LLUC QUERALT. COMPLICITATS.

 

El passat dijous s’inaugurà a la sala de L’Ajuntament Vell de Calella, l’exposició “Complicitats” conformada  per setanta fotografies de Lluc Queralt ( Tarragona 1978),en la que el protagonista fotògraf , realitza retrats a setanta creadors  personalitzats mitjançant la retrobada entre la mirada del creador artista  i la del fotògraf que també ho és.

Ens trobem doncs davant el xoc de la personalitat creadora del fotògraf, Lluc Queralt, que converteix la seva mirada en una veritable radiografià de l’autor artista que cau sota la seva òptica personal i alhora personalista.

Fotografies de Perejaume i Plensa

Isaac Candelario que ha estat el comissari de l’exposició, llueix el seu fer amb una distribució aparellada de les obres que no tan sols comporta la magnificència del brillantíssim treball del fotògraf creedor, al que se’l veu gaudir intensament en la multiplicitat de la seva aposta, ans també, el que és potser més important, com ho és la mirada del treball del creador , que a voltes tan sols s’indueix en la flamarada  òptica que  és plasma en la sempre  brillant acció amb la que Lluc Queralt remata la feina.

No és aquesta una exposició fotogràfica al ús, ni tan sòls és una exposició de retrats com les habituals. És al meu entendre una analítica diseccional de la personalitat dels artistes fotografiats, mitjançant  la complicitat sàvia d’un altre artista , aquest amb càmera fotogràfica, capaç de diseccionar la personalitat de l’artista subjecte, amb tan sols una fotografia amb la que és capaç de mostrar amb total perfecció el que guarda l’artista en la seva ànima i que després mostrarà al públic amb  les seves obres.

Fotos de Neus Segrià i Alfons Borrell

Aquesta exposició de Lluc Queralt no és tan sols una exposició de magnífiques fotografies, realitzades de forma tradicional, ans és a demés, la demostració de la captació humana  del fer artístic , sabent-ne que sempre és fruit de la ment, els ulls i les mans dels artistes.

Interesantíssima exposició , aquesta de Lluc Queralt, que recomano intensament, en una visita que no ha de ser tan sols visual, ans ha  de realitzar-se comprenent alhora l’artista retratat que  assoleix el privilegi de convertir-se en el real protagonista de la mostra.

Fotos de Maite Caramés i Anna Ill

Felicitats a l’autor, al comissari per la seva brillant tasca  generadora de la visita i als artistes participants com a subjectes , que esdevenen en protagonistes per la capacitat creativa d’aquets copsador dels interiors personals,  que és el fotògraf Lluc Queralt

 

Lluc Queralt. Complicitats

Ajuntament Vell de Calella

Del 22 de juny al 23 de juliol de 2023

 

NANI MARQUINA DISSENYADORA DEL CÀNTIR D’ARGENTONA 2023

 

Ahir al matí, a la seu del Museu del Càntir d'Argentona va ser presentat el càntir de l’any 2023 que es posarà a la venda en la Fira Argillà que se celebrarà el 7,8 i 9 de juliol a la població d’Argentona. El càntir ha estat creat per la dissenyadora barcelonina Nani Marquina que s’ha expressat amb ell.

Diu l’autora :”Tinc un gran respecte per l’artesania popular, per això redissenyar un càntir ha estat un repte per a mi. L’artesania és funcionalitat, senzillesa i alhora estètica; una mostra  de sinceritat. He buscat l’essència de la bellesa en allò natural i matèric. L’aigua, la terra i les mans de l’home han fet possible allò que sempre busco: la bellesa de la imperfecció”.

Nani Marquina és filla del famós i reconegut dissenyador industrial Rafael Marquina creador de la famosa setrillera anti goteig. Ha guanyat una reconeguda fama internacional com dissenyadora tèxtil , especialista especialment amb catifes.

Ara ha acceptat el repte que li proposa el Museu del Càntir i ha presentat la seva peça original, relacionada amb un càntir de barca, per la seva forma més de caire pla que l’ha adornat amb un envernissat tàctil de color negrós que li dona personalitat pròpia , alhora que ennobleix la peça en si mateixa.

Un broc gros, convertit en una simple circumferència amb un pitorro per beure elegant, que dona continuïtats a la nansa i marca un ritme càlid i sensual que s’agraeix. Un càntir simple i en teoria senzill, però ple de matisos que estic segur serà un èxit de vendes en la propera fira Argilla i en la continuació amb la festa major d’Argentona i la venda permanent en el Museu argentoní.

