AMB TRAMPA I CARTRÓ

Fa uns dies dèiem en un post que aquells que teníem el costum de passejar per tota mena d’exposicions , sortíem en certa manera satisfets quan vèiem com els creadors , per afeccionats que fossin presentaven progressos  i especialment oferien un agosarament al seu treball.

Però igualment a aquesta cara ens trobem amb la contraria. A vegades anem a veure exposicions on es nota que hi ha un cert fonament, una capacitat creativa , però que alhora de la veritat el que s’ofereix es filfa , és truc. En poques paraules que una vegada descobert un cert element engrescador , - encara que sols sigui en aparença -, la qüestió es tirar de beta i harmonitzar-ho tot sota aquella premissa i embolica que fa fort. Aquest és el cas de Gregorio Monreal que presenta el seu treball a l’argentonina “Art i gent” , sota el títol de “Reflexes”.

Monreal és dibuixant professional dedicat al còmic de caire il·lustratiu i per tant disposa de fonaments tècnics suficients com per establir uns entramats bàsics que sustentin les seves obres i així és , encara que amb evidents mancances en alguns punts. 

Amb aquesta estructura Monreal presenta obres de caire totalment il·lustratiu, ja sigui en el camp del paisatge,- amb mirades al més tradicional de París -, com en el de la figuració, ja sigui objectual ,- bodegons -, ja sigui humana , amb diverses representacions. Unes obres “dibuixades” amb pinzell a les que sotmet a un “tractament” cromàtic tricolor ( groc , blau i vermell ) que li donen una pàtina idèntica, ja que a més totes les obres queden impregnades de la mateixa manera , a l’estil de l’ombrejat del dibuix clàssic , en una mimètica , si més no , essencial i vulgar.

L’obra de Monreal és una obra que en primera mirada pots pensar que té una certa gràcia per a ser exposada en fires d’art de poc nivell, però que en la seva repetitivitat permanent no la fa digne ni de l’ anomenat art de “ casa de mobles”.

Una exposició que no respon a una veritat creativa i que en certa manera porta a l’engany, un terreny amb el que sembla li agrada flirtejar a l’autor que presenta un currículum en aparença brillant , però en el que actua de manera fraudulenta ja que lloc al que ha presentat obra ( Premis Torres Garcia o Parlament de la Rioja , Sant Lluc , etc ) encara que no hagi estat seleccionat ( que no ho ha estat ) ell l’apunta com a participació.

Trampa i cartró , uns vímets amb els que és impossible fer una bona exposició

JAIME SÚNICO

Tots aquells que tenen com “amic” en el facebook al Museu de Montserrat hauran pogut llegir fa pocs dies  l’apunt en que s’anunciava la finalització de l’exposició de Jaime Súnico , exposició que ells mateixos qualificaven “d’extraordinària” , alhora que explicitaven que mai s’havien trobat amb tantes anotacions i comentaris en el llibre de visitants. La mostra estava centrada en pintures de monjos.

És una notícia que com tantes d’altres del món de l’art es queda en això, però a la que jo voldria afegir un quelcom més , dons no sé si Jaume Sunico (Barcelona 1963 ) ha tingut relació “directa” amb Mataró, però si sé que és germà de Carlos Súnico ex regidor del PP i que en les darreres eleccions estava de nou a les llistes. També recordo que em van sorprendre unes obres seves exposades en una col·lectiva benèfica a favor d’una ONG ( realitzada a l’Ateneu) i organitzada per  Paulí Mojedano.

L’obra de Súnico està agafant volada, present a la col·lecció Vila Casas , es diu d’ell que és pintor de realitats existencials i que atrapa l’ànima del personatge retratat. La puresa dels seus colors , la virulenta força lumínica  i la descarnada expressió humana dels seus rostres provoquen una sensació angoixosa que traspassen qualsevol realisme visual.

Us ben asseguro que de ser programador d’exposicions , ja fos públic, institucional o privat , miraria d’aprofitar l’avinentesa per programar una exposició seva amb la seguretat de que seria un èxit absolut.


INDIGNAT

Avui he rebut un mail d’un bon amic on em diu que exagero amb el meu veto a l’Ajuntament d’ Argentona. Que qui en pot sortir perjudicat seran els artistes, ja que al consistori , se n’hi en fot si hi ha presentació o no.

Potser té raó, però crec que comença a ser hora de que la gent de carrer actuem en conseqüència a com ho fan les institucions.

Per qui no estigui assabentat a les eleccions municipals d’ Argentona   van guanyar “Tots per Argentona” coal·lició que ja governava a la vila conjuntament amb CiU. Ara CiU va fer un pacte a l’estil de tots contra “tots per Argentona” amb l’única exigència de disposar de l’alcaldia i a la mateixa es va afegir PSC, Entesa ( ICV) , Argencat ( ERC) i com que ni així obtenia la majoria necessària va acceptar el vot de Rosa (Agrupació Argentona ), el més problemàtic regidor que ha tingut la veïna població en molts anys. Dit d’altra manera faig un pacte del tot antinatura  , inclòs amb minoria , però jo tinc la vara de comandament.

Personalment penso que els dos alcaldables podrien ser uns bons alcaldes d’Argentona i estic segur que entre tots es podria fer un bon equip de govern, però penso que ja n’hi ha prou de pactes  en els que el benefici personal, - i espero que sols sigui en forma d’ego-, és el que preval davant del benefici general.

Els primers que haurien de deturar aquest desideratum haurien de ser els partits , però com que no estan per la labor, ans el contrari, potser ens toca als ciutadans de a peu , ser els contestataris que diem no. Que tu podràs manar per llei però no per ètica , i per tant , amb mi no hi comptis.

El cas d’Argentona, com tants d’altres i de tots els colors, és flagrant. Davant d’ell cal actuar per que un govern no pugui lluir d’allò que sols aportem els altres. Cal dir no estaré allà on tu estiguis. La llàstima és que com sempre els artistes estan sempre en la part més fluixa de la corda i difícilment tiraran d’ ella. Però aquells que encara podem ho hem de fer.

