JOAN SERRA / GERARD ROSÉS

A bon segur que els noms d’aquests dos bons artistes que encapçalen el post d’avui haurà fet pensar a més d’un abans de la seva correcta identificació artística , alhora que lamentablement també estic convençut que haurà deixat fora de joc a un bon grapat dels seguidors d’aquest blog. Dos artistes que ocupen avui aquest espai degut a dos fets puntuals que cal remarcar i que en circumstàncies com aquestes caldria ser remarcat generalment per espais com aquest mateix , per això entono el meu mea culpa per no fer-me’n ressò més sovint de fets parells.

Joan Serra és aquest magnífic ceramista mataroní que de sempre ha dut una tasca important en la creació i més important en l’ensenyament de la ceràmica ( escola Ixió i escola del Museu del Càntir), per no dir del seu paper fonamental d’especialista al col·laborar amb tants artistes , especialment escultors, en el desenvolupament dels seus projectes en el que pertoca al que hauríem de dir “desenvolupament tècnic”.

Ara en Joan Serra ha estat distingit per la Generalitat amb el títol de Mestre Artesà per el mestratge que exerceix en el seu ofici i per la difusió que n’ha fet del mateix mitjançant l’ensenyament. Un títol honorífic si es vol però d’alta vàlua simbòlica per el reconeixement tàcit del seu bon fer.

Un títol per el que cal felicitar-lo de manera intensa, encara que com ja li varem dir personalment , no s’entri a valorar el fet artístic creatiu en el que en Joan en seria igualment mereixedor per el nivell i la qualitat del seu treball en un àmbit tan preuat per a molts ( entre els que m’incloc) però alhora a vegades tan poc valorat com és la ceràmica.

En Gerard Rosés es aquell artista masnoui / teianenc d’obra perfectament reconeixible ja que la seva és una obra realitzada amb cartró d’embalar , degudament retallat í pintat al damunt per formar aquestes composicions tridimensionals en les que reflexa la quotidianitat mitjançant paisatges , actes, fets socials ... dels que qualsevol de nosaltres en pot ser perfectament protagonista. Una obra de la que els afeccionats mataronins n’han pogut gaudir ja que de manera periòdica ha exposat a la galeria Lolet Comas , indret en el que generalment hi ha mantingut obre en permanència.

Ara en Gerard Rosés és el protagonista d’aquesta magnífica experiència que n’és la Fundació Ca l’Antiga a Teià , on presenta una veritable antològica del seu fer. Un treball que ha merescut el reconeixement del suplement cultura/s de La Vanguardia que li dedica les dues pàgines centrals.

Joan Serra i Gerard Rosés , dos magnífics artistes ben apreciats per especialistes i col·leccionistes però massa desconeguts del públic en general que per el seu fer i la seva qualitat es mereixen abastament aquests reconeixements públics , dels que avui joiosament en fem ressò i altaveu .

Felicitats.

EL PAPER DE BARCELONA EN L’ART.

Fa ja unes quantes setmanes que La Vanguardia segueix en el camí que molts dels afeccionats a l’art habituals a la xarxa, anàvem desgranant després de cada exposició important que s’anunciava a la resta de l’estat mentre que l’activitat al nostre país era escassa i alhora molt poc subjugant.

Amb algunes editorials pel mig , per ex. avui, La Vanguardia ja porta dies intentant debatre al voltant del model cultural de Barcelona. Un debat que arriba avui al clímax màxim al que pertoca a l’art amb les respostes de Josep Mª Minguet , president de l’Associació catalana de crítics d’Art i molt especialment amb l’entrevista realitzada amb Miguel Zugaza , l’actual director del Prado que ha aconseguit en certa manera la quadratura del cèrcol, ja que ha aconseguit augmentar exponencialment els visitants , augmentar el seu grau d’autofinançament, potenciar la col·lecció recuperant obres mal considerades com a menors ( per ex. l’exposició d’obra de petit format que podem veure al caixafòrum) i presentar exposicions de primera línia corresponent a espais dels que el Prado en té mancances.

Parla Zugaza de tot el que cal parlar; D’identitats, subvencions, diners, importànca, col·leccions...
De tota l’entrevista amb quedo amb les següents frases:

“El MNAC es un Museo con una personalidad enorme. Es un museo al que le falta, y creo que lo estan haciendo ahora, descubrir otra vez la colección, que ha estado secuestrada por l’arquitectura de Gae Aulenti. Su propuesta museogràfica no deja ver lo mejor de la colección”....

Yo me ahorraria la franquicia de ese ( Hermitage) o de cualquier otro museo y lo que haria es apoyar a los museos existente, les daria más capacidad de actuación. No creo que Barcelona necesite incoporar la marca de otro museo teniendo centros tan importantes como el MNAC, el Picasso, la Miró, el MACBA, etc. Hay que apostar en el tejido institucional y cultural que tiene la ciudad....

Yo lo criticaria sinceramente si lo pusieran en Madrid ....

