CARTELL DE SANTES 2013. POL CODINA

Si la primavera comença quan ho decideix el Corte Inglés, les Santes comencen quan es presenta el cartell, és a dir avui mateix. Així aquest vespre, a Can Palauet i com a primer punt del plenari de Santes s’ha destapat l’obra que oficialment ens convidarà a festes per allà finals de juliol. El seu autor Pol Codina.

Com que primer crec que cal fer el veredicte i després fer-ne les consideracions , val la pena començar curt , ras i al pal per dir que, malgrat estar plenament convençut de que aquest serà un cartell del gust de la majoria i que gaudirà d’un bon èxit, artísticament parlant , que és del que es tracta, hem de dir que és un cartell fluix , força fluix , i que no arriba ni de lluny al nivell habitual dels cartells de Santes mataronins.

El cartell s’estavella en els tres àmbits fonamentals: El conceptual, el tècnic i el de funcionalitat.

Conceptualment Pol Codina ha fet aposta per el populisme més estimat entre la gent que no és altre que l’ús de les figures de la festa, sabedor que aquesta era carta guanyadora. Però a més ho ha fet amb un populisme fàcil, gens trencador, sense anar a cercar una mirada més enllà , o intentant donar-li la volta per escriure nous camins. Figures simples i identificables , i coneixedor a més de les rivalitats existents , intentant acontentar al màxim de colles possibles.

Amb tot això ha confegit un cartell que jo definiria com a”pessebrista”, per a la seva distribució espaial, molt en concordança amb la seva ànima volumètrica i de tres dimensions. Molt ple de tot, sense aire entre les diferents parts que el composen,  el pastís queda enfarfegat  i precisa d’un esponjament forçós que no aconsegueix. 
Cartell sense punts i aparts i quasi sense punts i seguits, amb una figuració entre infantiloide i caricaturesca, el conjunt no aconsegueix el moviment que pretén per la seva distorsió i encara que es veu treballat en la individualitat , aquest treball no queda reeixit en la globalitat per una evident descompensació entre els elements protagonistes.

(Els remakes son sempre molt perillosos i intentar aconseguir fer contrapunt al mític Parés era i és quasi un suïcidi)

Tècnicament Pol Codina ha optat per el baix relleu el que és lògic ja que com escultor que és la seva raó creativa està en el volum. Però Codina és home d’ el·lipsis , de buits , de contrast entre la lleugeresa del ser i el pes del material, uns conceptes que aquí no pot aplicar de cap manera.

Però és clar , aquest volum real que ara veiem en l’originaL presentat , difícilment podrà ser traslladat a la bidimensional estricta del paper , ja que no creiem pas que hi hagi suficient pressupost com per fer-ho possible. Llavors l’obligada redimensió dels personatges , en una canvi de perspectiva visual en un to molt més pla, que hauria de ser solucionat amb tècnica pictòrica , a bon segur perjudicarà al conjunt i li farà perdre el punt més agraït del mateix.

Un cartell , a més , amb funcionalitat dubtosa ja que en la distància, que és com de moment el podem jutjar mitjançant les diverses reproduccions fotogràfiques, i que és com s’observa quan està penjat en els més diversos indrets , no existeix una clara definició del bigarrat conjunt d’elements el que li fa perdre la clau del seu ser com ho és la comunicació.

Però tots aquets elements tècnics i conceptuals son evidentment  discutibles ja que responen tan sols a la meva opinió personal. A bon segur que l’autor en discreparà de totes totes i en tindrà una altra mirada , però el pitjor del cartell no està en ells i sí en la traïció artística que s’ha fet a si mateix l’autor.

Si el cartell de Santes té un element diferenciador i important aquest no és altra que el fet de que es tracta d’un cartell d’artista. És a dir, que es tria a un artista en raó del seu fer i se li demana que en base a ell , i amb tota llibertat, faci el cartell que honorant a la ciutat l’honori també a ell.

Pol Codina , amb la raó indiscutible de la seva llibertat , ha apostat per una obra que en res l’identifica. En la repassada als cartells de Santes sempre podrem veure la trajectòria de l’artista rere el cartell que signa i lliura a la ciutat. Ningú que vegi el cartell d’enguany endevinarà el nom de Pol Codina com autor.

I això és una llàstima. Per ell per que així perd la gran ocasió de mostrar el seu veritable art als ciutadans que no el coneixen. Però hi perd la ciutat ja que es queda sense tenir en la col·lecció de cartells de Santes , l’obra d’un artista tan interessant i prometedor com ho és en Pol Codina.

