PIRATES DE BENEFICÈNCIA

Arrossego uns dies difícils. No puc ni vull negar que la punyalada amb premeditació , nocturnitat i alevosia que he rebut al respecte del Fons d’Art , tant per part del Govern Municipal , com també per què no dir-ho, per gent a la que considerava dels meus i per la qual havia fet moltes més coses de les que es poden exigir a un amic, i que a l’hora de la veritat em demostren tenir el cul llogat i que si te he visto no me acuerdo. I clar si les histories fossin passades , però estant tan properes en el temps....
Però que hi farem, si no aguantar el vent i prendre’n nota.

Avui l’IMAC ha començat a parlar amb artistes. Ho ha fet vulnerant l’ètica , el que ja és habitual en ell, però també vulnerant la legalitat i saltant-se la llei de protecció de dades.
Va haver-hi un munt de gent que va signar per un projecte ben determinat. Ara aquest projecte no es durà a terme , per raons que tots sabem i que miraré demà d’explicar amb calma. Per tant les dades han de ser destruïdes i sota cap concepte poden ser emprades per altres raons. I caldria que el consistori fos en això , exemple i punt en el que emmirallar-se.

Dons bé, amb parafernàlia judicial està usant aquestes dades per contactar amb els artistes de Proposta Mataró, per aconseguir amb l’esquer de Francesc Rodon ( hàbil la jugada i l’esquer) dur a terme una exposició d’un Fons d’Art al que l’Ajuntament acaba de matar , ja que en surti el resultat que surti , el resultat final serà desolador en l’artístic i patètic amb el trencament que s’aconseguirà.

Un ha estat tres anys lluitant per un Fons d’Art acceptat a priori per l’Ajuntament i a posteriori per tots els grups polítics que l’inclouen en els seus programes electorals. Si és així , algú em vol explicar com s’ha canviat tot i el per què d’haver-se arribat al punt actual , amb un projecte municipal que ni tan sols ha estat comunicat al signants de l’acord per dur-lo a terme.

No crec que faci falta a ningú anar al diccionari per saber el significat actual de pirata i de pirateria. Tots el tenim ben present.
En aquesta lectura ofereixo , vista a la necessitat de dotar d’un nou logotip a l’IMAC , que la imatge que presideix aquest article, amb l’associació de lletres corresponents , sigui el nou emblema de l’ens cultural municipal.

En poques ocasions serà tan adient.

PROPOSTA MATARÓ. FONS D’ART . R.I.P.

Sr. Joan Antoni Baron
Alcalde de Mataró

A Mataró el deu d’Abril de 2008

Distingit Senyor:

Ara fa poc més d’un any que els sota signants com a promotors de “PROPOSTA MATARÓ . Fons d’Art” vàrem tenir la satisfacció de signar amb vostè com Alcalde de Mataró un acord per fer-lo realitat.

Després de quasi un any de silenci , el passat mes de Febrer el Sr. Sergi Penedès , regidor de Cultura , sense cap mena de comunicació prèvia va iniciar un seguit d’accions que al nostre entendre no tenien res a veure ni en el fons ni en la forma del projecte acordat. En una entrevista mantinguda amb ell, aquest camí va ser rebutjat per la nostra part , alhora que de nou s’explicità el sentit del concepte de PROPOSTA MATARÓ i el camí a seguir , tal i com s’havia pactat amb l’anterior regidor de Cultura , Sr. Jaume Graupera. Davant el que el Sr. Penedès considerava una nova proposta , va demanar uns dies per a respondre al nostre oferiment.

Han passat ja cinquanta dies sense haver rebut cap mena de comunicació per la seva part i hem tingut coneixement de que el Sr. Penedès ha iniciat de nou les gestions per a dur a terme el seu projecte , que va ser rebutjat per nosaltres com a promotors del Fons d’Art i que alhora no compleix bona part dels pactes establerts en l’acord signat .

És per això que davant el menyspreu com a promotors del mateix i molt especialment per entendre que aquest projecte no té res a veure , ni en el concepte ni en el contingut amb el que hem defensat sempre i és fonament de l’acord , ens sentim obligats a prendre l’IRREVOCABLE decisió d’ABANDONAR el paper de PROMOTORS de PROPOSTA MATARÓ. FONS D’ART , proposta que donem per acabada.

Davant d’aquestes circumstàncies li agrairiem que ni el nom de “Proposta Mataró” , ni les dades del signants fossin emprades per cap altra projecte ja que varen ser atorgades en un ideari que ara ha desaparegut.

Lamentem profundament que una proposta al nostre entendre tan engrescadora i rica per la ciutat , hagi tingut tan trist final.

Ben cordialment

Albert Alís Josep M. Codina Pere Pascual



Amb aquesta carta lliurada a registre allà les sis de la tarda ha mort definitivament “PROPOSTA MATARÓ. Fons d’Art” , aquell intent per dotar a la ciutat d’una col·lecció viva i palpitant del treball dels artistes locals.

Dic ha mort quan a bon segur hauria de dir l’han matada i no cal amagar qui ha estat , ja que aquest té un nom ben clar al que no cal afegir aquesta collonada de “presumpte”.
L’ha matat , molt al seu pesar, l’alcalde Baron, incapaç de demostrar qui mana i temeròs del poder (?) d’una tècnica municipal . L’ha matat , amb tot gust , el regidor Penedès. Els còmplices han estat una colla de regidors en els govern que estan tant contents d’haver-se conegut que no son capaços de cap mena d’autocrítica que els acosti a la trista i vergonyosa veritat de que son el pitjor equip municipal d’ençà l’adveniment de la democràcia.
L’ha matat tantes i tantes coses , que com diu la història entre tots els van matar i ell solet es va morir.

I és trist. I estic trist i dolgut ,molt dolgut. A fi de comptes aquesta proposta no deixa de ser com un fill personal per el que he lluitat durant més de tres anys per obtenir un resultat final d’exitus que al revés del que pensa molta gent quan veu aquesta paraula, el seu significat no vol dir èxit i sí mort ( sortida).

Temps hi haurà per reflexions puntuals: Dolces , àcides i vitriòliques . Ara és el moment de l’agraïment a tots aquells que han cregut en el projecte , que han lluitat per ell i que m’han fet costat.

Ara s’obre el futur. Alguns volen i dolen. A bon segur cauran moltes caretes i sempre queda el temor de que la venjança és un plat que s’acostuma a prendre fred. Però venjança és una paraula que no m’agrada. Però tampoc m’agrada el servilisme.

Vàrem crear del no res una il·lusió. Tots els partits polítics varen creure en ella i la van col·locar en els seus programes electorals ( tan dolenta no hauria de ser). Ara el poder del baix , d’aquell /a que sols pot créixer enfonsant a la resta , ha dominat a la ciutat i els poderosos temorosos de la merda , no han volgut ni apartar-la , ni molt menys trepitjar-la.

En ocasions com aquesta un entén l’enorme vulgaritat d’una ciutat com Mataró de la que cada dia més fàcil es no tenir-la en consideració.

PACTE DE GOVERN (V)

5.-Crearem espais d'agenda cultural i ciutadana en els mitjans audioisuals municipals.

A bon segur que sí , però la pregunta està en la seva eficàcia. Qui escolta Mataró Ràdio ?. Ni el Govern s'atreveix a explicitar una audiència que és tan petita que ni quasi l'escolten els directes participants dels seus programes. Això malgrat l'incommesurable esforç de Joan Salicrú i els seus informatius.

I de Maresme Digital?. Permeteu-me el silenci . És el millor vist el que penso i vista també el percentatge d'audiència, que com no esparvera pel fàcil a contar , ja que quasi tothom s'atreveix a comptar fins a tres . Oi?...

“GETA , GETA... “

És una paraula que avui m’ha rondat molt per el cap d’ença quarts d’una del migdia , que s’ha accentuat a quarts de vuit del vespre i ha explotat del tot , gaudint i patint alhora del partit de futbol entre el GETAfe i el Baiern de Munic, del que he vist la segona part i la perllongació , després d’assistir a l’exposició inaugural d’Àmbit Zero , el nou espai de l’Ateneu Caixa Laietana que es troba a nivell de carrer ocupant l’espai en el que es trobava la zona d’ordinadors ara traslladada a l’antiga seu central, amb Marta Duran de protagonista.

Temps tindrem de parlar-ne de l’exposició ja que avui entre la gent i un clar neguit interior per raons de les que també tindrem ocasió de parlar-ne en tinc tan sols una visió exterior que cal aprofondir .

Eren dos consideracions que al final han esdevingut paral·leles. Era l’esforç i la il·lusió d’un modest contra un poderós amb ajudes. Al final com sempre el que ho mereixia es queda sense premi , i el que no ho mereix farda d’haver aconseguit un triomf.

La vida sempre ofereix comparances. Per això ara , abans d’anar a dormir, torno a cridar Geta , Geta , Geta. Per l’equip de futbol per el seu treball i a ...... (per una ocasió vull ser esclau del meu silenci) per la seva actuació, I us ben asseguro que la meva “dedicatòria” no és unipersonal. I greu em sap.

