TEMPUS FUGIT

Ara , quan sols manquen quatre dies per que s’acabi la mostra “Tempus fugit” organitzada per l’espai capgròs com a acte inaugural de les celebracions del 30 aniversari de la revista , ens plau fer-ne mirada de resum , llunyana a la crítica artística , impossible d’efectuar en aquest cas per òbvies raons de complicitat.

La juguesca de presentar dues obres diferenciades entre sí per el mateix pas del temps que la trajectòria del Capgròs, ha estat una aposta realitzada amb tota serietat ja que els autors no s’han limitat a presentar aquella peça que complia les condicions i sí en canvi han fet recerca profunda a la recerca d’aquelles peces que definissin de manera correcta el que per un llavors era el seu tarannà artístic i així fer-ne comparança amb l’actual.

Una comparança que sens dubte és l’element substancial de la mostra. Una mirada enrere i una mirada actual que sempre significa alhora una mirada al futur, i en la lectura d’aquesta mirada comparativa veure l’evolució i el camí personal i pictòric que els artistes han dut a terme. Un camí que en cada cas té una lectura diferent i que va des del trencament amb el passat fins a la constant evolució, omplint en la resta totes les possibilitats de la història.

Una mostra però que al costat d’aquesta lectura personal del caminar dels protagonistes , ens ofereix una multiplicitat d’altres lectures d’entre les que cal destacar-ne dues: La històrica i la reivindicació de la plàstica com un element de passat , de present i de  ple futur i contemporaneïtat.

Hem dit diverses vegades que un dels grans problemes de l’art local està en la impossibilitat de fer-ne una lectura històrica, el que fa que sigui impossible no tan sols seguir l’evolució dels autors actuals, ans també, i això és molt pitjor, recuperar el treball d’aquells autors que ja ens han deixat. Així per ex. , els escolars no tenen cap manera de saber qui varen ser artistes com Alcoy, Rovira Brull, Pepe Novellas, Comabella, Estrany, Viada , Emília de Torres.. i tants d’altres que ens van precedir en el conreu de l’art de qualitat.

Ara amb “Tempus fugit” podem re-descobrir els orígens creatius d’aquests importants protagonistes de la història artística de la ciutat. Podem entreveure influences , podem entendre alguns dels seus perquès creatius , alhora que ja ens podem descobrir davant de la saviesa pictòrica que atresoraven fa trenta anys , que no son pocs.

Però alhora aquesta exposició és una reivindicació de la plàstica com veritable poder artístic viu i permanent en la història. Ningú dels visitants pot amagar la vigència de la diversitat plàstica que ens presenten els autors en les seves diverses vessants. Una plàstica realitzada amb el suport d’una capacitat tècnica exquisida i que traspua el veritable sentit de l’art que no altre que el d’expresa sensacions i emocions per comunicar-se amb l’espectador. Una comunicació que s’efectua ja sigui per la reflexió, la bellesa, la intimitat, la natura, el paisatge ...




Un poder el de la plàstica que van reivindicar amb força els autors davant l’alcalde Mora tot recordant que fins el 2016 no està previst cap exposició de cap artista plàstic mataroní en les sales d’art que podríem considerar públiques , com ho son Can Palauet, el Museu, Ca l’Arenas o les sales de la Fundació Iluro. I parlem de 2016 ja que més enllà encara no existeix programació.

Una postura , aquesta del genocidi plàstic , practicada per el Govern municipal de fa molts anys que cal redreçar de manera immediata. No paga l’afalaga de l’alcalde tot dient que els artistes presents han posat a la llum el molt de bo del que tenim a la ciutat , ni el reconeixement de culpa de que l’Ajuntament no ha estat justa amb els artistes. S’ha de demostrar que aquestes paraules no van ser únicament per la galeria i per tant, sols els actes de posar en solfa a la plàstica al nivell que es mereix els hi donarà valor i que no se les endugui el vent , com tantes vegades.

I no vull acabar sense deixar palès el reconeixement més personal i íntim, als set artistes participants. Aquells que en cap cas van tardar més de cinc segons en acceptar la proposta i que l’han desenvolupada,  convertint-la en pròpia, amb desig i il·lusió , d’aquí la magnificència conceptual i qualitativa de l’exposició.

Em sedueix la mirada de l’Albert Alís donant-li un gir més al pas del temps amb aquesta mirada a dos indrets que formen part ja de la història de la ciutat , com ho és el paisatge del Sorrall i el patí del Cafè Nou que acaba de desaparèixer per reinventar-se en un altre espai ciutadà que a bon segur també serà plasmat per l’art del creador.

M’emociona Josep Mª Codina marcant el temps en el record al mestre i amic , en Pepe Novellas, que l’introdueix en la màgia d’una creació que evoluciona i es depura fins arribar a la sensibilitat extrema actual, en la que els segons es reflecteixen en la subtilitat del grafit i els minuts en l’apunt del color que esperançat desplega de nou les seves armes poderoses.

