela brillantor.

Crec que cal recuperar la imatge de Sixto Albertí. I que una exposició amb les seves obres , -desconeixo si el Museu en té alguna-, però seria fàcil obtenir-ne, col·locades en paral·lel amb obres de Santiago Rusiñol, de les que sí disposa el Museu i de les que més fàcil encara seria obtenir-ne d’altres, es podria gestar una magnífica exposició que reflectís un moment i un temps.

Però és clar per començar cal tenir uns coneixements . I estic convençut que la gent del Museu deu ser ara quan sent per primera vegad el nom de Sixto Albertí. I potser per això anem, amb el menysteniment dels artistes locals per bandera,

POL PEIRÓ SUPERNOVA

Pol Peiró és un jove artista premianenc (1994) que va esclatar tan sols acabar el batxillerat artístic i just abans de diplomar-se en Belles Arts . Alguns recordaran la seva primera exposició seriosa el 2013 amb la mostra “Sense embuts”  a l’espai capgròs ( espacio cabezón en el seu web).

Llavors dèiem d’ell:  "Cerca la gosadia i defuig del camp decoratiu al que tan proclius son molts artistes en moments de dubtes o inicis. Així es llença desfermat a buidar el pap de les seves sensacions i ho fa “sense embuts” , tal i com indica en el títol de l’exposició. D’aquesta manera es concep una mostra lògicament dispersa , amb alts i baixos, però amb els suficients punts d’atenció com per entendre que hi ha prou llavor com  per esbrinar un futur ben prometedor”.

Tres anys més tard  i en motiu de la seva exposició a la sala sant Jaume de Premià de dalt, parlàvem de l’aparició no consolidada del gest i l’aparició contundent del gruix com un nous elements a tenir en compte. I aconsellàvem :   Però cal per damunt de tot, tornar a la humilitat..  tornar al silenci captiu de la creació íntima i personal. Aquest ha de ser el camí. I allà caminar molt poc a poc,  i llavors a bon segur seguirem podent apostar per una obra que tindrà en el personal i íntim la seva raó i fonament. Tal i com sempre ha de ser , i més en l'abstracció on les obres han de sortir de dins a fora.

Ara , en aquesta exposició a Moldumat art podem observar ben clar que Pol Peiró no ens ha fet gaire cas. Ha preferit la fanfàrria política (òbviament està en tot el seu dret) i desarrelar-se de l’abstracció per dedicar-se al dibuix del procés i els seus protagonistes. Res a dir. Però ara està com desentrenat en el seu veritable art i l’obra en comptes de sortir de dintre , es queda en el formalisme del bon pintor. I el seu resultat final  és “bonic” i “decoratiu” que a bon segur és la pitjor crítica que es pot fer a un creador que no es vol conformar en ser un bon pintor i sí ser un bon artista.

En l’exposició no trobem ni una aposta cromàtica provocativa ,ans el contrari ,l’aposta per la gama de blavosos és una crida a l’ensucrament visual. Tampoc no hi ha ni un gest que trenqui les harmonies, ni una dispersió en l’equilibri. Qui les vegi i tingui cultura artística li recordaran  a l’últim Tharrats quan vivia de reproduir incessantment i de forma del tot decorativa, el concepte de les seves maculatures però mancades de la seva intencionalitat revolucionaria conceptual.

Sortosament però hi ha uns indicis de que les brases es mantenen i ara sols cal revifar-les. Una és una obra més agosarada i en la que el decorativisme es sotmès per la força que emana el treball. L’altre son les aiguades, més agosarades que qualsevol de les seves pintures , malgrat una certa concessió a l’edulcorament  i que semblen uns projectes que exigeixen translació pictòrica i en mides grans. I molt especialment  una obra sobre paper , el millor de llarg de tota l'exposició, que encara que queda densament enfarfegada, demostra que hi ha lluita, personalitat i ganes d’interrogar i interrogar-se. Un punt de partida molt interessant en el que caldrà treballar intensament.

