MIRATGE

Si algú que desconegui la realitat artística de Mataró fes passejada per les sales d’exposició de la ciutat be creuria que es troba davant una de les capitals expositives del país. Així ho sembla si en fem repassada amb l’exposició de Josep Cusachs a l’Ateneu , la d’en Manuel Cusachs al Museu , la de Comabella a Can Palauet , la mostra de gravats al Casal i ara amb la magnífica exposició de Rosa Mª Codina Esteve que s’inaugurà el passat divendres a l’espai del Col·legi d’Aparelladors i.. ( Can Xammar) , totes elles de gran qualitat i que exigeixen un consell de repetida i recomanable visita.


Rosa Mª Codina és la darrera que s’afegeix a la llista amb una reduïda però alhora magnífica mostra que serveix per tancar el vergonyós espai de silenci expositiu en la seva pròpia ciutat , que s’apropava als disset anys tot tenint en compte que la seva darrera presència individual va ser en la petita sala d’exposicions municipals que es trobava a l’entrada ( a mà esquerra) de l’Ajuntament allà el 1992.

Codina-Esteve és creadora densa , de treball lent i reflexiu en el que cada pinzellada és justa i mesurada . En la seva trajectòria ha assolit el sempre difícil equilibri entre fons i forma per anar conjugant sense presses, però com es diu, sense pauses , un idioma pictòric personal i personalista que destil·la també suaument , com si de pluja fina es tractés , les seves reflexions personals que s’embranquen en una filosofia personal que cada vegada té en l’espiritualitat com eix motriu. Un equilibri entre fons i forma en el que disposa a la pintura com entramat i bastida per després deixar anar dipositant en el mateix , els seus sentiments.

La seva vida professional com a professora universitària en tècniques i procediments pictòrics sembla que es resumeix lliçó a lliçó en cada una de les seves pintures que tenen intens olor a pintura i a procediment, a ofici amorós quasi artesanal , en aquest concepte ja quasi oblidat de la tècnica i el fons com a condició ineludible per intentar oferir un treball que volem considerar com artístic.

I en aquest sentiment quasi renaixentista , Codina-Esteve segueix desenvolupant el seu leit-motiv etern , el d’aquesta espiritualitat pont entre passat i futur , que va de les seves peces anteriors , carregades de cargols, baules i elements de metallisteria en la remembrança de l’esperit familiar , ha seguit per una treballs misticistes en son a gregorià i ara cada vegada més sembla decantar-se vers una espiritualitat més orientalista , tot recolzat en aquests basaments , columnes , que no sols suporten ans també donen pes i seguretat , en aquest cas a uns conceptes difícilment discutibles , ataquem pel cantó que sigui. Tot en aquest equilibri, del yin i el yan que diran uns , del blanc i el negre que diran altres , o del ser o el no ser, que diran els demés.

Rosa Codina-Esteve ens apropa en aquesta exposició a un interior ben ric , i ho fa amb poques però intenses peces que destil·len mirada interior , màgia del mai entès , esperit d’ample i càlida volada , i exhalen aromes de bon art a portes obertes.

L’empremta de l’encens , és el títol escollit per l’autora. L’encens servia en l’edat mitjana com element purificador. El seu olor , l a densitat del mateix , emmascarava tot matant-la la ferum dels peregrins . Avui l’aroma de l’encens artístic que ens serveix Codina-Esteve serveix igualment per eliminar la ferum de tanta mala pintura , i de tan mala praxis artística , que lamentablement tantes vegades apareix en la sempre complexa temporada artística.

Una exposició magnífica que hauria de servir com a tast d’una important exposició que donés per tancat l’important deute que la ciutat té amb l’artista.

Rosa Mª Codina-Esteve. L’empremta de l’encens.
Col·legi d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics.
Fins el 23 de febrer de 2009

EDUARD COMABELLA

Dissabte a la tarda es va dur a terme a la sala de conferències de Can Palauet una distreta taula rodona al voltant de la seva figura i obra , amb la veu de molts dels seus amics.
Suposo que el temps , que en res acompanyava , va limitar la presència del públic que no va ser el nombrós que un hauria desitjat , ja que la xerrada s’ho mereixia. Una xerrada que ens va apropar més a tots a la figura d’un artista que esperem estigui ja definitivament recuperat per a la sempre migrada història artística local.

PRESÈNCIES

Dos importants actes artístics en aquest cap de setmana que debien merèixer l’atenció d’aquells que ens manen. Acostumats a criticar les seves absències , bé caldrà destacar que en el cas de Rosa Mª Codina-Esteve van assistir els regidors del Govern Quico Melero i Alícia Romero , juntament amb la ja habitual presència de Masriera (CiU) a bon segur el regidor amb presència més constant en actes d’aquest tipus.
En el que pertoca a la xerrada de Comabella , era Ramon Bassas qui en va fer acte de presència.
Unes presències que estic convençut van ser profitoses per a ells vist el nivell dels conceptes artístics dels que van poder gaudir.


I parlant de presències se’ns havia passat per alt remarcar l’exposició que Anna Garcia ha realitzat fins avui mateix a la Galeria Nolde de Navacerrada , una galeria de bona anomenada a la zona , amb el que això comporta en l’entorn de nivell de Madrid i dels seus col·leccionistes.

Una exposició que ha estat un èxit per l’artista , amb un bon reconeixement de públic i crítica i amb alguna que altra important punt vermell , destinat a alguna col·lecció d’aquells que comencen a agafar pes i volada. Felicitats.

GRÀCIES

Ahir al vespre es va projectar a Televisió de Mataró l’especial informatiu produït per la casa, de títol “Eduard Comabella. Il·luminant el record” , dedicat a recordar a aquest desaparegut artista en l’entorn de l’exposició antològica que es realitza a Can Palauet en el 20 aniversari de la seva mort.

Com ja he dit en anteriors post , aquesta ha estat un treball a quatre mans d’en Pep Andreu i meu , amb la gran col·laboració dels amics convidats , Marta Duran , David Salvadó, Pep Suari, Félix Gallego “Monreal” , Josep Manuel Calleja i Jaume Simon. Ahir va veure la llum , amb uns resultats que ens han fet molt contents a tots.

Vull per això agrair avui , a més de tots aquells que l’han fet possible , a tots aquells que amb trucades , missatges ,mails i de viva veu m’han fet arribar la seva opinió del programa que ha estat de manera unànime en forma de felicitació, d’entre les que vull destacar especialment la rebuda per part de Gisel Noè, tècnica d’arts visuals de l’IMAC.

Crec que ha estat un programa especial, que a més del seu interès artístic, informatiu i divulgatiu a l’entorn de la figura de l’Eduard Comabella, ha estat en certa manera un fer palès que hi ha gent , fora de l’òrbita de l’IMAC , capaç de fer treballs d’interès , qualitat i professionalitat. Un senyal que a bon segur, i partir d’ara , algun hauria de tenir en compte.

Però no és pas el moment de reivindicar res. Millor dit sí, cal reivindicar al bon grapat d’artistes mataronins que segueixen essent els grans desconeguts. Un paper en el que l’IMAC hauria de tenir alta cura i en el que , sens cap mena de dubtes , estem disposats a seguir col·laborant.

I una bona manera de reivindicar és per exemple assistint aquest cap de setmana a la taula rodona que a partir de les 7 de la tarda aplegarà a Can Palauet a diversos amics al voltant de la figura personal i artística de l’Eduard Comabella. Un acte que crec pagarà la pena d’assistir.

ROSA CODINA-ESTEVE

Ja que estem de recordatoris valgui també apuntar-se a la cita que aquest divendres tenim la gent de l’art a la sala d’exposicions del Col·legi d’Aparelladors ..... ( a Can Xammar) per poder gaudir després de tants anys del treball de Rosa Codina-Esteve , en una exposició que sense haver-la vist, aposto per ella a cegues.
Encara que sols sigui per veure si tinc raó , o per poder portar-me la contraria , feu-ne una visita. Estic convençut que en sortireu absolutament satisfets.

EDUARD COMABELLA

Han estat diverses les vegades que en aquests darrers dies he parlat de l’impagable exposició antològica que al voltant de l’obra i la figura de l’Eduard Comabella omple les sales de Can Palauet.

Com no que vull repetir el consell de l’obligada visita , però avui vull a més convidar-vos a visionar el petit documental a modus d’un “30 minuts” , que al voltant de la seva figura i la seva obra , emetrà demà dimecres ( avui per a molts) Televisió de Mataró a les 21. 30 hores, amb el títol de “Eduard Comabella . Il·luminant el seu record”.

És un programa amb guió i direcció del que això escriu , amb imatges , muntatge i realització de Pep Andreu. En ell i amb l’ajut de diverses imatges d’arxiu i principalment amb la veu i el sentiment dels seus companys Marta Duran , David Salvadó, Pep Suari , Félix Gallego “Monreal”, Josep Manuel Calleja i Jaume Simon, que intentaren repassar l’home i l’artista , alhora que la seva transcendència ara , vint anys més tard.