Em corprèn el fer de mestre de Manuel Cusachs , llegint el pas del temps a partir de la seva mirada apresa en el classicisme acadèmic italià al que ell ja donava un aire molt més mediterrani fent comparança, que no oposició, amb el moviment d’un dels seus treballs corporis més tàctils i agosarats , en un caminar vers un futur que segueix viu i creatiu.

M’admira la fidelitat pictòrica de Marta Duran , constant i permanent en la sempre difícil lluita de l’evolució del paisatge. Un paisatge en la que la llum que remarca la potència de la seva obra d’inicis segueix essent clau en la desimbolta mirada actual , gestual i nerviüda , en la que les emocions generen una mirada intensa que traspua l’aparença per copsar la realitat interior del indret representat.

M’enforteix la fidelitat a uns principis i uns conceptes socials i creatius com els que ha mantingut en Ricard Jordà en el decurs de la seva carrera. Aquesta la seva actitud ètica , la seva crítica constant sense parar en barres  i quest pensar que li ha faltat mala llet en el passat per denunciar la injustícia , em renova en el convenciment de l’art com poder social per sotraguejar consciències i moure poders.

M’espiritualitza el treball d’en Joan Parés de Mataró, amb la seva poètica del quotidià , en la recerca constant de l’alè íntim dels recons d’entre muralles , amb la basílica de Santa Maria a la proa i la Pça Gran a la popa. M’enganxo al transcendent de la petitesa de la vida diària , del pes del senzill , de la grandesa de l’habitud. M’enriqueix en la força del dibuix clau i raó de l’art d’avui i sempre.

M’il·lumina el volum de Perecoll que ens retrotrau a la vida en aquesta conjunció entre abstracció i figuració en una dualitat que semblen arcs de parèntesi encerclant el seu negre. Identificatiu. Una llum que ens permet comprendre l’unitat permanent del treball de l’autor , capaç sempre d’agafar nous brancals però retornant sempre al camí de la raó creativa , en aquest cas , el del volum i l’elegància pictòrica i creativa.

Set artistes , set mestres, set amics. Gràcies de tot cor per haver fet confiança, i de quina manera , a aquesta experiència que goso qualificar com de magnífica , que ha estat “Tempus fugit”.

PS.-Les magnífiques fotografies que il·lustren de manera tan acurada a quest post son de l’excel·lent fotògraf que n’és en Romuald Galofré  i han servit per il·lustrar el seguit de reportatges en relació als artistes protagonistes i que es van publicar a l’especial del 30 aniversari de la revista Capgros.

Uns reportatges que podeu visionar clicant al damunt del nom dels l’artistes que apareixen a continuació : AlbertAlís , Josep Mª Codina , Manuel Cusachs , Marta Duran , Ricard Jordà , JoanParés , Perecoll .

SANT JORDI

Ram de roses ( amb detalls) , oli de Rafael Estrany que honora el meu estudi i que tinc just a tocar a l'hora d'escriure tots els meus post.

Avui vull que sigui ell el que presideixi aquest post que quasi hauríem de dir institucional , d'aquest blog. Vagi amb ell el desig d'un dia ple en el que roses , llibres i per damunt de tot una bona companyia i un sentit de país ens ompli a tots d'aquella joia interior que ens fa sentir-nos nostres i feliços.

Unes roses que han de servir de prèvia a un munt de comentaris que han anat quedant amuntegats en aquests díes i que a partir de demà espero retornin a la normalitat més absoluta.


Bon dia de Sant Jordi.

ESPAI D'ART. PARÉS de MATARÓ

Aquí teniu el darrer Espai d'Art , el que s'acaba d'emetre aquest capvespre a m1tv . Un espai que ha gaudit del plaer i de l'honor de tenir com a protagonista convidat a n'en Joan Parés, en Parés de Mataró, un dels artistes més especials i estimats de la nostra ciutat.

No és en Joan un habitual conreador dels mitjans informatius , d'aquí que aquesta xerrada amb ella agafa volada especial. Per un costat per la singularitat de la mateixa , i per l'altre , com no, per la importància de les seves paraules i reflexions.

Un espai que us recomano intensament i amb tot plaer.

BARCELONA ES QUEDA ENRERA

Molts som els que de tant en tant apuntem al fb i a altres xarxes socials, la nota d’una exposició important que es fa en altre indret de l’estat o en altre racó de món ,alhora que maleïm la poca displicència de Barcelona , ciutat d’importància mundial en el rànking de visitants, per potenciar les grans exposicions com un element més de la seva oferta cultural que la converteix en ciutat desitjada.

Ha passat del tot desapercebut el magnífic article de Josep Playà, editat a La Vanguardia del passat dijous 10 d’Abril, article que us convido a recuperar quan pugueu, en el que explicitava amb xifres el que tots sabem, que no és altre cosa que el mal “estat” en la comparança, dels museus i les exposicions que es realitzen a Barcelona ,  fet que la rebaixa en la valoració global com a ciutat.

Així ens trobem que la llista de Museus més visitat està encapçalada per el Louvre ( 9.334.435 v.), al que segueixen el British Musuem ( 6.701.036) i el Metropolitan de New York ( 6.226.727) , als que segueixen la National Gallery de Londres , els museus Vaticans i la Tate Modern, també de Londres. El reina Sofía ocupa la plaça12 , amb 3.185.413 visitants ( el que fa l’exposició de Dalí), mentre que el Prado està en el lloc 18 , amb 2.306.966 visitants.