El cert és que per això estic indignat. Indignat de que els principals partits del nostre país acceptin martingales per una minsa quota de poder , encara que sigui tombant la voluntat d’un poble que els ha deixat clarament de costat

I per això la meva postura. No col·laboraré en cap acte organitzat per l'Ajuntament d'Argentona mentre es mantingui aquest pacte anti natura. És l'hora d'actuar

(La darrera imatge d'aquest post és de Cristina Villa i l'obra de l'argentoní Miquel Arnau)

UNA SETMANA

El govern de Joan Mora ja porta una setmana amb les regnes del poder a la mà. Una setmana en que està agafant el pols al veritable poder municipal i comença a saber de que es tracta això de governar , i aquí s’escau perfectament les minúscules ja que en aquests dies fora de començar a prendre quatre decisions estratègiques en el que pertoca principalment al tema del “personal” amb el que s’envoltarà , la resta ha estat el de començar a signar la multitud de paperassa que la maquinaria municipal genera en el dia a dia.  Així, un dels nous regidors, advocat de professió, acostumat a llegir-se i rellegir-se tots els documents que signava en la seva tasca professional, ara es veia envaït per multituds de papers que precisaven de la seva signatura i als que tan sols podia fer-hi un cop d’ull.

De com aniran les coses , ja s’està veient en aquestes primeres decisions. A més de les informacions del Capgròs i el Tot , sempre tan fidels i oportunes , jo aconsello fer ullada al blog d’en Joan Salicrú , sempre ben connectat i atinat en les seves anàlisi , com és en el cas del seu darrer post. Però també em quedo amb el comentari que l’Espartac  Peran ,  el reconegut periodista i mataroní de pro va fer en el meu post de fa uns dies al respecte del fitxatge de Quim Barnola ( gràcies Espartac per passejar-te per aquest blog ). Lloava al seu company d’ofici i deia això:  “ ... afegiré que es coneix i estima la ciutat. I malgrat que això pot semblar carrincló crec que en aquest Ajuntament fa falta gent com ell”.

Coneixença de la ciutat , aquest potser és el gran problema actual del Govern. I és un greu problema ja que els nous regidors ,son quasi sense excepcions , uns grans desconeguts de la majoria, i com exemple clar és el cas de Marcel Martínez , a qui ningú del món cultural coneix ni de fets , ni quasi de físic , i el que és pitjor , el mateix succeeix a l’inrevés , ell no coneix als protagonistes de la cultura que es gesta a la ciutat.

Amb tot això el protagonisme dels dirigents “ de confiança” assoleix més importància  que mai i la seva elecció esdevé cabdal per el funcionament de l’organisme.

Estem en condicions de dir que a hores d’ara no hi ha encara cap director de l’IMAC in pèctore. I no son pas paraules meves i sí del mateix regidor que fa un parell de dies i en una reunió de treball va assegurar que mentre estava clar qui seria el/ la nova directora de l’IME , pendent sols de resolucions burocràtiques ( excedències o semblants ) , res hi havia encara en el que pertocava a l’IMAC.

Ha arribat dons la dansa dels “futuribles” i jo no tinc la cosa gens clara per cap cantó, i més quan tinc coneixença que s’ha ofertat el lloc a un conegut creador mataroní  que va defugir de manera contundent de la proposta.

A hores d’ara els noms que més sonen son el de Francesc Masriera , ex-regidor i responsable de cultura de CiU en el darrer mandat i el d’un conegut periodista mataroní , que actualment no exerceix a la ciutat, i de sigles molt futboleres.

Son dos noms a considerar. En el primer cas és evident que coneix el territori i ja ha pogut “identificar” als protagonistes , però la seva bonhomia esdevé el seu punt més dèbil , - que trist -, ja que per manar a l’IMAC cal molta mala llet per reconduir als que remenen les cireres , de l’asilvestrament totalitari a la docilitat del servidor públic.

En l’altra cas . tant disposa d’un excel·lent coneixement de la ciutat i dels seus intríngulis culturals , com del caràcter suficient per portar a bon port la seva tasca , però no crec que estigui per la labor ja que passar de l’empresa pròpia a la pública , és en aquests moments un salt mortal sense xarxa , que crec no estarà disposat a assolir.

Segueix dons la pilota a la teulada. Caldrà seguir atentament per on caurà, ja que el nom de l’escollit és el que marcarà el camí cultural de la ciutat en els propers quatre anys.

 PACTES ELECTORALS

La notícia política d’avui mateix està en el fet de l’abstenció d’IU a Extremadura el que donarà el poder autonòmic al PP. Me’n faig creus. Preferir que mani una dreta dura com la del PP, abans d’arribar a un pacte amb els socialistes , per dolentes que siguin les relacions personals dels dirigents , és una absoluta aberració.

Com ho son molts dels pactes electorals que estem veien per arreu en les darreres municipals, com el ben proper d’Argentona , la meva segona / primera vila , on el pacte antinatura que s’ha realitzat fa fredar. Mai l’ego personal dels aspirants al poder ha de capgirar els desitjos del poble expressats a les urnes , per més legal que sigui ajuntar-se entre els més contradictoris.

Fa ja uns quants anys en que sovintejo presentacions a Argentona , lloc que segueixo considerant el meu poble. Ho he fet amb poders dels més diferents colors , però ara he decidit que ja n’hi ha prou. Que mentre es mantingui aquesta aberració de pacte electoral, en el que no hi ha cap mena de desig de millorar el poble, i sí un munt de desitjos personals de figurar en el poder , no acceptaré cap presentació a celebrar en les sales municipals del Museu del Càntir o la Casa Gòtica.

I ho dic ben clar per deixar-ne constància. I no entenc, de cap de les maneres , fora de les personalistes , que el PSC hagi entrat en aquest guirigall. Serà , que com a Mataró, el PSC no té ni nord, ni guia.

(L'obra que il·lustra aquest post és de l'artista argentoní Miquel Arnau , amb fotografia de Cristina Villa )

AVANÇANT ARA PER ARA

És obvi que per aquells art-ferits que anem d’aquí per allà seguint el rastre de qualsevol indret on es realitzi una exposició, hi ha dos elements que ens porten al nirvana : Aquella exposició de primeríssim nivell que ens corprèn i ens emociona , o aquella altra , encara petita i desconeguda , però en la que el nostre olfacte de vells caçadors ens fa imaginar un camí de futur absolutament envejable.

Però si a més d’art ferit tens el defecte , o millor dit , la desviació de ser seguidor constant i fidel de totes les mostres en las que el protagonista és un artista de la ciutat , - important o no -, existeix una altra petita emoció que no pas cap altra que veure el progrés d’aquell artista i observar com la seva millora l’eleva de nivell , potser tan sols elevant el seu nivell de pintor , o potser assolint treure el nas en el concepte d’artista ,o ...

