L’ADÉU DE JOAN MORA

Crec que tot Mataró es va quedar sorprès per la decisió de Joan Mora de no presentar-se a les properes eleccions. Bé, tota la ciutat menys els quatre del partit que ja ho sabien. Però crec que pocs han quedat més sorpresos que un servidor i aquells que em van acompanyar en la que va ser la seva darrera reunió de l’alcalde Mora amb ciutadans de Mataró abans de fer pública la seva decisió. I m’explicaré.

Amb motiu de l’exposició “Tempus fugit” organitzada per Capgròs en motiu del seu 30 aniversari , va sorgir una espontània conversa entre alguns dels participants a la mostra i l’alcalde Mora que ens va honorar presentant la mateixa. D’aquella conversa va sorgir un compromís per part d’alcaldia d’una reunió amb els set artistes plàstics , amb l’acompanyament de Mateu Ros i del que això escriu , per a tal de parlar de la problemàtica de les arts plàstiques a la ciutat i de la manera de reconduir el seu estat d’exclusió.

Una cita que va ser realitat aquest dimecres en la mítica sala dels lleons (tigres) durant una hora i mitja , i amb la presència afegida del regidor de Cultura , en Quim Fernández i Josep Mª Torrent , cap de gabinet d’alcaldia. En ella es van posar les cartes damunt la taula i dels pros i contres en van sorgir unes línies esperançades per a que la plàstica tingui el tractament que es mereix en el món cultural de la ciutat. Una reunió d futur de la que hom en va sortir content. I empro la paraula “futur” ja que tots els presents varem veure un alcalde desitjós de rectificar la política plàstica mataronina que des d’aquestes línies tantes vegades hem arribat a qualificar de genocida.

Un futur que ahir a la festa del Capgròs em confirmava el mateix alcalde Mora quan repetia les seves intencions d’actuació , mentre ens enriolàvem junts parlant d’aquella reunió , tot dient-me que quedava molt clar que després d’una reunió de quasi dos hores  amb un servidor reclamant accions per a la plàstica , l’únic camí que li havia quedat era dir que ja n’hi havia prou i que no es tornava a presentar. Que era una bona excusa que tothom entenia perfectament.

Un adéu que en el personal lamento ja que he de dir ben clar que he mantingut amb l’alcalde Mora una relació personal absolutament cordial , en la que ens hem pogut dir a la cara les nostres discrepàncies de política cultural i hem pogut “discutir” les meves crítiques de les que estava absolutament a l’aguait ja que ha estat , i espero que segueixi, un amatent seguidor d’aquest blog.

En Joan Mora decideix no repetir ser cap de llista de CiU en les properes municipals per raons personals i familiars que ho justifiquen més que abastament, i la seva renúncia obre un ventall de possibilitats immens, difícil d’esbrinar ja que és obvi que el que succeeixi en la propera tardor marcarà del tot les properes municipals. Però està clar que de moment l’incògnita està en qui serà el nou cap de cartell.

Hom coincideix en que la manca de temps no permet oferir una “cara” de fora per el que la tria queda emmarcada entre Quim Fernández, Núria Calpe i Miquel Rey , tres regidors que presenten una faceta diferent.

Quim Fernández és l’aparell pur i dur. Coneix molt bé la casa gran , s’ha patejat la ciutat acudint a mil i un actes però té un caràcter , i ell ho sap,  de caire un xic distant i malfiat , que li dona un aire adust i poc comunicatiu , que afegit a una tendència manaire i poc receptiva a les crítiques , el fan tan poc atractiu en el cara a cara  com enormement efectiu en el pont de comandament de la màquina. Una figura , al meu entendre, molt millor d’home fort que no pas com imatge de l’alcaldia i la ciutat.

Una imatge que en canvi sí té en Miquel Rey. Si el que es pretén és donar imatge de continuïtat no tinc dubtes que ell ha de ser l’elegit. El seu aire de jove empresari , modern , àgil i lliberal, lligat a una imatge de modernització (?) de la ciutat en aquesta aires de la Califòrnia europea , tot seguint les passes de Mora , representen la mirada més fidel al liberalisme econòmic que defensa CiU.

Finalment Núria Calpe encara que s’ha desenvolupat prou bé en la difícil àrea que se li va encomanar , representa molt al seu pesar la mirada femenina, una figura que encara no s’ha encarnat en l’alcaldia de la nostra ciutat , una alternança de gènere que políticament llueix i que a Mataró encara no s’ha fet realitat.

Per tant  crec que l’elecció del nou cap de cartell no està en una elecció personal i sí de model: Aparell, modernitat o gènere . Ara és al partit a qui li toca triar. Encara que al meu entendre no importa tant ja que crec que la desaparició de Mora dona l’alcaldia a Francesc Teixidó.

Soc dels que penso que Joan Mora hauria guanyat fàcil les eleccions en especial per el seu paper en el tema preferents. Un paper que va saber personalitzar i del que no es podrà aprofitar el nou candidat.

