CARTELL DE SANTES 2014

Aquest dilluns a Can Palauet va ser presentada públicament l’única peça artística de l’any que sembla interessar a la ciutadania, com és el cartell de Santes, una obra que enguany porta la signatura de Regina Puig. Un cartell en el que  segons es pot observar en la imatge, un munt de personatges plasmats en grafisme infantiloide  o de còmic, pretenen expressar sensacions i emocions festives de les que es poden gaudir en l'àmbit de la Festa Major local.

Un cartell , aquest de Regina Puig, que en que a mi pertoca és un cartell que m’interessa molt poc i em motiva menys, doncs ,al meu entendre, és un cartell fluix amb esquerdes abundants,  ja que conceptualment és  referencial, tècnicament és desgavellat, estèticament és poc llaminer i amb una volguda confusió visual poc encertada, i funcionalment no és comunicatiu.

Un conjunt de negativitats que tenen una clara causa comú i que no és altra que l'actitud de la protagonista /creadora (Regina Puig), que com Pol Codina l'any passat , es traeix  a si mateixa en el que pertoca al seu llenguatge gràfic i visual, per aventurar-se per camins ignots per a ella, camins que no domina i no sé si ni tan sols li plauen. I com algú deia, “els invents amb gasosa” , és a dir , si es vol investigar altres camins hi ha altres ocasions que no pas l'oportunitat capital del cartell més important de l’any , que alhora marca petja indeleble en la  història de l’artista creador.

Regina Puig és una dissenyadora gràfica de nivell, i com a tal té un llenguatge visual personal en el que les línies, volums i colors es donen la mà en uns treballs potenciats per un cert ordenament genèric que els hi permet establir un equilibri estructural molt important.  Un llenguatge en certa manera equilibrat i cartesià dominat per un toc d’elegància i status, en el que el gest i la improvisació no semblen tenir-hi cabuda. 

Curiosament però, a l’hora de realitzar l’ encàrrec Regina Puig sembla haver-se oblidat del seu plantejament de dissenyadora i aposta per un llenguatge conceptual menys habitual per a ella, com seria el llenguatge  a l’estil Mariscal , o en menys grau a l’estil Kukuxumusu , que queda clar que no domina i se li esmuny de les mans.

És així ja que mentre aquells tenen clar la necessitat d'una idea central i cabdal,com pal de paller que domini el conjunt i que al seu voltant puguin girar un seguit de satèl·lits , i més enllà tot allò que el dissenyador cregui convenient, l’obra de Puig sembla establerta en la tasca de tapar forats , i així confegeix una peça  esdevinguda conjunt bigarrat,  en el que el munt de petits protagonistes no estableixen un nivell de dependències i prioritats, i sí un cert desori en un desig de globalitat mal aconseguit .

Si a aquesta greu errada conceptual afegim que la peça està tècnicament desequilibrada , a bon segur per no ser concebuda com un global i sí com un seguit d’anècdotes individuals. Si estèticament el cartell és poc atractiu degut a l'apagat joc cromàtic al que ni dona vida l’escarapel·la magentosa i que el global no és comunicatiu visualment ja que no crida l’atenció a primera vista i és feixuc en la lectura propera , haurem de convenir que el resultat general és obligatòriament d’un suspens , ben lluny del mínim exigible.

Un cartell que no compleix de cap de les maneres la seva funció malgrat que  ofereixi un munt de possibilitats en la seva dissecció particularitzada dels elements que el conformen , el que el pot convertir en un cartell exitós en altres verals de la pròpia festa i el seu merchandising .

Però està clar que aquí parlem del cartell com element plàstic i no en benefici dels que podríem dir “fets colaterals”.  És per això que  cal resumir tot dient que el cartell de les Santes 2014 , realitzat per Regina Puig ,  és dels pitjors de la darrera època. Fet , que com no, lamentem profundament.

ANTONI VILADOMAT

Estic convençut que el 99.99% dels mataronins no saben que dissabte, no sé exactament a quin lloc ni a quina hora, ( la inauguració conjunta es realitza a les 12.00 a Girona ) s’inaugura a Mataró l’exposició dedicada a Antoni Viladomat. Aquesta exposició , conjuntament amb les que es realitzen, -ó es realitzaran-, al Museu Nacional d’Art de Catalunya, al Museu d’Art de Girona i al Museu de LleiDa Diocesà i comarcal, conformen el gruix artístic de la celebració del Tricentenari on la figura de Viladomat ha estat considerada com la figura artística de referència per la seva cabdal importància en el barroc no tan sols català, ans de la resta d’Europa.