Aquest és el sentiment que hem tingut en observar l’exposició “Ara x Ara” , amb Pepi Roig i Glòria Badosa de protagonistes i que fins el proper 25 de Juny s’exposa a la sala del Casal Aliança.

Badosa i Roig son dos artistes argentonines que coneixem de sempre . A la Pepi Roig hem tingut ocasió d’anar veient puntualment la seva evolució, mentre que poques coses hem sabut del treball de Glòria Badosa. Ara , ambdues ens sorprenen amb una acurada exposició a la sala del Casal en la que ens demostren el seu bon estat de “ forma”.

Roig  segueix esbatussant-se amb l’aquarel·la. Ha entès perfectament que calia fugir del concepte il·lustratiu i que és necessari treballar com si de qualsevol altre procediment es tractés. Ara ens ofereix un conjunt de peces , d’estilística semblant al treball  a la seda , amb una agosarada aposta cromàtica , de la que en surt airosa en bona part.

Naturalment que encara queden detalls a polir , com per ex. aquest detall tan anecdòtic i superficial com és la signatura , que si es col·loca en lloc inadequat , - com majorment succeeix en aquest cas -, distorsiona del tot el ritme de l’obra. I a lseu costat d’altres més difícils de superar, però amb l’esforç que es denota en l’evolució pictòrica de Roig , pot assolir un digne nivell entre el gruix de creadors més o menys tradicionals de la ciutat.

Glòria Badosa aposta en canvi per una abstracció espaial, volumètrica i cromàtica. Sap bé el que es fa i el que és més important , sap molt bé el que esta cercant , i el cert és que ho troba.

Badosa es mou amb habilitat i dignitat en aquesta vessant de l’abstracció  de clar aire poètic i decoratiu. No busca cap estridència , ans el contrari, encara que a vegades aposti per cromatismes accentuats i intensos , però en ella està l’esperit de l’equilibri , el que intenta donar a les seves obres , més proclius a ser chill-out que no pas una aproximació a postures més agressives pictòrica i cromàticament.

Una exposició dons aquesta de “Ara x Ara” que sense ser aquella exposició d’alt nivell, sí que presneta els suficients detalls per fer-ne atenta visita , i més si un és viciós dels artistes locals, ja que en aquets cas es trobarà amb dos creadores en moment ascendent , el que sempre és positiu encara que no estiguin de moment a l’alçada dels bons artistes dels que gaudim a la ciutat.

QUIM BARNOLA

Un molt bon amic que domina com pocs l’organigrama municipal, aquell batibull en que és difícil entrar si un no és avesat en el tema , m’indica que ahir vaig errar en parlar de Pere Robert com a cap de cabinet de l’Alcalde.

Segons sembla, la cap del cabinet era la periodista Anna Valverde  , mentre que Pere Robert exercia com d’assistent personal de Baron , per entendre’ns d’alguna manera.

Ara Quim Barnola passa a ser la mà dreta de Joan Mora per tot allò que podem dir  “no governació” , encara que l’organigrama pertinent no està estructurat.

O sigui que aclarit queda , si no és que m’arriba una nova rectificació al respecte.

I és que ho sento molt però a mi tota la disbauxa del sagrat escalafó de càrrecs burocratitzats  me la bufa una mica, ja que per  ami segueix essent molt difícil entendre la quantitat de càrrecs que envolten a l’Alcalde fen feines diverses que a bon segur amb una , o potser dues persones , serien més que suficients , alhora que amb més practicitat i eficàcia.

LA VIBRANT GEOMETRIA VOLUMÈTRICA
DE JOAN CLARET

Hem dit moltes vegades que lamentablement al nostre país ha existit una tendència molt reduccionisme en el que pertoca al coneixement dels grans artistes dels que hem pogut gaudir.

Potser la potència de noms com Miró, Tàpies , Dalí , Picasso , als que hem d’afegir Hernández Pijuan , Guinovart , Ràfols Casamada i el grup del dau al set , ha deixat en penombra un gruix de creadors de primera magnitud que haurien estat lloats i considerats en qualsevol altra indret.

Durant molt de temps , Paco Rodon es dedicà des de la seva tasca del Monjo a recuperar tants i tants noms d’importància cabdal i absolutament imprescindibles per a conèixer i entendre l’evolució artística d ela segona meitat del passat segle. Ara és la galeria Lolet Comas la que sembla prendre el relleu , i si fa no molt que ens presentava el treball de Romà Vallés , ara toca a Joan Claret reivindicar la seva trajectòria i el seu art.

Joan Claret ( Barcelona 1929 ) és un d’aquells creadors que s’ha mantingut fidel a una estilística pròpia , personal i inconfusible. Claret estableix el seu diàleg plàstic fonament en un concepte geomètric que n’és eix  i alhora desenvolupament de la seva activitat creativa.

Un geometrisme que enllaça de manera ben personal amb el que s’entén com a pintura constructivista però al meu entendre , anant més enllà. Jo la definiria , emprant un mot actualment molt a l’ús , que la seva és una abstracció deconstructiva en el que la geometria sembla despullar-se del seu protagonisme aparent , però mantenint del tot l’arrel conceptual del treball creatiu.

Joan Claret , ara , depassats ja els vuitanta , ha modificat però en part el seu concepte creatiu. Si en els seus moments àlgids l’abstracció dominava absolutament , se’ns presenta ara amb unes certes concessions al camp figuratiu en l’aspecte exterior del seu treball, com si volgués fer més avinent, - o potser evident -, el seu treball geomètric estructurat en aquest entrament de cel·les , com si d’un personal i artística  bresca d’abelles es tractes.

Per això l’exposició queda clarament dividida en dues parts molt diferenciades que a l’hora conformen la cara i la creu. La cara està en les seves obres més lliures , més abstractes , en aquelles en les que la geometria sembla establir-se per si mateixa confegint espais abstractius plenament equilibrats . Son obres d’impacte comunicatiu, atractives per fora i per dintre i que demostren la gran qualitat de l’artista , especialment en aquells petits treballs en els que al geometrisme formal s’afegeix un altra geometrisme de caire cromàtic , assolin cotes d’alt virtuosisme.

La creu està en canvi en la seva mirada figurativa , augmentant la pèrdua d’interès en proporció directe a l’augment del pes de la figuració en el conjunt de l’obra que acaba essent , en aquest cas , fluixa , reiterativa , tòpica i sense la vibració que caracteritza a l’autor.