Francesc Teixidó en canvi podrà ajuntar a la puixança del seu partit el seu atractiu personal de persona amatent, treballadora , llunyana a les picabaralles i per tant propicia als capgirells que a bon segur caldran per donar governabilitat a un consistori repartit en un munt de partits. Una possibilitat de guanyar que pot ser molt elevada si sap acompanyar-se d’una bona llista en la que no hauria d’incloure de cap de les maneres a Sergi Penedès , a bon segur el regidor més nefast de tota la història democràtica municipal de la ciutat.

Reflexions a bon segur totes elles absurdes i precipitades, i més quan queda clar que el futur és tan complex que veurem com s’arribarà a les mateixes. Però avui per avui aquesta és la meva mirada i em plau compartir-la i de pas encetar el debat.

I del PSc?. Avui per avui ni estan a la pomada , ni se’ls espera.

(Fotografia extreta del capgròs.com)

"JO TAMBÉ SOC CAPGRÒS”

Encara amb el bon regust de la copa de cava beguda al hall del Monumental envoltat dels bons i vells amics que com un mateix s’havien aplegat per a la gran festa del 30 aniversari del “Capgròs” , aquesta revista gratuïta de Mataró, esdevinguda en el veritable diari de la ciutat , sense desmerèixer ni un gram als també bons amics i mai rivals , del Tot Mataró.

Una festa magnífica , perfectament realitzada, amb les paraules justes per part dels que s’han adreçat al públic , amb l’encert de les dramatitzacions teatrals que han servit de nexe d’unió a les entrevistes dels quatre “capgrossos” convidats , realitzades amb mà de mestre per Vern Bueno ( avui ha nascut una estrella per a l’entrevista oral ) i amb un Monumental ple de goma a gom per mataronins que representaven en el seu conjunt l’ample diversitat del teixit social, cultural, polític, associatiu, etc que conformen aquesta la nostra ciutat.

Una festa que també ha estat la meva ja que pertanyo a a questa família del “capgròs” de fa molt de temps, ni més ni menys que dinou anys. Corria el 1995 quan l’Albert Calls em trucà per a tal de col·laborar en el setmanari que per un llavors havia encetat el suplement cultural “5 Cèntims” i al que volien dona volada  per convertir-lo en tret diferencial , com ho era l’esport en la competència.

El cert és que de primeres vaig ser poc amatent a l’idea . Cregut de mi , pensava que això d’escriure en un gratuït era poca cosa quan un era un “professional” escrivint al Diari de Mataró, tenint programa a Televisió de Mataró i havent mantingut programa molts anys a la ràdio. Vaja que això dels gratuïts era poca cosa per a mi. Aprofitant l’avinentesa de la real manca de temps i l’existència d’una obligacions familiars amb les filles encara petites , em vaig fer una mica l’orni i vàrem concretar alguna que altre col·laboració esporàdica en cas d’exposicions importants , però aprofitant l’avinentesa d’haver fet l’escrit de presentació d’una exposició de la Marta Duran a la sala de la Caixa Laietana, varem reproduir aquell escrit per començar i davant de la meva incredulitat en aquells dies va ser molta la gent que em parlà d’aquell escrit.

La prompta arribada d’en Francesc Castanyer , amb qui de seguida vaig establir un feeling positiu que encara és manté, em va fer comprometre’m més amb el setmanari i fina avui mateix en que amb alts i baixos, però sempre en el moments importants , he pogut expressar els meus pensaments amb la més absoluta llibertat malgrat que el meu tarannà, o com diuen molts , les meves “formes” , han produït més d’un mal de cap a la direcció de la revista i al bon amic d’en Mateu Ros , el cap de tot. Una col·laboració que a més ha augmentat amb l’assessoria de l’espai capgròs, aquest espai expositiu amb onze temporades i més de cent exposicions a l’esquena que ha esdevingut ja un punt de referència en el camp expositiu local.

Per això avui m’he sentit feliç de pertànyer a aquesta peculiar família que és el Capgròs. M’he sentit feliç per el present, m’he sentit feliç en recordar el passat i m’he sentit feliçment esperançat mirant el futur , tot creient que encara m’aguantaran fins la meva jubilació crítica que comença a albirar-se en l’horitzó. Però inclòs després d’ella estic convençut que seguiré creient intensament que “jo soc un capgròs”.

Per això, i per molt més, Gràcies i moltes , però que moltes,  Felicitats !!!.

MUSEU SOULAGES

 Rodez és una tranquila ciutat de l’Aveyron francès , allà prop i lluny de tot alhora , que es troba una mica més amunt de l’imaginari eix entre Albi i Millau.  Dons bé , en aquest població que amb prou feines arriba als 30.000 habitants , encara que els dupliqui en allò que al país veí diuen “Gran Rodez” i arribi a poc més de cent mil en la comarca que l’envolta , va inaugurar el passat divendres un gran Museu dedicat a Soulages , artista nadiu de la població.

Pierre Soulages , nascut la nit de Nadal de 1919 i en plena forma malgrat la seva edat , ha tingut l’honor de veure en vida com la seva ciutat construïa un Museu a la seva atenció. Donant accent al seu paper com a gran mestre del tachisme i principalment a la seva lluita per la llum en la pintura mitjançant el negre coma  fonament , suport i protagonisme.