Hay que acostumbrar al público que viene al Museo a que encuentre en el programa de exposiciones una manera de profundizar en el valor que tiene la historia del Arte...

Lo cierto es que no hemos convencido a la sociedad de la importancia que tienen los museos desde un punto de vista público. Yo no he visto una manifestación reclamando el dinero para la cultura o para los museos. No hemos sabido transmitirle que es imprescindible...

Eso lo perciben rápidamente los políticos  y por eso el recorte a la cultura ha sido salvaje, porque además los presupuestos de base ya eran los más bajos..

No hemos sabido llevar a la agenda política esa prioridad de la cultura en un país donde una de las riquezas y uno de los sectores por los que , no me cabe ninguna duda, saldremos de la crisis es el sector cultural...”

Un extracte que penso dona prou per a profundes reflexions.

LA DESTIL·LERIA , CITA OBLIGADA

Demà divendres, o avui divendres , segons el moment de lectura d’aquest post, tots els amants de l’art i la cultura de Mataró i entorns tenim una cita obligada que no és altre que acudir al Camí Ral just amb l’escaletes a participar de la festa inaugural de l’espai cultural de La Destil·leria. A participar i com no a frercostat a un projecte il·lusionant del que tant necessitat està Mataró.

De “La destil·leria” ja n’hem parlat forces vegades en aquest blog. Feia poc que havíem encetat l’any quan varem  publicar la notícia del projecte i després de manera constant hem anat publicant les noves que anaven apareixent per acabar la setmana passada arrodonint l’embolcall amb l’entrevista amb la promotora Agit Baqué a espai d’art a m1tv.

Ara, tot el camí passat es fa fonedís i arriba l’hora de la veritat. Les portes s’obriran i les blanques parets de la galeria lluiran amb les visions del seny i la rauxa de Les Santes segons el bon fer d’una quinzena d’autors de tota mena , veterans i joves , pintors i escultors, fotògrafs i escenògrafs visuals, realistes i conceptuals... Diverses mirades en un focus comú i en un desig unànime que no és altre que el fer esplendorós l’obertura d’un espai que hauria de ser primordial per el futur de l’art a Mataró.

Per això, i deixant de costat els molts detalls que caldrà anar filant en les properes setmanes, demà la il·lusió en la mirada endavant i l’aplaudiment haurà de ser fort, sincer i constant. Per una vegada , i esperant que serveixi de precedent , haurem de deixar de ser capgrossos per recolzar un projecte que de veritat paga la pena.

Per això avui la crida és obligada. Demà a partir de dos quarts de set la destil·leria obre les seves portes i la Galeria ho farà a dos quarts de nou. Allà ens hi hem de trobar tots, i així ho espero, en un acte que serà plaer i honor per  a tots , i més especialment per a un que en tindrà el goig de fer-ne la presentació.

O sigui que ja ho sabeu. Divendres 20.30 hores a “La Destil·leria”, amb presència obligada. Espero que no calgui passar llista.

                   

LA FORÇA POÈTICA DE MIQUEL ARNAU

 Sota l’aixopluc de l’enigmàtic i alhora suggerent títol, com sens dubte ho és “Decipimur specie recti”, en Miquel Arnau , aquest massa desconegut artista argentoní  es doctora a Mataró de la mà de la Sant Lluc amb una magnífica exposició a la sala del col·legi d’Aparelladors. Una exposició en la que demostra , tot i la poca encertada disposició de l’obra presentada , la gran qualitat que atresora que el situa de manera clara i evident en el top-ten dels artistes del nostre entorn, si és que aquest rànking existís.

Decipimur specie recti és una frase extreta de la poètica d’Horaci que reflexiona sobre l’engany que produeixen les coses belles o vulgaritzant una mica el concepte , el fet de que les aparences moltes vegades enganyen. I és un títol plenament escaient ja que tota l’exposició de Miquel Arnau respon a aquest aforisme en un constant trencament de les aparences.

Un trencament que va des de la confusió que provoca una obra en aparença abstracta quan qualsevol anàlisi que escati mínimament l’escorça exterior ens permetrà veure les arrels figuratives i fins i tot fer entendre que allò que tenim al davant son paisatges en la més perfecta definició de la paraula, fins a l’aparença conceptual que ens porta a imaginar un treball lliure i intuïtiu , quan el mateix anàlisi ens ofereix la conclusió de que és una obra pensada i meditada fins l’extrem  en el que tot està disposat per aconseguir la fi desitjada per el creador.

Diu en Miquel en l’escrit de presentació que el sentit de la seva pintura s’inscriu en una voluntat d’expressió i de no ser res més que pintura , intenció gens baladí , en un mon com l’actual de l’art en que massa vegades l’artista omple de fullaraca la seva obra per amagar la seva insubstància sota a quest vernís disimulador d’una seductora capa exterior.

En Miquel Arnau no és així. No sé si viciat per la seva professió de restaurador, ofici en el que és altament valorat , Arnau sap que per restaurar una obra cal anar a l’ànima , fer-se absent del conjunt i anar a l’essència del detall, en una depuració estricta i il·limitada. I això justament és el que ha anat treballant en el decurs de la seva recerca pictòrica.