MIRADES DE MÈXIC



El passat dissabte vaig presentar a la Casa Gòtica d’Argentona una exposició amb aquest títol. No és una gran exposició però sí és una exposició honesta , molt digne , i amb una llarga i meritòria història al darrera. A més el seu protagonista sap que acceptaré allò que em demani. Ell és en Joan Pannon.

En Joan passa dels setanta i ha estat sempre amb l’art , la societat i la cultura i va ser juntament amb en Pep Massó el promotor de l’Aixernador aquells ens cultural de la transició ( per cert , heu observat que els importants centres artístics dels darrers anys sempre han estat fora de Mataró ) que encara tants enyorem. Justament els tres presidíem l’acte . En Pep Massó com alcalde d’Argentona , en Joan com a protagonista de la mostra i un com a presentador.
En Joan quan d’ençà es va jubilar s’ha passejat per alguns països americans en accions culturals. Molt de temps al Perú amb el bisbe Guadayol , - present a l’exposició -, i ara a Mèxic on s’ha dedicat a ensenyar art a joves a Santa Fé , barrancas de la capital.

Els seus treballs didàctics , vistes de la zona i els resultats d’una passejada a Michoacaán conformen una exposició que porta més pòsit que no pas en el correcte art que presenta. Una exposició d’esperit i d’ànima que respón perfectament a la manera de ser , viure i entendre l’art i la vida que té en Joan Pannon.

MAIL


Un anònim mail , o millor dit un mail d’algú que s’amaga sota pseudònim carrega amb tot per aquest recordatori de l’absolut incompliment del pacte cultural. Em diu que es nota la meva ràbia per que no es du a terme el Fons d’Art i que la meva revenja es rastrera com soc jo.

Dons molt bé. A bon segur que no em coneix o no valora els més de trenta anys donant la cara dient sempre més o menys el mateix. És cert que em sembla molt malament la manera amb que el Govern ha portat el tema de Proposta Mataró , però una cosa no té a veure amb l’altra.

El PMC , o l’IMAC , o dit millor , el Govern,està duent a terme una política cultural lamentable , amb un sol encert , el saber entomar amb habilitat allò que de cop i volta li cau a sobre , es digui Museu Bassat o Festival Shakespeare , però que és incapaç de generar qualsevol concepte il·lusionant per sí sol i genera constants problemes amb la seva incapacitat de respondre a les propostes i els problemes del dia a dia del mon cultural local, al que en certa manera menysprea com si no assolís el nivell precís.

D'acord?.


PACTE DE GOVERN ( IV )

4.- Desenvoluparem un Pla de finançament i inversions de les activitats i els equipaments culturals que inclogui la possibilitat de capital privat i de mecenatge.

Certament un excel·lent pla. La llàstima és que ni existeix ni tan sols s’ha fet cap esborrany . Que hi farem.

LES ILLES I EL MAR .
JAUME I JORDI ARENAS

D’entre les exposicions protagonitzades pels Germans Arenas i que trimestralment es presenten en el menjador de la Casa , esperava amb ganes la que es presenta actualment ja que la seva temàtica al voltant del mar prometia bones vibracions en ambdós casos , però el cert és que el resultat final ha estat decebedor.

Dic decebedor en el sentit que malgrat que la mostra és atractiva i d’aquelles d’agradable lectura , crec que en la trajectòria d’ambdós creadors existeixen pàgines molt més vibrants , definitòries i especialment de més qualitat que no pas les avui escollides , en una elecció desencisant de la que no sé si el culpable n’és qui ha fet la tria o és que en el Fons no es disposa d’aquelles obres més importants.

D’en Jordi s’ens ofereix un ventall paisatgístic en el que de nou fa gala del seu domini de l’ofici. Dibuix , perspectiva , llum ,color... tot en el seu lloc i amb el punt precís , però com sempre mancat d’aquell punt trencador que l’hauria de portar a una passa més enllà , deixant les obres en aquella qualificació de correcció extrema.
Una passa que sí fa en el treball del “Torrent de Pareis” (1953) on trenca estructures per aconseguir potser , un dels seus millors paisatges.

Jaume Arenas va tenir en el mar la seva vida i la seva raó artística . Potser per això pensava que en aquesta ocasió la casa trencaria la seva habitual deixadesa amb ell , ( algun dia algú haurà d’explicar aquest soterrament del treball de Jaume , molt superior artísticament a n’en Jordi , que va arribar al desideràtum de les mostres inaugurals on no es va exposar cap obra seva ) , però no ha estat així.
La mostra es limita al Jaume més habitual, amb peces que voregen els anys 80 en els que no apareix tant la força rítmica de la seva pintura i aquesta capacitat cromàtica contrastada i sempre tan difícil d’assolir amb la tècnica de l’aquarel·la.
M’he quedat dons amb les ganes de veure aquell Jaume més vital , amb aventures com les seves sèries submarines , les seves aiguades amb peixos d’una riquesa artística estremidora , i aquells treballs de mar i cel , sense horitzó , tot en una continuació cromàtica de veritable vàlua.
La mostra queda així com un pel coixa. És mostroari però no reflexa la realitat creativa d’ambdós , i queda especialment minvat el concepte degut a les petites mides del presentat , que “capen” per dir-ho de manera ben gràfica la capacitat artística dels germans que en aquesta àmbits assolien els seus millors treballs amb peces de més agraïdes dimensions.

PS.- El proper 20 de Maig s’acompliran 25 anys de la mort de Jaume Arenas. Com vaig dir al començament de temporada , em va sorprendre i molt, que en aquestes dates no hagués previsió d’una mostra de Jaume Arenas per ser la protagonista única de la casa.
Coneixedor de la nul·la sensibilitat de l’IMAC i del Museu no ens estranyaria ni mica que l’oblit en fos l’únic protagonista. Esperem i desitgem que no ho s’acompleixin els meus temors.

PACTE DE GOVERN. CULTURA ( III )

3.- Crearem una tarja cultural amb informació , facilitats , descomptes i serveis, concertant-lo amb empreses i altres municipis de la comarca.

De moment mai se’n ha sentit cap comentari , encara que serà qüestió d’espavilar ja que com si res , ja ha passat la primera de les quatre temporades.

PS.- Aquest recordatori de “ no compliments ” , no és una crítica directa al regidor de Cultura , Sr. Sergi Penedès . Millor dit sí que ho és , però també ho és al conjunt del Govern , és a dir al PSC i a ICV , per no vetllar pel compliment del pacte , i molt especialment és una crítica a Alcaldia ja que va ser Baron qui es va comprometre personalment en tots aquests aspectes en la mai tan desaprofitada reunió com la del Monumental amb presència de la majoria cultural de la ciutat.

COSTA AVALL . CA L’ARENAS.

Quan l’alcalde Baron va inaugurar els actes del primer aniversari de Ca l’Arenas , explica la premsa ,- i ho dic així ja que un per dignitat, ni hi era ni assisteixo a cap acte organitzat per l’antic PMC ara IMAC -, que “ hem de situar a Ca l’Arenes com a punt de referència per a la vida cultural i de les arts plàstiques de Mataró " alhora que afegia “ que es comprometia a que l’impacte de la casa sobre la vida dels mataronins sigui més fort” , per el que deia que posaria a disposició de Ca l’Arenas la dotació econòmica necessària per a dur a terme aquest objectiu.
A Baron , a qui massa vegades es veu retratat amb petites promeses que no acompleix , o no el van escoltar o el que jo penso, en això de la cultura i especialment en el que pertoca a la plàstica , ningú li fa cas.

Ca l’Arenas dominat per un Museu inepte fins a límits insospitats i un PMC partidista en nivells parells , segueix el seu caminar en una davallada artística digna de qualsevol descens alpí , amb unes exposicions que lluiten per quina és la pitjor i una audiència que ha desertat de les seves exposicions vist el lamentable nivell de les mateixes.

La parida del viatge de Carrión , exemple clar de l’aprofitament personal d’un element col·lectiu, del qui treu tot i res aporta que no signi per al seu ús i benefici , ha generat un seguit de mostres infumables , d’uns nivells de qualitat sota mínims que fan que Ca l’Arenas sigui un centre que no val la pena visitar , ni sota cap excusa.
Ara per exemple hi ha tres botons que no mereixen deturada.

“Viatjant pel Mar” , una mostra de col·leccions del Museu Marítim de Barcelona , és l’exemple de fer-se creus com tal bajanada pot arribar a significar una exposició. Obres que fan referència a vaixells de diferents dades i fins i tot una composició de caire contemporani , així, agrupades sense lligam de cap mena , pretenen ser una mostra digna de la més mínima atenció.
Sense valor de cap mena . aquesta és l’exemple de mostra que sota cap concepte , manera o excusa hauria de tenir plàcet en un espai públic, com evidentment mai el tindrà en un espai privat.

Fa un temps que Gemma Pont prometia. Els seus treballs , principalment en el camp de la gràfica , mantenien uns criteris sensibles que indicaven un camí a seguir.