Vibració, potser la paraula més justa per entendre el ritme intern d’un d’aquests autors maleïts que ens demostra una vegada més la seva gran qualitat , això sí, si fem l’obvietat de passar de llarg a la seva cara més figurativa.

Una exposició que malgrat tot paga la pena visitar.


QUIM BARNOLA

Comencen a aparèixer els noms de qui ocuparan els càrrecs municipals més importants i que per tant seran en definitiva , - vistes les especials circumstàncies minoritàries en nombre i poder d’aquest govern -, els que mantindran el ritme del dia a dia , de l’empresa local més important , com ho és el nostre Ajuntament.

Entre els primers nomenaments apareix el nom del periodista Quim Barnola com a nou cap del cabinet de l’alcalde , és a dir el paper que en l’anterior mandat realitzava Pere Robert.

És aquest un càrrec important  ja que en certa manera es tracta del secretari particular de l’alcalde , o millor dit de l’home de confiança, no en el polític i sí en el de la relació amb la ciutadania. Un personatge a qui s’acostuma a escoltar i que té un important pes específic en la relació poder / poble.

Conec a Quim Barnola de fa molt de temps , i penso que el seu és un encertat fitxatge.

La meva relació comença quan era col·laborador a TVM amb poc més de setze anys i durant molt de temps va estar qui s’encarregà de filmar totes les exposicions de la setmana per el meu programa de l’Espai d’Art. Una relació que va tenir com a cirereta particular, i que demostrà el seu professionalisme , quan vàrem desplaçar-nos a Arco i vàrem realitzar tot un programa , i penso que de valorable qualitat , amb una simple càmera de vídeo familiar, ja que s’havia espatllat la que ens havíem d’endur i no en quedava cap de lliure degut a les retransmissions esportives.

Estic convençut que en aquets temps li va agafar el cuquet per l’art , que ha mantingut sempre , intentant ajudar a diferents artistes mataronins mitjançant el fer públic el seu bon fer , en la televisió local, amb l’exemple ben proper i definitori com és el recent cas de la presència de Perecoll i el seu “negre sobre negre” en els més alts moments de la programació informativa local.

Un bon fitxatge el de Quim Barnola, que a més estic segur servirà per que incideixi en Joan Mora a que tingui certa rellevància envers el món artístic local i els seus protagonistes.

ALEA JACTA ES

Com tots sabem , el passat dissabte es confirmaren tots els pronòstics i Joan Mora és el nou alcalde de Mataró ( sort ! ) i obert el cartipàs municipal  la cartera de Cultura correspon a Marcel Martínez , de qui és la imatge que encapçala aquest post.

Poc tenim a dir de qui dependrà la cultura “oficial” en els propers quatre anys, i dic poc per no dir res. Sabem les seves dades personals i professionals i aquí s’acaba tot ja que és persona absolutament aliena a l’àmbit cultural local, fet que no vol dir pas , - no cal començar a entendre el que no es diu -, que sigui un home aliè a la cultura , dons per professió  i  pedegree aquesta li ha de ser propera, però a menys a nivell públic no se li coneix activitat o preferència cultural preeminent.

El que està clar és que no és home proper al camp plàstic. Portem més de mil post en aquets blog i mai ha estat anomenat. No l’hem vist mai en inauguracions d’exposicions fora de quatre d’oficials , ja que era Francesc Masriera el responsable cultural del partit, i certament és absolutament desconegut en aquest àmbit , el que de per se no és bo ( manca d’empatia ) però tampoc és dolent ( no arriba viciat de pressions i preferències ).

I en el que a mi pertoca , no he mantingut amb ell res més enllà de les quatre paraules de salutació educada en trobar-nos en algun d’aquests pocs actes en els que hem coincidit.

Comença dons la seva tasca net de tot equipatge  amb el gran avantatge de que és molt difícil fer-ho pitjor que el seu predecessor ( però això ja ho venim dient fa uns quants mandats ) però també amb el greu inconvenient de desconèixer el sempre intrincat , complicat , envejós, gelós , bèl·lic ..., i podríem seguir posant adjectius similars, món cultural local, el que l’ha d’obligar a un tour de force per intentar entendre tendències , personalismes, associacions , grups de pressió etc, i poder començar la seva tasca en la sempre impossible , per més que desitjada , quadratura del cercle.

A més , la difícil minoria governant que obliga a la pluri responsabilitat, que en el seu cas es complerta amb la sempre complexa cartera d’Ensenyament (antiga Educació ), obliga , tal i com expliquen molt bé la gent de CiU a hom que els vol escoltar , a dependre amb més intensitat que mai dels càrrecs de confiança, que en aquest cas es tradueix en la persona que ocupi la direcció de l’IMAC.

I aquí està la mare dels ous. Qui manarà a l’IMAC?.  La pregunta té fàcil resposta a priori: Dons la Gisel Noè i els tècnics preminents , com ho porten fent de temps immemorial.  I és en aquest punt on es centralitza tota la batalla de la cultura oficial. Si el regidor no aconsegueix imposar els seus criteris , peti qui peti, i redreça als tècnics a la seva tasca que no és la de direcció i sí la de gestar tècnicament allò que dictamina qui mana , té ja de bon començament la guerra per perduda ,i la cultura mataronina perdrà de nou quatre anys d’activitat positiva.

Per tant és fonamental la persona que ha de dirigir el veritable camp de mines que és l’IMAC. I el cert és que és una persona difícil de trobar, ja que a més del coneixement específic de  l’àrea i la ciutat , ha de tenir la suficient mala llet per manar sense contemplacions , - al menys de bon començament-, i alhora ha d’estar disposat a rebre crítiques i bufetades, que cauran d’arreu, tot esperant que el projecti definitiu amansi a les feres.

Però a més de filar prim en aquesta difícil elecció, jo em permetria donar el consell a Marcel Martínez ,- amb tota humilitat , això sí -, de que abans de res parli amb quanta més gent del món de la cultura sigui possible. Aquest és un món molt complex ja que encara que existeixen un munt d’entitats i associacions , el camp artístic i creatiu és absolutament individual , que afegit a la peculiar sensibilitat dels seus protagonistes , obliga encara més a una cura màxima.

Que parli molt, que escolti més encara i que a ser possible aparqui el nom del qui era regidor àulic , en Ramon Reixach , si no vol començar tenint en contra el 95 % de la cultura real de la ciutat , i així tindrà el suficient fonament per establir els criteris de la cultura oficial que vol dur a terme.