Partint del més proper , de l’impacte visual del quotidià, Arnau ha anat fent immersió profunda en aquest paisatge visual viscut per quedar-se en el nucli més pur. Primer van ser les seves mirades als seus dos indrets referencials (Burriac i el Turó de Cerdanyola). Mirades que van donar com a fruit centenars de visions personals cada vegada més interioritzades fins arribar a la taca i al gest , en una simplicitat sintetitzada que deixava clar el camí de l’artista. Després van ser les basses de regar convertides en forats negres a lo Soulages , amb una força d’abducció que t’introduïa a la profunditat matèrica d’uns treballs enriquits al màxim.

Ara Miquel Arnau semble suavitzar-se en el concepte , alhora que accentua la intensitat pictòrica de l’obra. El ritme i el gest agafen més protagonisme , amb l’afegitó d’una paleta cromàtica rica i diversa en la que no fa gens de por el toc agressiu, puntual i fins i tot protagonista , de certs colors d’alta potència. 

Ara el paisatge s’endinsa per uns camins que es reporten a Monet i les seves visions dels seus jardins de Giverny. Paisatge abstractiu, essència sense anècdota . gest, ritme , color, ànima en unes obres vibrants que sedueixen en la mirada i emocionen en la seva introspecció. I que dir de les e sèries negres, plenes d’una veritable simfonia cromàtica de ràpides i vigoroses pinzellades que marquen ritme febril, i que acaba esclatant en un groc explosiu que coordinada tota la peça donant-li equilibri i coherència.

Una obra que es potencia encara més quan tot trencant l’habitual pintura plana del seu treball , afegeix gruix i matèria tot picant l’ullet a un Barceló que s’ensuma de transcantó. I tot per acabar amb uns papers que ens retornen a una època anterior però ara amb un aroma cal·ligràfic oriental que serveix per equilibrar en una teòrica calma , el terrabastall dinàmic i de força pictòrica que és tota l’obra avui presentada per l’artista.

“ Els elements amb que ha treballat son els que es deriven de la seva tradicional contraposició entre fons i figura. La figura en la majoria dels casos és un gest eloqüent, vivaç, com un intens fueteig de les formes que es transforma en el motiu central de l’obra.Per contra , el fons és una superfície cromàtica, curosament treballada , que va des de  la tradicional harmonia de les seves càlides entonacions fins alguns tocs estridents de groc ....

Una exposició que ens constat que ha assolit una perfecta síntesi entre l’esperit de la pintura oriental, l’energia de la’abstracció europea i la llibertat i intensitat de l’americana. Tot plegat té com a conseqüència una pintura que cada vegada ens sembla més europea, més culta i més directa. Una obra que no necessita intermediaris per ser compresa”.

Com poden suposar per la seva qualitat , els dos darrers paràgrafs no son meus i sí de Daniel Giralt Miracle , anant dedicats a l’obra de Jose Manuel Broto. Però els he volgut reproduir per que m’han semblat el més perfecte retrat del que significa la pintura d’un artista , en Miquel Arnau, a qui no heu de perdre de vista si de veritat sentiu la més petita de les atencions per l’art.

Felicitats.

PS.- Llàstima que tan magnífica exposició no assoleixi la millor nota degut a la seu poc encertat muntatge. Un muntatge que peca en l’excés d’obra, s’agrairia molt que les obres respiressin , i principalment en la dispersió de l’idioma plàstic de l’artista que apareix trencat i inconnex , el que li fa perdre força, lectura i consistència global.

El bon professional responsable del mateix va apostar més per l’aire conceptual , majoritari dels artistes amb els que treballa, que convida a uns imputs aïllats , que no pas per la mirada rítmica de l’obra d’Arnau , presentant un frasejat trencat que dificulta la lectura. Un error que l'exposició ho paga, i car,  rebaixant el nivell comunicatiu d’una obra que vull remarcar un cop més , és excel·lent.

Llàstima.

HISTÒRIA I HISTÒRIES DEL SANT LLUC

L’exposició col·lectiva de Sant Lluc està tan arrelada  a la ciutat que molta gent és creu que ha existit de sempre i més quan cada any es recorda que la mostra col·lectiva s’inicià el 1946. Però el cert és que no és així.

Començada per els germans Arenas, Zaragoza i altres en el desig de reunir els artistes que es podien considerar com “professionals” de la ciutat ( el sant Lluc no va néixer amb voluntat popular i sí professional i per tant elitista) la mostra es celebrà amb intermitències varies fins que Cusachs i Boix la reiniciaren a finals dels seixanta.

La mostra es revitalitzà i en anys posteriors va ser organitzada amb col·laboracions varies per el grup d’artistes a qui es va acabar anomenant “Santlluqueros” conformat per el mateix Antoni Boix, l’Eduard López, en Salvador Pujol i en Parés de Mataró. Organització que varen donar per acabada el 1983. Marcel Roca n’agafà el relleu l’any següent però sense continuïtat per el que l’any 1985 no es va celebrar la col·lectiva.

