FLORS I VIOLES. ALBERTO ROMERO GIL

Amb un bon regust a dolça ironia envers ell mateix, Alberto Romero Gil titula la seva exposició inaugurada el passat dissabte al Museu Arxiu de Llavaneres, com “No tot son flors i violes”. Un títol  que vol resumir de manera ben escaient el que significa la seva obra , tant en el fons com en la forma i que serveix per encapçalar de manera ben literària una exposició que crec marca una evolució ben positiva en l’esdevenir creatiu de l’autor.

Crec que tots , d’una o altre manera hem d’acabar “matant” al pare, en el clar sentit de que arriba un moment en que tot reconeixent el molt de bé i de bo que ens ha donat i ofert , cal deslligar-se d’ell per seguir el camí propi i personal que el nostre interior ens indiqui, encara que això signifiqui en molts moments un munt d’entrebancs i ensopegades.

Alberto Romero Gil ha nascut amb els gens d’artista . Els va desenvolupar en la seva fidelitat al realisme i la figuració, aprofundint en les bases , tant en el camp passional del dibuix com en el de l’aprenentatge pictòric , de manera ben escaient. La seva relació amb Antonio López, una relació de mestre a deixeble però fonamentada igualment en l’amistat i en certa manera en el diàleg entre dos artistes , l’ha condicionat durant molt de temps. 

Una condició de dependència que l’ha fet guanyar molt en tots els conceptes de l’art , que com tots sabem van molt més enllà dels condicionaments tècnics i estilístics , ja que arriben al concepte de gestació mental i de treball de l’obra , i fins i tot en el sentit final que ha d’assolir la mateixa.

En aquest temps Alberto Romero Gil ha realitzat moltes exposicions i en totes elles ens ha sorprès per la vàlua del presentat , per la qualitat dels seus conceptes artístics i per la seva capacitat de gestar aquell personal aire que envolta les seves obres a les que dona un plus de misteri i magicisme que allunyant-les en part de la realitat , les fa molt més properes , íntimes i sentides. Però sempre després de la mirada analítica al presentat, l’ànima latent del mestre Antonio López apareixia dominant el tot , convertint la mostra en una mena de lloa interminable i de submissió al concepte , fet que la devaluava al treure-li personalitat.

Avui al Museu Arxiu de Llavaneres , tot i que hi ha algunes peces antigues en les que la reverencia del mestratge encara existeix , ens trobem davant d’un artista que s’ha reinventat a si mateix. Un artista que sense renunciar a res del seu passat i de la seva formació artística i conceptual ( i malament faria si renuncies a la mateixa ) se’ns mostra alliberat de la pesada cotilla de la reverència paternal per a ser més ell i més lliure.

D’aquest concepte apareixen unes obres amb un altre aire. Unes obres a les que no li fa falta aquella exactitud quasi matemàtica que les portava  a ser fregadisses amb l’hiperrealisme, però treballades amb diferent sentit i a la recerca d’un objectiu també diferent. Unes obres en les que joiosament domina la figuració i el realisme però que respiren una nova brillantor que sembla humanitzar-les tot portant-les cap uns camps teòricament imperfectes que és justament on arrodoneixen la seva perfecció ja que comuniquem amb un calor de proximitat que no existia a vegades en les obres anteriors, mediatitzades en l’obligatorietat d’una certa fredor que aïllant-les , havia de preservar-les.

Ara , les flors i les violes, les figures , els àmbits , respiren un aire renovat que flueix en aires d’una corrent comunicativa que les converteix en obres més sentides i més personals , i en conseqüència , millors. Unes obres amb una pinzellada més desimbolta , més rítmica i gestual , amb més trempera i menys preocupació per un acabat de més perfecció.

Unes obres que tot i seguir aquest camí, potser més jovenívol en aparença, segueixen gaudint de l’equilibri i la perfecció que en aquests casos van més enllà del objecte representat per endinsar-se en el camp general de la peça , treballat de manera aparentment informal però que si l’analitzem segueix cercant la perfecció en els aires del manteniment, quan no aprofundiment d'aquell equilibri  global, fet que aconsegueix amb plenitud.

Per tot això avui val més que mai acostar-se a Llavaneres per visitar el treball d’Alberto Romero Gil. Paga la pena fer-ne una detinguda visita. Deturar-se en el preciosisme tècnic i ambiental dels seus dibuixos. Admirar els seus paisatges de solituds però alhora tan humans . Però per damunt de tots cal deturar-se en el present que estem convençuts que ja és futur. Les seves noves composicions i natures mortes . Les obres de mides superiors com aquest interior amb escala o principalment l’interior amb figura , treballat durant quatre anys i que ara respira art per tots els costats.

Matar al pare sempre és difícil, o si no que m’ho diguin a mi, però assumir la pròpia personalitat tot fonamentant-se en les lliçons que hem rebut d’ell és sens dubte el millor homenatge i la millor manera per a  progressar. 

Un progrés evident com mai en aquesta exposició. Un progrés que li permet fer el salt del bon artista que era al gran artista que se’ns apareix en aquesta magnífica exposició que cap afeccionat hauria de deixar de costat.

Moltes felicitats.

“No tot son flors i violes”. Alberto Romero Gil

Museu Arxiu Can caralt. S.A. Llavaneres

Del 18 de maig al 24 de juny de 2003

(Les fotografies han estat manllevades del blog de l'artista)

DIA INTERNACIONAL DELS MUSEUS

 Aquest blog porta per títol “Transport Públic” i com queda explicat en la pestanya superior, el nom ve donat tant per el transport públic d’idees com per el fet de que molts dels seus post es generen en el decurs del meu transport, en mitjans públics , de Mataró a Barcelona a on treballo, i tornar.

