MOISÈS VILLÈLIA / ANTONI TÀPIES

Demà a Ca l’Arenas s’inaugura una exposició que sigui com sigui serà molt important. El seu títol “Aire i terra” i els seus protagonistes  uns joves Antoni Tàpies i Moisès Villèlia. Una exposició que crec paga la pena recomanar de bell antuvi.

Els que em segueixen al fb saben que hem fet un seguiment de la magre difusió que Cultura ha fet de l’event ja que mentre de fa dies està amplament publicitada l’exposició de David Bestué que forma part de la taxa noeística d’obligat compliment a disposició dels mals anomenats artistes contemporanis, sols des d’ahir ( i ja era hora ) el web de Cultura mantén en portada l’exposició de Tàpies i Villèlia.

Una exposició que encara que segons fa preveure la noticia serà una mostra minsa i escarransida ( sols ocupen la sala 1 i la galeria ) mereixeria una explicació molt millor que no pas la confusa i en bona part errònia que s’explicita. Un desenvolupament de la notícia trist, llastimós i impropi per a un cicle que pretén ser un recordatori històric de l’art esdevingut a la ciutat.

Expliquen que “ ...Villèlia i la seva dona, la també artista Magda Bolumar, estaven vinculats amb els Estrany, juntament amb el grup d’amics d’Artual que junts van ser fonamentals en l’impuls de l’art modern a Mataró. ..” (afirmació difícil d’acceptar i compartir ) i el lliguen amb l’exposició de Tàpies i el desideràtum que aquesta va muntar a la ciutat. 

No menteixen però la realitat i la història no és aquesta ni de bon tros, ja que la relació de Villèlia amb Mataró no ve per Estrany i cal recordar que Magda Bolumar apareix , per lògica d’edat , molt a posteriori. ( El seu casament és a 1958 ).

Villèlia que va néixer a Barcelona el 1928, es trasllada a Mataró el 1940 ( amb 12 anys d’edat) ja que el seu pare, reputat fuster , és nomenat director d’una ebenisteria. Dos anys més tard deixa l’escola per anar a treballar amb el seu pare amb el qui munten taller propi el 1946. En ell es dediquen a l’ebenisteria artística i reben l’encàrrec de fer els retaules per el presbiteri de la basílica de Santa María i la totalitat d’una capella de l’església de Sta Anna.

El Sant Lluc de 1950 és la mostra que acull les seves primeres obres (talles) i en aquest camí realitza la seva primera exposició al Museu de Mataró el 1954 on comença el seu trencament amb la figuració. Una ruptura que vista la seva transcendència els anys posteriors (saló d’Octubre , Club 49 ) fa que decideixi dedicar-se professionalment a l’art.

Les seves primeres canyes es presenten a la sala Gaspar a l’any 1958 i és a l’any 1959 quan en la seva nova exposició al Museu de Mataró, repetint i mantenint el camí iniciat, aconsegueix que aquesta mostra  rebi el més gran i important nucli d’artistes que a bon segur han trepitjat mai la ciutat: Joan Miró, James Johnson Sweeney, Pierre Matisse, Jacques Dupin, Frank O’Hara ...).

Però és clar , tot això ja no hauria de correspondre al cicle actual de Ca l’Arenas que per raons difícils d’entendre va fixar el final d’aquest període en 1958.  I dic difícil d’entendre ja que a bon segur és data aprofitada ja que en aquest any és quan mor Rafael Estrany , però tenint en compte que la seva mort és el 17 de gener , el més correcte hauria estat acabar en 1957 , però....

Sigui com sigui, la potència de Villèlia està fora de lloc en aquest cicle. Entenem que s’hagi colat de transcantó després de que el comissari Mitriani fos foragitat escales avall de la casa familiar de Rovira Brull per apropiació indeguda de documentació gràfica sense cap mena d’autorització , fet que ha provocat que tal i com calia i era obligar , Josep Mª Rovira Brull no tingués la seva exposició en aquest cicle, i que com a conseqüència puguem ara admirar el treball de Villèlia .

Però si volem ser curosos en el desenvolupament històric queda ben clar que aquí hi ha un fora de joc evident . ( Com existeix també en altres fets del cicle com per ex. presentar obres de Rafael Estrany dels anys 20 ,d'Alfred  Opisso quan aquest encara no havia trepitjat mai Mataró etc ...).

Sigui com sigui fecilicitem-nos tots del bon art que podem gaudir, i fem-ho així. encara que sigui deixant de cantó les importants errades històric-documentals pròpies del desconeixement de la història i la realitat artística de la ciutat en aquells moments per part de, jo diria que de quasi tots aquells que maneguen aquest malaurat cicle.

PS.-Les imatges d’aquest post corresponen a la portada del catàleg de la mostra de Moisès Villèlia que de la mà de Manuel Cuyàs va ser exposada a Can Xammar , per un llavors sala d’exposicions municipal, a la temporada 1983-84.

