EL SILENCI DEL PINTOR

Per enèsima vegada, Vicente Verdú ho broda en aquest magnífic escrit "El silenci del pintor" en el que reflexiona sobre la creació pictòrica.

Es común decir que los pintores carecen del don de la palabra. No es, sin embargo, un error. Cuanto más pintan más se desarrolla esta peculiaridad y se muestran a menudo especialmente silentes cuando se comentan, ante ellos, sus creaciones.

No se trata solo por pudor -como sería fácil de entender- sino porque ellos son quienes sinceramente prefieren la afasia y aman ante todo la contemplación. Prefieren el ojo frente a la lengua, el impacto a la explicación.

En suma, se presentan con frecuencia como tipos silentes y falsamente ignorantes de cuanto hacen de verdad. Falsamente, porque se trata, en general, de profesionales cuya condición consiste en aproximar su alma al alma de las cosas (visibles o no) sin mediación razonada alguna.

Pero, además, llegado el caso en que hablen un lenguaje, este tiende a ser muy poco comunitario. Casi ningún artista empleará un habla fácilmente transmisible y, en consecuencia, tampoco entre ellos cabe esperar una conversación hilada a la manera común. Ni siquiera aureolada de mucho sentido común.

Hacen por tanto peña los artistas plásticos en tanto que meditativos, introvertidos y poco elocuentes. aun entre sí. Fuera del habla pues y fuera, en apariencia, de la fase oral. Infantes puros, infans o seres a los que se les niega la palabra y su combatiente identidad.

Y sucede esto no por censura sino por la naturaleza de un arte que muy concentrado en la íntima conversación con el lienzo o la tabla o el plexiglás desplaza la intromisión de cualquier intervención.

De este modo, los pintores -a diferencia de los arquitectos, extraordinariamente parlanchines siempre- no acostumbran a declarar casi nada de gran interés sobre su obra. Acaso no necesitan hacerlo ni les resulta atractiva esa pretensión. No la echan, en fin, de menos. El cuadro habla desde su exposición y las palabras serían un peligro de su deposición.

Precisamente, todo pintor que escribe, hace poemas, reflexiona sobre su arte, va perdiendo con cada letra y cada línea una partícula o una vena de la posible magia que ha generado al pintar en su estudio.

Écfrais era el término que se empleaba en la Grecia antigua para referirse a la retórica que trataba de traducir las obras de arte en palabras. Todo un fracaso: la mirada que el cuadro emite se enturbia al definirla, se decolora al nombrarla, se vulgariza o se estropea. Los críticos de arte tienen tan bien aprendida esta lección que con frecuencia no hablan tanto del cuadro como de su elucubración personal, de su precio, de su localización histórica o de sus parecidos.

El pintor plasma formas y colores de modo que su traducción en párrafos y páginas no lleva sino a la cháchara cultista o a las ganas de hablar por hablar. Inclinación perversa, porque de lo que se trata aquí, en la Galería o en el Museo, no es darse gusto hablando sino otorgándose el gusto o el disgusto de mirar y mirar.

PAULÍ JOSA. EMBRENZIDES D’ÀNIMA

El Maresme és una comarca més real en el mapa que en el context de la vida diària. Esfilagarsada, mirant en part a Barcelona i en part a Girona, s’estructura en una dinàmica d’aïllament de les parts i d’incomunicació de les mateixes. I si això succeeix en el polític i el comercial, com no hauria de succeir en el cultural?.

Malgrat els esforços de molts no hi ha hagut manera de tenir ni tan sols un context informatiu que donés coneixença del que es fa culturalment parlant en la comarca i així tots ens perdem actes i exposicions que haurien de ser d’obligada visita, i el que és pitjor, coneixença d’autors d’important vàlua que podrien servir de lligam d’aquest  esfilagarsat concepte cultural comarcal, com és el cas del pintor Paulí Josa.

Encara que afincat durant molts anys en la zona de Premià, el nom i el fer de Paulí Josa em va arribar a coneixement mitjançant una destarotada exposició que celebrà a Begemot, aquella sala de molt curta vida a Mataró. I dic destarotada ja que l’incomprensible muntatge i alguns detalls com per ex que just en el moment d’inaugurar encara no estigués “penjada” l’obra principal de la mateixa que ocupava l’envà inicial, convidava més a fer ràpida passada que no pas a cercar la comunicació amb l’obra exposada. Però era tal la potencialitat de la mateixa que un quedava immers en aquell flux creatiu malgrat, repeteixo, les distorsions de l’entorn.

D’ençà aquells moments he seguit mitjançant les xarxes socials el fer de l’artista ( per cert, si s’és permesa l’opinió aquest “animaldepintor” del fb, hauré de dir que no és gaire escaient i fins i tot es podria considerar contraproduent)  i per tant no he volgut perdre’m la seva exposició a ca l’Antiga un magnífic indret de Teià, també massa desconegut de tots en aquest context de comarca nebulosa de la que abans parlàvem.

Ca l’Antiga és un edifici d’aires senyorials que domina una bella finca que es troba a Teià allà ben prop del cementiri. Ha estat recuperat per Mª Ángeles Pérez Latorre, una experta en energies renovables que després de treballar molt anys a Paris i Brussel·les ha trobat en aquest indret el lloc idoni de fer efectius els seus somnis culturals.