I potser al final de tot apareix com sempre el dubte de si es va per bon camí amb aquest comitè de selecció  , esdevingut vedat privat d’alguns en raó de ves a saber quins estranys privilegis. Però d’això ja en parlarem en els propers dies.

AL CALOR DE LA BATALLA (II) . JOSEP Mª CODINA

De batalles ni ha de moltes maneres. Unes son les èpiques, aquelles fetes i gestades en la magnificència, en l’eclosió, en la grandiositat de la gesta. Però ni ha altres , a bon segur més difícils, establertes en paràmetres més subtils, més en la quietud i el silenci, més interiors i per tant més personals i allunyades de la globalitat , de la tribu.

Aquest dijous, després de visitar , i gaudir, de la grandiositat de Fortuny , tocava enfrontar-nos a la intimitat de Codina. Dos maneres en certa manera oposades però amb el nexe en comú per l’apreci per l’obra ben feta i per la passió compartida per el dibuix com eix d’un treball sempre acurat.

Un asèptic i clàssic “Obra  sobre paper”  ens convidava a acostar-nos un cop més a l’art pausat, reflexiu, subtil i sensible, que sorgeix de   l’ idioma plàstic que Codina ha fet seu en aquesta la seva travessa plàstica. Un idioma establert en les petites emocions d’una catarsi personal que ara sembla assolir definitivament l’oblit dels dubtes de l’ahir per expandir-se a un futur més agraït.

El web de l’autor està encapçalat per la frase de Paul Valery que diu que “el més profund de l’home és la seva pell”. El que això signa, i per una presentació per a una exposició al Pais Basc , rescatava uns versos de Celaya que diuen : “ Frente a un mundo impalpable de aire y luz , alzo mi cuerpo, fenómeno que me muestra hecho visible el misterio”. Dues frases i dues visions que penso son mirall ben escaient per entendre el sentit creatiu de l’artista mataroní.

Un sentit que de bones a primeres s’observa canviant. Només entrar en la sala  la benvinguda ens es donada per una obra de grans mides, a bon segur la més gran que ha fet l’artista. Una obra en la que mantenint la seva cal·ligrafia pictòrica , aquella que quasi ens permet escoltar el xiuxiueig rítmic del grafit escatant el paper, comporta una nova disposició tant en la potència de l’expressat que sembla voler sortir del seu habitual minimalisme , com en  l’obertura a una nova eclosió cromàtica , ja que el privilegi tonal ja no està en la vesant dels blancs i ocres i, i son els rosats , els groguencs , amb espurnes de blaus i acarbassats , els que ens ofereixen una nova finestra cromàtica al sempre limitat pantone de l’artista.

Codina segueix però mantenint el seu reducte conceptual personal , concentrat en el concepte de la fragilitat. Una fragilitat que si abans feia evident en el contrast d'emprar una base matèrica robusta ( planxes metàl·liques , papers naturals gruixuts i aspres ) , ara es capgira amb una base de paper japonès summament fràgil i trencadís, on diposita amb més intensitat que mai un grafit robust, remarcat, intens , delineant de nou aquesta la seva orografia personal  de solcs i cicatrius que ara agafen més un caràcter anímic que no pas el físic que havien dominat en la seva trajectòria.

Unes marques personals però molt més esperançades , com es mostra en aquesta aparició del color ( mai hem d’oblidar que Codina en els seus inicis era un artista intensament cromàtic ) que van agafant força com a preludi d’una explosió que arribarà ben aviat , entenent l’ aviat en el peculiar ritme del temps que usa el creador.

En la resta ens trobem el de sempre , però jo diria que un grau superior. De nou l’home , la vida i el temps. I l’art que tot ho presideix i ho fa avinent. Com en el solc , humit i generós que domina en algunes de les seves obres. Un soc que sembla creat per el caminar d’una llàgrima . D’alegria, de tristor, de dolor ?. Ves a saber.

Tot en una exposició made in Codina , però amb un poderós salt endavant en el que pertoca a concepte i esperança, en el seu neguit etern davant la fragilitat de la vida , i per tant la fragilitat de l’art.

Una exposició magnífica que us recomano amb tot plaer i que no us hauriau de perdre sota cap concepte i que remarca el paper de primera línia que ja ha assolit l’artista.

Impagable, emocionant , magnífica. Art en estat pur.

Felicitats.

Josep Mª Codina. “Obra sobre paper”.