I a la peça de Moisès Villèlia , nacarada per la seva dona Magda Bolumar , que va ser regal personal de l’artista al meu pare just en aquells temps i que pertany a la col·lecció familiar. Peça que vaig oferir per ser exposada per la seva peculiaritat i que no va ser del seu interès.

FONS D'ART CREU ROJA. JOSEP SERRA

Demà dimecres en arribar dos quarts de vuit del vespre i a la Biblioteca Ernest Lluch de Vilassar de Mar , es procedirà al lliurament al Fons d’Art de la Creu Roja ,d’una obra d’art del bon amic , l’artista argentoní Josep Serra .

El fet podria quedar emmarcat en un altre gest més que tantes vegades fan els artistes de lliurar un fruit del seu treball a qualsevol organització de caràcter solidari , social o semblant , però que en aquest cas crec que mereix un reconeixement artístic més important.

El Fons artístic de la Creu Roja és a bon segur un dels Fons d’art més importants dels que es troben al nostre país. D’ençà el començament dels setanta quan Joan Miró el va iniciar el fons s’ha engrandit en tots sentits però sense perdre mai la consideració de fons d’art patrimonial de l’entitat que serveix alhora de veritable garantia davant els avatars de la seva trajectòria.

Un fons que per tant , i per poder desenvolupar el seu paper , ha estat estricte en l’admissió d’artistes donants i en les peces rebudes , que son acceptades després d’un curós procés de selecció que comença amb la proposta d’algun associat i/o associació i sols arriba a la seva fi després de passar allò que podríem qualificar com rigorosos controls de qualitat.

A partir de demà doncs, al costat de noms com Tàpies, Ràfols Casamada , Guinovart , Hernández Pijoan , Mariscal, Clavé, Frederic Amat , Viladecans i tants d’altres de nivell igual i semblant , apareixerà el nom de Joseo Serra , que després de passar els diversos processos selectiu ha estat acceptat per formar part d’aquest èlite de l’art solidari que n’és el Fons d’Art de la Creu Roja.

D’aquí aquest just post i la nostra felicitació més efusiva. Evidentment a l’autor per la qualitat de l’obra i el reconeixement implícit que l’acceptació significa , i també a l’entitat per poder gaudir en el seu fons d’Art d’una obra tan significativa d’aquest valuós artísta que és , sens cap mena de dutes , en Josep Serra.

ON LA LLUM. PERE SALINAS

Tots aquells arts ferits que com posseïts per síndrome d’abstinència som incapaços de passar per davant d’un lloc on s’exposi una obra d’art  sense entrar-hi, sabem perfectament que fora d’aquelles exposicions de les dites “grans” , aquelles que corresponen a museus o espais especials i amb artistes més que reconeguts  , en el decurs de l’any de tant en tant tindrem alguna alegria que ens permetrà seguir vius  en la nostra passió que fins i tot en servirà per compensar la gran quantitat d’art-porqueria , i valgui la comparança culinària, que ingerim en la temporada .

 Sortosament però , i de manera molt limitada , alguna cosa així com dues o tres vegades per temporada, ens trobem davant d’una exposició que ens sadolla per la seva potència comunicativa , ens sedueix per la força de la seva aparença , ens crida per la magnificència de la seva capacitat tècnica i ens trastoca el nostre interior ja que allò que veiem representat en les obres és ni més ni menys allò que sentim en el nostre interior i que som incapaços de reproduir plàsticament per la nostra manca de capacitats.

Aquest sentiment és el que he sentit , i a bon segur sentireu molts de vosaltres , en visitar l’esplèndida exposició que sota el títol de “On la llum” presenta l’artista Pere Salinas a la sala d’exposicions del Col·legi d’Aparelladors que alhora serveix per a un retorn expositiu que després de la potència d'aquesta l’exposició esperem , desitgem i estic convençut que serà definitiu.

I dic això ja que feia una bon grapat d’anys que per raons personals i familiars Pere Salinas havia abandonat la part comercial de l’art , - un artista mai abandona l’art -, i la seva presència pública és limitava a apunts puntuals. Un silenci que ens retornava el record de les seves presències a Eude , d’una exposició al Monjo de la mà de Paco Rodon i de la seva nominació en la 1ª Biennal Torres Garcia.

Però el temps passa , deixa petges , solcs i incisions que costen a cicatritzar si és que arriben a cicatritzar mai. Borges va dir: “Cuentan que Ulises, harto de prodigios, lloró de amor al divisar su Ítaca verde y humilde. El arte es esa Ítaca de verde eternidad , no de prodigios”.

Crec que Salinas ha arribat en certa manera a la seva Ítaca , entenent-la no com aquesta terra somiada de la que ara parlen alguns polítics i sí a aquella terra en la que un pot trobar la serenor interior, que en el cas de l’artista el portarà a expressar amb més netedat les seves vivències. Una Ítaca plena de records , de passat , però alhora de futur en el molt que cal encara descobrir en si mateix i en els altres.

