LAIA BLEY. TAST CROMÀTIC



Superada ja de fa força temps l’obligada penyora del nou vingut, cada vegada val més la pena acostar-se per l’espai expositiu que la gent del Sant Lluc mantenen al Casal Aliança. Els habituals ja sabem que en ell no hi trobarem la gran exposició, però sí que se’ns farà avinent el progrés d’aquell creador que intenta superar el graó de simple afeccionat per començar a poder-se considerar artista . Trobarem la petita exquisidesa , en forma d’aventura poc comercial per part d’algun artista més reconegut , o trobarem la sorpresa d’un nouvingut desconegut que ens sap captivar amb una mirada nova i fresca.

O potser ho trobarem tot plegat en un estrany mix en el que tot és possible, com en part succeeix amb la mostra de l’artista de Premià , Laia Bley , que amb la seva mostra “Tast cromàtic. Entre el blanc i el negre” ocupa actualment aquest espai.

Laia Bley fa ben poc que ha acabat els seus estudis de Belles Arts i per tant surt amb força explosiva i expansiva a demostrar tot allò que amaga al pap i que tantes ganes té en mostrar.

Sortosament no sembla haver acabat els seus estudis d’una manera mediatitzada , com ho fan tants dels seus companys , i se la veu segura , i independent , però com no amb un important garbuix fruit del poc afermament, que l’obliga a presentar totes les seves característiques i virtuts , així, tal com raja , el que provoca la lògica confusió de la dispersió, que sols es solucionarà quan , mica en mica , la Laia vagi eliminat aquelles estelles que menys s’adiguin al seu fer, i es centri i concentri en la seva personalitat més íntima i sincera.

Diem això ja que en aquesta ocasió l’artista ens atabala amb escultures figuratives i no figuratives , pintura el mateix del matei i obra gràfica en la mateixa dispersió. És a dir, conjunt de contradictoris en el concepte i en la tècnica, encara que cal remarcar que amb una formalitat de realització prou atractiva i etructurada.

I encara que forçosament ha de ser la mateixa artista qui ha de decidir el seu futur i que ha de marcar de manera ben clara el seu camí, que forçosament ha de defugir d’aquesta dispersió temàtica , tècnica i conceptual, bé val la pena apostar per la seva vessant més expressionista , tant en la pintura, escultura, com en el gravat.

És justament aquí, quan deslliurada de l’obligada cotilla de l’aparença i la referència , quan Blay denota la seva trempera, la capacitat de recerca , una bona mà en la tècnica i una força en l’equilibri del concepte i la realització que ens permet apostar per ella, sempre i quan sigui capaç de fer tria i eliminar tot allò que és llunyà a la seva identitat artística.

Laia Bley és dons un nom nou que caldrà apuntar a l’agenda com una futurible a la que caldrà seguir si encerta , com esperem, en l’acurada depuració de la seva actual diversitat.

GAL-ART

Ja fa uns quants dies que vaig parlar de la inauguració d’aquest nou espai d’Art a Mataró, a la Rda O’Donnell ben a prop de la pça Granollers , però no n’havia fet cap comentari més al respecte.

No ho havia fet ja que la meva primera impressió va ser tan poc positiva que essent sincer , com intento ser-ho sempre, el comentari podria haver estat del tot destraler. Vaig preferir apostar en una millora amb la línia del que els hi deia el primer dia: “ Hi ha futur, ja que a partir d’avui tan sols podeu millorar”.

El cert és que en Joan I en Dani, nouvinguts al món de l’art del que n’eren aliens fora del seu esperit d’afeccionats , han fet dues coses molt bé , com ha estat parlar amb molta gent , i escoltar també molt. Això ha fet que el Gal-Art d’ara mateix ja es diferencia en molt del que s’inaugurava i els projectes i les intencions, comencen a ensumar el bon camí.

Està clar que cal refilar moltes coses , que potser de moment s’ha de deixar de costat algunes elucubracions i concentrar-se en la posta en marxa d’una certa dinàmica que podríem dir de rutina i que en realitat és la que acaba essent de subsistència. Cal seguir treballant i forjant un projecte humil i senzill, en el desig de que agafi ampla volada.

Per això hem tardat en fer-ne comentari. Ara Gal-Art comença a ser un esborrany de galeria i en el mateix ells saben que tindran el nostre suport, aquell amb el que podran recolzar-se, però que no defugirà de les crítiques pertinents per a millorar. Esperem que del seu esforç, ganes i il•lusions n’aparegui un espai humil si es vol, però ben necessari en el minvat camp expositiu mataroní.

I com que seguim sense resposta a les nostres preguntes,

TRANSPARÈNCIA A L’IMAC?
QUINES SON LES DADES DE LA SUBVENCIÓ A MARTÍ ANSON PER A PRENDRE PART EN EL PROJECTE DE L’EMPRESA LATITUDES PER A LA TATE MODERN?
PENEDÈS I PERA DIMISSIÓ.

TRANQULITAT

I molta. Just el que necessitava i el que em recomana el cardiòleg després del bon resultat del darrer holter , encara que amb uns massa abundants extra sístoles en els moments de stress. O sigui que lleugera medicació per un costat, i necessitat d’agafar-me les coses amb més calma per l’altra. Una calma que en el que pertoca al costat artístic , l’element bàsic d’aquest blog , segueix essent molt difícil en aquest Mataró culturalment dominat per un IMAC que exerceix com.. (... millor fer cas al cardiòleg , respirar a fons i … ).

Potser per tot això s’agraeix l’exposició que s’inaugurà divendres passat a la sala del col•legi d’aparelladors amb les pintures d’en Modest Almirall i les escultures de la Teresa Riba de la que caldrà parlar en els propers dies. Una inauguració que com sempre es celebrà sense ningú de l’oficialitat , ni de la que mana ni de la que està a l’oposició. Que hi farem, ja estem ben acostumats a aquestes absències.

Magnífic el dissabte , amb excursió familiar a la sempre bucòlica Banyoles, un espai massa vegades oblidat i en el que la serenor domina. Passejada per l’estany ( que no llac ) , magnífic dinar en el sempre recomanable, - per qualitat i preu -, Can Xabanet i diada per afermar lligams , aquells que per sabuts no cal tampoc descuidar. La visita a Banyoles , em porta un record vers l’Alícia Romero , per cert segueix pendent una cita per Can Minguell, que arribarà la inauguració, ens queixarem de les promeses incomplertes i després es dirà de la mal llet d’alguns. Dons bé, un record per l’Alícia a la que convido a visitar l’oficina d’informació turística de Banyoles i el seu acuradíssim disseny i merchandaising. Per tenir-la en compte i imitar-la si s’escau, per més cofois que alguns estiguin per uns premis de l’ habitualment tendenciosa Diputació.

En resum, una magnífica diada ben acabada amb la Final de Champions i el més que merescut triomf de Mourinho, un magnífic entrenador , - el millor del món ?-, amb el que concordo en aquest toc de provocació que sempre té, però que no és fruit d’una xuleria sense mides , i sí d’un treball ben fet a la recerca de la perfecció, tal i com marquen els resultats obtinguts.

Tranquil•litat ahir amb la mare d’artista convidada. Cal cuidar-la. Quasi vuinta-vuit anys i un cap que funciona a entrebancs , però sempre una mare.

Sopar casolà i a casa , amb els amics. Amb aquells que saps que simplement “ son dels teus”. Que estan allà. Que pots estar temps i temps sense estar junts, però que si els necessites , estan allà, sense preguntar, sense voler saber res. Son els teus amics, - potser ho hauria d’haver escrit amb majúscules -, i amb això ja n’hi ha prou.
Per això amb la Rosa , l’Oriol, en Quim i l’Anna, , tot donant-nos compte que a les “petites” ja no els hi cal taula apart... Quina magnífica vetllada.

I avui un matí de jeure. “Perdidos” domina a bona part de la família, a la que s’ha llevat a les sis a veure el final en directe i a la que ha esperat per veure-ho enregistrat. I un , llegint el diari i gaudint de la tan recomanada serenor a la que ajuda el Spotify , - quan et valoro -, d’acurat contrapunt.

Però tot això no deix en un segon apunt l’emprenyada que tinc , mantinc , i “ el que te rondaré , morena” que deia el pare , al voltant de l’actitud de l’IMAC en general i dels dos regidors que el comanden , en Sergi Penedès i l’Ivan Pera , que han demostra públicament que no han entès res. Que ells no son majestat sobiranes , amb uns súbdits que els hi devem submissió i respecte, i sí en canvi, son els “nostres” representants , i per tant és a nosaltres a qui deuen explicacions i respecte.

No puc negar la meva satisfacció aquests dies , quan de manera directa , indirecta o circumstancial, - com si de fets gramaticals es tractés -, he rebut un suport absolut , i molt potent , davant tot el que ha envoltat el que hauríem d’anomenar

CAS ANSON

En primer lloc crec que cal explicitar de manera ben clara i contundent , el respecte i per que no dir-ho, l’ admiració i un punt d’enveja a Martí Anson. Ell crea un projecte , lluita pel mateix i aconsegueix el seu fiançament global, el del projecte i el del seu sou. O sigui que res a dir, fora del respecte absoluta i fins i tot, repeteixo, l’admiració.

Però això no ha de fer oblidar l’obligació de l’IMAC envers els ciutadans , explicant i explicitant a on van a parar els diners de tots. El projecte d’Anson ve ja de lluny , i mai s’havia dit res a ningú. Evidentment tampoc al grup de masells que callats i disciplinats segueixen en el Consell sense dir ni mu, abaixant el cap i tenint fins i tot d’arribar a haver de solicitar la caritat de ser informats de certs actes , abans de que els mateixos siguin públics en les agendes de la ciutat. Un grup que si tinguessin dignitat , que per el vist no la tenen, haurien o dimitir o exigir que s’acomplís fil per randa el paper que tenen per llei encomanat.

L’IMAC no tenia cap mena d’intenció de dir res de res del projecte d’Anson , el que és fet fefaent de la seva inutilitat. Si col•labores amb un artista local per que aquest estigui present a la Tate Modern, en un moment tan important com el del desè aniversari, el natural és llençar la notícia als quatre vents . L’IMAC res de res. L’acte va ser la setmana passada i el silenci oficial més absolut planà per damunt l’esdeveniment.