Per el que fa a Catalunya , la llista ve encapçalada per el Museu Dalí de Figueres ( lloc 40 i 1.333.430 visitants), el Museu Picasso ( lloc 71 i 911.342 visitants), Caixafòrum ( lloc 74 i 892.806 visitants), Macba 8 lloc94 i 643.274 visitants)i MNAC 8 lloc 97 i 635.197 visitants).

Les comparances son esgarrifoses si a més tenim en compte  que ens superen també l’IVAM (52- 1.163.419), el Thyssen ( 67 – 944.827) i el Guggenheim (70-931.015).

Això per no parlar de les exposicions de l’any que va encapçalada per la mostra de la Dinastía Zou al Nacional Palace Museu de Taipéi i en la que la mostra de Dalí al Reina Sofia ocupa la cinquena posició. La primera exposició de Catalunya és la dels autorretarts de Picasso al seu museu ( pos. 306) seguida per la de Meliès ( Caixaforum. Pos 329) essent la primera del MNAC , ”la batalla de Tetuán” ( pos  529) i la primera del MACBA , “Pintures de Lawrencw Weinwe” ( pos 587).  Abans de la primera exposició més visitada a Catalunya, n’hi ha 15 més de la resta de l’estat.

Certa,ment sols son xifres , però son tan remarcables que haurien de merèixer un anàlisi que depassés la comparança competencial del museus estatals i demés. El cert és que els Museu de Catalunya son poc visitats i les exposicions menys encara , malgrat que en teoria arriben al nostre país , en especial a Barcelona , un munt de turisme cultural.

Cal dons esbrinar causes i treballar per millorar la situació. Però per fer-ho cal per damunt de tot que existeixi una voluntat política i el clar pensament que la cultura que ofereixen els Museus és a bon segur un dels millors índexs de nivell que s’ofereixen als visitants.

Cal dons potenciar-los, augmentar el nivell de les seves exposicions, fer-los visibles als ciutadans i afavorir les seves visites mitjançant oportunes promocions que els converteixin en elements vius i no segueixin essent vistos com dinosaures ancorats en un passat que quasi ningú interessa. Però, ho farà?.

Si Catalunya pretén ser més gran encara , està obligat a fer grans els seus Museus i les mostres que en ells s’ofereixen. Un punt important que caldria tenir-lo en compte.

PS.- Per el que pertoca a Mataró, no fa falta dir res. Com era d’esperar no s’han fet públiques les xifres de visitants , a bon segur per el de miserables que deuen ser. I això que en el recompte es fan trampes constants. A Can Palauet es quantifica la gent que va a l’arxiu, a Ca l’Arenas la gent que va a conferències o jornades familiars , etc.

Malgrat això crec que és obligat que les dades siguin públiques. Ho seran ?. Crec que tots estem convençuts que no.

MALAMENT SI ENS LLEPEM LES FERIDES

Ja fa una setmana que tot el show de les primàries dels PSc ha acabat i ha acabat com a bon segur esperava l’aparell, -un no convoca una mostra d’aquest tipus si no està del tot convençut de que té les eines per guanyar i que emprant-les té la victòria segura -, i també a bon segur com temíem aquells que pensàvem que la petita escletxa d’alenada d’aire fresc que podrien obrir en les recloses estances de l’aparell del poder serien suficients com per , al menys , establir unes dosi de sensació a aquells que manen , que la perfecció no rau en els seus còmodes sellons ni en les seves estereotipades declaracions i que la vida va per un costat mentre que ells , entestats en un teòric joc de bridge ( i dic bridge ja que van tan de senyors que si parlo de remigio, brisca,o subhastat, no sabrien de que parlo ) van per un altre.

No es precís comentar molta cosa. A Barcelona ha quedat clar l’absoluta discordança entre el poble i el poder polític. Pocs votants , escandaloses actituds de qui tenia la paella pel mànec ( Collboni) que per evitar la sorpresa és capaç de manegar el reglament al seu favor front , curiós no, l’altre membre de l’aparell sols recolzada a la seva zona de Nou Barris.

I que dir de per aquí. Show burlesc a Premià amb un elegit desconegut de tots ja que ni tan sols n’és resident. O pantomima a Mataró amb un David Bote tan desconegut que fins i tot en el web del propi partit li varien el cognom per el de “Boter” , a veure si catalanitzant-lo aconsegueixen enganyar a algú.

Uns resultats tots ells absolutament esfereïdors per aquells que entenem un PSC afí a les seves sigles de socialisme i catalanisme , avui tan llunyanes als que manen. Però, és clar , que hem fet per que tot sigui així ?.

No entrarem en el tema general amb aquest Pere Navarro, sens dubte el pitjor dirigent del partit en tota la seva història , però sí que és hora de fer també reflexió d’autoculpa d’aquest desert opositor que es presenta davant d’aquests usurpadors de sigles que son els actuals dirigents.