Avui el post també s’ha generat a Can Cases , però alhora de la veritat , de posar-lo definitivament en solfa , l’he estripat i he pensat que ja ni havia prou. Que no calia ser tan maldestre , tan rabiüt , amb tanta mala llet continguda. Que això no servia per a res , que era picar en ferro fred i que al final de tot massa vegades no hi havia la reflexió acurada i tot quedava en “un altre estirabot d’en PIC” , i justament no és això el que es pretén. Per això he pensat que millor quedar-se amb la fredor de les activitats , això sí, amb un petit comentari, i que el lector en faci les interpretacions que cregui més adients.

Tot va del dia internacional dels Museus. Un dia que , com tots sabeu, s’intenta apropar els Museus a la gent del carrer , en especial a aquell que mai s’hi acosta , i que per això es celebren un munt d’activitats que comencen per l’entrada gratuïta  i segueixen per obertures nocturnes , visites guiades , concerts , activitats diverses ... , tot per aconseguir         que la gent s’apropi als Museus i gaudint-los es converteixi en visitant , i a ser possible seguidor.

Aquests dies els diaris estan plens de les activitats que es celebraren per arreu, I sense comparances de cap mena , fins i tot deixant de costat el fet de que Mataró no és una població qualsevol i sí és una ciutat de prop de cent trenta mil habitants , podem veure que, fora de les jornades de portes obertes, els pobles dels voltants ens ofereixen:

A Argentona . Inauguració de l’exposició “Diàlegs de fang” i remarcat d’un càntir Askos ( II segle a.C.). A Llavaneres inauguració de l’exposició d’Alberto Romero amb concert per part dels mestres de l’escola de música. A Caldetes , inauguració a la Fundació Palau de l’exposició “ Nocturn- Diürn . Sant Pol de Mar 1911- 1980”, amb obertura el dissabte fins a les 12 de la nit, amb visita guiada a la mostra  a les 22.15 per part de Perejaume , comissari de l’exposició. Tres pobles , tres propostes interessants. I a Mataró?..

Doncs a Mataró ( veure el programa adjunt) res de res. Horaris habituals, ara amb la disfressa de “portes obertes”. És a dir el mateix que cada cap de setmana , i dues diferències. Una, la de la presentació de la peça escollida ( la joia del Museu), que en aquest cas és un vas de vidre  ( s VI ) amb el dibuix d’una testa humana i la inscripció “Petrus” , que sembla reverenciar-lo a l’apòstol Pere i la conferència a Can Palauet de títol : “Els orígens del cristianisme peninsular: entre el mite i la realitat”. Una conferència que a priori es suposa ja amb les entrades esgotades i a la que per assistir-hi potser caldrà anar a fer cua aquesta nit mateix ja que és de tant alt interès popular que em sembla s’han esgotat de fa temps les reserves als hotels de la ciutat i la de places de vol a Barcelona , davant la magnitud i l’ interès popular de la mateixa.

Fets son fets i les comparances i opinions al respecte us les deixo en les vostres mans. I aquest cap de setmana us prego tingueu cura en els desplaçaments , obligats del tot si de veritat voleu celebrar el dia tal i com es mereix.

PS 1.- Com veieu a ca l’Arenas no es fa res de res . Tinc dubtes de si no es fa res ja que no es qüestió de trencar la línia , si és per que en el camp plàstic no hi ha cap peça a remarcar , o és que com tota sabem la pintura a vegades taca o fa pudor de barnissos i dissolvents . Ui , quin fàstic !!!!

PS2.- Aquest 2013 es commemora el  125 aniversari del naixement de Marià Andreu, -  més conegut a Mataró com Marianu ( amb “u” ) Andreu-, pintor, joier, escenògraf i un dels artistes més importants que tenim històricament a casa nostra.

Convençut de que els nostres responsables museístics res farien en tal commemoració, potser per el fet de que pensaren que ja fa un a vintena d’anys ( 1995 ) ja van celebrar una exposició recordatori ,  vaig dirigir-me a Quim Fernández , regidor de Cultura , per a comentar-li el fet i que potser com a mínim reconeixement no estaria gens malament que en el dia que ara ens ocupa ( Internacional dels Museus) el Museu presentés com a joia del Museu , la peça “L’orb” ( veieu fotografia ) , l’esmalt més gran del món , que durant molts anys tingué espai fix a l’entrar en el Museu , on queda el recordatori de la corresponent fornícula. Al regidor li va semblar bé la idea i em va dir que en tindria cura.

A l’hora de la veritat , res de res. I no vull acusar al regidor ans al contrari. Malament anirem quan un regidor mani en el dia a dia i no en la línia política. Estic convençut que no s’ha fet ja que la col·locació de la peça comportaria un esforç  impossible de realitzar-se en el regne de la ganduleria que és el Museu de Mataró.

 O potser vaig del tot errat, I ho dic ja que recordo l’anècdota definitòria que succeí en motiu de l’ abans esmentada exposició del Museu ( 1995). Preparant-se els actes inaugurals , la direcció del Museu es dirigí al PMC que organitzava la mostra ( amb Martí Peran i Pilar Bonet al cap davant ) per saber si l’artista assistiria a la inauguració, i si calia reservar sopar , hotel o altre circumstància.

Evidentment als especialistes els hi quedà la cara a quadrets. Marià Andreu havia mort al 1976 , és adir , feia quasi vint anys.