Un documental fet amb el cor i el sentiment però amb l’afany de recuperar l’artista i l’obra , ja que tots tenim ben clar que cal recuperar de l’oblit el nom de l’Eduard Comabella, l’home , l’amic i principalment el gran artista.

O sigui que ja ho saben. No em fallin. Demà ( o avui ) dimecres , a les 21.30 els espero a TVM. Just abans del partit de l’Espanyol- Barça. Espero que no se’n penedeixin de la tria.

ROSA CODINA ESTEVE


Si el consell anterior és obligat , el mateix haig de dir de l’exposició que Rosa Codina Esteve presenta aquest divendres a la seu del Col·legi d’Aparelladors i.... Una exposició que sense ni tan sols saber que hi haurà exposat sé que serà de tal qualitat que tots quedarem bocabadats , ja que Codina.Esteve és del millor del que corre per Mataró , -i amb avantatge -, i això que hom , poders públics i privats l’ha menystingut i sigui el petit tastet d’aquella sala municipal que es trobava a l’entrada de l’Ajuntament , la seva darrera presència individual a Mataró. ( Vergonyosament estem parlant de 1992 ).

Una exposició de justícia que m’han honorat amb l’encàrrec de la seva presentació, convidada que com en poques ocasions he acceptat amb tant de gust.
Una exposició que si us interessa el bon art heu de visitar de totes totes.

EDUARD FERRÉS I PUIG


Tot cercant unes dades per fer la presentació de Codina-Esteve m’ha caigut a les mans el llibre de l’arquitecte de Vilassar de Mar , l’Eduard Ferrés i Puig , nom amagat rera el pes dels grans arquitectes de començament de segle , però d’una vàlua excepcional , amb un important paper a Mataró, on va ocupar el càrrec d’arquitecte Municipal i és el responsable de les cases del Carrer Goya , les del Palau , o l’edifici de l’Aliança Mataronina , com també ho és de l’hotel Palace de Madrid , del casino d’Estoril , de l’edifici del carrer Pelai de Barcelona ,antigament magatzems El Siglo , actualment C&A, o de molts dels edificis de l’Exposició de Barcelona de 1929.
Dons be, tot xafardejant he trobat aquest dibuixos de diferents projectes de mercat municipal per a Mataró, allà abans dels anys 20.


Ara , amb la polèmica de la Pça de Cuba , si més no be poden servir d’element de reflexió.

EL CANALETAS

La propera desaparició de la botiga que ha ocupat en els darrers vint anys l’espai del mític Bar Canaletas ha engegat el record popular i ha aparegut un grup al facebook reclamant el seu retorn.

Com aliment per la nostàlgia la proposta no queda malament , encara que com he dit en diverses ocasions em quedo amb la frase que canta Sabina que explicita “ que al lugar donde has sido feliz no debieras tratar de volver” i és que a bon segur , i en fets com aquest segur del tot , que les segones parts mai son bones.

El que cal fer és evitar que els espais emblemàtics desapareguin com han fet a Barcelona amb el Zurich , el Boadas , el Dry Martini , el Velódromo, el Bauma.... que a la clientela de sempre afegeixen l’atracció del misticisme del sentit històric com succeeix en el A Brasileira de Lisboa , o el cafè de la Paix o el Procòpe a Paris., ja que està ben clar que una vegada esvaït l’esperit és impossible la recuperació ( ex. el Navarra del Passeig de Gràcia).

A Mataró no ho hem sabut fer. Així no tenim el Canaletas , amb tot el seu especial garbuix que variava segons les hores: La barreija a matinada , els cafès abans del treball ,l’esmorzar dels oficinistes , el vermouth del migdia , la partida de la tarda , el berenar , els joves al capvespre , i els progres conforme avançava la foscor. Però tampoc tenim el Canigó amb en Goyo al davant per intentar que els pijos prenguessin alguna cosa més que una Coca-Cola entre quatre , o el Novoa , el primer snack-bar de la ciutat , amb el seu ritme més europeu , més de gauche divine on a bon segur es varen servir els primers Gin-Tònics de la ciutat , i on el whisky tenia ja nom i cognoms.

De l’impossible retorn del Canaletas n’he parlat aquests dies amb en Joaquim Graupera , fill dels seus propietaris. Ell , historiador de categoria i a bon segur el millor coneixedor del romànic que tenim per els nostres verals , en va fer també exercici de nostàlgia.

I és que com deia el Marqués de Villalonga , la nostàlgia no és un error , el que és un error és intentar que l’objecte de la nostàlgia esdevingui de nou realitat.

( La fotografia correspon a la portada de “El Mataró d’avui i de sempre” editat per CapGròs de la mà de Manuel Cusachs en la part antiga i de fotografies de Sergio Ruiz en la visió més actual.)

CA L’ARENAS

Quan en les reunions del Consell de l’IMAC , - per cert reunions en les que lamentablement hi ha moltes absències -, algú realitza una pregunta davant la qual Penedès no en té resposta de manual, tot defugint del tema el regidor respon “d’aquest tema en farem un monogràfic” . Estan pendents ja el monogràfic del compliment del PAM 2008 , de les propostes del PAM 2009 , de la programació de Can Palauet , del futur del Museu i de Can Marfà , de..., i urgentment caldria afegir a la llista el parlar de Ca l’Arenas que si ja ens proposava una trista temporada , el cert és que els resultats son tan penosos que depassen en molt el pitjor dels pronòstics.
I si algú en té dubtes que s’acosti a veure les tres exposicions darrerament inaugurades

INTERIORS FAMILIARS



Manuel Cusachs completa la més que aconsellable mostra retrospectiva que presenta en el Museu amb un petit bouquet d’obres personals que sota el títol “Interiors familiars” ens ofereix un recull d’escultures i apunts en que reflecteix el seu entorn més proper .

Son aquestes unes dolces i ben triades peces que van més enllà de la discussió artística. Son notes , apunts, petites escultures, dibuixos en les que es fa present l’agilitat i qualitat en “la mà” de l’artista que a més hi diposita aquella espurna personal de la familiaritat , de l’afecte, de l’amor , el que dona una especialitat sensibilitat i bellesa als treballs presentats.

Altra cosa però, és creure que aquests apunts íntims i personals han d’ocupar durant més de dos mesos una sala de Ca l’Arenas, que no hem d’oblidar mai que hauria de ser un important centre d’Art.
I davant d’aquesta pregunta la resposta ha de ser clara i contundent : No, de cap manera.

Interiors Familiars. Sala 1
Del 17 de desembre de 2008 al 22 de febrer de 2009

CA L’ARENAS. EL TALLER



A bon segur que l’espai essencialment important de Ca l’Arenas va ser sempre el taller. Ho va ser en el sentit creatiu propi dels dos germans i en sentit d’espai d’ensenyament , de transmissió de coneixements , en el que diversos centenars de mataronins varen tenir ocasió d’apropar-se a l’art , al seu coneixement i a intentar desenvolupar-lo com eina d’expressió pròpia. Potser per això el tractament expositiu d’aquest espai precisava d’un mimus i un respecte especial que no apareix ni de trascantó en el recull que ara s’ofereix.

Quatre peces mal escollides, exposades i explicades , amb el ridícul acompanyament d’unes reproduccions serveixen per embastar un capítol més d’aquest menjador de la casa , amb uns resultats tristos , minsos i decebedors que en res fan justícia a la realitat vital que significà sempre el taller de la casa , veritable anima de tot l’entorn.

Un tast del tot fallit que no mereix cap mena d’atenció.

Ca l’Arenas. El taller. Menjador
Del 19 de desembre de 2008 al 29 de Març de 2009

TRAZAS

Segueix la gent de Can Xalant ocupant l’espai “contemporani” , per definir-lo d’alguna manera , tot demostrant el baix nivell de les seves realizacions.
Si el sentit crític de Roncero tenia el seu punt d’atracció, el fer d’Arena Tarrés ens portava a la crua realitat de la vulgaritat creativa que ara s’accentua en el cas de l’artista colombiana afincada a Barcelona . Margarita Pineda.

Ella mateixa es defineix com a portadora d’una “ .. proposta artística que reprèn la meva experiència particular , i la d’altres , com a eix al voltant del qual s’organitza l’experiènci pròpia d’habitar emmarcada en l’ordre contextual i vivencial, amb tècniques i material bàsics aportats i condicionats per l’entorn ” (sic).

Per això en aquesta ocasió presenta unes bosses d’enderrocs en les que escriu frases , - relats en diu ella -, ja que “les bosses d’enderrocs ja formen part del mobiliari urbà del paisatge en els qual estem acostumats a moure’ns , amb certa conseqüència d’assumir el fet que el que contenen ja no és , ni tornarà a ser. A través de relats intento recuperar el que tenen d’intangible i el que en sogeix: simbolismes, reminiscències i desitjos.” ( sic).
Òbviament per aquest viatge no feien falta aquestes alforges.