Mica en mica ens va oferir unes certes variacions que ens parlaven reflexivament d’uns conceptes en que un cert àmbit de superioritat planava sobre les imatges , però ara assoleix el màxim del narcisisme em aquest “You are here” , que mostra que a vegades el voler no és poder , i que estar en un lloc no vol dir ni entendre ni comprendre aquell lloc i aquell moment , i molt menys saber comunicar-lo a la gent.
La mostra de Pont és formalment mal estructurada , expressada de manera pueril i plena d’una autosatisfacció del que se sent superior i per tant mereix una escasa atenció.
Atenció que cal encara capdisminuir quan la realitat de l’expressat , en aquest cas fotografies , son adotzenades , vulgars , de classe turística podríem dir , i per tant no mereixedores de l’espai que ocupa.

Encara que això de merèixer l’espai que ocupa que podem dir. De moment i en veu molt alta que Baron ens va ensarronar a tots els artistes prometen el que després no ha complert.
Els que si ho han fet son els artistes als qui el PMC els hi va donar carta lliure , i el cert és que s’han lluit.

PACTE DE GOVERN

Punt 2.- Crearem la mostra “Art de Mataró” que , a partir del Fons d’Art s’exposi arreu del país , així com als equipaments i dependències municipals, per tal que es puguin conèixer i omplin d’art els espais quotidians”.

Els Fons d’art no tan sols no s’ha creat ans està mort , per no dir assassinat per el propi Ajuntament que després de trenta mesos de disposar de les signatures del cedents i més d’un any de firmar-ne un compromís , encara ha de dir mitjançant el seu regidor de Cultura si el tema interessa o no , el que ha provocat la renúncia dels promotors. I ho diu amb fermesa el que això signa que n’és el seu promotor.

De les obres municipals, estaran guardades on estaven , però no hi ha hagut cap moviment per que siguin conegudes i omplin d’art els espais quotidians.

Com veuen seguim en el camí dels compliments.

EL MUSEU BASSAT

Lluís Bassat és un home hàbil i intel·ligent , i ho és en grau màxim, com ho ha demostrat en la seva vida professional en que ha assolit el màxim nivell en una tasca tan competitiva i especial, com el mon de la publicitat i la comunicació.
Per si algú ho dubtava , va fer demostració del seu savoir faire en l’acte artístic al voltant de l’obra de Josep M. Codina.

L’acceptació de la convidada i la presència acompanyat de la seva dona i la directora de la seva col·lecció era prou significativa.

Bassat sabia a on venia. Per un costat era una vetllada artística , per tant hi havia important presència del mon creatiu. Però també era una vetllada social amb el seu àmbit determinat , i també ho era política amb presència de diferents alcalde i regidors de la comarca i una variada presència de regidors locals ( 3 per CiU , 2 pel PPC , Bassas pel PSC i les absències justificades de Baron, – reunió amb el Conseller Baltasar -, i Penedès ,dia del teatre).

Davant d’aquesta audiència Bassat es va lluir i va publicitar el seu producte , que no cal oblidar és prou bo , i va oferir un futur esplendorós. Va saber presentar tots els avantatges i no va insinuar cap dels inconvenients que poden existir, i el resultat va ser magnífic. Els convençuts , com un mateix , amb ulls com papallones , i els més escèptics pensant que potser la cosa podria “pintar” , i mai tan ben dit , força bé.

Ara ens diuen que el passat dijous es varen reunir Bassat , Baron i Penedès per acabar de filar els serrells que permetrà la signatura per a finals de mes. Però el secret més ben guardat , tancat a pany i forrellat, és el lloc on es situarà el Museu. En el decurs d’un sopar privat celebrat després de l’acte de Codina , Bassat es moria de ganes de parlar de l’ubicació , però Baron molt taxativament ho va impedir, i tots ens vàrem quedar amb les ganes.

Davant d’aquest silenci absolut bo es posar-hi imaginació i apostar per algun dels indrets que la rumorologia local indica com a possibles indrets, i d’entre ells em quedo amb la Farinera que es troba al final de la Rda Barceló. Potser hi ha un problema de metres i d’aquí el silenci municipal ja que es diu que s’està intentant adquirir espais veïns per aconseguir l’espai suficient precís per el Museu.

Fora d’això, és un espai municipal sense pla d’usos , està ben situat i de fàcil accés per visitants forans , un accés que encarà haurà de millorar amb el nou accés al port i l’hotel corresponent... I si mirem en el lligam ciutadà no està tan lluny del Centre comercial, està en línia amb el Corte Inglés ...

Si aquest fos l’indret escollit , penso que seria excel·lent , però no em facin cap mena de cas. No en tinc ni idea , ja que com dèiem abans , el secret es manté del tot ben guardat, però valgui la fantasia i la il·lusió, per què ara si que començo a tenir coll avall que per una vegada Mataró l’haurà encertada i haurem posat la primera pedra per començar a deixar de ser aquest zero cultural que com a ciutat , arrosseguem de fa tant de temps.

IMAC

Ens hem d’acostumar ja a oblidar aquest PMC que ens ha marcat tants anys i començar a substituir-lo per aquest IMAC acabat de néixer. En el fons allò que dèiem , el mateix gos amb un altra collaret, ja que per el vist, el mateix del mateix , això sí , sense tot l’entramat burocràtic administratiu. Però en el que realment importa , cap variació cosa que fa posar els pèls de punta.

Ara cal veure quan es refà tot el tema , quan es configura el plenari , quin paper tindrà, si realment decidirà alguna cosa o simplement signarà el ja decidit ( com fins ara ) i seran els tècnics els que seguiran fent allò que els hi passi per l’engonal i ensarronant a tota la ciutadania. Si es mantindrà al director Pena , ara que ja no existiran tasques administratives. Si...

En l’apartat plàstic no cal esperar cap novetat, enfilada ja tota la temporada vinent. Serà dons qüestió d’anar preparant l’exili, ja que com em deia un bon amic , fins i tot han escollit el nom. IMAC = Impuls Monopolístic per l’Art Contemporani. Em deia que per la lletra “M” valia també Monotemàtic , Monumental, Matuser , Monolític.... , essent vàlida qualsevol acceptació.
El cert és que hi estem d’acord. O si no que ho demostrin.

Siguem positiu però i esperem que tot sigui a fi de bé. I que l’IMAC sigui capaç de generar il·lusió , cultura i activitats. Per què de moment ja està bé eprofitar allò que no han volgut els de fora ( Museu Bassat , Festival Shakespeare) però parir algun aconteixement també valdria una mica la pena.

PASSIÓ

Algú molt proper em retava no fa tant : “Tu , tant parlar , però que faries de manar?”. La resposta va ser explicitar un seguit de línies mares , que qui més qui menys tots els que ens movem en això de la cultura , tenim estructurades in mente. Però potser la clau de tot la trobava amb el que deia Marcus du Sautoy en una entrevista al voltant de l’èxit d’aquest matemàtic que està aconseguint audiències increïbles tant en els seus programes televisius com en el seus llibres.

Diu Du Sautoy que “La clau és saber transmetre la teva passió. La gent immediatament ‘interessa per allò que és capaç d’apassionar tant a algú”.
Passió dons podria ser el gran repte de l’IMAC per aconseguir que la Cultura aconseguís aquell estadi de privilegi , necessari i imprescindible en una ciutat del nivell de Mataró.

PACTE DE GOVERN

En el passat post comentava que l’incompliment del Pacte de Govern en l’apartat cultural està en el 100%. Un bon amic em retopava , discordant amb la xifra i especialment en que el Pacte és per a quatre anys i per tant el moment oportú de la lectura serà llavors. Essent aquesta una lectura políticament correcta , caldria retopar en que per aconseguir un tot en quatre anys s’ha de començar a fer alguna cosa des del bon començament.
Es per això que ara en cada post afegiré una de les propostes escrites en aquest Pacte de Govern per fer-ne comentari i per què hom en tingui punt de referència. Així avui toca el Punt 1

“Incorporarem, en els espais públics més emblemàtics que s’urbanitzin o reurbanitzin , un element artístic de referència ( escultura , mural...) per a tal de potenciar l’art a la ciutat.”

De moment cap espai públic emblemàtic, cap obra d’art. Això sí, encara queden pendents encàrrecs que no s’han materialitzat ni tan sols en la comanda i per tant en el projecte, com per ex. els murals per l’escola Antonio Machado que Alcaldia es va comprometre amb Pepe Novellas , autor de l’escultura dedicada a Machado que es troba en la plça situada a l’entrada del centre.

ANTONIO LÓPEZ

Excepcional l’entrevista que avui apareix a “El País” amb Antonio López a causa de la seva antològica en el Museu de Boston. Una entrevisata de dues planes que cal recuperar en la versió digital del diari si no heu tingut ocasió de llegir-la avui.