Per si algú en té curiositat , la gent que manava en aquells moments en el Museu i que va fer la pregunta , és la mateixa que ara.  Amb això, potser tot està ben clar.

ESTACIÓ D’ENLLAÇ

Ja que parlem de Marià Andreu , valgui aquest enllaç  amb la galeria José de la Mano que ens ofereix un detallat resum de la seva vida i obres.

ESPAI D’ART . ALBERT ALÍS

Aquí teniu el darrer Espai d’Art ( m1tv) en el que el protagonista és Albert Alís que expressa les seves sensacions en el que pertoca a l’exposició que està duent a terme a Basilea , de la que s’ofereixen definitòries imatges .

D’ella i de les sensacions i el tracte rebut allà en comparança al que rep aquí, en especial a la nostra ciutat on curiosament , i malgrat el seu important currículum , mai ha etsta convidat  a cap activitat de caire oficial ( cartell, exposició a Can Palauet , a ca l’Arenas o al Museu , col·laboració amb activitats culturals etc .. ) ens en parla l'Albert amb la serenor i la reflexió que el caracteritzen.

Una entrevista que crec no us heu de perdre i que té com a cloenda les imatges d’exposicions prou interessants com la del jove Pol Peiró a l’espai Capgròs i la de David Vergés al col·legi d’aparelladors , una exposició que no ens cansarem en recomanar.

25 ANYS SENSE EDUARD COMABELLA

 El passat dissabte s’acompliren 25 anys que l’Eduard va creure que ja n’hi havia prou i que calia marxar cap altres contrades més càlides per el seu dolgut esperit.

De sobte , i sense acomiadar-se, com si seguís els dictats que cantava Serrat . “Que hermoso que es partir sin decir adiós, serena la mirad , firme la voz “, va triar el símbol del foc purificador potser en el desig que les espurnes escampessin la seva ànima d’artista per aquells indrets on havia escampat el seu art i la seva amistat , ambdós a dojo i pel broc gros, com feia ell.

Com ja he explicat moltes vegades aquell dia tenia cita amb mi per ser entrevistat a televisió de Mataró. Avui pensant en el mateix programa que encara segueix viu i en el que justament tenia avui com entrevistat un gran amic seu, l’Albert Alís, he volgut somiar tot pensant per quins camins creatius estaria avui l’Eduard.

El cert és que he tocat ràpid de peus en terra. I que importa això?. El que importa és que el seu art manté avui per avui tota la seva vigència , mostra la seva excelsa qualitat i tota la seva trajectòria començant en el seu fauvisme, seguint per els creuats , incidint en l’abstracció ,  manifestant-se en el tachisme i acabant per el seu expressionisme radical i personal, és un encadenat de qualitat que ens fa empal·lidir d’emoció i ens segueix fent pensar que el seu nom , per justícia artística , hauria d’estar entre els grans del nostre país.

Per això vagi per ell el record emocionat que alguns afortunats podrem sentir amb emoció continguda davant obres seves de les que gaudim en les nostres cases però que per els altres sols quedarà la possibilitat d’acudir al museu de Llavaneres  on hi ha unes quantes peces , totes elles de gran qualitat , ja que a Mataró sols es pot visionar una obra a la biblioteca Pompeu Fabra ja que cal recordar de nou que el Museu de Mataró ( manat per els mateixos que manen ara) va rebutjar l’obra guanyadora del Concurs de la Nova herència Mataronina , tal i com indicaven les bases del concurs.

Sigui com sigui, avui volem foragitar els mals records , les òlibes que volaven al voltant com a negre presagi. Avui ens volem quedar amb el riure despenjat d’aquell magnífic artista que va ser un gran amic i al que som molts els que enyorem amb profunda emoció.

Eduard, siguis on siguis , cuidat . Un petó.

... RES NO ÉS EL QUE SEMBLA. DAVID VERGÉS

En David Vergés és un home ben conegut de bona part de l’art mataroní, en especial per part dels artistes professionals que li confien les seves obres per que ell aconsegueixi millorar-les ,si és possible, mitjançant un excel·lent emmarcat , doncs aquesta ,- la d’ emmarcador-,  és la seva professió de la que n’ és un crack.

Fa uns deu anys però que David Vergés va voler saltar a l’altre costat del marc i aprofundir en la seva sensibilitat creativa , aquella establerta en el seu pensament personal i  a bon segur cultivada i modificada per la visió de tantes obres que passaven per les seves mans. Un salt del que hem anat veient bocins ja sigui en les col·lectives del taller de Gravat ja sigui en les seves presències puntuals a la sant Lluc i que ara esclata amb tota la seva potència en la seva exposició al Col·legi d’Aparelladors.

“Res no és el que sembla” és la frase escollida per l’autor com a títol de l’exposició, tot afegint un proverbi xinés que diu . “Només amb els ulls, la pintura no es veu del tot” , un concepte dual que ens deixa ben clar quin és el propòsit del creador que no és altra que fer-nos entendre que encara que les imatges ens sedueixin en la vista , cal anar més enllà i cercar les veritats ocultes que tot artista diposita en elles.

Vergés ens presenta en aquesta exposició un magnífic recull d’obres de caire minimalista que tenen en la taca el seu origen i eix. Un tachisme reduccionista que defugint de la potència pròpia de la taca , camina a la recerca de la sensibilitat essencial. Una contradicció que no tan sols és visual ja que intel·ligentment aposta per el minimalisme nascut com a contraposició de l’expressionisme abstracte que justament té en la potència visceral de la taca el punt clau de la seva gestació.