FONTS D’INFORMACIÓ

Curiosament no he vist , o no he sabut veure , en cap dels blogs de gent del Govern o de la gent propera , cap comentari als resultats de l’enquesta de satisfacció i hàbits , encarregada per l’Ajuntament de Mataró per conèixer quins son els mitjans d’informació dels que fan ús els mataronins per assabentar-se d’allò que passa.

Poden llegir la notícia al “Capgròs.com” en la seva carpeta de Comunicació, però per fer-ne un resum cal dir que els resultats finals han estat que els mataronins s’informen bàsicament amb el Capgròs ( 38.6 % ), Televisió de Mataró ( 29.6 % ) i el Tot Mataró ( 27.6 % ) .Amb menors resultats apareixen el butlletí municipal, El Punt i el weeb de l’Ajuntament. Ni tan sols apareixen Mataró Ràdio i Maresme Digital TV , que per cert té pregunta específica amb els desoladors resultats de que un 42% ni la coneix i un 39.8 % no l’ha vista mai.

Uns resultats del que jo estic molt content ja que els mitjans en els que col·laboro en son els guanyadors i alhora per què demostren allò que tots sabem i diem en activa i per passiva , que és el pèssim exercici comunicatiu de la partidista aposta comunicativa municipal , en el que queda ben clar que la gent no vol sentir versions oficialistes i sí vol saber la veritat , o al menys intuir-la.
Uns resultats que haurien de fer reflexionar a l’executiu i haurien de donar un tomb a la seva política. Però estic convençut que no tan sols no ho faran , ans al contrari , els nefastos resultats serviran per abocar més diners públics ( és a dir de tots) en uns mitjans que ningú se sent seus , en aquest estrany enrocament de Baron que sembla tenir por de qualsevol veu que sigui ni tan sols , ínfimament crítica a la seva política.

El cas de Maresme Digital és de pura vergonya. Diners per un tub per a un producte que a ningú interessa i que alhora ens haurem de menjar tots amb patates ja que el seu recolzament comporta alhora un afany d’asfixiar a TVM , la veritable televisió local , a la que es vol esborrar del mapa sigui com sigui . I si algú en vol exemple proper tan sols cal demanar que s’expliqui el que va passar amb la retransmissió de la Cavalcada dels Reis , amb dictatorial decisió a ben poques hores del seu començament.

També cal valorar el fet de la no aparició de Mataró Ràdio. I ho dic així ja que els seus bons informatius , de la mà de Joan Salicrú , trenquen l’angoixa d’una programació que no s’aguanta per enlloc i amb una linealitat plana de pensament que caldria revisar.

Ho sento per ell, bon amic , i del que parlava l’altra dia amb algun comentari que es podria entendre de manera confosa. Penso que en Joan Salicrú segueix essent adequat per treure punta al govern , però potser coneixedor d’elements que els demés desconeixem , darrerament està aplanant la seva mirada que en general és molt més crítica i afilada.

Una suavitat que els que l’apreciem i l’escoltem voldríem fos substituïda per la seva habitual capacitat d’anàlisi , aquella que li ha permès descobrir que , segons ell, per primera vegada el govern de la ciutat mira cap al Maresme i ho fa com a capital, un apunt que bé caldria analitzar amb més profunditat i del que ell ha estat qui primer l’ha ensumat.

EL PRADO

Ahir ja en parlava en Ramon Bassas en el seu post , tot guanyant-me la mà . Es tracta del nou invent del Google Earth , dedicat ara a la qüestió artística , i fent de 15 obres que es troben a “El Prado” objectiu de l’anàlisi visual més exhaustiu que es pugui fer actualment .

No en vaig parlar ja que malgrat els meus nombrosos esforços no vaig poder contactar de cap manera , suposo que davant la curiositat general causada per la noticia en tots els mitjans de comunicació. Avui, després de forces intents , he aconseguit l’objectiu i el cert és que el resultat deixa del tot bocabadat , mai havia tingut tan “ a prop” la tela de 15 obres de tots admirades.
El sistema permet arribar al detall milimètric d’aquestes peces i observar tota la seva realitat , el detall de la pinzellada , el color, el detall intuït i mai vist..... En resum , una passada, en la que caldrà aprofundir i gaudir amb tota intensitat. Això sí, d’aquí a uns dies en que penso que entrar en el weeb serà molt més ràpid que no pas actualment.

I com exemple en deixo aquí una imatge. En aquest cas he escollit el “Jardí de les Delícies” del Bosco. Ho faig ja que aquesta obra va ser far i guia de la que un va batejar com “Escola de Mataró” ( Alcoy , Rovira , Jordà , Novellas , Perecoll....) que tenia en el realisme màgic i en aquest sentiment fantàstic el seu eix de pensament.

RESUM DE L’ANY

Sempre m’han agradat els resums de l’any. Dels generals en tinc un bon gruix d’anuaris , però cada vegada més interessat per la política local , em deleixo llegint les opinions de tots els polítics , - del poder i l’oposició – fent repàs del que han significat els darrers 365 dies. Igual atenció presto a comentaristes , columnistes , periodistes de tota mena , i després ho ajunto tot amb la meva opinió per aconseguir el combinat definitiu.

En aquest cas el resultat no ha estat ni bo , ni dolent , i sí més aviat tot el contrari. El Govern ha aprovat superant per poc la nota raspadeta , però amb uns resultats amb els que no es poden pas tirar coets. Una nota que s’aguanta mercès el PSC ja que Teixidó per si sol no pot aguantar ERC amb la rèmora de Penedès que no aixeca cap ni amb tots els regals que li van caient del cel , i en el que pertoca a IC que voleu que us digui. Guirao no mereix ni la benevolència del periodistes que la qualificaven de “feliç” i Calvo està molt lluny de la vàlua de Comas , el seu antecessor.

En quant a l’oposició, poc a dir. La CUP és la demostració de que l’actual sistema electoral permet que assoleixin unes petites dosis de protagonista uns grups marginals que res tenen a oferir. CiU no acaba de tenir gens clar que és el que vol i com ho vol i així els hi va com a partit i com oposició, i en el que pertoca al PP , el fet d’un Mojedano que cada vegada està més lluny del que ara és el seu partit encara que no veig a on pot anar , és la llum en el desert de vàlua que l’acompanya.

Ara bé , de tots els resums el que permet un anàlisi més curiós és el debat de periodistes locals a TVM. Fora del piloteig a Baron ( molta por es va notar) , un detall a analitzar. Fins ahir mateix el mitjà oficialista per excel·lència era “El Punt” , dipositari de totes les confidències i font de tots els elogis. Dons bé, ara en Lluís Martínez en va ser el crític més dur i contundent. En canvi , Joan Salicrú , sempre àgil i certer en la crítica , s’ha convertit en el portaveu més elogiós i acomodatici del govern , amb expressions tan sorprenents com el parlar de la “ potència de la llista del PSC”.
Les lectures d’aquestes actituds? . Dons les deixo per vostès encara que un les té molt , potser massa , clares. I el cert és que no m’agraden gens. Tan clar com que un no enten de cap manera el cofoïsme general. El del Govern dient que tot son flors i violes, i l'oposició dient que l'apocalipsi s'acosta.

Algú té sentit d'allò que es diu autocrítica?.

OBRA GRÀFICA ORIGINAL.

No puc negar el meu interès per l’obra gràfica. El gravat en totes les vesants , la serigrafia , la litografia, etc tenen per a mi un gran interès i segueixo pensant que no mereixen de cap de les maneres aquesta mena de maledicció en forma de menysteniment que fa que aquest sigui un treball sols apreciats per veritables art ferits.
















A bon segur que la meva afecció prové del gran impacte que em produïren els gravats de Rafael Estrany , gran artista i prohom cultural de la ciutat , que curiosament mentre aquí sols s’admira la seva pintura , manté un reconeixement mundial coma gran gravador, fet per el que no estaria gens malament que celebrant-se en aquest any el 125 aniversari dels seu naixement , algú pensés en una mostra d’alt nivell en el que els seus gravats ocupessin lloc de privilegi.

He mantingut el meu idil·li amb la gràfica mercès al Taller de Gravat municipal, ja sigui de la ma original de Raul Capitani , com ara mateix en les mans dels impagables Jordi Rosés i Pilar Lloret , que estan duent a terme una tasca magnífica , però sempre a l’ombra del reconeixement popular. Potser per tot això sempre entro amb il·lusió a la mostra d’obra gràfica original que de fa tres temporades presenta la gent del Sant Lluc.

Enguany , i a la seva sala del Casal , E. Aliu , L.Arnau , I. Cabezudo, M.J. Carrasco, P. Díaz-Mariblanca , M. Feixas, D. Llin , C.Manera , J. Novellas, C. Peris , M.Prieto i D. Vergés ens en fan un agradable tast aconseguint una mostra variada , de notable correcció tècnica , amb envejables resultats en la valoració individual que donen com a resultat un notable a la mostra.