Galeria Àmbit. Consell de Cent 282 Barcelona

Fins el 25 de juny de 2013

AL CALOR DE LA BATALLA (I) . “LA BATALLA DE TETUÁN”

Ahir dijous la intensitat de la pluja no convidava ni a la passejada ni al plaer intens que sempre significa el gaudi de la creació artística. Però si a vegades un és el que tria els dies, en altres son els dies els que et trien a tu. Ahir n’era un d’ells. La inauguració , a quarts de vuit del vespre, de l’exposició de Josep Mª Codina a “Àmbit” donava peu  a romandre a la capital després de la jornada laboral i al MNAC, Fortuny i “La batalla de Tetuán” ens esperaven ansiosos.

Tot acostant-nos al MNAC amb Gerardo Gil,  bon amic i gran saberut de l’art , recordava les meves visions de l’obra al vell i desgavellat Museu d’art Modern , a la Ciutadella, ocupat ara per el Parlament català. La magnificència del treball de Fortuny, l’impacte brutal que significa la composició gegantina de l’obra , l’habilitat tècnica sense un però... , eren records que no volia quedessin malmesos ( com tantes vegades passa ) per el pas del temps i les noves concepcions que ell transforma.

La visita , encara que quasi de metge ja que un , acostumat a acostar-se al MNAC en matins de cap de setmana , no havia previst que encara ens trobem en horari d’hivern i per tant el Museu tanca les seves portes a les 6 de la tarda, va ser absolutament profitosa i una excel·lent prèvia per el que s’acostava després.

L’obra de Fortuny forma part d’una petita separata de la col·lecció  (cal recordar que “La batalla de Tetuán” és una de les joies pictòriques de la col·lecció del MNAC) en la que apareix envoltada d’ un bon gruix dels dibuixos, aquarel·les i esbossos previs, com d’altres obres de Fortuny , que en certa manera la complementen,  com “La batalla de Wad - Ras”.  Amb ells , i reforçant el concepte , apareixen escrits diversos, fotografies de Facio , i molt especialment un espai amb el protagonisme de Dalí ( amb col·laboració amb la Fundació Dalí) en la que s’hi exposa el remake que  en va fer.

Tots sabem la història de la peça. Encarregada per la Diputació de Barcelona per els seus espais nobles i amb la intenció de glosar la dimensió històrica i heroica del general Prim i del conjunt de voluntaris catalans que prenien part en la batalla.  Un encàrrec que havia de ser complementat amb altres obres de menys mida i per el qual Fortuny, com si d’un reporter es tractés, va desplaçar-se al Marroc per copsar la realitat i treballar in situ.

Però Fortuny no era un pintor èpic a l’ús, ni tan sols militarista a l’estil Cusachs. El que li agradava era l’ambient, els personatges , els costums..., per això mai va acabar l’obra que ara llueix igualment en el seu esplendor incomplert, per a totes les grans virtuts que atresora.

Una obra que a hores d’ara segueix essent una viva lliçó de saviesa creativa. Començant per la composició , prodigi d’equilibri i alhora de prevalença dels elements per a ell importants ( amb aquesta línia d’horitzó separant cel i terra  i marcant la proporcionalitat estricta ,  quasi auria) ; seguint per l’estructura de la peça en un ritme sincopat de plens i buits , confegint un espai escènic en el que diposita els personatges , no com en una encartonada reproducció bèl·lica d’aires pessebrístics i sí amb un magistral ritme escenogràfic ; i acabant amb la peculiaritat del munt de personatges que apareixen en la mateixa , descrits amb tota mena de detall a modus i manera del que deixa palès en els seus dibuixos preparatoris.

Però a més cal afegir com no el detall tècnic propi de la pintura. L’estructura de la pinzellada , el to  cromàtic, la saviesa dels blancs, i principalment la capacitat de copsar la llum i el color, donant un aire fresc , natural , amb un apunt de realitat que sobta a l’espectador, el que converteix una obra que podria haver caigut fàcilment en l’art pompier, en una obra absolutament real que justament assoleix el seu caire de pintura heroica pr el fet de convertir en humà tot allò que succeeix en el camp de batalla.

Una obra que mereix atenció plena i que esdevé excusa perfecte per acostar-se al MNAC , un espai museístic en el que un sempre si troba plenament satisfet.

SANT JORDI

Sant Jordi ha estat sempre un referent en la manifestació artística.Entre la multitud d'obres que en fan referència em triat per a lloar-lo en el seu dia , al Sant Jordi de Josep Mª Subirachs , la gegantina escultura que es troba incrustada en l'orgia escultòrica de  la Sagrada Família de Barcelona., que encapçala les imatges.

Per la part frontal tenim una imatge clàssica d'autor desconegut ( al menys per a mi ) i un Sant Jordi de Jaume Huguet , el gran pintor del gòtic català.