Doncs bé, aquesta exposició de la que dissabte en parlava abastament El Periódico i que altres mitjans informatius se’n han fet ressò previ, i que a bon segur serà la més important exposició que s’hagi celebrat a Mataró en molts anys ,a quatre dies de la inauguració és absolutament desconeguda a la ciutat.

Cap cartell, quan hauria d’estar ple de banderoles. Cap nota en cap mitjà de comunicació, cap apunt enlloc, i fins i tot en la flamant web de cultura costa el gust i les ganes trobar-ne referència. Així es troba una referència general en l’espai dedicat al tricentenari i  si en volem apunt més puntual el podem trobar en l’agenda i en dia corresponent, dissabte , en tercera plana i després d’actes tan transcendentals com les corresponents visites culturals guiades de cada dissabte , concerts al Clap i l’Atzucac , la mostra teatre als Instituts i un reguitzell d’actes diversos , quan cap d’ells arriba a la sola de la sabata de la importància i qualitat del que estem parlant.

Però no sé de que em sorprèn això. Quan es va a començar a organitzar l’exposició de Viladomat en un caire general, ni Cultura , ni a qui li pertocava estar a l’aguait ,és a dir el Museu , es van assabentar de res. Va ser un crític d’art relacionat amb la ciutat qui va donar el toc d’alarma sense cap mena de resposta. Sorprès va comunicar amb un artista mataroní molt amic seu per a veiam si a ell li feien cas. Aquest va establir les converses que en primer moment van ser negatives . “Fa uns anys ja en van fer una exposició d’en Viladomat” va ser en un moment la resposta d’un alt reponsable cultural, però al final el seny es va imposar i aquesta excelsa mostra podrà ser gaudida en directe per tots el mataronins , i tots els bons degustadors de l’art que s’hi acostaran.

( Per cert, no estria de més que ens els habituals capítols d’agraïments es fes esment d'aquests dos homes de l’art , d’inicials F.M. i P.G.C. ,ja que sense el seu esforç no hauria estat possible la mostra. De moment he de dir que en el cas local ni estava assabentat de la inauguració de dissabte ni ha estat convidat a cap acte que es realitzi amb tal motiu. Absolutament vergonyós).

Però com que a Mataró som capgrossos i estem orgullosos de ser-ho , en comptes de deixar en certa manera buida la setmana i així poder focalitzar l’atenció en la mostra de Viladomat , va Cultura i es despenja avui amb el Cartell de Santes sabedor que aquest és potser l’únic acte artístic de l’any amb transcendència popular i que per tant ocuparà els comentaris artístics de la ciutat en els proper dies.És allò de que no son més ases per que no s’entrenen que amb una mica d’esforç ho poden aconseguir.

Per això i per mil coses més. Per a quan dimissions?. Per a quan una exigència de responsabilitats?. Pregunta amb fàcil resposta : Per a mai.

Per tot això , i molt especialment per l'actuació amb la plàstica local, que  donen ganes d’engegar a la merda a aquesta ciutat i en especial a aquells que remenen les cireres culturals des de Beneficència. Quin fàstic.

Ps.- I per arrodonir la festa , molts duros gastats en el festuqui tricentenari però la Capella dels Dolors , plena de pegats i sense un projecte de restauració que li doni potència a la que s'ha anomenat com a Capella Sixtina del barroc català. Serà que paga més el lluïment personal i institucional que no pas els arranjaments culturals precisos?. Justa la fusta. Certament tot en un desgavell absolut.

COL·LECTIVES

Aquest dissabte Mataró acollia tres mostres de caire col·lectiu amb la característica comuna de la lliure participació i per tant , obertes tant als artistes professionals o amb ample experiència , però també als nouvinguts i a aquells que es poden aplegar sota la carpa comuna de l’afecció, encara que en ella hi hagi amplia diferencia de nivells i condicions.

La primera exposició és la ja tradicional mostra de “punts de llibre” , exposició que ja s’ha fet un lloc en el calendari creatiu local. Una exposició que manté volada ja que sembla agradar als artistes , i a un també, aquest repte de confegir petites obres d’art en aquest format gens habitual com ho és el punt de llibre.

Un format que obliga a replantejar-se el treball creatiu ja que obliga a la concreció temàtica , cromàtica i estilística i a afegir-hi un grau més de subtilitat per arrodonir el treball. Això sense deixar de banda la dificultat tècnica que sempre comporten els formats reduïts.

Una cinquantena d’artistes han respost a la juguesca i jo diria que mantenint amb escreix el seu nivell, el que dona a la mostra un to general positiu en el que òbviament contrasten alguns afeccionats que segueixen sense mantenir autocrítica i enorgullits no veuen que la seva obra no té nivell per a ser exposada, formant l’altre cara de la moneda davant un bon grup d’autors , ben bé una dotzena , amb obres ben remarcables i d’alta qualitat , que han de merèixer totes les felicitacions , encara que el caràcter global de la mostra ens convidi a no individualitzar els seus noms.