Va ser Jordi Puiggalí qui l’any 1986 va recuperar la torxa que uns quants anys després va traspassar a l’Associació Sant Lluc que és la que fins el moment s’encarrega de la mateixa.

Però aquesta història podia haver sigut ben diferent si en l’any 1983 en acabar la trajectòria els santlluqueros no hagués succeït un lamentable fet que ara ha posat de nou en primer pla en Parés de Mataró tot lliurant el passat dimecres la documentació de la col·lectiva que guardava amorosament en el seu taller, a l'Associació Sant Lluc per l'Art Mataró, actual organitzadora de la mostra.

Tenint clar que aquella anava a ser la seva darrera organització, els Santlluqueros varen creure que era l’hora de que havent-se recuperat les institucions democràtiques a la ciutat i essent la sant Lluc una col·lectiva que aplegava a quasi tot el gruix d’artistes , fos quina fos la seva estilística, corresponia al poder cultural de la ciutat l’organització i continuïtat de la mateixa.

En aquest sentit i amb el fitxer amb les dades personals dels artistes participants en els darrers anys , es van dirigir al dos poders culturals de la ciutat com eren Manuel Cuyàs, per un llavors Director del recent creat Patronat Municipal de Cultura  i a Carles Marfà director del Museu de Mataró que per un llavors era des de feia pocs mesos Museu Comarcal del Maresme. La resposta per part dels dos va ser taxativament negativa.

Manuel Cuyàs va fugir d’estudi escudant-se en el fet de que en aquell moment no es disposava de cap espai expositiu municipal capaç  d’aplegar la col·lectiva ja que el museu havia passat a dependre de la Generalitat i va llençar la pilota a la teulada del Museu, lligat històricament en el seu començament i final amb la col·lectiva.

La resposta de Carles Marfà a la proposta va ser pitjor i l’hem de considerar com del tot insultant, demostrant ja en aquells inicis de la seva direcció la seva postura d’odi visceral envers  les arts plàstiques.

El cert és que la història havia començat ja malament dons el Museu es va queixar amb força inusitada per el fet de que en el cartell de l’exposició no hi figurava que un element del mateix ( crec recordar que es tractava del cavallet) era una col·laboració del Museu, queixa que va provocar una riota generalitzada del món artístic.

Davant de la proposta de lliurament, Marfà va ser taxatiu. El Museu no organitzaria mai la sant Lluc i si volien deixar-li la documentació que cap problema , que ja trobaria algun racó d’una lleixa per deixar-lo abandonat i ple de pols. Òbviament que els organitzadors es van endur la documentació a casa.

Ara , trenta un anys més tard , Joan Parés de Mataró , amb el testimoni i signatura de Perecoll com artista participant i d’un servidor com signant d’un dels articles de presentació, ha lliurat el petit tresor documental a l’Associació Sant Lluc per a que en faci guarda i custodia , com element històric que és.

Un lliurament emocionant per els que varem viure aquells moments , per el de record del passat i per el que penyora de futur que significa.

Amb aquest acte, una part de la nostra història que alguns sabien però que era desconeguda per les noves generacions ara s’ha fet avinent. Una història que evidencia que el desamor entre el poder de la ciutat i l’art ve de lluny. I que evidencia també el fer d’algun personatge a qui costarà oblidar per el mal que ha fet a l’art i a la cultura de la ciutat.

Una història però que crec cal definir com una història d’amor. La de Joan Parés envers l’art i envers la seva ciutat.

I que voleu que us digui. A un li agraden aquesta mena d'històries d'amor.

(Fotografies tretes del blog de l'Ass. Sant Lluc)

ELS POLÍTICS I ELS ACTES CULTURALS

En Joan M. Minguet , doctor en Història de l’art per la Universitat de Barcelona, professor d’Història de l’Art Contemporani i d’Història del Cinema a l’UAB i alhora president de l’Associació de Crítics d’Art de Catalunya és un dels homes més profunds en el que pertoca a les reflexions entre cultura i societat en el mon actual. Crític sempre amb el poder , els seus pensaments que reflecteix  periòdicament en el seu blog “Pensacions” ( www.pensacions.blogspot.com.es ) son articles de culte i provoquen sovint petits tempestats per la potència i intenció de les mateixes.

El seu darrer article ens parla d’aquesta absurda subordinació del món cultural vers el món polític , especialment en el que pertoca als absurds rituals que es generen en cada acte en el moment en que apareixen “les autoritats”.

Un article potent, clarivident i que ens hauria de moure a reconsiderar tota la parafernàlia social i les actituds dels protagonistes culturals en els seus propis actes.

Un article que aconsello amb intensitat  i de tal manera que he preferit adjuntar-lo que no pas enllaçar-lo per potenciar la facilitat de la seva lectura.

