PINTURA, OH LA PINTURA !!!. SOTA MÍNIMS

 Els creadors quan assoleixen aquesta consideració en majúscules son capaços de tractar la seva especialitat en les seves més diverses vessants, però entre ells sempre n’hi ha una que correspon exactament a la seva “veritat” més estricta  i serà aquella en la que aconseguiran la plenitud personal, i com no la comunicativa, que a fi de comptes signifiques la raó i la conseqüència de l’art. 

Un músic és capaç de tocar més que correctament els més diversos instruments, però n’hi ha un en el que assoleix l’excel·lència. L’escriptor pot tocar els més diversos pals literaris  però serà sols en un d’ells quan es sent plenament realitzat. I justament el mateix succeeix amb els artistes , podran treballar diverses idiomes i emprar les més diverses tècniques , però serà sols en una determinada actitud que assoliran la seva veritat artística.

Qui hagi seguit el caminar de Teresa Pera a través de les seves exposicions ( Museu Monjo. Maig 2013 / La destil·leria . Desembre 2014 /Can Caralt. Llavaneres . Setembre 2015 .Col·legi d’Aparelladors 2015), no tindrà cap mena de dubte de que Teresa Pera és en ànima i essència, pintora, i és en aquest camp en el que sublima el seu missatge vital que justament troba en la plàstica pictòrica el camp abonat a la més desfermada de les seves dissertacions sensitives.  El seu políptic dedicat al seu mestre, mentor i amic, Alberto Gonzalo, n’és la demostració més fefaent. Una obra rotunda, mesurada i meditada que esdevenia veritable obra clau per entendre  la veritat plàstica i pictòrica de l’autora.

Ara però, tres anys més tard, ens trobem a La Destil·leria amb una creadora desorientada, meliflua, preocupada més per estar en l’ona de la mediocritat del concepte que no pas en la recerca potent de la seva expressió. Absolutament allunyada de la frase de Zóbel amb la que definíem la seva primera exposició : “Ver lo que ve, y pintar lo invisible del leve estallido”, Pera ha esdevingut una simple aprenenta a la que no s’endevina futur immediat.

És lògic que un, que estava encisat amb la seva creació, es pregunti com ha pogut ser aquest trencament amb un fer i un llenguatge creatiu en el que tot encaixava com anell al dit,  per anar a conrear les antípodes, i un no troba cap raó més poderosa que el fet de la seva entrada com a  professora ajudant a la facultat de Belles Arts.

Un indret ben curiós aquest, ja que en ell s’evangelitza més en la teoria conceptual posant l’accent en l’estètica, sempre que no caigui en decorativisme o bellesa, més propers a uns camps filosòfics que no pas en els fonaments acadèmics ancestrals, i en el que s’ha arribat a dir a professors  de tècniques pictòriques que allò era un perdre el temps, que la pintura era cosa del passat i que seria millor la seva desaparició voluntària que no pas la seva erradicació per ser element retrògrad indigne d’ocupar espais de docència.

Teresa Pera ha entrat en aquest mon del “conceptualisme” i amb la fe del convers ha renunciat al passat , i per tant al seu propi jo, per seguir al guru de torn i així avui  en aquest Sota mínims” a la Destil·leria presenta les seves raons que tal i com s’explica en la informació que publica la galeria responen a això:
“Durant el procés de creació, Pera s’ha aturat a reflexionar més que ma i sobre l’entorn. Preguntes com ara què persisteix de les substàncies que desapareixen, com es poden optimitzar els recursos o com canvia la percepció de la natura i el paisatge, han quedat plasmades en totes les seves obres.

«Sota mínims» pretén anar una mica més enllà de la reflexió ecològica i les qualitats narratives o estètiques. I per això també vol establir un paral·lelisme amb la condició de l’artista, professió que sovint es troba en situacions de precarietat. En definitiva, l’exposició és una invitació a dialogar amb l’espectador sobre un lloc i unmoment compartits. Sobre la idea d’una mala utopia, com diu Edgar Morin, que s’instal·la a poc a poc en l’imaginari de les persones. Sobre un territori que no pot quedar erm”.

Així, tal i com segueix explicant la informació oficial,” L’exposició s’articula a través d’instal·lacions, escultures i làmines cal·ligrafiades. L’aigua, el temps i el lloc modifiquen totes les obres. El metabolisme orgànic i el moviment aquós es fan evidents tant a les pintures com als objectes.

El caràcter performàtic de l’exposició és una de les raons per les quals Teresa Pera ha realitzat in situ algunes de les obres.”

I per tancar el cercle es presenta una obra que ha estat al taller de l’artista els dos últims anys i  s’ha anat esborrant amb l’acció de la humitat i les condicions a què ha estat sotmesa durant aquest temps.

Una exposició aquesta absolutament descompensada que com si d’una fibril·lació auricular es tractés fa que aurícules i ventricles no bateguin al mateix ritme i la intensitat del concepte, prou vàlid, no es parell a la intensitat de l’obra que el representa. Una obra que de tan aquosa, s’esvaeix, s’evapora i no deixa petja en el pensament i el record de l’espectador.

Potser per això , i en el convenciment de que Teresa Pera és una bona artista, m’imagino el mateix joc conceptual expressat mitjançant plàstica pictòrica  en l’evolució de la Teresa Pera de fa tres anys i crec que no hi ha color, millor dit, sí que hi ha color, molt color, i subtilitats , pinzellades, gruixos i textures. Hi ha pintura.