Diplomada en escenografia per l’Institut del teatre i en Belles Arts per l’escola d’Ixelles, és una veritable apassionada cultural capaç de fer qualsevol “bogeria” per poder gaudir d’un concert, una exposició o una obra de teatre, i ha trobat a Ca l’Antiga l’espai idoni per poder inter-relacionar la cultura i els espectadors en un concepte de petit/mitjà format , en el que la qualitat és eix, raó i essència, i que en el cas de la plàstica es resumeix en la realització d’exposicions al magnífic espai adaptat del celler. 

És aquí on Paulí Josa ara ens presenta la seva aposta de “Jocs de llum”, en una exposició que té a la llum pictòrica com a protagonista , tant en el que pertoca a la llum real de l’art com amb la juguesca de la llum amagada.

En Paulí Josa practica una abstracció de caire expressionista, però no el desfermat expressionisme americà i sí un expressionisme molt més europeu en el que pertoca a la cerebralitat del concepte i a una recerca global d’un cert esteticisme estructurat en la potència pròpia de la creació i el complement més que adient, del gest , les textures , el color, i en el cas que avui ens ocupa, la llum.

Fonamentada en un concepte humanista , - és evident la presència de l’home com a protagonista de totes les seves batalles pictòriques-, Paulí Josa reflexiona constantment sobre l’home com element personal, social, intel·lectual i espiritual. La seva mirada d’ampli gir , educada en els viatges i els contactes amb les més diverses cultures, conflueixen en aquests passionals treballs que ens parlen de lluites personals i col·lectives, expliciten , ves a saber si per foragitar-los, els dimonis més personals i íntims, i miren alhora vers un futur que el propi artista estructura en la nebulosa del dubte però amb un apunt vers l’esperança.

Excel·lent dominador tècnic , aquesta faceta d’ofici de pintor li permet  arrodonir la força dels seus pensaments , amb unes obres que hauria de qualificar com de gran musicalitat , en les que color, llum i textures semblen desafiar-se en un equilibri de contraposicions permanents que obtenen un resultat visual i plàstic altament comunicatiu.

Desafiant a mides, formes i volums, Paulí Josa omple d’art el celler de ca l’Antiga amb una obra potent i alhora ben plaent en el plàstic i en l’estètic i a la que no li fa falta jugar amb aquestes apostes de variacions cromàtiques segons llums o foscors , en una juguesca de bocabadar incauts, d’epâter les bourgeois, que fins i tot desmereix un treball que marca la capacitat i qualitat d’aquest bon pintor que tenim per les nostres contrades i al que certament desconeixem.

Una exposició que paga la visita , en un espai al que si jo fos artista de nivell ja estaria demanant hora per intentar exposar en el mateix , de la mateixa manera que si jo tingués a l’abast la programació d’una galeria no tindria dubtes de contactar amb Paulí Josa per que fos protagonista del meu espai.

EL PODER DE LES PETITES COSES

Si no vaig errat, i amb això de l’edat ja em comença a fallar la memòria, va ser el capità Enciam, el primer super heroi del concepte ecològic reciclador, qui impulsava a les joves generacions a realitzar petits gests per impulsar la milloria del planeta en base i fonament del poder que tenen les petites coses.

Artísticament parlant està ben clar que a tots els afeccionats se’ns fa la boca aigua davant certes exposicions, certes programacions. Hi ha noms que ens fan salivar i qui més qui menys somia en un seguit d’exposicions que desitjaria visitar si la butxaca li fos propicia ja que , com hem dit moltes vegades , el nostre país precisament no és molt procliu a un alt nivell en les seves manifestacions.

Però està clar també que al costat d’aquest gran Art, d’aquest art espectacle si és que el voleu definir així, li cal el contrast de la potenciació de l’art petit, del quotidià, d’aquell art que depassant el concepte d’afeccionat, es mou en els llindars d’un professionalisme més de desig que no pas monetari.

És allà on cal remarcar els esforços de molts per potenciar aquesta llavor de l’art, esperonar a l’afecció i estimular al pas endavant, en aquest concepte del Capità Enciam de que els petits canvis son poderosos.

En aquest concepte del poder de les coses petites tenim i hem tingut en aquests dies a Mataró tres exemples poderosos que cal remarcar i recolzar, com ho son: El segon premi de Pintura de la galeria Lolet Comas, la mostra de Punts de Llibre de la Sant Lluc i l’exposició del Capgròs en que hi ha un maridatge magnífic entre comerç, poesia i plàstica.

La gent de Moldumat Art se l’ha tornat a jugar i va llençar la convocatòria al segon premi de pintura amb un resultat prou escaient en participació, una vuitantena de peces presentades , i amb un petit pom de peces prou interessants que va fer ben difícil tasca del jurat amb el resultat final de Jordi Santamaria com a guanyador i els noms d’Antoni Martí, Pol Peiró i Mònica Vilert com accèssits.