Felicitats doncs a l’autora i al Museu del Càntir d’Argentona.

 

MARIA GIRONA AL MUSEU DE LLAVANERES

 

El Museu de Llavaneres aprofita l’avinentesa i generositat de Lluís  Bassat i la seva fundació per presentar-nos cada any una exposició d’un artista o grup de la seva col·lecció.  Així hem pogut gaudir d’exposicions com les de Ràfols Casamada o la de Guinovart, al costat d’altres autors menys coneguts , però d’altíssima qualitat, com Elena Paredes o Hèctor Ameal o la “Dones pintades” que es va exposar la temporada passada. Enguany i degut a la celebració del centenari del seu naixement, el protagonisme de la mostra recau en Maria Girona.

Maria Girona  és una artista d’aquelles que per diverses circumstàncies , entre les que cal destacar, la importància creativa del seu marit el pintor Râfols Casamada, la seva obra no va agafar la transcendència que segur mereixia per la seva qualitat , espontaneïtat i per el manteniment d’una línia pictòrica personal i pròpia aliena en bona part al moviment artístic del moment.

No es pot oblidar que Maria Girona l’any 1948 participa en el primer saló d’Octubre de les Galeries Laietanes juntament amb Modest Cuixart, Josep Hurtuna,  Ramon Mercadé, Ramon Rogent, Josep Mª de Sucre, Jacint Morera, Francesc Todó, Ràfols Casamada, Pere Tort i Antoni Tàpies. El que indica clarament el nivell que tenia assolit en els seus començaments.

Com consta en escrits relacionats amb el seu fer , “el seu estil parteix del fauvisme colorista de Matiisse, però de construcció cubista , i passà a fer una pintura d'imatges simples, de formes suaus, lírica en la seva plasticitat. En la seva obra trobem molts dels principis en els que es basa bona part de l'art modern: una pintura plana, una ordenació de colors que convergeixen centrats pel tema i un tractament figuratiu d'aquest.  Girona va conrear una obra figurativa en la que predominaven diferents tipus de paisatge, natures mortes i retrats. Trets distintius de la seva pintura són la sensibilitat cromàtica, la simplicitat estilística, la sobrietat i la depuració estètica.^”

I exactament això ens trobem en la magnífica exposició que Lluís Bassat , que en va ser un gran amic personal, ha preparat amb obres de la seva col·lecció, a bon segur la millor que existeix, al voltant de l’obra de l’autora.

Avui , i durant aquest estiu ,- l’exposició està oberta fins al 27 d’agost- , pagarà molt la pena  acostar-nos al Museu de Llavaneres per gaudir, tot descobrint-la del treball d’aquesta gran artista. I ho dic així, ja que lamentablement el sòlid treball de Maria Girona va quedar amagat sota la potència creativa del seu marit Ràfols Casamada. Ho va ser amb un pes feixuc, aprofitant el poc pes específic de l’art realitzat per dones va tenir per arreu, i molt especialment en el nostre país.

La seva fidelitat  a una manera d’expressió que estimava, i que en bona part l’allunyava dels avantguardismes que dominaven per arreu, va convertir el seu treball, en un rar espècimen de bellesa íntima i callada, en la que formes i colors es donaven permanentment la mà  en la recerca de la plasmació d’un esperit que depassava l’expressat per esdevenir la gran força de la bellesa interior que acabava essent la veritable raó del seu art.

Així avui  podem gaudir de paisatges com l’excel·lent cap de Creus, o les mirades a la place des Vosges i altres indrets de Paris, o l’emotiva mirada de Sant Pol o l’espectacular vista del Cap de Creus. I com no, gaudint de la lírica simplicitat  del seus “apunts “ d’interior, amb el protagonisme de diverses fruiteres, o l’espectacular gerro-columna, o l’allargassat lliri, i... , en un conjunt dolç i emotiu que desgrana sensibilitat per arreu i que demostra que l’art, és a dir la comunicació de l’esperit, pot arribar des de la més simple de les belleses, com és el cas que avui ens ocupa de Maria Girona.

Una exposició fonamental per conèixer i gaudir del treball d’una de les grans artistes del nostre país, lamentablement massa oblidada per part de tots.

De més que recomanable visita.