Sols quan salta la llebre , - i aquest blog en té molt a veure -, i tot es complica , de cop i volta , sense cap mena d’avis previ, sense aparèixer en agendes , ser comunicat a mitjans locals etc, i amb una nota de premsa apareguda a corre cuita i al migdia , que el passat dijous , a darrera hora del vespre , i no sé pas davant de qui, Anson i el seu BMW van ser presentats davant de Can Palauet per fer el paripée. Celebració aquesta que encara ha encès més els ànims del món artístic local.

A moments d’ara és més obligat que mai donar explicacions . Fer pública tota la història i ensenyar xifres i dates . Per cert , entre les mateixes estaria bé explicar si la multa per excés de velocitat que Anson va patir en el viatge , corre a càrrec de l’IMAC, el conductor o l’empresa , encara que evidentment la mala imatge és tota per l’IMAC.

I aquesta hauria de ser la primera de les moltes explicacions que l’IMAC , que mai para boca , deu als ciutadans.
Cal explicar el tema de Can Xalant , l’any de retard en el concurs i els mesos de propina que significa per els seus administradors.

Cal explicar el concurs de tècnic d’arts plàstiques , declarat desert després de quasi un any.

Cal explicar qui ha estat el jurat del cartell de Les Santes i eliminar la mentida de la unanimitat del mateix. L’elecció de Dani Montlleó va ser del tot controvertida , amb diversos vots en contra , i la imposició del mateix va ser tan visceral que hi ha representants que ja han expressat la seva decisió de no prendre part en el jurat de l’any vinent , si no s’estableixen uns criteris d’igualtat d’oportunitat per a tothom. La unanimitat sols va ser , com és sempre, quan l’artista va presentar el cartell que com és lògic sols hauria de ser rebutjat davant uns consideracions molt estridents que poguessin vulnerar les lleis o ferir la sensibilitat dels ciutadans.

Cal explicar per què quan aquesta setmana s’acompleix un any de la biennal Torres Garcia , encara no s’ha trobat lloc per l’obra guanyadora de Marc Llacuna. Per que, tal i com va prometre Baron , ningú s’ha adreçat a ell per demanar la seva opinió, i per que es va mentir en la darrera exposició de Can Palauet quan s’indicava que estava penjada a la Pompeu Fabra , fet que no era ni és, veritat.

Cal explicar la negativa permanent de la gent d l’IMAC , amb Penedès i Noè al cap, negant-se de totes totes a organitzar l’antològica dedicada a Pepe Novellas que ja havia d’haver-se inaugurat el passat mes de febrer. Cal explicar el per que de les seves afirmacions a qui les vulgui escoltar , que mentre ells tinguin el mínim poder, mai es farà l’antològica de Novellas. I que Baron ja pot anar piulant que...

Cal explicar el projecte expositiu de l’IMAC en les seves diverses sales, i per què la plàstica és marginada de manera continuada del mateix.

Cal explicar el per que , havent la gent del Llimoner demanat una exposició antològica per Santi Estrany ( també ho han fet per Raúl Capitani) , quan aquesta es realitza , ni se’ls avisa , ni se’ls convida , ni tenen la decència de dir d’on surt la proposta?.

Cal explicar com és que els artistes plàstics han estat foragitats de Ca l’Arenas i ara s’anuncia la pròrroga de l’exposició de la planta superior comissariada per Assumpta Montellà. No serà per les cues que diàriament omplen les vorers del carrer Argentona , impedint el pas dels ciutadans de a peu?.
Tot lloant la qualitat de l’exposició, cal remarcar que la mateix és de màxima idoneïtat per un Museu d’Història però poc té a veure amb un centre d’Art , com el de Ca l’Arenas.
Ara sols queda veure si també hi haurà pròrroga amb les exposicions que de manera tan vulgar omplen la planta baixa del vell casalot.

Aquestes i moltes coses més han de ser explicades amb tota mena de pels i senyals per part de l’IMAC . I fer-ho de manera clara i convincent. I el Govern, corresponsable del mateix, hauria d’obligar a Penedès a ensenyar les seves cartes o a cessar-lo fulminanment.

PACTE O DIMISSIONS

Fa molt poc , en una entrevista que em realitza en Vern Bueno , en motiu dels meus 35 anys de vida crític deia textualment:
El problema actual és que existeix un cisma absolut entre l’oficialitat i els artistes de la ciutat. Però això es pot arreglar, perquè els artistes tenen ganes de fer-ho. Necessitem un gran pacte que replantegi el pla d’usos de tots els equipaments expositius. Que farem amb l’Espai F, com reformularem Ca l’Arenas... Una aposta per la coherència i per la participació dels propis creadors. A Mataró disposem de la base necessària per arribar lluny. Tenim molts artistes de tots els estils i tendències, amb un nivell general més que acceptable; tenim públic que va a les exposicions i comptem amb mitjans de comunicació que en garanteixen la difusió perquè sempre han apostat per l’art. Amb tot això i amb l’arribada del Museu Bassat sí que podrem posar Mataró en el mapa artístic del país.

Al poc vaig rebre notícia d’un membre del Govern tot dient:" En prenem nota , posem fil a l’agulla”. No s'ha fet res de res i ara el cisma s’ha engrandit i cal una actuació ràpida i contundent.

Una anècdota n’és prou definitòria. El PSC vol realitzar una conferència amb la cultura com a protagonista i amb una gran firma com a ponent. Com que pretén defugir els llocs i camins habituals, demana la meva col•laboració per trobar un lloc tan adient com atractiu. L’aconsegueixo. Ara , davant tot l’affaire , la persona que cedeix gentilment l'espai, que malgrat la seva reconeguda qualitat , mai ha estat escollit per realitzar res amb l’Ajuntament , s’indigna , amb tota la raó.
“Ens volen per que lluïm, fem bonic , donem nivell, marquem qualitat. Ens demanen favors , però a l’hora de la veritat, què?”. Potser comença a ser hora de que els artistes ens plantem davant l’actitud municipal”.

Hem arribat a un cul de sac que cal trencar. És obligació del Govern establir ponts i refer converses. Cal ineludiblement una gran taula rodona per establir uns criteris de consens que dongui a cadascú el que li pertoqui i que permeti finiquitar aquest genocidi de la plàstica organitzat des de l’IMAC , amb la complicitat del Govern.

Mentre, no ens queda res més que seguir cridant.

TRANSPARÈNCIA A L’IMAC ?

QUINES SON LES DADES DE LA SUBVENCIÓ A MARTÍ ANSON PER A PRENDRE PART EN EL PROJECTE DE L’EMPRESA LATITUDES PER A LA TATE MODERN?

PENEDÈS I PERA DIMISSIÓ.

TRANSPARÈNCIA A L’IMAC? .
PENEDÈS I PERA DIMISSIÓ

En el post del passat dissabte 15 de maig vaig fer públic el mail que havia dirigit al Vice-President de l’IMAC , el regidor Ivan Pera del PSC , tot demanant-li informació al respecte de la subvenció atorgada a Martí Anson per a prendre part en un projecte de l’empresa “Latitudes”. Demanava quina era la quantitat de la mateixa , si aquesta havia estat atorgada a dit o havia passat pel Consell i si existia alguna compensació per part de l’artista.

La petició estava fonamentada en la tan parlada “transparència municipal” que hauria de permetre als ciutadans saber la veritat de les actuacions municipals i les seves raons.
Avui he rebut resposta del regidor Ivan Pera , que cal repetir és el Vice President de l’Institut Municipal de Cultura. La resposta és aquesta:

Benvolgut Pere,

He fet arribar la teva carta al regidor de cultura Sergi Penedès, i n'hem estat parlant.
Entenem que és al President de l'IMAC i regidor de cultura a qui has de fer arribar les teves preguntes, que et respondrà amb molt de gust i que és qui ho ha de fer.

Atentament,
Ivan Pera i Itxart

El cert és que trobo inconcebible la resposta. D’entrada em costa entendre que un Vice-President no tingui suficient autoritat per explicar públicament fets que haurien d’estar a l’abast de tothom i que per tant ni tan sols haurien de motivar aquesta i altres preguntes de manera pública.

Essent benvolent , un pot entendre que per evitar malentesos degut a ser els màxims mandataris de l'IMAC de partits diferents , existeixi el comentari entre ells de l’esmentada petició. El que no puc entendre de cap manera és que si la carta ha arribat a mans del regidor Penedès i a més s’ha parlat del tema , s’emboliqui la troca i es respongui tot dient : torna a començar, per que no has seguit el camí reglamentari , circumstància que denota clarament el desig d’anar fent la viu-viu i no ser ni coherents amb la tan repetida transparència ni amb el sentit de participació dels ciutadans.

És clar que hom que conegui la història i els seus protagonistes principals, en aquest cas Sergi Penedès i un mateix , sap que la resposta no existirà mai, ja que no cal ni repetir la llarga història de desavinences, culminada pel fet de ser vedat per a qualsevol acte de l’IMAC per anti-democràtica decissió del seu regidor.

No penso per tant reenviar aquest mail ja que entenc que essent-ne el regidor coneixedor del mateix ,i havent-ne fins i tot parlat, la resposta hauria de ser automàtica i normal.
Per tant, i mentre aquesta no arribi , tots els post que publiqui a partir d’ara, acabaran amb la pertinent demanda de la mateixa , exigint transparència i la dimissió dels dos caps de l’IMAC, Srs Penedès i Pera.

TRANSPARÈNCIA A L’IMAC?.
QUINES SON LES DADES DE LA SUBVENCIÓ A MARTÍ ANSON PER PRENDRE PART EN EL PROJECTE DE L’EMPRESA “LATITUDES”?.
PENEDÈS I PERA , DIMISSIÓ.