En aquest punt de partida és d’on ha de refer Peiró la seva dignitat creativa. Treballar poc a poc i molt reflexivament , interrogar-se per crear un art que neguitegi  i que ha de tenir l’estètica decorativa en un segon terme. I arriscar-se, arriscar-se molt, tal i com ho feia en els seus principis. I equivocar-se , molt si cal, i trencar i tapar moltes obres en un nivell alt d’autoexigència. Llavors segur que de nou sorgirà aquell artista que ens va il·lusionar i en va fer creure en un futur resplendent.

I si ho prefereix , no ho dic per ell i sí per mi mateix. M´he vantat de tenir bon olfacte amb els artistes que comencen i el cert és que les meves apostes quasi totes han estat reeixides. No voldria pas que ell fos un dels meus pocs errors.

ALBERT ALÍS. ESTRUCTURA I ATMOSFERA

Can Caralt, el museu Arxiu de Llavaneres  acull en aquest mes d’Octubre una mini retrospectiva d’Albert Alís, i ho diem així, ja que encara no s’especifiqui en la publicitat de la mateixa , la mostra  està conformada per una desena de peces de gran mida, al voltant de 200 cm d’alt per 100 d’ample, amb l’afegitó d’un parell de més petites, que serveix de recull dels seus treballs d’ençà el 2005 aprox, fins quasi ara mateix

Comença amb els seus treballs sobre les mines abandonades que si no recordo malament va presentar a l’Ateneu Laietana,  i segueix amb peces puntuals o d’altre sèries , amb l’eix conceptual amb el que titula l’exposició: “Estructura i Atmòsfera”.

Albert Alís va ser dels primers artistes figuratius de les nostres contrades que va entendre perfectament quin podia ser el lligam d’aquesta estilística amb la nova societat que apareixia emergent i que fugia esperitada de les dues tendències figuratives que dominaven el país: l’escola d’Olot i la línia Parés.

El seu aprenentatge amb artistes ben independents com ho foren Martínez Lozano i Pablo Mañé , el van convèncer de que el paisatgisme i la figuració establerta en la fidelitat a la realitat no tenien raó de ser i calia despullar-les de tot el superflu i centrar-se en l’essència , en l’atmosfera  que emanen i traslladar a l’espctador  a dins de la peça i no permetre que fos simplement un espectador.

I a fe que ho ha aconseguit. Fonamentant-se en la seva exquisida tècnica i l’elegància pictòrica el seu treball, Alís ens endinsa en la bella decrepitud conceptual i arquitectònica d’unes mines abandonades, ens convida a entrar en el seu sancta santòrum, amb la visió de l’escala del seu estudi que ens convida a ascendir , o ens submergeix en el call gironí, o copsa la grandisositat de la catedral de Girona amb una magnificència evident i despullada de tot afegitó.

Com que curiosament la mostra és coincident amb la de “La realitat” que s’exposa a la Destil·leria, ens permet fer comparació d’ambdós idearis. Un , molt lligat a la realitat “real” i l’altre apostant per una realitat essencial. Dues maneres d’entendre el mateix però amb conclusions ben diferents.

 I  curiosament  Albert Alís entén molt millor que alguns dels autors de la Destil·leria, que Antonio López té tota la raó quan interioritza que la realitat està fonamentada en la llum, que cada variació de la mateixa crea una “nova realitat”. I es evident que tota l’exposició d’Alís és una constant recerca de la llum idònia que generi el concepte exacte de l’essència real de l’indret. I sens dubte que ho aconsegueix.

Interesant exposició , aquest d’Albert Alís, que recomanem vivament, encar aque , també cal dir-ho, ens hauria plagut més una mostra amb obra nova i original.

TARANNÀS. LA REALITAT

Sota l’aixopluc d’un genèric “Tarannàs” que suposo omplirà amb els seus diferents capítols la temporada de la Destil·leria, ara per començar i sota el comissariat d’Alberto Romero Gil, inicia brillantment el cicle amb l’apartat de “La realitat”, concepte en el que presenten treball un bon gruix de reconeguts especialistes en l’estilística i el concepte de la figuració i el realisme com ho son Andrés Moya, Albert Vidal, Ana García Pérez, Efraïm Rodríguez, Javier Garcés, Josep Santilari, Juliet Pomés Leiz, Keiko Ogawwa, Leticia Faduchi, Miranda Pastor, Pepe Castellanos, Pere Santilari i Rosa Mª Balada.