Per la nostra part ja ho sap. Aquí estem. Seguirem dient el que pensem i creient. Aplaudirem quan s’escau i criticarem amb la mateixa força que hem fet fins ara , dons el que ens mou és el mateix , el desig d’una cultura important i forta per aquesta ciutat que , com no, és la nostra.

I si en alguna ocasió creieu que la nostra opinió us pot servir , aquí ens teniu. La cultura i la ciutat estan ben per damunt de la no coincidència en el partit polític.

Per això Sr Marcel Martínez. Benvingut a la cultura de Mataró. I sort , molta sort , que falta li farà.

 ESPAI F

Per començar , en el que pertoca a la plàstica , el regidor ja té el primer problema amb el regal de comiat que li ha deixat  l’ínclit Sr. Penedès , a bon segur que amb Ana Barrera, els dos pitjors regidors de tota la democràcia municipal.  

(Per cert no vull estar-me de criticar per vergonyós i vergonyant el discurs de comiat de la ex regidora de joventut que va acabar de desqualificar-la fins a mínims, si és que era possible arribar a nivells més baixos del descrèdit professional  i personal que ja tenia).

Com hem pogut saber en aquests darrers dies , l’IMAC ha decidit tancar l’espai f. La notícia era ja més o menys coneguda ja que aquest espai no ha respost en res a les intencions amb el que es va obrir. Culturalment ha estat invisible amb un nombre de visitants ínfim i irrisori i amb una qualitat del presentat ridícula. Estant previst com a porta d’activitat pública dels artistes joves , s’ha convertit en espai on han dominat Can Xalant i l’amiguisme , amb uns resultats penosos.

Si a més els condicionants econòmics eren elevats , en bona manera el tancament respon a una certa lògica. Però està clar que aquesta mateixa lògica ens indica que el tancament , o no, hauria de correspondre a una decisió del nou regidor i mai ser, com és ara , una llosa testamentària , davant la qual poc hi ha a fer. El preocupant però és que s’indica que el tancament respon al procés de replantejament dels espais expositius de la ciutat.

Que els espais expositius de la ciutat a més de mal gestionats estan en un desori que no permet la seva identificació creativa ni entre els autors  ni entre els espectadors , és ben cert. Que quasi tots els partits tenien entre els objectius culturals del seus programa electoral la redefinició dels mateixos, també. Però davant de tot això el que és més cert encara és que qui va crear aquesta organització i l’ha mantinguda contra tota crítica , titllant alhora d’inútils i cretins a qui discrepava de la mateixa , no pot ser ara qui porti a terme la redefinició  que marqui el camí de futur. El piròman mai pot ser després el bomber.

Tota la gestació dels espai expositius públics tenen responsables amb noms i cognoms, com són els de Gisel Noè i Carles Marfà. El seu fracàs els impossibilita a dirigir un nou projecte per si mateixos.

 És per tant obligació del nou regidor , escoltar la veu d’aquells que tenen coses a dir ,- la gent del món de l’art -, i actuar en conseqüència. No fer-ho i cedir al que a bon segur es trobarà al damunt de la taula, ja escrit i plantejat , seria un greu error , quasi tan important com dir sí a la programació artística de la nova temporada.

Fer-ne reflexió i actuar amb criteri, i si cal contundència , serà el senyal de que les coses poden anar per millors camins. La debilitat i el “bon rotllo” poden portar a la cultura mataronina en general, i a la plàstica en especial, a estavellar-se definitivament davant el mur d’incomprensió i incopetència que està essent durant masses anys , el mal anomenat  Institut Municipal d’Acció Cultural.

COL·LECCIÓ BASSAT .

ELS ANYS 70 ( II )

Encara que Bassat no s’ha pronunciat mai de manera taxativa en relació a quin és el seu artista preferit , no costa gaire pensar que aquest és en Josep Guinovart . La qualitat i especificitat de les peces que Bassat atresora de l’artista en la seva col·lecció indica que l’obra d’aquest artista depassa en aquest cas el nivell habitual d’obra de col·leccionista per endinsar-se en un estadi de feeling absolut , el que a bon segur va afavorir justament aquesta presència d’obres “especials” en la col·lecció.

Així si en Guino assolia paper de protagonista en la primera mostra , amb la seva figuració i la picassiana “Cursa de braus” com estrella , aquí ens ofereix una vessant molt més dura en aquesta la seva aproximació cap una mena d’abstracció en la que roman encara un component reconeixible que serveix d’esquer per submergir a l’espectador en el seu peculiar magma estructural en el que l’aparició d’elements del camp ( sorra , palla,  gra , llavors ...) accentuen un discurs intens i vibrant que s’amplifica fins el colpidor “Rostoll” (1977 ) , esdevinguda pal de paller de tot aquest segon tast. Un discurs que troba en el col·lage i l’alta capacitat de la sempre variada , i contrastada , paleta cromàtica  l’ idioma plàstic ideal per a desenvolupar el seu sempitern crit combatent.

Un crit combatent que apareix també en el cas de Joan Miró, ara sí que magníficament representat en la col·lectiva. Encara que el guaix “Osaka” pertanyi a una època molt repetitiva de l’autor en el que pertoca a gestos i iconografia , com per exemple l’ús permanent del seu nom matxambrat en el global de l’obra, la seva presència serveix de benvinguda a una atípica escultura ( “ Constellation silencieuse”. 1970 ) i  a un  magnífic i molt personal llapis acromàtic sense paper (1973) , que assoleix tota intensitat amb el simple traç del grafit , per esclatar amb la magnificència de “Tête” , un oli sobre cartolina ,  intens en el perfecte equilibri de densitats , impactant en el contrast cromàtic i esplendorós en la força visual i comunicativa. Una magnífica obra.

August Puig és el darrer dels artistes presents en aquest segon tast i la seva presència no solament és adequada per el seu nivell de qualitat , ans crec jo és totalment necessària i  didàctica , ja que lamentablement el seu nom es troba entre el bon gruix de grans artistes del segle XX que no han aconseguit un reconeixement popular.

August Puig va ser el primer abstracte del nostre país , isme al que va ser fidel tota la seva vida malgrat la importància en el seu entorn del surrealisme , tendència que mai va practicar. Una abstracció escrita , com molt bé diu Arnau Puig en el catàleg ,  servint-se d’una cromaticitat difusa, diluïda , escampada, plena d’imprecisions formals evocadores de l’imprecís voler i desitjar dels sentiments.