És trist sens dubte que al PSc manin els que manen però, no és més trist que no hagi hagut ningú capaç de plantar-los cara?. No és trist que d’entre el grup actual a l’entorn del grup socialista municipal, per exemple,  no hi hagi hagut ningú capaç de plantar cara a l’usurpador?.

No és trist que d’entre la generació dels trenta anys , d’esquerra , progressista i catalanista no hi hagi hagut ningú capaç de donar la cara per defensar-se davant el nacionalisme espanyolista , de facció psoística dura , que domina el partit i que ha trobat en David Bote a la perfecta joguina per ser dominada des del rerefons d’uns arquetips polítics ancorats en un passat llunyà i que no s’assabenta de res de la realitat actual d’un país , Catalunya , que circula per uns camins que no estan escrits en els seus GPS mentals ?.

Fer-se mal és fotut , però sols llepar-se les ferides serveix per a molt poc. I molts, començant per un mateix , ens hem quedat en això, en maleir la nostra sort, en dir, a on van aquests ..., sense veure que estavellant-se , - com ho faran -, també ens estavellem nosaltres i així el futur és més negre i el sot és més profund i de més difícil sortida.

És dons l’hora de deixar de lamentar-se i alçar la veu ben fort. És l’hora de fer entendre que encara estem a temps de refer el camí. Que no hi ha res immutable i que el millor servei per la ciutat que pot fer David Bote és el de meditar i pensar que aquest no és el seu camí ni la seva guerra, i que anar de cap de llista és el pitjor que pot fer , per Mataró , per el PSc i per a ell mateix. És l’hora de tornar enrera en la batalla i pensar en el futur.

Un futur complex que canviarà encara més a partir del 9N , passi el que passi, i que precisarà d’una mirada potent, incisiva i quasi clarivident. Unes característiques de les que no disposa ni el bon jan de Bote , ni la caterva d’interessats que el maneguen des del darrera.

Potser ja ens hem llepat massa les ferides. I si intentem capgirar el desgavell que s’acosta ?. Potser no seria una mala mesura.

VITIA PICTORIAL. JOAN DE LA OSSA

Ara fa tres anys que Joan de la Ossa tornava a l’activitat expositiva a la seva ciutat de Mataró després de molts anys d’absència ,amb una exposició a la ja desapareguda sala de Gal-Art.

Per un llavors vaig fer una crítica que incidia en dos conceptes molt clars , per un costat el fet de que la seva pintura s’havia immobilitzat en el passat i no presentava l’evolució necessària que el pas del temps marcava , i per l’altre en la necessitat de millorar tècnicament ja que la seva proposta plàstica estructurada en la figuració i el realisme exigia uns fonaments tècnics molt superiors als presentats fet que li provoca un munt de solucions tècnicament errònies als seus plantejaments plàstics.

Ara , tres anys més tard , Joan de la Ossa exposa al col·legi d’Aparelladors en la que és la seva primera exposició important a la ciutat sense haver fet cap cas de les recomanacions ( òbviament està en el seu dret i aquesta és la seva llibertat) i mantenint del tot els problemes estructurals que presentava ara fa tres anys.

Obviant que per fer que una obra d’art sigui reeixida s’ha d’aconseguir un equilibri adient entre continent i contingut, fet impossible d’aconseguir en aquest cas ja que de la Ossa segueix entestat en una dèria filosòfica mal plantejada en el desenvolupament plàstic i pitjor acabada en el tècnic amb una figuració realista plena d’errades que acaben d’enfonsar la totalitat de l’obra.

La lectura de la seva pintura ens porta al record d’aquell realisme màgic que practicava en la seva joventut amb altres col·legues allà per la Biga Blava. Una història que malgrat la dissertació d’algú poc coneixedor de la recent història de l’art local , és en res parella a la practicada per l’escola de Mataró , ja que mentre que aquesta mantenia una forta càrrega social , el grup de de la Ossa seguia en l’aposta del trompe l’oeil , de l’aparença, del voler significar , però amb una buidor al darrera que es feia , i es fa , evident tan sols escatar una mica el seu treball.

Una línia pictòrica amb un certs aires medievals, però que evidentment està a les antípodes d’una metafísica a lo de Chirico, un surealisme a l’estil Magritte , o uns reflexions renaixentistes a lo Delvaux , tal com s’insinuava , al meu entendre de manera tan errònia com absurda , en la presentació de l’exposició.

De la Ossa practica una línia que es mostra insípida , de caire fred , que no genera cap vibració al enfrontar-se a ella i que conseqüentment no genera el feeling precís per establir un nexe comunicatiu. La seva figura femenina es nota impostada, com si fos aliena a una història de la que curiosament n’és la protagonista fet que comporta el desmembrament absolut de l’estructura filosòfica , per dir-li d’alguna manera , que hauria de provocar la reflexió intel·lectual de l’espectador i que esdevé així una anècdota despenjada de tot , sense aportar res de positiu al conjunt.