SENSE CULTURA DE L’ESTALVI

El passat dilluns La Vanguardia publicava un magnífic reportatge de Celeste López i Luís Izquierdo , de títol “Sin cultura de ahorro”. És un article magnífic que si podeu recobrar us recomano, i que lamentablement no està en xarxa ja que l’hemeroteca recent d’aquest diari és de pagament , però no m’estic de reproduir alguns dels seus paràgrafs més interessants.

Arriben les vaques flaques. En realitat varen arribar fa mesos , però sembla que no ha estat fins aquets dies amb els retalls de Zapatero que la societat...ha sigut conscient de que la crisi està aquí, que és una realitat però , està preparat el ciutadà després d’anys de viure sota la pressió de convertir-se en el número ú del consum a saber-se estrènyer el cinturó com ara li demanen els mateixos que l’incitaven a consumir?. Està preparat per assumir que és possible que el seu Ajuntament no li financin ja, cursos de punt de creu o de dibuix japonès?. La resposta dels experts és simplement no, ja que el consum és una cultura....

Durant anys el ciutadà ha sigut bombardejat amb la idea de que podia tenir tot el que volia, al marge del que guanyava, fet completament irracional, però ha estat així i a més a més, ho ha pogut fer...

I a aquesta cultura del consumisme s’ha d’afegir la del “ jo tinc dret a ... per que el meu vot val molt i a més pago els meus impostos”, i així les administracions en especial les locals s’han vist abocades a oferir quasi de tot. Sempre fiançat amb un diner públic cada vegada més escàs....
..és necessari replantejar-se que és realment necessari i que no ho és , que necessita l’individu per tenir una vida de qualitat i quines coses son accessòries. Replantejament que ha de fer no tan sols cada ciutadà, ans també les administracions. “S’estan subvencionant coses , algunes totalment absurdes, però el problema és com tallar això ara, com dir a la gent que no hi ha diners i que si vol aquest servei o aquesta activitat, se l’ha de pagar ell mateix”...

Tots els experts tenen clar que hi ha punts intocables , com son els referents a l’educació, salut, assistència a gent gran i dependents i ajuda als més necessitats. Però, dit això, la racionalització de la despesa s’ha d’imposar.

I per on retallar?. No hi ha dubte que els primera afectats per les tisores seran totes les associacions lúdiques , tant cultural com esportives. Una gran majoria d’Ajuntaments atorga importants quantitats a entitats com clubs de diferents disciplines esportives, germandats i penyes de flamenco, grups de teatre afeccionat, cors o inclòs a penyes festives. Sembla que cal dir adéu als focs artificials d’un quart d’hora i a les festes patronals d’una setmana de durada.
...és necessari que totes aquestes retallades de les administracions vagin acompanyades de mostres clares de control de despesa , de l’acabament de les duplicitats i de la imatge de coordinació.

..”Hi ha que establir les bases d’un nou model social i econòmic. No val dir a la gent que s’ha d’estrènyer el cinturó fins que passi el vendaval. La gran qüestió es. I desprès , què?

Un article magnífic que reflecteix molt bé el que passa per arreu, a Mataró també, i com poden anar les coses. Sols potser cal afegir una darrera reflexió que diuen molts , que és el fet que la crisi s’emporta amb ella a bona part de que no val. I vist com estava el pati , fer-ne dissabte era una tasca obligada que ningú gosava ni tan sols plantejar.

9 MOSTRA D’ART JOVE .

VISITA OBLIGADA

Bona part del poc que sé d’art ho vaig aprendre amb el meu pare. Recordo una frase que deia sovint als artistes , sempre mandrosos en això d’anar a veure exposicions . Deia que un creador havia d’anar a veure tantes exposicions com pogués, que això formava part de la feina. Que calia fer-ho ja que sempre , en totes les exposicions, s’aprenia alguna cosa positiva. En algunes ocasions s’aprenia el que s’havia de fer , però el millor és que en moltes s’aprenia el que un artista no havia de fer de cap de les maneres.

Aquesta reflexió m’ha vingut a la ment després de visitar la 9 Mostra d’Art Jove que ocupa la sala de l’espai f, fins el 4 de juliol.

Molt ha canviat el projecte de les mostres d’Art Jove que començaren de la mà de Consol Prados en la regiduria de Joventut. Llavors el que es pretenia era apostar per la disparitat multidisciplinar de la creació dels joves artistes que podia anar del camp pictòric i escultòric més tradicional fins a la instal•lació i el multimèdia més contemporani.

De fa un temps, i absorbida la mostra per Cultura , l’amplitud del vano s’ha anat reduint , i mantenint el toc genocida envers la plàstica que impregna tota l’activitat de l’IMAC, totes les expressions han quedat encerclades en el reduccionisme mental d’això que per Beneficència en diuen “art contemporani” i que dona com a resultat final una misèria creativa tan impressionant que crec que tot afeccionat a l’art hauria d’anar a visitar repetides vegades per veure l’estadi de decrepitud en el que es troba aquest segment artístic representat per uns joves que segons diuen és del millor que corre per el país . Dit d'alta i més popular manera, que més val que Déu ens agafi confessats.

Nou han estat els artistes escollits per aquesta gran bouffe artística , d’un nombre desconegut de participants, essent el just guanyador el mataroní Raül Roncero amb el projecte “Le Grand Pétomane” , en el que pretén segons ell mateix “ donar a conèixer la figura del Pétomane a Mataró i alhora reflexionar sobre l’apropiació dels símbols per part de les ciutats : Per què els mataronins no sabem qui és aquest personatge?. Succeiria el mateix si en comptes de ser un virtuós dels pets fos un famós pianista?.

El projecte es refereix Joseph Pujol i Mauri ( 1857) , fill de mataronins, que assolí gran fama per la seva facilitat en crear melodies mitjançant el domini de les seves ventositats.
Un projecte , aquest de Raúl Roncero, si més no, divertit. Com diria la meva avia , malaguanyat el temps gastat que el podria haver invertit per alguna cosa de profit, però el projecte està treballat tant en el plantejament històric / teòric com en el del desenvolupament plàstic i encara que defuig de tota transcendència ( és a la plàstica com un paisatge tradicional de la fageda d’en Jordà) era sens cap mena de dubte el millor del presentat.

Però dir ser el millor no vol dir ser bo, és a dir allò del borni en el país dels cecs ,que és el que justament succeeix, ja que la mediocritat de la resta de participants és tan absoluta que cap d’ells assoleix l’aprovat ni emprant la màxima de les benvolences. Projectes insubstancials, avorrits , sense cap mena d’atractiu en el format final i molt menys en el desenvolupament de la teòrica idea de pensament que n’és el fonament. Uns projectes amb tantes pretensions com manca de fonaments , que acaben convertint-se en uns absoluts desgavells

Uns treballs que tenen el súmmum del seu desideràtum en el cas de David F. Mutiloa amb la seva acció “Keep Out” que tracta ni més ni menys del fet de que en el marc d’una presentació artística es dificulta el trànsit dels visitants per l’espai expositiu instal•lant-hi una tanca elèctric. Es fa servir un mecanisme similar ales tanques elèctriques d’ús ramader, de tal manera que la tanca produeix una descàrrega elèctrica a tothom que hi entra en contacte físic. (Evidentment que el mecanisme ha hagut de ser desconnectat per evitar accidents).

Una mostra de tant baix nivell i estofa que esdevé d’obligada visita. Per a tot creador per poder saber en viu i en directe justament tot allò que mai ha de fer, i per el públic en general per observar sens cap mena de dubtes l’engany i l’estafa que ens realitza l’IMAC amb una aposta que res aporta i a res condueix.

DIA DELS MUSEUS

Sempre he pensat que malament rai quan s’ha de celebrar el dia de..... Avui toca celebrar el Dia dels Museus i per tant per arreu s’intenta celebrar un munt d’activitats que siguin ben atractives al públic en general , per així cridar l’atenció i motivar-los a visitar els Museus ( així en plural, i sense individualitzar).

Tal i com s’havia fet en altres anys amb coincidència de cap de setmana , la diada ha estat separada en dues. Per un costat el passat cap de setmana es celebra la Nit dels Museus amb un èxit absolut en bona part , per no dir la totalitat dels Museus que van celebrar coherentment l’experiència en un entorn lúdic, festiu i de portes obertes, mentre que avui és més una jornada complementaria en la que a les portes obertes s’adjunten unes activitats més especialitzades que arrodoneixen la diada, però això sí, en un concepte clarament popular i divulgatiu.

Però a Mataró com sempre el Museu , aquest veritable càncer que pateix la cultura mataronina sense que ningú gosi actuar extirpant el nucli central causant de tots els mals,ha actuat amb desídia , vulgaritat, avorriment i principalment amb la circumstància que més el caracteritza , com ho és la ganduleria , programant (?) uns actes que fins i tot han merescut la crítica (continguda i educada , això sí) de la sempre correcta Associació de Sant Lluc , que lamenta en el seu blog el tipus d’activitat programades.

Com exemple de que no va bé la cosa , tan sols cal dir que com és ja costum , cada Museu presenta el que s’anomena una “joia” del Museu. Ca l’Arenas , que és el centre d’Art del Museu , presenta com a tal un estoig de pistoles de duel franceses del segle XIX , element que concorda a la perfecció (?) amb un centre d’Art.

O sigui que de nou cal repetir una vella reflexió, que no és altra que la de que no cal preocupar-se , és lògic que la gent del Museu actuï així cada any en arribar la magna data , i és que el que ells maneguen és tan llunyà al que hauria de ser un Museu que é impossible sentir-se identificat amb la corresponent diada.

Fa ja uns quants anys que vaig conèixer a un pintor armeni que feia ben poc que havia arribat a Catalunya i vivia a Canet de Mar. Acabava de guanyar el premi de pintura Guastavino que se celebra a Vilassar de Dalt amb una pintura ben diferent a la que es veia per aquí. Una pintura densa, barroca , orientalitzant. Una obra plena de personatges , símbols i detalls. Es deia Ara Mikaelian.

El vaig entrevistar a TVM , amb el seu germà d’intèrpret i em va sorprendre el sentit del seu pensament i del seu fer. Uns quants anys desprès ( 2004) va sorprendre a tothom amb una magnífica exposició, plenament definitòria del seu estil, a la sala de la Caixa Laietana . Ara , sis anys més enllà , de nou retorna a Mataró per seguir sorprenent amb la seva habilitat tècnica i l’estranya mirada del seu pensament artístic i de la seva creació.