Un concurs modest, senzill, però altament esperonador per a molts artistes a qui serveix en alguns casos com a primera porta per a presentar en públic el seu fer, i per altres ja més reconeguts , un esperó en la lluita entre confrares del mateix nivell, per a demostrar les seves aspiracions, progressos i resultats.

Un projecte que cal aplaudir, amb el que cal col·laborar, i al que cal desitjar llarga vida. I fins i to vull dir que cal desitjar que li apareguin “rivals”. Tot seria indicatiu del bullir d’un segment de l’art , moltes vegades humil, en el que existeix sorpreses i qualitat més que positives, que precisen de fets com aquest per donar-se a conèixer i mostrar el seu bon fer.

Altre mostra ben recomanable és la de punts de llibre organitzada per l’Associació Sant Lluc que ja ha esdevingut un clàssic, amb una edició, l’actual, amb 54 artistes participants. Els punts de llibre son se’ns dubte un magnífic exercici de síntesi creativa, ja que exigeix mantenir alhora el concepte creatiu de l’autor però realitzant-lo mitjançant una considerable reducció de mides i limitant-se al format rectangular d’habitud.

Un repte al que de fa anys es llencen agosarats els autors amb uns resultats generalment més que acceptables i amb alguns resultats de qualitat que cal remarcar. Unes distincions que no farem en aquest cas ja que mostres corals com aquesta precisen d’un anàlisi global i no pas pormenoritzat, però si que incidirem ja que és de justícia, en la recomanació de la visita en el segur que hom hi trobarà la peça escaient als seus conceptes  estètics més preuats.

Sota el títol de “Poesia al carrer” , l’espai capgròs presenta una mostra d’aquelles que semblen intranscendents i que son el reflex de la realitat quotidiana i del desig d’interacció entre dos conceptes creatius tan potents com son la poesia i la plàstica , lligats i conxorxats en la defensa del comerç , essencialment de proximitat.

De la poètica mà de Lola Casas i l’hàbil mà pictòrica de Ramon Llinés, l’espai capgròs aplega el conjunt de pecs que han servit per honorar i adornar un bon gruix de les botigues de l’Unió de Botiguers , en aquest apropament entre comerç i cultura que tan desitjós i desitjable és sempre.

Tres petites apostes, tres passes sense càrrega de profunditat, tres juguesques en les que cal incidir. Tres somriures que demostren el gran poder de les coses que tantes vegades considerem petites però que en realitat no ho son tant.

ANTONI LUIS

El passat diumenge el nostre bon amic Antoni Luís celebrà el seu 70 aniversari i ens plau, i molt, felicitar-lo per l’efemèride. I és així ja que s’ha de valorar com cal el seu treball en el camp de l’art especialment en el camp de la gestió associativa i en conseqüència, organitzativa i expositiva.

President de fa temps de l’Associació Sant Lluc per l’Art Mataró la seva arribada va ser aigua de primavera per una entitat que anava en orris i que sota la seva presidència , - amb l’ajut i col·laboració incommensurable dels membres de la seva junta-, el Sant Lluc ha anat avançant amb una activitat incansable tant en l’expositiva amb les sales del casal, la Presó i el col·legi d’Aparelladors, com en la “monumental” amb l’organització de la Biennal Torres García, actualment una de les més importants del país, i la tradicional col·lectiva de Sant Lluc, com prenent part en qualsevol manifestació artística es dugui a terme a la ciutat. Es estranya l’activitat artística pública en la que el segell de la col·laboració del sant Lluc no hi sigui.

Amb totes les discrepàncies que es pugui tenir en el que pertoca a línies, tendències, manera de fer etc, seria de cecs no veure i entendre que la Sant Lluc és un motor ara per ara imprescindible per l’art i els artistes locals, i més  després de les dimissions en aquesta tasca , de la cultura municipal i la Fundació Iluro. I n’hem d’estar tots plenament agraïts. I entre els tots evidentment que jo m’incloc.

Per celebrar tan rodona data Antoni Luis ha decidit regalar-se una exposició titulada “auto” que ocupa la segona planta de l’Ateneu i en la que mostra amb escreix la seva obra i la seva trajectòria. Crec que qualsevol festa està bé si es fa a gust de l’organitzador com en aquest cas, per tant res més que repetir la felicitació i com comprendran, aquest cas especial no dona pas a una crítica ja que el presentat no és una exposició, és la festa d’un home que sent i estima l’art.

Felicitats Antoni. I a seguir.

 (Imatge: Retrat d'Antoni Luis realitzat per el seu gran amic Jordi Arenas)

EL SEXO, LA MAJESTAD Y EL COLOR

De nou Vicente Verdú en estat pur. Magnífic

El color es el primer adjetivo con majestad. Todo lo majestuoso procura alegrías o tormentos a través del color puesto que el color que parece algo adyacente no es el color de la circunstancia sino, a menudo, la circunstancia misma de la composición.