Un article que m’agradaria tingués traducció activa. Ben aviat , per ex, s’inaugurarà a la nostre ciutat un centre artístic i cultural diferent, com esperem ho sigui “La destil·leria” . No estaria gens malament que un dels detalls de la seva diferència fos aquesta nova actitud de la cultura com esser superior davant la circumstancia temporal dels polítics.

Sigui com sigui, un article per llegir , reflexionar , i prendre mesures.

ALGUNES PREGUNTES QUI SAP SI IL·LUSES SOBRE LA CULTURA I ELS PROTOCOLS DE LA POLÍTICA

"Els bons modals, sense estudi, intel·ligència o sensibilitat tendeixen a convertir-se en mer automatisme; l'erudició, sense bons modals o sensibilitat, és pedanteria; l'habilitat intel·lectual, sense d'altres atributs més humans, és admirable només en la mesura en què ho és la brillantor d'un nen prodigi dels escacs; i les arts, sense context intel·lectual, són pura vanitat." (Thomas S. Eliot) 

1. Per què en les estrenes de les arts escèniques els polítics i càrrecs de l'administració es posen en les primeres files? És que ells hi entenen més que els professionals del sector o els crítics que n'han de parlar? O més que el públic que ha pagat l'entrada religiosament i que ha de seure lluny de l'escenari? Molts bons modals en aparença, però pedanteria de fons; s'aprofiten del càrrec, ras i curt.

2. Per què en les inauguracions de les exposicions els comissaris han d'atendre a les autoritats i explicar-los coses que, a l'engròs, no comprenen i/o no els interessen? No seria més lògic atendre als prestadors, als col·legues o, simplement, a la família?

3. En realitat, la pregunta bona és: per què venen les autoritats a les inauguracions de les exposicions que han finançat? Que no és la seva obligació pagar esdeveniments culturals? No sé si sabeu que en el món anglosaxó els polítics no van mai a les inauguracions, es fan a un costat i deixen que la cultura i la política no es barregi. (Un exemple: en la inauguració de l'exposició Joan Miró. The Ladder of the Escape a la Tate Modern de Londres, el conseller de cultura de la Generalitat va parlar i el món cultural britànic es preguntava per què, sobretot quan en l'inici del seu parlament va dir que estàvem davant d'una exposició de Picasso (sic).)

4. Per què se'ls ha d'esperar, als polítics, en els inicis dels actes públics, si a més solen arribar tard? Per què es permet aquell acte tan humiliant que consisteix en què el director del centre hagi d'anar a rebre les autoritats a l'entrada? Si no vinguessin, com fan els britànics, això que ens estalviaríem. (Prometo solemnement, ara i aquí, que quan sigui conseller (sic) aboliré aquesta mesura de regustos feudals.)

5. Per què els catàlegs de les exposicions contenen això que en diem "textos institucionals"? Les pàgines inicials dels catàlegs o de tot tipus de publicacions pagades per les institucions públiques contenen escrits de presidents, consellers o alcaldes. Són aquelles pàgines que mai ningú no llegeix; primer, perquè tothom sap que la immensa majoria d'aquells textos no els han redactat aquells que els signen, sinó que tenen uns "negres" (ja em perdonareu l'ús d'aquest terme racista) que els fan dir coses que ells no saben; segon, perquè una publicació és dels seus autors, de qui l'ha concebut i no necessita pròlegs insubstancials. Si ningú no ho llegeix, per què se segueixen publicant aquests textos? (Un cop més, sabeu que hi ha llocs del món cultural global on els polítics no tenen la temptació d'intervenir? I, per tant, no es gasta paper en aquestes pàgines ignominioses.)

6. Per què els polítics han d'intervenir en les rodes de premsa? I allargar-se i allargar-se amb frases retòriques que només els periodistes més dòcils i servents reproduiran en els seus mitjans? Els bons periodistes només pregunten i recullen les opinions dels qui han participat en l'obra, la publicació, l'exposició, el festival, l'esdeveniment cultural que s'està presentant.

6. Per què els polítics estan en permanent roda de premsa quan l'únic lloc on haurien de parlar és en el parlament o en el ple municipal? Quina vanitat els porta a pensar que són algú en el món de la cultura si la majoria de vegades la seva formació és tan escassa? Ells són uns gestors ocasionals, col·locats allà per un partit que ha guanyat unes eleccions i que considera la cultura la part menys susceptible de ser avalada per un bon pressupost. Per tant, com poden anar amb aquests fums perdonavides?

7. Per què els logotips de les institucions tenen un tamany tan desproporcionat a les cobertes o contracobertes? Amb una simple menció o un logotip petit no n'hi hauria prou? Així, a més, deixarien treballar als professionals del disseny sense aquesta dictadura del protocol que controlen un seguit de funcionaris que, en cada institució, només es dedica a comptar els centímetres quadrats que es mereix cadascuna de les entitats que ha finançat una publicació o un acte cultural.