 

Maria Girona. Obres de la Col·lecció Bassat

Museu Arxiu de S. A. de Llavaneres

Del 16 de juny al 27 d’agost de 2023

A CONTRALLUM. FRANCESC X. LLORCA

 

Aquest mes l’espai Capgròs ens sorprèn amb una exposició en la que la tècnica i les emocions controlades  dominen per tot l’espai. Es tracta  de l’exposició de fotogravats que el mataroní Francesc  X Llorca  ha anat desenvolupant en els darrers dos anys i dels que n’ha fet tria per explicar de forma pausada i plenament artística, el món natural que ens envolta , al que ell mira d’una forma diferent per aconseguir alhora també uns resultats diferents que cridin l’atenció de l’espectador.

El fotogravat és la producció d’impressions en relleu mitjançant la transferència d’imatges a una placa per imprimir-la de tal manera que les àrees clares i fosques siguin susceptibles de ser gravades. Per tant la qualitat  d’un fotogravat esdevindrà motivada per dues circumstàncies com ho son la captació artística i la complexitat tècnica, dos elements de lectura en part contradictòria però que en la seva suma confegiran el resultat final. Per tant  el fotogravat és de les tècniques en les que cal fer dissecció del que i del com per poder jutjar el resultat final obtingut.

En el cas que avui ens ocupa, hem de dir que Francesc X Llorca executa de forma professoral el seu fer. Parteix d’unes imatges, en aquest cas formes orgàniques vegetals, a les que una vegada fotografiades de manera intencionada per aconseguir uns resultats que li siguin seductors en la posterior manipulació, les treballa mitjançant una acuradíssima manipulació tècnica per aconseguir convertir-les en altres  que malgrat l’aparença diferent, mantenen plenament els seus orígens als que ha capgirat en direcció a una visió plàstica i estètica molt més seductora i plaent.

En la tarja de l’exposició l’autor diu que “A Contrallum és com es veu millor la forma, m’inspira molt el contrast que es fa, que dibuixa l’ombra” i afegeix “ m’agradaria fer veure que allò quotidià que  tenim al davant i no veiem amb les presses de la vida quotidiana que ens fa tenir la mirada perduda”. I és un bon desig  el que realitza amb la bona col·lecció que presenta i que mostrant-nos de manera ben diferent part del que ens envolta, ens convida a mirar més enllà de la realitat, per aconseguir sentir-nos envoltat d’art i natura.

Interessant exposició la que ocupa l’espai capgròs en aquest mes de juny , portant-nos amb l’art cap una nova concepció de la natura que ens envolta.

 

A Contrallum.- Francesc X. Llorca

Espai Capgròs

Del 8 al 28 de juny de 2023

 

 

MARGA MIRET, ARQUEOLÒGICAL

Tots aquells que visitem moltes exposicions ens trobem de tan en tan amb alguna expo que de bones a primeres ens sembla força bé, però que l’endemà quasi s'ha esborrat de la memòria i que al cap d’un temps sols ens queda un record difós. És com el cas d’aquells quadres que arriben a casa i comencen en un lloc de privilegi i que de mica en mica van baixant de nivell fins que acaben per desaparèixer.

Això és el que m’ha passat amb l’exposició “Arqueològical” que Marga Miret presenta aquests dies al Museu del Càntir d’Argentona.

Miret és una artista de Sitges que presenta un idioma plàstic jove, i enormement atractiu a primera vista, però que si observes la seva trajectòria pots entendre que és una artista amb un ample coneixement vital i que sap jugar i conjugar, perfectament les seves fitxes per aconseguir una atracció visual important capaç de subjugar a un visitant sense complicacions i amb una idea visual actual  en la que domini un cert estil de bellesa que no pas un significat dur i concret que aporti pes a la peça.

Una visualització que sembla ser plaent a l’autora que juga i conjuga, amb una estètica  actual, i amb els elements que puguin ser plaents a l’espectador, segons el lloc de visió, - per exemple , atuells ceràmics a Argentona -, que siguin l’esquer de seducció d’unes obres realitzades amb un cert gust però sense la profunditat i professionalitat  que cal esperar dels que exposen al Museu del Càntir.

Exposició que hem de qualificar d’enganyosa ja que malgrat posseir una estètica atractiva, hem pogut observar que la mateixa és direcciona cap un pou sense fons en el que es cerca més l’afalac personal que no pas la intencionalitat creativa i artística.

Resumint doncs hem de qualificar a Marga Miret com una bona artista si considerem a l’art com el bon postre que ha d’arrodonir un bon menú, però que això no és suficient per aquells que pensem que l’art és un quelcom individual que mai ha de respondre a una intencionalitat prèvia i molt menys a limitar el saber del creador en relació a aquesta necessitat prèvia.