Pintura, OH! La pintura, a la que volen matar i segueix més viva i necessària que mai, una pintura a la que segur tornarà Teresa Pera, massa bona artista per perdre’s en bajanades puerils com les avui ens presenta.

BIENNAL TORRES GARCÍA ( i V).- SELECCIONATS

Dèiem en el primer d’aquest sèrie de posts que enguany la Biennal no destacava per el nivell mig de qualitat, al menys en el que fa referència a les quaranta obres seleccionades. Desconeixo el nivell de les dues centes i escaig que es van quedar a la prèvia però confio absolutament en la vàlua del prestigiós jurat i per tant calculo que entre elles no hi hauria cap tresor amagat.

Entre les que han arribat a la vista dels espectadors, hi ha dos grans decepcions ja que les obres presentades no estan ni de bon tros al nivell de la seva qualitat com son els casos de Núria Guinovart i Gonzalo Elvira. 

De la resta poca cosa a remarcar.  De totes elles, sols l’obra de Martí Font Segú ( fotografia superior), mereixeria al meu entendre una major atenció essent digne al menys de ser guardonat. Una peça atractiva, molt ben treballada i que presenta interrogants, un fer poc habitual en aquesta edició. 

Al seu nivell també estava l’obra d’Alba Milán Sánchez,( imatge adjunta) a la que uns desajustos tècnics limitaven la seva força i poder d’atracció.

Fora d’elles , cal parlar del geometrisme ben realitzat i equilibrat d’ Aureliano Alfonzo, el joc geomètric cromàtic de Clara Isabel Arribas Cerezo, la frescor de Blanca Gibert , trencant les seves habituals horitzontalitats, el bon fer d’Adrián Jorques Tortosa i  l’afany purista perfeccionista de Jaume Pérez Cremades.

Tot en una edició més d’aquesta biennal plenament afermada en el context plàstic del país i de la resta de l’estat i a al que manca tan sols un petit salt per ser ja un concurs de referència generalitzada.

Amb les meves felicitacions   a l’organització vagi l’esperança i el desig d’una novena edició molt millor que no pas l’actual.

BIENNAL TORRES GARCÍA ( IV ). ARTISTES LOCALS SELECCIONATS

Parlo de memòria però crec que no vaig errat si dic que aquesta és l’edició en que més artistes locals han estat seleccionats. I a més ho han estat amb peces que responen perfectament a la seva personal idiosincràsia pictòrica i sense haver fet concessions ni al premi ni al jurat . I ho dic així ja que generalment molts son els creadors que modifiquen lleugerament les seves lectures creatives segons la tendència general del premi o el jurat que el qualifica, apropant-les als seus particulars gustos més a l’espera de la recompensa econòmica que no pas a la recompensa creativa de ser seleccionat per el seu treball.

GLÒRIA BADOSA ( “F 1419” . oli sobre tela  162 x130 cm)

presenta una abstracció plenament emmarcada en la seva línia de treball actual  submergida com està en el camp de l’abstracció poètica. La seva obra “rafoleja” el que no és pas un defecte i sí una demostració del nivell que està assolint en aquest camp. El seu blaus, molt ben compensats amb una parell d’espurnes ataronjades, que equilibren la peça , creen una ambient enormement atractiu que potser té el defecte d’un cert decorativisme. Queda clar que el següent pas és “endurir” l’obra per seguir avançant en aquesta línia en al que sembla haver trobat definitivament la seva raó artística.

ANNA DE  JAIME ( “Metafísica de la Ausencia. Primeros principios en al consideración del intersticio y las posibilidades “. 162 x 162 cm)

Fa el salt al buit amb aquesta obra  ja que fins ara, o al menys públicament, mai havia presentat obra de mides tan grans. I fa al salt amb total desinhibició i un domini de les mides i l’equilibri que suposen prou escaient.

L’obra dintre de la seva estilística actual aguanta la mirada però queda una mica mancada d’una major consistència fet al que ajuda un cromatisme massa decoratiu. Ens imaginem la mateixa obra amb un treball de negres i grisos i creiem hauria estat molt més impactant. Aquesta certa baixada de pistó de caire decoratiu, i el títol son sens dubte el pitjor d’una obra que marca clarament el progrés de futur d’aquesta artista que s’està justament llaurant un nom en l’ambient local.

JORDI PRAT PONS ( “Deixalleria 2015”. Collage i oli sobre lli 150 x 120 cm)

Els artistes professionals mataronins no tenen per costum acudir a la convocatòria de la biennal. Ho van fer més abundantment els primers anys, però en els darrers edicions semblen defugir-la a bon segur per la por de la no selecció i el que podria significar per la seva carrera local. El cert és que és absurd ja que la cura de l’organització ha estat absoluta en tots els anys i mai s’ha filtrat cap nom, però..

Jordi Prat defuig d’aquestes misèries  i encertadament crec jo, cerca més la validació del jurat amb el que significa, que no pas la por de no assolir glòria efímera , i presenta en aqueta ocasió una obra habitual en ell a l’entorn de la seva estilística “vintage”. Una obra efectiva i molt ben treballada. , amb un cert grau de dificultat superior a les molt conegudes series de “botelles” o “xapes”. Potser a l’entorn del que significa un concurs, hauria estat més impactant qualsevol dels seus treballs sobre obres de grans artistes, però Prat , i tindrà raons més suficients que no pas les meves, ha apostat per la seva línia tradicional, i ho ha fet amb encert i èxit.