Amb un no res , i quasi sense lligam argumental, Antonio López fa respàs a la seva trajectòria , al concepte d’art , a l’art d’avui , al fals art d’ara mateix. Amb força , amb empenta , amb coneixement , però especialment mitjançant el rar sentit comú d’un home de poble , esdevingut un dels grans artistes de la segona part del segle XX i d’ara mateix , i que no està per punyetes per aguantar boutades d’aprenents , ja que està massa ocupat en seguir la seva trajectòria qualitativa , amb rara fidelitat a ell mateix i a un concepte d’art que a hores d’ara sembla perdut i que cal conservar seigui com sigui.

Les paraules estan en l’entrevista que no recupero per la seva longitud , però sí de la que manllevo les imatges que en aquesta ocasió acompeleixen allò de que una imatge val més que mil paraules. Les imatges d’Antonio López en el seu estudi son del tot definitories.

PS.- A Mataró disposem d'un artista que ha estat convidat diverses vegades per Antonio López per assistir als seus cursos de formació. El seu nom Alberto Romero Gil , que curiosament ha estat , i està , "vedat" per Cultura i ni tan sols s'el convida a prendre part a les Mostres d'Art Jove, a bon segur temerosos de que en justícia la guanyaria de carrer.

MATEIXOS GOSSOS , DIFERENTS COLLARS

A bon segur que a hores d’ara ja no existeix el PMC , és a dir el Patronat Municipal de Cultura. Diem això ja que en Ple d’avui estava prevista aprovar els nous estatuts que regiran la cultura pública mataronina , amb un nou estament que portarà el nom de “Institut Municipal d’Acció Cultural” , nom de ringo-rango per definir exactament el mateix. És a dir el mateix gos , que en el que pertoca l’art es preveu tan bordador i malcarat com sempre , però amb un collar més d’avui en dia , més disseny , més fashion , però igualment inoperant i inservible.

Quin canvi hi ha ? . A priori quasi cap. Una eliminació administrativa que passa a un servei més general de l’Ajuntament , però en la realitat, d’actes , projectes , serveis , el mateix del mateix , és a dir , caca de la vaca.
El bategin com el bategin el resultat final serà el mateix , ja que tots sabem on està el nus que cal desfer per donar agilitat , eclecticisme , llibertat , bon fer etc.. a tota la política municipal, i aquest no és mou. Dit clar i català , que els tècnics seguiran remenant les cireres , fent els que els hi passi per l’engonal del seu criteri particular , i tots a la recepta d’aguantar-se i callar.

Sergi Penedès , l’actual regidor , més conegut per el sobrenom de David Cooperfield , el mag , ja que desapareix sempre i mai està en el lloc on caldria estar , està duent allò que es diu un “carrerón” i guanyant amistats allà on trepitja. Anem pel desè mes de mandat i sols m’han parlat bé d’ell Bassas, Pera i Romero( això sona a corporativisme de baixa estofa ). La resta , sigui de la vessant cultural que sigui i del partit que sigui , estan d’acord que amb l’entrenament que porta aconseguirà superar a Graupera , i jo estic en aquesta aposta.

Però que un regidor sigui així una mica baliga-balaga , que no s’assabenti de que va la cosa , i que en mig de qualsevol conversa seriosa deixi anar un esgarip de riure nerviós , pot deixar indiferent. A mi també em deixaria si al darrera existís un director que tingués criteri i la toqués. Però curiosament , i en el súmmum del desgavell Penedès aposta per un gestor per el càrrec i ara la gestió ja no li pertoca. Resultat : Bingo .

És per tot això que la gent que ens movem en això de la senzilla cultura de poble , que no ens enganyem és l’actual estat de la qüestió de Mataró , se’ns posen els pels de punta , fins i tot a aquells que quasi no en tenim. Quin futur ens espera ?. Això si és que hi ha futur que és molt dir.

Però de moment l’espetec pot ser gros. Ja fa temps que s’està gestant un manifest molt dur i molt crític amb la gestió de l’actual regidor de Cultura i també amb el Govern Municipal . Fa ja un temps que varen existir unes converses entre destacats artistes i activistes culturals propers amb el PSC amb la direcció del Partit. Aquest es va comprometre a un seguit de mesures i a passar comptes tot just passat Setmana Santa.

Han passat els dies i no ha existit cap mesura ( el compromís de govern en l’apartat de Cultura està en el 100% d’incompliment) i la reunió per cometar els avenços no ha estat convocada , cosa lògica davant la seva inexistència.
Aquest fet ha acabat la paciència d’aquest sector crític , vinculat generalment a la plàstica , i es pot armar una de bona.
El menyspreu a la mostra de Torrs-García , la programació artística dedicada únicament a l’art contemporani amb l’exclusió a qualsevol altra tipus de “disidència” , la convocatòria de la mostra d’Art Jove , l’estat permanent de favor a Can Xalant , ha anat gestant una mala maror que ha culminat amb el trip i joc de l’elecció del protagonista del cartell de Santes , on la prevaricació intel·lectual ha acabat d’omplir el vas de la paciència de gent que lluita per unes postures més eclèltiques i de qualitat ,intentat defugir tota mena de partidisme.

La mort definitiva del projecte “Proposta Mataró. Fons d’Art” , amb un silenci administratiu que s’acosta als cinquanta dies , pot ser la definitiva metxa que faci explotar una protesta que parodiant a una frase mil vegades repetida per l’alcalde Barón , ara li pot explotar a la cara.
Ja que de veritat , en això de la Cultura : JA N’HI HA PROU .

AHIR , AVUI , DEMÀ

AHIR

Emoció , molta emoció , en l’acomiadament a l’Anna. Trist retrobament amb tanta gent amb la que en un temps vas compartir espai a tele Mataró i que ara s’escampen per arreu del camp informatiu del país ( algun dia s’haurà de fer llistat dels bons i reconeguts professionals que varen fer les seves beceroles a TVM ). Tristor, esgarips, llàgrimes i molta ràbia i desesperança continguda.
Unànime l’elogi representat per tots aquells que la van “patir” de cap i pel munt de polítics que la van haver de “patir” en les seves agudes entrevistes ( algun dia s’haurà de preguntar a la Terribes si no ha pres exemple de l’Anna per els seus “interrogatoris” ).

Al vespre tot fullejant “El País” em trobo amb la columna de Rosa Montero , dedicada casualment a la mort d’Isabel Polanco , també jove encara (51 anys) i també de càncer. Sembla escrita també per a l’Anna i no m’estic de reproduir-lo.

Pura y sagrada

La noticia de la muerte de Isabel Polanco me llega mientras estoy lejos de España, y la distancia resalta el hueco de su ausencia, negro sobre negro, la oscuridad final. El fallecimiento de alguien cercano parece removernos las paredes del mundo, como si de repente comprendiéramos que vivimos en un teatro y que lo que creíamos perdurabilidad y certidumbre no es más que un endeble decorado. Sobre todo si se trata de una muerte a destiempo, más inadmisible y más estúpida de lo que la muerte siempre es. Rememoro a Isabel, guapa, fuerte y vital, siempre tan entera y tan valiente, y me parece mentira que la enfermedad haya conseguido por fin doblegarla. Era una mujer dotada de una luz especial, del cálido resplandor que despide un poderoso motor al rojo vivo. Imposible imaginar ese fulgor apagado.

Pienso en todas las personas que ahora mismo estarán llorando la desaparición de un ser querido. En Madrid, en España, en el mundo. Todos los humanos tenemos que pasar por ese duelo, todos tenemos que aprender a convivir con el vacío irrellenable de los que se han ido. La muerte, siempre ilógica (no nos cabe en la cabeza), a veces resulta obscena en su crueldad. ¿Por qué tienen que fallecer los niños, los jóvenes? ¿Y por qué alguien tiene que librar un feroz combate contra la enfermedad para al final sucumbir? En su bello libro La sombra de Naipaul, el escritor Paul Theroux reproduce la frase que un día le dijo una mujer de 97 años: "La pena es pura y sagrada".

Cuánto dolor y cuántas muertes habría tenido que superar la anciana hasta alcanzar esa sólida nuez de sabiduría. Pienso en Isabel Polanco, en su lucidez y su honestidad, en su ausencia de gazmoñería, incluso en su alegría pese a la dureza del combate, y sé que fue una espléndida guerrera, y que la vida es eso, y que la pena, en efecto, es sagrada y es pura.

No es pot dir millor.

Sota aquesta columna hi ha una entrevista amb Carmela Silva , la nova portaveu del PSOE al Senat. Parla de la seva història política , dels seus afanys , del seu fill que té 18 anys i juga en el Barça juvenil i és internacional i al que visita ( viu a Vigo ) cada cap de setmana.
Explica que era del partit del Treball, va passar a les joventuts comunistes y ho va deixar desprès de la fractura del PCE. Entra al PSOE “cuando vimos que era la única opción de izquierdas con posibilidades de gobernar” .

Hi ha declaracions que defineixen , i no pas per deixar en bon lloc

AVUI

Faig repassada de blogs per veure que diuen de l’Anna. Tots els comentaris son sincerament personals i molt emotius , però amb trobo amb sorpreses per l’absència d'alguns blocaires que en fan silenci.