Un distanciament del que bona part de culpa la té la poca qualitat tècnica de la seva figuració realista . Repassar la seva figura femenina  és fer repàs a un grup de dones “esgarrades” , com es diria en altres temps. Quasi és impossible en el conjunt general , trobar una figura en la que no existeixi un important defecte tècnic que trenqui la formalitat acadèmica exigida i la converteixi en poc natural i per tant desfaci l’encanteri que en aquest cas l’obra de de la Ossa precisa.

Si a més hi afegim altres inconvenients tècnics com ho puguin ser perspectives inversemblants, metodologies de stick-stack en la superposició d’imatges o altres inconvenients formals haurem de convenir que el resultat del presentat és del tot fluix i no respon ni a les exigències de l’espai , ni a les expectatives que caldria esperar del creador.

I dic expectatives ja que sempre he pensat , i penso ( encara que a bon segur no ho cregui l’autor) ,que de la Ossa té moltes més possibilitats de les que ofereix ara , i que en un món artístic tan eclèctic com l’actual el seu llenguatge pictòric també té el seu camp de conreu.

Però és clar que per aconseguir-ho ha de realitzar una doble evolució: Conceptual i tècnica. Conceptualment ha d’abandonar la seva asèpsia que no porta enlloc per virar vers una transmissió intensa que generi dialèctica comunicativa , i en el que pertoca al tècnic ha de millorar , i molt, la seva figura realista i la seva estructura que en podríem dir arquitectònica, per establir unes bases el suficientment sòlides com per fer creïble la seva intenció i que no succeeixi el d’ara , que fa que els seves exposicions siguin un cúmul d’intencions eternament fallides.

Una paraula , aquesta de “fallida” que és la que respon millor a una exposició que passarà amb més pena que no pas glòria en la petita història de l’habitualment reeixida sala del Col·legi d’Aparelladors.

TEMPUS FUGIT / M|A|C

Capgrós.com fa avui una ampla crònica en relació a l’acte inaugural de l’exposició “Tempus fugit” que es realitzà el passat divendres. Una crònica que per el seu interès reproduïm a continuació.

‘Heu sabut posar en valor allò que tenim a casa’