Una obra que en el cas de Salinas crec queda establerta en el que podríem dir relat subjectiu. Un relat analitzat i evaporat fins a l’essència del vist , del viscut , del record,  de l’enyor ... I també, per que no, del somiat , del desitjat. Una obra en la que cada color és una nota , cada gest pictòric una intenció , i cada composició un mirador profund a l’interior de l’artista , però alhora a l’interior de nosaltres mateixos.

Una exposició estructurada en un increscendo anímic . En la primera paret ens trobem amb dos sèries d’acrílics aiguats. Sensibilitat a la recerca  de subtileses . Per un costat el conjunt “On la llum, on l’estima” relacionats amb la lírica de Navarro que amb el seu text ens serveix d’introducció a l’exposició. Blavosos , grisos i grocs , amb el sempre encertat contrapunt del negre , que ens reporten a una certa serenor interior que ràpidament entra en ebullició amb la calidesa potent de “Lete” , intensa i frapant .

Son aquestes unes sèries en certa manera vaporoses , amb un alt sentit del ritme que pretén , i ho aconsegueix, ser més evolvent que no pas gesticulant , i que atrapa amb facilitat a l’espectador i que serveixen de dolça introducció.

En la zona central repeteix dualitat l’artista amb la sèrie “Concert per a violoncel de Dvorák” i “Les vacances de Sísif” .Obres molt més intenses , en que l’aparició del vermell, la potència d’uns nous blaus i el domini del negre, establerts de manera potencialment esgraonada per marcar unes direccionalitats visuals que accelerin l’interior de l’obra, donen cos a un impacte comunicatiu al que afavoreix la bona mida de les peces.

Finalment la darrera paret queda conformada per un gegantí mural composat per 27 figures en forma i manera de retrat psicològic en la que les peces mantenen la tensió amb l’agosarat , i encertat joc , de la contraposició de blancs i blavosos que equilibren i alhora accentuen una mirada punyent en un multi retrat en l’aparença però que respon al que podria ser, i al meu entendre , és un únic retrat que és alhora autoretrat de l’autor i de l’espectador. Una peça construïda a l’estil d’un gran retaule barroc que ofereix la mirada més intensa de la nuesa del creador front la seva obra.

Una exposició que  amés queda completada per tres llibres d’artista establerts a l’estil dels còdex , que serveixen per entroncar encara més l’obra de Salinas en el món líric i poètic amb el que casen a la perfecció.

Una exposició aquesta de Pere Salinas que no us heu de deixar perdre de cap de les maneres. Sigueu agosarats , traspasseu la frontera de la etèria defensa de la bellesa exterior , per submergir-vos en la intensitat comunicativa del seu interior, i segur que sortireu no tan sols artísticament satisfets ans amb el convenciment d’haver gaudit d’una de les millors exposicions que es poden veure per les nostres contrades.

Felicitats.

Ps.-  Escrit realitzat mentre sonava de fons el concert de violoncel de Dvrorák op 85 , per la Chicago Symphony Orchestra dirigida per Daniel Baremboin i amb Jacqueline du Pré com a solista.

(Les fotografies han estat extretes de les xarxes social del propi artista i l’Associació Sant Lluc)

LES VEUS PERDUDES. CATHERINE LORTON

Si algun afeccionat entra a la sala d’exposicions de la Presó sense saber que hi pot trobar, tan sols sabent que allà hi acostumen a haver-hi exposicions prou dignes , - amb algunes molt clares excepcions -, es trobarà amb dues sorpreses. Per un cantó amb una magnífica exposició i per l’altre amb una mostra de la que molt difícilment en sabrà qui és el seu protagonista.

Diem això ja que la mostra “ Les veus perdudes” que és així com es titula l’exposició  que es presenta, és en el seu conjunt i en bona part de la seva lectura, una exposició prou interessant. I per l’altra part el nom de Catherine Lorton que és qui la signa , ens retrotrau a unes imatges expositives que quasi hauríem de dir que es troben en les antípodes del que ara podem veure.

Per a molts el nom de Catherine Lorton es refereix a una pintora que practicava una pintura de caire figuratiu , amb el paisatge amb figura com a protagonista , molt empeltada al fer de la que llavors era la seva mestre. Una pintura agradable a la vista però mancada de sensacions i personalitat.

Sortosament Lorton va entendre que el seu camí quedava ofegat en aquella posició i va cercar el progrés en les mans de Pepe Novellas que com en tantes ocasions va saber fer explotar les pulsions interiors de l’artista. La seva ràpida i sobtada desaparició podria haver provocat en Lorton un fre en les seves aspiracions , però seguint les seves directrius va decidir fer una cosa a la que pocs tenen atreviment, com és llançar-se a uns estudis reglats , en aquest cas en l’escola Pau Gargallo de Badalona. Uns estudis dels que el resultat es fa evident en aquesta exposició.