No em dedicaré aquí a fer panegíric d’aquest artista que de fa temps m’ha interessat ( abstracció i gestualisme son els meus dos eixos preferencials en l’art) i al que em vaig acostar encara amb més cura mitjançant en Miquel Arnau a qui de sempre ha apassionat. I no ho faré ja que en aquest post no està la meva intenció en el protagonisme de l’artista i sí en el protagonisme de la ciutat i de la població.

Ni tampoc posaré l'accent en el Museu en si que provoca una certa revolució en el concepte expositiu , no fent de les obres uns accessoris estètics i sí elements primordiales de la dinàmica comunicativa, en un concepte nou que trena esquemes i permet gaudir en la màxima plenitud el concepte estètic i de llenguatge plàstic de l'artista .

I és que vull posar l'accent en aquesta manera de fer , que envejo amb tota l’ànima, com és la capacitat dels francesos de donar importància als creadors , fer-los seus , part del poble i recolzar-los enlairant la seva importància, sabedors que de retop els farà importants a ells. És a dir , el mateix que aquí.

Que Soulages és un gran artista ningú ho nega. Però , i Tàpies?. No cal fer comparances , però l’estiu passat en la veritable primera gran exposició de l’autor després de la seva mort , i sota l’aixopluc de la seva fundació i , ni més ni menys , que el MNAC , el Museu Nacional d’Art del país, les audiències van ser ridícules. No vull ferir sensibilitats però a Rodez han estat 15000 els visitants en el primer cap de setmana, dels quals 500 van ser en les primeres hores.

I si fem repassada per aquí veiem que el museu de Saura no engega entre múltiples baralles, que el de Guerrero segueix en guerra a Granada , que el de Subirachs s’ha enfonsat amb la Caixa Penedès , i que el Bassat ..., millor deixem-ho.

I és que els francesos han entès millor que ningú allò del valor afegit. És obvi que ja he posat el punt de mira en aquest Museu , i espero que de l’estiu no passi. I això que implica , dons desplaçaments , menjar , a bon segur que alguna pernoctació , i de rebot accent en altres elements de la ciutat i entorns i per tant multiplicació de l’efecte , etc...

Però per aquí tranquils. Que ja ens val obrir tres tardes Ca l’Arenas i estar fredats per l’èxit de que una cinquantena de persones visitin Viladomat.

Ah!. I això és Catalunya i la defensa que el país fa de la seva cultura. Potser certament caldrà exiliar-nos , inclòs , a la propera França. Al menys potser no ens sentirem tan menystinguts com per aquí.

Ps.- Accés al Musée Soulages : 

 http://musee-soulages.grand-rodez.com/museo-soulages/    ( amb traducció al castellà)

ENTRE CEL I TERRA . ANTONI MARTÍ

No fa ni tan sols tres anys que Toni Martí realitzava la seva primera mostra individual a la sala de la Presó després d’algunes presències notables ala col·lectiva de Sant Lluc on es feia mirar per la seva habilitat , qualitat i com no, per la sorpresa que significava el seu nom.

Ja parlàvem llavors d’una projecció interessant ja que la frescor del seu llenguatge pictòric i principalment la intuïció de que existia un poder creatiu latent que hauria d’explosionar una vegada trencats els lligams produïts per la seva inexperiència tècnica i creativa. Un desfermament que esclatava joiós en la seva darrera exposició a la seu d’Aparelladors i que ara es confirma de manera rotunda en aquest “entre cel i terra” que ens presenta aquets mes a l’espai capgròs.

Toni Martí a més de ser un bon artista és una persona intel·ligent  Ha entès perfectament les característiques de l’indret expositiu i les has aprofitat al màxim amb un recull d’obres de mig / petit  format , seguint el consell que li donàvem en aquella exposició quan deiem : “ ... Cal , al meu entendre, un punt més d’agressivitat i una depuració més intensa que ens porti cap un minimalisme més accentuat , en el camí d’un mousse artístic , en la que l’eteri i la sensibilitat domini amb força i sense recances de cap mena”.

Sembla haver-nos fet cas l’artista , a bon segur per ser aquesta la seva íntima raó, i ara ens presenta un seguit de treballs enfortits, consistents en el quasi no res , en el que tan sols un conjunt estratificat de capes quasi monocromàtiques , en una reducció absoluta en el ventall de paleta que no permeten cap distracció, cap anècdota, per concentrar-se en el concepte creatiu que ell mateix defineix en el seu “flyer” de presentació, com : “ espai lineal, ambigu, sovint misteriós i eteri, pintat per la boira, la pluja el contrallum ... on es fonen aire, aigua i terra creuant textures i abstraccions , materialitzen emocions”. Un concepte però en el que encara li queda , al menys en l’aparença literària , eliminar el darrer reducte referencial, que com una por atàvica l’impedeix referir-se a si mateix com un creatiu abstracte.