Les variacions tècniques i temàtiques es donen la mà el que permet obrir el ventall de la mostra en la que sense rebutjar a cap dels seus components, ens quedem amb el concepte d’Aliu , la frescor de Cabezudo , - molt millor en el concepte plàstic que quan fa juguesques contemporànies en les que sovint s’estavella - , la poètica de Díaz-Mariblanca , el vitalisme de Novellas , l’acurat concepte gràfic de Prieto i el toc minimalista de Vergés.

Tot en un conjunt que un comença mirant amb curiositat i acaba observant amb tota atenció , ja que el treball dels artistes s’ho mereix i així el resultat general és el suficientment estimable com per recomanar ferventment la se va visita.

Col·lectiva Obra Gràfica Original
Sala d’Exposicions del Sant Lluc. Casal Aliança
Fins el 31 de Gener de 2009

(Les primeres obres son gravats de Rafael Estrany ,- "Riera d'Argentona" i "Brugge" -, i les altres son de la mostra de gravat , realitzades per M. Teixidó)

IGNASI GUARDANS

CiU ha decidit fer canvi de cromos per les properes eleccions europees. I ha pensat , en ares de la seva estratègia política que el sobiranista Tremosa seria molt millor que Ignasi Guardans , nacionalista més moderat , que en aquesta legislatura ha representat de manera magnífica al seu partit ,realitzant una tasca constant de preocupació pel ciutadà de carrer , lluitant amb lògica i a vegades amb desmesura apassionada per fets , drets i circumstàncies que potser no afecten a la gran política , però si als ciutadans als que representa.

Un paper realitzat amb força, empenta, elegància , i el més important amb bons resultats de les seves creuades i de retop amb un important efecte publicitari boomerang del que n’ha sortit altament beneficiat el seu partit.

Ara , Artur Mas , en una passa més de la seva inutilitat política, ha decidit que els problemes dels ciutadans no toquen i que el que toca és la casa gran del catalanisme, jugar a ser sobiranista per esgarrapar uns vots a ERC , que vots son diners i poder , i que per tant cal guardar en l’armari dels trastos vells disposat ser pujats a les golfes a Ignasi Guardans , encara que fins ara ens ha estat ben útil, i substituir-lo per la joguina Tremosa , que encara que està ben lluny del nostre real ideari polític , ens pot servir per maquillar el nostre soberanisme de pa sucat en oli, amb el petit cost d’un càrrec polític a Europa , cementiri d’elefants acomodaticis , que sols estan disposats a cercar benefici i un molt devaluat prestigi.

Guardans ha respost al desafecte amb estirabots contundents i ben definitoris, i ha aconseguit amb la seva postura fer-nos veure a tots d’una manera més clara encara, que això de la política cada vegada és més una filfa i un engany per el ciutadà dea peu. Que el que val és la quota de poder, el servilisme a l’aparell , i que als ciutadans ni tan sols es dona l’oportunitat de ser usufructuaris del treball d’aquell a qui hem votat.

Si durant aquesta legislatura el combat de Guardans per mil foteses ah estat ben productiu i ha merescut un bon aplaudiment , el seu cabreig final l’enlaira com a home de respecte alhora que remarca l’egolatria d’un Mas que sempre serà la pitjor opció per ser president de Catalunya , sols superada per l’histriònic personatge de l’Oriol “Curro” Pujol , a bon segur el trepa polític més important dels darrers quaranta anys.

DE NOU EN EL DIA A DIA

Ja ha caigut el darrer full pintat amb vermell d’aquest temps de Nadal , esdevingut de vacances per a molts , entre els que em trobo. Però mentre que per la gran majoria el dia de Reis va marcar punt de final i retorn , aquells que ens va tocar treballar en festes , hem tingut fins aquest diumenge per poder oblidar el neguit de la tasca diària.

Ha arribat dons el moment de recomençar amb aquestes reflexions personals que certament no volia haver abandonat tant, però raons personals i familiars que no venen aquí al cas, han fet deixar de costat aquesta comunicació, i en aquests darrers dies, l’intens treball que m’està significant l’elaboració del programa especial dedicat a l’Eduard Comabella , de títol “Il·luminant el record” que emetrà TVM el proper dimecres 21 a les 21.30 hores, no m’han deixat temps per quasi res més.

Certament aquest programa està essent un treball apassionant. He fet molts anys de Tele però quasi sempre en directe i poques vegades la meva col·laboració havia anat per camins de monogràfics especials. Ara , i per primera vegada de manera molt seriosa , m’enfronto al guió i direcció d’un espai de 30 minuts dedicats monogràficament a un artista , a més desaparegut, i encara que potser no estigui gens bé dir-ho, penso que els resultats actuals “pinten” , - i mai tan ben dit- , prou bé.

Un camí que s’està assolint mercès el gran treball d’en Pep Andreu , - quin gran professional -, i per la col·laboració dels artistes i amics Marta Duran , David Salvadó, Pep Suari , Monreal , J.M. Calleja i Jaume Simon, que son qui amb les seves paraules aniran dibuixant el retrat artístic i íntim d’aquest gran artista que fou Eduard Comabella.

Serveixi avui dons aquestes quatre lletres com a presa de contacte en el retorn a aquest blog , tot aconsellant-vos alhora a visitar la seva exposició a Can Palauet. És magnífica es miri per on es miri i ha de servir no tan sols per refrescar el record i la mirada d’aquells que el vàrem conèixer, ans molt especialment per ser descobert per tots aquells de menys de quaranta anys i escaig que es trobaran amb la sorpresa d’un artista magnífic i d’una absoluta actualitat.

I demà , amb l’esperança de disposar de més temps ,més. Queden exposicions ( com a prèvia us aconsello la d’Obra Gràfica Original del Sant Lluc ) , política local , apuntant als diversos balanços de l’any que ens deixà, i ......això sí tot amb el crit de fons que no ha de ser sord i sí vibrant , intens i constant d’ Aturem la guerra. Gaza ens colpeix a tots el cor i la ment.

FELIÇ 2009

Començar el primer post del nou any comporta l’obligat , i alhora volgut, desig de que aquest sigui del bo i del millor per a tots. Per començar m’apunto a les dues cares de la vida que m’han quedat emmarcades en dues contradictòries reflexions que he pogut llegir i observar en aquests dies.
Per la part seriosa valgui la frase que m’ha recordat Almudena Grandes en una de les seves impagables columnes . És d’Antonio Gramsci i enguany s’escau com anell al dit. Diu: “Front del pessimisme de la raó valgui l’optimisme de la voluntat”.
Per la menys seriosa , la publicitat de les tendes d’esport “base”. En les seves bosses publicitàries han escrit el següent slogan: “Feliç 2010. A veure qui hi arriba abans”.

ABANDÓ
Comença l’any i en aquest període d’interregne tres persones ben volgudes per a mi ens han abandonat ,encara de manera ben diferent. Una definitivament ,i les altres en el que desitjo sigui tan sols un parèntesi .

JOAN ABELLÓ
El dia de Nadal moria en Joan Abelló. Artista i col·leccionista, home que ajuntava en un les vessants de gran artista i gran col·leccionista, com queda palès tant en l’anàlisi que puguem fer a la seva trajectòria creativa, com en la seva col·lecció privada que està dipositada en el Museu que porta el seu nom a Mollet del Vallès , on s’aplega una de les millors col·leccions existents al país, en les que a la categoria de les seves obres s’ha d’afegir la raó de les mateixes. Una col·lecció de la que a Mataró en vàrem tenir un tast a Ca l’Arenas , amb una representació magnífica d’autoretrats de grans artistes.

Amb Joan Abelló , mitjançant la seva obra, he mantingut una intensa i viscuda relació. Corria l’any 1953. Era una època que de la mà i al voltant del Dr.Estil·les , gran mecenes de l’art , eren nombrosos els artistes que s’acostaven a Argentona on es vàren celebrar importants exposicions. En Joan Abelló era d’un ells.

El meu pare , enamorat de la seva pintura va fer amb ell intercanvi d’un pot de farmàcia antic per una obra seva. És justament la que encapçala aquestes línies i correspon a un oli sobre paper que representa una batalla d’àngels. Respon perfectament a la tipologia de la pintura d’Abelló , amb aquesta força immensa de la seva pinzellada , i amb aquest cromatisme exaltat , que fa que els seus treballs semblin sempre depassar els formats per escampase pictòricament per tots els voltants.

Aquesta pintura va presidir de sempre el meu llit d’infant i d’adolescent. No puc negar que de petit i en els fantasmes que genera la foscor , el garbuix de la pintura em va neguitejar moltes vegades, i la por va passejar-se més d’un dia per la meva son. Però després la seva intensitat em va frapar tant que sempre he cregut que ella va ser una de les raons que més em va motivar a interessar-me per l’art.
Després , a la mort del meu pare , l’obra d’Abelló va caure en les meves mans i sempre ha estat en un lloc de privilegi de casa i és , sens cap mena de dubtes , una de les obres que més estimo i aprecio, com li vaig poder fer avinent al propi Abelló quan vaig tenir l'honor de presentar una exposició seva a l'enyorat "Aixernador" argentoní.