Una exposició amb futur i que es veu amb tot plaer i de la que encara cal esperar molt més si es poleixen alguns angles , com ho son : una implicació més gran dels professionals, una selecció més estricte i l’estimulació a noves aventures creatives com ja ha estat en aquesta edició. Amb això i el bon gruix general no hi ha dubtes que la mostra de punts de llibre podria ser fins i tot una exposició esperada per tothom.

La segona mostra de caire col·lectiu és aquest “Museu Obert” que sota l’aixopluc de la Unió de Botiguers i l’Associació Sant Lluc, celebra la seva tercera edició i que des del passat dissabte i fins el 18 de maig fa que 59 botigues de la ciutat presentin en els seus aparadors les obres de 62 artistes membres de l’associació.

Una iniciativa que es fa en molts indrets i que sempre manté una bona acollida i que al voltant de la mateixa mereix unes reflexions parelles a la mostra abans comentada.

És obvi que és una iniciativa ben interessant però és igualment obvi que cal potenciar-la treballant en dos camps com ho son: La col·laboració amb els comerços pe aconseguir que l’obra d’art tingui un paper important en l’aparador i pugui així establir les sinergies corresponents amb els productes comercials de l’establiment. Essent l’altre l’aposta per una qualitat més elevada.

De nou hem de dir que participar no és el més important i que cal fer-ho amb una certa dignitat artística , nivell que no assoleix un grapat dels artistes participants. Caldria dons establir algun mecanisme de selecció prèvia que deixes fora les obres que tots sabem , - menys l’artista -, que no depassen els mínims de qualitat exigibles per a una presència pública.

Garbellada a la que hauria d’afegir-se l’intentar la implicació de més professionals que convertissin així els comerços de la ciutat en el veritable museu plàstic de la ciutat.

No vull però deixar de comentar que curiosament una mostra d’aquest tipus no té la col·laboració de Cultura , encara que si apareix com a col·laborador el Museu de Mataró, encara que desconec en quin àmbit. Tot en un fer lamentable que fa que ni Cultura ni el Museu en diguin un borrall en tot el seu àmbit de les xarxes socials en un nou menysteniment a la plàstica al que ens tenen ben acostumats per la seva eterna existència.

Finalment el tercer acte artístic col·lectiu era la Fira d’art al carrer que es celebrà ahir al centre de Mataró. 19 anys de vida no han acabat per fer arrelar aquesta activitat que enguany ha tingut una petita davallada de participació en part per la crisi que fa que molts artistes limitin la seva participació a les fires amb fama de ser profitoses ( la de Mataró té fama de que es ven molt poc) i per l’altre per l’absurda i estúpida mania de molts pintors de Mataró de no acudir a la mateixa, donant-se de menys.

Diuen que Mataró és una de les ciutats del país amb més practicants de les arts plàstiques , i és cert. Com també és cert que unes quantes desenes dels mateixos son afeccionats en el sentit més estricte de la paraula. Tenen doncs un nivell que no els ha de permetre exposar en els pocs espais expositius que hi ha a la ciutat, fet que els fa queixosos. Curiosament però quan tenen l’ocasió de presentar en públic la seva obra , i a més a més davant d’un ben nombrós grup de visitants , diuen que no i es giren l’esquena. I es fan els ofesos tot afirmant que ells no son d’anar a fires , que per favor, ells tenen nivell i dignitat quan en realitat la seva obra no arriba a la sola de les sabates de la gran majoria d’expositors habituals. I passen amb despreci de la fira , encara que després si s’acostin a posar paradeta a Vilassar, Arenys , Granollers o qualsevol població propera.

M’agradaria que si algun llegeix aquesta opinió en fes reflexió. La fira d’art al carrer és el lloc més idoni per presentar públicament l’obra , a aquell nombrós grups a qui el qualificatiu d’afeccionats s’escau com anell al dit.

Per això i en reconeixement a l’honestedat dels pocs artistes locals que hi van prendre part , vagi n aquí les imatges de les seves parades , manllevades del Sant Lluc.

TOTS ELS COLORS

Han estat diverses les vegades que he reproduït algun dels sempre magnífics articles de Vicente Verdú. Ara fa temps que no s’acostava a aquests posts ja que es movia per altres contrades . però avui de nou la seva mà de mestre en l’anàlisi pictòric es fa notar en aquesta magnífic anàlisi de la diversitat cromàtica en una obra.