Podría casi empezarse por el color del cielo y el color de la tierra y el color de la piel. Cualquier elemento que compone nuestro entorno posee color. Los paisajes que nos abruman o nos liberan, las políticas a las que prestamos adhesión, las banderolas, las razas, los peces y las frutas son color. La luz total se acantona en un extremo y la oscuridad en el otro. No somos, pues, sino dentro del ancho mundo coloreado y nos desarrollamos en su regazo. No existimos sino desde una primera oscuridad privada de color y nacemos a una luminosidad poblada de arcoíris. Esa inmanencia del color nos determina, esa patencia del color nos afirma o nos modifica.

Cada color es un estímulo dentro de un mundo que inicialmente no poseyó esos reclamos o que se confundían con el fuego y las tinieblas. Lo incandescente y lo inerte coinciden con la vida y la muerte fundacionales puesto que la vida es siempre un abrir de ojos al colorido y la muerte su clausura.

Los conventos que buscan el contacto con el otro universo invisible se conjuran hasta ahuyentar el color, mientras Las Vegas que proclama una obscena diversión del aquí se encarna en incontables luces que celebran el éxito de lo “encarnado”.

Lo yerto no huele y apenas despide luz. Lo vivo huele siempre (bien o mal), y supura esencias lumínicas, mientras el cadáver adquiere la palidez. El cosmos existe ondulándose en las voluptuosidades del color, mientras la nada o la muerte serían, por el contrario, la blancura o la transparente oscuridad.

Es decir, toda la nada excluye la acción puesto que el color necesariamente, ineludiblemente, crea. Sin él todo permanecería amilanado en una superficie silenciosa porque el sonido, igual que el sentido nulo, son colores mudos.

Suenan, en cambio, los colores. Vibra su longitud de onda. Induce las curaciones rosadas o la enfermedades cianóticas porque el color es prácticamente el relente de todo lo que está vivo. No hay vida sin color. La sangre o la orina, la bilis o el excremento se significan en el color y su carácter refiere los percances de la vida.

¡Qué obvia, al fin, esta conclusión! La vida es color como el color es vida. La naturaleza se hace notar en la elocuencia de su cromatismo. De otro modo, este mundo no existiría en cuanto mundo sino en cuanto “mudo”. Es decir, producto carbonizado, producto de orden cero o sin producción.

(imatge: Obra d'Eduard Comabella)

CARME FAGEDA. " CELS I TERRES "

Seria abans del passat estiu quan en una xerrada casual amb un artista no pas entrat en anys ,  al preguntar-li com li anàvem les coses ,- el cert és que té un cert i merescut reconeixement i èxit en la lloança del seu fer-, em va dir deixant-me del tot estorat: “No ho sé pas. M’acosto als quaranta i encara no he fet una obra que transcendeixi”. El cert és que em va deixar tan frapat que no vaig saber respondre, però la frase ha quedat impresa en el meu interior.

Ara he recordat la frase tot visitant la nova mirada de la Carme Fageda a la sala d’Aparelladors, amb aquests "Cels i terres" que no cerquen més transcendència exterior que el de plaure al visitant i més transcendència interior, que és la que val, que resituar-se en el complex sentit de la creació i veure que ara sí comença a confegir-se aquell idioma personal que s’anava albirant mitjançant espurnes , en les seves darrers presències públiques.

Res més difícil per a un artista que descobrir-se a si mateix. Tant difícil que moltes vegades esdevé quasi impossible i ha de ser des de fora, però en la proximitat, que l’autor s’auto disseccioni i mica en mica tregui a la llum el seu jo íntim.

A Carme Fageda li va costar molt pensar que precisava de l’art per a viure. Quan començava a tenir respostes per a ella mateixa mitjançant aquell esclat , per a ella i molts més, que va ser el mestratge de Pepe Novellas , la seva desaparició va portar a tots els que estaven amb ell a una dispersió, a una desorientació absoluta quan no a un atzucac, del que ha costat molt sortir-ne.

D’ençà aquell moment les presències de Fageda eren l’indici d’una lluita en la que cohabitaven passes molt positives amb entrebancs impensables. L’obra anava i venia sense un eix definit i errors i encerts ballaven en una dansa de difícil presagi final. Curiosament però, en cada exposició apareixia un parell de peces que esgrimien criteri personal i que anaves veient que agafaven protagonisme el que permetia somiar amb l’arrelament d’aquell sentit com a camí creatiu. Un fet que s’ha evidenciat en aquesta exposició que ara presenta a la sala del Col·legi d’Aparelladors.

Una mostra que queda clarament emmarcada per una teòrica bisectriu que divideix la sala en dos. Una bisectriu traçada des de l’entrada i fins l’angle oposat. En un cantó i en una sola paret apareix l’autora dubitativa, la de l’oripell, la de la teòrica mirada alegre, la de l’aparença, la de les palmeres.

Encapçalada per un acceptable cartell de festa major de qualsevol població costanera , la resta és ensucrat, dolç, com mirant sols a afeccionats poc compromesos. Palmeres que marquen camins i ofereixen una felicitat de cartró pedra. Obres “boniques” de les que no en quedarà un record en sortir de la sala, amb l’excepció de l’esquer amagat d’una obra (antiga), amb finestra al cel, que ens permet anunciar el que veurem a continuació.