Però el minimalisme és en essència fred. Per definició es tracta d’un art caracteritzat per formes i materials simplificats al màxim , emprats per expressar les idees d’una manera directa i impersonal. Però David Vergés és directe però no impersonal. Per això enfronta la seva teoria de la taca pura a uns papers diversos , vells , teòricament anònims però plens de personalitat , per aconseguir que siguin ells els que marquin el ritme de les obres , segons la seva resposta davant les taques efectuades amb materials que donin un mínim temps de resposta.

Amb el negre com a únic punt cromàtic , al que deixa divergir en tot el seu ventall, i amb l’empremta pròpia del paper , apareixen les petites meravelles que Vergés ens mostra. Unes obres que , al meu entendre i gust , tenen més força i poder, quan més simples siguin en l’aparença i que curiosament perden potència en les peces més treballades , de més caire formal reconeixible, en les que sembla que es perd una mica l’alè màgic que rodola per tota l’exposició.

Si afegim que la direcció del teòric atzar porta a uns equilibris formals de les peces de gran mèrit que potencien el seu nivell comunicador i que els elements complementaris de l’exposició , sempre importants i moltes vegades obviats per els creadors, com ho son l’emmarcat i la composició general de l’exposat , assoleixen un nivell més que notable, haurem de convenir que ens trobem davant d’una magnífica exposició d’obligada visita.

Una mostra que serveix per descobrir i alhora afermar un nom que haurem de tenir tots en compte , d’ara en endavant , en l’art mataroní, com ho és de David Vergés. Un artista de sensibilitat extrema que després de llarga diàleg amb si mateix i una depuració absoluta de l'accessori ens ofereix un art que apunta a virginal, a no contaminat ,  Un artista minimal, amb qualitat maximal ( i valgui aquí el forçat del rodolí).

Un artista que ens avisa tot dient-nos que amb els ulls no n’hi ha prou , però que erra ( i aquest és el seu únic error) quan diu que res és el que sembla. No és el cas. La seva exposició sembla una gran exposició per la senzilla raó que és una gran exposició. I de les millors de la temporada . 

Felicitats.

ESTACIÓ D’ENLLAÇ

Encara que ja hem fet alguna prova en anteriors pot, a partit d’avui i sota el títol d’ Estació d’enllaç , intentarem oferir a diari un link amb alguna notícia , museu, exposició, col·lecció, etc que pugui ser de l’interès de tots.

Avui per començar aquí teniu el primer.

VALOR I PREU

Una de les virtuts de l’exposició de David Vergés és el preu de les sevs obres. Preus populars a l’alçada de totes les butxaques , tal i com pertoca a un artista que aquesta és la seva primera exposició.

 Però tots sabem que el preu de les obres d’art és un dels galimaties més difícils de quadrar i entendre per entesos i afeccionats. Potser per això Christa Somererer i Laurent Mignonneau han establert una forma pragmàtica , per dir-ho d’alguna manera , de poder establir el preu d’una obra d’art mitjançant uns paràmetres racionals.

Un curiós article que us aconsello per la seva peculiaritat.

HISTÒRIES

Estic convençut que la foto que encapçala aquest post serà una sorpresa per a molts , i he de dir que en part també per a mi. Avui estava disposat a escriure en relació a la magnífica exposició que David Vergés presenta al col·legi d’Aparelladors, mostra que per cert no us heu de perdre de cap de les maneres , quan abans de començar-lo he fet una ullada a diaris digitals i xarxes socials i en certa manera m’han agafat basques.

Que si els d’Antena 3 enfotent-se de Mas escoltant l’himne espanyol, que tota la esperpèntica història del “Lapao” , que els d’aquí etzibant als d’allà i els d’allà als d’aquí. Que si hi ha pressupostos o no, que la llei d’educació avui no que queda malament  i que ja ho farem demà quan ningú hi estigui al cas. Que si ajuntem dos escoles a Mataró, però que a on s’ha vist ,que uns som pijos progres i els altres som progres pijos.

Que si jo em queixo d’allò que justament no vaig ser capaç de fer mentre manava , però en canvi soc capaç de desballestar allò que vas fer bé però que ara no correspon. Que ....

Amb les basques he anat cap a la cuina a beure aigua i en el camí l’he vist lluent en el vell mig de la lleixa. Fa ja uns quants anys que està allà d’ençà que va arribar a casa per herència familiar i és una peça de poc valor artístic però de gran intensitat familiar i que em recorda constantment el valor de l’amistat i la importància de la política.

Aquest càntir de vidre amb la bandera monàrquica l’he vist de sempre a casa i amb una història sense cap altre documentació que la història oral , explicada moltes vegades per el meu pare que la feia servir com símbol de la necessitat de concòrdia davant enfrontaments virulents.

Aquest càntir de vidre pertanyia al meu avi Pere Pascual Rius, farmacèutic mataroní ( Riera cantonada amb carrer Nou ) i que tenia el seu pes en el món local de començaments de segle XX , com podem veure en el llibre ”Mataró Ilurostrat”  on en Pal el retrata caricaturitzat amb gran encert. Amant de l’art i la cultura , va ser uns dels fundadors de l’Agrupació Científic Excursionista , congressista en el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana ( 1906 ) i va ser un dels personatges importants en la dreta monàrquica d’aquells temps.