Un futur que començava amb la seva mostra a Gal-Art  i que explosiónava fa tres temporades al Col·legi d’Aparelladors amb una exposició de la que dèiem textualment: “L’exposició de Catherine Lorton és molt interessant. Ho és més en el sentit de futur que no pas en l’evidència del present. Avui el que fa l’autora és explotar. L’anàlisi permet observar encara mimetismes , relacions i influències vàries , però alhora , i el que és més important , ens permet albirar , ara si, un futur personalitzat que caldrà indefectiblement seguir.” Un futur que ara ja esta aquí.

Catherine Lorton omple ara a avesar la sala de la Presó. Ho fa en una exposició que alhora és el seu treball de fi de carrera en les vessants ceràmica i escultòrica. Una doble funció que evidentment la perjudica ja que la saturació d’obres de la sala no permet la seva visualització individual i converteix el total en una mostra enfarfegada que desnaturalitza el sentit de llibertat i devalua la visió de l’obra que en cas d’haver-se reduït en una bona part ens hauria permès veure les bondats dels treball de Lorton.

Per que cal dir sense embuts que en aquesta exposició Lorton ens demostra ser una artista potencialment valorable. Per un costat ens ofereix un conjunt de visions fotogràfiques ceràmiques d’un atractiu visual important, que sap acompanyar per una obra de caire pictòrica però amb tècnica mixta i volum, prou cridanera , en contrapunt d’uns petits col·lages d’arrels geomètriques, que permeten una futur prou interessant en cas de depuració.

Però està clar que la clau, eix i essència de l’exposició està en el conjunt escultòric conformat per un petit grup de caps de mida gran , fent lectura contraposada al que jo en dic ”bosc escultòric” en el que un bon grapat de caps seriats , variables en el seu acabat ceràmic , estableixen no tan sols un diàleg ans també un eix de tensions que sols pot resoldre l’espectador i que per se generen un àmbit creatiu que  a l’hora apropa i  neguiteja al mateix.

L’art per ser considerat com a tal ha de disposar d’un principi essencial que no és altre que ser capaç de generar un cert misteri. A partir d’aquest fonament anirem més o menys enllà. Avui per avui Lorton disposa d’aquesta capacitat. L’obra crida i emociona i sortosament converteix en un no res , inútil i carregós, la llarga explicació presentada per l’artista. Malament si han de parlar les paraules.

No és aquest el cas. Submergir-se en l’obra de Lorton és fer-ho per un mar d’afinades sensacions on la comunicació planeja amb facilitat, encara que a vegades no estigui en consonància amb les intencions de la creadora. Però no importa. Lorton ha sabut extreure del seu interior les sensacions més intenses i l’espectador las rep amb aquell sentiment que sols l’art pot produir.

Una exposició , la de Catherine Lorton , que cal recomanar i que ha de servir per a ella mateixa per un auto convenciment, - si és que encara no existeix -, que aquí hi ha un fonament per aconseguir ser l’artista que ella volia des dels seus començaments i que uns varem començar  a albirar fa uns quants anys.

(El vídeo correspon a la notícia de l'exposició emesa per m1tv)

CATHERINE LORTON. ESPAI D'ART

Aquí teniu el darrer Espai d’Art emès per m1tv aquest mateix vespre.

Un espai d’art amb el protagonisme de Catherine Lorton actualitat ara mateix per la seva exposició “Les veus perdudes” que es presenta a la sala de la Presó.

Una més que interessant exposició de la que en farem valoració en el proper post i que ens presenta una Catherine Lorton absolutament renovada , que res té a veure amb aquella autora d’arrel paisatgística amb la que era coneguda en l’àmbit creatiu local.

Un dur treball escolàstic a la Gargallo han donat la volta al mitjó i ara podem gaudir d’una autora centrada i concentrada i amb un futur que caldrà seguir.

Com cal seguir el que explica en aquesta entrevista que us recomanem amb plaer.

LLIBRE BLANC DE LA CULTURA. MATARÓ

El proper dissabte l’Ajuntament organitza una jornada participativa de reflexió sobre l’activitat cultural a la ciutat. Un acte que crec que paga la pena assistir-hi.

Tots sabem que la cultura mataronina , al menys la que es relaciona amb la plàstica , ha estat de fa molts anys de tot menys participativa. L’actitud de mensyetniment generalitzat per part dels diferents ens que han manat a Cultura ha provocat un trencament tan absolut que els artistes plàstics han acabat considerant al patronat, IMAC o ara Direcció de Cultura , com un enemic que res els aporta i que els discrimina davant d’aquells artistes que anomena com “contemporanis”.

Aquesta consideració d’enemic ha fet que per els artistes plàstics no existís “Cultura” cosa que bé ha anat per el carrer Sant Josep ja que així han pogut dedicar tots els seus esforços a les seves preferències i no han hagut de “malgastar” ni un minut ni un euro en aquells empestats pintors.

Ara però arriba un acte que si be està relacionat i en el fons està promogut per Cultura , es realitzat per la gent que està amanint això anomenat del Llibre Blanc , que malgrat els molts entrebancs intenta fer-se una idea de com van els trets per els camps culturals de la ciutat.