Per cert , tot fent repassada descobreixo un comentari de Jòse Spà en el que linka el meu blog amb uns elogis que em deixen de pedra. Gran amic i gran periodista en Jòse Spà i d’aquells que com el conjunt que en aquests dies estem de dol , defensen a mort en concepte de la comunicació de proximitat.

Aquí està el gran error de Maresme Digital, de la que en vull tornar a parlar un dia d’aquests , buscar gent , excel·lents professionals sens dubte , però que no tenen aquest concepte del periodisme de proximitat. Aquí raurà la raó del seu fracàs.

DEMÀ

Caldrà parlar de la Senyera de la Pça Sta Anna .

Estic tan esparverat , bocabadat i esmaperdut davant tan alt grau de patriotisme de barretina i espardenya , de pa amb tomàquet , botifarra amb mongetes , el Barça, la Caixa i la Moreneta ... que pretén dur a terme el Govern de la ciutat , que caldrà fer consultes al Constitucional per si un pot renunciar a la titularitat de mataroní encara que mantingui el seu domicili , o pot ser considerat “ciutadà del món” o casa semblant , abans que portar a les seves esquenes la vergonya de ser habitant d’un poble capaç de tan alta garruleria , de ser més papista que el Papa , de creure en que una senyera molt , però que molt gran , ens farà molt però que molt catalans, quan no és això companys no és això.

Si el ser català es concentra en una bandera com aquesta , vol dir que estem acabats com a poble i com a país.

Tant criticar al Bono ( llegir els blogs propers al PSC , o escoltar el que diuen els seus dirigents ) per acabar imitant-lo. Espero i desitjo que tant un ( Bono) com l’altra ( la senyera gegantina) passin ben aviat al més gran dels oblits.

ANNA

Sense prèvies. Despenjar el telèfon i quasi sense conèixer la veu arribava ràpid el cop baix: L’Anna és morta. El renec saltava d’immediat. Tots ho sabíem i n’érem conscients però a vegades ens volíem enganyar pensant en l’impossible, en aquest pensament d’egoisme personal que en aquests casos intenta que no arribi el patiment de l’absència i no té en compte el greu patiment de la presència a vegades ja buida de contingut com no sigui el resistir, el no patir , el....

Que voleu que us digui de l’Anna que no s’hagi dit en el recull de condols que arriben de totes parts en els que a més de l’afecte personal , és destaca , com si no, la gran vàlua professional i la seva tossuderia en fer que els informatius que dirigia i presentava fossin de tota dignitat , periodística i visual , i que principalment fossin considerats com de referència en el sempre complicat mon local, especialment sensible en la recerca d'estúpides conparances, fantasmes, amiguisme i caces de bruixes.

Amb l’Anna vaig tenir una molt bona relació. Una vegada havies entès el seu caràcter , que semblava esquerp quan més aviat era de rebrots punyents en una sentit d’inacabable exigència , tot anava sobre rodes. Quan cada dijous arribava a la Tele per el meu programa , la seva mirada ja et deixava clar si aquell dia podia parlar i fer brometa amb els redactors i amb ella mateixa , o millor anar a la saleta a parlar amb el convidat o fer-la petar amb en Bis , en Jaume o en Pep.

Ens vàrem entendre ja que coincidíem amb aquest sentiment d’exigència. Es podien disculpar certes coses per falta de mitjans , però amb el que hi havia a les mans es podien fer coses i fer-les bé. Així vàrem mantenir una excel·lent col·laboració,. Defensora de la cultura i l’art , li donava la deguda importància i totes les exposicions passaven indefectiblement per el 24 hores. Recollia puntualment les filmacions que demanava per el meu programa , m’informava d’altres que es celebraven en indrets no habitual i dels que jo no en tenia coneixença, i en començar la Xarxa feia tria de les informacions artístiques que li arribaven per si eren del meu interès.

Si l’exposició era de lectura fàcil o estava ben explicada en el catàleg tirava de redactora. Si la cosa era més complexa m’arribava la seva trucada per escriure la noticia , això sí , despullada de tota crítica i reduïda al paper informatiu que li pertocava. Una trucada que li va servir mil vegades d’innocentada per a la nova reportera de torn. Així l’Anna li donava el meu numero de telèfon professional, tot indicant-li que el senyor amb el que parlaria li explicaria l’exposició i escriuria la noticia. La sorpresa per la becaria estava en sentir el nom d’un Laboratori clínic amb el que generalment la becaria penjava immediatament. L’Anna esclafia de riure.

Ara és dons el moment del record , amb llàgrimes com no, però del record ple de vivències. Ara ja no ens queda fer aquell programa que sempre que fèiem broma dèiem que seria la bomba. El seu títol seria “Amb Pic i Palà” i es tractaria d’una entrevista a fons en que l’Anna parlaria de la cara pública del convidat i jo li faria un tercer grau cultural , per veure els seus gustos i tendències. I tant que el farem! , m’havia dit tantes vegades, però amb una condició “has d’anar amb una americana blanca , com la del teu primer dia de tele.”

Demà Anna , no vindré a dir-te adéu amb aquesta peça. El blanc lliga amb el sol, la festa , l’alegria i demà no serà un dia d’aquestos . Demà serà un altra dia d’aquells en que maleirem la injustícia d’aquests adéus sense cap mena de raó ni lògica. Demà serà de nou un dia de trista mirada enrera , però amb l’esperit indòmit que et caracteritzà sentirem la teva veu que ens recordarà que queda molt poc pel “24 Hores” , i més ara que va avançat en l’hora., així dons endavant que cal espabilar-se.

I mentre , jo seguiré esperant la trucada per fer-te la crònica de qualsevol exposició.

Gràcies per tot Anna. Un petó ben fort.

PS.- Records a n’en Bis.

CREU

Avui s’acompleixen justament tres anys en que vaig llençar la campanya “OMPLIM DE CONTINGUT LA CASA ARENAS” per a tal d’aconseguir un Fons d’Art d’artistes locals que tot donant contingut estructural a la vella casa dels germans Arenas que mitjançant en Jordi , va ser donada a la ciutat per ser destinada a l’art local i als seus artistes ( condició bàsica i que no s’ha complert de cap manera ) , alhora que s’omplia el gran forat de l’absència d’una veritable col·lecció d’artistes locals.

Avui s’acompleix justament un any en que amb l’Alcalde de Mataró Sr. Joan Antoni Baron i amb el Sr.Jaume Graupera , en aquells moments Regidor de Cultura , acompanyats per els bons artistes i millors amics Albert Alís i Josep M. Codina vàrem signar el protocol que hauria d’haver fet realitat aquest fons d’Art que vàrem anomenar “PROPOSTA MATARÓ”.

Avui s’acompleixen quaranta dies de la reunió que vàrem mantenir amb el Sr. Sergi Penedès , regidor de Cultura. Reunió realitzada a petició nostra, i essent l’únic contacte realitzat en aquest any. Reunió de la que l’únic resultat obtingut ha estat el silenci.

Davant tantes coincidències potser ha arribat l’hora d’afegir-ne una més: AVUI ÉS L’HORA DE DIR PROU.

I és el que fem. Amb desencís , amb una certa ràbia , no entenen el per què de tot plegat , però amb la consciència tranquil·la d’haver lluitat per un fer que creiem era positiu per la ciutat. A bon segur dintre de poc Mataró disposarà d’un gran equipament museístic, però seguirem sense poder conèixer la nostra realitat més propera.

És la gran incongruència d’una ciutat que massa vegades s’avergonyeix de si mateixa i del seus, i que no té en el poders públics el recolzament precís per no caure en aquest perill.
Proposta Mataró, era això una proposta. Ara ja no és res.
Quina llàstima.

CARA

ZEROVUIT TRESQUATRANTA a més de codi postal de Vilassar de Mar és el títol de la revista cultural que genera en Paco Rodon i que ha dedicat el darrer número a Josep Guinovart. La llista de participants en el mateix impressiona i tots ells amb un escrit especial dedicat al desaparegut mestre.
Dibuixos de Francesc Todó i Carles Planell. Escrits d’Albert Bonet, José Corredor Matheos , Ricard Creus , Daniel Giralt-Miracle,Joan Ramon Herrador, Joaquim Horta , Enric Miret , Àlex Mitrani , Joaquim Molas , Per Quart , Arnau Puig , Ignasi Riera , Roger Rodon i Martí Rosselló.
I en el bell mig de la llista un article de qui això signa dedicat a Guinovart i el Maresme, ben il·lustrat per una fotografia amb Arnau Puig el dia del lliurament del Torres-Garcia i un reproducció del cartell realitzat per la mostra dedicada a Lorca , celebrada al Monjo el 1998.

Son els petits orgulls que serveixen de feliç contrapunt a les creus mataronines a les que no m’acabo mai d’acostumar.