Sota la reflexió de: “Els impressionistes ens van ensenyar que a la vida, la interior i l’exterior, hi havia tot un món per contemplar” els artistes participants exerceixen aquest nexe comú que els agermana . I essent tots ells de reconeguda i provada qualitat el lògic és que el resultat del conjunt sigui plaent i conformi una excel·lent exposició, que alhora, analitzant la seva diversitat, ens permet esbrinar i reflexionar sobre el paper d’aquesta estilística creativa en el món actual.

Hom sap que la figuració i el realisme no son per a mi la parcel·la artística més preuada, però això no comporta que em plaguin enormement un bon gruix de pintors realistes i figuratius i entre ells, un dels més grans però alhora massa desconegut de afeccionats i dels propis artistes, com és el murcià amb sang catalana Ramon Gaya, que en un dels seus genials escrits , que us recomano vivament , així com els seus poemes al voltant de l’art, diu : “Un pintor es un hombre, me atreviré a decir, igual que los otros, però más herido por la realidad. No es lo suyo,pues, una simple “visión”, sinó más bien como una herida, no es una visión nuestra de la realidad,sinó una acción, una actuación de la realidad misma sobre nosotros, una violència suya sobre el alma nuestra”.

Una ànima creadora que per exercir com a tal i en comunicació amb l’espectador  ha de circular al menys en paral·lel amb la societat i que assoleix l’excel·lència quan va per davant de la mateixa. 

El gran problema de la figuració i el realisme és que generalment no és mou en aquesta paramètrica i es recrea en uns conceptes comunicatius d’altres moments, refugiant-se en la perfecció de l’ofici com a eina salvadora, oblidant que la tècnica , l’ofici, és mitjà però mai finalitat.

Aquest decalatge entre un realisme viu i un de caducat queda ben palesa en aquesta exposició , amb obres totes elles d’una perfecció tècnica esfereïdora que en molts casos trameten importants emocions  i provoquen respostes sensitives i comunicatives i en altres  ens retrotrauen a èpoques passades amb una pintura sense alè, destrament traçada  cercant una perfecció acadèmica però oblidant el més important com és la transmissió comunicativa d’emocions i sensacions.

Certament paga la pena visitar la mostra i enfrontant-nos a totes i cadascuna de les obres i analitzar aquest obligat estatus de contemporaneïtat d’aquest realisme  tot cercant aquell arc voltaic que ens arriba i ens fa tremolar.

Jo he de dir que ho he aconseguit en unes quantes peces, en especial en la d’Alberto Romero que és una de les millors obres que li he vist mai, acostant-se a la contemporaneïtat creativa amb materials i conceptes. Al seu costat la saviesa ben coneguda dels germans Santilari o la d’Albert Vidal,o alguna que altre espurna d’originalitat com el realisme ceràmic de Javier Garcés, però en la resta m’he trobat amb un mimetisme envers els grans , amb Antonio López, Hooper i fins i tot un grapat d’artistes de la figuració catalana de la línia Parés, com ànimes inductores.

I aquí està el problema. L’art ha d’interrogar i neguitejar , però en aquets cas , moltes de les obres presentades estàn encadenades a una obligació de mimetisme  defugint tota llibertat. Hi ha obres com la del nen a la cadireta d’Efraïn Rodriguez ofegada i inutilitzada en l'asèpsia de la seva perfecció tècnica que la converteix en obra d’ofici , artesania pura i l’allunya de l’art  amb la seva absoluta fredor comunicativa, encara que  a bon segur deixarà bocabadat a molts expectadors.