Una cosa és l’harmonia i l’altre la monotonia diu ell i és ben cert. Aquí teniu un article gens monòton i plenament harmònic.

Per llegir amb tot gust.

Todos los colores

Fracasaría quien hilvanara una gama de su misma estirpe y de notas más o menos similares. Una cosa es la armonía y otra la monotonía

Los cuadros que más se venden son aquellos en los que domina el azul y son de tonalidad suave. La sensación de sosiego que procuran al comprador parece ser el secreto de su éxito. Son amables, no invasivos, amigos mansos como las píldoras sedantes que también, a menudo, adoptan el color azul pálido. Los cuadros deben hacernos gozar y si se adquieren en cuanto distinguidos objetos de compañía es comprensible que se prefiera aquellos de personalidad pacífica o de apaciguado humor. Así son de hecho las banderas de la Unesco y de las Naciones Unidas, las Vírgenes milagrosas y los océanos sin temor a naufragar.

El sistema general de los colores es, sin embargo, mucho más complejo. No podría soportarse un cuadro en que todos sus tonos ronden lo bonito. Como tampoco serían valorados aquellos que rondaran abusivamente lo siniestro.

La ronda del color es, efectivamente, un cortejo, pero no es un cortejo más. No es incestuoso ni tampoco horizontal. Fracasaría quien hilvanara una gama de su misma estirpe y de notas más o menos similares. Una cosa es la armonía y otra la monotonía. Pero, efectivamente, lograr un efecto genial es difícil, casi azaroso y altamente secreto.

Muy secreto, digo, porque de hecho cada color y en cada tono dice acústicamente algo sobre sí y, aun balbuciendo, da pie para entender qué prefiere su alma en cada paso. Este momento, en que el pintor pone todo su oído en el habla del color ya incluido en la obra constituye la mayor encrucijada del proceso. Ya se ha pintado, por ejemplo, una mancha amarilla sobre la tela, pero ¿y ahora qué? Otra ración igualmente amarilla, pero de otra paternidad o, mejor, un enemigo rojo de indeterminadas proporciones.

Los colores musitan sus querencias inmediatas y es necesario poner mucha atención. Pero oyéndolas, unas veces se les hace mucho caso y otras no porque precisamente en la elección desobediente y atrevida se halla una de las claves de pintar bien. Este color presente parece demandar a su allegado, pero si en lugar de procurárselo se la deniega, es posible que rabie de manera radiante y multiplique la belleza de la composición. “Estás más guapa cuando te enfadas”, se decía en las películas de los años cincuenta, y colores enfadados con sus nuevos vecinos pueden ser, por su ira, asombrosamente iridiscentes.

El pintor Cruz Novillo me decía en su estudio, donde combinaba dos o tres pinceladas con sentarse a fumar mirando fijamente al cuadro, que una obra buena será aquella que consiga mantenernos absorbidos durante toda una tarde. Pero ¿cuál sería el truco? El truco, tanto en la abstracción como en la figuración radicaría en la calidad y el dinamismo de la conversación que los colores entablarían entre sí a través de las formas en que se ubiquen.

Que un cuadro interese durante horas será, pues, consecuencia del interés que suscite su tertulia interior. De modo que no habrá una atrayente interlocución si se entabla entre elementos similares. Por el contrario, colores bonitos y “feos” (si es que existiera esta distinción) se conjuntan en un parlatorio donde sus oposiciones o desacuerdos aumentan la intriga del espectador.

En cada cuadro atractivo o seductor se juntan colores con estatus junto a otros que, a solas, parecerían sosos o de orden menor. Sin embargo, el rol que desempeñan estos últimos será decisivo para el resultado final. Un resultado que transmitirá su mayor interés gracias a la conflictiva coyunda de las gamas libremente elegidas y las libérrimamente sobrevenidas, entre la pasión, el oficio y la temeridad.

Vicente Verdú

www.culturamataró.cat

L’Ajuntament de Mataró estrena web nou de Cultura per poder mostrar tota l’activitat estrictament cultural i festiva, tant de contingut propi com de les activitats organitzades directament per entitats i altres agents culturals.

L’adreça www.culturamataro.cat permet ampliar el contingut de l’agenda cultural en paper amb una agenda més visual i amb capacitat per ampliar la informació. La plataforma incorpora una mediateca dels actes de l’agenda amb possibilitat de penjar-hi vídeos, fotografies, enllaços al web propi de l’entitat i el grup o companyia, així com també al Facebook i al Twitter, entre d’altres.

Els usuaris poden accedir a la informació de l’agenda cultural de la ciutat a través d’un sistema de cerca per àmbits, per equipaments en els quals s’esdevenen els actes i per tipus d’activitat. També permet seguir l’activitat i notícies d’artistes, músics, creadors o escriptors, relacionats amb la ciutat i l’activitat a Mataró a través de l’apartat “Recomanem”.