LA INQUIETANT PINTURA DE MIKAELIAN



Si realitzéssim una enquesta entre els visitants de l’exposició que l’artista armeni, afincat de fa temps a Canet de Mar , Ara Mikaelian presenta a l’espai Zero de l’Ateneu Caixa Laietana per a tal de trobar el qualificatiu més idoni per a la seva pintura, estic convençut que aquest seria el d’inquietant o expressió parella.

Dic això ja que passejar-se amb atenció front a la quarantena de peces que composen aquesta interessant exposició, no sols es boca badar-se davant d’un preciosisme tècnic fora de límits , ans també és endinsar-se per uns camins que caldria qualificar com d’un simbolisme realista , o potser més exactament, figuratiu, en els que l’artista es mou amb tota habilitat per escriure plàsticament una història de capítols prou marcats , que queda ben entroncada en les seves arrels , les del seu poble i en la seva personal visió de la vida , fruit d’un passat i a la recerca d’un futur.

El concepte artístic de Mikaelian és en sí un compendi de moltes lectures passades pel seu sedàs personal per donar una obra que és garbuix de moltes influences. S’aprofita del realisme perfeccionista que practica com esquer per cridar l’atenció de l’espectador i llavors llençar-li pel damunt tot un seguit de conceptes que alhora permeten una múltiple lectura.

Surrealista , simbolista , absolutament barroc però també ben proper a la complexa pintura coral renaixentista, amb unes estructures que poden anar de l’amuntegament arccimboldià fins a la fredor serena i inquietant d’una pintura negra clarament influenciada per Goya, Mikaelian uneix totes les opcions mitjançant un ambient personal, en bona part claustrofòbic , impregnat d‘un misteri que semblant-nos aliè i fora del nostre àmbit, sabem alhora que pot ser molt proper.



Un misteri inquietant , tant per la coexistència d’elements antagònics que a simple vista semblen encaixar perfectament, com per un fer i uns personatges que sempre ofereixen un rera fons en la mirada que ens desubica com espectadors i ens desconcerta en una lectura lineal del presentat.

Tot això ben amanit amb un perfeccionisme tècnic de gran alçada. Aquarel•la i oli damunt paper, tela o taula son les tècniques que empra amb un absolut domini de les mateixes , per establir aquest realisme fregadís a l’hiper , tant en la figura humana com en la diversitat d’elements , estris, o essers , que reals o imaginats , obtenen en les seves mans empremta de vida. Fet que s’accentua per una capacitat cromàtica i un enfoc de la llum general de l’obra que ens acosta al seu sentit oriental, eix al voltant del qual confegeix tot el seu treball.

Si l’obra de Mikaelian és atractiva per a tot tipus de públic, jo diria que a la nostra ciutat encara ho és una mica més, ja que ens apropa , encara que amb uns matisos del tot diferents al simbolisme de l’escola de Mataró , especialment amb uns conceptes de Rovira Brull i en el fer de les èpoques de Tertre , per part de Novellas i Ricard Jordà. Igualment presenta una certa similitud amb els practicants d’aquell realisme màgic de Sabillón, Bernardino, Serra i tants d’altres que també varen obtenir un gran ressò allà començaments dels vuitanta.

Ara Mikaelian i el seu especial món que encara que no ho aparenti és ben proper al nostre conformen una atractiva i interessant exposició que és fàcil de recomanar amb tot plaer.

MARC LLACUNA

Que en Marc Llacuna és del més recomanable que corre artísticament per la ciutat no fa falta dir-li a cap bon afeccionat. Potser per això no m’estic de recomanar la seva exposició “Seasonwalls 010” recentment inaugurada a la sala Artloft de Reus.
Una mostra que és el capítol següent de la seductora experiència que inicià fa uns pocs mesos amb l’exposició que va dur a terme en la sala del Col•legi d’Aparelladors.

Una demostració de veritable Art Jove i de qualitat , no com el que es presenta a la 9 Mostra d’Art Jove de la que demà caldrà esplaiar-se amb amplitud, això sí, sense por de rebre cap descàrrega elèctrica.

PS.- El passat mes de març es celebrà en aquesta mateixa gañeria la Biennal de Pintura jove organitzada per Caixa del penedès de la que en va ser guanyador Gustavo Díaz Sosa , nom que a bon segur recordaran els bons afeccionats mataronins , com a guanyador de la Primera Biennal Torres García

BARÇA , BARÇA, BARÇA

O és que avui es pot dir alguna cosa més?.

Encara que s’acumulen els temes i el temps i el treball no ens dona per més, ens caldrà parlar de la molt interessat exposició de l’armeni Mikaelian a l’espai Zero de l’Ateneu , o de la mostra de la jove i inquieta Laia Bley al Casal Aliança que ens mostra alguns detalls que a bon segur caldrà seguir , o fer apunt del nou espai Gal-Art que s’inaugurà la passada setmana, i fer parada i fonda ( que s’ho val en un anàlisi extens) a la nova edició de la mostra d’Art Jove, avui hi ha els suficients apunts importants que volem tocar encara que sigui d’esquitllada, abans no ens passin per alt.

I per començar , encara que sigui llunyà a l’habitual tema artístic que ens ocupa , no volem estar-nos de parlar del vergonyós tema de

GARZÓN

Veure la imatge de Garzón sortint de l’Audiència Nacional i comparant-la amb la joia de Camps entrant a la seu del PP, és una comparança que provoca arcades i que molt a dins et fa pensar allò de, que redimonis he fet jo, - i el país -, per merèixer això.

Em quedo com a reflexió la frase que Manuel Rivas ens recorda en la seva columna setmana a”El País” i que recupera la reflexió de l’Albert Camus quan deia : “Va ser a Espanya on la meva generació va aprendre que un pot tenir raó i ser derrotat, que la força pot destruir l’ànima i que a vegades el coratge no obté recompensa”.

Quan accions com la de la vexació de Garzón ens converteix en la riota democràtica mundial , mentre la dreta més ultramontana i franquista , que és ni més ni menys com s’ha de definir , riu i somriu amb el deix de “hem guanyat de nou” i “ que s’havia cregut aquest” , és quan més ferms cal estar, malgrat que la que cau és d’aixoplugar-se i deixar-se anar.

Garzón , que mai havia estat sant del tot de la meva devoció, es converteix en una icona, la de la no acceptar el pes de la política en la justícia. I aquesta rebel•lia hauria de prendre entre els ciutadans i exigir que la justícia fos simplement justícia , que prou feina hi ha. Per que queda ben clar que fa mal a la vista i a l’ànima quan es parla de jutges conservadors, progressistes, de l’intercanvi de cromos entre que jo t’accepto aquest que és dels meus i d’aquell que és dels teus , no en vull saber res.

I després parlaran de respecte a la justícia , de la independència del poder judicial al respecte de...
Senyors , o millor dit, senyories , aneu a cagar a la via i quan torneu ben contents i satisfets , comenceu a posar ordre en aquest país, que té uns ciutadans que suporten a uns poders superiors que no se’ls mereixen de cap de les maneres.

DANI MONTLLEÓ

Rebo un molt agradable mail de Dani Montlleó que fora de comentar de manera ben distesa els nostres desacords al respecte de la seva obra , agraeix el post en el que faig repassada de la seva trajectòria, tot dient-me que això no ho ha fet ningú.

No vull apuntar-me cap medalla, que per altra part no preciso, però segueixo creient el que ja he defensat en altres anys , en que per part del PMC caldria fer una bona aposta per aquell a qui s’ha encarregat el cartell de Santes , que encara que ens dolgui a molts , a mi el primer , és el fet artístic més popular de l’any.

Quan el cartell no es pagava , l’Albert Alís sempre em repetia la catalana frase de : “el que no es paga amb diners és paga amb dinars”. Crec que caldria ensenyar a la gent qui és l’autor del cartell i quina ha estat la seva trajectòria. Crec que es podria fer tranquil•lament amb una exposició a Can Palauet o a Ca l’Arenas ,en temps de Santes i fins passat l’estiu.

Llavors es podria entendre molt més bé el cartell, i es podria jutjar de manera molt millor el fet de la seva tria. Una tria que enguany no em cansaré de repetir , s’ha de considerar errònia amb el nom de Dani Montlleó. Un error ja que el fer de l’artista és del tot llunyà al caràcter que es dona al cartell de Les Santes. I més quan el protagonista és un creador fidel a ell mateix i presenta , tal com cal, una obra personal i inconfusible.

Per això vagi de nou el meu aplaudiment a Dani Montlleó, - i el sincer agraïment pel seu mail -, alhora que mantingui la crítica al jurat “fantsma” que l’ha escollit.

Per cert , quan es farà públic el nom del jurat de selecció d'engunay , i els mèrits per formar-ne part?.

ANSON, HERRAIZ, I...

Fa molt de temps que coneixo a Gustavo Herráiz. Artísticament a bon segur que molt abans que molts dels que son ara els seus amics .L’he vist progressar del no res a l’aventura de l’Arcàdia , de la seva progressió convertint-la en una empresa de gestió cultural, i ara que per la crisi municipal no van gens bé les coses, esdevingut guru cultural del PSC local.

D’entre les diverses virtuts que atresora, n’hi ha una que jo valoro molt , com ho és la fidelitat als que son els seus companys i amics. Una virtut que sempre fa evident i que no fa pas massa demostrà defensant a capa i espasa al seu company d’aventures arcadianes , en Joan Chaves, que s’està cobrint de glòria dirigint el centre de formació de Tres Roques . Ara ho fa defensant a Martí Anson que era el pal de paller de la proposta derrotada de l'Arcàdia per manegar Can Xalant.

Reflexiona encertadament en Gustau, tot dient que l’IMAC ha de col•laborar forçosament en aquesta proposta i que si no fos així caldria criticar-lo. Totalment d’acord. Com ho estic amb la seva afirmació de que la col•laboració hauria de ser amb tots els artistes mataronins , circumstància que no s’acompleix mai.