Com que un ha estat entrevistat individualment , igual que ho han estat altres artistes , i el cert és que la professionalitat ha estat màxima, la llibertat de dir el que un ha cregut convenient també, i fins i tot quant han aparegut camps obscurs (cas de la plàstica) s’ha  aprofundit en ells , penso sincerament que participar en aquesta jornada pot ser positiu ja que quedarà palès l’estat de la qüestió i no succeirà com en altres casos en els que l’absència de veus discordants han potenciat el monocrom de la tendència i ha donat pas a una justificació en la manera d’actuar.

Per això us convido a prendre-hi part , per el que us adjunto la informació que apareix en el web de cultura i l’enllaç amb el document d’inscripció , que per altre part podeu trobar en la mateixa web.

Com podreu observar entre les taules preparades no existeix cap apartat dedicat a les “arts plàstiques” , però en la darrera reunió de la taula preparatòria de la mateixa i davant la queixa de l’artista Perecoll, l’organització es va comprometre a afegir aquest concepte.

Per part meva és la meva intenció assistir a la mateixa si puc compaginar-ho amb la meva activitat professional no artística. Això sí, sempre que aparegui aquest concepte d’arts plàstiques promès en la darrera reunió. En cas contrari és evident que un no tindria lloc on ubicar-se.

PS.-  Aquí està la informació municipal:

“Mataró pensa en la cultura” és el títol de la jornada participativa organitzada per la Direcció de Cultura de l’Ajuntament de Mataró que es farà el proper 14 de juny al Centre Cívic Pla d’en Boet. L’objectiu és analitzar l’estat actual de la cultura a la ciutat i buscar les millores possibles a aplicar.

Aquesta jornada, que està oberta a tothom, forma part del projecte d’elaboració del Llibre Blanc de la Cultura que la Direcció de Cultura va engegar a finals del 2013. El document recollirà les necessitats culturals bàsiques de la població a mig i llarg termini en funció dels objectius i reptes de les polítiques municipals que es decideixin.

Fins ara s’ha fet la fase de diagnosi amb anàlisi de l’activitat actual, estudi dels equipaments, coneixement de les entitats, tallers de debat als consells de participació i entrevistes individualitzades. Aquesta jornada forma part de la fase de propostes.

La jornada del 14 de juny començarà a les 9.45 h amb les acreditacions dels participants i després es presentaran els principals elements de diagnosi. A partir d’aquí, els participants es distribuiran en quatre taules temàtiques de treball: “Festes i cultura popular”, “Arts escèniques, música i cinema”, “Arts visuals, patrimoni i memòria” i “Foment de la lectura i cultura de proximitat”.

Per participar s’ha d’omplir el formulari de l'enllaç de la part dreta de la pàgina i enviar-ho a l’adreça cultura@ajmataro.cat o bé presencialment a les oficines de la Direcció de Cultura (carrer de 
Sant Josep, 9) de dilluns a divendres de 9 a 14 h i de dimecres a divendres de 18 a 20 h.

Document d’inscripció :

http://static.culturamataro.cat/actes/documents/5ed8eb8811d0e76dee761736feddd33c.pdf

L’ADÉU DE JOAN MORA

Crec que tot Mataró es va quedar sorprès per la decisió de Joan Mora de no presentar-se a les properes eleccions. Bé, tota la ciutat menys els quatre del partit que ja ho sabien. Però crec que pocs han quedat més sorpresos que un servidor i aquells que em van acompanyar en la que va ser la seva darrera reunió de l’alcalde Mora amb ciutadans de Mataró abans de fer pública la seva decisió. I m’explicaré.

Amb motiu de l’exposició “Tempus fugit” organitzada per Capgròs en motiu del seu 30 aniversari , va sorgir una espontània conversa entre alguns dels participants a la mostra i l’alcalde Mora que ens va honorar presentant la mateixa. D’aquella conversa va sorgir un compromís per part d’alcaldia d’una reunió amb els set artistes plàstics , amb l’acompanyament de Mateu Ros i del que això escriu , per a tal de parlar de la problemàtica de les arts plàstiques a la ciutat i de la manera de reconduir el seu estat d’exclusió.

Una cita que va ser realitat aquest dimecres en la mítica sala dels lleons (tigres) durant una hora i mitja , i amb la presència afegida del regidor de Cultura , en Quim Fernández i Josep Mª Torrent , cap de gabinet d’alcaldia. En ella es van posar les cartes damunt la taula i dels pros i contres en van sorgir unes línies esperançades per a que la plàstica tingui el tractament que es mereix en el món cultural de la ciutat. Una reunió d futur de la que hom en va sortir content. I empro la paraula “futur” ja que tots els presents varem veure un alcalde desitjós de rectificar la política plàstica mataronina que des d’aquestes línies tantes vegades hem arribat a qualificar de genocida.