Per el vist hem pogut copsar que l’habilitat creativa de l’autora, té uns límits que superen en molt, aquesta limitació comercial que sembla ella mateixa s’ha sostret. En la alliberació pròpia , deixant de costat vendes i amics, ha de sorgir una nova autora que ens sorprengui a tots amb l’audàcia que ara sols podem intuir.

Ara sols queda trencar els auto límits,. En serà capaç de fer-ho l’autora?. Esperem que sí i que no nosaltres ho podrem gaudir.

 

Marga Miret. Arqueològical

Museu del Càntir

Del 21 de maig al 25 de juny de 2023

MARTA CANALS, EL FRACÀS MÉS GRAN D’APARELLADORS.

 

Fa poc que la nova junta del sant Lluc ha començat les seves actuacions, i ho ha fet amb habilitat, sense un gran èxit, però mantenint la línia que havia estructurat l’anterior durant forces anys, mentre que els espectadors estàvem a l’espera d’una nou cartipàs expositiu, que ens obrís les portes a noves mirades.

Però aquest mes ha tocat la creu. Aquella aposta que en principi presumeixes interessant però alhora de la veritat et dones compte que és un fracàs absolut , com ho és l’exposició de Marta Canals amb el títol “Una mirada al mar” , amb la que l’artista inicia la seva carrera expositiva.

La sala del Col·legi d’Aparelladors és una sala amb prestigi a Mataró. La trista situació expositiva de la ciutat, la convertit en el millor espai expositiu individual de la ciutat, vista la negativa a fer exposicions habituals de la Fundació Iluro, i la nul·la possibilitat que existeix en les sales municipals. En ella, i des de la seva inauguració fa més de quinze anys, ha mantingut una aposta per obrir una finestra als autors professionals o de un cert nivell de qualitat , no havent acceptat a aquells artistes que hauríem de qualificar com amateurs, a qui enviava a exposar a la sala del Casal, un espai més petit i limitat.

Ara, no sabem per quina raó, sembla haver canviat els criteris, i ens presenta l’exposició de Marta Canals, que segons el que un va poder entendre, és professora d’art a nivell escolar, però que gaudeix d’uns valors artístics molt minvats que converteixen la seva obra en una obra del nivell baix que podem trobar en qualsevol fira d’art de poc nivell, de les moltes que es produeixen en el nostre país.

És evident , per a qualsevol que tingui un mínim criteri, que l’obra de Marta Canals no està per ser exposada a Aparelladors, i aquest sentir no és una expressió sols del crític ans també de qualsevol autor amb un mínim de nivell, per el que queda clar que les beceroles artístiques de l’autora, essent solament salvables i amb molts peròs en contra,  les tres obres petites que estan en les vitrines i essent molt benvolent algun paisatge en que no hi entri el tema marí com a protagonista ja que tots ells son d’uns nivells ínfims de qualitat.

Però està clar que més val una relliscada , per forta que sigui, en els començaments que no en una temporada reeixida i florida. Per tant, tots sabem el que toca a la gent del Sant Lluc, ser molt més exigents en el que s’ha d’exposar i als artistes ser-ho amb les obres que presentin.

Llavors queda clar que no serà possible una crítica tan negativa coma aquesta, la d’una exposició que no hauria d’haver existit.

 

Marta Canals. Una mirada al mar

Sala del Col·legi d’Aparelladors.

Del 26 de maig al 25 de juny de 2023

 

ISABEL ALMOLDA I ANTONIO LÓPEZ

 

Fa poc he tingut la sort de poder obtenir el magnífic llibre sobre Antonio López , editat per Artika, que ve acompanyat d’una obra (Rosas ) estampada mitjançant la tècnica giclée. Al contemplar-lo he vist aquesta fotografia que encapçala aquest escrit i que segons consta en la part administrativa del llibre és propietat dels hereters de l’autora, que no és altre que Isabel Almolda, aquesta gran artista , absolutament desconeguda del actual ruc món artístic local, però que va ser professora de dibuix durant molts anys a l’Institut mataroní Damià Campeny, com abans ho havia estat del Satorras,  i que havia tingut un paper important en l’art de la transició a la nostre ciutat.

Amb aquestes dades m’he posat amb contacte amb el seu fill , Jordi Fernández Almolda , resident fora de Mataró, per que m’expliqués les causes i raons d’aquesta fotografia, cosa que ha fet , certificant-me la seva propietat i alhora explicant-me el que per a mi era desconegut, que era conseqüència de la grandíssima amistat que havien mantingut els dos, juntament amb altres autors del moment i de l’època.