Cal preguntar-se si el realisme i/o, la figuració té espai en aquests moments?. Oi tant que en té i diversos autors d’aquesta exposició ho deixen ben clar. Però cal anar molt més enllà d’un academicisme castrador i permetre’s un error, una taca, una imperfecció que alliberi a l’obra de l’encotillament que l’allunya de la realitat artística d’avui i de l'obligada comunicació emocional amb l'espectador

I aquesta exposició, que aconsello plenament, té un gran valor, el de deixar en evidència quin concepte de al figuració i el realisme, de “la realitat” com en diuen, es plenament escaient avui mateix i quin s’ha d’enterrar com a un fer desfasat , caducat i sense vigència.

Per que tots ho sabem, Heràclit ja ho va sentenciar en l’antigor, no ens podem banyar dues vegades en el mateix riu. És absolutament impossible

La Destil·leria

del 29 de setembre al 7 de novembre de 2018

GEMMA ESCLUSA. RETRATS DE LA NATURA

En comentar el Sant Lluc  nomenàvem com a  sorpresa l’obra de Gemma Esclusa. Ho dèiem ja que era per a nosaltres un nom del tot desconegut,- segueixo sense saber res d’ella, edat, trajectòria, etc-, i la seva obra, sense ser res de l’altre món, aportava un dosi de frescor a l’acartronada col·lectiva.

Però dòna la casualitat que conjuntament a la col·lectiva Gemma Escalusa exposa a la sala del Casal, i ho fa amb una obra que res té a veure amb el presentat a la col·lectiva.

Al Casal ens trobem amb un seguit de vitrines en les que al damunt d’un fons pictòric Esclusa  realitza uns col·lages  en els que el protagonisme està en la natura. Arrels, escorces, branques i altres elements confegeixen uns conjunts  de filosofia clarament decorativa, acuradament realitzats però sense cap mena de vibració artística i que deixen indiferent fora d’algun “que maco” llunyà a tot sentiment artístic.

Tots , menys un parell en els que l’autora juga amb petites formes geomètriques en volum , amb els que estructura unes obres d’arrel cinètica en les que es presenta amb força un veritable sentit creatiu i estableix uns criteris en els que seria molt positiu avançar.

Queda clar doncs l’estat de dispersió en la que es troba l’autora. I és obvi que ha d’escollir camí. Col·lages decoratius, o pintura amb intencions, o estructures dinàmiques?. En la tria hi haurà el futur , ara per ara absolutament impredictible.

Casal Aliança
14 de setembre al 7 d'Octubre de 2018

MIRADES. SÍLVIA ALCALÁ

L’espai capgròs  acull en aquest mes d’Octubre el colorista i vibrant treball de Sílvia Alcalá, aquesta artista llicenciada en la teoria (Història de l’Art) i la pràctica ( Belles Arts) i que malgrat el seu ample currículum expositiu és aquesta la primera vegada que exposa per els nostres verals.

L’obra de Sílvia Alcalà és d’aquella que incomoda als crítics ja que és de difícil encasellament en un estil determinat , fet que no permet desenvolupar un comentari fonamentat en els tòpics d’habitud i que obliga a un examen més personal i peculiar del seu treball.

Hi ha unes frases de l’artista Susy Gòmez, que a bon segur desconeix la Silvia, però que crec signaria amb facilitat.” Avui més que mai la pintura és el llenguatge més subversiu, per estar davant dels fets i reflectir el teu propi ésser en un present sempre esquiu”. “M'interessa parlar des de la pintura, que ens parla d'humanització, de l'imperfecte; és el que necessito per explicar-me”.

En primer lloc és fonamental copsar que Silvia Alcalá és en essència una artista que creu profundament en la pintura com element amb el que desenvolupar el seus pensaments creatius.

I ho creu des d’uns fonaments tècnics abastament coneguts i que destil·la a conveniència segons el cas i el moment. Des dels suports, paper, tela o altre, triats acuradament a conveniència de cada projecte  i amb la pintura o el col·lage com  a eines escollides per respondre adequadament a l’obra que acollirà, fins al ritme creatiu , amb un ventall de color que va des de la suavitat poètica fins a l’agressivitat cromàtica propera a uns plantejaments fauves, Alcalà entén que el visual li ha de servir com magnet o esquer per atrapar a l’espectador i poder així trametre el seu missatge.