Però aquest primer terç, establert com petit parany, dona pas a l’inici del que comença a semblar ser el veritable idioma plàstic de l’autora. Un idioma en aquest component constructiu, en aquesta mena de joc de trencaclosques o d’imaginari puzzle on les peces van encaixant fins i tot en la disparitat. On les coordinades es capgiren si cal per esdevenir com un google earth que ens aproxima a la visió externa però intentant aprofundir més enllà en una filosòfica mirada al ser humà tant en la seva individualitat com en el de membres d’una comunitat a la que pertanyem essent-ne fins i tot aliens.

S’acosta així de manera plenament intensa al concepte humanístic que sempre semblava surar per damunt de la seva obra però sense acabar de penetrar-hi. Ara, apostant fort, no essent poruga ni en el concepte , ni en la composició, ni en les formes i menys encara amb el cromatisme de la paleta que va des dels càlids fins a negres i terrosos, embrancant-se en vermellosos potents, tot en un equilibri adient a les seves intencions, Fageda comença a aprofundir en la que sembla ser la seva filosofia artística, i en la manera potent i en bona part atractiva de realitzar-la.

Malament aniríem si diguéssim ara tot resumint, que ens trobem davant d’una gran exposició. Però faltaríem també a la veritat si la qualifiquem de vulgar. Crec que és l’exposició de Fageda per distançar-se d’un cert concepte de simple afeccionada. Ara comença el camí d’un art més seriós, un camí no de cara en fora i sí de cara endins. Un camí per aprofundir en aquest humanisme social que deixa latent en uns treballs que haurien de marcar  un camí sense retorn i que l’obliguen a treballar per mantenir un llistó que ella mateixa s’ha apujat en un bon tros.

Si fins ara sols l’esperava  la pintura, ara l’espera l’art. I sols ella està en disposició de superar-lo. Però això ho veurem en la propera exposició.

I espero sincerament que ho veurem per aplaudir-ho amb intensitat.

(Les imatges han estat extretes de les xarxes socials)

CRÍTIQUES I CRÍTICS

No sé quants centenars de vegades em vaig sentir dir en la meva època de crític en mitjans de comunicació que era un crític destraler, barroer, que m’agradava ferir, que tirava a matar, que era fàcil en l’insult, que... per arribar a dos qualificatius que m’han quedat a la memòria com és “vidriòlic” amb el que Manuel Cuyàs em presentà al Conseller de Cultura Guitart o el “crítiques enverinades” com me les definia fa ben poc un artista ja mig retirat de l’activitat pública. Tot arrodonit moltes vegades amb un “ en el fons moltes vegades tens raó però la perds tota amb les teves “formes”.

No hi ha ni que dir que no he compartit mai aquesta opinió, fins i tot van ser moltes les vegades em que m’he acusat de tou ( darrerament moltes més). Mentre he vist crítiques musicals, cinematogràfiques, teatrals, literàries o esportives simplement sagnants en que es definia a l’objecte de la crítica amb els més durs epítets ,  molt superiors als meus habituals. Curiosament en el camp de l’art sembla que ens l’agafem amb paper de fumar. I crec que és així per un cantó per la manca de crítica corporativa ( en una inauguració la hipocresia dels autors és espectacular) i per l’altre per el fet de que la desaparició de la crítica en els grans mitjans de comunicació l’ha convertit en mel·líflua, intranscendent i molt acomodatícia.

És per això que últimament m’estic fent un bon fart de somriures interiors i silenciosos quan en aquesta esporgada a la recerca de dades per a poder escriure la història de l’art de Mataró  des de l’any del meu naixement (1951) fins quan s’escaigui , i així desmuntar el fals conte que s’explica a Ca l’Arenas, estic trobant veritables joies entre les que no m’estic de citar-ne una que tingué doble rebot i que crec paga la pena llegir per el que diu i per la prosa amb la que es diu.

L’exposició  era al Museu ( Abril 1952) i el protagonista un artista que diu té arrels mataronines i que s’auto qualifica en el catàleg com expert professional, de nom Juan Llauradó. Entre d’altres coses, la crítica diu així:

“Nos ha producido una deplorable sensación...

Buscamos entre el gran número de telas algún detalle para dulcificar la diatriba pero no lo hallamos ni remotamente...

Los temas, anacrónicos de por si, són además en su mayor parte de mal gusto..

Lamentamos sinceramente que el museo de la ciudad haya acogido en su magnífica sala de exposiciones , y en dónde hemos visto notables manifestaciones artístícas a unas pinturas de tan baja calidad que la desoran notablemente. Esperamos, y así lo espera también la intelectualidad mataronesa que exposiciones de este tipo no se repetirán en este Museo”.

No està pas malament el nivell de la crítica que provoca resposta immediata per part del Sr Rafael Verdés Aixelá que es defineix com apoderat de l’artista , és a dir, marxant.

Comença defensant-se dient que si han venut 15 obres ( quasi rècord del Museu, aposti-la) no deu ser tan dolent alhora que exigeix menys virulència en les opinions ja que : “ se debe no tronchar en ciernes, sino encaminar corrigiendo sus faltas hacia el laurel immarcesible de la glória.”