M’ha dirigit a l’escrit del “Discurso de investidura como Doctor “Honoris Causa” del Excmo. Sr. D. Antonio López García del  26 de enero de 2018, per a la Universitat Complutense de Madrid “. En ell Antonio López diu:

“En esos seis años de aprendizaje se afirmó mi pasión por la pintura. Conocí el maravilloso mundo de la escultura y fui conociendo y acercándome, sin equivocarme, a compañeros que sabían más que yo: Félix Alonso, Enrique Gran, Cecilia Sagarna, Lucio Muñoz, Conchita de Diego, Joaquín Ramo, Segundo García, Chus Lampreave, Julio López, Francisco López, un grupo de personas que coincidimos en la Escuela de Bellas Artes, y que tanto han significado para mí.

En el año 1954, empezando mi último curso en la Escuela, conocí a tres chicas preciosas y simpáticas que comenzaban los estudios: Maribel Quintanilla, Isabel Almolda y María Moreno (Mari). Fue un grupo de personas de excepcional talento que coincidieron conmigo en nuestro paso por la Escuela de Bellas Artes de Madrid.

Yo vuelvo con frecuencia con el pensamiento a esos años, a las pensiones donde viví, a la Escuela de Bellas Artes. Recorro las clases, los pasillos. Recuerdo los trabajos que realicé, cómo eran los profesores, las pinturas, dibujos y esculturas de antiguos alumnos y becarios que estaban colocados en los pasillos y clases, algunos preciosos, y que ahora decoran la nueva Facultad “.

 Amb aquestes frases del discurs més emocionant que mai ha realitzat Antonio López es fa evident el coneixement i l’amistat que varen tenir, i el record de la família de l’artista que volia reproduir aquella foto que sabia estava en mans de la seva gran amiga d’aquell temps.

Curiosament , que jo sàpiga quatre artistes mataronins, Alberto Romero Gil, la seva dona Ana Garcia, Joe Dart i Laia Arnau  han estat deixebles d’Antonio López en cursos d’estiu, existint una molt positiva relació en el cas d’Alberto Romero. Per tant existint aquesta estreta relació entre artistes mataronins i Antonio López, per què no intentar  alguna petita mostra col·lectiva dels 6 artistes.  Ara que comença aquest diumenge una nova etapa ciutadana, aquí té l’Ajuntament una idea per a dur a terme una petita exposició, amb mostres dels artistes locals i unes poques d’Antonio López. Una exposició que posaria a Mataró i als seus artistes en el mapa.

Una exposició que principalment permetria recuperar el paper d’una dona i artista important que va passar molt desapareguda per Mataró, com va ser isabel Almolda,  i de la que jo tan sols recordo una exposició a Tertre de la que penjo la serigrafia amb la que s’anunciava la seva exposició.

A vegades hi ha històries que surten d’un no res, per que aquesta no podria ser una d’elles. Esperem que entre les meigas i els resultats de les eleccions hi hagi prou brou de cultiu com per intentar dur-la a terme. I si no és possible per recuperar la imatge de Isabel Almolda. De moment i per a qui interessi aconsello una mirada al facebook  d’Isabel Almolda Nieto, que està ple de detalls de la seva historia.

VOTARÉ EN BLANC

 

Encara que crec importa a ben poca gent, he d dir que sempre que hi ha hagut unes eleccions he votat als socialistes. La primera vegada al PSP, el partit de Tierno Galván, que era representat a Catalunya per l’aviador republicà Mata, i després el PSC ha tingut sempre el meu vot.

El mateix ha passat a les eleccions municipals, però en fa dues,  davant la llista que presentava el PSC a Mataró vaig decidir votar a Francesc Teixidó, i les darreres eleccions el meu vot va ser en blanc ja que creia, i el temps m’ha donat la raó, que no hi havia ningú dels que es presentaven que fos capaç de donar caire personal , i en especial to cultural a la ciutat.

 Ara , després de quatre anys dels més decepcionants per a la ciutat, amb un govern absolutament incapaç de generar res de bo, i absolutament incapaç de generar el més petit bri cultural a la mateixa, ans el contrari, a generar la fugida dels seus artistes i no recolzar cap de les seves aventures, veient les llistes  queda ben clar que el vot en blanc segueix essent la millor opció possible.

I com que no vull enganyar a ningú, així ho dic, alhora que convido als ciutadans propers a la cultura , i molt especialment a l’art , que actuïn així, ja que el proper Ajuntament que surti, vistes les llistes presentades, no presenta cap vímet que pugui elevar el nivell cultural amb actuacions que siguin bones per a la seva difusió.