APROPAR L'ART

Dos dies absent d’aquest blog i per dos fets dels que en certa part n’he estat protagonista. Dos actes ben diferenciats en l’aparença, quasi en les antípodes un de l’altra, però que mantenien entre si el lligam d’un eix comú que en la gran diferència els feia paral·lels. Un acte ha estat la vetllada artística al voltant de l’obra de Josep M. Codina que vàrem celebrar aquest dijous a l’Ateneu. L’altra la presentació d’una petita mostra d’exquisits treballs de Francesc Oliver que servia per inaugurar un petit espai de diferenciació artística que en David Vergés ha volgut obrir a “marcArt” al carrer Iluro 29.

Dos fets que mantenen lligam ja que ambdós han estat pensat i executats per apropar l’art al públic en general i al bon afeccionat en particular. En el primer cas era qüestió d’apropar el significar de l’obra de Codina , en l’altra apropar a la gent a l concepte comercial de l’art , això sí, mantenint uns exigents criteris de qualitat i preu. Dit d’altra manera , creant confiança per general un nou gruix de compradors que puguin arribar a tenir en l’art la seva gran passió.

VETLLADA ARTÍSTICA

Difícil és parlar de manera objectiva d’un acte com el que es celebrà el passat dijous al vespre a la Sala del Ateneu i en el que vàrem aprofundir en el passat , present i futur de l’obra de Josep M. Codina.

En l’anàlisi personal que intento fer de tots els meus actes he de dir que vaig quedar satisfet de com es va desenvolupar l’acte en general i del meu paper en particular. Un pensament que per tots els comentaris que he rebut fins ara veig que és força general , ja que la valoració és abastament positiva tant del concepte general com del desenvolupament de l’acte.

Josep M. Codina , sempre curós de la seva intimitat i mesurador just de les seves paraules va ser-ne un vital protagonista que ens va saber desvetllar modus i maneres , tant del seu caminar artístic com del vital, que en aquest cas com en pocs van tan íntimament lligats.

Raquel Medina va fer avinent la seva saviesa històrica i crítica , situant perfectament a l’artista i la seva obra i diseccionant la creació de l’autor lligant-lo a les seves vivències personals i als fets vitals i artístics que li ha tocat viure.

Per la meva part vaig intentar repartir les cartes de la millor manera possible, aprofundint en aspectes més personals i oblidats que podien donar joc en el contrapunt , tot tancant el cercle de la descoberta personal i artística del creador.

Un acte magníficament organitzat per Capgròs , amb detalls de veritable qualitat tant en el magnífic apartat musical, la delicadesa de l’aposta axocolatada d’Uñó , i la creació ambiental de l’espai per part de Krea ,confegint un tot que va fer de la vetllada un acte important en la vessant artística i cultural i ben valuós en un àmbit més social , donant to a una vetllada en la que la presència de Lluís Bassat fent-ne cinc cèntims del projecte museístic que s’intenta tingui la seva seu a Mataró en va ser una ben agradable cirereta , de la que com no n’haurem de parlar en els propers dies.

marcArt / FRANCESC OLIVER

En David Vergés és un excel·lent emmarcador. Encara que sembli ofici fàcil cal tenir un sentit estètic , plàstic i un gust ben remarcable per poder triar o aconsellar aquella motllura escaient , ja que ningú s’enganyi , un bon emmarcat pot millor molt una obra , i un mal emmarcat pot convertir en vulgar una peça de prou potència artística. En David , a més a més , é un excel·lent artista amb treballs , especialment en el camp del gravat , de gran riquesa creativa i sensibilitat artística.

Ha estat ajuntar dons aquestes dues parts per que aparegui fàcilment la possibilitat de destinar de part del espai de l’atenció al públic de la seva botiga per convertir-lo en indret expositiu en la que compartiran períodes , reculls seleccionats de peces d’autors eclècticament escollits però en les que el marge de qualitat serà estricte i important.

Per iniciar l’aventura , marcArt presenta una vintena de dibuixos, aquarel·les, anilines ...del calellenc ja desaparegut Francesc Oliver , autor ben conegut en les nostres contrades on exposa repetides vegades , amb l’afegitó de ser Lolett Comas qui acollí la seva darrera exposició abans de morir.

Ara ens trobem amb un recull especial , amb peces escollides que tot marcant el camí del seu fer habitual, defuig en bona part de l’habitual per endinsar-se per divertimentos , per apostes conceptuals que mantenen plena vigència malgrat el temps que ha passat , i molt especialment indicant aquest sentit absolut de la comunicació que quedava clar en les seves obres comercial, i que ara veiem està igualment present en aquestes peces que algú qualificaria de menors però que en molts casos son veritables delícies per els bons afeccionats.

Un bon començament que estem convençuts tindrà també una excel·lent continuació. Aquest és el nostre desig .

RAFAEL AZCONA / JOSEP BENET

La notícia de la mort d’ambdós cabdals personatges va omplir els noticiaris d’ahir i ocupa importants espais en les pàgines dels diaris d’avui, amb una coincidència escrupulosa i monolítica en l’elogi que com en pocs casos hem de dir que és absolutament merescut.
Tot el que es podia dir ja està dit , i amés a la llum del raonament especialitzat i del coneixement personal , per tant qualsevol afegitó pot semblar , i a bon segur és , inútil , però no me n’estic de donar l meva percepció personal.

Azcona i Benet son per a mi exemple a seguir en moltes coses però especialment en la seva fidelitat impertorbable a aquelles idees que eren essencials per a ells. Aquesta fidelitat al país , a la llibertat , a la cultura , a la intel·ligència.

Una fidelitat que mai es va trencar , ni tan sols quan ho semblava com en el cas de Benet recolzant a Duran en les darreres eleccions o en el cas d’Azcona en algun que altre guió d’encàrrec en el que no assolia el mestratge habitual. En el primer cas , el país i l’església com eixos , en el segon el fugir de la vulgaritat com a mèrit.

Ara , quan es retrobin allà on siguin ,que si existeix aquest lloc en el seu cas evidentment estaran en el costat dels bons , valdrà la pena escoltar les seves converses. De la seva saviesa a bon segur en sortirà una postura comú que permetrà perfectament l’encaix d’aquesta Catalunya , obsessió de Benet, i aquesta Espanya que va saber retratar amb mà de mestre aquell que ho era , Rafael Azcona.

I en el record personal , unes quantes conferències i articles de Benet certament definidors i clarificadors , i en el cas d’Azcona he recuperat un llibre que vaig llegir molt en la meva joventut i del que ofereixo imatge de la portada ( imatge treta d’Internet ja que el meu exemplar està un xic més gastat).

Es tracta com podeu veure del mític “Vida del repelente niño Vicente”, nº 1 de la col·lecció “El club de la sonrisa” editat per Taurus , en una primera edició d’Abril de 1955 i preu en aquells moments de 35 pesetes.
Un llibre que rellegiré amb tot plaer just acabi el que ara porto entre mans, el seu títol “Mil dies amb PM “ de Jordi Mercader , amb subtítol de “Crònica viscuda de la Presidència de Pasqual Maragall”. Estic a la meitat i és absolutament recomanable .Un llibre que hauria de llegir tothom al PSC i del que m’agradaria llegir algun comentari en els blogs socialistes ben propers.

Estic a la meitat i de moment el bisturí disecciona fi i deixa a la vista , a bon segur de manera parcial, malures de diversa mena que pateixen els més coneguts personatges de l’auca política actual.
Un llibre que en el meu cas, aportant-me dades noves , no fa res més que confirmar allò del que estava convençut que de PSC i de President sols hi ha un ( Pasqual Maragall) i a ti ( PSOE , Montilla, Zaragoza , Iceta , Corbacho i resta de capitans de la conxorxa de Sitges ) os encontramos en la calle.

I el molt que ens dol i el mal que ens fa.

CITA
Ineludible la d'aquest vespre ( dijous a dos quarts de vuit ) a l'Ateneu Caixa Laietana en la Vetllada Artística al voltant de l'obra de Josep M. Codina.
Estic convençut que valdrà molt la pena.

ART I MÉS ART

El poc que sé d’art el vaig aprendre del meu pare , i el menys que sé de crítica d’art té en ell totes les fonts. En una de les seves magistrals lliçons em parlava de com calia enfocar el judici que hauríem de fer d’una exposició presentada. Segons ell, i estic absolutament d’acord , calia fer un doble paràmetre: Absolut i relatiu.

Una bona exposició seria aquella que en si mateixa ( sentit absolut) manifestava aquella capacitat creativa , estètica i artística que demostrava la seva capacitat i vàlua. Però també calia qualificar com a positiva aquella mostra que no assolint aquests nivells de qualitat , si mostrava un progrés adequat a anteriors exposicions. I el mateix en l’apartat negatiu. Ara en aquesta setmana hem pogut gaudir de totes les cares d’aquella opinió, que segueixo pensant, del tot encertada.

MAGNÍFICA EN L’ABSOLUT


El Musée d’art moderne de Ceret , presenta fins el proper 25 de maig una exposició d’obligada visita per a qualsevol amant de l’art en general i de la ceràmica en especial. Amb el títol de “La terre est si lumineuse, Chagall et la ceràmique” , s’aprofundeix encara més en un artista tan conegut com és Marc Chagall.