Un futur que ahir a la festa del Capgròs em confirmava el mateix alcalde Mora quan repetia les seves intencions d’actuació , mentre ens enriolàvem junts parlant d’aquella reunió , tot dient-me que quedava molt clar que després d’una reunió de quasi dos hores  amb un servidor reclamant accions per a la plàstica , l’únic camí que li havia quedat era dir que ja n’hi havia prou i que no es tornava a presentar. Que era una bona excusa que tothom entenia perfectament.

Un adéu que en el personal lamento ja que he de dir ben clar que he mantingut amb l’alcalde Mora una relació personal absolutament cordial , en la que ens hem pogut dir a la cara les nostres discrepàncies de política cultural i hem pogut “discutir” les meves crítiques de les que estava absolutament a l’aguait ja que ha estat , i espero que segueixi, un amatent seguidor d’aquest blog.

En Joan Mora decideix no repetir ser cap de llista de CiU en les properes municipals per raons personals i familiars que ho justifiquen més que abastament, i la seva renúncia obre un ventall de possibilitats immens, difícil d’esbrinar ja que és obvi que el que succeeixi en la propera tardor marcarà del tot les properes municipals. Però està clar que de moment l’incògnita està en qui serà el nou cap de cartell.

Hom coincideix en que la manca de temps no permet oferir una “cara” de fora per el que la tria queda emmarcada entre Quim Fernández, Núria Calpe i Miquel Rey , tres regidors que presenten una faceta diferent.

Quim Fernández és l’aparell pur i dur. Coneix molt bé la casa gran , s’ha patejat la ciutat acudint a mil i un actes però té un caràcter , i ell ho sap,  de caire un xic distant i malfiat , que li dona un aire adust i poc comunicatiu , que afegit a una tendència manaire i poc receptiva a les crítiques , el fan tan poc atractiu en el cara a cara  com enormement efectiu en el pont de comandament de la màquina. Una figura , al meu entendre, molt millor d’home fort que no pas com imatge de l’alcaldia i la ciutat.

Una imatge que en canvi sí té en Miquel Rey. Si el que es pretén és donar imatge de continuïtat no tinc dubtes que ell ha de ser l’elegit. El seu aire de jove empresari , modern , àgil i lliberal, lligat a una imatge de modernització (?) de la ciutat en aquesta aires de la Califòrnia europea , tot seguint les passes de Mora , representen la mirada més fidel al liberalisme econòmic que defensa CiU.

Finalment Núria Calpe encara que s’ha desenvolupat prou bé en la difícil àrea que se li va encomanar , representa molt al seu pesar la mirada femenina, una figura que encara no s’ha encarnat en l’alcaldia de la nostra ciutat , una alternança de gènere que políticament llueix i que a Mataró encara no s’ha fet realitat.

Per tant  crec que l’elecció del nou cap de cartell no està en una elecció personal i sí de model: Aparell, modernitat o gènere . Ara és al partit a qui li toca triar. Encara que al meu entendre no importa tant ja que crec que la desaparició de Mora dona l’alcaldia a Francesc Teixidó.

Soc dels que penso que Joan Mora hauria guanyat fàcil les eleccions en especial per el seu paper en el tema preferents. Un paper que va saber personalitzar i del que no es podrà aprofitar el nou candidat.

Francesc Teixidó en canvi podrà ajuntar a la puixança del seu partit el seu atractiu personal de persona amatent, treballadora , llunyana a les picabaralles i per tant propicia als capgirells que a bon segur caldran per donar governabilitat a un consistori repartit en un munt de partits. Una possibilitat de guanyar que pot ser molt elevada si sap acompanyar-se d’una bona llista en la que no hauria d’incloure de cap de les maneres a Sergi Penedès , a bon segur el regidor més nefast de tota la història democràtica municipal de la ciutat.

Reflexions a bon segur totes elles absurdes i precipitades, i més quan queda clar que el futur és tan complex que veurem com s’arribarà a les mateixes. Però avui per avui aquesta és la meva mirada i em plau compartir-la i de pas encetar el debat.

I del PSc?. Avui per avui ni estan a la pomada , ni se’ls espera.

(Fotografia extreta del capgròs.com)

"JO TAMBÉ SOC CAPGRÒS”

Encara amb el bon regust de la copa de cava beguda al hall del Monumental envoltat dels bons i vells amics que com un mateix s’havien aplegat per a la gran festa del 30 aniversari del “Capgròs” , aquesta revista gratuïta de Mataró, esdevinguda en el veritable diari de la ciutat , sense desmerèixer ni un gram als també bons amics i mai rivals , del Tot Mataró.

Una festa magnífica , perfectament realitzada, amb les paraules justes per part dels que s’han adreçat al públic , amb l’encert de les dramatitzacions teatrals que han servit de nexe d’unió a les entrevistes dels quatre “capgrossos” convidats , realitzades amb mà de mestre per Vern Bueno ( avui ha nascut una estrella per a l’entrevista oral ) i amb un Monumental ple de goma a gom per mataronins que representaven en el seu conjunt l’ample diversitat del teixit social, cultural, polític, associatiu, etc que conformen aquesta la nostra ciutat.