El que passa però és que Herráiz erra en el seu fonament: La Tate no ha convidat mai a Anson. La Tate a qui convida és a “Latitudes” , una empresa de comissariat fundada al 2005 per Mariana Cànepa i Max Andrews, que és qui tria a Anson. I em suposo que ho fa com aquestes escuderies de F-1 que venen la plaça al millor postor. És a dir , qui paga té la proposta.

I en Martí, a qui admiro per la seva saviesa en aconseguir sempre dur les seves parides a terme, i a més guanyar-se la vida amb les mateixes , fet que jo em veig impossible d’aconseguir, va saber moure les seves influences i aconseguir els diners per fer realitat el seu projecte.
I fins aquí , inclòs estaríem d’acord en que l’IMAC hi afluixes els euros , però és evident que davant d’uns diners públics , - és a dir , de tots -, calen unes contraprestacions. Quines han estat?.

Aquí està el dilema. M’he dirigit a Ivan Pera , sotsdirector de l’IMAC per que m’ho faci avinent. Ho he fet amb aquets mail:

Volgut amic Ivan

Em dirigeixo a tu com a vicepresident de l’IMAC per a tal de que em facis avinents algunes dades que desconeix-ho.

Per mitjans públics he tingut coneixement de la participació de Martí Anson en una acció de l’empresa de comissariat “Latitudes” , a l’entorn de “No Soul for Sale” , organitzada per la Tate Modern , amb motiu del seu desè aniversari. Participació que ha tingut el suport de l’IMAC.
Per això i tenint en compte la bandera de transparència que defensa de fa temps el nostre Ajuntament, voldria em fessis avinents algunes dades que em neguitegen. Com ho son:

Amb quina quantitat ha estat subvencionat el projecte de Martí Anson.
Quines han estat les raons de la subvenció, i si aquesta ha estat “ a dit” o ha estat sotmesa a la votació del Consell.
Igualment voldria saber si s’ha establert alguna “compensació” artística a tan gràcil subvenció.

Espero la teva resposta que ja t’aviso faré pública , com ho he fet amb aquest mail, vist el malestar que ha provocat aquest fet de privilegi quan l’IMAC ha respost sempre de manera negativa a altres propostes individuals o col•lectives , amb l’exemple fefaent de la proposta de mostra antològica de Pepe Novellas.

En espera de la teva resposta , rep una forta abraçada de
Pere Pascual

Una resposta que evidentment explicitaré, ja que al meu entendre tot l'enrenou de la justícia o no de la subvenció, està en la contrapartida que hagi ofert Martí Anson.

I ho dic ben clar. Mataró no s’aprofita de res d’aquest acte. Encara que Mataró està al davant del títol del projecte , no fa falta ser molt savi per saber que ningú de qui s’acosti a la Tate Modern , el recordarà tan sols a la sortida.

Que feia falta dons?. Per exemple que la sortida i les imatges promocionals , aparegudes en els més diversos mitjans, haguessin estat a Mataró. Però no, han estat a la Pedrera , que llueix més.
O que en l’espai definitiu a la sala de Turbines , a més dels projectes de “Latitudes” es fessin avinents els projectes de l’IMAC , que tampoc ha estat.
O que simplement el projecte hagués esta l’original, que era , com clarament explica “ el cultural” , de totes , totes , el millor suplement cultural de tot l’estat , anar amb un taxi dissenyat com un taxi de Mataró dels anys seixanta.
És obvi que en Gustau no ho pot dir , ja que no vivia a Mataró en aquells temps, però els taxis de Mataró dels seixanta no tenen res aveure amb el de l’experiència. Portaven una franja groga i negre , el número de la llicència , eren generalment blancs, i òbviament ni s’acostaven de lluny al formós BMW d’Anson.

Però que esperàvem?. Algú creu que aquests postmoderns muntats en el dòlar, serien capaços de l’experiència en un atrotinat 124 de l’època , sense cap mena de comoditat , i amb un ràdio casette com a tot luxe?.

Per Déu , moderns sí, però rucs , de cap manera.
Per rucs , els ciutadans que paguem i encara hem de donar les gràcies.

MARTÍ ANSON.
MATARÓ CHAUFFEUR SERVICE

Aquells lectors d’aquest blog que hagin arribat fins els comentaris en el post al respecte del cartell, hauran pogut observar uns comentaris al voltant d’un viatge amb taxi a Londres , d’en Martí Anson , amb un explícit comentari final tot indicant que ho havíem pagat la ciutadania. Un comentari que a bon segur a sorprès a quasi tothom i que cal explicar.

Demà 14 de Maig s’inaugura a la Tate Modern de Londres , en l’espai de l’anomenada sala de Turbines , “No Soul for sale- a festival for independents” , per celebrar el 10è aniversari de la mateixa. Entre els participants hi està l’oficina de comissariats “Latitudes” que ha triat a Martí Anson per a ser-ne el protagonista amb la seva acció de nom: “Mataró Chauffeur Service”.

L’acció consisteix en que Martí Anson crea una “empresa” de taxis i transportarà amb ella als comissaris de “Latitudes” , en viatge d’anada i tornada a Londres. Anson ha dissenyat l’aspecte del vehicle, el logo de l’empresa , l’uniforme del xofer etc. L’automòbil ha quedat ja aparcat en el Turbine Hall en un escenari “típicament” espanyol, realitzat amb mobiliari de càmping, i serà l’oficina base de Latitudes , espai en el que es presentaran films, publicacions i tota mena de referències a l’entorn d’aquesta empresa de comissariat.

Per dur a terme l’acció ha calgut la col•laboració de BMW que ha deixat el vehicle i ha donat tota mena de suport tècnic , i el suport ( econòmic suposo) de l'Institut Ramon Llull, de la SEACEX ( Sociedad Estatal para la Acción Cultural Exterior) i com no, la del nostre ínclit IMAC ( d’aquí el comentari de que ho paguem entre tots).

Aquesta és la notícia a la que no cal afegir cap comentari ja que per si sola els diu tots , i a bon segur quasi cap de bo, i menys amb tot el que està caient.

Deixem-ho dons amb les fotos del projecte ja fet realitat, extretes del weeb
http://lttds.blogspot.com/search/label/London, on podreu trobar tots els detalls del projecte i del desenvolupament de l’acció.

PSC MATARÓ. I SÍ AFEGIM UNA “A” ?

He rebut del PSC local un missatge amb senyal de prioritat en el que em diu textualment:
Aquests són tres dels moments en què els socialistes gaudirem de la Romería del Rocío, aquest cap de setmana, participant en alguns dels seus actes. Mira si t'és possible d'acompanyar-nos-hi, sisplau

Es tracta d’un sopar de les JSC ( divendres) ,visita oficial del PSC el dissabte al vespre i visita de l’Alcalde a la Romeria , el diumenge al matí, després de la misa rociera.

La veritat és que he quedat bocabadat , esmaperdut i garratibat. Tres actes oficials per una Romeria com aquesta , amb tot el que significa que és poc de bo, en el que pertoca al sentit de país.
M’agradaria saber si mai el PSC de Mataró, actua de manera semblant en algun acte de “catalanitat”, però em sembla que no.

Vist dons el poder que té el clan de la pandereta i la castanyola en l’entorn socialista local ( espero que no el suficient com per dur a terme el seu cop d’estat del que en parlàvem fa poc i que dintre d’uns dies explicarem ) , potser comença a ser adient que algú es plantegi afegir a les sigles del partit la “A” d’Andalusia , mantenint de moment la “C” del nostre país.
I ho dic clar , de moment.

CARTELL SANTES 2010



La presentació oficial del cartell de Santes , enguany amb la signatura de Dani Montlleó, serveix per encendre dues metxes: una , la de la llarga espera fins arribar a les dates senyalades , l’altra la de l’inevitable polèmica que l’obra produeix. Una polèmica de la que a bon segur no en defugirà l’obra avui presentada.

Sabent que en respecte als gustos no hi ha res escrit i que per tant la teòrica qualificació del mateix omplirà tot l’arc del vano ,- encara que penso amb un predomini del cantó negatiu -, s’ha de dir ras i curt que el cartell de Montlleó és molt fluix tant en l’aspecte artístic, com en els conceptuals, visual i el funcional com a cartell.

Artísticament és un treball en la línia habitual de l’autor , mantenint el to fred , vorejant una certa asèpsia . Conceptes que son recolzats amb aquesta paleta cromàtica pastellada i suau que no ens transporta a la disbauxa que tota festa comporta. Un estat que no es compensat per el cinetisme dels elements que l’acompanyen ( figura i ossos) i menys encara pels grafismes obligats de la festa que no encaixen en el to general de l’obra.

Es prou interessant i novedos aquest concepte de la ciutat de cap per avall , però al mateix sols s’hi arriba per l’explicació del creador i no per la contemplació de l’obra que en res comunica l’ideari en el que es fonamenta.

Visualment el cartell és apagat , poc cridaner i curiosament és més acomodatici que no pas transgressor , el que el converteix en un cartell que difícilment cridarà l’atenció en la jungla publicitaria de la ciutat.

Però en tot el dit no s’ha de visionar una crítica cap al creador, Dani Montlleó, ans al contrari. L’autor va rebre un encàrrec fonamentat en la seva trajectòria i l’ha realitzat seguint fil per randa el seu ideari creatiu, sense renunciar a cap dels seus signes visuals i conceptuals d’identitat, fet que cal remarcar i alhora lloar. La direcció crítica del cartell ha d’anar , sens cap mena de dubtes , a aquells que han cregut que una obra de Dani Montlleó seria adient com a cartell de Santes.

I potser aquí rau la mare dels ous , en la necessitat d’un debat clarificador del que , com, quan i de quina manera s’ha d’establir el concepte i la dinàmica del cartell.
És obvi que cal variar la comissió d’elecció , decantada de manera absoluta vers el concepte contemporani que és l’únic que sembla existir a l’entorn de l’IMAC. Cal obrir finestres i apostar més per la qualitat que no pas per la tendència.