ITA PUIG. ( “Constel·lació 2/19”. Aquarel.la, tina xina, llapis i retolador sobre tela 114 x 162 cm)

Agradable sorpresa el retorn creatiu d’Ita Puig més centrada darrerament en altres activitats. En aquesta obra seleccionada, Ita Puig manté el  seu idioma creatiu contemporani en la seva plenitud, en aquesta invitació permanent a retrobar-nos amb nosaltres mateixos i en la recerca constant de la serenitat interior. Una obra absolutament introspectiva en  la que és difícil penetrar per manca de pistes clares, potser per desig de la mateixa creadora que ens invita d’aquesta manera a plasmar encara que sigui metafòricament el nostre propi interior.

Obra ben característica de l’autora de la que celebrem el retorn actiu a casa nostra.

JAUME SIMON (“Territori cromàtic” Acrílic sobre paper 162 x 162 cm)

Jaume Simon presenta la única obra de caire conceptual, no pictòrica exhibida a la Biennal. Quatre escaires de colors emmarcant el buit, esdevingut espai físic en la paret que els sustenta. Un joc provocatiu marcant la pintura no com a “presencia” i sí com “absència” i redireccionant reflexions envers obres mestres com pugui ser el quadrat blanc sobre blanc de Malèvitx.

Una aposta , aquesta , que no es pas novedosa, i fins i tot el mateix artista va fer la mateixa juguesca en el Concurs d’escultura de la Fundació Vila Casas essent igualment seleccionada.

8 BIENNAL TORRES GARCÍA. ( III ). GUARDONATS

FERNANDO DÍAZ GE (1961) . Resident a Alcobendas

Guardonat per  “Nuevo catecismo” un collage i dibuix sobre paper de  mides 84 x 150 cm.

Encara que he dit per activa i per passiva que m’agrada molt la obra guanyadora de Mònica Vilert, d, haver estat jurat del premi el meu vot hauria estat per Díaz Ge i la seva obra

 Una peça de molta intensitat i densa lectura conformada per 40 porcions individuals, cadascuna d’elles amb una gran dosi de seducció i misteri, en la com si d’un multi escàner cerebral es tractés, dissecciona amb rica i peculiar iconografia els petits detalls del seu peculiar món plàstic que m’apropa i em retrotrau a figures com Zush, o molt especialment el sevillà Gordillo.

JOAN ILL GARCÍA (1954) resident a Barcelona

Guardó per a l seva obra “Natura morta” , una tècnica mixta de fusta, tela polièster i pintura de 162 x 120 cm.

Ill especialista en treballar sobre límits pictòrics especialment en el que pertoca a la llum i la transparència., ens ofereix ara una seductora aposta dinàmica establerta en base i fonament a una geometria pictòrica molt en l’aire del vell informalisme en la seva vesant poètica que a través de la malla que cobreix la tela agafa un dinamisme i un ritme seductor que supera el trompe l’oeil en el que podria caure. Interesant.

JO MILNE  (1966)  Resident a Barcelona

Guardó per l’obra “Fossil Founding XIV”, un acrílic i oli sobre mylar i fusta de 140 x152 cm.

Jo Milne era a bon segur una de les favorites del concurs, tant per el seu currículum, com per el fet de que ja l’hagués fregat en la passada edició i fins i tot per circumstàncies emocionals personals que també entren en consideració en al deliberació de qualsevol jurat. Però si bé la proposta feta per l’artista en aquest el  seu a viatge per materials translúcids, creant tot un univers que levita impulsat per la força centrífuga del cosmos, proposta en la que es  mou darrerament, és interessant, el cert és que alhora es repetitiva amb unes visualitzacions identificadores marca de la casa però ja vistes en demesia en altres concursos i exposicions.

Proposta interessant però més que coneguda en el que pertoca a filosofia, ritme i cromatisme.

JOSÉ LUIS PAZ FO (1977) resident al Masnou

Guardonat  per “Ausencia fragmentada”, un esmalt i tinta sobre fusta de 94.1 x 119.6 cm.

Paz Fo, signava simplement FO quan fa uns quinze anys va exposar alguna vegada a l’Ateneu Laietana. Per un llavors mantenia una plàstica estructurada en la repetició rítmica i asincrònica de números o elements, amb un tracte molt directe i gestual, amb l’ajut de gruixos i color.

Ara per el vist amb l’obra guardonada segueix amb la sistemàtica reproducció però en comptes de donar primacia a l’objecte individual, el dona a l’obra en conjunt a la que en aquest cas la dota de ritme i sensualitat mitjançant petites pinzellades individualitzades , quasi inexistents per se, però d’una gran efectivitat en el conjunt global. 

Estilística de seducció visual important en aquest cas en l’ abstracció, com també succeeix en la figuració, com és el cas d’altre obres de l’artista.

BIENNAL TORRES-GARCIA. ( II ) OBRA GUNYADORA

El jurat del 8 Premi de Pintura Torres García - Ciutat de Mataró, composat per  Gloria Bosch, Antoni Luis, Maria Palau, Pilar Parcerisas i Arnau Puig ha proclamat guanyadora entre les 255 obres presentades  l’obra “Sense títol” de Mònica Vilert.