Per acabar ens quedem amb les obres de Manuel Cusachs i de Montserrat Gudiol

Que totes elles ens portin a una diada art, llibres , cultura i catalanitat.

LLIBRES PER SANT JORDI. ESTÈTICA I ÈTICA

Certament no hi ha dilema més complex que triar un llibre en l’estol de publicacions que s’ofereixen en les parades dels llibreters per Sant Jordi, si un no ha fet reserva mental d’aquells tres o quatre títols que creu li poden ser més interessants.

Normalment però en aquesta reserva quasi mai hi ha llibres relacionats amb el món de l’art com si per Sant Jordi l’escaient fos el que en podríem dir literatura pura i dura i els temes més específics , més en la vesant científica o d’afeccions , quedessin reservats per altres moments més individualitzats.

Ja estaria bé que, començant per un mateix, en diada tan assenyalada es fes l’esforç i s’adquirís aquell llibre especial d’art , que acostuma a traduir-se en un grapat considerable d’euros , menys si t’acostes a les llibreries de desclassificats , com la que tenim al carrer Nou , on sempre es poden trobar agradables sorpreses. Però no essent això possible, no està de més acostar-se a altres llibres més literaris , d’història ,assaig , monografies ... etc que tinguin el camp artístic com a protagonista.

Per això avui no m’estic de recomanar a tots aquells amants de l’art un llibre ideal per a la diada de Sant Jordi , com ho és “Qué estás mirando?. 150años de arte moderno en un abrir y cerrar de ojos”, escrit per Will Gompertz i editat per Taurus amb un preu de 22 euros.

Wil Gompertz (1965) és director d’art de la BBC , va dirigir durant set anys la Tate Media . Està considerat com un dels millors periodistes d’art del món. Ha escrit per The Thimes i The Guardian entrevistant durant més de 20 anys als més importants artistes contemporanis del món.

Ara en aquest llibre manté la mirada lluny de les estructures acadèmiques per transmetre de manera fresca i espontània els més importants esdeveniments dels darrers 150 anys de la història de l’art.

Com molt bé diu la contraportada del llibre: “des dels nenúfars de Monet fins els girasols de Van Gogh, passant per les llaunes de sopa de Warhol i els taurons en formol de Hirst, aquest llibre ens descobreix la història que hi ha darrera de les obres, les persones que hi ha darrrera els artistes i la veritable màgia que amaga l’art modern”.

Un llibre irreverent , original i molt accessible que et permet fer repassada a la història de l’art modern , fent entenedora el per que de moltes coses. Prop de 500 planes que es llegeixen en un no res i que et fan capgirar conceptes mítics que tenies assumits i que potser ara queden en una certa nebulosa.

Un llibre d’obligada lectura per els amants de l’art i que us aconsello de cor per aquest sant Jordi.

( Per a més informació podeu clickar en aquest enllaç amb  un article de “hoyesarte.com” en que podeu aprofundir en el concepte d’aquest llibre )

ÈTICA I ÈXIT

Aquí , que tant parlem de l’estètica , també ens convé , i molt, fer mirada a l’ètica. Aquest valor, i altres , son els que tracten de meravella cada més la gent de “Valors” , aquest grapat de magnífics il·lusionats , que no il·lusos , que ja porten a les seves esquenes més de 100 números de la revista “Valors” i no sé quantes edicions dels seus programes de ràdio, televisió i activitats diverses, a alguna de les quals m’han honorat convidant-me a participar-hi com per exemple en la darrera revista de “Valors” amb un article de pensament sota el títol “Art ( i artistes) en la crisi” , que vaig reproduir en aquest blog fa un parelll de post.

Ara aquesta magnífica gent s’ha llençat a publicar un magnífic llibre , que us recomano amb tot plaer ja que és un immens goig la seva lectura i a més és en certa manera un bàlsam i una injecció de moral per seguir endavant en moments tan complicats. El seu títol “Ètica i èxit. Converses amb valors” , on s’entrevista a deu personatges del nivell de El Roto, Ana Mª Matute, Iñaki Gabilondo, Joan Roca , Judit Mascó, Lluís Bassat, Federico Mayor Zaragoza, Pau García-Milà, Teresa Perales i a Roser Capdevila, la genial il·lustradora.

Un llibre acurat , periodísticament magnífic, i a més , i no em cansaré de repetir-ho, d’una enorme carga moral, o millor dit, ètica.

Un llibre que al meu entendre és el complement perfecte al que us aconsello línies abans. Estètica i ètica unides per Sant Jordi. Una magnífica unió.