8. Per què...

La llista podria continuar. En realitat, però, la qüestió última que ens hem de preguntar és per quin coi de motiu acceptem totes aquestes normes protocol·làries, aquests tractes inútils, aquests textos que ningú no llegeix, aquestes presències vanitoses...

AGIT BAQUÉ / LA DESTIL·LERIA. ESPAI D'ART

S’acaba la temporada artística i per tant també arriba a la seva fi el programa “Espai d’Art" de m1tv . Però la temporada acaba amb un esdeveniment important com ho és la inauguració el proper dia 18 de juliol de l’espai artístic cultural de “La destil·leria” del que ja hem parlat altres vegades en aquets blog

Òbviament que la importància de l’esdeveniment obligava a parlar-ne en profunditat i per això res millor que fer-ho amb la seva promotora i directora Agit Baqué . Una entrevista que ens permet esbrinar i aprofundir en les intencions i possibilitats d’aquest nou espai, posant el pertinent accent en les primeres activitats entre les que destaca la mostra col·lectiva de títol “Seny i rauxa” que donarà tret de sortida a la galeria d’art , aquest espai tan desitjat per a tots a la nostra ciutat.

Una entrevista que us aconsellem amb tot plaer i que ha de servir per anar fent boca en espera d’aquesta inauguració que esperem amb frisança.

No us la perdeu.

GENT X SANTES. QUIM PUIG

Si el cartell de  Santes és com el primer tro d’avís per a tal d’anar-nos preparant per a la festa, el segon petard d’avís , aquell que ens indica que hem d’espavilar si no volem arribar tard , és sens dubte l’exposició fotogràfica de Santes que com ja fa anys es presenta sota l’aixopluc municipal a la sala de l’Ateneu , ara de la Fundació Iluro.

Fa ja un bon grapat d’anys de la institucionalització d’aquesta mostra el que fa que cada vegada sigui més difícil donar una volta al cargol i refilar una nova mirada vers una festa que es coneguda i estimada per a tots.

Una mirada que a més de qualitat ens ofereixi originalitat i frescor i el toc personal d’artista del fotògraf escollit , sabent tots ells que la gran professionalitat de tots els convidats fa que tècnicament sigui sempre del més alt nivell, el que fa derivar encara més en el concepte , la singularitat i per conseqüència l’èxit o el fracàs de la mostra.

El fet d’aquesta primacia del concepte fa que el judici es mogui més en la coincidència amb el sentit del concepte personal de la festa que no pas en un judici a més asèptic i analític. Però, és que hi ha quelcom d’asèptic i analític en l’entorn de Les Santes?.

Assumida tota aquesta prèvia ens hem de mullar i hem de dir clarament que pe ra mi el treball de Quim Puig , en aquesta mostra “Gent x Santes” és excel·lent i mereix tota mena d’plaudiments.

I penso així ja que soc d’aquells que creu que la festa son les persones. Les Santes no son els gegants , els nans, les comparses, la missa, els focs , el ball de requisits , l’escapada a la negra nit ni el desvetllament bellugós. Les santes son les persones que converteixen aquells actes neutres en essència en un esgarip passional que ens possa els pels de punta.

Per això m’agrada el treball de Puig. Perquè un mocador ens transporta a les havaneres , un ohh als focs, uns ulls sorpresos ens apropen als gegants i ... . És en la potència febril d’uns ulls, un gest , o en la bigarrada sensació d’un veritable terratrèmol humà, on trobem l’essència i per tant la realitat de les nostres festes més preuades.

Si a més afegim la ja abans esmentada perfecció tècnica , el sentit especial que sempre comporta l’ús del blanc i negre , i el desig de fugir de populismes per centra-se en la gent anònima , fa que aquesta sigui una de les millors exposicions de Santes dels darrers anys.

Felicitats.

MIQUEL ARNAU

Demà divendres , - avui per a la gran majoria de lectors d’aquest blog-, els afecciobats a l’art tenen una cita obligada a la sala del Col·legi d’Aparelladors on la gent del sant Lluc donen cloenda a aquest veritable espetec de final de temporada en aqust incescendo amb l’obra d’Ester Aliu, Pere Salinas i ara Miquel Arnau.

Miquel Arnau és un artista argentoní lamentablement poc conegut a bon segur pel fet de que això d’exposar no l’ha importat gaire dedicat com estava i està al noble art de la restauració de la que és veritable mestre , essent reconegut com a tal . Així per ex. a Mataró sols ha exposat a l’espai capgròs , alhora que també ho ha fet al museu del Càntir i la casa Gòtica de la seva població, amb alguna que altre incursió molt esporàdica en altres espais expositius del país, les illes o fins i tot a Mèxic.

Ara, passats els cincuanta , sortosament sembla que en Miquel Arnau ens vol fer avinent la seva saviesa creativa i demà ens presenta la seva posta de llarg a Mataró amb “Decipimur especi recti” una frase corresponent a l’Arts Poètica d’Horaci i que podríem traduir en el sentit de que estem enganyats per l’aparença de les coses belles, o fins i tot com els italians usen en sentit figurat per parlar del llop amb aparença de xai.