Una obra que respon perfectament a la realitat de la més darrera evolució d’aquesta autora mataronina, més coneguda en el nom que no pas per la seva presència pública a la que es reticent en conseqüència  una treball tant silent i pausat com constant i reflexiu.

L’obra guanyadora és un esplèndid treball ple de subtilitat en el que les textures i el treball matèric i cromàtic portat al límit, expressen el darrer pas d’una artista com n’hi ha poques a  la ciutat.

Un treball poètic estructurat en els límits pictòrics , amb un retorn a aquelles ceres que amprava en els seus començaments. Un treball simfònic en la diversitat cromàtica a l’entorn del que teòricament sembla un monocromatisme. El detall de l’accent en tal o qual nota, sempre en la recerca màxima de la sensibilitat creativa i alhora de l’espectador. Una obra de recerques que intentant trobar-se a si mateix, acaba trobant-se a un espectador que queda enganxat en la subtilitat de la xarxa emotiva que genera. Una gran obra sens dubte

Corria l’any 1988 quan Mònica Vilert era ja la més jove seleccionada per la que després ha estat exposició mítica de Dürnau. Cursava per un llavors tercer curs de Belles Arts. En el pertinent catàleg, dèiem llavors del seu treball “ Treballa la tela amb compartiments inter relacionats. Uns espais que de per se ja tenen vida pròpia, però que aconsegueixen la seva plenitud amb l’ajut de la resta de l’obra que la complementa alhora que li serveix per establir una relació de prioritats  que marquen el ritme del conjunt. Ja sigui a través de la pintura, la tècnica mixta o el col·lage, l’autora concreta una poesia visual, en la que el gest, el color i la sensibilitat tenen el suficient pes propi com per que malgrat les evidents referències facin del seu treball un element  personal altament respectable. El seu decorativisme, que n’és conseqüència i no pas defecte, ajuda a fer més dúctil el seu treball  que ja és ara de gran intensitat i bellesa plàstica. Per tot això i per la seva joventut, el nom de Mònica Vilert és nom a considerar”.

Una evolució amb punt àlgid amb la seva exposició “6 sentits” celebrada conjuntament a Tertre i la sala de la caixa Laietana. Corria 1991 i l’autora tenia tant sols 25 anys i esdevenia una de les grans promeses de l’art català contemporani. L’exposició “Terrera” de 1999 a Can Palauet ho confirmava. D’ençà llavors un silenci captiu motivat per raons personals i la desaparició pública amb petites presències puntuals com per exemple la del seu incomprès cartell de Santes després d’una aspre polèmica anterior, i  la darrera mostra fa unes temporades a la sala d’Aparelladors.

Ara, sortosament , el seu triomf a la Torres García torna a situar a Vilert sota el focus i això és una grandíssima notícia. Ho és per el d’afirmació del seu treball al que ha estat fidel a les verdes i a les madures i per el fet d’obrir els ulls a la ciutadania de la realitat d’un art sensible, emocionat i emocionant , en una contemporaneïtat absoluta, lluny de la fullaraca del MAC, i que en el recolzament a aquests autors i al seu treball és per on ha d’apostar la Cultura local.

Ara Vilert assoleix amb aquest premi el reconeixement públic i dels saberuts de l’art  (un jurat d’altíssim nivell), de la vàlua del seu treball. Esperem que no sigui un simple foc d’encenalls i desperdiciem de nou la vàlua d’una gran artista que ha estat merescuda guanyadora d’aquesta Biennal. 

I jo que me n’alegro.

8 PREMI DE PINTURA TORRES GARCÍA- CIUTAT DE MATARÓ 2019 (I)

Corria començaments d’abril quan vaig assistir a les deliberacions del jurat de la biennal Torres García. Ho vaig fer com ho he fet en quasi totes les edicions, convidat per la gent del Sant Lluc com a pare putatiu que soc de la Biennal.

Sempre he dit que seria magnífic, i una gran lliçó d’art , filmar el making-off del veredicte. És una constant lliçó de sapiència artística i de coneixement dels autors i de les seves obres. I a més , potser, s’arribaria a fer entenedor del públic en general, el per que d’algunes decissions en els veredictes finals.

Qui ha estat de jurat en concursos d’aquesta mena sap que la dinàmica no deixa de ser curiosa. De bon començament es forma un grupet de destacats, entre els que sembla albirar-se que la lluita serà d’entre un o dos dels mateixos, però arriba un moment en que un comentari, un detall, una puntualització, ho capgira tot  i mentre uns pugen, altres baixen en les apostes i de cop i volta apareix el tapat que va agafar preeminència i acaba imposant-se en l’esprint final, a voltes amb veritable foto finísh. Així ha succeït a totes les edicions, potser amb l’excepció de la primera en la que el cubà Gustavo Díaz Sosa va ser dominador des del primer instant.

Potser per això vaig posar-me molt nerviós quan vaig observar el llarg esprint de Mònica Vilert que anava acostant-se a la primera plaça amb una obra sense fissures ni enemics, mentre que en els seus rivals apareixen discussions conceptuals que els anaven restant punts. Quan va caure la maça del veredicte final vaig respirar alleugerat i content.