L’alcalde Joan Mora destaca els vincles de Capgròs amb la ciutat i els seus artistes en la inauguració de l’exposició “Tempus Fugit”. El món de la cultura es va donar cita divendres passat, dia 4, a l’Espai Capgròs en la inauguració de l’exposició ‘Tempus Fugit’. Una mostra que serveix per arrencar la celebració dels 30 anys de Capgròs, i que presenta obres de set dels grans artistes de la ciutat: Albert Alís, Josep M. Codina, Manuel Cusachs, Marta Duran, Ricard Jordà, Parés de Mataró i Perecoll. L’acte va estar presidit per l’alcalde Joan Mora, que va destacar el reconeixement que Capgròs ha exercit sempre amb el món de les arts plàstiques local. “Heu sabut posar en valor el que tenim a casa”, va dir Mora, reconeixent als artistes que des de l’Ajuntament “potser no us hem fet el reconeixement que mereixeu”. L’exposició, patrocinada per IOTT (Institut Oftalmològic Tres Torres), recull dues obres de cada un dels set artistes, una de fa 30 anys, coincidint amb el naixement de Capgròs, i una d’actual. Contraposades, permeten veure l’evolució vital i artística d’aquests creadors. “30 anys són un terme relatiu per a cadascú, però el més important és que els haguem viscut amb plenitud i sense penedir-nos de res”, va dir Joan Mora. Per aconseguir-ho, va afegir, cal haver fet les coses “amb tot el sentiment, ànima i orgull possibles”. Així ho han fet els artistes i també Capgròs durant aquestes tres dècades, segons va ressaltar l’alcalde. “Capgròs és  un referent de ciutat, que porta el nom de Mataró arreu, que és admirat a Catalunya com a gratuït de referència”, Mora va assenyalar “l’enorme esforç empresarial que hi ha al darrere perquè la gent trobi el valor en la feina que feu”. L’alcalde també va destacar la tasca del setmanari per “ser capaç de donar la volta a ‘capgròs’, aquesta paraula que era despectiva i que avui portem amb orgull”. L'editor de Capgròs, Mateu Ros, va recordar "la gran vinculació de Capgròs amb l'àmbit cultural i social de Mataró". Uns vincles que, entre altres aspectes, es posa de manifest en la tasca de l'Espai Capgròs, que aquest 2014 celebra el seu 11è aniversari. "Més d'un centenar d'artistes de la ciutat i de la comarca han pejat les seves obres en aquestes parets", va recordar. Ros va apuntar que amb aquesta inauguració arrenca la celebració del 30è aniversari de la revista. "Volem seguir fent camí, amb la confiança que tots ens seguiu donant. Aquest és el sentiment que tenim avui tots els que estem al darrere de Capgròs envers la ciutat i la comarca", va assenyalar.  Artistes compromesos Prèviament, el crític d’art Pere Pascual, coordinador de l’exposició Tempus Fugit, va destacar la implicació dels artistes en aquesta motra. “S’han compromès en el projecte des del primer moment, i han presentat obres clarament diferenciadores de les seves etapes”, va dir. Pascual va apuntar que els artistes, amb les seves obres, són “els únics capaços de fixar el present, un moment determinat que fa de frontissa entre el passat i el futur”. L’exposició presenta “14 d’aquests moments determinats on es mostra l’evolució artística i personal de tots aquests creadors”. Pascual va aprofitar per apuntar que una de les lectures que es pot fer de Tempus Fugit és “la reivindicació de la plàstica com un element potent i actual”. El crític d’art va destacar que l’obra i la vida dels set artistes són exemples de “fidelitat, identitat, treball i constància”, lligant-ho amb la campanya al voltant dels valors que la ciutat promou enguany. “Seria bo que l’Ajuntament retornés d’alguna manera als artistes aquests honors que ells rendeixen a la ciutat”, va afegir, llançant un guant que posteriorment l’alcalde va recollir. M|A|C Davant de diversos testimonis, l’alcalde Mataró Joan Mora va afirmar “aquesta exposició l’hauríem d’haver fet nosaltres” en el clar sentit de l’ideari de ciutat que “Tempus Fugit” comporta. Davant d’aquesta afirmació poc em va costar recordar-li que el projecte havia estat enviat al M|A|C   en el que pertoca al seu ideari inicial amb 24 artistes. Joan Mora va fer evident el seu interès , remarcant que una exposició com aquesta calia a la ciutat i que faria les consultes pertinents per conseguir que el projecte fos una realitat, remarcant el seu interès i la seva idea de ciutat. Avui , aquesta tarda a las 19.34 hores he rebut el següent mail del M|A|C Benvolgut Sr. Pascual, hem rebut a l’adreça electrònica del M|A|C a l’apartat “Tens un projecte” a nom seu i amb el títol Tempus fugit una proposta d’exposició. Tal i com anuncia el web, convidem a fer propostes que puguin encaixar amb el projecte. En aquest sentit, estarem encantats d’atendre els artistes participants que puguin necessitar pels seus treballs l’ús del M|A|C Lab o del Centre de Documentació, per a la qual cosa poden adreçar-se a nosaltres directament. Gràcies pel seu interès. Atentament, Mataró | Art | Contemporani De moment no vull fer comentaris , que a bon segur temps hi haurà. Sols reprodueixo el concepte de projecte establert en el web alhora que penso que encaixa en tot amb el projecte presentat. I si no és així  m'agradaria que algun responsable m'ho expliqués. El M|A|C es defineix com a projecte cultural que té com a objectiu desenvolupar programes de recerca , producció i exhibició de projectes artístics contemporanis duts a terme per creadors i professionals locals, nacionals i internacionals, amb una forta implicació amb el seu context. El M|A|C vol ser un laboratori de creació, un espai per a la producció i transmissió de les pràctiques artístiques contemporànies que doni visibilitat als processos de creació, propiciï exposicions i activitats per a diferents públics i activitats pedagògiques diverses.  El M|A|C, tot i que en un emplaçament disseminat, vol situar el projecte al nucli de la vida cultural de la ciutat i implicat amb els públics (especialitzat, potencial i virtual), amb el propòsit de consolidar-lo com el laboratori dels artistes i l’espai d’exhibició i divulgació de l’art contemporani. Repeteixo que temps hi haurà de dir més coses. Ara sols resta esperar . Cultura ha fet el que tots sabíem faria, cap sorpresa doncs. Ara el tema està a les seves mans alcalde Mora. Espero que les paraules en que afirmava que l’Ajuntament no havia fet el reconeixement que es mereixien els artistes tindran prou sentit de justícia com per analitzar una decisió que lamentablement , i per part meva , sols es pot entendre des del partidisme i l’habitual actuació genocida de Cultura vers la plàstica mataronina.

GRÀCIES / BIS LLIGONYA

Sense pretendre-ho de cap de les maneres però m’ha quedat un títol de post del tot adient, en aquest conjunt de pensaments que avui m’ocupa després d’un cap de setmana de descans i relax que falta feia.

GRÀCIES

Gràcies per a tots aquells que en el seu conjunt heu fet que “Tempus fugit” fos un èxit en el dia inaugural en el preludi del que es pressuposa una mostra artística de transcendència.

Gràcies molt especials per a Albert Alís, Josep Mª Codina, Manuel Cusachs, Marta Duran, Ricard Jordà, Parés de Mataró i Perecoll, els set artistes veritables i únics protagonistes de la mostra. Unes gràcies immenses , no tan sols per la vostra participació, ans també per la manera de practicar-la. Hauria estat molt fàcil agafar qualsevol pobra de l’estudi , de les actuals i d’aquelles que van quedant emmagatzemades , i sortir del pas. Però no ha estat així.

Tots vosaltres heu fet anàlisi personal i heu cercat aquelles peces que lligaven en el concepte , que oferien la lectura més adient per aquesta mirada evolutiva que és l’essència de la mostra i heu encertat de totes , totes. Temps hi haurà per la crítica expositiva però ha quedat ben clar que l’objectiu, al menys per part dels protagonistes , ha quedat del tot complert.