DE ANTONIO

Ahir va abandonar Mataró , per marxar cap a Dubai , on pensa establir durant un temps la seva residència, l’artista Antonio Gutiérrez més conegut per la seva signatura “De Antonio”.

De Antonio va aparèixer de cop i volta a Mataró fa aproximadament uns tres anys. Madrileny de naixement ( del cèntric barri del Retiro) , venia de Nova York i San Francisco on havia començat a desenvolupar la seva carrera. Una carrera que ha explotat del tot en aquests anys en que de la mà de Pepe Novellas ha fet un salt impressionant, tant en el desenvolupament tècnic de la seva pintura , com en l’eclosió absoluta del seu interior artista , amb un camí en el que ha anat deixant enrere un bon seguit de convencionalismes per aconseguir una obra treballada i de gran mèrit , ja sigui en la seva vessant més poètica , ben explicitada en els seus papers de caire orientalista exposats al Capgròs , com en la seva part més visceral i impulsiva com son les cinc gran peces que encara romanen calentes i que s’han quedat a l’estudi mataroní. Unes peces de clar simbologia sexual, plenes de sexe, tensió, força i domini , que bo seria que algun dia fossin exposades.

Un abandó , aquest de De Antonio , que esperem no ho sigui del tot, ja que de moment manté el seu espai a Mataró. Encara que rodamón genètic,-estem convençuts que anirà aquí i allà-, també estarem convençuts que de tant en tant es deixarà caure per la ciutat que el va acollir i que li ha donat força per arribar a ser l’artista valent i explosiu d’avui mateix.

Sort, i no dubtis que t’esperem.

(En la foto, De Antonio fent de nuvi en l'acte inaugural de l'exposició "El casament")

PACO RODON
Amb el canvi d’any Paco Rodon deixa definitivament el seu paper al Monjo.

De qui ha estat i quin ha estat el seu fer , quina ha estat la seva gloriosa trajectòria en el vell casalot del Camí Ral de Vilassar , tots en tenim prou consciència.
El mal final, lamentable per part del poder i una mica desgavellat per part d’en Paco , no ha de nalmetre una trajectòria que ha col·locat a Vilassar de Mar i a la seva sala del Museu Monjo en lloc capdavanter de l’art i la cultura del país , amb un seguit d’actes i principalment amb un llistat d’exposicions que fa embadalir d’enveja a hom que es dediqui a la sempre difícil tasca de gestor cultural.

Home de cultura fora de mides, lector infatigable, escriptor de gran nivell i coneixedor com pocs de l’art del nostre país, deixa una petja difícil , per no dir impossible , d’esborrar alhora que deixa un nivell tan alt que fàcilment si pot estimbar el seu successor.

Una herència que a bon segur caurà en mans de Llum Torrents , fins ara responsable del Museu de la Marina. Una persona amb un currículum professional i personal ben definit que no seria just comencéssim a discutir abans de començar el seu treball.
Un treball que molt ens plauria fos del tot positiu., Vilassar de Mar i la comarca ho precisen , en el que caldrà esmerçar molts esforços i principalment obrir la mirada cap una realitat de molt mé nivell que en la que ella s’ha mogut fina ara.

Una tasca en la que a bon segur li caldrà molta sort , que és el que li desitjem d’ençà ara mateix.

BON NADAL 2008

Nadala amb la que la nostra més veterana artista Emília de Torres va felicitar les festes nadalenques de 1959, és a dir que aquest és el seu Nadal 50.

( La selecció d'aquesta obra per felicitar a tothom les festes nadalenques no és casualitat. Amb ella vull reivindicar la justícia d'una exposició antològica del seu treball , fet que seria un acte de justícia artística i més tenint en compte el fet de ser dona / artista en els més que difícils anys quaranta/ cinquanta.

Esperem que algú prengui ràpidament el desig de posar fil a l'agulla, no fos cas que féssim tard.)

ALBERTO ROMERO / galería Estampa

Avui l'Alberto Romero ha inaugurat la seva primera individual a Madrid. Ho ha fet a la galeria Estampa i ni més ni menys que succeint a Edurado Arroyo. Volem més? , ja que jo tan sols amb això em quedo bocabadat.

Estic convençut del seu èxit i ell sap abastament que seré el primer en alegrar-me. Ara sols manca que Mataró li ofereixi l'exposició que la sevagran qualitat mereix per deixar de ser artista sols admirat pels propis artistes.

Per quan el fil a l'agulla?. Que sols lluir d'artistes en el blog no sols no serveix per res, ans més aviat demostra moneda falsa. I en aquest cas el que llueix és metall de primera qualitat.

Felicitats Alberto.

EDUARD COMABELLA

Aquest dissabte les sales de Can Palauet varen acollir la inauguració de la mostra , que en justícia cal qualificar com antològica , dedicada al record de l’Eduard Comabella en el vint aniversari de la seva mort. Una exposició esperada per a molts , emotiva per a quasi tothom , i que ha de servir essencialment per recuperar l’obra i el seu sentit , d’un artista ben especial o si més no ben peculiar. L’obra d’un artista i d’una persona capaç com a pocs d’entendre l’art com element personal i col·lectiu i capaç d’aventurar-se en el mateix fins a les més darreres conseqüències.

És aquesta una exposició amb tres mirades ben definides i diferents: la personal , la del seu descobriment o la del seu coneixement.
La mirada personal , al menys en el meu cas , sols es podrà efectuar dintre d’uns dies. Serà després de la visita en solitud de l’exposició i d’aquell inexorable diàleg que a bon segur establirem en el silenci entre l’Eduard i jo per que com sempre sorneguer em digui:” Sí Pere , has estat a totes les meves exposicions”.

La mort , el brutal suïcidi de l’Eduard em va frapar , i molt. Eren les deu de la nit del dia abans quan tot recordant-li la cita que tenia l’endemà a TVM on el tenia d’entrevistar , em va contestar tot rialler : “No pateixis. Demà jo seré l’estrella de la tele”. I collons si ho va ser.
Però vaig voler mantenir la seva mirada . Les imatges es presenten justament en aquesta mostra. Acompanyat de l’escultura “Eduard” d’en Jaume Simón , a pel, sense papers, amb el cor a flor de llàgrimes vaig fer la meva catarsi personal . Ens apreciàvem massa per a qualsevol retret. Era , i és , el meu artista preferit.

Per això ara em caldrà pair tota la seva transcendència i cal la solitud , impossible en aquest dissabte curull de gents i d’emocions , per seguir veient i pensant en l’art , en el que ens unia , en aquells permanent “Pere , no siguis tan dur” , amb el que em renyava davant les meves furibundes crítiques d’aquells temps destinades a altres artistes , amics o no.

Sigui com sigui , la mirada personal és un tema pendent i que no obviarem en parlar.
Però queda la mirada artística i en ella hi ha dos punts de partida , des del coneixement o partint de zero.

Per aquells que varen seguir la seva trajectòria aquesta magnífica exposició, comissariada de manera exemplar per en Jaume Simon a qui tots els elogis que es puguin fer seran pocs , no tan sols es recordatori de tot el seu caminar , ans esdevé guia perfecte per veure els sempre claus moments de transició , molt difícils d’esbrinar en el tarannà expositiu , i molt més si la digestió d’ismes i tendències és tan ràpida com en el cas de l’Eduard Comabella.

Passejar per la ben estructurada mostra ( gran treball el de Jordi Cuyàs en el disseny de la mateixa ) ens permet veure els seus inicis impressionistes amb clares arrels de Cezanne , el seu intens caminar pel fauvisme amb aquests paisatges vibrants de força i color. Veure la seva paulatina síntesi , en un caminar més geomètric i esquemàtic que el durà al geometriste abstracte dels seus “creuats” i que evolucionarà amb el temps a una abstracció d’espais acotada tan sols per uns colors que porten signes i aromes personals.

Podrem gaudir del groc i el blau Comabella , aquests cromatismes tan personals amb definició d’origen encunyada per aquell que tenia el poder de la paraula escrita , i convertits en epítet , és a dir en definició plenament escaient.

Podem seguir veient la seva evolució , el camí dels signes , el poder de l’abstracció i del concepte , però essencialment el poder d’un interior anant capgirant el concepte i apoderant-se fins assolir el tot , de l’ànima d’un creador capaç de regirar cor i cap , a fi d’aconseguir expressar la puresa dels seus sentiments.

Però per aquells que no el varen conèixer , és a dir la gran majoria , aquesta exposició ha de ser un xoc absolut. Veure les seves darrers peces , brutals , colpidores , fosques fins a la medul·la de l’ànima i enfrontar-les al volcà de força i de colors dels primers temps , precisa d’un anàlisi complert i complex.

