FER POLÍTICA O FER PAÍS

Amb aquest atractiu títol , l’Oriol Bohigas reflexiona amb intel·ligència i saviesa al voltant del “fet” polític. El desencís dels ciutadans, la deformació del paper dels partits polítics , la manca de veracitat i compromís dels programes electorals , per acabar amb una afinadíssima lectura dels resultats electorals del País Basc i les seves conseqüències.

Un article que recomano amb plaer i que espero que la gent del Govern de la ciutat el llegeixi en cura , i més tenint en compte l’amistat “professional” amb Bohigas El podeu llegir aquí : http://www.elpais.com/articulo/cataluna/Hacer/politica/hacer/pais/elpepiespcat/20090304elpcat_3/Tes , però si tan sols us voleu quedar amb una reflexió vagi aquesta:

“ Així, davant les equivocades formules operatives dels partits , tan escassament democràtics com el mateix sistema electoral, la manca de programes políticament compromesos i la insuficiència i el descrèdit dels líders – habituats a la mentida i l’insult -, el ciutadà ha perdut la confiança en la política. O la considera inútil sense adornar-se que això que abomina no és precisament la política, ans la mala utilització d’uns instruments, unes persones i uns partits que hi ha que sanejar radicalment “.

No cal dir res més.

QUATRE

Fa uns anys l’Ateneu Caixa Laietana va encetar el projecte “Quatre” en un afany de promocionar a artistes joves o emergents , però poc a poc el mateix s’ha anat desnaturalitzant per convertir-se en una bigarrada mostra de quatre artistes encara no consagrats i no habituals del circuit expositiu proper , que practiquen una pintura que podríem dir “diferent” del habitual de la temporada expositiva i que tenen així la possibilitat de rebre una atenció que potser en altres indrets no tindrien.

Enguany els escollits son la mataronina Laia Aranau (1966) , Pep Suari (Argentona 1957) , Stéphane Villafane ( Aveyron , 1969) i Sabrina Sampere (Sabadell 1975). La primera n’és , amb molta aventatge la millor de la mostra i a ella hi anirà dedicat el nostre comentari. De la resta en parlarem a bon segur demà.

LAIA ARANAU, LA IL·LUSTRACIÓ AL PODER


La Laia Arnau és una excel·lent il·lustradora , com ho ha demostrat abastament en els seus treballs professionals. Ara vol ser a més a més una bona pintora i en aquest afany presenta els seus treballs en aquest Quatre , com ja ho va fer de manera satisfactòria en la seva darrera exposició en el Monjo de Vilassar.

Laia Arnau disposa dels millors vímets per aconseguir un bon cistell artístic. Té tècnica , sensibilitat en alt grau , habilitat compositiva i cromàtica , i fins hi tot un detall no habitual en molts creadors com és el de disposar de manera clara del que podríem dir “visió d’espectador”.
Però també un apartat no resolt, com el de diferenciar clarament obra pictòrica i obra il·lustrativa. Mentre que en el primer cas la mateixa ha de disposar de tota la força per si sola , en la segona la seva força rau en la capacitat d’acompanyar en forma d’element plàstic i visual al un altra element més important , generalment de caire literari.

Per això el millor del presentat està en aquelles obres que poden individualitzar-se amb facilitat i que no pretenen res més que justament el que ells aporten per si soles. D’aquí que cal aplaudir el conjunt de peces de petita mida que conformen un conjunt de gran qualitat i d’atractiu visual i motivador, simplement envejable.

Igualment ens quedem amb les peces de mida més important en que Laia juga a l’aposta dels símbols i les referències , amb una bona càrrega onírica o surrealista , en les que l’atracció visual és important i la satisfacció estètica també.

No assoleix aquest nivell però en les seves obres més il·lustratives , ben fetes però massa toves , que s’esvaeixen en el conjunt i que a bon segur no haurien d’haver format part de la partida que ha escollit l’artista.

Una mostra que marca camins, que indica que en Laia Arnau hi ha fusta i de la bona , però que s’ha d’oblidar ràpidament de la seva façana il·lustrativa quan es llença a ser pintora, ja que amb la seva força i qualitat hi ha prou motiu i raó per confegir una exposició de les que es pugui gaudir amb tota intensitat.