Una actuació com la meva,  no votant un grup socialista, incapaç d’entendre la importància de la cultura com  element base de la cohesió d’un poble i com element essencial de la promoció de la ciutat  , em sembla la més adient i la total demostració d’amor envers la ciutat en la que vius.

Per això ho dic ben clar: Jo votaré en blanc. Em seguiu?

L’ENDEMÀ D,AHIR. JOE DART

 

Reinicia activitat Ca l’Antiga després de l’esforç artístic i personal  per a la direcció ,que va ser l’ample dispositiu al voltant del Maresme que va acollir en els seus espais durant tot l’any 2022.

Recuperades les forces després del feixuc treball que comportà un important èxit, recupera el to, iniciant un nou caminar expositiu que és encapçalat per Joe Dart , l’artista mataroní amb un ample caminar artístic i que ara , en aquest any 2023 sembla inicia una nova i potent volada artística , tal i com va mostrar en el seva experiència celebrada a Brussel·les a l’entorn del parlament europeu.

Fa més de trenta anys que vaig visitar el treball de l’artista per primera vegada , al museu del Vi de Vilafranca del Penedès . No tinc clara aquella exposició però entre ombres la visualitzo com molt contemporània. Després de forcs anys, vaig recuperar el seu fer en diverses exposicions realitzades al Maresme  en el seu  caminar per el surf art, amb una estilística freda amb la que aconseguia recrear uns paisatges freds capaços de transportar-nos a una dimensió desconeguda de la realitat més propera.

D’ell dèiem fa més de deu anys: Cada vegada més quant m’acosto a una obra de Josep Mª Jodar (Nom real de l’autor) la meva ment plàstica el correlaciona amb el sempre magnífic treball de Hopper. Si el grandiós artista americà ens subjuga amb la inquietant solitud que sap impregnar als seus espais i principalment al seus personatges , Jodar canvia la direccionalitat del seu fer per traslladar-nos a la solitud més intensa dels nostres paisatges més propers als que descontextualitza i els situa en una mena d’estat d’hibernació, en el que essent tot viu i actiu,  els injecta una mena d’estat en el que el distanciament el resitua en un nou estadi”

Avui retorno a aquell paràgraf ja que la mostra que ens presenta  a Ca l’Antiga recupera a aquesta filosofia mental. Joe Dart amb el domini de la tècnica, magníficament assolit en aquesta anys , ens apropa a tres grans peces que ens acosten a tres mirades individuals, però amb un enorme i evident lligam , que ens permeten acostar-nos a la nostre costa i alhora al mar que les uneix.

Son aquestes tres mirades impressionants, de grans dimensions, amb un treball molt acurat, semblant a l’aiguada, encara que realitzat amb oli, en el que la magnificència del paisatge, en un joc ben adient d’equilibri entre la terra i l’aigua, conforma una mirada  interior i ben personal a una comarca, el Maresme, la nostra, a la que dona un nou aire , portant-la cap una nova llibertat, més natural que no pas la real que tots més o menys coneixem.

En base i fonament a aquesta mirada de l’entorn proper, Joe Dart completa la mostra amb setze peces amb les que conjuga el paisatge marí amb el terrenal més proper, un paisatge ben propi de la comarca però alhora  que resta allunyat de les nostres retines habituals. Un diàleg a dues bandes que sorprèn i alhora copeja en fer-se evident als nostres ulls. Conclou la mostra amb una peca de mida gran, en la que de nou  la perspectiva  l ‘allunya de sentir-lo com un espai propi quan ho és de totes totes.

Amb aquestes vint obres , que essent realitzades sota una estètica freda, inerta i quasi asèptiques, Joe Dart ens presenta a la nostre mirada una manera diferent de sentir i apropiar-nos del nostre propi territori, aquell que coneixem, trepitgem a diari i en ell realitzem la nostra vida. Un anàlisi realitzat sota els paràmetres de l’emoció compartida entre els que hi vivim, i aquells que el sentim com quelcom viscut i ben nostre.

L’endemà d’ahir és una magnífica exposició que s’inicia amb una mirada per part de l’espectador que podria ser innòcua i que en anar descobrint racons i llocs ben coneguts, va espatllant-se fins explotar amb les tres espectacular peces de grans dimensions que ens esclaten amb tota rotunditat , omplint-nos l’ànima i fent-nos reconèixer la gran qualitat del presentat per aquest autor, massa desconegut per la majoria, quan amb el seu fer ens mostra la seva gran qualitat i intel·ligència pictòrica.