Gràcies als regidors Montse López, Quico Melero, Esteve Martínez i José López per la vostra assistència. I gràcies a l’alcalde Joan Mora per presidir l’acte. I més gràcies encara per que apostés en públic per que la versió real de “Tempus fugit” , en el projecte que ja fa dies va ser adreçat a Cultura , fos una realitat. Esperem i desitgem que així sigui.

I gràcies a la resposta general del públic i l’afeccionat. Crec que la qualitat del presentat ens honora a tots , i que voleu que us digui. Si avui ho permeteu, estic molt orgullós d’haver estructurat des de bambolines aquest “Tempus fugit” esdevinguda una exposició d’obligada i reflexiva visita.

Gràcies de nou a tots. De tot cor.

"BIS" LLIGONYA

Aquest dissabte , sense cap mena de soroll i tal com a vegades cal fer les coses , la gent de la televisió de Mataró, aquells que vàrem tenir la gran sort de compartir hores i passions amb en Lluís Lligonya , el nostre Bis , li varem retre homenatge en el pça que l’Ajuntament li ha dedicat i en la que aquesta setmana es va col·locar la placa corresponent.

Aquest dissabte , amics, companys , familiars i alguns representants de la classe política , a pel , sense anuncis ni propagandes , varem sentir de nou com la força d’en Bis ens envaïa i retornàvem als orígens d’una informació local potent , tal i com en immillorables paraules ha explicat l’Oriol Burgada.

Allà , a la cruïlla del Torrent de la Pòlvora i el carrer Marià Ribas, just on conflueix el vell Mataró amb el Parc per frontera , els barris, representats en aquest cas per Cirera , i la Nova Mataró que ell va seguir en el seu naixement amb tota pulcritud , allà hi ha la plaça Lluís Lligonya , ben envoltada per la societat , l’ensenyament (Antonio Machado ), el futur ( escola bressol Elna) , l’esport (pavelló Mª Teresa Roca ). Tots els elements socials que en Bis va lligar a la Tele de Mataró, com molt bé va explicitar en Jaume Puig en el seu parlament.

Tot el que havia de dir d’en Bis ho vaig dir en el seu moment. Sempre em queda en el record la seva veu sorneguera quan em deia tot rient,”...  i a Mataró diuen que noi interessa la cultura ?. Però si jo rebo més queixes per l’espai d’art que per el 24  hores”.

Bis Lligonya una figura irrepetible que cal tenir sempre molt present quan es parla de la informació de proximitat. Per això crec que és imprescindible fer realitat una proposta , crec que va ser del grup municipal socialista , de que els estudis de m1tv , la continuadora de Televisió de Mataró, i en la que ens mantenim tants i tants col·laboradors , agafin el nom d’Estudis Lluís Lligonya.

Seria una justícia que honorant el mestre ens honoraria a tots.

JO

El mes de maig del 2015 s’acompliran 40 anys de la meva activitat com a crític d’art. Durant aquests quaranta anys he fet una tasca periodística que no jutjaré en qualitat , però que en nombre ha estat ingent en el que pertoca a escrits, critiques, presentacions orals i escrites, jurats,xerrades, programes de ràdio, espais de televisió, etc… Una tasca que encara que sols es valori per la persistència i la irreductibilitat m’ha d’haver permès obtenir una visió, particular sens dubte , però prou ample , del món de la cultura en general i molt especialment del camp de les arts plàstiques.

40 anys de dedicació a l’art mataroní crec sincerament que m’haurien de permetre considerar-me un element , segurament molt petit , però element viu de la cultura de la nostre ciutat Mataró.

Avui però les afirmacions en el ple municipal , realitzades per el regidor de Cultura Sr. Joaquim Fernández, m’han obert els ulls i m’han fet veure que no dec tenir raó i jo no existeixo, segons ells, en el mon cultural de Mataró.

Les declaracions del regidor en la resposta a la pregunta efectuada per Ivan Pera en representació del Grup Socialista , en la que ha explicitat generalitzant , les persones consultades  i amb les que s’ha contactat per establir els fonaments de raonament del  Pla estratègic de Cultura, m’han deixat ben clar que no tinc nivell per poder aportar res a aquest Pla. I com jo la gran majoria d’artistes plàstics dons ho he preguntat a molts i fins ara no n’he trobat a cap que hagi estat consultat. Un fet que és més que lamentable, és indignant, ja que us ben asseguro que estic parlant de noms de primer nivell artístic de la ciutat.

Per tant , una vegada més els artistes plàstics de Mataró son considerats ciutadans de segona i no son considerats , ni tan sols amb dret a veu , a la vida cultural mataronina.

Demà divendres s’inaugura l’exposició “Tempus fugit” a l’espai Capgròs, amb el protagonisme creatiu de set d’entre els grans artistes mataronins i el petit protagonisme des de darrera les bambolines del que això signa. És un acte al que tots esteu especialment convidats en la certesa de que veureu una bona exposició amb lectures profundes.

