JOAQUIM MIR

Sense embuts he de reconèixer que em va agradar , i força, la mostra que Caixafòrum dedica al pintor Joaquim Mir (1873 – 1940 ) de la mà del comissariat de Francesc Miralles . Una mostra que encara que es qualifica d’antològica potser caldria definir-la com a retrospectiva ja que son forces les obres importants que no hi son presents , i en canvi si que n’apareixen d’altres que no superen el llistó de qualitat que hauria de precisar una mostra d’aquest tipus.

La mostra s’estructura en diferents capítols , sempre relacionats amb els llocs en els que va viure , el que marca un camí d’evolució més fruit de l’espai que no pas del temps fet que distorsiona el seguiment del seu camí evolutiu , encara que la dispersió del mateix ens permet acceptar aquest criteri com vàlid per establir el nexe de la mostra.

Així podem veure el caminar de Mir d’ençà els seus començaments amb “el grup del safrà” , fins la darrera època de Vilanova i la Geltrú , amb els seus passos pel Camp de Tarragona, Reus , L’Ailexar , Andorra i molt especialment el seu pas per Mallorca on refermà bona part de la seva estilística pictòrica tan personal.

El seu impressionisme personal amb aquest toc deliquescent que remarca la seva habitual orgia cromàtica , es dona mà en aquesta mostra amb treballs de la seva època més simbolista i fins hi tot fauvista . Ismes , modus i maneres que en certa manera va anar barrejant en el decurs de la seva trajectòria en la que el color i la llum en van ser far i guia.

Una exposició que es visita de gust , però amb molt evidents salts. Al costat de peces que sorprenen per la seva qualitat , bellesa i fins i tot novetat , n’hi ha d’altres que tenen de la veritat de Mir, tan sols la signatura.

Exposició però que a bon segur tornarà el nom de Mir a la primera fila de l’actualitat dels artistes de la primera part del segon segle , en la que mica en mica semblava haver deixat de tenir-hi protagonisme.

Una exposició ben aconsellable , en especial per a tots aquells practicants del paisatgisme a l’ús.

Ps.- El comissariat de la mostra és de Francesc Miralles , crític barceloní que com cal recordar estat entossudit en deixar el seu arxiu a la nostra ciutat.
Ja fa temps que ningú en diu ni un borrall i el silenci plana sobre les bones intencions. Segons sembla es pot dir que ja fa temps que tot està acordat , que existeix l’espai físic , però que manca el tema organitzatiu i tècnic de la classificació , que ha de realitzar el Museu de la ciutat.
O sigui que malament anem, però no estaria de més que l’IMAC en fes cinc cèntims del punt on es troben les negociacions .

DE SANTES

Quan s’acosta la primavera i el sol comença a convidar a passejar-se a prop de mar , els santeros de pro trenquen la hivernació a la que han estat sotmesos i la potinga màgica que els hi dona força comença a bullir.
Artísticament parlant dos son els temes estrelles: Cartell I Exposició de fotografies , i les dos penso que enguany pinten molt bé.

Com sap poca gent , el cartell de Santes d’enguany ha estat ja encomanat , i no puc negar que el nom m’agrada . Sempre he tingut feeling amb la seva manera de ser i penso que presentarà un treball brillant que agradarà , encara que a bon segur sigui d’aquells de digestió lenta , és a dir d’aquells que comença amb la indiferència i acaba amb l’aplaudiment . I ho dic sense tenir ni idea del que pensa presentar.

La seva obra és Molt Vibrant en la seva sensibilitat i el resultat acaba essent sempre Molt Valuós. Quan es conegui el nom , estic segur que crearà polèmica però aquesta s’anirà dissolvent i el resultat espero que sigui del tot escaient.
A priori te la meva confiança , i si hagués calgut, el meu vot.

En el que pertoca a l’exposició fotogràfica , he de dir que el projecte és àgil, agosarat , novedos i absolutament modern, tal i com és habitual en Soler&Balcells.
Altra cosa és si es podrà dur a terme o no ja que lamentablement el pressupost per la mostra és tan escàs que generalment els artistes / fotògrafs han d’afegir diners de la seva butxaca per intentar acostar-se a la seva idea , el que és del tot lamentable.

Per això, i ara encara a molts mesos vista, crec que caldria refer tota la història i evitar així aquesta ximpleria del secret , de que ningú ho sàpiga , quan hom en va ple.
Cal apostar per un jurat conegut , que dongui la cara i que cada any en presentar el cartell i l’exposició de fotos , presenti el nom dels següents escollits. Així hauria temps per treballar , per decidir i per que tot funciones com cal , que és de manera ben diferent a aquest estúpid secretisme que m’impedeix dir que ................... ha estat a qui s’ha encarregat el cartell.

Però lamentablement un també entre en el joc i deixa la paraula per penyora.