Content i satisfet personalment doncs he estat un fidel defensor de la gran vàlua de Mònica Vilert, una artista en bona part maleïda, a la que vaig fer confiança d’ençà la vaig descobrir a Foment Disseny amb Rovira Brull i els treballs de “Joc d’Armaris” i “Ous de Pasqua” el que va fer que fos la seleccionés per la ja històrica exposició de Dürnau (1988) , fa més d trenta anys, essent la més jove participant.

Content per ella ja que autora de treball silent i callat, però enormement potent en qualitat i coherència, mereix abastament sortir d’aquest silenci captiu generat al seu voltant que l’ha convertit en una artista reconeguda i respectada en el món de l’art local, però alhora inexistent en el global de la ciutadania.

I content com no, per la Biennal  que afegia al seu palmarès una obra d’altíssima qualitat, sensible i subtil ad limitum , que podria agradar o no però que inquietava i tan sols a vol ras mereixia el màxim de respecte.

Per això vaig acudir esperançat a l’acte públic del veredicte, esperant la resposta general que va ser, com no podia ser d’altre manera, de satisfacció per l’obra guanyadora , amb les pertinents objeccions a la falla, com succeeix en tots i cadascun dels concursos que es celebren per arreu.

255 van ser les obres presentades al mateix , corresponent a artistes de molts diferents països , encara que residents tots ells a l’estat espanyol, com marquen les bases, amb un escampall de procedències que avarca tota la geografia espanyola. Així entre els 40 artistes finalistes, a més dels catalans , n’hi ha de Madrid, Màlaga, Canàries, Zamora, València, Bilbao, Múrcia, Alacant, Astúries, Almeria i Mallorca, el que demostra la importància estatal que ha aconseguit el concurs amb tant sols 8 edicions a les seves esquenes.

Unes obres que en el que pertoca a les quaranta finalistes , presenten un nivell clarament inferior a d’altres edicions, en especial a la darrera que va ser la millor de totes les realitzades. Ha disminuït el nombre de treballs de caire constructivista, mentre que la figuració segueix a la baixa, amb una presència minsa en nombre i qualitat.

En propers posts farem anàlisi detallat d’obres guardonades, artistes locals i resta d’obres seleccionades.

(les imatges han estat extretes de les xarxes socials)

LU BRUNET. CONSTRUINT PAISATGES

Lu Brunet , l’artista que ocupa aquest mes les parets de l’espai capgròs, és un filòloga barcelonina que després de molt anys dedicats a l’ensenyament , el 2005 va descobrir quasi per casualitat,- segons ella mateix afirma-,el món de l’art  i d’ençà aquell moment s’hi ha endinsat en plenitud, encara que han estat escasses les seves exposicions individuals. És doncs en aquesta posició de nouvinguda  a l’art, i no sota cap altre, que caldrà establir la paramètrica de judici al respecte d’aquesta exposició.

Formalment l’exposició cau en els defectes  en els que cauen el 99% d’artistes novells, com son la saturació per un excés important d’obres presentades i la manca d’un fil que lligui l’exposat.

Mai he entès per quins set sous, els artistes novells, per tant aquells que haurien de fer una més estricte selecció prèvia, tenen per costum exposar quanta més obra millor. La raó a bon segur és la inseguretat i la manca d’autocrítica i d’autoconeixement de l’obra per saber quina és la millor cara  i com si esperesen que fos el públic que amb la seva resposta dictamini la cara i la creu d’aquest caminar iniciàtic. En aquets cas, sobra una tercera part de les obres presentades ja sigui per que no aporten res al conjunt, ja per que amb l’enfarfegament que provoquen no permeten que respiri el conjunt de l’obra el que perjudica greument a les obres de més qualitat.

Igualment és molt important entendre que una exposició és com un poema, una cançó o un capítol d’un llibre i per tant tot el presentat ha de tenir una coherència en la lectura  i si bé es possible una diversitat el que no ha d’existir mai és una disparitat de formes, conceptes i idees fet que si succeeix en aquest cas.

Però aquests defectes es curen amb el temps i l’experiència , l’important és el concepte plàstic que vol mostrar l’autora. La disparitat de la que parlàvem abans denota el dubte interior de la creadora que no acaba d’establir el concepte mare del seu fer. Certament el color és el que marca el ritme i la cadència pictòrica, però ho fa sense la definició de quin és l’element solista. 

Lu Brunet sembla decantar-se per l’abstracció  però la seva obra és en canvi figurativa en l’interior , figuració que en algun cas es predominant. I encara que intenta treballar amb superfícies simples, amb intensitat cromàtica, creant espais volumètrics que estructurin l’obra, manca encara el sentit global de construir fonamentant-se en el color, establint-se en un diàleg de contraris que serveixi per reflectir millor la seva personalitat creativa.

No com ara, en que les obres semblen acabar-se per esgotament i de manera totalment lliure. L’obra ha d’estar en el cap de l’artista des del moment en que la comença i ha de crear les tensions pictòriques necessàries per gestar de manera ordenada el procés creatiu.  Fer que ara per ara no posseeix encara la pintora.

Però com dèiem al començar l’obra de Brunet sols pot ser jutjada en fonament a questes beceroles artístiques en les que es troba. I mirant més enllà és pot albirar un futur millor. Cal essencialment una definició de principis i afermar-se en els mateixos. Igualment cal polir diversos defectes compositius i tècnics i cal treballar molt més, per no quedar-se en una obra teòricament “bonica”, estètica i decorativa i fer el pas més enllà que és l’obra que impacta i neguiteja.