No sé si els que manen a l’Ajuntament tenen prevista la seva assistència. ( A l‘espai capgròs portem deu temporades i un centenar d’exposicions i no hi ha assistit mai el director de Cultura , el director del museu , ni ningú dels responsables d’art del que ara en diem cultura i abans en dèiem PMC, i en el que ens referim als respectius regidors d’aquests anys em sobren forces dits de tan sols una mà). Però si ho fan , per que no haguem de creure que van sols a la recerca de la foto, bé farien de venir disposats a demanar disculpes per el menysteniment en que tenen a la plàstica i començar a oferir unes realitats de normalització i equivalència envers altres moviments , com és l’art contemporani, i potser el millor seria començar a convocar als artistes a una reunió per intentar trobar els camins de consens i millora que han de servir per el bé de la cultura mataronina.

En el que pertoca a mi , no pateixin. Em queda poc més d’un any per la meva jubilació i no vindrà d’una escopinada més. Tinc la consciència molt tranquil·la i estic en el convenciment de que he treballat per l’art i la cultura de Mataró. I això no m’ho traurà ningú.

I em queda l’orgull d’estar convençut que si mai s’escriu la història d’aquest  en el decurs dels darrers anys, un hi sortirà moltes vegades en els crèdits, coses que altres que manen i mal dirigeixen , no poden ni dir-ho, ni pensar-ho de bon tros.

PS.- En el que pertoca al seguiment de la proposta realitzada al M|A|C per a la versió normalitzada de la mostra , he de dir que a hores d'ara sols hi ha silenci. Ni tan sols ha existit el pertinent rebut habitual en tota gestió telemàtica per tenir constància de que el document ha arribat a la seva destinació. 

TEMPUS FUGIT

Encara que aquest post es penjarà quan encara sigui dimecres , la gran majoria de visitants ho llegirà dijous , i per tant , i sota aquesta data he de dir que demà divendres tots esteu convidats a una cita artística que jo diria obligada.. És a l’espai capgròs i l’hora de la trobada , dos quarts de vuit del vespre..

A aquesta hora inaugurarem la mostra que serveix per estrenar les celebracions del 30 aniversari de capgròs. El títol és “Tempus fugit” i els protagonistes son : Albert Alís, Josep Mª Codina, Manuel Cusachs, Marta Duran, Ricard Jordà, Parés de Mataró i Perecoll , és a dir part de la crème de la crème de l’art plàstic de Mataró. 

Tots ells prenen part en aquesta exposició un xic especial ja que en ella tots els artistes presenten dues obres amb la característica de que la diferència de temps en la seva creació és justament de trenta anys , tants com acompleix la revista. Una obra és actual i l’altre de trenta anys enrere.

Una exposició peculiar que espero sigui del vostre gust i de la que de vell antuvi us puc ben asseverar que és tan atractiva com interessant.

Per això , i amb la convidada , us deixo amb el text de presentació de la mateixa.

TEMPUS FUGIT

Com érem fa trenta anys?. Ens reconeixem en el físic,  en la manera de ser, els conceptes , les ideologies , les nostres relacions , les ...?. Ben cert que trenta anys és una xifra important en la vida d’un individu i més encara en la seva trajectòria personal. Trenta anys donen per passar de les beceroles a l’assoliment d’una personalitat totalment definida  o per aconseguir una maduresa vital  que ens permeti navegar amb to per el sempre difícil mar de la vida.

Però, i en els artistes?, que en queda del seu fer trenta anys més tard?. Segueixen fidels a uns estils i unes tendències o poc tenen a veure amb aquella la seva veritat d’aquells moments?. Els podem conèixer i reconèixer o ens semblen uns nous creadors apareguts del no res?. Es noten arrels i evolució o aquesta ha estat trencant amb el passat i ressorgint de nou?.

Ara , i en motiu del 30 aniversari de Capgròs, set grans artistes mataronins com ho son l’Albert Alís, Josep Mª Codina, Manuel Cusachs, Marta Duran, Ricard Jordà, Joan Parés de Mataró i Perecoll , ens permeten recordar el seu passat i enfrontant-nos a la mirada del present , albirar el seu futur.

Tots ells ens presenten dues obres diferenciades en trenta anys. Amb elles podrem fer lectura del seu caminar artístic i podrem esbrinar raons i causes del mateix. Ho podrem fer amb certesa ja que el camí ha estat parell i ells , grans artistes , han tingut ben present que sols la translació de les sensacions i emocions poden donar pas al veritable art , aquell que és resumeix en el fet compartit de la vida.

Una vida que aquí brolla amb tota intensitat per el gaudi de tots.

Pere Pascual, crític d’art

Mataró, primavera de 2014

Aquí teniu el darrer “Espai d’Art” emès avui mateix a m1tv. Un espai d’art molt interessant ja que ha comptat amb la presència de Ramon Manent i Isabell Llaquet , patrons de la Fundació Iluro que per primera vegada han explicat en públic , amb pèls i senyals, present i futur de la vessant artística de la Fundació Iluro.

El Fons de l’entitat , la casa Coll i Regàs , el futur expositiu de les sales de l’Ateneu  i un munt de coses més en una entrevista que paga la pena no deixar per alt.

Un espai d’art més que interessant per el que he d’agrair la gran predisposició d’ambdós protagonistes . Gràcies.