Potser no cal anar tan enllà i caldrà deturar-se en l’exemple de la recerca , del saber fer buidat interior en cada obra , en cada concepte. Cal examinar el sentit personal i de comunicació amb l’art com a arma. Cal deturar-se en el sentit de la creació com a nuesa absoluta de l’artista i la seva ànima davant un espectador a voltes tan desinformat com ara mateix.

La mostra de l’ Eduard Comabella a Can Palauet és , a més de totes les consideracions personals que hi podem trobar i aplegar , una exposició d’art com ben poques de les que podem gaudir a la nostra ciutat. A més serveix per recuperar o descobrir , segons el cas, un nom que ja és mític per a molts , per ser considerat com un dels millors artistes dels que hem pogut gaudir a casa nostra , en el darrer segle.

Una exposició d’obligada i repetida visita , per la que cal felicitar molt intensament a atots aquells que l’han feta possible.
Felicitats.

PS.- En la mostra hi manca una peça cabdal. És el treball que li va servir per guanyar el Premi de la Nova Herència Mataronina , que va ser en aquells moments el premi més ben dotat que mai s’hagués celebrat a la ciutat. Les bases del premi indicaven que l’obra guanyadora seria lliurada al Museu de Mataró per formar part de la seva col·lecció. L’obra no està present ja que no s’ha pogut localitzar.

En el seu moment , el Museu que ja dirigia Carles Marfà , és va negar a acceptar l’obra ja que la mateixa no responia als criteris “històrics i qualitatius” mínims per ser conservada en el Museu. Per a Marfà , al que no vull estar-me una vegada més de qualificar com a pèssim director del Museu , la decisió d‘un jurat format per Claudi Mayol , - director de la Sala d’exposicions de la Caixa Laietana -, els artistes Jordi Arenas , Santi Estrany i en Perecoll, i finalment el que això signa, no tenien prou pedigree com per decidir quina obra podria estar guardada en el Museu o no.

Per això ara que pressuposo ja coneixerà qui era i que ha significat Comabella en la petita història artística de la ciutat , Marfà si té dignitat , dimitirà del seu càrrec , ja que aquest és el segon cas fet públic ( el de Cuixart és l’altra) en que la seva manera d’actuar ha servit per què els ciutadans no disposin en les seves col·leccions públiques d’unes obres significatives d’uns artistes tan importants.
Una dimissió que hauria d’exigir el Regidor de Cultura i en l’oblit el Govern Municipal.

Però no pateixin, per a molts el silenci és el millor dels oblits.

Per sort, no per Eduard Comabella. Aquesta exposició bé ho demostra.

EL NADAL , ELS THYSSEN I JO

Ahir divendres vaig fer una cosa que no recordo haver fet mai , estar a l’aguait de quan començava un d’aquests programes que en diuen “del cor” i que més aviat és totalment de “menuts”, i una vegada començat seguir-lo atentament durant prop de dues hores..

El cert és que no m’he tornat boig , o potser més ben dit, no ho estava quan vaig començar el meu visionat , però tenia migranya i desorientació quan vaig donar per acabada la tortura.
La causa és ben senzilla. En els darrers dies la zona del carrer on es troba situada l’empresa on treballo està plena d’aquests elements que es diuen periodistes del cor, o d’altra manera papparazzi , en recerca i captura de que vingui algú a recollir uns resultats , o per intentar estirar la llengua a hom que vegin té referència amb l’empresa.

La causa està en que segons sembla , en el laboratori on treballo s’han fet les proves de paternitat del que n’és net de la baronessa Thyssen , una exigència de l’avia al seu fill per a tal de...., en resum un culebrot d’aquells més enrevessats digne de qualsevol televisió sud-americana.

Per això vaig voler veure el que es deia i el cert és que tot va ser un festival de misèries, tant entre els periodistes com entre els que podríem dir protagonistes, a quina més forta. Amanit tot amb la desinformació, la incultura més supina i el joc de greuges comparatius digne de qualsevol akelarre., això per no entrar en el tema científic on es van dir errades de l’alçada d’un campanar , sempre movent-se en el camp de la desinformació i en una permanent i absoluta contradicció seguint la llei del que com més remenem més merda sortirà.

Però en tot el mullader , el presentador no deixava de promocionar l’entrevista que s’oferiria amb Borja Thyssen , el fill de la baronesa , qualificant-la com la primera que concedia a la televisió, cosa que no és cert ja que la primera , i per el que veig , fins ara única entrevista que havia concedit l’ínclit Borja , va ser pel Nadal de 2002 a Televisió de Mataró i amb el que això signa com entrevistador.

La història vé de que a l’Ateneu es celebrà una gran mostra del pintor Josep Amat , amb obres del fons de la Baronesa. Ella va voler visitar un dia l’exposició i va citar en el centre cultural a totes les televisions i agències dedicades al tema del cor. La causa estava en que era el primer Nadal que passava de vídua , ja que el seu marit havia mor feia poc.

Mentre tot el conjunt visitàvem l’exposició , vaig apropar-me al seu fill Borja per preguntar-li al voltant de la notícia que acabava d’aparèixer de que seria el director del museu que es crearia a Sant Feliu de Guíxols. Vàrem continuar parlant d’art , dels seus gustos , de la seva col·lecció etc, fins el punt de dir-li si acceptaria repetir aquelles declaracions davant camera. Em va respondre que ell no feia mai declaracions ja que hom li preguntava per la que llavors era la seva novia ( ara la seva esposa) i un va respondre que sols volia parlar d’art.

Davant d’aquesta resposta Borja Thyssen va acceptar i amb la Maria de camera vàrem enregistrar una entrevista d’uns deu minuts en la que parlava de l’origen de la seva col·lecció, del que tenia , el que cercava i quina seria la seva il·lusió.

La sorpresa de la resta de cadenes i agències va ser tal que l’endemà vàren trucar a Televisió de Mataró que va comercialitzar l’entrevista i em sembla que és la vegada que han fet més calaix d’una exclusiva , que ara es magnificà encara més.

Ja ho veieu. 20 anys fent programes d’art amb un escàs ressò i en canvi una xerrada amb un criatura i èxit total. És a dir , el mateix que aquest blog. Quatre mirades si parlem d’art i un bon grapat més si parlem de política.

Potser serà ben veritat que he equivocat la carrera, i més per Nadal i amb els Thyssen de protagonistes.

EXPOSICIONS A MATARÓ

Els magnífics periodistes del Capgròs afinen i molt en les seves editorials. Ara de nou encerten a la diana parlant d’aquest final d’any artístic a Mataró, on es presenten diverses i ben importants exposicions , d’aquelles que fan goig i conviden a passejar per la ciutat i anar-les a veure , i el que potser en aquest cas és més important , a gaudir.
( http://www.capgros.com/opinio/detall.asp?id=3010&tipus=1 )

Però potser l’anàlisi en aquesta ocasió es queda curt i caldria escatar una mica més.
Certament aquest any ha estat ben joiós en el que pertoca a bons exposicions. Si fugim del fiasco permanent de Ca l’Arenas , espai amb una programació que exigeix a crits una remodelació total de plantejaments , en la resta ens hem mogut per camins en bona part satisfactoris.

Espai Capgròs ha mantingut la línia , Lolet Comas amb els seus habituals alts i baixos , s’ha mogut amb clara dignitat i la nouvinguda “espai enblanc” ha aterrat amb empenta.. Però si en canvi ens fixem en les sales “oficials” ( públiques o d’institucions) els resultats no venen d’una capacitat de gestió i de creació il·lusionant, ans el contrari , la il·lusió ha aparegut quan han acceptat propostes foranes.

Les exposicions de Torres-Garcia i Manuel Cusachs arriben al Museu no de mà de gestió pròpia i sí en l’acceptació per part de l’IMAC de dues exigències directes d’Alcaldia:

En el cas de la mostra de Torres-Garcia aprofitant la pressió de la gent del Sant Lluc a qui algú avisa molt abans de la producció de Caixa Girona i de l’ocasió única que es presenta per veure una gran exposició de l’artista uruguaià – mataroní. Una aposta que recolza Baron que s’implica en la mateixa.La de Manuel Cusachs és juguesca parella.. Alcaldia havia apostat per l’antològica i davant el retard accepta la proposta de Cusachs ansiós de veure reflectit públicament el seu esforç.

La mostra de Josep Cusachs a l’Ateneu Laietana veu també la llum davant un clar interès familiar i que l’entitat recolza de manera ferma, i la de l’Eduard Comabella que s’inaugura aquest cap de setmana és fruit del treball incansable , i de fa temps, de Jaume Simon , entomat al final per l’administració.

