No sempre un pot escriure quan vol i desitja . Aquesta poca “formalitat” que intento dominar sense aconseguir-ho , fa que quan s’ajunten molts esdeveniments , - com per ex. ha estat en aquest darrer mes -, em quedin penjats temes que m’hauria agradat comentar , però que ara ja no tenen significat , i el que per a mi es pitjor , em queden sense comentar algunes exposicions , fet que no hauria de succeir ja que en el fons , bona part de la raó de l’existència d’aquest blog està en omplir el forat de comentaris artístics que la premsa no pot abastar.

Per això avui no passo de parlar de l’exposició que l’Enric Aromí ens ha estat oferint tot aquest mes en el Museu del Càntir d'Argentona i de la que un, en va fer la presentació en públic.

EVOLUCIÓ

Enric Aromí és un artista argentoní que va destacar en el camp de la fotografia , especialment en la publicitaria i en la que tenia a la figura femenina com a protagonista.

De fa ja un temps , va decidir dedicar les seves inquietuds sensibles al camp de la plàstica , i es mou en un camp indefinit entre la pintura i la fotografia , compartint conceptes i a voltes tècniques , però no practicant l’habitual joc de la fotografia pintada i sí en canvi en la recerca de noves tècniques que acoblin de manera no superposada i sí integrada , el bo i el millor d’ambdós conceptes. És a dir , que la seva obra ni és pintura , ni fotografia , ans més aviat tot el contrari. És una aposta tècnica personal que ves a saber si desvetllarà en tot o part en la xerrada que celebrarà el proper dijous en el Museu del Càntir.

Però sigui com sigui hem de convenir allò de que la tècnica ha de ser mitjà i mai finalitat. Certament l’ambigüitat amb que l’obra es presenta a l’espectador és un magnífic esquer per cridar la seva atenció , fins i tot amb una certa tensió i curiositat , però sortosament la resta , l’obra en sí ,presenta suficients punts d’atenció com per oferir reflexió i exigir respostes.

Exteriorment els treballs d’Aromí engresquen per l’acurada imatge que ofereixen. Una imatge que encara que a voltes sembla presentar-se sota una asèpsia exempta d’emocions , provoca un run run en l’espectador que comprèn que alguna cosa més s’amaga en la proposta de l’artista. Una proposta que vol ser ampla , dura i intensa però que a vegades es perd per l’acumul d’intencions que reuneix en un sol treball.

La depuració del concepte és dons potser l’element a corregir en el treball d’Aromí. Com tants artistes que han arribat “granadets” al conreu de l’art , en ell s’acumulen els conceptes i les idees a desenvolupar de molts anys , y existeix una necessitat interior d’abocar-les sense mirar el raig. D’aquí que a vegades la crítica social , en especial el seu discurs feminista , quedi diluït quan no confós, en el munt d’impactes que vol expressar en tots i cadascun dels seus treballs.

Una exposició dons que cal mirar amb cura en el sentiment que en aquest el seu mon peculiar s’està coent un brou de cultiu prou interessant , com ja han considerat els americans o l’anglesa Saatchi Gallery, que estan en el seguiment de la seva obra.

Ara sols falta depurar , concretar , establir preferències en els conceptes i despullar-los del tot per aconseguir que en la seva nuesa arribi en plenitud el concepte artístic d’aquest argentoní que vola satisfet pel món de l’art.

ASSORTIT DE VARIETATS

De la bona quantitat d’imputs rebuts en aquests darrers dies , n’hi ha un bon grapat que be en valen quatre ratlles.

Molt interessant el projecte municipal relacionat amb les Masies del territori. La seva ubicació en un concepte personal i econòmic , i l’establir en la realitat uns fonaments que marquin les pautes al voltant del que en podríem dir “pla d’usos” em sembla un sentit acurat per mantenir aquest eix passat – present – futur , a vegades tan difícil d’establir en elements tan peculiars i personals com aquestos.

I cap el passat va ser la mirada que de casualitat vaig trobar a la tele , en un programa en que es feia record de Joaquin Soler Serrano i les seves entrevistes "a fons" en el ja oblidat UHF.