 Jo la veig en el camp d’una figuració abstractiva, en la que podria tenir punt d’exemple i focus d’atenció en noms com de Stäel o Caneja, amb aquest paisatge de síntesi que enamora i neguiteja. Però per això falta humiltat, treball i dedicació, elements que Lu Brunet, intel·ligent com és , a bon segur sabrà adaptar al seu propi tarannà i que ens podrà permetre en una propera ocasió tenir una valoració molt més positiva del seu treball.

MARTA DURAN. JARDÍ PINTAT

Em sembla que hom estarà d’acord en afirmar que Marta Duran és una dels grans artistes figuratius de les darreres dècades en l’entorn més proper, el que alhora li ha permès expandir la difusió de la seva creació per els  més diversos indrets

.

Amb uns bons fonaments tècnics i conceptuals, ben apresos de la mà dels seus dos grans mestres , Pablo Mañé i Josep Martínez Lozano, Duran ha sabut confegir una estilística personal estructurada en el domini del color i en la creació d’ambients , entre els que els florals i els jardins, a bon segur com a reminiscència de la Botànica, especialitat en la que es llicencià universitariament, han agafat una prevalença molt important.

Una estètica que des dels seus començaments li va permetre trencar amb la decadent figuració imperant en el moment, per practicar-ne una altre de més evolucionada , en un concepte més modern i actual. Però d’un temps ençà Duran sembla trobar-se en un enforcall del que no acaba de saber trobar la sortida, com es veia en les seves darreres exposicions i ara queda ben palès en aquests “Jardins pintats” que presenta ara al Museu del Càntir d’Argentona.

En la seva darrera presència expositiva a la Destil·leria dèiem  que “Marta Duran se’ns ofereix , tal i com ho fa darrerament , en aquesta lluita per evolucionar el seu llenguatge pictòric, establert en una certa modernitat tradicional, estilística que ara vol superar apostant més per la llibertat , amb un trencament de les estructures formals , donant personalitat més volàtil i etèria als elements que conformen els seus treballs, cada vegada més individualitzats  lluny de la gran estructura formal en la que treballava no fa pas tant. Tot amb l’afegitó d’una intensitat de pinzellada i de paleta cromàtica que doni un to més vibrant i agosarat al conjunt. Un nou ideari plàstic que depuri fortament la seva tendència  cap una pintura més acomodatícia i comercial”. 

I d’aquí l’aparició de la taca, els gruixos, la densitat pictòrica i també l’efectisme de llagrimeig i regalims, o aquesta juguesca de l’escultura pintada a lo ”Cabellut”. Innovacions de les que no  acaba de sortir-se’n del tot.

I això succeeix per una raó simple. En el fons aquest nou llenguatge no és el propi de l’autora  i això es nota amb unes obres més de laboratori que no pas emergides de la sinceritat , tal i com Duran ens tenia acostumats, de manera que a vegades fins i tot s’evidencia que l’artista ha posat el fre de mà com si ella mateix s’espantés  de la llibertat que agafava el seu treball anant més enllà del que ella mateixa creu s’hauria de permetre. Així els resultats , en una mirada analítica i que depassi l’aparença, es veuen impostats, poc sincers i per tant poc creïbles , i l’obra es ressenteix en demesia.

Duran està en un moment en que practica un idioma híbrid, entre el  seu, ben personal, i un que pretén ser més contemporani. I els híbrids acaben essent uns productes que malgrat tenir avantatges notables no assoleixen les que tenen en la individualitat dels seus elements.

Crec sincerament que Duran s’ha de plantejar seriosament el seu camí ja que disposa de moltes virtuts creatives i d’un nivell artístic important. Crec que ha arribat el moment de prendre una decisió dràstica. O seguir amb la figuració evolucionada, en el camí d’aquell jardí que presentà a Tempus Fugit (veure imatge que precedeix paràgraf), una de les millors obres de la seva carrera, o fer el salt definitiu i donant  un cop de puny damunt de la taula ,llençar-se desfermada en el camí de la taca, l’expressió i la potència abstractiva , essent possible la coexistència amb  un lleu suport figuratiu en l’entramat, per pintar per posar un exemple a lo Joan Mitchell que bé podria ser un far que marqués camí. El que no pot fer de cap de les maneres es quedar-se en aquesta indefinició, amb aquest aiguabarreig  que no li permet mostrar la seva realitat pictòrica i creativa.

És l’hora dels valents, i de les virtuts i capacitats de Marta Duran cal esperar-ho tot. Cal simplement mirar-se al mirall interior i apostar cegament per el futur que amb les “raons” de les que disposa l’artista encara que feixuc pot ser esplendorós.

(Les fotografies han estat extretes de les xarxes socials)

ELECCIONS MUNICIPALS A MATARÓ I CULTURA

Mataró és una ciutat malaurada, culturalment parlant. Malgrat de disposar de bon nombre de creadors i d’un nivell dels mateixos més que estimable, la ciutat no ha estat mai receptiva  a la necessitat de la cultura com a eix, no sols vertebrador , ans fonamental per el desenvolupament de tot tipus de la mateixa.