El web incorpora informació de les diferents àrees i serveis de la Direcció de Cultura referent a les arts escèniques i la música, les arts visuals i el cinema, les festes i tradicions, el Museu de Mataró i les exposicions, les seccions d’Arqueologia i Ciències Naturals i l’activitat de la Xarxa de Biblioteques.

El disseny gràfic del web ha anat a càrrec d’Albert Ibanyez i la programació a càrrec d’Estudi Oliver, amb el suport del tècnic de la Direcció de Cultura Fèlix Sainz.

Aquesta és la nota de premsa realitzada per l’Ajuntament mataroní per donar conèixer la creació del seu nou web de cultura. Una notícia ben positiva i de la que cal congratular-se ja que el pitjor de cultura,- i mira que hi ha coses lamentables-,  era sens dubte la pèssima política informativa que arribava moltes vegades al pur esperpent.

Ara ens ofereix un web que sobre el paper sembla ampli i àgil  del que esperem moltes coses, encara que de moment tot segueix igual, i molt ens temem que en el que pertoca a les arts plàstiques , tot seguirà igual, és a dir en el menysteniment més absolut.

Així per ex. a hores d’ara res parlen de la fira del dibuix ( no ho deuen considerar una activitat cultural) ni de l’exposició de punts de llibres a la Presó. Que una quarantena d’artistes s’apleguin per una activitat singular com aquesta no és evidentment cultura per els que manen a Beneficència , deu ser simplement una manifestació i per tant “vayan saliendo de uno en uno i con el carnet en la boca”. I això que la van inaugurar a l’ansem l’Alcalde i el regidor de Cultura.

I és clar , la setmana vinent hi ha dues magnífiques exposicions com son les que s’inauguren dimecres a l’espai Capgròs ( Jorge Serraute) o el dijous al Col·legi d’Aparelladors ( Ester Aliu) , que tampoc apareixen a l’agenda.

Però redimonis, si hi ha un espai per descarregar-se l’agenda del mes i si ho fas apareix l’agenda del mes d’abril, el que vol dir que amb sort s’actualitzarà el dia 5, el que , si em permeteu l’expressió, té pebrots.

Sort que cal suposar que el web haurà costat poc ja que és com la del M|A|C , que està dintre del propi web de cultura. És a dir que esperem que hauran estat dues web al preu d’una. Això sí, a dit i atorgada a l’endollat de Can Xalant, ja que s’ha acabat el xuclar de la mamella i s’ha de mantenir status. (Per cert , algun dia caldrà parlar del tema dels dissenyadors en l’entorn de cultura. No hi ha cap queixa de la seva qualitat però sí del modus d’haver estat triats , - a dit -, i del manteniment d’un status d’exclusivitat absolutament incompatible amb les regles de joc d’un ajuntament democràtic).

I ja que parlem de cultura he de dir que finalment vaig ser entrevistat per el tema del pla estratègic de Cultura. Entre les pressions del PSC que consideraven obligada la meva presència i les gestions de l’Alcalde que com tants no entenia com a la persona a la que feia dos anys se li oferia la direcció de cultura , ara no fos considerada com a vàlida per expressar la seva visió de la cultura de la ciutat, el cert és que a corre cuites vaig ser connectat i entrevistat.

He de dir que la conversa va ser del tot plaent i interessant, amb una tècnica de l’empresa encarregada del treball, professional, acurada i amatent , el que va permetre una conversa distesa i crec que altament productiva, amb un record personal imborrable com és la seva cara d’astorament davant algunes de les meves manifestacions , totes elles perfectament documentades.

Una entrevista que estic content d’haver realitzat però que crec serà del tot paper mullat. Un informe que a priori qualificaré com “Informe Noos” i així tots ens entenem.

Parlant amb l’entrevistadora vaig comentar el meu enuig per l’absència d’artistes entrevistats, al que va respondre tot dient que no hi havia hagut artistes entrevistats ja que des de Cultura no havien pogut contactar amb ells. Vaig demanar la llista de gent a entrevistar i en ella hi havia dos artistes. Un , nom que em reservo ja que no he parlat amb ell, és impossible que Cultura no pogués contactar amb ell ja que és de la corda , col·labora amb ells i actualment manté viva una col·laboració. L’altre era Josep Mª Codina. Davant de la cara de sorpresa de l’entrevistadora li vaig mostrar el seguit de missatges i converses telefòniques mantingudes amb ell justament en el dia d’abans. Tot al voltant del tema del pal estratègic , com quedava clar en els missatges.