Així ara a l’espai capgròs ens trobem amb uns rostres imaginaris, freds i hieràtics que observant-nos de manera inquietant ens subjuguen alhora que ens interroguen. Amb un traç al que alguns trobaran reminiscències picassianes o de tants altres degut al seu concepte primitiu, estructura uns imatges que semblen parlar-nos des d’una altra dimensió i que esperen ansiosos una resposta personal, no sé si per  salvar-se i alliberar-se , o per a salvar-nos i /o alliberar-nos de les nostres pròpies  pors i angoixes. I tot amb una mirada  que sense que hi hagi cap paral·lelisme  em retrotrau al pop d’Eduardo Arroyo en les seves sèries més serioses.

La pintura de Silvia Alcalà, no ens hem d’enganyar no respon en res a l’alegria que sembla  desprenen  els seus cromatismes, i si  ens crida a una reflexió interior vital en la humanització de l’imperfecte de la que parlàvem abans. Aconseguit el pont energètic que preconitza Kandisnski i que l’autora reclama com objectiu permanent del seu treball, la pintura de Silvia Alcalà es transmuta d’un exercici alegre, colorista i desenfadat  a una profunda reflexió filosòfica de la realitat vital del ser humà.

És per tot això que tot aconsellant la visita a l’exposició, cal recomanar que aquesta sigui lenta i profunda i que depassi la crosta exterior i endinsant-se en la profunditat puguem entendre adequadament el missatge d’aquesta artista , amb nom massa desconegut i a la que cal tenir en compte.

Felicitats

INICI DE TEMPORADA

Avui fa just una setmana que s’inaugurava el Sant Lluc que segons és quasi ja frase feta és el toc de sortida oficial de la temporada artística local. Certament el dia de la inauguració la sala estava ben plena de públic, i que menys amb quasi un centenar de participants, però la transcendència de l’acte quedava resclosida en les quatre parets, la ciutat en general no participava d’aquesta teòrica gran festa de l’art local.

De fa ja uns anys , i ara ja imposada quasi de manera definitiva , les grans ciutats celebren la inauguració de la temporada d’una manera conjunta aconseguint així un ressò ciutadà important , exercint crit d’atenció de la importància de l’art i la cultura, i creant alhora un moviment envolvent amb el desig i la possibilitat de visitar-ho tot  i en uns pocs dies.

A set dies vista el ressò de la col·lectiva de sant Lluc que és mínim. Dissabte a la Destil·leria s‘inaugura una interessant exposició que acollirà als habituals però amb una transcendència igualment petita per no dir nul·la.

Potser seria el moment de no ser capgrossos i a un any vista  copiar sense embuts el que es èxit a altres indrets i reproduir-ho a la ciutat.

Imaginem inaugurar entre dijous i dissabte el Sant Lluc, i fins i tot un sant Lluc ampliat a ales tres plantes de l’Ateneu. A la inferior la crème de la crème i uns quants escollits més per el jurat , i per no perdre aquest imaginari ideari de festa, els afeccionants fent de cor a les plantes superiors.

Inaugurar la temporada en les sales oficials. Museu de Can Serra, Can Palauet, ca l’Arenas i can Marfà. Com no , també el Col·legi D’Aparelladors i les sales del Casal, espai Capgròs i la Destil·eria. Tot amb una publicitat conjunta convertint-ho en la festa de l’Art local. Una de les expos oficials podria ser la de “Singulars” aquest homenatge oficial a un artista veterà.

A més hi podríem afegir un acte institucional en forma de conferència i fins i tot podria ser el moment idoni per celebrar la Nit de Cultura, aquest malaurat projecte que si l’any passat va ser lamentable, aquest anys va per pitjor camí. De moment i malgrat  que al juny es va acabar el termini de presentar aspirants als premis, seguim sense conèixer jurat ni data,  de moment no està prevista pas per el mes d’Octubre.

