FELIÇ 2009

Començar el primer post del nou any comporta l’obligat , i alhora volgut, desig de que aquest sigui del bo i del millor per a tots. Per començar m’apunto a les dues cares de la vida que m’han quedat emmarcades en dues contradictòries reflexions que he pogut llegir i observar en aquests dies.
Per la part seriosa valgui la frase que m’ha recordat Almudena Grandes en una de les seves impagables columnes . És d’Antonio Gramsci i enguany s’escau com anell al dit. Diu: “Front del pessimisme de la raó valgui l’optimisme de la voluntat”.
Per la menys seriosa , la publicitat de les tendes d’esport “base”. En les seves bosses publicitàries han escrit el següent slogan: “Feliç 2010. A veure qui hi arriba abans”.

ABANDÓ
Comença l’any i en aquest període d’interregne tres persones ben volgudes per a mi ens han abandonat ,encara de manera ben diferent. Una definitivament ,i les altres en el que desitjo sigui tan sols un parèntesi .

JOAN ABELLÓ
El dia de Nadal moria en Joan Abelló. Artista i col·leccionista, home que ajuntava en un les vessants de gran artista i gran col·leccionista, com queda palès tant en l’anàlisi que puguem fer a la seva trajectòria creativa, com en la seva col·lecció privada que està dipositada en el Museu que porta el seu nom a Mollet del Vallès , on s’aplega una de les millors col·leccions existents al país, en les que a la categoria de les seves obres s’ha d’afegir la raó de les mateixes. Una col·lecció de la que a Mataró en vàrem tenir un tast a Ca l’Arenas , amb una representació magnífica d’autoretrats de grans artistes.

Amb Joan Abelló , mitjançant la seva obra, he mantingut una intensa i viscuda relació. Corria l’any 1953. Era una època que de la mà i al voltant del Dr.Estil·les , gran mecenes de l’art , eren nombrosos els artistes que s’acostaven a Argentona on es vàren celebrar importants exposicions. En Joan Abelló era d’un ells.

El meu pare , enamorat de la seva pintura va fer amb ell intercanvi d’un pot de farmàcia antic per una obra seva. És justament la que encapçala aquestes línies i correspon a un oli sobre paper que representa una batalla d’àngels. Respon perfectament a la tipologia de la pintura d’Abelló , amb aquesta força immensa de la seva pinzellada , i amb aquest cromatisme exaltat , que fa que els seus treballs semblin sempre depassar els formats per escampase pictòricament per tots els voltants.

Aquesta pintura va presidir de sempre el meu llit d’infant i d’adolescent. No puc negar que de petit i en els fantasmes que genera la foscor , el garbuix de la pintura em va neguitejar moltes vegades, i la por va passejar-se més d’un dia per la meva son. Però després la seva intensitat em va frapar tant que sempre he cregut que ella va ser una de les raons que més em va motivar a interessar-me per l’art.
Després , a la mort del meu pare , l’obra d’Abelló va caure en les meves mans i sempre ha estat en un lloc de privilegi de casa i és , sens cap mena de dubtes , una de les obres que més estimo i aprecio, com li vaig poder fer avinent al propi Abelló quan vaig tenir l'honor de presentar una exposició seva a l'enyorat "Aixernador" argentoní.

DE ANTONIO

Ahir va abandonar Mataró , per marxar cap a Dubai , on pensa establir durant un temps la seva residència, l’artista Antonio Gutiérrez més conegut per la seva signatura “De Antonio”.

De Antonio va aparèixer de cop i volta a Mataró fa aproximadament uns tres anys. Madrileny de naixement ( del cèntric barri del Retiro) , venia de Nova York i San Francisco on havia començat a desenvolupar la seva carrera. Una carrera que ha explotat del tot en aquests anys en que de la mà de Pepe Novellas ha fet un salt impressionant, tant en el desenvolupament tècnic de la seva pintura , com en l’eclosió absoluta del seu interior artista , amb un camí en el que ha anat deixant enrere un bon seguit de convencionalismes per aconseguir una obra treballada i de gran mèrit , ja sigui en la seva vessant més poètica , ben explicitada en els seus papers de caire orientalista exposats al Capgròs , com en la seva part més visceral i impulsiva com son les cinc gran peces que encara romanen calentes i que s’han quedat a l’estudi mataroní. Unes peces de clar simbologia sexual, plenes de sexe, tensió, força i domini , que bo seria que algun dia fossin exposades.

Un abandó , aquest de De Antonio , que esperem no ho sigui del tot, ja que de moment manté el seu espai a Mataró. Encara que rodamón genètic,-estem convençuts que anirà aquí i allà-, també estarem convençuts que de tant en tant es deixarà caure per la ciutat que el va acollir i que li ha donat força per arribar a ser l’artista valent i explosiu d’avui mateix.

Sort, i no dubtis que t’esperem.

(En la foto, De Antonio fent de nuvi en l'acte inaugural de l'exposició "El casament")

PACO RODON
Amb el canvi d’any Paco Rodon deixa definitivament el seu paper al Monjo.

De qui ha estat i quin ha estat el seu fer , quina ha estat la seva gloriosa trajectòria en el vell casalot del Camí Ral de Vilassar , tots en tenim prou consciència.
El mal final, lamentable per part del poder i una mica desgavellat per part d’en Paco , no ha de nalmetre una trajectòria que ha col·locat a Vilassar de Mar i a la seva sala del Museu Monjo en lloc capdavanter de l’art i la cultura del país , amb un seguit d’actes i principalment amb un llistat d’exposicions que fa embadalir d’enveja a hom que es dediqui a la sempre difícil tasca de gestor cultural.

Home de cultura fora de mides, lector infatigable, escriptor de gran nivell i coneixedor com pocs de l’art del nostre país, deixa una petja difícil , per no dir impossible , d’esborrar alhora que deixa un nivell tan alt que fàcilment si pot estimbar el seu successor.

Una herència que a bon segur caurà en mans de Llum Torrents , fins ara responsable del Museu de la Marina. Una persona amb un currículum professional i personal ben definit que no seria just comencéssim a discutir abans de començar el seu treball.
Un treball que molt ens plauria fos del tot positiu., Vilassar de Mar i la comarca ho precisen , en el que caldrà esmerçar molts esforços i principalment obrir la mirada cap una realitat de molt mé nivell que en la que ella s’ha mogut fina ara.

Una tasca en la que a bon segur li caldrà molta sort , que és el que li desitjem d’ençà ara mateix.