Les dades de Cultura eren correctes i per tant no és que no s’havia pogut contactar, no s’havia volgut contactar. A hores d’ara el contacte tampoc ha existit.

Si a aquesta anècdota afegim que la llista era infame, burocràtica i partidista, hem d’arribar a la conclusió que el que es vol és simplement cobrir l’expedient, ja que no s’entén de cap de les maneres que el punt iniciàtic que es demanava en aquest estudi que era el de conèixer quins eren els protagonistes actius de la cultura de la ciutat , no està considerat. Per tant seguirem en el desconeixement de la base cultural  de la ciutat , el que va molt bé a Cultura ja que així pot obviar a gent ben vàlida sota l’excusa d’un desconeixement, que és volgut i vergonyós.

Per tant seguirem a l’aguait , però amb la premissa prèvia de la malfiança d’un poder cultural que fa que la renúncia de Quim Fernández a la regidoria de Cultura sigui obligada per permetre i consentir , no sols una gestió cultural embogida , ans el que és pitjor, avalar uns treballs a l’entorn d’un pla vital per a la cultura de la ciutat, sabent de la seva parcialitat i mala intenció.

ESPAI D'ART / KENE

Aquí teniu el darrrer espai d'art en el que el protagonista és KENE , un dels millors artistes urbans de les nostres contrades. 

Kene , provinent del camp grafiti va entrar en el món de l'art més "oficial" , per dir-ho de manera entenedora, de la mà de Joan Pau Blanch Ribó i ha evolucionat amb una carrera intensa aprofundint un llenguatge força personal que ha tingut reconeixements plàstics tan importants com haver estat seleccionat en la 4ª edició de la Biennal Torres García.

Ara , amb motiu de la seva exposició a la casa Gòtica d'Argentona , exposició que per cert recomanem amb tot plaer, va acceptar ser el protagonista del nostre darrer Espai d'art a m1tv, amb una entrevista que crec val la pena escoltar.

KENE / RODRIGO-SUBIRANA

Encara que en aquests darrers temps Mataró ens ofereix algunes exposicions prou valorables , sempre és bo acostar-se als indrets més propers on podem trobar sempre alguna que altre sorpresa artística ben agradable. Ja és habitual que en aquests post parlem de les exposicions de Can Caralt a Llavaneres , sempre recomanables, però també hem de convenir que Argentona segueix amb una línea que si bé no es pot considerar com superlativa si que ha de merèixer l’atenció dels bons afeccionats.

Una atenció que és ben palesa actualment amb les mostres de Kene a la Casa Gòtica i de l creador francès Jean-Pierre Rodrigo Subirana al Museu del Càntir.

Kene, que exposa a la casa Gòtica , és un artista mataroní que conrea l’art anomenat popularment com “urbà” en relació a l’esperit del mural i del grafiti que comporta , però que de fa ja un temps està derivant per uns camins de formats més tradicionals i amb una evolució creativa que depassa la teòrica improvisació de l’art al carrer per realitzar una obra molt treballada tant en l’apartat tècnic com , el que és més important , el conceptual.

Els bons afeccionats recordaran a Kene per les seves presències al Sant Lluc i per la seva selecció a la biennal Torres-Garciía, presentant per un llavors unes cares de tendència cromàtica apostant per la vàlua del contrari , però en un entorn de suavitats blancs/ grisoses , que apostaven per un trompe l’oeil en un treball de profunditats i perspectives destrament tractats.

Ara en aquesta exposició a la casa Gòtica fa un pas endavant , i molt positiu, evolucionant en el mateix concepte gràfic , aquest que té la imatge com a recurs i el tractament de volums com filosofia, però donant-li aire i força mitjançant l’ús d’una atractiva gamma cromàtica en la que no defuig de colors vius i accentuats , alhora que trenca la geometria estricte del seu fer , defugint de l’esquadra i el cartabó per presentar ja algunes “desviacions” en forma de regalims o parells que permeten fer més dúctil l’obra tot trencant l’aparença hieràtica de les seves figures , en un salat endavant que permet albirar noves possibilitats en el seu caminar.

La mostra es complerta amb una atractiva i ben treballada peça mural realitzada en directe sobre el suport establert en la mateixa Casa Gòtica , realització de la qual s’ofereix document videogràfic que recolza el bon fer d’aquest artista urbà amb nom  atenir en compte.

Travessant la plaça , el Museu del Càntir presenta l’obra de Jean-Pierre Rodrigo Subirana , artista d’arrel espanyola i resident a la ben atractiva ciutat francesa de Cahors.