Una festa que també ha estat la meva ja que pertanyo a a questa família del “capgròs” de fa molt de temps, ni més ni menys que dinou anys. Corria el 1995 quan l’Albert Calls em trucà per a tal de col·laborar en el setmanari que per un llavors havia encetat el suplement cultural “5 Cèntims” i al que volien dona volada  per convertir-lo en tret diferencial , com ho era l’esport en la competència.

El cert és que de primeres vaig ser poc amatent a l’idea . Cregut de mi , pensava que això d’escriure en un gratuït era poca cosa quan un era un “professional” escrivint al Diari de Mataró, tenint programa a Televisió de Mataró i havent mantingut programa molts anys a la ràdio. Vaja que això dels gratuïts era poca cosa per a mi. Aprofitant l’avinentesa de la real manca de temps i l’existència d’una obligacions familiars amb les filles encara petites , em vaig fer una mica l’orni i vàrem concretar alguna que altre col·laboració esporàdica en cas d’exposicions importants , però aprofitant l’avinentesa d’haver fet l’escrit de presentació d’una exposició de la Marta Duran a la sala de la Caixa Laietana, varem reproduir aquell escrit per començar i davant de la meva incredulitat en aquells dies va ser molta la gent que em parlà d’aquell escrit.

La prompta arribada d’en Francesc Castanyer , amb qui de seguida vaig establir un feeling positiu que encara és manté, em va fer comprometre’m més amb el setmanari i fina avui mateix en que amb alts i baixos, però sempre en el moments importants , he pogut expressar els meus pensaments amb la més absoluta llibertat malgrat que el meu tarannà, o com diuen molts , les meves “formes” , han produït més d’un mal de cap a la direcció de la revista i al bon amic d’en Mateu Ros , el cap de tot. Una col·laboració que a més ha augmentat amb l’assessoria de l’espai capgròs, aquest espai expositiu amb onze temporades i més de cent exposicions a l’esquena que ha esdevingut ja un punt de referència en el camp expositiu local.

Per això avui m’he sentit feliç de pertànyer a aquesta peculiar família que és el Capgròs. M’he sentit feliç per el present, m’he sentit feliç en recordar el passat i m’he sentit feliçment esperançat mirant el futur , tot creient que encara m’aguantaran fins la meva jubilació crítica que comença a albirar-se en l’horitzó. Però inclòs després d’ella estic convençut que seguiré creient intensament que “jo soc un capgròs”.

Per això, i per molt més, Gràcies i moltes , però que moltes,  Felicitats !!!.

MUSEU SOULAGES

 Rodez és una tranquila ciutat de l’Aveyron francès , allà prop i lluny de tot alhora , que es troba una mica més amunt de l’imaginari eix entre Albi i Millau.  Dons bé , en aquest població que amb prou feines arriba als 30.000 habitants , encara que els dupliqui en allò que al país veí diuen “Gran Rodez” i arribi a poc més de cent mil en la comarca que l’envolta , va inaugurar el passat divendres un gran Museu dedicat a Soulages , artista nadiu de la població.

Pierre Soulages , nascut la nit de Nadal de 1919 i en plena forma malgrat la seva edat , ha tingut l’honor de veure en vida com la seva ciutat construïa un Museu a la seva atenció. Donant accent al seu paper com a gran mestre del tachisme i principalment a la seva lluita per la llum en la pintura mitjançant el negre coma  fonament , suport i protagonisme.

No em dedicaré aquí a fer panegíric d’aquest artista que de fa temps m’ha interessat ( abstracció i gestualisme son els meus dos eixos preferencials en l’art) i al que em vaig acostar encara amb més cura mitjançant en Miquel Arnau a qui de sempre ha apassionat. I no ho faré ja que en aquest post no està la meva intenció en el protagonisme de l’artista i sí en el protagonisme de la ciutat i de la població.

Ni tampoc posaré l'accent en el Museu en si que provoca una certa revolució en el concepte expositiu , no fent de les obres uns accessoris estètics i sí elements primordiales de la dinàmica comunicativa, en un concepte nou que trena esquemes i permet gaudir en la màxima plenitud el concepte estètic i de llenguatge plàstic de l'artista .

I és que vull posar l'accent en aquesta manera de fer , que envejo amb tota l’ànima, com és la capacitat dels francesos de donar importància als creadors , fer-los seus , part del poble i recolzar-los enlairant la seva importància, sabedors que de retop els farà importants a ells. És a dir , el mateix que aquí.

Que Soulages és un gran artista ningú ho nega. Però , i Tàpies?. No cal fer comparances , però l’estiu passat en la veritable primera gran exposició de l’autor després de la seva mort , i sota l’aixopluc de la seva fundació i , ni més ni menys , que el MNAC , el Museu Nacional d’Art del país, les audiències van ser ridícules. No vull ferir sensibilitats però a Rodez han estat 15000 els visitants en el primer cap de setmana, dels quals 500 van ser en les primeres hores.