Unes obres atractives i seductores en la seva dúctil intensitat i que son la veritable sorpresa de la col·lectiva , en aquest gest sorprenent que tant bé practica Bassat , o millor dit Poch, i que ja efectuà en la primera exposició amb Brotat.

Una exposició dons de gran qualitat , molt valorable en la selecció i que determina de maner ben clara i difícilment la qualitat de la col·lecció Bassat  que , tast a tast , ens fa somiar en un Museu veritablement referent en le que pertoca a l’art català  de la segona meitat del segle passat.

PS.- La gent del Capgròs sempre a l’aguait encerta del tot en la reflexió al voltant de les activitats complementaries del Museu Bassat , a hores d’ara del tot inexistents . incideix en la necessitat de que a la Nau Gaudí “ passin” coses i així esdevingui en un far d’activitat cultural.

És aquesta buidor una absoluta realitat de la que ja n’ hem parlat diverses vegades , la darrera de les quals a l’entorn de les activitats electorals en que ningú va pensar en ella com espai idoni per a la presentació de l’àmbit cultural.

Un Museu no “s’aguanta” solament amb les comptades visites de la seva col·lecció. Cal activar un valor afegit que sigui motivant per la visita i que a més a més introdueixi al mateix en el teixit de l’activitat cultural de la ciutat , circumstància que no succeeix en l’actualitat en la que la Nau Gaudí és un “bolet” aïllat sense cap mena d’interrelació amb l’entorn cultural i artístic més proper.

No m’ho ha dit ni Bassat ni Poch , però estic en condicions  de dir que s’està treballant en aquest camí però s’està igualment a l’espera del nou regidor de Cultura per a tal de que mani en les relacions Museu Bassat / IMAC i faci que aquesta relació al menys sigui professional i no com fins ara en que l’IMAC s’ha dedicat a posar tots els pals a les rodes que ha pogut i a boicotejar descaradament el paper de comunicació del Museu , amb un exemple tant demostratiu com ho és el llistat de direccions del mon artístic i cultural de Mataró i entorn, amb unes facècies dignes de la més rància de les òperes bufes.

Però ja sabem que per que la cultura de la ciutat funcioni , i especialment l’artística , és imprescindible segar un bon grapat de caps de l’IMAC , dedicats essencialment a entorpir tot allò que no és del seu gust o la seva corda. Però serà valent el nou regidor per atacar amb fermesa , aquesta suplantació de poders?. esperem que sigui així

PEPE NOVELLAS

Encara que no pas de la manera que ens hauria agradat , i principalment de la manera que es mereixia, el nom d’en Pepe, Pepe Novellas  of course , ha estat actualitat cultural en aquests darrers mesos a Mataró. I el que és més important, ha estat actualitat artística.

La seva obra dominant a Can Palauet i a l’Ateneu , amb l’afegitó de l’espai Capgròs , ha servit per enlairar més encara el seu treball per aquells que el teníem molt, poc o gens conegut , alhora que ha estat del tot una sorpresa seguida de consagració per aquells a qui el nom , i l’obra , de Novellas sonava a estrany del tot.

Demà dijous, avui per a molts dels lectors d’aquets blog , i a Can Minguell a les vuit del vespre , ens reunirem els amics per parlar de Novellas i recordar fets, anècdotes , quadres , exposicions, efectes personals.....

Com no que m’agradaria molt que ens acompanyessis .

Potser , o millor dit, serà de totes totes una vetllada que crec valdrà la pena i ens servirà a tots per aprofundir en l’artista , el company , el mestre , l’amic....

Ja ho saps, està convidat . T’esperem.

COL·LECCIÓ BASSAT .

ELS ANYS 70 ( I )

Un dels grans punts de debat polític en els moments de gestar-se la possibilitat de que la col·lecció Bassat aterrés a Mataró, estava en el dubte de la qualitat de la mateixa. Un dubte esbombat per l’oposició malgrat les declaracions del tot positives d’aquells experts que la coneixien. Un dubte que va quedar esvaït en bona part en veure l’exposició inaugural i que ara ja desapareix de la ment de tothom en gaudir d’aquest segon capítol que depassa en qualitat a la magnífica mostra que encetava la col·lecció.

Segona exposició dons de la Col·lecció Bassat en l’esplendorós marc de la Nau Gaudí.
65 obres corresponents a 11 artistes , son les que serveixen per establir el primer tast dels tres que oferirà la Bassat al voltant d’obres que corresponen a la dècada dels setanta , una dècada cabdal per la societat del nostre país, i amb transcendència per arreu , i que artísticament  corresponen a un temps ple de canvis . Per un costat amb  l’arrelament d’un nou concepte lliberalitzat de l’art en el que es barregen l’art polític i social del moment amb un concepte cada vegada més evolucionat de l’art com element comunicatiu en un desvetllament desfermat d’un concepte més individualitzat de l’art , defugint d’un monolitisme estètic i estilista , per anar per uns camins més personals i individualitzats.

65 obres que conformen una magnífica exposició , molt millor al meu entendre que l’anterior. Ho dic no pas en un sentit global i absolut , ja que en un teòrica i hipotètica balança de vàlua , a bon segur els resultats serien parells i sí en el concepte global d’exposició com a tal.

Així si en la primera mostra ens trobàvem amb diverses obres aïllades , deslligades del conjunt total, amb un important valor per si mateixes però no establin quasi relacions amb les seves companyes , avui ens trobem davant d’un conjunt molt més monolític, parell en el concepte,  que ens permeten una visió conjunta del temps i del moment. Una diferència deguda a bon segur al fet de que mentre les primeres obres corresponien a obres adquirides a posteriori i per tant impossibles d’unificar en un sentit i criteri, ara ens trobem davant obres adquirides “in situ” , és a dir en el monet de la seva creació el que permet establir aquests visibles, o invisibles , lligams entre els treballs d’un mateix autor i amb els dels seus contemporanis.

Ara podem gaudir per ex, amb dos cares ben divergents del camp escultòric com és el cas de Marcel Martí , - que ens va deixar l’any passat  -, amb uns detalls d’aquest el seu informalisme de caire expressionista , que va de Boccioni a Moore, donant-li el seu toc personal. I que dir de la magnífica obra del valencià Andreu Alfaro en la seva sublimació del minimalisme cinètic. Una magnífica peça , el seu homenatge a Visconti , que esdevé una de les estrelles de l’exposició.