I així podríem anar parlant d’altres mostres igualment interessants , però m’agradaria tombar el mitjó per reflexionar al voltant de la cara fosca de les mateixes.
Queda ben clar que l’important és l’existència de les mateixes i per tant la possibilitat de que hom les visiti. Però el poder sembla quedar-se aquí i no pretén de cap manera anar més enllà. Publicitat inexistent , difusió mínima , accent en la importància ridícul, promoció didàctica indigne, i.......
Aquí està el gran problema. Per qui mana sols compta el poder dir s’ha fet això sense cap altra anàlisi complementari. I aquest és el gran error, El que val no està tan en la vàlua de les exposicions i sí en la seva transcendència , i d’ella en casos tan flagrants com el de Cusachs , art religiós i també Comabella , el poder públic , és a dir l’IMAC ni hi ha cregut ni hi creu, potser amb l’excepció del cas Comabella en que observant la volada que pot prendre la mostra , semblen despertar , encara que potser tan sols per poder-se apuntar un èxit que de cap de les maneres els hi pertoca ja que simplement hauran fet allò que és de justícia i és la seva obligació.
Fi d’any amb bones exposicions a Mataró , per no dir amb molt bones exposicions. Però que ningú oblidi que han arribat més de la mà dels esforços individuals que no pas d’aquells que enes representen i que ara ben joiosament està disposats a penjar-se unes més que immerescudes medalles.

UNA VIDA D’ESCULTOR



Ahir dimecres es va inaugurar al Museu de Mataró la mostra retrospectiva, que no antològica, com molt bé ens han recordat , de l’obra de Manuel Cusachs. Una exposició que se celebra en motiu del 75 aniversari de l’artista i que esperem serveixi de prèvia a la anunciada i promesa exposició antològica a realitzar entre Mataró i Andorra , que s’ha endarrerit per problemes de l’espai expositiu andorrà.

Manuel Cusachs és artista prou conegut a casa nostra. Sortosament exposa de tant en tant, i a més la ciutat disposa de 6 obres públiques , el que indica aquest grau de coneixement i arrelament. Tot això ens ha fet propers a tots al seu idioma plàstic enquadrat en una estètica mediterrània de gestos, formes i textures , alhora que estructurada fermament en un sentiment interior de país, tant en el que pertoca als seus signes , les seves arrels i els seus creadors.

Malgrat això, tots sabem que el temps passa molt ràpid i que la memòria és feble. Per això malgrat el coneixement previ que tenim tots nosaltres , aquesta mostra és una magnífica ocasió no tan sols per retrobar-nos amb verals coneguts , ans també per endinsar-nos en zones més primerenques i per altres viaranys menys concorreguts , com son els casos del dibuix i la pintura.

Maria Cusachs , comissaria de la mostra i alhora filla de l’artista , ha deixat de cantó les beceroles , de més interès anecdòtic que no pas artístic , i comença la retrospectiva en l’any 1964 , establint la dinàmica expositiva em quatre blocs: Itàlia ( 1964 –1975) . Models al taller ( 1975 –1979) . Escultura , poesia i literatura ( 1908 –2008) que s’encalcen amb el conjunt de les seves sèries escultòriques, i tot aquest conjunt es reorganitza en dos eixos paramètrics que marquen el ritme , com ho son el Viatge i la Família ( aquesta darrera en exposició apart a Ca l’Arenas, de la que ja en parlarem).

Mitjançant aquest guies podem seguir amb tranquil·litat l’evolució exterior i interior de l’artista . Començant per la primera obra , una magnífica pintura on Cusachs ens examina amb l recurs de l’autoretrat amagat com a peça de taller , fins a l’escultura de pedra , inacabada encara , que marca la fi de la planta baixa del Museu , podem anar gaudint del bon fer del mestre.

Un bon fer estructurat , com ell sempre vol remarcar , en una tècnica que domina sense embuts, apresa amb el pas del temps i amb l’ajut de la teòrica dels seus viatges italianes d’estudi i la pràctica del picapedrers Barbany , que segueixen essent els seus homes de confiança.

Una tècnica en la que ell diu hi troba la llibertat i aquesta aflora tant en la dolçor del granit esgarrapat , com en el sentit tàctil dels seus bronzes , comparats sempre amb Fenosa , i molt especialment en els seus treballs monumentals on aconsegueix acoblar tots els seus sentits estètics, plàstics i passionals. Tot això per no parlar de les seves sèries on la unió poètica – artística – literària , assoleix una dignitat plàstica fora de mides.

Per això en quan exposició d’aquest tipus, a més d’intentar establir el lligam que dona homogeneïtat a tota la trajectòria, el que cal és anar a la recerca i el gaudi dels petits treballs desconeguts. Per això us aconsellem deturar-vos molt expressament en el seu treball sobre pedra ( granet ) fonament i arrel de la seva façana escultòrica i que mica en mica ha quedat en desús davant el bronze més agraït per espectadors i promotors, i fer mirada intensa als detalls d’arrel etrusc provenint de la seva estada italiana , l’evolució del sentit tàctil de les seves escultures , i com no fer memòria de la seva gran capacitat de resolució interior que li serveix a posteriori per realitzar aquesta retrats que són peces claus en tot el seu desenvolupament creatiu.

Tot això sense deixar mai de costat la seva part més de dibuixant , més pictòrica., on es va descobrint la capacitat de creació d’espais , la sensibilitat en que s’acarona la dificultat del concepte , i el foc nou capaç d’aparèixer en l’espurna d’un trascantó en qualsevol dels seus apunts.

Una exposició aquesta la de Cusachs que fa justícia al seu protagonisme, que serveix per marcar més intensament els senyals plàstics que han estat , i son , principi , raó i final de la seva trajectòria i que fa que aquells que el coneixem i el gaudim ens sentim del tot honorats de poder veure’l gaudir en vida d’aquesta mena d’homenatge que reflecteix el resum de la seva trajectòria, i a més de manera tan atractiva com el d’aquesta exposició.

Una mostra retrospectiva , que no antològica, però que serveix per afermar en el seu merescut lloc de privilegi , al treball i el bon fer d’aquest creador del que ningú dubta que és del millor que corre per casa, en Manuel Cusachs.
Felicitats !.

Manuel Cusachs. Una vida d’escultor
Museu de Mataró del 17 de desembre al 22 de Febrer de 2009
www.cultura.mataro.cat/museu

ARGENTONAH !

Demà dimecres a dos quarts de vuit , és a dir justament a la mateixa hora en que Manuel Cusachs inaugura la seva retrospectiva al Museu ( de nou, visca les coincidències) , Soler &Balcells presenta a Can Xalant el seu nou llibre fotogràfic dedicat ara a la vila d’Argentona.

Conec a l’autor tan sols de vista i mai he parlat amb ell , però em va deixar acalaparat amb el seu anterior treball sobre Mataró, i encara més amb la seva saviesa al presentar-lo a Can Palauet , amb aquella veritable pluja d’imatges.

Ara segons ens informa en la seva documentació , ens ofereix un llibre digital fotogràfic amb 119 imatges, presentat en una edició exclusiva de.220 unitats numerades i signades.
La carcassa del llibre és un concepte de càntir, de color blau transparent -donat que l'ànima del poble és el càntir i la terrissa-, amb quatre galets que marquen els punts cardinals . A l'interior, instantànies extretes dels exteriors del poble d'Argentona, preses arran de terra amb la intenció de capturar la perspectiva oblidada.

Una visió diferent plena de detalls no percebuts de manera conscient, durant un recorregut realitzat pel territori en forma d'espiral. Un conjunt d'imatges que formen un trencaclosques donant un sentit d'unitat a tot el conjunt.

Un llibre que sense haver-lo vist estic convençuts que serà magnífic i que val la pena recomanar. Espero poder assisitir quan espero que es presenti a Argentona , una espera que serà interludi per veure la pròpera exposició fotogràfica de Santes de la que serà protagonista.

GINTRA I EL PÀRKING DEL CARRER TERRASSA.

A casa l’any passat vàrem adquirir una plaça de pàrking d’aquestes de concessió municipal a 50 anys. Era en una pàrking nou que es troba al carrer Terrassa i el cert és que tot el procés de compra va ser esperpèntic i a aquells que vàrem optar per la financiació, entre Gintra i la Caixa Laietana ens varen aixecar del tot la camisa , en un procés a bon segur del tot legal , però que ens va deixar un reragust a engany en les despeses què...

Malgrat ser nou , en aquest primer any de vida el pàrking no ha funcionat del tot bé. Si voleu riure una estona tan sols cal situar-se a l’entrada del mateix i veure les postures direccionals , com de taitxi, que fem els conductors intentant que s’obri la porta... A més ,una porta de vianats no obre , l’altra no tanca,,,,, I truca a Gintra , i queixat a Gintra i aquest com aquells que senten ploure.
I ja que diem ploure , d’ençà que damunt del pàrking s’ha construït un camp de futbol 7 , les filtracions inunden les primeres places del pàrking , i ja veus als seus propietaris ( regidora de les de poder inclosa) fent equilibris de puntetes per poder entrar en el vehicle.

Ahir hi havia junta de propietaris. Hi havia ganes de poder parlar amb Gintra i dir a la cara el farts que estem tots d’ells i a veure si d’una vegada i per totes comencen a arreglar les coses però , oh sorpresa! Gintra no es presenta i sí en canvi una xicota de Cecassa a qui segons sembla Gintra , sense cap mena de comunicació als propietaris, ha convertit en administradora per la gens despreciable xifra de 2140 euros per no fer res. I no cal recordar que Cecassa és una empresa d’un antic i poderós militant socialista.