Busque, sr. Crítico, cuando le encomienden su trabajo, una laboriosa abeja, alguna flor donde sacar el melifluo néctar para sus lectores y no sea ciego escarabajo que haga una bola infecta de todo, no sea que envuelva ninguna flor o semilla que podría haber sido fructífera a la sociedad. No quiera arrancar todo lo que a vd. le parezca cizaña, no sea que como el Divino Maestro se equivoque y arranque también el trigo”.

A aquest escrit es va respondre amb una carta al director defensant al crític i finalment amb un altre escrit del crític en que posava al seu lloc a l’artista i el sue representant. En resum, simplement genial.

I si tenen curiositat per saber qui era el crític, els hi diré que signava SPECTANS  pseudònim que amagava a l’advocat Santi Martínez , home que portà una més reconeguda carrera, que arribà a ser diputat en corts i que va ser marmessor en l’herència de Jordi Arenas.

Com veuen, un ha estat un simple i maldestre aprenent. Fins i tot ara amb la crítica a la Fundació Iluro per la malifeta realitzada contra l’art i els artistes de Mataró amb una exposició esdevinguda vergonya pública.

FUNDACIÓ ILURO. LAMENTABLE I VERGONYÓS

Aplaudint  l’activitat expositiva que va dur a terme la Caixa Laietana, no és ser desagraït dir que la mateixa  no va pas ser exemple de proposta artística amb una activitat de to , tant en el que pertoca a l’expositiu, al patrimonial com a l’ajuda dels artistes , que hem de qualificar com a baix i més si l’enfrontem en comparança amb el que promocionaven i guardaven entitats del seu nivell.

Fundació Iluro, que és qui ha rebut les seves despulles patrimonials essencialment en el pla cultural,  sembla que , a més d’haver absorbit el minsa i depreciat patrimoni artístic, ha heretat els gens de l’antiga entitat en el que pertoca a la cura i promoció de caire artístic i cultural com ho demostra en la seva erràtica i poc definida gestió de l’espai de l’Ateneu.

Ara , i segons sembla com a complement de les exposicions que es celebren a Ca l’Arenas, presenta una exposició de títol “Mostra d’exposicions a l’Ateneu en el fons d’Art de la Fundació Iluro” , títol tan inintel·ligible com la pròpia exposició.

Un està per pensar que servil com és la Fundació envers l’Ajuntament i sabedors que la postura de Cultura envers les arts plàstiques és sempre menystenidora i a ser possible perjudicial,  ha cregut que per el cas la línia a seguir devia ser la mateixa: organitzar una exposició que fos el màxim d’escadussera ( que sobra, que no fa joc.., segons el DIEC) que tingués l’aparença de la brillantor però que sol en vol ras i sense necessitat d’escatar ni una mica  és veies que tot era oripell, que el conjunt era una fal·làcia , ben adornada això sí però fal·làcia , i de pas demostrar que els artistes no mereixen ni el més mínim i legal respecte que els hi atorga la propietat intel·lectual de les seves obres.

“No es podia haver fet pitjor” , son paraules emeses al sortir de l’exposició per un artista professional que maleïa la presència  d’una obra seva i que se sentia greument perjudicat per la tria. Paraules i sensacions que han compartit amb mi un nombre important i poderós d’artistes i que alhora es compartida per bons afeccionats a l’art.

Des del títol que espero i desitjo algú sigui capaç de desxifrar-me, fins el més petit detall de l’exposició ,tot sembla fet sense cap mena d’interès , de manera burocràtica, sense la més mínima passió. Tot sembla a corre cuita com si existís el convenciment que total..., per quatre quadres, per quatre artistes,... que es fotin.

I així el sentit de menysteniment sura per tot el global. En primer lloc està en la tria. Qui l’ha feta?, com s’ha fet?, en quins criteris?. Com és que s’han escollit artistes de molt baix nivell i en canvi s’han deixat a la calaixera altres artistes més qualificats que acomplien els mateixos condicionaments?.

Però si acceptem que qualsevol tria és sempre discutible, el que no té discussió és que qualsevol exposició , i més si és col·lectiva, precisa d’un nexe unitiu, d’un lligam que l’estructuri i vertebri no convertint-la tan sols en una simple corrua d’obres una rere l’altre. Quin és l’idioma d’aquesta mostra?. Em sento incapaç de trobar-ne cap.

I que dir del muntatge. Atapeït fins la saturació ( numèricament parlant sobren una vintena de peces) , sense ordre i criteri ni tan sols estètic. Amb un discurs pla, ple de bonys conceptuals, no donant espai per a que les obres respirin ofegant les seves vibracions, l’exposició sembla concebuda i realitzada per aprenents en pràctiques i escassos de criteri.

És obvi que exposicions com aquesta son complexes, per això precisen criteris definits que agrupant conceptes permeti capítols que potenciïn les obres entre elles igualant-les en la lectura de l’espectador i potenciant la seva comprensió individual i global.

Com bon exemple tenim el cas que 25 obres , és a dir un 43.2% de l’exposició, pertanyen a treballs presentats a “Qu4tre” una experiència dedicada als artistes joves i que durà uns quants anys. En ella es dividien els dos pisos de l’Ateneu en quatre mini-exposicions que permetia a joves i incipients creadors poder presentar unes quantes obres en un concepte i espai del tot dignes. Son obres per tant de temps iniciàtics, de beceroles, limitades en la qualitat per raons lògiques i que en molts casos ara no representen en res als seus autors.