FORJANT L’ESPAI

Sant Celoni té un espai magnífic que és “La rectoria Vella”.   Situat al bell mig d’un magnífic parc , la Rectoria vella és un vell casalot que exercí de casa rectoral en el segle de XV de l’antiga parròquia de Sant Martí de Pertegàs. Amb el pas del temps ha patit un sense fi d’històries fins que a començaments del segle passat va ser convertida en casa d’estiueig per a benestants , posteriorment passà com a casa de colònies dels Germans de La Salle i finalment fou adquirida per el consistori en l’època democràtica i ara és seu de la regidoria de cultura i té en la planta baixa la sala d’exposicions municipal.  Indret on en aquest dies l’escultor mataroní Llucià González presenta una de les seves millors exposicions.

Ho diem així ja que els espais condicionen sempre l’exposat , i més encara quan d’escultura tractem. El magnífic espai de la rectoria vella s’estructura amb un espai central, a modus de pati cobert , al voltant dels qual es troben les diverses estances. Aquesta distribució convida més a la intimitat que no pas a la grandiloqüència.

Tots sabem que en Llucià tendeix a ella. En els gestos , en el parlar, en el ser i com a no, en l’escultura. Gaudeix amb la peça gran , aquella que li ofereix un repte d’ofici més important , i amb la qual sembla poder demostrar un nivell d’escultor que per altres queda en segon terme , subjugat per el poder de l’ofici. Però curiosament succeeix que en Llucià assoleix el millor nivell  en l’obra petita, quasi minimalista . on la sensibilitat domina per damunt de l’ofici. On el fons i la forma es conjuguen en plena harmonia. I justament son aquestes les obres que omplen de qualitat l’exposició.

Juli González el veritable pare de l’escultura en ferro parlava de la possibilitat de dibuixar a l’aire.  És en aquest concepte espaial, en aquesta escultura que oblidant-se del “ple” es llença desfermada a marcar límits amb les seves línies , concentrant en el buit de l’espai tota la força que surt de l’acoblament entre fons i forma, entre tècnica i concepte , entre el gest i l’espai.

Llucià aposta per el chillidià concepte del pla revirat. Amb ell, i amb la seva habilitat tècnica , estructura unes peces ben valorables que subjuguen en una finada i sensible simfonia que ens demostra el seu nivell que va molt més enllà quan es mou en la sempre dificil sensibilitat de la poètica de butxaca , que no pas en la fàcil grandiloqüència de la pesant càrrega de l’obra de mides més grans.

Una magnífica exposició que us recomano amb tot plaer, en un magnífic espaique bé farien els artistes mataronis de descobrir com un punt per anar més enllà.

“Forjant l’espai”. Llucià González

Rectori vella. Sant Celoni.

Del 13 d’abril al 26 de Maig de 2013

L’ENLLAÇ

A molts ens agrada xafardejar, artísticament parlant ,  per la xarxa. Però res millor en aquest aspecte que la possibilitat per endinsar-nos en els secrets de les obres dels millors museus i col·leccions del món, el que és possible gràcies a Google art project.

Al voltant d’aquest projecte en parla amb profunditat El país, en un article molt interessant i que us pot sevir de palanca per saltar a visionar el millor de l’art que hi ah escampat per arreu.

(L’enllaç que porta la publicació us relaciona amb un enllaç italià. Si voleu conservar-lo com a “preferit “ ( favorito) , el millor és canviar a  l’ idioma a espanyol clicant a la part inferior esquerra de l’enllaç , en la sageta al costat de “italiano”)

L’ART ( i els artistes ) EN LA CRISI

En aquest desballestament absolut de l’estat del benestar i principalment front d’aquesta inacabable llista de retallades de tota mena que s’estan duent a terme, la ciutadania ha respost , tal i com calia, amb multitud de protestes estructurades de les formes més diverses , principalment en dos camps que es consideren absolutament vitals per a la pervivència del model de vida , com ho son l’educació i la sanitat. Curiosament però, no existeix ni de bon tros una postura semblant vers la tercera branca que hauria de ser innegociable en aquesta defensa necessariament aferrissada de la societat de benestar ,com ho és el cas de la cultura.

La crisi ha provocat un moviment certament pervers. Les retallades culturals , estructurades tant en les ajudes directes per part de l’administració com en l’enduriment de les condicions indirectes , -  especialment per l’augment de l’IVA -, no tan sols no han estat retopades pel general de la societat , ans el contrari s’ha arribat a generar un sentiment arbitrari contra els protagonistes culturals, arribant a considerar a la cultura com article de luxe , - i per tant no primordial en època de crisi -,   dibuixant als creadors culturals com essers privilegiats que sols es queixen per la por de perdre els seus privilegis i beneficis individuals i personals. Una esbiaixada mirada que implica en correspondència que en aquest context la veu dels mateixos quedi desqualificada de vell antuvi , quan possiblement pot ser la que ens hagi de guiar, i qui sap si salvar, en aquest difícil tràngol.