Essent com era home públicament monàrquic , de dretes i religiós (va ser durant temps cap de la confraria de Les Santes ) va passar la guerra civil a Mataró sense molts entrebancs malgrat que s’afegiren fets com el que el seu fill ( el meu pare) es va passar en el front d’Aragó dels republicans als “nacionals”. La causa de la seva “tranquil·litat” bé podria ser el fet de l’amistat amb gent de tots colors  i també dels molts favors que gent de tota mena li devia i que li va permetre ajudar a la conservació de Valldemia i a guardar a casa seva diverses obres d’art de caire religiós.

Però tornem al càntir. Aquest càntir de vidre , és una peça fabricada al forn del vidre de Mataró i va ser un regal personal de Joan Peiró, ministre republicà d’ industria , al meu avi en forma d’atenció per un favor personal. Un regal , a més , realitzat en plena època republicana.

Evidentment que no tinc constància escrita dels fetes, sols la tradició oral. La primera vegada que es va fer pública la història , en motiu d’una Festa del Càntir, una de les filles de Peiró va voler obligar a retirar-lo de l’aparador on estava exposat , amenaçant en denunciar-nos per insultar la memòria del seu pare, quan crec que justament es feia el contrari.

Avui en moment tan difícils com els actuals , en el que tothom creu tenir raó i ningú hi entra , m’ha semblat escaient portar aquest càntir encapçalant el post. Un càntir amb una història que crida a la concòrdia i a desar la crispació. I ho fa amb els sentits i els sentiments per damunt de per la bandera que oneja. Un càntir que en el fons ens parla que les discrepàncies polítiques es poden deixar de costat si hi ha un objectiu positiu comú.

Un càntir que penso segueix dient que l’amistat i la bonhomia estant molt per damunt de les banderes que a vegades onegem sense saber molt el com i el per que.

PLAERS

Els matins dels dissabtes que no treballo intento que siguin un seguit de plaers. Llevar-se ni massa d’hora ni massa tard , anar al mercat i triar fruita i verdura tot fent-la petar amb en Sebastià que avui ja ha portat unes patates de Mataró que em sembla demà sonaran a glòria fent de coixí de les cues de rap que tant bé sap cuinar la meva dona. 

Esmorzar tranquil , amb pa de xapata , tot llegint el diari i a ser possible amb un jazz lounge de fons i mentre fem el café llegir la sempre impagable columna de Vicente Verdú ( Ella i la de Marias els diumenges  son els meus aliments espirituals de cap de setmana).

La columna de Verdú és sempre una pura meravella. Ho és en el fons i també en la forma. Son brodats filosòfics – culturals que et deixen frapat sempre quan no bocabadat. El d’avui n’és un d’ells. Per això el reprodueixo.

El artista y su novia

La novia del escritor es la escritura, la novia del pintor es la pintura y la novia del compositor es la partitura. ¿Pero para qué sirve una novia (o un novio) aquí?

En primer lugar, para ser más vivo y feliz y, en último lugar, para ser feliz sintiéndose acompañado, física, mentalmente, soñadoramente. Las personas pueden hacer este buen papel de novios, pero el papel del arte, en el lienzo, en la pantalla o el papel, es mucho más seguro.

Siempre que se está componiendo un libro el pensamiento se encuentra encendido y aunque no siempre lo pase bien, lo pasa mejor que con la mente enamorada. La concentración en una obra, artística o científica, proporciona una compañía que solo un gran amante puede procurar.

La obra del artista o del científico en trance depende de ese amante y mientras hay secreto. Y ¿cuál es el secreto? El secreto que salta a la vista es que esa compañía no es, al cabo, la compañía de otro sino de uno mismo en acción sobre una tarea donde se complace o se angustia en dualidad.

Aquí, en el centro, se halla la obra a degustar y desde un ángulo y otro incide sobre el objeto y el sujeto. Obviamente no se halla garantizada una correspondencia feliz en el noviazgo, pero se asegura, al menos, el interés de la conversación. Un objeto, una película, un poema son escombros si no propician la conversación, pero son luces si la provocan. Si proporcionan el brillante suceso de la conversación de Edison. Así se escribe, se pinta o se compone. Así se investiga. Así se comprende. Combatiendo bajo la luz palmaria de la conversación.

Jorge Wagensberg en El gozo intelectual (Tusquets, 2007) resalta el júbilo que acompaña a la comprensión. Solo el ser humano, y no los animales, se hallan en condiciones lingüísticas de acceder a él. La inteligencia es fuente central de recompensas y entre ellas se halla el gozo de la comprensión. Es muy parecido a la dicha de entender el comportamiento del otro (el novio o la novia) o de la obra tras haber sufrido su proceder. El rencor se convierte en dulzor y el amor rodea el gozo de la idea perfecta.

El pensamiento y sus múltiples recursos pueden procurar el mayor divertimento de la existencia, muy superior a los entretenimientos de los videojuegos y su familia electrónica. Pero debe tratarse ese pensamiento que aún no alcanza a entender cómo una joya que después entiende (oye) los sonidos de aquella materia que descifra gloriosamente.

Actualmente, el cerebro, ayudado por un chip, es capaz de mover el ratón del ordenador, encender las luces de la casa o frenar el coche en un semáforo. Es un pensamiento convertido en herramienta. Pero el pensamiento, en su vertiente funcional, se funde al fin en el mismo gesto.

Este pensamiento práctico es ya, tecnológicamente considerado, como el no va más. Transmite nuestros deseos en acciones concretas y es inteligible como una simple máquina de desear.

Queda, sin embargo, el otro pensamiento errabundo y creador. No el que logra que se ponga en marcha la aspiradora, hable la radio o funcione el televisor sino el que se aplica a la creación. Este segundo pensamiento no se satisface con el deseo programado sino con el descubrimiento de su intrincada y amorosa comprensión.