Recomano la visita .

 

“L’endemà de l’ahir”. Joe Dart

Ca l’Antiga. Teià

Del 20 de maig al 18 de juny de 2023

 

PSC MATARÓ I CULTURA. UN MATRIMONI IMPOSIBLE

 Aquest dimarts vaig acudir, convidat  tant per Toni Estopà com per M.J. Carrasco a la presentació pública del programa electoral (?) de cultura del PSC de Mataró per les properes eleccions municipals amb un resultat que amplia el de decebedor.

 Abans de tot , i per si algú no ho sap, soc socialista de cor, encara que no de carnet. Tota la meva vida he votat socialista en les eleccions generals. No ha estat el mateix en les municipals. Essent resident a Argentona , vaig votar una vegada per Iniciativa , amb Josep Fité de cap, i a Mataró , les properes eleccions seran les terceres en les que votaré en blanc, ja que amb consciència , i per a qualsevol persona que entengui la importància de la Cultura en la vida de la ciutat, és absolutament impossible votar el projecte (?) cultural del PSC , tant per la seva absurditat com per la seva inexistència.

Avans d'ahir va quedar evident un cop més, en la presentació pública feta a la Presó, sense micros, no fos cas que s’escoltés massa. Amb tan sols unes 50 persones, i amb escassa representació artística: Mariano Cabellos, Catherine Lorton, Esther Aliu, Margarida Riera, Manolo Prieto i una representant del Taller de Gravat. Com s’observa cap artista de primera línia entre els representants.

El que van dir és fàcil de resumir: Res, però res de res, entelèquies , figuracions però cap projecte clar , no tan sols en el món artístic ans també en el cultural. D’art en varen parlar  mig minut  escàs i per elucubrar al voltant del MAC, projecte imposat per la Generalitat i del que l’Ajuntament soto vocce , maleeix. Un projecte de fanfàrria , sense cap mena de resultats, ni artístics ni de contacte públic. I com a fet demostratiu era l’absència absoluta de qualsevol persona relacionada amb el mateix, en aquest presentació cultural.

En el que pertoca a idees culturals, cap ni una, ” mirarem de renovar el Monumental”, quan aquest és un teatre del tot obsolet que ja es volia tirar a terra en el temps d’Ivàn Pera com a regidor de cultura. Seguir recolzant el popular, amb les Santes al capdavant i afegir-hi  romeria del Rocío, i altres elements forans a la cultura de casa. Però d’apostar per una vegada per la cultura pròpia, res de res.

Deixant de costat l’inexistent projecte artístic, la resta va ser una debacle total, a qualsevol pregunta del públic, apareixia l’habilitat apresa de polítics d’ofici, amb cap  benefici fora del propi, com el cas del regidor de Cultura, que amb habilitat et deia que tenies raó, però que fora d’això, res més.

Una presentació cultural de poc més d’una hora i quart, amb preguntes del públic, ho diu tot. Cap aposta cultural general iniciada des de l’Ajuntament i per part dels assistents un “que hay de lo mio ” que demostrava la pobresa cultural d’un ajuntament sense cap mena de projecte cultural per el futur i que en aquest sentit porta a la misèria en el tema a una ciutat que s’esforça per a si mateixa en sortir del forat .

Un semifotisme generalitzat, traduït en no podem ni volem fer res fora de mantenir les quatre veles estructurades que queden  com son l’aula de teatre i la peculiar escola de música. De la resta, res de res que la cultura per el govern de la ciutat no serveix per a res fora de lluir una mica si tenim sort i algú destaca en ella.

Per a mi ja us ho anireu fent, perquè evidentment no serà amb el meu vot que aconseguireu els vostres nuls i quasi inexistents objectius. I si em permeteu , escolteu aquest diguem-ne consell, per les propers eleccions si no teniu res a dir, deixeu-vos de presentacions inútils i bajanades totals, i seguiu com ara, aprofitant-vos dels èxits creatius dels mataronins que treballen i s’esforcen lluny de vosaltres ja que no se senten representats pe aquest inútil departament de cultura.

PS.- Per cert, Cultura em segueix devent-me el que vàrem acordar per escriure el catàleg d’artistes mataronins a Nova York. Total era pel març del 2019, és a dir fa quatre anys. Suposo que el cobraré abans em mori, o al menys aquesta és la meva esperança, encara que amb els polítics actuals tot és possible, menys la correcció i la coherència.