Aquest oblit de la cultura  queda palès en comparança amb altres ciutats del seu nivell. En el segle passat i abans, mentre que la burgesia d’altres ciutats era capaç d’apostar per la cultura en general i generar institucions de gran potència  com ho eren, i ho son encara, els Amics de l’Òpera de Sabadell, o l’acadèmia de Belles Arts a la mateixa  Sabadell, o el centre de Lectura de Reus, o tota l’empenta modernista de Terrassa, a Mataró ni tan sols érem capaços de salvar el Clavé o can Xammar. Mataró es quedava amb el Casino i l’Sport, o el Foment i la sala Cabanyes.

L’arribada de la democràcia  va generar una enorme esperança cultural que ben aviat va queda esllanguida. Les enormes mancances de la ciutat va fer que la Cultura passés a ser un element residual en l’aposta per la modernització de la mateixa, com ho demostra el fet que el PSC, partit que excepte en un mandat, ha ostentat l’alcaldia, cedia sistemàticament la regidoria de Cultura al partit amb qui pactava per assolir el poder.

 Mai en tots aquets anys de democràcia hi ha hagut el més mínim interès per la cultura i crec que fora d’un primigeni pla d’equipaments culturals en començar la democràcia, i que va realitzar de manera molt intel·ligent Toni Sagarra, ha existit mai un projecte cultural amb cap i peus.

Un fet que bé es podria entendre en els moments inicials, amb mancances de tota mena, però del tot incomprensible en els moments de vaques grasses, en els que disposant de capital, aquest mai va ser destinat a una aposta cultural de cap tipus. Uns exemples d’aquest desideràtum està en que una vegada restaurada la Nau Gaudí, aquesta no va ser destinada a la vessant cultural i sí a un telecentre jovenil, ens que podia haver estat situat en qualsevol dependència municipal. Sort que l’arribada de Bassat va servir per dignificar l’espai. I no parlem de Ca l’Arenas, furtada als artistes de Mataró i convertida en una casalot fantasma, mort i  en el que ningú entra mai.

Altre exemple lacerant de la desídia cultural Municipal ha estat darrerament el viatge de set artistes mataronins per exposar a Nova York de la mà de Bassat. Cap persona del consistori va viatjar amb ells per representar a la ciutat. La raó que els assessors municipals van entendre que la mínima despessa que significava aquest viatge hauria estat un símbol de malbaratament , fet gens convenient front  a unes eleccions ja molt properes. Pobre Mataró.

Tota aquest història ha comportat que Mataró és la única ciutat de tot l’estat, amb més de 40000 habitants, que no disposa d’un teatre, un auditori i una sala d’exposicions en condicions. I no parlem ja dels pocs elements monumentals, - Capella dels Dolors, Clos Arqueològic, Casa Coll i Regàs o qualsevol dels Museus de la Ciutat-, tenen tots ells uns dies d’obertura i horaris tan imprevisibles i il·lògics que impossibiliten qualsevol visita organitzada.

No deixa de ser curiós que Mataró vol ser ciutat turística i obre els seus tresors a les sis de la tarda, hora en la que la majoria de visitants estan més preocupats en trobar a on sopar que no pas en fer una visita cultural.

Arriben les eleccions municipals, moment idoni per valorar la importància de cada peça del puzzle de govern de la ciutat té en l’imaginari dels aspirants a manar en la mateixa. I “la primera en la frente”, absència generalitzada de gent del mon cultural en les llistes dels partits, i no parlo d’allò que es diu en “posició de sortida” ,en la que sol apareix Anna Salicrú, ans també en lloc de recolzament i prestigi.

En el període de campanya em sembla que hi ha hagut debats sectorials de tota mena i també reunions amb tots els sectors de la ciutat. Perdó , menteixo, no hi ha hagut debat cultural ni la gent del món de la cultura hem estat convocats per cap partit per explicar-nos les seves intencions. I com cirereta final, en el debat televisat de candidats , amb quasi dues hores de durada el temps dedicat a cultura va ser de ZERO segons i la paraula crec que no va ser pronunciada en tot el mateix.

Si ens deturem en els programes , els pocs amb detall cultural inclòs, haurem de convenir que el millor i més raonable és el de En comú podem, on es nota molt la mà i la intel·ligència de Pere Fradera, encara que en ell també queda clar que la cultura no és pas element primordial del programa de govern.

Tant el de ERC, molt decantat cap a l’òptica nacionalista fet difícil d’entendre davant la imperiosa necessitat d’una cultura eclèctica que és la que ara precísa la ciutat , com el del PSC , son una absoluta carta als reis , magnífics però impossibles, a menys de disposar del sou del mes de l’ONCE, el del Nescafé, el Cuponazo i un parell d’Euromillones. 

Amb el desengany absolut que porta a sobre el mon cultural, calen propostes reals, i si de cas, especificar terminis de propostes, però llençar-les a sac a veiam si piquen és del tot innoble i és enfotres dels ciutadans.  Fins i tot algunes de les accions  possibles son risibles. El PSC es compromet a destinar un espai a exposar permanentment obres d’artistes mataronins en una mena de Pinacoteca local. Magnífic si no fos que l’Ajuntament no disposa d’obres significatives dels millors artistes, vius o morts, i simplement no disposa d’obra de la gran majoria de creadors locals.  El tema d’identificar les escultures públiques es porta demanant des dels temps de Remigio Herrero. I el d’ajuts a la creació ja no diguem.