Un artista ante su cuadro no sabe qué pensar. Tampoco sabe de antemano qué desear. Solo la relación del pintor con la pintura, del escritor con la escritura o del compositor con la partitura, alcanzan a dilucidar quiénes son mediante el azaroso sistema del noviazgo.

En todo desarrollo creativo, la obra expresa con variante claridad su alma pero un instinto, parecido a un chip, dilucida que una de sus versiones es la respuesta inteligible ahora. La búsqueda de nuestra felicidad comprende tanto al autor como a su novia en el redondel de nuestro anhelante (aunque siempre incierto) gozo intelectual, sexual y genital.

DOLÇ OCELL DE JOVENTUT

De tot el meu paper com a col·laborador en l’espai capgròs , no tinc cap mena de dubtes que d’entre les moltes satisfaccions que em dona, la més gran està quan amb el pas del temps veus com s’aferma aquell artista que era desconegut quan un dia vas pensar que era convenient donar-li la oportunitat d’exposar i per tant d’oferir el seu treball d’una manera més seriosa.

Això em passa per ex quan veig les exposicions de Joaquim Bartra que depassada amb escreix l’edat de jubilació oficial va debutar a l’espai i que ha seguit amb un munt d’exposicions exitoses en els més diferents i valorats indrets. I estic convençut que em passarà d’aquí uns anys quan veiem els treballs del jove artista premianenc Pol Peiró que ocupa aquest mes de maig les parets de l’espai capgròs.

Fa poc més d’un any que el bon amic, excel·lent artista i millor professor, que és en Josep Mª Codina ens parlava de dos alumnes seus i ensenyava alguns dels seus treballs. Davant dels mateixos la resposta era del tot obligada, havien d’exposar. Un d’ells era la il·lustradora Esther Carbobell que exposà amb tot èxit el passat mes d’Octubre , i l’altra era Pol Peiró que ens oferia una figuració de caire expressionista de fort impacte, a qui s’atorga aquest mes de maig. 

Arribat el moment, la sorpresa ha estat molt gran ja que el treball actual de l’artista res té a veure amb l’anterior , però la variació , que ha estat radical, ha millorat encara els nivells i les perspectives del  mateix.

Algú va dir que amb temps i un bon mestre es pot arribar a ser un correcte pintor, però que ni amb tot el temps del món ni sota les mans del millor mestre , no es podrà arribar a ser artista  si un no en té aquell gen específic de la creativitat. És una reflexió que m’ha retornat al cap tot veient el treball exposat per Pol Peiró. És així ja que estant en camí de ser un bon pintor ,

dons malgrat els corresponents defectes propis de l’edat i la inexperiència manté un to tècnic prou valorable, el que queda clar en el conjunt de l’ exposat és que ens trobem davant d’un artista en estat pur que aboca , i pel broc gros, el munt de sensacions que s’apleguen en el seu interior.

Practica Pol Peiró una abstracció visceral , sense una definició complementaria. Cerca la gosadia i defuig del camp decoratiu al que tan proclius son molts artistes en moments de dubtes o inicis. Així es llença desfermat a buidar el pap de les seves sensacions i ho fa “sense embuts” , tal i com indica en el títol de l’exposició. D’aquesta manera es concep una mostra lògicament dispersa , amb alts i baixos, però amb els suficients punts d’atenció com per entendre que hi ha prou llavor com  per esbrinar un futur ben prometedor.

Certament la mostra s’ha de visitar com el que és, com una exposició iniciàtica, i per tant quasi estic per dir que s’han de celebrar els diferents errors que s’evidencien en la mateixa. Deia en la presentació que un jove no tan sols té el dret a equivocar-se, que quasi té l’obligació de fer-ho, ja que sols des dels errors és quan es pot avançar. Però per damunt d’aquest errors ,  domina un potent sentiment plàstic en el que el gest , el ritme i el color , confegeixen unes peces ben equilibrades , intenses en el fons i la forma , i principalment amb un potent sentit de comunicació que tot atraient la mirada obliga a l’espectador a anar més enllà.

Una exposició ben vàlida i prou interessant. Una exposició amb acurat present però el més important , amb un subjugador futur. Un futur davant del qual és obligat demanar a l’artista una reflexió pausada. No cal un ritme febril de treball , iniciant i acabant obres. Ara cal aprofundir en les mateixes. Seguir amb la intuïció però passada pel tamís del pensament i la reflexió. De fer-ho així, i amb el temps per davant , estem convençuts que el futur de Pol Peiró és altament engrescador.

Una exposició que jo recomanaria visitar encara que tan sols fos per poder albirar aquest prometedor futur, amb nom a recordar: Pol Peiró.

FIRA d’ART AL CARRER

Aquest passat dissabte de nou la Riera va acollir la Fira d’Art al Carrer, una manifestació artística que amb tots els seus prous i contres em sembla segueix essent una finestra prou vàlida per aquells que s’acosten per  primera vegada a l’art.

És evident que a tots ens agradaria un nivell qualitatiu més alt i especialment que al menys existís una franja mínima de qualitat ja que algun dels participants no assoleix uns mínims exigibles, però malgrat tot segueixo defensant la seva existència en aquest apropament a gent que mai de la vida traspassaria els llindars d’una galeria d’art per casolana que fos. A més és una oportunitat per a aquells artistes que troben dificultats en poder presentar al públic els seus treballs.