Una exposició complexa que és la seva darrera volta al cargol en la recerca de l’essència dels sentits a partir d’aquell paisatgisme peculiar que veu des de Monet a Barceló, passant per l’abstracció de Soulages de qui fa anys , quan no era tan reconegut com ara , ja me’n parlava amb passió i delectació.

Una exposició que us recomano amb tota intensitat i que estic segur ens sorprendrà a tots i que haurà de situar a l’artista en el nivell de privilegi que el seu treball mereix. Una exposició que un tindrà el plaer, i hauria de dir l’honor, de presentar.

De moment i per anar fent boca , valgui l’escrit que serveix a l’artista per situar a l’espectador davant la seva obra:

Aquesta exposició és el resultat de l'últim any aproximadament. 

Com podreu veure, conflueixen diverses menes de treballs: sobre tela i sobre fusta uso principalment acrílics; i sobre paper, aquarel·la, tinta i tremp de goma. La intenció és de donar a l'espectador un conjunt unitari, però amb tots el matisos i contrapunts que siguin necessaris. Crec que això és essencial perquè el públic frueixi i entri en aquestes pintures. 

Són pintures escassament referencials, encara que al capdavall cadascú hi veurà el que voldrà d'acord amb la pròpia voluntat interpretativa. 

El cert és que, com resa el títol, som enganyats per l'aparença de les coses belles. Abans pensava que la pintura provenia de l'arquitectura, veia com es pintava a l'edat de pedra, dins les cavernes (primers vestigis arquitectònics), més tard els murs, els frontals romànics, les pintures de Giotto en els murs d'Assís, veia com la pintura s'emancipava amb el pas dels segles de les parets dels edificis on era destinada i esdevenia el que se n'ha dit la pintura de cavallet. 

Ara me n'adono, al cap de molts anys -un sempre se n'adona de les coses massa tard-, que el que hi havia entre la pintura i l'arquitectura, ja en el seu origen, era una tensió, una tensió massa forta que va acabar produïnt un tall, una separació, una ruptura definitiva. L'autèntica pintura (això d'autèntica és sempre delicat) va sempre contra l'arquitectura, que procura el bé, fer les coses boniques, confortables i adequades a un ús (això és teoria). La pintura per contra, pertany a l'expressió i aquesta sovint es converteix en lletjor. El dibuix, el tema, la textura d'un quadre de Monet o de Renoir, resulten desagradables en el moment d'originar-se, on les idees estètiques i els cànons de bellesa establerts eren els d'un Cabanel o d'un Bouguerau. Amb el pas del temps la lletjor inicial es torna un nou tipus de bellesa. Més tard, pintors com Emilio Vedova, Alberto Burri, Pierre Soulages ect. causen rebuig, fàstic, però desprès, amb el temps,  una part del públic s'hi va acostumant i ells aconsegueixen imposar un nou tipus de bellesa. 

És en aquest sentit on s'inscriu la meva pintura, en una voluntat d'expressió i de no ser res més que pintura. La teoria de l'art m'interessa moltíssim, la practico, sempre hi dono voltes, però definitivament, davant la tela en blanc, en el moment de pintar no hi ha res, el pintor està sol. Desprès, l'aprovació o el rebuig de la feina feta; aleshores penso, ho faig quan no pinto, un cop s'ha acabat la sessió, en els intervals. Busco entre els quadres allò que es pugui mostrar, medito, dubto, alguna cosa haig de fer. Aquí ho teniu amb totes les seves imperfeccions.

AIRE I TERRA . MOISÈS VILLÈLIA / ANTONI TÀPIES

Amb una més que interessant mirada a aquests dos grans monstres de l’art català , com ho son l’Antoni Tàpies i en Moisés Villèlia , Ca l’Arenas tanca la seva temporada de mostres complementaries en relació a aquest projecte trianual que hauria de recuperar la memòria de la realitat artística del Museu de Mataró mitjançant el repàs a la realitat artística de la ciutat en els seus protagonistes, tant locals com aquells de forans que van exposar a la mateixa i van incidir en el seu sentit artístic. Una recuperació que no ha aconseguit ni de bon tros ans més aviat al contrari , creant una imatge absolutament falsa i desenfocada del que succeí en aquells moments.

Vull remarcar de bones a primeres i per que ningú es porti a engany i no faci lectura correcta del que vaig a dir que aquesta exposició que podem veure durant tot l’estiu a ca l’Arenas és una magnífica mostra que ens permet tenir pinzellada del fer d’aquests dos grans artistes en aquells moments difícils d’afirmació de la seva personalitat creativa i que per tant és absolutament aconsellada la seva visita.

Dit això però haurem de convenir que l’exposat correspon en ben poc al plantejament conceptual del propòsit de la mostra , a ben segur degut a l’absolut desconeixement del comissari en relació a Mataró, i el més sagnant desconeixement del Museu vers la seva pròpia història , com queda palès en el patètic resultat de les carpetes informatives. I dic patètic, tant per l’escàs nombre d’informació en les mateixes , com per la gran quantitat d’errors que acumulen.