Pictòricament ens trobem davant d’una magnífica peça d’Erwin Bechtold , l’artista alemany afincat a ses illes i que segueix actiu als seus 86 anys (recentment exposava a la galeria Altair de Palma).

Una obra en l’entorn de les acotacions espai / temps , minimalista i gestual , ben entroncada amb les de Joan Hernández Pijuan , en una de les seves èpoques més interessants , al meu entendre , i de les que els vells afeccionats mataronins en tindran record per una magnífica exposició que es realitzà a la Caixa Laietana , quan aquesta es trobava encara als baixos de la Pça de Sta Anna , en la que es realitzà un personalitzat cartell i una serigrafia per a clients especials ( és a dir , que jo no ).

Antoni Clavé presenta una composició potent , molt a l’ús , que es pot equilibrar amb una magnífica intura a modus de maculatura de Tharrats , molt en el seu estil tatxista del moment , en aquest el seu peculiar domini dels entintats, encara que es tracti d’un oli sobre tela.

Maria Girona sublima la seva sensibilitat personal i especial, que bo és dir-ho també, a mi personalment molt poc em motiva , tot fent costat al seu marit Ràfols Casamada que esdevé una de les estrelles de l’exposició amb l’atinat conjunt de peces dels moment en que es fa palesa en alt grau aquesta recerca constant de l’autor envers l’equilibri. Un equilibri pictòric per un costat , amb una acurada distribució d’espais i volums , correlacionats per un joc cromàtic suau i sensual, però alhora contrastat amb un accent cromàtic quan s’escau. Una època aquesta , la de Ràfols Casamada , preparatòria per una següent època molt més intensa i incisiva , de la que a bon segur en tindrem ampla mirada en els propers tasts.

.....

( demà seguim ...)

CONSISTORI 2011

Tots aquells mataronins interessats en la política municipal intentem esbrinar, aquí i allà, aquell apunt que ens permeti aventurar per on aniran els trets en el que pertoca al proper consistori. Un intent tant complexe com l'abstracte de l'August Puig que podem gaudir a la Nau Gaudí.

Decidida ja l’alcaldia en mans de Joan Mora , ara ens queda veure com quedarà el cartipàs , d’impossible travessa a hores d’ara. Descartada la sociovergència ( Baron no està per la labor ) , ara queda el PPC com element clau. Govern de coalició?. ( penso que no ). Govern en minoria amb acords puntuals ?( a bon segur que sí) , encara que vistes les meves capacitats endevinatòries quasi poden apostar justament per el contrari.

Vistes les coses així, en quin cistell caurà Cultura?. Difícil és endevinar-ho, i més encara qui pot ser el regidor de torn. Perspectives dons que no son gens afalagadores encara que en darrer document de CiU aposta per el Museu Bassat , el Museu del Gènere de Punt i el Nou Monumental , però queda encara molt poc establert l’encaix ( necessari per altra part ) entre el fer públic i el privat.

Qui serà dons el nou regidor de Cultura? I el director de l’IMAC ?. Quina serà la política expositiva ?. Ves a saber , encara que per l’ambient artístic es feia broma al respecte de que si hi ha pacte amb el PPC potser la que dirigiria tot el camp artístic seria Marta Teixidó, el que permetria un canvi si més no peculiar.

I parlant de rumors m’han arribat dos apunts que bé val la pena comentar. Per un costat se m’assegura la renúncia de Carmen Esteban i per tant el manteniment de Carlos Fernández com a regidor ( qüestió de supervivència ? ) i per l’altra que a posteriori de rebre l’acta de regidor qui dimitirà serà J.A. Ciller per ser substituït per Núria Aguilar. La política és la política , i més a l’oposició.

Es confirmaran els rumors?. El temps ho dirà, però a hores d’ara és per dir allò de que si non è vero , è ben trobato.

EXPOSICIONS. DEL PRESENT I DEL PASSAT

Una gràcil criatura es cimbreja tot gronxant-se en un racó mentre és observada per un munt de menines de tota mena que alhora tafanegen un paisatge mediterrani que ,casualitat o no, té un dúctil perfil femení.   Més enllà la figura d’un torero que curiosament també es molt semblant al personatge que xerra amb Einstein , remira embadalit un relleu de subtils textures  que alhora son admirades per unes sensuals i seductores figures femenines de traç i caràcters felins.

Tot això i molt més s’aplega en el sempre atapeït estudi d’en Josep Mª Gomis, aquest escultor, dibuixant, pintor.., artista en una paraula, que després d’uns temps silenciosos es llença ara desfermat a proclamar als quatre vents la seva veritat artística i creativa i que es presenta amb el seu excel·lent fer en el sempre exigent espai de Can Caralt.

Posseïdor d’una acurada formació, molt destre en l’ús de la tècnica  emprada sempre com a mitjà i mai com a finalitat , Josep Mª Gomis entén molt bé que l’art és mitjà per transmetre sensacions i molt especialment emocions. Que cal fer viure el més íntim per assolir la sempre desitjada comunicació creativa, somni final de tot creador.

Observador dels demés i d’ell mateix , Josep Mª. Gomis se’ns presenta en la seva nuesa oferint les mil cares del seu fer: Sensible, dolç, irònic, mordaç, sensual, agosarat , tímid, juganer.... Diverses cares d’un polièdric creador que ha entès com pocs que tota creació per a ser reeixida li cal sempre una bona dosi de misteri. Aquell que sempre està present en els seus treballs , aquell que és un goig descobrir. Aquell que sembla amagar-se rere la mirada d’un artista massa temps reclòs i del que ara és un plaer gaudir-ne amb intensitat en la seva plenitud.

Aquest és el text escrit com a presentació de l’exposició que el bon amic i escultor , en Josep Mª Gomis, ens ofereix d’ençà la setmana passada al Museu Arxiu de Llavaneres, un text que una vegada vista la mateixa ens fa avinent que la vam encertar amb aquestes paraules.

Ho  dic ja que l’exposició és una nova demostració del magnífic moment creatiu en el  que es troba l’autor. Alliberat del tot d’una cotilla invisible que l’empresonava , Josep Mª Gomis es dedica simplement a fer el que li dona la gana. Afermat en un llenguatge tècnic que domina sense escarafalls , presenta allò que li es escaient en cada moment. Així al costat de peces de gran profunditat , ens presenta  altres més simples però no despullades de qualitat , quan no aposta per una fina ironia que accentua la seva intenció comunicativa , confegint un tot que fa de la seva exposició , no una gran obra mestre , però sí un espai del tot recomanable tant per l’aspecte artístic com per el sensitiu i l’emotiu, demostrant un cop més que en Josep Mª Gomis ha deixat de ser allò que semblava ser , - un escultor de sants -, per ser un artista amb tots els ets i uts .