En fer la presentació de l’exposició , recordava la frase de Paul Klee quan diu que “ tot art és un llunyà recordar: coses fosques, immemorials, amb fragments que perduren amagats en l’ànima de l’artista”. Un record que l’artista evidencia plàsticament i ho fa amb la dolçor de qui no el vol trencar però alhora amb la força i l’empenta de qui sap també de la seva potència i magnitud.

Toni Martí és un creador sensible. Coneix l’espai i el seu encaix , - no pas per casualitat que és arquitecte -, per això intenta defugir de la dualitat figuració / abstracció ( vol beure de les dues) i porta el diàleg cap el camí de la controvèrsia expressionisme / esteticisme . Dues lectures que no son contraposades i si poden ser perfectament complementaries.

Per això intenta controlar la línia , no vol que el color es dispari més enllà del que ha intentat aconseguir, i manté la tensió a l’equilibri entre dispars , ja sigui en la llum , el gest o la rigidesa lineal de les seves horitzontals encaixades en un càlcul estructural que si ens hi fixem està present en tota la seva obra  com si d’un habitatge es tractés. I és que en el fons, d’això es tracta , encara que l’habitatge sigui aquí essencialment espiritual i anímic.

Diuen que quan l’artista no “gesticula” cap a fora , cerca irremeiablement l’ordenació interior del seu mon. Ara , i en aquesta exposició a l’espai Capgròs, Toni Martí ens explicita la fortalesa sensible del seu mon interior en una magnífica exposició de més que recomanable visita i que el col·loca ja de manera ferma en el conjunt de noms a seguir en el sempre valuós món artístic local, alhora que demana a crits un enlairament d’espais per presentar el seu bon fer en altres contrades.

Felicitats.

PARAULES

...

Hi ha que treballar algunes hores tots els dies. S’ha de treballar com un obrer. Qui ha fet alguna cosa que val la pena ha treballat així. Tota la meva vida he treballat tot el sant dia... Avui tot és car per a un pintor: colors, materials, la mateixa vida. Si fos un pintor jove em buscaria un treball amb un sou fix, i seria independent i podria pintar el que em donés la gana.

Això no perjudicaria el meu art. El que em faria mal seria veurem obligat a pintar postals, “cromos”, cursileries. Treballar en un banc o carregar maons em sembla bé.

Nietzsche va dir: Tots els artistes haurien d’aprendre un ofici per sentir-se lliures”. Sols fa falta treballar no més de tres o quatre hores al dia. Després pintes el que vols, sense haver-se de preocupar del gust dels demés. Però ja se que a vegades cal aguantar-se ....

Paraules d’Henri Matisse en una entrevista que va mantenir amb Russell Warren a Howe en el 1949.

Les podria haver dit avui ja que son de plena actualitat. Paga la pena fer-ne reflexió ara i aquí. 

Amb elles us deixo.

MANEL SALICRÚ. ESPAI D’ART

Penso que a Mataró encara no tenim clar que l’exposició de Viladomat a més de ser, a bon segur , la més important exposició de la que hem gaudit a la ciutat en molts anys , és la gran oportunitat de que la capella dels Dolors , el gran tresor del barroc de la basílica de Santa María , aparegui amb tot el seu esplendor , no als ulls dels experts que sempre l’han valorat en el que es mereix , ans també als ulls de tothom, en especial dels mataronins que han d’entendre la importància d’aquest tresor que és de tots.

Una importància que hauria de començar en els estaments oficials , posant per la part que els hi pertoca, tots els medis de difusió possible, un fet que fins ara mateix, més de quinze dies enllà de la seva obertura que no inauguració, en la que la publicitat i la crida pública brilla per la més absoluta de les absències.

Potser per esmenar en part aquest silenci anguniós, som molts que des de les nostres minses possibilitat en fem difusió a la mida del que ens és possible. Per això valgui avui aquest “Espai d’Art” emès aquest vespre mateix a m1tv, en el que el protagonisme està en les mans de Manel Salicrú, aparellador i membre de l’equip del Museu Arxiu de Santa Maria. Un home que porta quaranta anys treballant en el Museu Arxiu i que coneix com pocs, per no dir com ningú, els detalls i racons d’aquest conjunt monumental.

Per això, per el que diu , per la passió que traspua , i per damunt de tot per la seva gran saviesa, crec que és obligat fer mirada al programa i a les seves paraules.

No us les perdeu.

MIRADES SINGULARS

 Hi ha exposicions que depassen el marc que podem considerar exposicions normals. Succeeix a vegades en raó de la importància de l’autor, del nivell d l’obra presentada , de la transcendència de la mateixa ... , o com en el cas que ens ocupa per la vàlua de la connexió artística , creativa i social del presentat.