Però penso que cal anar més enllà i entrar a debatre el paper per si mateix, del cartell de Santes. Fa uns anys el cartell era l’element unitiu i vertebrador de la festa , però darrerament ha perdut tot el seu predomini, convertint-se quasi tan sols en l’esborrany del que veritablement marca la festa que és fonamentalment la samarreta i tot el merchandaising que l’acompanya.

Un gir que va quedar clarament establert en el cas de Martí Anson i el seu cartell – samarreta i que ara Montlleó dona una volta més de cargol amb l’aparició d’aquest nou element en forma de ninot que té tots els senyals per a convertir-se en el veritable rei de la festa.

Per això caldria definir clarament com ha de ser el cartell i quina ha de ser la seva funció. I aquest debat s’ha de fer i fer-lo ja. Per la meva part l’aposta és clara: Un cartell “d’artista” en el sentit d’obra d’art i unes samarrets i tot el merchandaising que es vulgui, de disseny amb tot el que el mateix comporta i de la mà d’una persona aliena a l’art plàstic.

Potser aquesta reflexió seria el millor que ens podria portar el fluix cartell de Dani Montlleó.

CARTELL DE SANTES

Avui, d’aquí menys d’una hora serà presentat al plenari de Santes el cartell d’enguany, que va ser acceptat el passat dijous quan va ser presentat a la pertinent comissió.
El seu autor és DANI MONTLLEÓ

Però, qui és Dani Montlleó?. Nascut a Mataró al 1966 posseeix un amplíssim i reconegut currículum en el camp de les arts visuals , en ela zona que hauriem de definir com a contemporània.

La seva carrera és ampla i constantd’ençà la seva primera exposició al 1990, allà a la petita sala de l’Ajuntament, amb el projecte “KF 59” fins avui mateix en que des de fa quatre dies ( 30 abril ) exposa amb el projecte “De Gray a Gray II” en l’espai Zero de l’Hangar barceloní., juntament amb Toni Hervàs, Oriol Vilanova, Doropaedia i Daniel Jacoby.

Entre mig una carrera amb presència en tots els lloc emblemàtics d’aquest cercle tancat i endogàmic , com ho és l’art contemporani. Una carrera important , amb tota la cantarella que hi puguem posar , en els límits , sempre ben limitatius i valgui la repetició i el joc de paraules, que l’art contemporani comporta.

Vaig conèixer a Dani Montlleó en la seva primera exposició a la saleta de l’Ajuntament , però on em va sorprendre del tot va ser en la seva mostra a l’Aixernador d’Argentona ( 1992) on la potència dels seus personatges , estructurats en aquells grans treballs de pintura plàstica en la que abocava pel boc gros imaginació, creativitat i pintura. Una exposiciço que va tenir continuïtat a la casa del Llimoner. Mostres ambdues que van impactar molt a Pere Viada , del qui vaig sentir el munt d’elogis , com mai havia fet.

El muntatge al carrer de l’Abocador ( 1992) , amb una figura empalada situada al davant de la xurreria Rosita ( i no voldria equivocar-me dons parlo de memòria) em va demostrar la gran qualitat que atresorava , un concepte que va anar minvant , mica en mica , davant un seguit de realitzacions , si més no peculiars , que desemboquen en “Spoon Syndicate “ i amb “Muzak”, el que podríem definir com els playmòbils contemporanis en el primer cas, i la revisió de certs episodis històrics ,amb una relectura associada als concepte de standarització, teòric confort , etc.
Membre actiu d’ACM i col•laborador de Can Xalant , motius suficients per aquesta elecció , ha participat en diverses mostres en l’entorn municipal ( PMC / IMAC ) com “Irritacions” amb Quim Tarrida ( Sala de l’Ajuntament. Del 17 de juny al 3 de juliol de 1994.

S/T . Fusta, plàstic, cinta aïllant, paper, retolador i ferro.

“Cincuanta-cinc minuts” , amb Jordi Alcaraz, Mònica Vilert i Pep Dardanyà , entre d’altres.
( Museu de Mataró. Del 8 de març al 14 d’Abril de 1996).


“Inflat com el passat III” (1995). Fotografia i fusta. 125 x 250 cm.

“Tras to caments”. Amb Maria Cusachs i Domènec , entre d’altres.
Can Palauet ( Del 24 de gener al 9 de març de 1997)


Complements ( 1997), Fusta , rajoles , plàstic i fotografia ( 180 x 180 x 180 cm).

També ha pres part a “Benvinguts a la societat de l’espectacle” ( 1999) amb Domènec, Jordi Cuyàs, Ita Puig i altres.Tot aquest seguir de col·laboracions el fa entrar en el treball conjunt de Murtra edicions , amb els artistes que avieb realitzat exposicions en espais municipals del 1997 a 2000. El seu treball és prou interessant, com poden observar en la seva reproducció .

A “Le Secret” ( PMC 2004) amb Domènec, Patricia Dauder, Glòria Safont Tria, Ita Puig i altres . O la mostra individual “Muzak” per a “Spoon Sindicate” ( 2007) a Can Palauet . Mostres de les que no us puc mostra imatges dons ja en aquest temps estava “castigat” per part de Cultura i ja no rebia el seus catàlegs.

Amb tot aquest historial difícil és a priori fer aposta per on poden anar els trets. Els meus simpàtics ocellets que per a mi son més .es , encara que també tenen relació amb el .com, m’expliquen que el cartell es tractat com un còmic. Demà en viu i directe podrem decidir i opinar. A priori crec que el dilema és absolut, tan potser un treball molt interessant com la màxima de les barrabassades, encara que penso que pot ser prou interessant.

Sigui com sigui , les “emocions” de les que parlava el passat dijous , estan del tot garantides, tal i com avui se li "escapava" a l'alcalde Baron en el seu "facebook"

ARPEGIS


Si ens llencem a fer un llistat d’aquells artistes mataronins que en podríem considerar com “històrics” , entenen com a tals a aquells que son artistes de sempre , de quan ser artista era encara més una heroïcitat , està clar que apareixeran els noms de Cusachs, Parés , Perecoll, Jordà … i Yago Vilamanyà, aquest artista del Ripollès , esdevingut mataroní de fa tants anys que és ja com si en fos de soca-rel.

Malgrat això i la seva llarga carrera , el fet de ser avar en les exposicions ,- ja sabem que exposar escultura és més que complex -, fa que el seu treball no sigui conegut i reconegut com mereixeria per la seva vàlua. Una vàlua demostrada principalment en el seu caminar escultòric on és capaç de desenvolupar el més ampla ventall de conceptes que va des del realisme i la figuració, camp que domina a la perfecció, fins a l’escultura més conceptual , caminant entre mig per totes les vessants que ens puguem imaginar. Un caminar escultòric que no li ha fet oblidar mai el dibuix i la pintura , de la que ara ens ofereix una magnífica mostra a l’espai Capgròs.

Yago Vilamanyà ha batejat la mostra amb el títol de ”Arpegis” , nom de clara identitat musical a bon segur en homenatge familiar. Un nom escollit amb tot encert ja que l’obra presentada concorda perfectament amb les dues definicions de la paraula: Disposició successiva dels sons d’un acord. Successió de sons disjunts.



Yago , sense pors i alhora sens embuts , es nota que ha gaudit , i molt, en la realització d’aquestes peces en les que a modus d’escriptura automàtica , com ell mateix ho defineix , ha anat expressant la reinterpretació d’elements externs passats pel sedàs de la seva sensibilitat.

Amb habilitat , Yago Vilamanyà salta des de la imatge figurativa traçada amb sensualitat fins a l’abstracció més gestual, en la que es desferma per conjugar amb tota gosadia per una paleta cromàtica ben contrastada que dona joc a una pinzellada que va del traç ampla per marcar eixos i distribuir espais, fins a la finesa en la recerca de l’apunt , del detall que podria passar desapercebut però que queda enaltit en qualsevol mirada aprofundida.

Vilamanya en aquests arpegis , esdevé solista de jazz que improvisa deixant anar la seva saviesa creativa , ben coneixedor que en ella no hi haurà ni la nota fora de to, ni el desacord que deslligui tot el conjunt , conformant així una exposició exquisida que a bon segur sorprendrà a més d’un , com potser en algun cas ha sorprès al propi artista , i que ens fa avinent la qualitat d’un artista complert més enllà de l’escultura que li ha donat merescut coneixement.

Una exposició, aquesta de l’espai Capgròs que és una agradable sorpresa que hem de recomanar amb tot plaer.

Yago Vilamanyà. “Arpegis”.
Espai Capgròs .Del 29 d’Abril al 26 de Maig de 2010

NO HO ENTENC

Avui s’ha celebrat a Mataró la XV edició de la Fira d’Art. Tots sabem el que és una fira d’art , el seu paper i el nivell general dels seus artistes , és a dir un espai perfectament idoni per a molts creadors mataronins que justament estan en la mitja qualitativa i que tindrien en la fira ( aquesta i d’altres ) un bon espai per presentar els seus treballs , veure la resposta del públic, i fins i tot i si s’escau , vendre algunes de les seves obres.

Dons bé , m’he passejat per la fira i si no se m’ha passat algú per alt, no he vist a cap artista de la nostra ciutat , ni tan sols aquells que si son presents habitualment en altres contrades. I sincerament penso que és un absolut error.

Ho és més encara ja que estic convençut que la gran majoria no assisteixen a la mateixa per que se’n donen de menys. Creuen , il•lusos ells, que exposar en aquestes fires és com tenir parada al mercadillo, quan ells son de botiga i ben parada. Prefereixen exposar a indrets com la sala del Carrer Sant Josep ,vàlida sols per contentar l’ego davant amics i coneguts , però sense que ningú més entri a visitar l’exposició, que passar l’examen d’un públic variat que els pugui “castigar” amb la seva indiferència.

Quan son tantes les vegades que aquests artistes , als que cal considerar “afeccionats” , en el millor sentit de la paraula , demanen a crits uns espais per exposar , bé valdria retopar-los tot dient-los que “fer el carrer” en aquest cas és una magnífica possibilitat que no haurien de desaprofitar com ho estan fent ara de manera ben miserable.