En moment de crisi , més que mai calen referents. Uns referents intel·lectuals que ens serveixin de far i guia en aquest desgavell de desencís i desorientació en el que tots estem ficats. Eliminats els polítics per la seva manca de consciència i credibilitat , concentrats els moviments socials en unes actituds més immediates i directes, discutides les veus crítiques per el seu apropament sociològic a unes determinades tendències,  ha de ser la veu dels artistes de tota mena la que ens pugui marcar unes actituds de lideratge que es serveixin de punts de reflexió i ancoratge, que puguin ser creïbles , tant per la seva profunda reflexió, com per la seva contrastada independència del poder i de qualsevol element contextual de pressió.

Parlar actualment de sociologia de l’art com una disciplina cabdal en l’estudi sociològic de la societat és un fet absolutament acceptat. L’íntima , i alhora complexa relació entre l’art i la societat que envoltant-lo n’és alhora causant i receptora , s’estructura perfectament en la definició d’Arnold Hauser quan parlava “ que tot l’art està condicionat socialment, però no tot en l’art és definible socialment”.

Els artistes moltes vegades han realitzat un art  complaent, de clara funcionalitat estètica , dedicat més a plaers visuals que no a pas al component reflexiu que cal exigir a una obra d’art si vol se considerada com a tal. L’ofici , considerant a com a tal la destresa , ha dominat a l’emoció i al neguit inherent que sempre ha d’estar present en una obra d’art . Tot en un reduccionisme  de caire hedonista , amb el plaer com a veritable causa , raó i ser.

La crisi però sempre ha estat temps fecund, creativament parlant, i més si és de la virulència de l’actual . La virtual desaparició del comerç de l’art que afecta a tots els creadors , des dels més consagrats fins aquells semi professionals que havien aconseguit treure el cap en mig  de la maregassa compulsiva del mercat artístic, ha comportat la purificació del creador.

Ara no existeix l’excusa crematística de renunciar a uns principis artístics i ideològics. Eliminada la raó de la possibilitat d’una prostitució creativa , l’artista es queda sols amb si mateix i l’obra que va apareixent en el seu treball es fruit dels condicionaments més ètics que no pas estètics del creador, i per tant  esdevé element de reflexió per l’espectador. Així l’obra deixa de ser fruit d’uns condicionaments d’arrel clàssica , fonamentada damunt d’una filosofia d’idees més immutables , assolint un concepte en certa manera llibertari que implica a l’art com element de diàleg imprescindible no tan sols en la dualitat entre l’autor i l’espectador, ans també amb tota la societat.

Aquest punt de reflexió personal esdevinguda col·lectiva es inherent amb l’art modern. L’artista com a ser creador , posseïdor d’una sensibilitat especial per captar flaires i sentits que estan lluny de l’abast de la resta de mortals, ha estat veu de reflexió irònica, cínica, mordaç , dolça o brutal, segons s’escaigui, creant no tan sols aquell signe d’avis , ans també  el que és més important en una societat visual com és l’actual, una iconografia que ha esdevingut punt de connexió en la disparitat del grup.

Com més materialista és la societat l’art per desviació es dirigeix més als sentits que no pas a l’ intel·lecte. En moments de crisi però, quan les necessitats primàries surten a primer terme per ser moltes vegades inabordables, l’art abandona la seva desviació sensitiva i estètica per esdevenir fonament del concepte i interpel·lar amb el mateix a la societat desorientada davant d’una situació inesperada i no volguda.

Repassar la recent història de l’art és retrobar-nos amb una multitud d’obres que han servit d’eix incisiu , quan no esquer seductor, per copejar consciències i alhora cohesionar emocions i esdevenir punts de reflexió superior en molt a milers de reflexions propagades des d’altres verals.

Unes obres , a vegades de discutible valor artístic , però que s’han convertit en mites i en veritables banderins d’allistament a causes socials i polítiques. Algú ha pogut expressar millor el sentiment de pàtria com Eugène Delacroix amb “La llibertat guiant al poble” ?. Algú ha arribat més enllà en la descripció dels horrors de la guerra que Goya amb els seus gravats i especialment amb els seus “Afusellaments del 3 de maig” o amb el paradigma més actual del “Guernica” de Picasso , esdevinguda la seva obra més emblemàtica quan cap crític expert seria incapaç de considerar-la entre les seves millors obres ?.