Per tot això no entenc de cap de les maneres el fet de que enguany s’hagi repetit el fet d’altres edicions, que no és altre que l’absència d’aquest bon gruix de creadors locals que estant en l’impasse de superar el nivell d’afeccionats , es queixen amargament de l’absència d’espais expositius.

No entenc aquesta vergonya artística , aquest fugir d’estudi , aquest donar-se de menys , de presentar la seva obra al mig d’artistes del seu nivell , per deixar-la a l’abast de molta més gent que no passaria mai per una de les seves exposicions “serioses”. I encara ho entenc menys quan aquest rebuig local , es en canvi compensat per la seva presència en fires de poblacions veïnes i de molt menys nivell.

Per això la meva felicitació a aquells a qui no els hi va caure els anells per presentar el seu fer , tenint un nivell molt superior, tant als que s’amaguen  com en relació als seus companys de parada . Una felicitació personificada en aquest cas en les imatges d'aquest post ( manllevades de l'Associació Sant Lluc) , en Mònica Vilert i Miquel Ortega, creadors amb el suficient nivell com per deixar passar per alt la fira i que en canvi l’entenen com el que és , una oportunitat per ensenyar el que fan i per que aquest sigui rebut per el públic.

 ART I APARADORS

Enguany la gent del Sant Lluc ha proposat als seus associats prendre part en aquest context generalitzat d’art al carrer que en certa manera promou la Fira , per fer-ne un recolzament presentant obres seves en un seguit de comerços de la Unió de Botiguers que és l’organitzadora de la mateixa.

El lligam art i comerços , en forma de presència d’una obra d’art en un aparador no és pas novedos , i s’ha realitzat de mil i una maneres que van des del concepte unitari fins a la individualitat més extrema. Avui 37 artistes s’han ajuntat amb 37 espais dels eixos comercials de la ciutat en aquesta experiència que ha rebut el títol , massa pompós sens dubte , de “Museu d’art a cel obert”.

Sigui com sigui però una iniciativa a lloar i a millorar en properes ocasions convidant a tots els artistes de Mataró a prendre-hi part, el que a bon segur accentuaria l’ interès i la qualitat.

POLÍTICA CULTURAL

En Carles Spà publica al capgròs.com una molt bona columna en relació a la manca de política cultural que pateix la ciutat. Un escrit que comparteixo quasi en la totalitat de la seva essència, com igualment discrepo en bona part dels accents particulars que explicita. Però està clar que cal fer créixer el tronc que després ja intentarem dirigir les branques. I en aquesta tasca no anem pas ben encaminats.

Cultura sempre ha estat una patata calenta en el cartipàs oficial. Rebutjada eternament per els socialistes , desitjada sempre per Iniciativa i darrerament per Esquerra per allò de la cultura d’identitat nacional, el cert és que ningú ha volgut , o anant a la veritat , ha pogut , establir cap llibre de ruta que no fos l’ imposat per la base de tècnics del “Patronat” ( i així ens entenem tots ) , el que ha fet que la potència i direcció d’una branca o altre , no ha estat conseqüència de la direcció política del regidor que manava, i sí del gust i el poder interior del funcionari tècnic de torn.

Uns funcionaris amb tant poder que han aconseguit fins i tot tombar la truita de la desaparició dels patronats. Una desaparició gestada per anular el contrapoder que exercien a Cultura i que ha acabat desmantellant la resta d’ens , que funcionaven prou correctament , mentre que ells han mantingut el seus estatus d’intocables.

Cultura va ser el darrer ens municipal en tenir cap en aquest govern convergent. Les negatives a ocupar-lo es sumaven , una rere l’altre, a cada entrevista amb el candidat. Finalment va ser l’elecció del periodista Josep M” Torrent , home essencialment provinent del periodisme propagandístic de partit , que deixava ben a les clares per on anirien els trets. Seria molt més important l’aparença que no pas l’essència, el concepte. Però la seva marxa a alcaldia i la seva substitució per Ester Merino deixava clar el poc que importava cultura al govern de la ciutat. Era la renuncia a dirigir i era tornar a deixar el poder als tècnics per que mantinguessin quatre anys mes el seu poder i els seus estatus personificats.

I si això pot funcionar en un poble petit, a Mataró és un autèntic disbarat. El Govern actual està cofoi amb una política cultural d’aparador fonamentada en aquest element tan perillós per el perill d’encartonament , com ho és la cultura popular. Sembla com si el treball de cultura tingués el límit en les festes que marquen el curs de l’any amb el punt àlgid en Les Santes que serveixen per suspendre o aprovar amb nota tot el curs .La resta és pura anècdota.

Quatre obres de teatre , unes exposicions sense ordre ni concert, però tranquils que els artistes remuguen però no es queixen. Un apunt de música per aquí, una nota de circ per allà, un parell de cireretes agafades al vol ja que passaven per aquí, i aquí pau i després glòria, que a Mataró,  com tots sabem i veiem, la disbauxa cultural és absoluta i som l’enveja de tothom.

En el passat ple del mes de gener s’aprovava el Pacte Cultural que havia de servir per posar fil a l’agulla, fer el llibre blanc i començar a gestar el present i el futur de la cultura de la ciutat. En un mes ja havia d’estar tot en marxa i ... Han passat quatre mesos i no s’ha mogut una fulla. Llegeixo que Ivan pera va interpel·lar al govern per la política en arts plàstiques i la resposta va ser el silenci. I ...