Son doncs unes obres que precisen d’una mirada i un anàlisi diferent i que no poden entrar en la comparança amb artistes fets, refets i consagrats.

Tant costava crear una zona específica , o molt millor, recrear el concepte de Qu4tre ( fins i tot en el físic) i permetre així una lectura del més adient?. En no fer-ho hi ha flagrants atemptats com per ex. que Catherine Lorton que actualment està en un estat creatiu magnífic quedi representada per una obra quan era alumne de Marta Duran, quan potser li agradaria que la mateixa dormís en el calaix de l’oblit.

Però per actuar així es precisa passió, amor per l’art, respecte per els artistes i a més a més conèixer la petita història de la que es vol fer representació.

I que dir del catàleg?. En aparença, ben correcte. Reproduccions prou encertades, disseny clàssic sense arriscar res amb l’inconvenient d’una grafia petita i poc afavoridora de la lectura per el poc contrast i en que no es té cura de remarcar adequadament el nom de l’artista que n’ha de ser el veritable protagonista. Però, i en l’ànima?.

Un catàleg d’una exposició no és tan sols un opuscle més o menys gran en el que es reprodueixen quantes més obres millor de la mateixa, és també l’espai en que s’explicita per les paraules el sentit de la mateixa i s’aprofundeix en tots i cadascun dels elements que conformen l’exposició, permeten una reflexió més profunda de la mateixa.

Res d’això succeeix en aquest cas. Un sol escrit institucional per part del President de la Fundació i para de comptar. A continuació venen la reproducció de totes les obres , per ordre cronològic segons s’indica, però el cert és que fins i tot en això s’equivoquen.

Obres per ordre cronològic significa obres ordenades per el moment de la seva creació, el que podria ser un ordre interessant ja que permetria tenir una visió globalitzada de la realitat artística del moment. Però no, l’ordre emprat és el cronològic de naixement dels autors. I quin sentit és aquest?.des de quan les obres s’agrupen per l'edat dels creadors i no per la coincidència en el temps. Simplement ridícul i aberrant.

Es vesteix així un catàleg que esdevé un sense sentit, sense cap lectura possible, amb obres que es malmeten en la companyonia convertint el que hauria de ser un complement adient que servis per l’estudi de l’època en una peça inútil amb l’únic valor de les estampetes del missal.

El meu pare que m’ensenyà el poc que sé m’esperonava a visitar exposicions , quantes més millor, tot dient-me que sempre se’n treia profit. Em deia que a vegades aprenies el que s’havia de fer i en altres el que no s’havia de fer. Com és obvi per l’explicat aquesta exposició correspon al segon cas.

Però és tan flagrant que una entitat que té en el concepte de la seva existència la defensa de la cultura en general i en aquest cas i per la seva història, defensa de l’art, no pot caure tant baix amb una exposició més intencionadament malaurada i perjudicial per els artistes i per els espectadors, que sense que serveixi de precedent he de considerar aquesta exposició com d’OBLIGADA NO VISITA a menys de gaudir d’una sòlida formació artística.

Una exposició que si l’entitat tingués senderi, hauria de tancar, replantejar-se-la en la totalitat ( nova tria, nombre d’obres adequat , muntatge adient, catàleg com cal, consulta amb els artistes en relació al seu interès...) i re obrir-la quan hagi assolit la dignitat.

Una mostra que mai hauria d’haver existit d’aquesta manera i que si la cultura tingués la més mínima importància hauria de provocar el cessament immediat dels responsables de tal greu malifeta cultural.

Vergonyós i lamentable.

BREU RESSÒ. ANA GARCÍA

Aquells que tenim la sort de gaudir d’obres d’art a casa nostre  aquestes ocupen uns espais en causa i per raó ben determinades. Fora dels condicionaments de mida que limiten la seva presencia en certs indrets, el cert és que cada obra sembla reclamar un espai propi en la que lluir més, no ja per la seva pròpia potencia artística i sí per la seva raó comunicativa.

Així per ex. al costat de la taula on estic escrivint aquest post, a l’ànima del meu “zulo” com diuen a casa, estan penjades la Carcassona de Lloveras, - el primer quadre que em va regalar un artista-, un Sant Pere de Rodolf Tur al que tinc gran estima, una escombra de Parés molt significativa en la dedicatòria, un dibuix de Ricard Opisso amb Picasso i Nonell, el cartró de Rovira Brull que va ser el decorat d’Espai d’Art, uns dibuixos de Pepe Novellas, un cartró de Josep Serra .....( i exactament 36 obres més). Son obres que em trameten la vibració que preciso per escriure el que vull.

Al dormitori, també  junt a una bona representació ,el capçal del llit està dominat per una Mònica Vilert, regal de la meva dona quan en vaig complir 40 , i a la tauleta de nit cohabiten en magnífic equilibri una sensible mirada de Josep Mª Codina i una petita obra a la que tinc gran estima personal i artística d’Ana García,datada en 2003, quan encara no era mataronina i signava en línia recte i no pas en aquesta curiosa submissió que ho fa ara.