Rodrigo Subirana , és un artista polifacètic que encara que la seva professió està més en la vessant musical , porta al damunt una bona carrera de realitats plàstiques , món en el que es mou no tan sols amb una acurada habilitat tècnica , ans també amb una potència comunicativa que brolla d’una expressió gestual, dinàmica i absolutament viva, en uns plantejaments estètics del tot actual, en un aire de llibertat i joventut absolutament engrescadors.

Ara al Museu del Càntir presenta una massa bigarrada exposició que impedeix en part copsar l’enorme força del presentat . Un presentat que va des d’unes peces ceràmiques , establertes com una juguesca en el que pertoca a formes , textures i colors , a una seguit de pintures en les que el càntir n’és l’element protagonista.

Presideix la sala una peça mural composada per setze peces individuals , confegint un contrasta puzzle d’una contemporaneïtat i frescor totals que ens retrotrauen en l’estilística i les formes a un bon grapat de referències però que assoleixen en el conjunt un sentit personal i propi que esdevé en signatura creativa de l’autor.

Un sentit que es manté en la resta del presentat on s’evidencia aquest ritme , a bon segur quasi musical vistes les capacitats de l’autor, que a modus d’un “solo” amb molts registres composen la realitat plàstica d’un autor subjugant que podria tenir moltes coses a dir si fos capaç a vegades de repensar una mica més alguna que altre peça , en la certesa de que aquesta reflexió no faria perdre l’espontaneïtat que demostra i milloraria la ja de per se ben valorable qualificació artística.

Kene i Jean-Pierre Rodrigo Subirana , dues bones exposicions que be valen una passejada cap Argentona.

(Les fotografies han estat manllevades del blog d'en Kim Queralt)

TEMPUS FUGIT

Ara , quan sols manquen quatre dies per que s’acabi la mostra “Tempus fugit” organitzada per l’espai capgròs com a acte inaugural de les celebracions del 30 aniversari de la revista , ens plau fer-ne mirada de resum , llunyana a la crítica artística , impossible d’efectuar en aquest cas per òbvies raons de complicitat.

La juguesca de presentar dues obres diferenciades entre sí per el mateix pas del temps que la trajectòria del Capgròs, ha estat una aposta realitzada amb tota serietat ja que els autors no s’han limitat a presentar aquella peça que complia les condicions i sí en canvi han fet recerca profunda a la recerca d’aquelles peces que definissin de manera correcta el que per un llavors era el seu tarannà artístic i així fer-ne comparança amb l’actual.

Una comparança que sens dubte és l’element substancial de la mostra. Una mirada enrere i una mirada actual que sempre significa alhora una mirada al futur, i en la lectura d’aquesta mirada comparativa veure l’evolució i el camí personal i pictòric que els artistes han dut a terme. Un camí que en cada cas té una lectura diferent i que va des del trencament amb el passat fins a la constant evolució, omplint en la resta totes les possibilitats de la història.

Una mostra però que al costat d’aquesta lectura personal del caminar dels protagonistes , ens ofereix una multiplicitat d’altres lectures d’entre les que cal destacar-ne dues: La històrica i la reivindicació de la plàstica com un element de passat , de present i de  ple futur i contemporaneïtat.

Hem dit diverses vegades que un dels grans problemes de l’art local està en la impossibilitat de fer-ne una lectura històrica, el que fa que sigui impossible no tan sols seguir l’evolució dels autors actuals, ans també, i això és molt pitjor, recuperar el treball d’aquells autors que ja ens han deixat. Així per ex. , els escolars no tenen cap manera de saber qui varen ser artistes com Alcoy, Rovira Brull, Pepe Novellas, Comabella, Estrany, Viada , Emília de Torres.. i tants d’altres que ens van precedir en el conreu de l’art de qualitat.

Ara amb “Tempus fugit” podem re-descobrir els orígens creatius d’aquests importants protagonistes de la història artística de la ciutat. Podem entreveure influences , podem entendre alguns dels seus perquès creatius , alhora que ja ens podem descobrir davant de la saviesa pictòrica que atresoraven fa trenta anys , que no son pocs.

Però alhora aquesta exposició és una reivindicació de la plàstica com veritable poder artístic viu i permanent en la història. Ningú dels visitants pot amagar la vigència de la diversitat plàstica que ens presenten els autors en les seves diverses vessants. Una plàstica realitzada amb el suport d’una capacitat tècnica exquisida i que traspua el veritable sentit de l’art que no altre que el d’expresa sensacions i emocions per comunicar-se amb l’espectador. Una comunicació que s’efectua ja sigui per la reflexió, la bellesa, la intimitat, la natura, el paisatge ...