"LA BELLE E.P.O.C. " a TV3

L'exposició d'en Pepe Novellas que s'està celebrant al Museu Arxiu de Sant Andreu de Llavaneres va ser noticia cultural de cloenda el passat divendres al telenotícies comarques de TV3.

Si voleu, podeu recuperar l'emissió a l'espai del weeb de TV3 , "televisió a la carta", i cercant l'esmentat telenotícies. Arrossegant el cursor fins quasi el final podreu veure la magnífica filmació que ha portat per arreu del país la qualitat dels seus impactants treballs.

IMPRESENTABLES

Com tanta gent estic al Facebook. De mi cap en fora no el faig servir gaire , i menys ara que per no sé quins set sous no m’apareixen els escrits que publico en aquest blog , però sí que em serveixo molt d’ell, per assabentar-me de fets, actes , per contactar amb artistes, etc.

Avui he rebut en el meu “mur” un escrit d’una artista mataronina , d’inicials A.C. , que em feia avinent la seva història. És tan definitòria que no vull afegir-hi res més. El trist és que aquest fet no és un cas aïllat, inusual , és el que passa amb tot aquell artista il•lusionat , que il•lús d’ell s’acosta a Beneficència per intentar conèixer que s’ha de fer per poder presentar el seu fer a la ciutat.

Avui l’explicito públicament tot reclamant al menys educació envers els artistes , i en aquest cas particular les oportunes disculpes personals. Dos punts que jo i tots, sabem que no duran a terme.

Sortosament cada dia que passa és un menys per que regidor tan impresentable mantingui la seva cadira. Ara sols cal demanar que en el proper Govern , els partits tinguin la lucidesa d’anomenar un regidor de Cultura que sigui treballador, atent i personal en el tracte i que sàpiga imposar uns criteris clars , convertint-se en veritable regidor i no en titella en mans de tècnics dictatorials que sols aposten per allò que els hi agrada personalment o per allò del que en poden treure “rèdits” personals.

Sigui com sigui, mentre somien en el futur , vagi la realitat del comentari que ha donat lloc a aquest post.

Vaig tornar a la meva ciutat ara fa 6 anys, llavors em dedicava plenament a pintar. Vaig dur el meu book i les meves il•lusions a la regidoria de cultura, amb la intenció de com tot artista, fer una exposició individual a la seva ciutat, en un espai públic i esperant passar un comitè de selecció, com a gairebé tot arreu que he exposat. Sorpresa!!, em van agafar el book a "regañadientes", una tal Gisel, manifestant que era molt difícil , bla,bla, bla...No hi havia ni terminis de presentació de l'obra, ni comitè de selecció, ni possibilitat d'exposar...Ningú es va posar en contacte amb mi, ni em va rebre mai ...

L’odissea: vaig trucar, vaig anar , no sé quantes vegades, mai em va rebre ningú. Com que passava el temps, vaig demanar que em tornessin el book, resposta : no el trobaven.
Ara , rebo trucada d'un treballador de cultura:- A. C.?,- sí sóc jo, -truco de cultura de Mataró,( el meu cor batega, per fi una resposta , desprès de 6 anys) ,-miri em trobat un book seu... sí és que ara en fer neteja l'hem trobat.

CARTELL DE SANTES

Aquest vespre l'artista a qui s'ha fet encàrrec del cartell de Les Santes d'enguany es reunirà amb la comissió del mateix per presentar el seu treball a fi de que la mateixa l'aprovi, o en cas contrari rebre les oportunes opinions per a modificar-lo.
A priori per tant és impossible saber el que sempre intenta ser el secret més guardat de l'any , però vist el tarannà de l'artista , - si és confirmen les nostres dades -, és possible que enguany ens trobem amb un cartell d'aquell que provoca "emocions".

GAL- ART

No és habitual que en aquests temps gens favorables a la lírica hi hagi algú que tingui la suficient gosadia com per obrir un espai dedicat a l’art en les seves diverses vessants . I menys habitual encara que qui s’atreveixi a tant dolça i il•lusionant bogeria sigui algú del tot aliè a aquest camp.
Justament tots aquests components s’apleguen a Gal-Art , espai d’art , antiguitats i col•leccionisme, que de la mà dels seus responsables , en Daniel Cabrera i en Joan Fàbregas, obre les seves portes a partir de demà dimecres a les set de la tarda, allà la Ronda O’Donnell 89 baixos, ben a prop la Plaça Granollers i justament davant de Les Esmandies.

Un espai del que sabem ben poca cosa. El passat dijous a la inauguració de l’exposició de Yago Vilamanyà , ambdós promotors em van fer cinc cèntims dels seus desitjos i il•lusions , mostrant-me uns lloables afanys per tirar endavant el jove i encara força embastat projecte, al que s’han llençat a bon segur amb més desitjos que coneixements. Un projecte que esperem pugui surar, pel bé seu , de l’art i de la cultura de la ciutat.

Per la nostra part saben que tindran un recolzament incondicional, el que vol dir ni més ni menys que poden comptar sempre amb l’ajut que un els hi pugui proporcionar , crítiques incloses , el qual començarà amb la presència demà a partir de les set de la tarda. Una presència a la que jo convidaria al gruix de l’art mataroní per celebrar conjuntament la bona notícia que sempre és l’aparició d’un nou espai dedicat a l’art en general i a la plàstica en particular.

DE “ FERIAS” I “ROMERIAS”

En les meves passejades caminant per Mataró acabo d’observar una pancarta / banderola que anuncia la propera celebració d’una nova edició de la Romeria del Rocío a Mataró. Una edició que compta amb el suport dels poders públics entre ells el de l’Ajuntament de Mataró.

No és la primera vegada , ni serà la darrera , que discrepo de l’ajut que es dona amb generositat absoluta a un seguit d’entitats que tenen en l’enyor d’una terra l’únic punt d’existència i que en poc col•laboren a la realitat quotidiana del nostre país , al seu ser i a la seva cultura. Un ajut ben paral•lel al que donen entitats de nivell superior i per “celebracions” de més alta volada. Un ajut massa a la recerca d’uns vots , molt a l’estil de la compra de vots que es realitzava en èpoques passades. Llavors era mitjançant un sac de farina, arròs, blat o menjar de qualsevol mena, i ara per un “festejo” pseudo folklòric.

D’això en parla avui molt bé la Pilar Rahola en la seva columna de “La Vanguardia”, de títol “La cohartada de la feria”. Encara que discrepo sovint del que diu, avui la clava i per això vagin aquí uns paràgrafs.

Un año más, el ritual se ha cumplido con precisión. Y no me refiero al ritual de la propaganda, con la delirante hipérbole de un éxito de millones de personas. ¿De verdad se creen que vamos a tragarnos el bulo de cada año? Dicen que han visitado la Feria de Abril dos millones de personas, así, a bulto, a 200.000 por día, lo cual es especialmente estridente en un año de sonora sequía de público, pero igualmente impensable en cualquier circunstancia. Imagínense el caos viario que significaría el movimiento añadido de 200.000 personas moviéndose por las rondas... Nada menos que un cuarto de Catalunya paseándose durante diez días por la feria, lo cual es alucinante que se afirme, pero es más alucinante que se crea. Sin embargo, resulta aún más notable la repetición de un ritual bastante más falaz, basado en la utilización desacomplejada de una identidad colectiva, para hacer un negocio privado.

Pero la definición crítica podría ir más allá del uso político de miles de ciudadanos con personalidad propia, reducidos al tópico más sudado. Porque, además, ese uso ha significado un suculento negocio privado, abusivamente regado con dinero público. Todo legal, por supuesto, pero ¿todo lícito? Este año la feria ha recibido 800.000 euros de subvención, más la cesión gratis del Fòrum por parte del Ayuntamiento. ¿Para qué? ¿Para ayudar a nuevos cantantes? ¿Para becar escuelas de baile? ¿Para consolidar la mezcla de identidades? No.

Como cada año, hemos dado miles de euros públicos para montar un negocio privado, controlado por unos cuantos, que deciden quién entra, qué marcas se venden y cuánto vale todo. Sobra decir que tantos años de montaje habrán dado sus frutos. No sólo es una burla a los centenares de entidades culturales que sobreviven como pueden en este país, sino un despilfarro incomprensible que redunda en la simplificación de las culturas, y que sólo sirve para beneficio de unos pocos.

Y los políticos se apuntan corriendo, uno detrás de otro, todos haciendo el paripé en la feria, no vaya a ser que parecieran poco sensibles a lo andaluz. Es una gran broma, un kitsch descomunal, una caricatura que sale muy rentable a unos y muy cara a todos. Negocio privado, dinero público. Y, en medio, los políticos haciéndose las fotos en sevillanas. Si no fuera escandaloso, sería ridículo.

No estaria de més saber , i discutir , les quantitats que el nostre Ajuntament destina a subvencionar aquests peculiars i ben partidistes “saraos”. Una xifra que a bon segur es dispararia si tingués èxit l’aposta que mica en mica van teixint el grup d’il•luminats nacionalistes ( espanyols, com no ) que pretenen apostar per Xesco Gomar com a home fort per sota Baron en les properes llistes electorals , en comptes de Consol Prados que és qui actualment en té tots els números. Recolzats per bons amics que tenen a Presidència ( de la Gene ) comencen a moure l’arbre a veure si en treuen fruits i assoleixen el poder en pocs anys. Sortosament a Mataró som capgrossos , però de seny encara en tenim un xic.

Una història aquesta , cutre , ridícula i rocambolesca , plena d’ambicions personals de gent de molt poca alçada ètica , moral i política que explicarem amb calma un dia d’aquests , quan l’actualitat artística ens deixi un forat.

Per cert , no fa falta que ningú vingui a desmentir res i em digui les bajanades de la meva nul•la informació, de que estic venut a ..., que soc la veu de l’amo, etc etc. El que explicarem ja fa dies que va de boca en boca entre tots aquells a qui els interessa la política local, i molt especialment entre els periodistes que encara se’n fan creus de que algú amb dos dits de senys pugui recolzar-la , ambicions particulars apart.