Així Gintra / Cecassa es presenta als propietaris sense cap document , sense factures , sense res de res , saltant-se la legalitat de primeres convocatòries, quòrum, segona convocatòria amb el desig d’aprovar un pressupost amb un dèficit de 3573.9 euros , ja que segons ella Gintra va errar en fer el pressupost inicial el que implica un augment de quotes de quasi el 40%. Un pressupost amb ingressos englobats i despeses desglossades a la ba-ba-là. És a dir una meravella comptable que a més d’inútil és del tot il·legal.

Un pressupost en el que amb dades de consum reals , calcula un augment del de la despesa elèctrica d’un 36.6% ( no sé si pretenen posar focus a l’estil Camp Nou). D’un augment d’un 50% en la quota de la neteja ( podrem menjar sopes al terra del pàrking) i podem seguir en altres paràgrafs. I tot quan queda documentat en els estatuts que les quotes sols poden ser augmentades amb el percentatge de l’IPC.

Òbviament els pressuposts no van ser aprovats , es va rebutjar tota proposta i es va convocar a una altra reunió en el mes de Gener en que s’exigiran tots els detalls que ara han estat negats , començant amb el perque de l’exagerada despessa que significa Cecassa , de la que fins ahir mateix ningú tenia coneixement.

A bon segur que Gintra actua igual en altres indrets , que potser més messells “traguen” ja que per cent vint euros a l'any.. Però aquest no és el cas. Vells i valuosos activistes veïnals , joves disposats a que s’acompleixi el que es va dir i està escrit i “torrecollons” sempiterns com un mateix , no estem disposats a deixar-nos aclaparar.

Per això i mentre seguirem protestant pels camins habituals , no estaria de més que el director de Gintra , o el seu President , el regidor Batista . convoqués el més ràpidament possible una reunió amb els propietaris en que per un costat quedessin molt clares les gestions administratives i econòmiques dutes a terme per Gintra sense comptar mai amb la resta de propietaris i per l’altra quedés igualment clar quan es duran a terme les reparacions precises per el correcte funcionament del pàrking i especialment en el tema de les inundacions.

Per què el que sí ens queda molt clar a tots, és que a més de totes les irregulatitas dutes a terme , els propietaris de les places de pàrking municipals no hem de ser els que cobrim el cost econòmic del vergonyós pacte del cas Cernuda. I penso jo que val més dialogar de bon començament que quan les actuacions estiguin ja al carrer.

Per això espero ansiós aquesta convocatòria.

ARCHISÍLABOS

Avui Aurelio Arteta , catedràtic de Filosofia Moral i Política de la UPV publica un magnífic article al voltant del complicat que fem el llenguatge amb l’ús de moltes paraules , a ser possible llargues i complexes , en comptes de l’ús d’altres més definitòries però alhora senzilles.
L’article porta per nom “Archisílabos” (
http://www.elpais.com/articulo/opinion/Archisilabos/elpepiopi/20081216elpepiopi_4/Tes/) i és un veritable plaer.

Per això vagin aquests paràgrafs com exemple :

“ Echemos la red en ese caladero de términos que nacen de pegar a otro la desinencia -ción. Así obtendremos la limitación en lugar del "límite", la estimulación para indicar el mero "estímulo" (lo mismo que la incentivación ha dejado atrás al artificioso "incentivo"), la formulación por la "fórmula" o la capacitación en vez de la "capacidad". La "compatibilidad" de funciones se dobla para algunos en compatibilización, ahí es nada. Somos objeto de actuaciones administrativas, es decir, de algo más que simples "acciones". El médico nos da una citación y no una "cita" vulgar. En la calle no leemos "rótulos", sino rotulaciones, de parecida manera a como el hombre del tiempo anticipa que habrá "lluvias", sí, pero sobre todo precipitaciones “

Los verbos ofrecen un buen pasto a la afición archisilabizadora. Ahora nos prestamos a referenciar, para no ponernos a "referir", "aludir", "citar" o "nombrar", que son términos más humildes por más breves (y, en lugar de lo referido, etc., lo referenciado). O a regularizar, cuando a menudo lo propio sería "regular" y hasta "reglar". O a sobredimensionar, para evitarnos "ampliar" o "exagerar", lo mismo que hay que hostilizar al contrario que hasta ahora noslimitábamos a "hostigar". No nos conformamos con el modesto "formar" lo que haga falta y recurrimos en cambio al conformar (y es que la conformación deja en la boca un regusto más rotundo que "forma").

George Orwell ya sabía algo de este fenómeno y no dejó de denunciarlo en su día. Lo que pasa es que la regla que dictó para la buena prosa en inglés ("Nunca use una palabra larga donde pueda usar una corta") parece que no vale hoy para el hablante ordinario de español. Ni siquiera para los sumos sacerdotes de la palabra pública, el político y el periodista. Contagiados de la jerga empresarial, solemos priorizar alguna tarea respecto de otras, porque no nos basta con "primar" esa tarea.

Así las cosas, rebosantes de términos ampulosos, nuestros discursos se vuelven a un tiempo más largos de palabras y menos sobrados de ideas. Váyase lo uno por lo otro, dirán los necios, aunque me temo que lo uno busca tan sólo encubrir lo otro".

Espero que els exemples facin pessigolles a la curiositat i llegeixin l’article, és magnífic. I encara que parli del castellà no pateixin , penso que és vàlid per a qualsevol idioma.

AGRADABLES INCORRECCIONS

Estic convençut que la imatge més vista ahir a les televisions del món va ser la de Bush esquivant les sabates llençades amb tota la fúria i el menyspreu més absolut, per part del periodista iraquià. Qui no l’hagi vist ja la veurà ja que serà repetida en mil i un programes , i calculo que en aquests moments les descarregues del you tube es deuen comptar per milions.

És una imatge que si la veus de cop i volta , com va ser el meu cas , no l’esperes ni de bon tros i et quedes amb cara de tonto, mentre que en el rera fons del pensament surt la rebequeria de l’incorrecte que pensa : “Mala sort . Dintre de tot, en Bush ha tingut prou reflexes”. I penses el “bonic” que hauria estat que li hagués encertat en tots els morros el 43 i escaig que de talla té el periodista “amic”.

Després llegeixes i t’assabentes , o potser recordes , que és cert que dir-te “gos” i llençar-te les sabates son la mostra de menyspreu més punyent que es pugui fer en l’univers àrab , i que carai , que en Bush és mereix això com anècdota , i tot el demés com acte de justícia.

Així que adéu convencionalismes a l’ús , que sí que es veritat que no és la manera , que.... , però que redimonis, certament hi ha incorreccions que son d’un plaent i d’un agradable que no ens faria res pagar per una repetició de la jugada , i en aquesta ocasió , a veiam si hi ha més sort o punteria , i encertem en el blanc , i mai tan ben dit.

Però com que cal ser políticament correcte en el camí de l’excel·lència ,no pateixin. Un , això sí , tot descollonant-se, ni ha pensant , , ni ha desitjat aquesta diana somiada. I sí algú ho insinua ho negaré pel bé de la humanitat. Fins hi tot haver escrit aquest post.

Però per cert , quina llàstima que no l’hagués encertat. En tots els morros, off course.

SETMANA GRAN

La gent de l’art no ens mocarem en mitja màniga en aquestes festes de Nadal.

Si dijous s’inaugurava la mostra commemorativa de Josep Cusachs i Cusachs a l’Ateneu Caixa Laietana , aquest dimecres serà un altre Cusachs , l’escultor Manuel, qui omplirà a vessar les sales del Museu amb una mostra retrospectiva per celebrar el seu 75 aniversari .

Una mostra que es complementarà amb el peti tastet del Cusachs més íntim i familiar a inaugurar a Ca l’Arenas.

Finalment dissabte i a Can Palauet , veurà la llum una de les exposicions més esperades per tota una generació , - la dels cinquanta en endavant -, amb l’anto

lògica dedicada a Eduard Comabella.
Una mostra que fa temps que es devia i que la tenacitat d’en Jaume Simon l’ha fet possible i que ja amb anticipació he de dir que és d'obligada visita i que serà la més absoluta sorpresa per tots aquells que han arribat al efr i el coneixemnt de l'art , en especial del local, de vint anys ençà.

Si a més afegim que a l’espai Capgròs tenim una magnífica mostra de dibuixos de Josep M. Codina i que a “espai enblanc” ens ofereix mirada al sempre atractiu treball de Txé Aymà ,haurem de convenir que ens trobem amb un conjunt que haurem de qualificar , com diuen els vells mataronins , d’autèntic “lujo”,

Amb el desig de que no sols siguin espurna de Nadal i sí preludi d’una permanència en el ritme qualitatiu d’activitats , be val la pena a convidar a tothom a visitar-les.

Segur que no en sortiran defraudats.