Malgrat la seva llarga vida , va morir als noranta vuit anys , Chagall és un dels artistes del segle passat més estudiats. La seva vida , les seves arrels nadiues ( nascut a Bielorusia i educat a Sant Petesburg ) , les seves arrels religioses ( era jueu ) , les seves arrels pictòriques ( participant de tots els plats de les avantguardes però mantenint sempre una identitat pròpia ) ha estat un element perfecte com comparança, contrapunt o reflexió als grans mestres que varen compartir amb ell , el complex segle XX fins 1985 quan va morir.

La seva gran producció creativa i la dispersió dels seus treballs que es troben per arreu , l’ha convertit en un artista abastament conegut de professionals i afeccionats , però quedava un apartat en certa manera reservat per a la intimitat , que ara resalta de manera meravellosa en aquesta exposició que ens mostra un llarg centenar de ceràmiques de l’autor , moltes d’elles exposades per primera vegada i que pertanyen tant a la col·lecció familiar , com a col·leccions particulars i d’importants Museus.
Visitar aquesta exposició és un absolut plaer , tant en el sentit històric, com en l’estètic i el tècnic.

Històricament ja que ens mostra el paral·lelisme de la seva obra pictòrica amb els seus treballa ceràmics. Un pensament i una creació, sigui quina sigui la tècnica emprada. Una tècnica , per cert molt més relacionada amb la gràfica que dominava que no pas amb elements , el fang i/o la porcellana , que llunyans al seu domini li provocaven curiositat i alhora una certa basarda.

Però tot queda dominat per el sentit artístic general del gran artista . Ja sigui en la sensibilitat suprema de la vaixella dedicada a la seva filla per el dia del casament , fins a la repetició dels seus mites , iconografies , elements i personatges , que en la ceràmica agafen encara més protagonisme , el resultat és tan magnífic que a un li costa abandonar el magníficat i acurat acull el Musée de Ceret, sabedor del tot que ha assistit a una exposició magnífica , difícilment repetible, i que ha de merèixer l’atenció de tot bon afeccionat.

A fi de comptes , Ceret està tan sols a poc més d’hora i mitja, i passejar-se pels seus carrers i placetes segueix essent un dels bons plaers d’aquest més que atrafegat mon.

PROGRESSEN ADEQUADAMENT

En aquest mirar , a vegades compulsiu d’exposicions diverses , vull fer-ne parada a la mostra que la gent del Sant Lluc presenten en la seva sala d’exposicions amb el treball de Trini Gómez i Cesc López.

Ambdós son d’aquells creadors anomenats afeccionats. Son així considerats ja que no han aconseguit entrar en un cert circuit i la seva obra surt més del desig que no pas d’una acurada dedicació, però el resultat , al menys per el vist en aquesta ocasió, presenta els suficients punts positius com per emprar aquells frase que tant coneixem els pares amb criatures en edat escolar , de “ progressen adequadament”.

Cesc López sembla haver-se oblidat del cert acartonament que domina moltes de les seves creacions , degut especialment a voler mantenir un domini realista de la seva obra . Si ser realista és sempre difícil, ser-ho en l’aquarel·la precisa d’un domini superior, estadi en el que no es troba el nostre protagonista. Ens sorprèn així amb un treball àgil, rascat ,de pintura seca , amb un ritme a l’Amadeu Casals que s’agraeix , donant prestància i qualitat al presentat que s’allunya en general de la seva tendència més adotzenada i a la que no hauria de tornar.

Situació semblant ens trobarem amb Trini Gómez. Més lliure , agosarada , sense pors, el seu treball molt més lliure que de costum , aposta per aquest progrés que caldrà en lloc i mides molt més favorables que les actuals, en la sempre agraïda però limitada , sala del Casal.

PER PRENDRE NOTA


Aquest dijous , és a dir demà per a una gran majoria de lectors d’aquest blog , l’Ateneu Caixa Laietana acull una vetllada artística que us recomano amb tot plaer.
De la mà del Capgròs , la mateixa Caixa Laietana , i la col·laboració d’Uñó i Krea , es confegirà una vetllada en la que sota el ritme del jazz intentarem diseccionar l’obra de Josep Mª Codina de la mà d’ell mateix i amb la col·laboració de Raquel Medina , historiadora i crítica d’art i del que això escriu que en serà moderador i part.

Una nova aventura , que fa un parell d’anys va tenir amb Perecoll el primer protagonista i que ara ens pot permetre esbrinar i descobrir la realitat artística de Josep Mª Codina , un artista que ja ha assolit nivells de privilegi en el nirvana creatiu de la nostra ciutat.

Una vetllada que es preveu interessant i amb sorpreses . amb possibilitat de conèixer de primera mà no tan sols la realitat artística d’un gran artista , ans també esbrinar presents i futurs.
Una vetllada que us recomano amb tot plaer i que tindrà lloc aquest dijous a partir de dos quarts de vuit a l’Ateneu Caixa Laietana.

Ni tan sols cal dir que esteu tots convidats , tot pensant que certament pagarà la pena assistir-hi.

SANTA / PASQUA = DESCANS

Li diem com li diem , Setmana Santa , de Pasqua, o de... , el cert és que ha estat una setmana ben aprofitada.

Un l’ha fet a l’estil clàssic , aquell del que riuen les meves filles quan els hi explico. És a dir , com el vells calendaris en que el Dijous Sant anava partit , la part superior en negre ( el matí per treballar ) la part inferior en vermell ( la resta com festa). Encara que pensant-ho be , la partició era en diagonal, però el resultat era el mateix.

Dies de descans i carregar un xic les piles per un trimestre que s’endevina mogut. Dies en que no he trepitjat el centre de Mataró i en que òbviament no he assistit a cap processó.
No vull entrar en cap polèmica al voltant de les processons , però´son uns actes que em costen molt d’entendre. Si les mateixes son actes religiosos aquests han de quedar en l’àmbit privat del religiós. Entenc una passejada al voltant de l’església però no el show-espectacle de la gran processó del divendres.
Si no és un fet religiós , que crec queda clar per a una gran majoria , i forma part d’una certa tradició , en un concepte en el que discrepo absolutament de Joan Antoni Baron quan parla del sincretisme , la cosa pot quedar en un episodi folklòric que alguna cosa te a veure en la tradició local , i sí més no del país , i molt en la d’altres terres de l’estat , en que ser confrare pot ser semblant a ser casteller , dos elements que no s’entenen de cap manera sota la llum de la lògica , i sols es poden sostenir en la llum de la sense raó, que diuen que és la que habitualment mou el mon.

Sigui com sigui que quedi clar per a tots que si la Setmana Santa mataronina és exemple a imitar en la resta del país , això no m’enorgulleix en absolut ans més aviat m’entristeix enormement.

I que ningú cerqui traumes infantils. De la Setmana Santa en guardo gran record. Processons en les que els encaputxats donaven caramels als nens. La processó com a festa , tenint això sí , molt en compte en no tacar-se de cera eles vestits . Distingir , per els peus , si era home o dona , l’encaputxat carregat de cadenes que complia així una promesa....

I que dir d’anar a matar jueus. Que si , que sí, que ho he dir bé: Anar a matar jueus. El tema era fer força soroll amb matraques , maces i altres martingales en el moment culminant de l’ofici de tenebres que si no vaig errat se celebrava el dissabte sant. I anar a veure monuments i...

Tems passats que pensava que mai tornarien i que cada any quan veig els “Majorettos” , perdó Els Armats , segueixo pensant amb una frase que es deia fa molta anys i que ara podríem traduir , " i per això hem fet una transició..."

MAGNÍFIC / A

ART

L’entrevista feta a Jordi Barnadas , President del Gremi de Galeries d’Art de Catalunya , publicada en el Quadern de “El País” del passat dijous. Els titulars ho diuen quasi tot. El general “ L’elitisme ha fet mal a l’art “ i d’entre els accessoris “No sé si el Macba és el que necessitem. No crec en l’art sense públic”.
Uns titulars cridaners però que obliguen a la reflexió i que un subscriuria plenament , però en l’entrevista , - que m’hauria plagut reproduir però no he pogut trobar-la a la xarxa - , hi ha moltes més coses i totes elles atinades. D’entre tot remarco aquestes frases que penso poden ser objecte de reflexions ponderades:

“L’art s’ha de socialitzar i aquests anys el que li ha fet molt mal és l’elitisme”.

“L’art és molt més que el top ten. I d’aquí a 50 anys, com diu Francesc Miralles , es passarà revisió l’art del segle XX i és molt possible que les jerarquies que ara funcionen es posin del revés.”

“Ens ha anat malament pensar sols en el gran col·leccionista perquè ha fet que el públic pensés que això de l’art és només pels que en saben molt. I no, l’art és per tothom".

“ ... penso que les coses que tenen diner públic no poden ser elitistes “.