Uns aspectes que queden en evidència en les obres presentades en la mostra i que trencant el rigor mínim exigible a una entitat museística , dues terceres parts de l’exposat no corresponen als terminis que marca la mateixa, terminis lliurament escollits per els organitzadors ( fins 1958 ).

Es doncs moment d’anar a pams, separant el fons de la forma. Si ho fem així ens trobarem amb una exposició molt interessant ja que ens apropa als moments de definició creativa dels dos artistes. Per un costat Tàpies està en el moment de l’abandó definitiu del que hauríem de considerar com pseudo- figuració , que l’havia dominat fins aquells moments, per endinsar-se definitivament en el concepte abstractiu i especialment en el tractament de la matèria , començant a afermar els fonaments de la seva creació en la línia de la personalitat que li ha donat coneixement i fama.

Una mirada possible gràcies a unes obres prèvies ja conegudes a Mataró dons formen part de la Col·leció Bassat i en ella han estat exposades i a un seguit d’estampes de gran qualitat que delimiten de manera ben clara el trencament definitiu de Tàpies en la seva aposta per l’art que li ha donat merescuda fama.

Per l’altre costat Villèlia es mou encara en el camp de la talla que domina com pocs en raó del seu ofici d’ebenista fi, però els seus sentits de ritme i principalment de domini de l’eteri  comencen a fer acte de presència en els seus entrefilats preludi evident del que serà el seu idioma plàstic en el conjunt del seu historial.

Unes obres, les ara presentades, que ens encaminen a la juguesca del moviment i la simplicitat que esclataran poc més tard , en especial quan apareix la canya com element de volum , el que serà definitiu en la seva evolució posterior. Unes obres que son fonament, preludi, projecte , diguem-li com vulguem , però que conformen l’essència del que després serà la realitat creativa de l’autor.

Però és clar una cosa és la realitat objectual i altre la conceptual, i és aquí on la mostra cau mancada de fonaments. És així ja que la mostra es construeix presentant la dualitat dels treballs de Tàpies i Villèlia com elements detonadors d’una certa revolució artística en l’adormida Mataró de l’època , cosa que no va ser així ni de bon tros.

Tàpies exposa al museu de Mataró al 1953 i la seva exposició és pura dinamita en l’àmbit artístic mataroní . Ho és per l’article de presentació d’Oriol Bohigas però especialment per la crítica que en fa l’Antoni Comas en la que no tan sols defensa apassionadament l’autor ans desqualificada de manera contundent l’art que duen a terme les patums locals del moment el que provoca una resposta en forma del “grup dels dotze” ( Rafael, Jordi i Santi Estrany, Jordi i Jaume Arenas, Emília de Torres, Miquel Massot, Lluís Muntané, Manuel Cuyàs, Jordi Puiggalí, Ricard i Alfred Opisso ) que realitzen una exposició magníficament reconstruïda en el concepte, en el menjador del casalot.

L’exposició de Tàpies sacseja. Potser és la primera vegada que un art nou domina en les sales del museu i això és difícil de paír i més si els comentaris cde la crítica en son positius. Però aquest cop que significa Tàpies no té res a veure amb Moisès Villèlia que exposa l’any següent però amb una obra inciàtica que presenta un domini tècnic per damunt del concetual i que no sobta tant ja que Villèlia és abastament conegut com a ebenista reputat en la restauració i recuperació dels tresors artístics de les esglésies mataronines. 

No serà fins el 1959 , fora del terminis explícits de la mostra , quan Villèlia no esclatarà del tot amb una exposició que convertirà al museu coma far d’atracció i farà que a Mataró si apropin el més remarcable dels àmbits artístics de l’època.

És a dir , ens trobem davant d’una magnífica exposició artística i creativa , que cal visitar de totes totes , però que no respon en res a les propostes conceptual realitzades per un Museu que no sap res de res i un comissari evidentment savi en el general , però llec absolut en la particularitat local, el que converteix el conjunt en un desgavell sense rigor que esdevé absolutament inacceptable per un lloc que segons consta és la seu de l’apartat artístic del Museu de la ciutat.

Una mostra dons magnífica en l’obra i detestable en el correcte desenvolupament del concepte de la mateixa. Fent paral·lelisme fàcil, un magnífic recital de flamenc quan havíem adquirit una entrada per a un concert de jazz, o un magnífic plat de peix de primera qualitat quan el que esperàvem era un “chuletón” per llepar-nos els dits.

Una mostra més doncs del fracàs conceptual absolut d’aquesta temporada que no ha pogut ser salvada per la qualitat individual de les exposicions presentades.

(Fotografies extretes de la xarxa social del Museu de Mataró)

PS.- Si esteu interessats en l'obra de Villèlia cal recomanar l'actual exposició que ens presenta la Fundació Vila Casas en el seu espai escultòric de Can Mario a Palafrugell)