O acostem l’art a la gent , o artísticament serem una ciutat morta.

Penso que no estaria pas malament encetar un projecte i intentar desenvolupar-lo . Senyors de Cultura ara vostès tenen la paraula per erigir-vos com a eix del projecte.

Ps.- Imatge "L'home de la harmònica"de Santí Surós, creador del saló d'Octubre de Barcelona. Col·lecció personal.

SANT LLUC 2018 ( II )

Com era d’esperar el meu post d’ahir ha provocat les primeres reaccions. Em satisfà però que em donen la raó en el general però com d,habitud es queixen de les formes. Es moment doncs d’aclarir i individualitzar els conceptes

El primer i fonamental es saber quin és l’objectiu de la col·lectiva. De fa anys diuen i asasveren que es mantenir el sentit de festa col·lectiva de tots els  artistes , afeccionats i professionals, i mostrar a al ciutat el que fan els seus creedors.

Curiosament l’any 1986, el primer d’aquesta època actual. Edició que sols va tenir 40 obres participants , d’elles quatre d’artistes que avui trenta dos anys més tard segueixen essent participants de la mateixa (Mariano Cabellos, Manuel Cusachs, Parés de Mataró i Tomàs Safont Tria).  En motiu d’aquella edició Jordi Arenas era entrevistat a Crónica de Mataró i explicant els orígens de la col·lectiva , deia:

“L’any 1947 i degut a l’èxit de participació i el gran nombre d’obres presentades es formà una comissió amb Marià Ribas. Marcos Zaragoza, Manuel Cuyàs i, jo i el meu germà. S’ acordà admetre tots les tendències  però només s’exposarien aquelles obres que gaudissin d’una qualitat mínima. Alhora també es tenia en compte l’autor. Si no era professional es mirava que estudiés arts plàstiques i que s’hi volgués dedicar ”.Ens trobàvem doncs amb un doble control: qualitatiu i de professionalitat

Igualment Arenas parla de la possibilitat de descobrir algun artista jove i ho exemplaritza amb Manuel Cusachs per qui la sant Lluc va ser un veritable trampolí.

Ara, quaranta anys més tard la nova “raó” del Sant Lluc, no acompleix en res amb els criteris de qualitat `i de possibilitat de ser rampa de llançament.

En el camp de la sorpresa, sols podem situar el nom de Gemma Esclusa i els dels alumnes de batxillerat  Anna Viciano i molt especialment Maria Díes. Poca cosa a fe de Déu.

I en el que pertoca a qualitat, si deixem de costat a Parés i Cusachs les dues úniques “patums artístiques” presents, podem demanar atenció en escultura a Mariano Cabellos, Pol Codina , Josep Mª Gomis i Agàpit Boràs. Joan Poch en ceràmica i Miquel Ortega en mosaic i en el camp del gravat , el més ben representat de l’exposició, mostren nivell Marta Cuixart, Catherine Lorton ,Cecilia Morales, Joan Rossell i Olga Serral, amb Eduard Huertos i Margarida March, tots amb obra abastament coneguda.

Pictòricament sols Glòria Badosa, Anna de Jaime, Oriol de la Hoz, Carme Fageda, Joan Hortós, Daniel LLin, Eduardo López de Haro Antoni Luis, Francisco Padilla, Tomàs  Safont Tria, Jordi Santamaria, Sussi Vilaseca i molt especialment Mònica Vilert, dominant la resta,  amb unes obres que no depassen els mínims de qualitat o que es mouen en una qualitat per sota de l’habitual dels seus creadors.

En resum no s’assoleix ni el 30% el nombre d’obres que tenen una qualitat digne i la sorpresa és inexistent. Per tant, encara que amb benvolença hi afegim uns pocs artistes més que presenten obres inferiors a la seva habitual vàlua, arribarem a tan sols una tercera part d’obres dignes d’una important exposició. 

malament anem 

Però cal fer una altra lectura molt important. El Sant Lluc és l’exposició més visitada de Mataró. I per a molts és l’única exposició que visitaran en un any. I una associació cultural els hi ofereix una mostra de tant baix nivell. Inacceptable del tot.