Fent mirada ben propera als nostres entorns , podrem trobar un bon gruix d’artistes compromesos que en temps difícils com aquestos , van saber aixecar la seva veu per fer palesa la seva postura i per reivindicar plàsticament l’ injustícia de la situació. I quan diem això, no ens referim tan sols als grans mestres / Picasso, Miro, Tàpies, Guinovart , Genovés, Chillida , Oteiza ... ) que òbviament van trobar més ressò en la propagació del seu crit, i sí en el munt de creadors menys considerats , i fins i tot , humils i senzills, que van fer de la seva veu plàstica, altaveu potent d’un missatge social que va quallar de manera profunda en els entorns més propers. Exemples dels quals els tenim per arreu.

Ara és el moment de reiniciar aquesta conquesta social de l’art. Els artistes hi estan disposats i en comencen a deixar empremta per arreu. Ara tan sols ens queda escoltar-la. Saber esbrinar els seus signes i fer-los nostres. En ells podem trobar-hi a bon segura la llum i la guia.

Però, estem disposat a fer-ho?. Potser aquí està el dilema.

Pere Pascual

Article de reflexió publicat a la revista Valors. nº 103. Abril 2013

( Reproduccions d'obra de Picasso, Alcoy, Rovira Brull, Manolo Millares, Goya , Tàpies )

RAFAEL ESTRANY. EL GRAN MESTRE

Si hi ha un artista a la nostra ciutat que mereix el màxim respecte i admiració per la seva tasca creativa , de formació de nous artistes i de conservació del patrimoni aquest no és altre que Rafael Estrany.

Un respecte i admiració que mantenen els afeccionats a l’art i els MTV ( mataronins de tota la vida ) , en especial en la burgesia  dominant de l’època, però que en canvi s’ha convertit en desconeixement per tots aquells més llunyans a la petita història de l’art local. Ara podem gaudir-ne d’un tastet mitjançant la seva presència a Ca l’Arenas a l’entorn de “Mar de fons”, amb un seguit d’obres referents, com no, a la seva mirada marítima i marinera.

Malgrat la seva qualitat , importància i reputació, el cert és que Estrany no gaudeix del coneixement generalitzat de la ciutadania. Pilar fonamental de l’art mataroní en el moment de la seva mort (1958), la figura d’Estrany s’ha anat injustament esvaint amb el pas del temps. Mentre que entre la classe mitja alta i benestant de la ciutat , la seva obra ha estat sempre desitjada , valorada i cobejada en un cert deix de prestigi social, el pas del temps , - 55 anys d’ençà la seva mort -, ha anat diluint la seva excel·lència convertint-lo en un element més referencial que no pas viu , quan per les especials condicions de la seva pintura podria , i estic per dir hauria , de ser un punt de referència per aquells creadors d’arrel més figurativa i paisatgística.

Al fet hi han col·laborat dues circumstàncies. Una és sens dubte la inexistència a la nostra ciutat d’un espai on s’exposi la que hauria de ser pinacoteca d’artistes locals. Aquest fet condemna a l’oblit el treball dels creadors desapareguts , ja que el Museu de Mataró , sempre al·lèrgic al que sigui pintura dels dos darrers segles , ha penjat en comptagotes obres pictòriques en la seva visió general.

A més , i ja que parlem del Museu s’ha de dir , que en l’època actual, és a dir en aquests darrers trenta anys, en ell ha existit un permanent complex edípic , en un afany de “matar al pare” ( Rafael Estrany va ser fundador, creador i director del Museu de Mataró fins la seva mort , i el seu fill Santi en va tenir cura , - amb gran nivell -, de l’època més difícil i controvertida ). Així res ens recorda en l’actual Museu a la figura d’Estrany i la importància cabdal per el Museu i la ciutat, essent nul·la la posta en valor de la seva obra. Un rebuig institucional vergonyós que amb la seva línia d’actuació encara engrandeix més el record directiu de la nissaga Estrany.

( Un rebuig mantingut en la xarxa ja que en el facebook  del Museu , podem trobar penjades fotografies del públic assistent a la inauguració, però cap fotografia de les obres de la mateixa, que és que s’ha de valorar i més quan d’un Museu es tracta).

L’EXPOSICIó

Pocs indrets tan adequats per retrobar-se amb Rafel Estrany que Ca l’Arenas. Ben poca gent sabrà que la darrera exposició que Estrany visità va ser la del seu deixeble Jaume Arenas que exposava a l’espai de “Jaimes” al Passeig de Gràcia. Era hores abans de ser atropellat quan tornava a Mataró després d’haver gaudit de la seva passió del Liceu , amb el “Caballero de la Rosa” de Ricard Strauss.