“Del Macba en parlo a nivell personal. Segurament és un Museu boníssim, però no sé si és el que necessita Barcelona. Ens donem el luxe de tenir un Museu on no hi van els barcelonins. Si treus els turistes i els estudiants , qui hi va?. .. I després es mor en Guinovart, i on el posem?. Al MNAC amb el Romànic?. Penso que el Macba suposa molt d’esforç i diners per tan poc públic. I no crec en les coses sense públic, en l’art sense públic , en el cine sense públic ...”.

“Hi ha iniciatives privades estupendes. La Fundació Vila-Casas ... , la Godia o la Suñol ..., La Pedrera , la Fundació Miró o el Picasso..... Els que no acaben de trobar el seu lloc son el MNAC i el Macba.”

“Crec que en general entre els joves artistes que és amb els que jo tracto, no se sap ben bé per on tirar en aquesta disjuntiva entre tradició i modernitat. Entre si vull saber pintar com els bons pintors de tota la vida o si vull ser un modern i anar a competir a Arco. El trobes de tot, semièxits i semifracassos. Els artistes tenen la temptació de ser moderns... Jo la veritat d’estar a la Facultad de Belles Arts els faria fer molts més deures.....és molt difícil crear sense tradició i ara ens volen fer creure que la creació és lliure i no necessita aprenentatge. I no, s’ha de crear a partir d’unes regles del joc, La gent ha de ser bona tècnicament i , per no convertir-se en un manierista, a partir del que ja sap mirar d’innovar.”

Una entrevista magnífica que bona falta faria en ser llegida al PMC i al Govern en general quan parla del fet artístic. ( Quadern. Pag 6- El País , dijous 13 de març de 2008).

PS.- L'obra representada és d'un artista mataroní que malgrat exposar sovint a Anglaterra, Holanda i altres països , deu fer vint anys que no ho fa a Mataró, la seva ciutat on resideix i treballa. Una altra contradicció de les moltes que estan ben vives en la cultura i l'art mataroní.

HISTÒRIA

Soc poc televisiu , però hi ha un programa que intento seguir a més del sempre estimat “Polònia”. Aquest és “Cámara Café” . Aquest diumenge però li vaig fer el salt per veure “Bucarest. La memòria perduda” , el magnífic reportatge d’Albert Solé dedicat al seu pare Jordi Solé Tura , i no poc negar que va pagar molt , però que molt , la pena.

El documental és magnífic , en el màxim sentit de la paraula. Històricament atractiu , cinematogràficament molt ben realitzat en tots els conceptes que es vulguin jutjar , ens permet una mirada distant alhora que propera al voltant de tota una història que si no fos per ser certa , semblaria el guió d’una pel·lícula ambientada en la guerra freda.

Amb l’ajut de les opinions personalitzades i en directe dels diversos personatges “secundaris” , o ves a saber si “importants” en la història , i tot amanit amb una dosi de sensibilitat i tendresa , no exempta d’adoració envers la figura de Jordi Solé Tura , que fa del documental un petit tresor que ens explica la realitat d’uns temps que semblen llunyans , però que a aquells que ja tenim uns anys ens porten records de plena infantesa i joventut.

O si no que m’ho expliquin a mi. A quarts de vuit les xerrades del Padre Venancio Marcos, a les deu el Parte i just a l’hora de dormir començar la recerca de Ràdio Pirenaica. Aquestaera la rutina de molts vespres a casa dels pares.
Histories d’un passat que llavors no entenia i que ara que comprenc no vull que mai torni a succeir.

Un documental que si us va passar per alt cal recuperar de totes totes. Els serveis de TV3 per Internet poden servir , encara que estic convençut que TV3 en farà l’oportuna reposició.

Barça

Perdoneu les minúscules i la ironia del magnífic de l’encapçalament , però , no penseu que ja n’hi ha prou ?.

BIS

Avui , en la diada dels Premis de la Comunicació, en Lluís Lligonya en rebrà el Premi d’Honor , aquell atorgat tan sols a les grans Patums, però és clar , algú dubte que en Bis no era una gran patum en això de la Comunicació Local ?.

Avui , tot i sabent que estigui on estigui , en Bis riurà per sota el nas , tot enfotent-se del premi , aquells que amb ell vàrem compartir molts i molts moments , i essencialment vàrem creure en una idea de televisió, estranya si més no, però enfocada com un element de servei al poble i a la ciutat, sense distincions de barris, orígens , religions , tradicions , colors polítics etc. , ens trobarem satisfets davant d’un acte de justícia.
Un acte de justícia que no pot tapar la realitat de la cruel injustícia que fa que aquells que estant premiant una manera d’actuació , alhora l’estan dinamitant , - i queda clar que parlo d’Ajuntament i Diputació -, a bon segur per que tenen molt clar que Televisions com la de Mataró, mai es plegaran als seus dictats , i pretenen, volen i exigeixen uns mitjans dòcils, lligats pel caler i la dependència.

Avui en Bis rebrà un premi absolutament merescut, un premi del que un bocí ens toca a tots aquells que hem format part del “seu” projecte. Un premi que honora a tot un col·lectiu. Un premi, que encara que alguns no ho vulguin veure , és en realitat un premi a tota una ciutat.

Aviat farà un any que en Bis ens deixà. Segueixo pensant que Mataró li deu encara un homenatge institucional com cal, justament com aquest que avui es produeix. Un homenatge que hauria de demostrar un sentit fonamental que tantes vegades sembla perdut., com és que una ciutat és essencialment el que son els seus ciutadans i mai el que és el seu Govern.

O algú dubte que en Bis no era Mataró?.

PS.- Perdona Bis però la meva absència a la tele no ha estat traïció. Tornarem amb nous projectes. Un dia d’aquests amb en Jaume i en Pep , hem de parlar de “A Contrallum” , un nou projecte de que , com no, espero el teu vist i plau.
Com sempre , gràcies per tot , i una forta abraçada.

INFORMACIÓ

La volença per l’actualitat política i artística ha fet que de manera imperdonable hagi deixat de costat als amics de Capgròs ( amics , companys , família etc...) que el passat cap de setmana s’han llençat a una nova aventura.

Una aventura que , com no, desitjo eficaç, profitosa , no sols en l’àmbit empresarial ( bé s’ho mereix en Mateu ) , ans també en el periodistic. Una aventura en la que hi mancarà el “pare” Quico Castanyer , un periodista apassionat i que jo fitxaria immediatament per a qualsevol projecte , per la seva vàlua , qualitat professional i personal, i per aquesta rara visió de futur que sols tenen els escollits , i que portaran a terme altres bons amics ( espero que no ho desmenteixin ) com ho son la Judith Vives ( felicitats dire) , en Vern Bueno, en Miquel, en... , amb les fotos tantes vegades manllevades en aquest blog d’en Sergio i en Romu.

Un capgròs capdavanter en la informació local, tant a nivell escrit com en aquest sempre mirat .com., i amb el que es fa la boca aigüa a aquell que justament ara ha accedit a any sabàtic , encara que sabedor que sempre en te oberta la porta.
Felicitats dons a tots ,en la certesa d’un èxit que vindrà de la mà de la qualitat que oferiu.

Un avenç informatiu que fa cara i creu amb el desgavell informatiu municipal. Sempre hem dit que l’Ajuntament comunica molt malament tot el que fa i això que disposa de molts i ben preparats mitjans. Però tots sabem que una cosa es disposar i l’altra fer-ne bon ús.

Que el butlletí és un desastre absolut no és dir cap novetat. Costa un grapat de milers , i ningú el mira i ningú en fa cas. Cal eliminar-lo ràpidament.

Matarò Ràdio no funciona ni amb rodes. Es salven els informatius i els esports que han caigut en molt bones mans, però la resta és absolutament insuportable.

I queda la Tele , - no TVMataró a la que després d’aprofitar i exprimir-la al màxim , maltracten com un drap brut i li neguen el pa i la sal - , si no la municipal, la de pressupost per un tubo, quasi tant com la incapacitat d’aquells que la dirigeixen. El gran error de Baron , que sota la pressió d’ET ha actuat com un maniare qualsevol i ha fet la patinada del segle.

Dons bé. Maresme Digital, la gran aposta informativa de l’Ajuntament. Diumenge dia d’eleccions. Local del PSC amb pantalla gegant. El normal es que es fer-ne mirada a l’aposta local i comarcal. Dons , no. Es visiona TV3.

Raons. Potser no tenen TDT?. Malament rai en això de no predicar amb l’exemple quan tots els alçaveus de l'oficialitat ens parlen de la necessitat del TDT.
O potser la cosa és més fàcil. Son tan dolents els programes de la Maresme Digital que millor oblidar-los.

Aposto per aquesta opció encara que no en el dia de les eleccions en que de nou es va lluir en Joan Salicrú , ànima màter d’un equip d’informatius que n’és del poc salvable d’unes apostes municipals que fan pudor a poder , influences i el que és pitjor poca , però ben poca , capacitat periodística.

Informació, diví tresor , que tots ambicionen i que obviament no té el Govern Municipal,
Quina llàstima, O potser, quina vergonya.