Altre cosa es la pocavergonyeria dels artistes qualificats que ara rebutgen allò que quan començaven reclamaven amb desig.  Uns per ser i considerar-e superiors , però el pìtjor és el bon grapat de no participants esperant que la seva absència els agrupi i anivelli amb els grans.

Si el sant Lluc no ofereix ni qualitat , ni capacitat de sorpresa, ni mostra la realitat  sinó artística , sí plàstica, de Mataró, algú m’explica per a que coi serveix.

Per tant el corol·lari és ben senzill un sant Lluc com l’actual ha de desaparèixer forçosament ja que és nociu per l’art , la ciutat i els ciutadans i cal renovar-se i reinventar-se , i potser la col·laboració Municipal ara i avui seria ben necessària.

I ara retopem amb raonaments, no amb il·lusions infantils

COL.LECTIVA SANT LLUC 2018. MOLT A VEURE , POC A MIRAR

Una de les meves primeres crítiques periodístiques va ser la del Sant Lluc de 1975. Amb la d’enguany portaré doncs 43 col·lectives expressant la meva opinió  crítica. A bon segur que potser tan sols Manuel Cusachs i Joan Parés em superaran en participacions.

En aquella primera ocasió vaig estructurar la crítica en tres apartats: els consagrats, les sorpreses , la resta. Em varen caure per tots cantons. Com és que certs artistes no estaven entre els consagrats; com és que a aquell o aquell de més enllà estaven en la morralla dels altres quan ...

La temporada següent vaig qualificar un per un a tots els participants. Ho vaig fer amb genèrics: Bo, regular, acceptable, interessant, fluix, dolent i així. I encara va ser pitjor: que és millor: regular o acceptable, dolent o fluix,  em van interrogar per arreu.

Vaig aprendre i a la  següent vaig puntuar del zero al cinc totes les obres presentades. Ja va ser el desideratum. Cartes al director on artistes que es creien respectables  es queixaven de que una trentena d’artistes tenien millor nota que ells i quasi semblant quantitat l’igualaven quan era evident que per el seu currículum havia de gaudir d’una nota molt més favorable.

Després de reflexionar ho vaig entendre tot. Ningú volia l’evidència de la crítica ja que tots tenien ben clar el paper que jugaven. El que volien era justament el contrari, la falsa crítica,  l’elogi que els fes diferents i a ser possible, superiors, al company, i així pujar el seu ego a nivells insospitats.

Ara quaranta anys més tard estem exactament igual. O és que la bona gent del sant Lluc no sap perfectament que la col·lectiva és una porqueri i sols es salven una dotzena de peces. Ho saben i ho alimenten. Afegir 15 obres més al mumerus clausus , significa afegir un 20% de morralla i en conseqüència devaluar en igual proporció la qualitat de la col·lectiva . Un veritable temptat  cultural. Però ho disfressem com que això és una festa popular, però ho fem per que si no un grapat de socis es donen de baixa si no tenen accés a  l’orgull d’estar exposant al costat de .. o de.., quan el seu nivell és d’exposar simplement al menjador de casa seva.

I dels artistes , que en diem dels artistes , en primer lloc no els qualifiquem com a tals i després seguim. Ego, ego i ego, davant obres impresentables i infumables. Allà els veus plantats al costat de la seva obra. Esperant amics i coneguts. : “Si aquest any presento això. Que, t’agrada? Oi tant , doncs la meva és aquella,. Doncs està molt bé. Felicitats . I tornem a fer guàrdia no passi de llarg algun conegut.

Afeccionats amb obres que no depassen els més misèrrims nivells de qualitat. I els altres, en general presentant qualsevol cosa que tenien pel taller. El 90% d’artistes d’aquells que ja fan petita carrera , no presenten com s’escauria, el bo i el millor de la seva producció, ans amb qualsevol cosa surten del pas, doncs sabedors del nivell mig de la col·lectiva  no volen “cremar” una peça de més qualitat

.