“Mirades Singulars” és el títol d’una exposició que es presenta a la sala de la Fundació Iluro en la que 12 artistes , als que sens cap mena de dubte hem d’assenyalar amb majúscules, com son ALBERT ALÍS, PERE-MÀRTIR BRASÓ, JOSEP Mª CODINA, MANUEL CUSACHS, MARTA DURAN, ANA GARCÍA, RICARD JORDÀ, PERECOLL, MARC PRAT, ALBERTO ROMERO, TOMÀS SAFONT-TRIA I JOSEP SERRA , col·laboren amb la Fundació Privada el Maresme presentant una variada mostra del seu fer però d’una manera social i solidària ja que una d’aquestes obres està cedida a la fundació alhora que ha servit per un treball creatiu realitzat per vint-i-quatre persones amb discapacitat intel·lectual que han fet la seva personal i artística recreació de la mateixa.

És obvi que una exposició de tal mena no precisa ni exigeix una crítica a l’ús . La importància i la potència del missatge que ofereixen tots els artistes , els professionals i aquelles persones que des de la seva discapacitat han sabut fer-ne lectura personal , depassa molt per damunt qualsevol anàlisi que vulguem fer, però aquest fet no ha deixar de costat un parell de detalls dignes de remarcar.

En primer lloc cal remarcar l’actitud dels artistes professionals capaços , no tan sols de respondre de manera espectacular en el seu paper didàctic i de compenetració amb la disposició dels nous creadors , ans també en l’excel·lència de les peces que podríem considerar “lliures” que presenten a l’exposició.

Els dotze artistes presents semblen rivalitzar en la qualitat del presentat i cap d’ells s’ha limitat a la presència amb obres d’estudi i sí en canvi han apostat per treballs de potència i qualitat , corresponents bàsicament a les seves darrers fornades creatives , el que composa un conjunt dispers en el concepte artística degut a la varietal i multiplicitat de les estilístiques , però enormement homogeni en el que pertoca a la qualitat i a la veracitat de les obres presentades que serveixen per remarcar el punt àlgid dels mateixos i alhora el magnífic nivell del que en aquests moments està gaudint la plàstica de la ciutat i comarca.

I que a dir dels vint-i-quatre grans artistes que amb el seu fer remarquen el paper de l’art com element de cohesió i principalment en el seu sentiment de teràpia per el d’aflorament de les sensibilitats més interiors i la possibilitat d’expressar-les de manera , no tan sols adient , ans en ocasions de manera absolutament magnífica.

Una exposició aquesta de “Mirades singulars” que obliga també a l’espectador a fer-ne una mirada singular de l’exposat. Una mirada doble que tant en l’artístic com en el camp social és enormement plaent i enriquidora el que fa que sigui aquesta una mostra d’obligada visita que nosaltres aconsellem amb tot plaer.

EXPOSICIÓ VILADOMAT. LA CREU

Encara que molts no ho entenguin l’existència d’un punt diferencial és el que marca la presencia en el mapa, o no, d’una ciutat. Un punt diferencial que , curiosament , moltes vegades queda emmarcat en el fet cultural. Una diferència que mai s’ha entès a la nostra ciutat de Mataró , acostumada com poques a viure d’esquenes a la cultura i al seu minvat patrimoni.

Ara, la possibilitat de recuperar l’estima artística gràcies al fet de que Viladomat hagi estat considerat com l’artista dels fets del “tricentenari” amb tot el que comporta de difusió , populisme i exaltació , està passant per la ciutat com aquella rierada de tardor que arriba de cop i volta i marxa a tota velocitat. És a dir un ser i no ser del que cap fruit se’n treu, ans el contrari.

Ja he dit , i no vull estar-me de repetir-ho, que no és pas que a mi Viladomat em faci trempar gaire, però això no vol dir ni molt menys que no em mereixi el més gran dels respectes i que entengui i conegui que el seu art és el millor del que varem gaudir en el nostre país en el seu temps. Per això el meu respecte i la meva admiració. I més encara , el sentiment de pertinença d’una joia històrica de la que hem de gaudir, fer-la nostra , i difondre-la a tothom que puguem.

Però això és veu que no ho entén quasi ningú entre els que manen a la Cultura de la ciutat i als seus estaments , amb potser l’excepció d’en Nico Guanyabens a qui se l’hi entelen les ulleres cada vegada que veu les mancances absolutes en el seu desig de propagació dels tresors mataronins. I dic això ja que sols sota la malvolença més absoluta i el desig d’enfonsar un acte important es pot entendre com la ciutat de Mataró ha preparat i rebut l’exposició de Viladomat.

Per començar la primera pregunta és, existeix l’exposició de Viladomat a Mataró?. La resposta clara és NO. Sols dos anuncis mitjanets a l’estació i començament de  la Riera. A la resta res. No hi ha banderoles ( n’hauria d’estar farcit) , no hi ha cap cartell, ni petit ni gran. No hi ha publicitat enlloc i no s’ha fet res per publicitar l’exposició en el mitjans periodístics. (Mentre que a vegades es fan rodes de premsa per un no res en aquest cas es va fer arribar sols una merdosa nota de premsa).

Però suposem que vostè és home sensible i informat i ha arribat a conèixer que hi ha l’exposició de Viladomat i està disposat a visitar-la.  Si és així, que ens trobarem?. Doncs amb el no res.

