TOCANT FIBRA

Ahir a “Quadern” , el suplement de cultura catalana del diari “El País” cohabitaven dos sensacionals articles d’aquells que son capaços d’aixecar ampolles i de crear una polèmica de nivell. Lamentablement no us puc oferir els enllaços ja que l’hemeroteca d’aquest diari és de pagament i no he pogut , o sabut , trobar-los a la xarxa , però si els podeu recuperar de veritat que paga la pena.

Un és l’habitual columna de Narcís Comadira parlant de Mir i Sorolla i l’altra l’entrevista amb l’historiador Xavier Barral , en relació al seu llibre “L’art Romànic catalàa debat” ( Edicions 62).

MIR I SOROLLA

Narcís Comadira parla d’aquest atzar que ha fet coincidir a Montjuiïc a Sorolla (MNAC) i Mir (Caixafòrum) , dos artistes que no l’han interessat pas gaire.

“Mir és més interessant que Sorolla, no cal dir-ho, i una antològica sempre hauria de moure més gent que uns cromos espanyolistes gegantins i vacus , però a Mir hi ha alguna cosa a entendre, i això fa mandra. A Sorolla no cal entendre res: és pura superficialitat”.
“L’antològica de Mir té més interès , és clar , tot i que Mir no és pas un geni, com ens volen fer creure. És un pintor que a vegades l’encerta, més aviat poques , d’una energia vital que es deixa anar en les seus intuïcions i s’abandona a un decorativisme sovint tan vacu com el de Sorolla, tan superficial. Tant Mir com Sorolla han oblidat el dictum de Leonardo que , per extensió, defineix tota obra d’art: La pintura è cosa mentale”.

“Gabriel Ferrater parlant de Sorolla posava el dit a la nafra, ja fa més de mig segle: “Les seves qualitats són externes de simple procediment, però no constitueix una base de cultura; i encara que avui molts ho obliden, convé tenir sempre present que la pintura és una forma de cultura o no és res. La pintura que nomès és obra de l’ull i de la mà, precisament, no és res” . De Mir es pot dir exactament el mateix.

Contundents reflexions dons les de Comadira , que en general comparteixo especialment en el cas de Sorolla. Sigui com sigui un bon punt de partida per a la visió de la mostra que espero realitzar demà , i per tant temps hi haurà de parlar de la coincidència o no d’aquesta contundent crítica.

XAVIER BARRAL

Xavier Barral és un important historiador de l’Art que va ser director del MNAC en els transcendentals anys entre 1991 i 1994. Ara ha escrit el llibre “L’art romànic català a debat” i en aquesta entrevista explicita de manera clara i contundent les llums i ombres del romànic en el nostre país.

El títol de l’entrevista ja és impactant. “El romànic català està sobredimensionat”. Els segons titulars no son menys: “El Crist de Santa Maria de Taüll no és la millor obra del romànic mundial”. “El romànic s’ha convertit en la nineta dels ulls de la qual no es pot parlar sense ofendre el país”.

De la llarga entrevista , que repeteixo us aconsello de totes totes , em quedo amb les següents reflexions”.:

“Va passar de ser un estil que no interessava , per pobre i insuls, a interessar quan es buscaven els orígens dels països. Puig i Cadafalch volia crear un país políticament i culturalment diferent d’Espanya, i va utilitzar el romànic per fer-li tenir un paper original en la història del romànic europeu”.

“No s’hauria d’eliminar el Monestir de Ripoll dels llibres d’arquitectura romànica , però sí publicar-ho amb un peu de foto que expliqui que l’edifici és una restauració feta per Elies Rogent i que l’únic romànic és el pòrtic i el claustre”.

“Al MNAC hi ha la millor col·lecció de pintura romànica que hi ha en un Museu, que és diferent del fet que siguin les millors pintures romàniques. El crist de Taüll no és la millor obra del romànic mundial”.

“El país és cultura, i la posteritat és cultura. .... Això és el que els nostres dirigents d’ara no han vist mai , però al segle XIX sí. “

“El que passa és que el patrimoni ara és turisme i riquesa , una dimensió que també es present en el tema de les obres d’art sacre de la Franja. Si no , no s’entén”.

“En el MNAC rebutjar “El mitjó” va ser una errada estratègica. Hagués estat un plus per al Museu ..... Tàpies va viure molt malament tot aquest assumpte. És un tema que en realitat parla de país petit. El mateix ha succeït ara amab Barceló i la seva obra per Ginebra”.

“El romànic fet a Catalunya no va influir gens a Europa , però el gòtic català sí”.

“Vull ajudar a veure el Romànic amb ulls més crítics. El romànic s’ha transformat en la nineta dels ulls de la qual no es pot parlar sense ofendre el país. S’ha de desmitificar el romànic”.

Contundents reflexions que també valen del tot la pena i que algunes de les quals signaríem a ulls clucs. Unes reflexions que conviden a llegir el llibre del que avui n’he pogut fer un breu apunt amb en Joaquim Graupera , aquesta gran historiador mataroní i especialista del romànic. M’ha assegurat que està molt bé. En espera de llegir-lo valgui el coneixement de la seva erudicció.