I és clar queden els honestos, que s’ho treballen i els agradaria un millor nivell, però ja se sap el sant Lluc és així i és això. I allà queden surant en mig de la desfeta una dotzena d’obres a salvar del naufragi.

I després queden els altres, els que s’ho miren des de fora, amb el pap ben ple, tot somrient, que hi faig jo al costat d’aquests aprenentets?. Quan ells haurien de ser la salvació del sant LLuc

I així, entre uns i altres farcim el sant Lluc. Una exposició que podria ser el millor aparador de l’art i els artistes mataronins  i amb aquestes condicions es converteix en una descarregada de brocanters de baix nivell.

Fa ben poc em queixava de que Cultura no destacava ni recomanava l’exposició. Ara he de reconèixer l’error i dir que fan bé , el sant Lluc d’enguany, el pitjor en molts anys, és quasi del tot insalvable i és molt difícil de recomanar

Jaume Simon i les seves escultures és el punt màxim a destacar , obres històriques amb potència actual .Al seu costat una dotzena de peces de bon nivell , a les que amb benvolença en podríem afegir una desena més. La resta, absolutament oblidable i indigne del tot d’ocupar un espai expositiu  com el de l’Ateneu.

Sant Lluc 2018. Molt a veure, i ben poc, quasi res  a mirar.

El matem ja?.

Ps. I ara tranquilament a disparar contra el pianista. Ell es el gran culpable de la desafinada

ENRIC PUNSOLA. ORÍGENS

L’Enric Punsola és un creador inquiet . Ho demostra clarament el seu currículum que es mou en el graduat en belles Arts en l’especialitat de gravat calcogràfic, el seu treball en aquest camp, però alhora amb la seva intensa relació amb el món del teatre en les seves diverses vessants i el de la música, especialment la tradicional.

Per això no és d’estranyar que quan va decidir entrar seriosament en el camp de la creació plàstica , defugis els camins habituals i escollís un camí ben poc habitual com ho és el de la creació amb pólvora, element que sembla més relacionat amb el món de la destrucció que no pas en el de la construcció creativa.

La pintura amb pólvora encara que no molt habitual és però una tècnica ancestral en especial en països orientals que darrerament ha agafat més volada a bon segur per la difusió  de l’obra del xinès Cai Guo Qiang que a l’octubre passat va ser el primer artista resident a el Prado a on va realitzar en viu i en directe diverses de les seves obres que dialoguen amb els clàssics establerts en el Museu.

Però aniríem malament si centren la nostra atenció amb la pólvora, Això és sols la tècnica i ja sabem que la tècnica és tan sols mitjà, mai finalitat. I així ho entén l’artista que es centra en els resultats plàstics del seu treball , deixant de costat la tècnica emprada.

Punsola en el fons investiga en les visions plàstiques de les grans preguntes de l’home: on som?, d’on venim? A on anem? I ho fa amb aquest veritable big bang de camins desconeguts , a voltes ben llunyans de les personals intencions del creador. I a partir d’elements bàsics: la línia, el quadrat, el cèrcol i amb l’ajut d’una reduïda banda cromàtica , confegir composicions espaials que ens transportin a l’eteri i a una lectura profunda del nostre paper el conjunt universal.

Punsola ha superat ja el primer dels esculls que se li presentaven, que era el de les mides. Unes mides que ja despassen les habituals del paper per expandir-se en taulers d’una certa contundència i ara li queda aprofundir en ampliar la banda cromàtica per ampliar els resultats visuals, però queda ben clar en aquesta exposició que està ben dirigit en el camí i que les seves investigacions donaran fruits positius ben aviat, el que ens permetrà introduir-nos més i millor en la seva filosofia plàstica que té aquest rar component creatiu que n’és la pólvora, anant per camins que depassen la seva simple explosió.

Enric Punsola. Orígens

Museu del Càntir . Argentona

 Del 14 de setembre al 4 de novembre 2018

Les imatges han estat extretes del catàleg de la mostra