Una exposició de recomanable visita que certifica el magnífic moment d’un autor al que ja no hem de perdre de vista .

Josep Mª Gomis. Escultures i dibuixos
Museu Arxiu de Llavaneres. Del 27 de Maig al 26 de Juny de 2011

RETORN AL PASSAT

Hi ha exposicions que ens retornen a uns temps que un pensava haver deixat definitivament enrere. Son uns retorns  a la vella “Anticus” al Pla d’en Boet, amb la Sra Recto i les seves antiguitats reals i les antiguitats en forma d’exposicions amb els noms de Domingo i cia. O a “Studium 48” al carrer de Sant Josep, o a Tot-Art al Torrent, amb aquelles imfumables fagedes d’en Jordà o les carrinclones composicions de gerros, llibres o violins. Estampes d’altres temps que un creia del tot finiquitades. Però es veu que no. Diem això ja que en aquests dies Gal-Art i de la mà del pintor Miquel Güell ens retorna a aquelles mirades que un creia ja definitivament perdudes.

Així és. Miquel Güell, artista que està en la vuitantena entén l’art d’aquesta manera. Així l’ha sentit , així l’ha viscut , i com no , així el plasma. I com que en aquestes edats no és pas qüestió de canviar ens trobarem aquí amb tot el classicisme del món , amb uns treballs que no son pas un prodigi ni d’imaginació, composició ni tècnica, i que sols poden ser acceptats per aquells a qui el rellotge de l’art s’hagi parat ja fa molt de temps.

Però com que es veu que d’aquests ni han molt més dels que ens pensem, que segueixen extasiats davant d’un plec , la burilla d’una cigarreta o d’un all , una ceba, o d’un cogombre , ves a saber si dels tòxics ,- i valgui aquí tota la intenció de la comparança -, hi hauran espais comercials que en tindran cura per exposar-lo , fet que sempre ens doldrà però a l’hora entendrem ja que l’art a més de cultura és un negoci, encara que a vegades ningú vulgui veure aquesta cara del mirall.

Miquel Güell.- “Realisme Artístic”

Gal-Art. Del 25 de maig al 15 de Juny de 2011

IL·LUSTRES DESCONEGUTS

Ahir en el diari , en tots els diaris, apareixien dos protagonistes mataronins. Un ho feia de manera directa i personal i l’altra de manera més desapercebuda, però tots amb pes específic. El curiós del cas és que ambdós son uns perfectes desconeguts en l’àmbit de la seva ciutat i per tant els seus fets no tenen el ressò que mereixen  per el seu paper.

De tos dos n’he parlat alguna vegada i puc dir que he aprés molt i molt xerrant amb ells. D’un encara puc seguint aprenent , i espero fer-ho, com és el cas de Ferran Ruiz , de l’altra malauradament ja no, dons ens va deixar a fins del 2009 , en Francesc Bas.

En Ferran Ruiz va ser notícia ja que va ser anomenat nou President del Consell Escolar de Catalunya , un títol i un indret en el que es discuteix tot el que pertoca a l’ensenyament del nostre país i per tant , malgrat que com tants òrgans tenen un paper essencialment consultiu ,  podem dir que el futur del sistema educatiu està en eles seves mans en el que pertoca a direccionar els vectors educatius de la manera més adient per que , en aquest cas la Consellera , actuï en conseqüència.

En Ferran Ruiz és una eminència en el tema educatiu. Especialista number one en això de les TIC és respectat i admirat allà on es demana la seva presència per fer conferències al respecte , que són molts i importants llocs.

La foto amb la que il·lustro aquestes paraules correspon al Canal Parlament , ja que va ser escollit per unanimitat de tots els grups parlamentaris per servir d’assessor al respecte de la llei d’educació. Un nivell que queda demostrat amb la fita de sr guanyador del premi Enersis o en el fet de que Miquel Roca Junyent fos qui prologués una de les seves darrers conferències.

Un home respectat per tots , reconegut per arreu i que aquí , a casa seva , mai ningú l’hi dit ni demanat res de res.

Certament a vegades som capgrossos.

L’altra cas és el de Francesc Bas. Aquests dies ha tornat a ser notícia de primera plana econòmica el desgavell de Ruiz Mateos i Clesa que l’està portant a la seva desaparició i amb ella podria arrossegar a la mítica marca de Cacaolat.

Dons bé, el famós nen de Cacaolat amb l’ampolla sota el braç, és obra d’aquest mataroní , com dèiem desaparegut fa poc més d’un any, i que ha estat un dels grans dissenyadors gràfics del país, quan d’això del disseny ningú en parlava , i alhora ha estat un gran artista.

Per això avui vull reivindicar de nou el seu paper i l’obligació d’una ampla retrospectiva en la que al costat dels seus impecables i personalíssims paisatges poguéssim descobrir aquesta faceta de publicitari tant desconeguda per a tots.

Ferran Ruiz i Francesc Bas , dos noms il·lustres en el seu camp, que alhora , i lamentablement , són uns il·lustres desconeguts a casa seva.
Encara estem a temps de remeiar-ho.

MARC PRAT / OBERTURES

PREMI BANCAJA DE PINTURA

Marc Prat amb l’obra “Obertura I” ha guanyat la XXXVII edició del Premi Bancaja de Pintura , dotat amb 12000 euros i que és el més important del País Valencià i un dels de més anomenada de tot l’estat.

Un premi que compta amb una altíssima participació i que té com a cirereta el que l’exposició de les obres seleccionades es realitza ni més ni menys que a l’IVAM , amb durada dels mesos de juliol i agost.

No tenim imatge de l’obra guanyadora per el que reproduïm el seu treball amb la Nau Gaudí de protagonista ( de la que en soc joiós propietari ) i la del catàleg de la seva exposició a Vilafranca , que per cert un va tenir l’honor de prologar  com ja havia fet en altres ocasions , per no dir de les vegades en que he tingut el plaer de fer-ne presentació de les seves exposicions.

Vagi des d’aquí la més gran de les felicitacions que estic convençut anirà acompanyada de la de tot el món de l’art local on Marc Prat té gran estima.

Un important èxit individual d’en Marc , però del que hem de gaudir tots aquells que l’hem vist néixer i progressar.

Moltes Felicitats.