I si fem repassada per aquí veiem que el museu de Saura no engega entre múltiples baralles, que el de Guerrero segueix en guerra a Granada , que el de Subirachs s’ha enfonsat amb la Caixa Penedès , i que el Bassat ..., millor deixem-ho.

I és que els francesos han entès millor que ningú allò del valor afegit. És obvi que ja he posat el punt de mira en aquest Museu , i espero que de l’estiu no passi. I això que implica , dons desplaçaments , menjar , a bon segur que alguna pernoctació , i de rebot accent en altres elements de la ciutat i entorns i per tant multiplicació de l’efecte , etc...

Però per aquí tranquils. Que ja ens val obrir tres tardes Ca l’Arenas i estar fredats per l’èxit de que una cinquantena de persones visitin Viladomat.

Ah!. I això és Catalunya i la defensa que el país fa de la seva cultura. Potser certament caldrà exiliar-nos , inclòs , a la propera França. Al menys potser no ens sentirem tan menystinguts com per aquí.

Ps.- Accés al Musée Soulages : 

 http://musee-soulages.grand-rodez.com/museo-soulages/    ( amb traducció al castellà)

ENTRE CEL I TERRA . ANTONI MARTÍ

No fa ni tan sols tres anys que Toni Martí realitzava la seva primera mostra individual a la sala de la Presó després d’algunes presències notables ala col·lectiva de Sant Lluc on es feia mirar per la seva habilitat , qualitat i com no, per la sorpresa que significava el seu nom.

Ja parlàvem llavors d’una projecció interessant ja que la frescor del seu llenguatge pictòric i principalment la intuïció de que existia un poder creatiu latent que hauria d’explosionar una vegada trencats els lligams produïts per la seva inexperiència tècnica i creativa. Un desfermament que esclatava joiós en la seva darrera exposició a la seu d’Aparelladors i que ara es confirma de manera rotunda en aquest “entre cel i terra” que ens presenta aquets mes a l’espai capgròs.

Toni Martí a més de ser un bon artista és una persona intel·ligent  Ha entès perfectament les característiques de l’indret expositiu i les has aprofitat al màxim amb un recull d’obres de mig / petit  format , seguint el consell que li donàvem en aquella exposició quan deiem : “ ... Cal , al meu entendre, un punt més d’agressivitat i una depuració més intensa que ens porti cap un minimalisme més accentuat , en el camí d’un mousse artístic , en la que l’eteri i la sensibilitat domini amb força i sense recances de cap mena”.

Sembla haver-nos fet cas l’artista , a bon segur per ser aquesta la seva íntima raó, i ara ens presenta un seguit de treballs enfortits, consistents en el quasi no res , en el que tan sols un conjunt estratificat de capes quasi monocromàtiques , en una reducció absoluta en el ventall de paleta que no permeten cap distracció, cap anècdota, per concentrar-se en el concepte creatiu que ell mateix defineix en el seu “flyer” de presentació, com : “ espai lineal, ambigu, sovint misteriós i eteri, pintat per la boira, la pluja el contrallum ... on es fonen aire, aigua i terra creuant textures i abstraccions , materialitzen emocions”. Un concepte però en el que encara li queda , al menys en l’aparença literària , eliminar el darrer reducte referencial, que com una por atàvica l’impedeix referir-se a si mateix com un creatiu abstracte.

En fer la presentació de l’exposició , recordava la frase de Paul Klee quan diu que “ tot art és un llunyà recordar: coses fosques, immemorials, amb fragments que perduren amagats en l’ànima de l’artista”. Un record que l’artista evidencia plàsticament i ho fa amb la dolçor de qui no el vol trencar però alhora amb la força i l’empenta de qui sap també de la seva potència i magnitud.

Toni Martí és un creador sensible. Coneix l’espai i el seu encaix , - no pas per casualitat que és arquitecte -, per això intenta defugir de la dualitat figuració / abstracció ( vol beure de les dues) i porta el diàleg cap el camí de la controvèrsia expressionisme / esteticisme . Dues lectures que no son contraposades i si poden ser perfectament complementaries.

Per això intenta controlar la línia , no vol que el color es dispari més enllà del que ha intentat aconseguir, i manté la tensió a l’equilibri entre dispars , ja sigui en la llum , el gest o la rigidesa lineal de les seves horitzontals encaixades en un càlcul estructural que si ens hi fixem està present en tota la seva obra  com si d’un habitatge es tractés. I és que en el fons, d’això es tracta , encara que l’habitatge sigui aquí essencialment espiritual i anímic.

Diuen que quan l’artista no “gesticula” cap a fora , cerca irremeiablement l’ordenació interior del seu mon. Ara , i en aquesta exposició a l’espai Capgròs, Toni Martí ens explicita la fortalesa sensible del seu mon interior en una magnífica exposició de més que recomanable visita i que el col·loca ja de manera ferma en el conjunt de noms a seguir en el sempre valuós món artístic local, alhora que demana a crits un enlairament d’espais per presentar el seu bon fer en altres contrades.

Felicitats.