Cas 1.- Museu de Mataró. Can Serra. Cap rètol a l’entrada. Sembla com si  no hi hagués activitat. Sols  després d’entrar un cartell a l’entrada en sindica que estem pel bon camí.  Si preguntes per la manca d’informació et remeten al banderolo de la paret dels ninots que , sols per experts en publicitat institucional es pot saber es tracta de publicitat informativa del Museu.

Cas 2.- Museu Arxiu de Santa Maria. Porta mig tancada amb reixa al fons que provoca sorpresa i desconcert al visitant. I la capella dels Dolors?.  Després de mirar amb desconcert avall i amunt   un cartell enganxat en el lloc més inapropiat ( no s’havia de canviar de lloc, Nico ?) l’indica que l’entrada és per la basílica de Santa Maria. Desfem el camí i a l final ens trobem a punt d’enfrontar-nos a la delícia artística de Mataró. Però la gaudirem?.

 Ja hem aconseguit arribar a les expos de Viladomat a Mataró . Però, estaran obertes?.  Difícil dilema ja que si bé en el cas de Can Serra l’horari ( absolutament inapropiat) queda clar , a la capella dels Dolors no hi ha manera de saber quan i a quines hores es podrà visitar. ( Lamentable).

Hem tingut sort i les portes estan obertes i podrem acostar-nos a l’obra de Viladomat, però ho sorpresa, ho farem a palpentes informatives i de llum.

A palpentes informatives ja que no existeix cap informació complementaria ja que no es disposa ni tan sols d’uns senzills catàlegs de mà i tot es redueix a un desplegable conjunt que despatxa amb quatre ratlles cada indret i que quasi res ens explica de Viladomat en el general, i del que podrem veure en particular. Una manca d’informació que en part s’arregla en el cas del Museu per la informació de carteles i amb els panells descriptius.

Però i a la Capella dels Dolors?. Misèria absoluta. Cap informació i una il·luminació tan escassa que impedeix qualsevol mirada mínimament decent.

Dos elements ( informació i visibilitat) que fan sortir desencantat al visitant 

que s’hi ha apropat. Un problema que principalment en el camp informatiu obliga a una solució urgent , tant amb la publicació d’un opuscle informatiu , com amb la presència dels corresponents panells informatius que parlin del que , quan, com i de quina manera , de la Capella dels Dolors. (Sortosament s’ha indicat correctament l’existència de la Sala de Juntes i la gent la visita, no com en els primers dies en els que la manca d’informació feia que els visitants forans ni la visitessin ni tan sols coneguessin la seva existència).

Tot però en un estat de pobresa ambiental i cultural, com de sagristia de poble que ensenya la relíquia d’aquell sant inconegut que és el seu gran tresor. Una visita la de la capella dels Dolors, trista, pobre i de quarta categoria ( A ningú se l’hi ha ocorregut música barroca de fons per crear ambient espiritual i enlairar l’esperit ?) i que no dona pes a la meravella que és la sala de Juntes ( salvant totes les distàncies , sempre he comparat la sorpresa que provoca a la que un rep en veure la Saint Chapelle de Paris). Una visita que desmereix Viladomat quan l’hauria d’elevar prop del Nirvana.

Una creu, aquesta la de l’exposició de Viladomat que estem encara a temps d’esmenar. Sortosament la durada de les dues exposicions és suficientment llarga com per esmenar la gran quantitat de defectes de les mateixes. Ara sols manca voluntat política i cultural.

I si de la primera en puc dubtar , sé que per la part cultural no hi haurà cap moviment, com és habitual en aquest àmbit tumoral de l’art i la cultura mataronina que n’és el Museu de Mataró. Però  bé, no serà per no haver-ho intentat amb una crítica que al meu entendre sols es pot aixoplugar en allò de la crítica constructiva de la que sempre en parlen aquells a qui els hi toquen el crostó.

Viladomat , una gran mostra de la que Mataró sembla passar-ne i no fer-ne cap mena de cas.

ANTONI VILADOMAT. REDESCOBERTES

LA CARA

Aprofitant els fasts del Tricentenari els estaments oficials han tingut a bé recuperar la figura d’Antoni Viladomat (1678 – 1755) que va ser sens dubte un dels artistes més rellevants del seu temps , essent  per un llavors el pintor de referència del món i el mercat artístic català. Un coneixement i reconeixement que havia minvat molt convertint a Viladomat en un autor poc reconegut per el públic i fins i tot menystingut per molts experts, com ho ha demostrat fa ben poc l’anècdota de la trobada de cinc obres seves entre les escorrialles de la litigada col·lecció Muñoz Ramonet ja que no van ser considerades valuoses per l’experta americana que assessorà a les filles de l’industrial en l’espoli a la col·lecció familiar.

Ara , amb motiu dels actes del Tricentenari, s’ha realitzat una grandiosa recuperació del seu fer que de la mà del MNAC , el Museu d’Art de Girona, el Museu comarcal i diocesà de Lleida , el Museu de Mataró i el Museu Arxiu de Santa Maria , sota el comissariat del Dr. Francesc Miralpeix, sens dubte el millor coneixedor de l’artista , intenta recuperar per el coneixement públic la seva figura.