Aquesta obra , una certa mirada de paisatgisme urbà de línies geomètriques i de caire abstractiu constructivista és el causant que un s’acosti amb certa recança a les seves exposicions, de les que fins ara sempre ha acabat sortint en el convenciment de que malgrat el nivell del presentat no assolia la qualitat i frescor que emana aquella peça que vigila a diari el meu son.

És per això que vaig visitar amb una certa prevenció l’exposició que Ana García inaugurà a quest dissabte a La Destil·leria. Una prevenció establerta no tan sols en aquesta rèmora general, ans també per el fet de que en les darreres presències expositives d’Ana s’evidenciava per un cantó la gran submissió creativa envers qui és el seu far i guia, i també per el protagonisme de la figura en aquesta ocasió, un flanc sempre difícil i potser el més dèbil de la creadora.

He de dir però que en aquesta ocasió anava errat. Una primera visita en el dia inaugural, en vol ras i curt degut a obligacions personals, ja m’indicà que en aquesta exposició hi havia un quelcom més en el que calia aprofundir. La visita posterior , amb la tranquil·litat i el silenci en la solitud de la sala, em va permetre copsar essències que em donen la satisfacció de dir que aquesta és una bona exposició que mereix pertinent atenció.

Ana García ens presenta una desena de figures , que no retrats , establertes molt en la tradició del realisme castellà. I dic figures ja que fora de la similitud, que desconeix-ho i poc m’importa, amb la model, la intenció de la creadora no està en entrar en l’intringulis interior del retratat ( element clau i fonamental quan parlem d’això, d’un retrat) i sí en canvi ens pretén situar davant d’un esser humà situat en una atmosfera etèria , com si deixés en la nostres mans la possibilitat i el desig de dotar-la , vestir-la i bastir-la, dels condicionament d’una determinada personalitat.

Els seus retrats adquireixen així una vacuïtat que els converteix en inquietants. Ens miren sense mirar-nos i els sentim vius encara que semblin romandre en una altre dimensió. En el dilema de la realitat / irrealitat s’estableix una dinàmica comunicativa important que permet deixar de costat petits errors compositius que no desmereixen el global, i que donen sentit i sentiment al fet creatiu.

Una exposició interessant que cal visitar i del que un en sortirà amb evident bon gust per la qualitat i el nivell del presentat. Un gust que en el meu cas esdevé regust ja que no esborra el doble raser, aquell que em segueix  fer pensar que aquell camí del 2003 era i és molt més interessant que l’actual tan mediatitzat per fars i guies. 

I és que res per a un artista que ser per se , ell mateix.

(Imatges extretes de la xarxa)

LÁZARO FERRÉ. LLIBERTAT COMPOSITIVA

José Luís Lázaro Ferré no és pas un nouvingut en això de l’art. Des d’ençà aquell 1975 quan debutarà a la galeria Pròcer, curiosament de la mà de Perecoll, no sols han passat un munt d’anys ans també un bon gruix d’exposicions i experiències que l’han convertit en un artista conegut i apreciat per afeccionats amb bouquet encara que en certa manera desconegut del gran públic.

Maresmenc d’adopció, viu a sant Vicens de Montalt, aquesta la seva exposició a l’espai capgròs no és la primera exposició a la ciutat ja que ja ho havia fet fa quasi deu anys a la sala de la Caixa Laietana (Pça Sta Anna) en una curiosa i interessant mostra en la que en certa manera feia una revisió peculiar i personalíssima d’estilístiques i autors que marcaven o havien marcat la seva trajectòria.

Allà Lázaro assolia el seu punt àlgid creativament parlant. El seu peculiar cubisme , i l’hem de definir així ja que l’essència del seu treball es fonamentava  en formes estructurals que en bigarrades composicions curulles d’objectes de tota mena ( personals, iconogràfics, viscuts, naturals...) cohabitaven en un collage de transparències creant un conjunt tan il·lusori com real, però ple de vida i alhora d’equilibri.

Ara però estem en el procés contrari. Existeix com una deconstrucció de l’idioma. L’arrel és la mateixa però en els plantejaments hi ha una aclarida formal en un plantejament plàstic en el que domina ja més l’essència, l’esperit, la forma i el gest, aconseguint una intensitat molt atractiva en el visual però sense que aquesta sigui esquer ja que les obres conformen aquell punt de misteri, d’intriga, que és imprescindible en qualsevol obra d’art si vol ser considerada com a tal.

I entre un i altre camí apareix l’exposició de l’espai capgròs, amb una mica de tot per satisfer la diversificació però amb una punta de llança vers aquesta alliberació de conceptes que sens dubte és el punt de mira actual. Una exposició molt interessant que precisa detinguda visita i en la que tan sols hi trobem a faltar algun apunt de gravat de la que Lázaro Ferré és un mestre i al que dedica actualment bona part dels seus anhels creatius.

Una exposició que com els bons i vells vins deixen en la boca el regust del bon art amb profundes puntades sensitives després del gaudi de la seva visita.