Veure de nou un petit boci de les mateixes amb Josep Pla, Salvador Espriu , Mercè Rodoreda, Dalí, Vázquez Montalbán ... , amb el remor estrany de sentir-los parlar en castellà , ha estat un moment que ens ha fet enyorar els programes d’entrevistes en profunditat que semblen del tot desaparegudes de les nostres televisions.

He criticat durament , i crec que amb tota justícia , les darreres actuacións eclesials en temes com abort , Sida i condons. Ho feia des de la prespectiva del no creient i demanava una opinió per part dels creients. M’ha agradat molt la sinceritat i contundència de les paraules de Baron. Sense embuts expressant la seva, que és la que predomina en general. Altres opinions en canvi m’han semblat pixar fora de test. Parlar de la llibertat d’elecció i jugar a la confusió acaba portant a subvencionar llibres com el que la Diputació de Castelló ha fet amb un temari quasi d’apologia franquista. Hi ha temes i punts en que no valen mitges tintes.

Com és el cas de la financiació. Ara , després del fet i del dit pel PSOE , quin paper li toca fer al PSC?. Sí , és cert que podem mirar a l’altra costat i refregar-li per la cara a Mas, tot el malament que ho ha fet CiU en el seu monopoli del poder , però la qüestió és altra.S’atrevirà a votar el PSC en contra del PSOE per a tal de defensar Catalunya , tal i com deia Chacón en la campanya electoral?.
La resposta la tenim tan clara que cada vegada està més clar la necessitat de refundar el PSC.
Sort que sempre ens quedarà Castells.

EXPOSICIÓ FANTASMA

En el Facebook , Ramon Bassas penja unes fotos d’una exposició d’art contemporani a Can Palauet , segons sembla d’artistes de Reus. Em sorprèn dons no en tinc cap noticia. Miro les notícies del Capgròs , les del Tot i res de res. A l’agenda cultural tampoc, ja que consta l’exposició de Novellas que lamentablement pel que tots sabem no va ser possible i.... A més com que soc de barri i aquí no arriba cap propaganda cultural de res del que fan a la ciutat ja que deuen considerar que ens trobem a l’Oest del Pecos , considerant frontera cultural les Rondes....

Vist això sols queda acostar-se al llustrós i renovat weeb municipal , que segons no es cansa de repetir el seu responsable Carlos Fernández és el “no va más”.
Per tant sols queda prémer Cultura , cercar equipaments , indicar Can Palauet i Oh sorpresa ! , l’exposició vigent segons el web municipal és la d’Eduard Comabella que va tancar les seves portes el 15 de febrer. ( D'això en diuen mantenir una bona actualització).
Ens queda la darrera oportunitat i és cercar a l’agenda i en ella no apareix que es realitzi cap exposició a Can Palauet.

Em queda dons el dubte. Les fotografies d’en Ramon Bassas son certes o és un joc dintre del facebook?. Si són certes i representen una exposició que es realitza en la sala d’exposicions Municipal , algú em vol explicar quina manera tenim els ciutadans d’assabentar-nos de les mateixes?.

Sí , ja sé, que la gran majoria d’exposicions que ens ofereix Can Palauet son tan dolentes que per higiene mental és millor no visitar-les , però a vegades ens pica la curiositat.
És per això que sí algú sap del que tracta l'exposició , que be podríem qualificar com fantasma , i m’informa li quedaré molt agraït.

PS.- En la passejada pel web municipal he quedat del tot indignat ja que en l’apartat d’arts visuals no sols no es dedica ni una ratlla a qualsevol manifestació artística que no sigui l’art contemporani ans s’arriba a la mesquinesa de que quan es parla de Ca l’Arenas sols es diu que compte amb tres espais dedicats a projectes d’arts visuals de joves artistes, obviant-se tota la resta.
És per això que cal exigir la correcció pertinent d’aquesta mentida i que s’expliqui la realitat de Ca l’Arenas.

De l’escrit general millor ni parlar-ne , ja que és l’exemple més evident d’aquesta discriminació envers tot art que no sigui l’anomenat per l'IMAC com a contemporani. Una discriminació que sols busca la seva desaparició.

Per això bé farien els responsables del Web , amb el regidor Carlos Fernández al cap , d’obligar a modificar tan lamentables escrits que falten del tot a la veritat i a la realitat.

I no oblidem que ho fan amb el segell de garantia que implica un weeb municipal.