La política cultural d’una ciutat la gestiona el Govern i en certa manera el Ple que acull als representants del poble. Ells han de marcar les directrius i enfilar el full de ruta. Però això a Mataró no és així. Uns pregunten , els altres responen, o no , i els de més enllà interpel·len reclamant que es faci el que no van fer quan manaven. I mentre la cultura de la ciutat s’esfilagarsa i els seus generadors s’espavilen com poden i per allà on poden.

Només entrant en el camp que ocupa generalment aquest blog , tenim un munt de temes sense una definició clara en el model d’actuar. Començant per l’ús i el potencial dels equipaments ( Museu, Ca l’Arenas, Can Xalant, Can Marfà, Can Minguell, Museu Bassat , Centres cívics, Taller de Gravat ...) i seguint per la tasca a seguir en els camps de la formació creativa i la relació amb el món educatiu, l’estímul a la creació, la divulgació de la mateixa , el concepte de manteniment del patrimoni  (l’existent i el que es gesta a cada moment ), els elements considerats  accessoris (obra pública , cartells ... ) i podem afegir tot el que vostès vulguin en la seguretat de que cap d’aquest camins que confegeixen la realitat i el futur cultural de la ciutat , no estan

contemplats de cap de les maneres en la realitat diària del que es cou a Cultura.

I certament una cosa son els somnis i l’altra la realitat d’uns moments com aquests. Però en una i altre circumstància cal establir els camins que ens han de permetre optimitzar el millor del que tenim , sigui molt o poc.

Han passat ja dos anys d’ençà les eleccions municipals. La meitat del mandat ja s’ha acomplert i és obvi que els resultats culturals son tan decebedors com negatius. Potser per això, i més que mai, caldria començar a escriure unes ratlles culturals en el programa de govern , no fos que al final del mandat es pugui considerar als seus protagonistes uns analfabets en direcció cultural.

Però , això sí, hem estat capital dels Tres (dos) Tombs. Al·leluia.

ASSEYEZ-VOUS MADAME NICOTINE. ( J.M.CALLEJA & YAGO VILAMANYÀ )

Estic convençut que de realitzar-se una enquesta entre gent afeccionada a l’art en la que la pregunta fos: Quin és l’artista més internacional de la nostra ciutat? , les respostes serien absolutament variades però ben poques donarien el nom de Josep Manuel Calleja.

Potser succeiria això ja que malgrat que la seva participació creativa s’ha estès no sols per tot el nostre país i la resta de l’estat , ans també ha anat deixant petja per els indrets més diversos dels cinc continents, el fet de conrear allò que podríem definir com a “ poesia visual”, i així tots ens entenem, el col·loca en la sempre difícil frontissa de fàcil indefinició entre art , literatura poètica visual, instal·lació etc.

J.M.Calleja , a més de les seves experiències personals té la gran virtut de parir idees ben aprofitables i saber-les desenvolupar engrescant a qui faci falta.  Amb C.A.P.SA per bandera i des de experiències històriques tan diverses com importants ( propostes conceptuals a la platja , Per Matar-ho, Rosa – Rosae ...) fins a la més propera de 09.09.09 , ha sabut sempre ser l’aglutinador d’unes proposicions amb el concepte com eix i l’acció plàstica o conceptual com a resultat.

Avui J.M.Calleja s’aparella amb Yago Vilamanyà per presentar a l’Ateneu , conjuntament i de manera associada, una mirada polièdrica al voltant del tabac , aquest element  que forma part de manera intensa en la vida d’un d’ells ( en Yago) i que en canvi passa de costat per la de l’altre ( en Josep Manuel), però amb tant de pes en la societat que ens / els envolta que permet tota mena de capgirells intel·ligents que en permetin una reflexió creativa, artística ,cínica , mordaç,  lúdica o festiva , o potser no tant.

Una reflexió essencialment intel·ligent. Recolzada en el domini tècnic dels protagonistes ( cadascun en la seva especialitat) el duet creador va desgranant la seva mirada fent homenatge de pas, des d’artistes com Brossa ( sempre present quan es parla d’aquet tipus d’art) , Villèlia o el cinema, en aquest esquer incisiu que obliga a l’espectador a inquirir-se a si mateix al voltant de la proposta que se li ofereix , ja sigui per desxifrar-ne les claus , ja sigui per gaudir-ne encara més tot donant-li la volta per fer uns muntatges mentals encara més personals.

M’he divertit molt veient l’exposició. Ho he fet intentant acabar el sudoku mental que Calleja i Vilamanyà ens ofereixen i en aquesta diversió he anat comprenent encara més el per que en Yago és un artista amb tota consideració , i en Josep Manuel és aquell creador que des del seu reducte mataroní s’escampa per arreu del món.

Una interessant mostra que us recomano amb tot plaer.

( En homenatge a la mateixa he intentat escriure el post tot fent unes calades a la cigarreta , però no ha pogut ser . està clar que Madame Nicotine no té res a fer amb mi )

ESPAI D'ART. JOSEP MANUEL CALLEJA

Aquí teniu el darrer "Espai d'Art" , amb el protagonisme de Josep Manuel Calleja.

Un protagonisme degut a la mostra " asseyez- vous Madame Nicotine" , que conjuntament amb en Yago Vilamanyà , presenten fins el proper 19 de maig a la planta baixa de l'Ateneu.
Però protagonisme , a més a més, per la vàlua de la seva obra que l'ha convertit en l'artista mataroní més internacional.

Un programa que m'ha complagut molt, ja que m'ha portat als orígens , ja que el meu primer programa d'art a la televisió local, - fa més de trenta anys -, ell en va ser le protagonista.

Certament , tempus fugit.