A Mataró, indret important en la vida i el fer de l’artista , en bona part degut al  seu casament amb Eulàlia Esmandia ( Les Esmandíes era la casa pairal de la família), li ha pertocat acompanyar al conjunt monumental de la Capella dels Dolors , peça cabdal del seu fer , una exposició al Museu , de títol “Redescobertes” , anomenada així per acollir obres menys conegudes de l’autor encara que no per això menys valuoses.

La mostra del Museu , acuradíssimament exposada en tots el detalls , especialment en el que pertoca a cromatisme de fons, informació i carteles (es nota la mà del MNAC ) està formada per una vintena de peces , d’elles quatre dibuixos , que ens permeten acostar-nos a un gruix d’obres que per pertànyer en bona part a col·leccions privades no han estat exposades en públic i si ho han estat ha estat en arres ocasions. Obres doncs que ens permeten endinsar-nos en el Viladomat menys conegut , però no per això menys ric.

Unes obres que , a més a més , ens permeten fer una mirada transversal al seu treball ja que podem gaudir per ex. de tres obres que podríem dir de primera època ( “Sant Ignasi escrivint a la cova de Manresa” , “Santa Maria Magdalena” o “Sta Maria egipcíaca al desert” ) on Viladomat ens sorprèn amb uns quadres allargassats en els que la visió paisatgística de l’entorn agafa especial prestància.

Una mirada que ens acosta al seu concepte de la pintura religiosa, ben propi de l’època , que alhora ens permet endinsar-nos en la seva habilitat tècnica i conceptual , ja sigui mitjançant la presència de dibuixos preparatoris que ens permeten fer ullada a la seva metòdica, com també poder gaudir de la seva pinzellada especial que per alguns permet albirar ja el pas a la pintura moderna que es realitzarà uns decennis després.

Una exposició important , molt important  diria jo, potser la més important que s'ha fet a la nostra ciutat en molts anys , que precisa d’una detinguda i repetida visita. Viladomat és el que és. A mi , per ex., no és un pintor que em faci trempar i a bon segur no faria un llarg desplaçament per veure una exposició seva , però això no ha de treure la seva vàlua i a més a més cal recordar que en l’entorn local hem de valorar  la seva importància cabdal en el nostre minvat patrimoni artístic monumental, amb la certa raresa que n’és la Capella dels Dolors, peça fonamental en el context general de l’artista.

Un entorn , el de la capella dels Dolors , que encara que és difícil trobar un mataroní que no la conegui, ara se’ns ofereix sense les habituals dificultats de visita i per tant és la “cirereta” , el “bombonet”, com així el qualifiquen molts dels amants d l’espai , que arrodoneix la visita global al fer d’aquest històric artista que n’és Antoni Viladomat que ara , i de la mà del tricentenari, agafa nova volada. Una volada que Mataró hauria de fer que no sols fos passatgera.

Ps.- L'exposició de Viladomat , amb una "cara" brillantíssima que no ha de fer oblidar una "creu" que ens hauria d'avergonyir , que no s'ha d'obviar, i de la que en parlarem en el proper post.

ESTHER ALIU. INTERFERÈNCIES

 Esther Aliu és una artista palamosina que fa una dotzena d’anys va arribar a les nostres contrades on s’ha establert personal i professionalment. Malgrat que arribà amb una merescuda fama com creadora del sempre difícil art que té al vidre com a subjecte material, el cert és que en les seves massa escasses presències públiques per mostrar el seu art , la plàstica n’ha estat el concepte emprat per expressar les seves emocions.

Ara Esther Aliu ocupa la sala del Col·legi d’Aparelladors , en la que podem dir és la seva primera exposició seriosa entre nosaltres, per mostrar-nos mitjançant aquestes “Interferències” la veritat de la seva raó creativa i els sentiments personals que mitjançant la mateixa afloren.

Esther Aliu és artista d’aquelles de dins a fora. Les seves pintures ens ofereixen visió perfecte del seu pensament interior malgrat que les imatges puguin en primer terme enganyar-nos ja que la seva lectura visual és mitjançant una joint-venture entre abstracció i figuració, però essent els detalls d’aquesta última els que marquen l’estructura de l’entramat formal de la peça.

Aliu confessa tenir molt present les expressions que va escoltar a un neuròleg especialista en el camp de la memòria i per tant en els camps del conscient i el subconscient, quan reflexionava tot dient que “els records pertanyen més a la realitat espiritual que no pas a la física i que quan et descuides es converteix en boirina que s’esmuny entre els dits”.

En aquesta subtil consciència Aliu pretén deixar evident, mitjançant flashos que a voltes poden semblar inconnexes , la seva trajectòria vital,  feta com la de tots , mitjançant el conjunt d’aquells pocs fets transcendents i de tants d’altres en aparença intranscendents però que han deixat petja en els nostres circuits cerebrals.

Seguint una metòdica personal que implica el treball conjunt d’una diversitat d’obres plantades en el seu estudi a les que afegeix de manera tan reflexiva com intencionada , un seguit d’imatges que sorgeixen de repassar el munt de fotografies de llocs, objectes , fets o elements que ha anat i va recollint amb el pas del temps.