PD.- El PSC local ha organitzat sortida a la fira d'Abril i suposo que com cada any organitzarà sopar a la Romeria del Rocío. Em pregunto si també farà el mateix amb altres "festes" de caire més nostrat com ho pugui ser "La Patum" , el Concurs de Castells de Tarragona , la cantada d'Havaneres de Calella de Palafrugell, etc.

EXPOSICIÓ DE PEPE NOVELLAS A LLAVANERES

Cal dir que l’exposició d’en Pepe està essent molt visitada i va batint rècords. Avui mateix han estat fent-ne filmació les càmeres de TV3 per oferir-ne la pertinent notícia.
Si aconsegueixo assabentar-me amb temps suficient del dia d’emissió, com no, que ho faré avinent.

I mentre , l’antològica mataronina , en el llimb de beneficència.

SANTI ESTRANY. ART I DOCÈNCIA


A Mataró quan es parla del Sr. Estrany, es parla de Rafael Estrany del que enguany es commemora el 50 aniversari de la seva mort. A més de ser un dels grans artistes que ha donat la ciutat va ser home cabdal en la conservació i recuperació el seu patrimoni , ser el pal de paller del que ara coneixem com a Museu de Mataró , al que va saber guarnir amb diverses peces que podríem dir de “procedència dubtosa” , és a dir arrambades del palau de Montjuïc on estaven dipositades després de les incautacions de l’acabar la Guerra.

Però amb el pas del temps potser comença a ser hora que la gent de la ciutat i en especial la de l’art , canviem d’apel•lació i atorguem el títol de Senyor al seu fill Santi Estrany que tant ha fet per l’art , els artistes i la ciutadania en general de la ciutat , sense rebre cap mena de reconeixement públic.

Si hem de definir a Santi Estrany a bon segur que encertarem que és l ha estat un home recte. Quasi tan recte com la seva pintura. En l’art , en l’ensenyament , en el paper que va dur a terme en el Museu , en especial en el que pertoca a la seva política expositiva i de promoció dels joves artistes . Lloc ( el Museu ) del que va ser expulsat amb caixes destemperades per l’enveja d’un director nouvingut i inepte , que no cal ni anomenar . En la ciutat ,amb el seu paper en l’impacte visual de la mateixa amb els seus esgrafiats , o en la comissió del Nomenclàtor , la del Patrimoni , i en totes aquelles altres col•laboracions que li han estat demanades .

Aquests paràgrafs eren els que encapçalaven el post d’aquest “Transport Públic” del 29 de març de l’any passat, amb la mateixa fotografia que l’encapçala avui ,que crec representa fidedignament la seva essència. Just al davant d’una obra seva del 1958 , un magistral treball realitzat amb flumaster , és a dir amb els primers retoladors , amb Saint Germain des Prés com a protagonista.



Aquest divendres , la ciutat ha pagat una part del deute que tenia amb Santi Estrany inaugurant una magnífica antològica del seu fer en les sales de Can Palauet. Una antològica en la que , potser com mai, és acceptable el gran nombre d’obres exposades , degut a la gran trajectòria artística del mestre , de la que ja en varem tenir ocasió de gaudir en una anterior mostra de caire retrospectiu que es realitzà a l’Ateneu en el 1999.

Durant la meva vida he parlat infinitat de vegades amb en Santi Estrany. Amic íntim del meu pare , la seva figura i els seus coneixements han estat comuns per a mi i en ell he trobat moltes vegades el detall i la dada que desconeixia en relació a temps passats. Igualment hem compartit la dèria per Torres García , encara que cadascú des de una trinxera diferent. Ell , en la noucentista , i jo en la constructivista , però compartint tots dos el reconeixement per aquells que ambdós hem considerat un dels grans artistes del segle XX.

Però sempre , quan la conversa es decantava cap a la seva persona , el resum era sempre el mateix. La seva vida estava dividida en dues úniques parts : L’art i la docència. Aquest divendres ho ha repetit en les seves emocionades paraules. Art i docència que en les seves mans han aconseguit un punt límit, ja que ha aconseguit que la sempre feixuga docència de matèries, a vegades tan aspres com ho sigui el dibuix tècnic , assolissin en el seu mestratge el nivell d’art , mentre que quan ha practicat l’art ha fet permanent docència del concepte de la geometria aplicada al mateix , en un veritable constructivisme del paisatge, , amb la proporció àurea com a sant i senya del mateix.

Un art i una docència que es fan palesos en aquesta mostra que aplega el ventall de camps de treball que ha conreat en la seva carrera , amb la pintura com a element essencial , al que acompanyen el dibuix de la figura humana , el disseny gràfic , el que podríem anomenar art industrial, els esgrafiats , la fotografia i els ex-libris.

Pictòricament parlant be val la pena deturar-se en les seves obres més primerenques on ja sorprèn amb l’oli “Tardor” ( 1953) ja amb una geometrització d’uns bolets , o amb els temes florals del 55 en la que la influencia de Bernard Buffet , - molt de moda en aquells moments -, és evident. Però ràpidament ens trobem davant les dues peces claus de l’exposició , ja que marcant l’inici de tota la història , assoleixen una qualitat que les converteix en unes petites obres mestres. És el cas de l’abans esmentada mirada a Saint Germain, i la panoràmica de París que va estar present a l’Exposició Nacional de Belles Arts de 1958.

Son aquestes dues obres cabdals per entendre la posterior “deconstrucció” per emprar una paraula ben actual , dels paisatges ciutadans de tants indrets , per reconstruir-los mitjançant el concepte geomètric com eix, fonament i raó.

Un concepte del que podem observar la seva evolució mitjançant el pas del temps , millorant amb ell com s’observa amb l’obra que presentà en el darrer Sant Lluc , en la que el domini del concepte assoleix nivells altíssims, i que assoleix el punt més àlgid a New York , a bon segur el paisatge urbà que millor s’escau a la seva mirada .

Un concepte que Estrany practica també en el disseny gràfic , com quedà ben palès amb el seu Cartell de Les Santes , que tanta polèmica va provocar ja que hi està dibuixada la bandera espanyola, - com en la realitat -, el que va provocar una àcida controvèrsia amb el costat més nacionalista i l’aparició d’una samarreta “alternativa” , que algun regidor ( crec recordar que fou Toni Segarra ) la lluís en el mateix balcó municipal. Un concepte que també aplica als seus treball d’arrel industrial.

Altra història son els seus esgrafiats , que omplen tants indrets de la nostra ciutat i dels quals alguna ja han malauradament desaparegut ( com el de la imatge de la botiga de discs “Signe” que es trobava al c. Pujol) o el mític de la paret mitjera de la Pça d l’Ajuntament que va arribar a donar nom a la Pça que va quedar batejada com a “plaça dels Ninots” , amb totes les segones lectures que vostès vulguin. Un mural que malgrat la seva curta durada ,- va ser realitzat el 1962 i eliminat el 1968 -, perdura en la memòria de molts i esperem que sigui veritat el que digué l’alcalde del desig de que sigui reposat en altra indret.

En els esgrafiats Estranys juga al doble joc del concepte noucentista i del constructivisme. Amb eines de tots dos bàndols, estructura uns bigarrats conjunts que sempre tenen relació amb l’indret on es troben situats o amb la història , oficis o costums de la ciutat, i que varen ser possibles per l’estreta col•laboració que mantingué amb el seu germà Jordi, aqrquitecte de reconegut prestigi i que treballà molt en la construcció de la Mataró d’aquells anys seixanta i setanta.

Finalment podem observar l’habilitat en el dibuix de la figura humana , en alguns casos també amb la perspectiva geomètrica fregadissa a un pseudo-cubisme . La fotografia , mitjà que domina perfectament i en el que ha participat en nombrosos concursos. Per acabar finalment amb els ex-libris , una de les seves màximes distraccions i de la que n’és un expert, reconegut mundialment, i en els que demostra de nou la seva capacitat de síntesi dels més diferents conceptes , que adjuntats a l’anàlisi de la persona a la que va dirigit, aconsegueix unes obres de gran força artística i de veritable intenció psicològica .

Una exposició aquesta de la que caldrà parlar-ne molt més , cosa que haurem de fer quan aparegui el catàleg , fet que ens permetrà aprofundir, amb totes les cartes a la mà, en la figura d’aquest gran artista mataroní a la que s’ha fet justícia amb aquesta exposició que és d’obligada visita.

Santi Estrany. Recorregut vital

Sala d'exposicions de Can Palauet

Del 30 d'abril a l'11 de juliol de 2010

LA CARA FOSCA

Lamentablement però no vull estar-me de comentar dues circumstàncies de l’acte que no m’han agradat gens ni mica.

El primer és el fet de que aquesta exposició va ser demanada de manera oficial ( per escrit i de paraula) per la gent del Dimarts del Llimoner. Estic parlant de fa uns dos anys , a l’igual que es va demanar per Raúl Capitani.
Que aquestes demandes s’han repetit en diverses ocasions i a diverses persones , en el decurs del temps transcorregut. Que en la petició s’oferia tota la col•laboració per a dur-les a terme. En aquest temps el silenci ha estat l’única resposta.

Ara l’important , l’exposició, ja és realitat , però s’ha realitzat sense dir res de res a la gent del Llimoner , refusant la seva col•laboració, i ni tan sols tenint l’educació de comunica’ls-hi la mateixa i la seva inauguració.

De nou un gets de menysteniment envers els plàstics mataronins per part d’un IMAC que com sempre , actua com si els artistes plàstics fossin uns apestats indignes d’existir.
Felicitats de nou Sr (?) Penedès.

L’altra va ser la poca assistència d’artistes a l’acte. Si que hi eren Perecoll, Vilamanyà, Duran, Serra , March , Vergés, Luis , Brasó i algun altra que em deixo, però en aquesta ocasió els artistes mataronins havien d’estar al complert en aquesta inauguració.

La seva absència deixa un regust amarg ja que mostra el poc corporativisme , en el sentit positiu de la paraula, que sempre hauria d’existir en els artistes , i més quan es tracta de retre homenatge a una figura com és el cas d’en Santi Estrany.