 

35 ANYS SENSE EDUARD COMABELLA.

Ahir va fer 35 anys que va morir Eduard Comabella, l'artista mataroní, encara que resident a Llavaneres, més important que hem tingut per les nostres contrades  en el darrer segle. Un artista amb una capacitat creativa i personal que haurem de qualificar com agònica i que el portà a la mort, suicidant-se per crematori en les deixalles del Marina , per aquells moments en estat d'ensorrament per un incendi que havia petit.

Malgrat la importància de l'artista , la ciutat sosl té una obra seva que es troba mal penjada a la Biblioteca de la plaça Occitània i mai ha rebut cap reconeixement oficial, tal i com mereix , alhora , mal desada hi ha d'haver l'obra amb la que va guanyar el premi de Pintura de "La Nueva Herencia" que va ser lliurada al Museu , tal i com constava en les bases del concurs, i que va ser rbutjada pel seu director Carles Marfà, i de la que ningú sap on és. 

Crec que comença a ser hora de qe el Consistori faci el que li pertoqui per recuperar el seu nom i la seva obra. Per això avui repeteixo, posat al dia, l'escrit que li vaig dedicar fa uns anys en un anivesari com el que ahir celebràrem ben pocs.

Fa trenta cinc anys, en un dia com abans d’ahir, prop de les deu del vespre , un esperava el bus que l’havia de portar a casa seva a Argentona. A aquella casa en la que havíem convertit sopars inoblidables , com aquell inoblidable amb Monreal i la Marta Reniu, o moltes hores de xerrades.

Et vaig veure creuar la Pça Sta Anna amb un grup d’amics i et vaig recordar que l’endemà tenies cita amb mi a la televisió de Mataró. ”No em fallis” , et vaig repetir, coneixedor de la teva timidesa i la teva tendència depressiva que m’havia deixat penjat en més d’una entrevista concertada. “No pateixis, demà seré l’estrella de la tele”, em vas dir tot rient i amb aquella cara d’infant entremaliat que a vegades feies.

L’endemà , als volts del migdia, quan un estava treballant, em va arribar la notícia de la teva mort al Marina, representant l’obra que plàsticament havies fet en el mateix indret uns mesos enrere. Els meus sanglots van espantar als companys. I un cert sentiment de culpa m’envaí, tenies raó, No m’havies mentit, aquell dia tu series l’estrella de la tele.

D’això ahir en va fer  trenta cinc anys. I que queda del teu art i de la teva persona.? A en Jaume Simón, l’únic artista amb qui compartim públic el nostre dolor cada any en aquest dia li caurà una llàgrima i a mi, més enfortit, m’ennuegaré quan, com he fet cada any des d’aquell, faré un petó al homenatge al Van Gogh que tenies a la tauleta de nit i que em vas regalar tot dient i rient  que estaves canviant mobiliari i decoració. I t’estaves acomiadant , cabró, i jo sense veure-ho.

I m’enfonsaré un cop més en els records i aniré a la Pompeu Fabra a on hi ha l’única obra que la ciutat conserva de tu, per que l’altre que se li va cedir, el premi de la Nova Heréncia Mataronesa, votat a favor per Santi Estrany, el meu pare i jo, i en contra per Taio Maiol i Jordi Arenas,  va ser rebutjat per Carles Marfà que va dir que el Museu no podia acollir aquella merda, I l’obra ningú sap a on va anar  a parar. I està desapareguda.

Però tot això poc importa. El que importa és que el teu art manté avui per avui tota la seva vigència , mostra la seva excelsa qualitat i tota la teva trajectòria començant en el seu fauvisme, seguint per els creuats , incidint en l’abstracció ,  manifestant-se en el tachisme i acabant per el seu expressionisme radical i personal, és un encadenat de qualitat que ens fa empal·lidir d’emoció i ens segueix fent pensar que el teu nom , per justícia artística , hauria d’estar entre els grans del nostre país.

Però això ja és l’oblit. Sols et recordem els que l’estimem, però avui Cultura no farà ni una petita nota per recordar-ho quan Comabella és el pintor més important que ha donat el nostre entorn en els darrers cinquanta ants. És simplement el nostre Barceló. Però això , a qui importa en una ciutat desnortada que té a la cultura oblidada i als artistes en el menyspreu.

Res a fer. Sigui com sigui, avui volem foragitar els mals records , les òlibes que volaven al voltant com a negre presagi. Avui ens volem quedar amb el riure despenjat d’aquell magnífic artista que va ser un gran amic i al que som molts els que enyorem amb profunda emoció.

Eduard, siguis on siguis , cuidat . Un petó. Et seguim estimant i recordant-te sempre.