Ara ca l’Arenas acull una , potser massa carregada exposició,  amb el mar com a protagonista. Una exposició prou representativa del fer de l’autor, malgrat no seguir un criteri n antològic ni tan sols havent cercat peces molt importants. Una mostra variada , d’un nivell mig que hem de considerar correcte però sense excel·lir , i amb algun apunt distintiu que serveix per deixar apunt de la seva alta qualitat. Una exposició que demostra  el per que de la reverència al nom Estrany i que hauria de servir com a full de presentació prou important per aquells que el desconeixen.

L’espai del rebedor ens dona la benvinguda amb dibuixos i les seves tradicional aiguades. Estrany era un bon dibuixant i aquí ho deixa clar en els dos llapis carbó amb múltiples figures en els que dona lliçó absoluta del poder del dibuix , com queda ben palès en la que serveix per esbós d’una aiguada ( situada al costat ) que surt clarament perdedora en la comparança.

Unes aiguades amplament conegudes ja que Estrany les realitzà a centenars. Fonamentades en la taca , l’autor sap potenciar les figures (generalment de nens) que distribueix de manera ben equilibrada per la peça  amb el dibuix com a suport, mentre que un parell de llambregades cromàtiques estableixen els límits de mars i cels , que donant sentit de dimensió i profunditat amb el bon us de la reserva que estableix en la peça. Obres de gran ofici, i més benefici, en les que cerca poques complicacions per aconseguir uns resultats ben reeixits per el públic.

La sala menjador està presidida per un potent autoretrat i en ella senyoregen per damunt de tot, la potència , nivell i qualitat dels seus gravats. Malgrat que per els nostre verals el que es valora d’Estrany és la pintura , el reconeixement internacional del seu fer està en els seus gravats. Uns gravats , essencialment aiguaforts , en els que l’artista s’entrega amb passió. 

Dominador de la tècnica sap potenciar el seu dibuix amb densitats que creïn unes potents tensions que reforcen la intencionalitat de l’obra a la que alhora ajuda la seva aposta per uns cromatismes foscos que reforcen l’ambient de tota la peça. Uns gravats que per si sols mereixen la detinguda visita.

Finalment les sales posteriors estan dedicades a la seva pintura, a l’entorn de la cara més coneguda de la mateixa. Son aquests els espais a bon segur més grats pel públic visitant. El conjunt es homogeni en el nivell i s’ha d’aplaudir que en ells s’apleguin les diferents vessants estilístiques que l’autor practicà en vida. Des de la cara noucentista , amb una clara remembrança de Joaquim Sunyer , fins a aquest postimpressionisme  tan habitual en ell, o seu accent més expressionista , això sí tots ells amb la seva empremta personal, amb aquesta pinzellada llarga i gruixuda que el caracteritza junt amb l’amplitud del seu ventall cromàtic.

De tot el presentat , i posats a triar , ens quedem amb una figura femenina de clars aires de Sunyer i amb dos paisatges que es troben en la cambra. Un, de primera època ( reconeixible per la diferent signatura ) ,molt complex , estructurat amb gosadia trencant en certa manera els cànons habituals, jugant no tant amb la pinzellada habitual i cercant una densitat més uniforme, en la que la llum i les tonalitats acaben d’arrodonir en un treball més inusual però d’alta qualitat.

L’altre ( que reproduïm) sorprèn per la sensació d’estar com inacabat i no ho està. Ho sembla ja que Estrany treballa com d’habitud les primes zones en les que empra totes les seves armes, però en canvi el gruix de la peça es mou en una agilitat  inusual que li dona un aire de  llibertat que la peça agraeix creant un camp vers l’espectador, assolint així la màxima aspiració comunicativa.

Una exposició , aquesta de Rafael Estrany , que malgrat les seves limitacions temàtiques i espaials , s’agraeix i molt. Una exposició que hauria de posar en solfa de nou la potència creativa de l’autor i que hauria de ser una veritable sorpresa per aquells espectadors més joves que no el coneixien.

Però és clar. Si quan hi ha una exposició de caire local de tanta importància i no existeix cap mena de publicitat i ni tan sols els mitjans informatius n’han fet quasi esment , hem de convenir que té tots els números per ser una frustració més en aquest desgavell que és la cultura local quan de plàstica es tracta.

Sigui com sigui , el cert és que cal aconsellar de manera fervent la visita a la mostra , ja sigui per descobrir o mantenir , el coneixement d’un artista cabdal per Mataró, tant per la seva pintura com per tota la seva complexa activitat cultural que hi va dur a terme.

(Ps.- No totes les imatges corresponen a l'exposició)