És en aquesta conjunció dels elements de la memòria que bé podríem dir residual, col·locats de nou en primer terme  al costat de la consciència de determinar una intencionalitat comunicativa, que Aliu es desferma i s’expressa en una nuesa total en el que pertoca al seu interior fent-nos avinents els seus gustos, plaers , pors i fins i tot monstres interiors.

Unes obres d’alta densitat i intensitat que arriben a l’espectador ja que l’aspecte formal es conjuga amb el fonament de l’apunt figuratiu perfectament contraposat al gest i la taca d’una abstracció controlada per aconseguir unes obres visualment atractives i posseïdores d’aquell element essencial per a una obra d’art , com ho és el misteri.

Un misteri de lectures diverses segons la peculiaritat de cada espectador però que es resumeix en la globalitat d’una intenció de recerca interior aconseguida per l’autor i invocada vers aquells que s’hi acostin amatents.

Una exposició la d’Esther Aliu que referma la qualitat que havíem intuït en els petits tastets de les seves escasses aparicions i que la col·loca com un nom a considerar entre el gruix d’aquells artistes mataronins als que caldria prestar ja una atenció important.

Per tot això no tenim cap dubte que “Interferències” és una mostra que cal visitar i d'aquí el nostre consell.

(les fotografies han estat manllevades del blog de l'Associació Sant Lluc)

NISSAGA BAS

L’altre cap de setmana es va inaugurar a la sala d’exposicions de l’Arxiu Comarcal del Baix Ebre i amb la presència de les més importants polítiques i culturals de la zona, una esplendorosa exposició dedicada a la memòria del mataroní  Francesc Bas i Espuny ( 1908-1978). Una exposició a la que no va assistir cap representant oficial de la cultura mataronina.

Una absència deguda a bon segur a una d’aquestes tres raons, o millor dit, a les tres alhora. El desconeixement absolut de qui era Francesc Bas. Segona , que Tortosa està molt lluny. I tercera que hi havia festa a una de les múltiples associacions andalusistes que hi a Mataró i que poden aportar vots.

Lamentablement el nom de Francesc Bas i Espuny és un nom del tot desconegut per al món cultural mataroní, i fins i tot per a la gran majoria de seguidors del món plàstic mataroní. Malgrat que el seu nom apareix amb trets importants en el salvament del patrimoni cultural mataroní en el moment de l’esclat de la revolució feixista, ben al costat de Rafael Estrany , tal i com s’evidencia documentalment en la mostra “Art i guerra” que no fa pas tant va ocupar Ca l’Arenas, a bon segur el fet de la seva marxa a Tortosa (1940) per exercir de delineant municipal va marcar el seu oblit localista.

Ara a Tortosa , que per el que es veu son més respectuosos amb els seus activistes culturals que no pas a Mataró, han realitzat una magnífica exposició no tan sols recordant el seu nom i la seva qualitat artística, ans agraint la seva activitat col·lectiva en la germinació d’una pràctica gràfica col·lectiva i comarcal que ha donat fruit amb grans mestres com és el cas de Francesc Rocamora de qui no fa pas tant podíem visitar una magnífica exposició al Col·legi d’Aparelladors.

Mentre a Mataró en la inòpia, encara que ara curiosament apareix el seu nom , no per la seva tasca , i sí ja que va ser l’autor del cartell de Santes de 1936, un cartell que era desconegut  en el context general de la festa.

És per això que avui, dia Internacional dels Museus, penso que és tasca fonamental dels mateixos fer conservació i difusió del seus elements essencials i que son i conformen l’eix de la seva subsistència. I en aquest pensament crec de manera intensa que el paer de Museus com per ex el de Mataró és el de conservar història i patrimoni , alhora que fer-ne difusió de la mateixa.

És per això que des d’aquestes ratlles reclamo formalment que el museu de Mataró aprofiti l’avinentesa de l’homenatge tortosí per apropar-nos als ciutadans de Mataró del bon fer del seu artista Francesc Bas , de qui tan poc coneixement tenim. 

Un aprofitament que s’hauria de completar amb la mirada al seu fill del mateix nom i que no fa tants anys ens deixà en el seu Mataró que tant estimava. Un artista excepcional i un grafista i dissenyador de primera qualitat del que també lamentablement en tenim massa poc coneixement a la ciutat.

I ho dic en el convenciment de que aquesta és la tasca dels Museus locals i comarcals , i no pas la que s’exerceix des de can Serra on el concepte de no fer res per que no ens puguin dir que ho fem malament ha esdevingut sant i senya intocable.

La nissaga Bas, una nissaga de mataronins esdevingut dissenyadors de primera que la ciutat hauria de conèixer. Tortosa ha fet un gran pas, Mataró serà capaç de fer el següent?.

Malgrat el convenciment de que aquest post és com ploure sobre mullat, cal dir ben fort que Mataró està en deute amb la nissasga Bas. Serà capaç de pagar-la?. Pregunta sense resposta que deixem en la teulada d’aquells que manen social i culturalment.