Amb tot queda ben clar que la cultura segueix important un rave a les diverses opcions de Govern de la ciutat  i que per tant ja que passen de nosaltres , la resposta més acurada és fer el mateix. Per això aquest any, i per primera vegada en ma vida , votaré en BLANC, ja que cap opció de les que es presenta no entén que la cultura, juntament amb sanitat i ensenyament, son tres potes fonamentals de l’estat de benestar. Mutilar-ne una és crear un poble dissortat en el que serà difícil conviure i créixer.

I molt em sembla que aquesta és la ciutat que ens espera.

LA INTENSA MIRADA PICTÒRICA DE SILVIA ALCALÁ

L’empoderament de la dona en el món de l’art, actualment abassegador, ha servit per eliminar definitivament el mal concepte d’art femení en el tòpic de gènere que havia servit per qualificar-lo com un art sensible, decoratiu, tou, amable i fins i tot nyoyo i cursí.

La desaparició d’aquest art “femení”  fonamentat en els tòpics de gènere ha estat substituït per un nou concepte, més d’acord amb la realitat personal i social de les dones artistes ,com ho és el d’art “en femení”. considerant com a tal l’art fet per dones i en conseqüència amb l’expressió més íntima del seu ser i pensar, i amb la mirada creativa i interrogadora envers si mateixes i especialment envers el món i la societat que ens envolta.
En aquest concepte es on s’estableix i desenvolupa els seus conceptes artístics Silvia Alcalá que en aquest mes esclata amb una exposició resplendent  "Feminae... Mujeres” a la sala del Col·legi d’Aparelladors de Mataró.

Silvia Alcalá és un creadora amb una potent formació. No és habitual trobar-se amb artistes amb titulació de Belles Arts i Història de l’Art, un fet que li permet alhora de copsar el concepte artístic com a forma evolutiva d’un passat immemorial, i trobar-hi la forma tècnica més escaient per assolir més plenament les seves intencions plàstiques.

Pintora en essència com és, creu fermament que la pintura  és avui per avui el llenguatge més subversiu per estar davant dels fets i reflectir el teu propi ésser en un present sempre complex i conflictiu. Molt en la línia de la gran artista Susy Gòmez, a Silvia Alcalá l'interessa dialogar des de la pintura, que quasi sempre ens parla d'humanització, de l'imperfecte, que és justament el punt de partida  que precisa per explicar-se.

Silvia Alcalá estructura la seva pintura, tant en el concepte com tècnicament, de dins a fora. Les seves obres comencen donant primacia al fons, aquell element generalment menystingut per a una majoria de creadors. Allà , fonamentada generalment en el collage, l’autora munta la bastida que sustentarà i estructurarà l’obra.

Des del color, element fonamental per a ella, no per que serveixi com esquer d’atenció, i sí per sentir-lo vivencialment, passant per els detalls tècnics com és l’ús accentuat de papers de seda que en la diversitat de colors i el seu entrecreuament generen un pòsit cromàtic màgic  que servirà en la culminació de l’obra per elevar la figura que la dominarà.

Un fet, aquest del collage que li permet marcar la musicalitat i la intenció de cada una de les seves peces. Així ens trobem davant uns plantejaments a voltes fauvistes, en altre amb caires antillans ben referenciats a Gauguin, o fins i tot fent homenatge referencial a les composicions cromàtic - geomètriques de Paul Klee.

Aquest fons servirà de suport i arrel a les figures femenines que l’artista hi deposita al damunt. Uns rostres realitzats quasi a ma alçada, amb clares reminiscències primitivistes que alguns qualificarien com picassianes però que jo prefereixo establir-los a l’entorn del pop-art europeu, amb un clar lligam amb Eduardo Arroyo. Unes figures estàtiques i hieràtiques, amb mirada freda a l’estil de la mirada romànica que en la seva quietud i remarcant el silenci, ens interroguen sense pausa, i seguint-nos al llarg de tota l’exposició.

Uns figures de dones que ens parlen des de l’interior, silent i carregat de pors i angoixes, en el cas de les úniques peces no vibrantment cromàtiques i establertes en grisos i colors enfosquits. Mentre que per l’altre part, la més cromàtica, l’interrogant va per camins més socials i identitaris del paper de la dona en la societat, molt en un sentit d’absència de plenitud .

El veritable art si vol complir la seva veritable funció ha de neguitejar, ha d’interrogar, provocar reflexions  i cercar respostes. Justament aquest és la lluita de Silvia Alcalá, atreure amb l’esquer de la bellesa estètica i una vegada enganxat l’espectador en la densa tela d’aranya de la seva pintura, realitzar mil i una preguntes que ni s’identifiquen ni s’expliciten, però que l’obliguen a submergir-se en l’aposta conceptual de l’artista per intentar-hi trobar solucions  i respostes.

Creu l’artista que una mirada supera qualsevol silenci i lluita en cada obra per que així sigui. I a fe que ho aconsegueix amb aquestes mirades que parlen, reflexionen i interroguen en una exposició que no s’haurien de perdre. Defugin la bellesa formal de les peces i siguin capaços de capbussar-se en la força del seu interior i estic convençut  que un neguit seré els acompanyarà al sortir de la sala. El que significarà el triomf del veritable art , i el d’una artista poc coneguda que han d’apuntar a la seva agenda, Silvia Alcalá.

Felicitats.

(les imatges del post son pròpies i extretes de les xarxes i no han de correspondre forçosament a obra exposada)