Un poder el de la plàstica que van reivindicar amb força els autors davant l’alcalde Mora tot recordant que fins el 2016 no està previst cap exposició de cap artista plàstic mataroní en les sales d’art que podríem considerar públiques , com ho son Can Palauet, el Museu, Ca l’Arenas o les sales de la Fundació Iluro. I parlem de 2016 ja que més enllà encara no existeix programació.

Una postura , aquesta del genocidi plàstic , practicada per el Govern municipal de fa molts anys que cal redreçar de manera immediata. No paga l’afalaga de l’alcalde tot dient que els artistes presents han posat a la llum el molt de bo del que tenim a la ciutat , ni el reconeixement de culpa de que l’Ajuntament no ha estat justa amb els artistes. S’ha de demostrar que aquestes paraules no van ser únicament per la galeria i per tant, sols els actes de posar en solfa a la plàstica al nivell que es mereix els hi donarà valor i que no se les endugui el vent , com tantes vegades.

I no vull acabar sense deixar palès el reconeixement més personal i íntim, als set artistes participants. Aquells que en cap cas van tardar més de cinc segons en acceptar la proposta i que l’han desenvolupada,  convertint-la en pròpia, amb desig i il·lusió , d’aquí la magnificència conceptual i qualitativa de l’exposició.

Em sedueix la mirada de l’Albert Alís donant-li un gir més al pas del temps amb aquesta mirada a dos indrets que formen part ja de la història de la ciutat , com ho és el paisatge del Sorrall i el patí del Cafè Nou que acaba de desaparèixer per reinventar-se en un altre espai ciutadà que a bon segur també serà plasmat per l’art del creador.

M’emociona Josep Mª Codina marcant el temps en el record al mestre i amic , en Pepe Novellas, que l’introdueix en la màgia d’una creació que evoluciona i es depura fins arribar a la sensibilitat extrema actual, en la que els segons es reflecteixen en la subtilitat del grafit i els minuts en l’apunt del color que esperançat desplega de nou les seves armes poderoses.

Em corprèn el fer de mestre de Manuel Cusachs , llegint el pas del temps a partir de la seva mirada apresa en el classicisme acadèmic italià al que ell ja donava un aire molt més mediterrani fent comparança, que no oposició, amb el moviment d’un dels seus treballs corporis més tàctils i agosarats , en un caminar vers un futur que segueix viu i creatiu.

M’admira la fidelitat pictòrica de Marta Duran , constant i permanent en la sempre difícil lluita de l’evolució del paisatge. Un paisatge en la que la llum que remarca la potència de la seva obra d’inicis segueix essent clau en la desimbolta mirada actual , gestual i nerviüda , en la que les emocions generen una mirada intensa que traspua l’aparença per copsar la realitat interior del indret representat.

M’enforteix la fidelitat a uns principis i uns conceptes socials i creatius com els que ha mantingut en Ricard Jordà en el decurs de la seva carrera. Aquesta la seva actitud ètica , la seva crítica constant sense parar en barres  i quest pensar que li ha faltat mala llet en el passat per denunciar la injustícia , em renova en el convenciment de l’art com poder social per sotraguejar consciències i moure poders.

M’espiritualitza el treball d’en Joan Parés de Mataró, amb la seva poètica del quotidià , en la recerca constant de l’alè íntim dels recons d’entre muralles , amb la basílica de Santa Maria a la proa i la Pça Gran a la popa. M’enganxo al transcendent de la petitesa de la vida diària , del pes del senzill , de la grandesa de l’habitud. M’enriqueix en la força del dibuix clau i raó de l’art d’avui i sempre.

M’il·lumina el volum de Perecoll que ens retrotrau a la vida en aquesta conjunció entre abstracció i figuració en una dualitat que semblen arcs de parèntesi encerclant el seu negre. Identificatiu. Una llum que ens permet comprendre l’unitat permanent del treball de l’autor , capaç sempre d’agafar nous brancals però retornant sempre al camí de la raó creativa , en aquest cas , el del volum i l’elegància pictòrica i creativa.

Set artistes , set mestres, set amics. Gràcies de tot cor per haver fet confiança, i de quina manera , a aquesta experiència que goso qualificar com de magnífica , que ha estat “Tempus fugit”.

PS.-Les magnífiques fotografies que il·lustren de manera tan acurada a quest post son de l’excel·lent fotògraf que n’és en Romuald Galofré  i han servit per il·lustrar el seguit de reportatges en relació als artistes protagonistes i que es van publicar a l’especial del 30 aniversari de la revista Capgros.

Uns reportatges que podeu visionar clicant al damunt del nom dels l’artistes que apareixen a continuació : AlbertAlís , Josep Mª Codina , Manuel Cusachs , Marta Duran , Ricard Jordà , JoanParés , Perecoll .