COL·LECTIVA SANT LLUC 75 ANYS D,HISTÒRIA

 

Auca dels santlluqueros amb dibuixos de Cuyàs, Novellas i Parés

 Com que els organitzadors no ha cregut convenient celebrar l’aniversari amb presència de cap mena de fons documental, (catàlegs, cartells, obres que van servir per portades, crítiques, fotografies etc.) a un li ha picat la curiositat i s’ha capbussat una mica a l’hemeroteca  per conèixer el desenvolupament històric de la mostra, i aquí teniu el resultat..

 Primera època

catàleg 1977. Autor Antoni Boix

El Sant Lluc naixia en el 1946 però no tenim documents periodístics que ho expliquin  ja que el diari de Mataró no reapareixeria després de la guerra fins 1948. Desconeixem per tant ( caldrà amb temps fer recerca en algun arxiu de catàlegs) notícies de les dues primeres edicions en el que pertoca a participants, qualitat, resposta ciutadana.., però si sabem com es va gestar  i quina va ser la seva filosofia. Això és possible gràcies a una carta al director que Jaume Arenas publicà en el Diari de Mataró el 4 de desembre de 1976 en resposta a unes declaracions de Guerau Calabia en el mateix diari, que atribuïa el Sant Lluc a Rafael Estrany i deixebles.

Puntualitzava Arenas que R. Estrany no sols no tingué res a veure en l’organització del Sant Lluc, ans també que no n’era afí i no va participar en cap de les deu edicions d’aquella primera època.

Catàleg de 1981 dedicat a l'escola Arts i oficis

informava que la comissió organitzadora estava formada per M.Cuyàs, M.Ribas, M.Zaragoza i el germans Jaume i Jordi Arenas. I remarca que no sols es tractava d’una exposició ja que alguns cops es completava la festa amb recitals poètics, concerts, xerrades d’art... “Ya desde el principio se dió entrada a todos los que con más o menos asiduidad cultivaban el arte a nivel de professional, de formación o de simple aficionado para así descubrir nuevos valores. Esto trajo no pocas contrariedades y sinsabores, porque representava romper un círculo muy restringido y cerrado, que existia entonces para las col·lectives locales. Naturalmente, se impuso después y de forma escalonada una selectividad imprescindible para lograr en pocos años unas exposiciones de nivel medio acceptables”.

“ Fué lamentable que esta finalidad no fuera comprendida ni aceptada por muchos. No obstante los organitzadores fuímos conscientes de haber hecho algo muy positivo para el Arte de nuestra Ciudad”.

Aprofita els paràgrafs finals per destacar que en aquells anys varen exposar un centenar d’artistes locals , entre els que amb el temps van arribar a destacar noms com  Villèlia, Cusachs, Pratginé, Santi Estrany, Terri...

carrtell 1975. Autor Parés de Mataró

Les primeres notes periodístiques apareixen en la 3ª edició ( 1948) en la que es parla d’una gran exposició amb 31 participants i 48 obres exposades.

A nivell d’inventari i curiositat direm que els participants foren: Jaume i Jordi Arenas, A. Boix, J.Casas, A. Casademunt, J. Castellsaguer, A:Coll, M. Cuyàs, J.M. Esquerra, S. Esquerra, C. Fradera, J. Finet , I. Lladó, J. Mas, J. Montells, J. Noé,J.M: Prat Giné, J. Puiggalí, J. Punsola, J. Reniu, M. Ribas, J. Rodón, M. Rovira, R. Sala, J. Soteras, E de Torres, F. D’A. De Torres, P. Viader,  A. Vidal, J. Vidal i M. Zaragoza.

A remarcar la presència d’un joveníssim Pau Viader que avui, depassats els 90 anys, segueix essent  protagonista en la col·lectiva actual, essent l’autor de més edat però no amb més participacions ja que per circumstàncies professionals va estar uns anys allunyat de l’art.

Acte inaugural 1975

L’any 1949 els participants pugen a 45 i les obres exposades son 68, mentre que l’any 50 el nombre es redueix  a 31 autors..

L’any 1955, darrer any d’aquesta primera època, els autors son sols 17: Els germans Arenas, Boix, Cuyàs, Cusachs, Digón, E. López, J.Lladó, M. Lladó, J. Noé, J.Pratginé, J.l. Rabassa; J. Recto, M. Ribas, E. Sola, Terri i M: Villèlia. 

Malgrat les bones crítiques de la col·lectiva, el desencís per la incomprensió tant per part d’alguns professionals, com per part dels afeccionats menys qualificats que quedaven fora de la col·lectiva, de no entendre la necessitat d’una fusió d’interessos van portar a que aquesta fos la darrera edició de l‘època inicial. Totes les exposicions s’havien realitzat al Museu Municipal.

 

Els santlluqueros.

inauguració 1976. D'esquerra a dreta, Un mateix, Herrero regidor de Cultura, l'alcalde Salas, els artistes López, Calabia i Pujol, Taio Maiol, director de la sala, i Terri.

L’any 1972, el grup que a posteriori seria batejat com el del “santlluqueros” formats per Eduard López, Antoni Boix, Joan Parés de Mataró  i Salvador Pujol decideixen recuperar la col·lectiva sota un format i filosofia semblant  i a la seva crida responen 48 artistes que a raó d’inventari foren: Els Germans Arenas, Bartra, Benítez, Boix, Buch, Cabot, Calabia, , Cardenal, Codina, Contreras; Cusachs, Domínguez, Esquerra; Estrany, Foni, Juliana Graupera, Halmolda, Jordà, Juncosa, E.López, Llibre, M. March, M.T. March, Pilar Marfà, J. Martínez, J. Munné, J. Noguera Massuet, J. Noguera Taberner, Novellas, Opisso, Ortiz, Pando, Parés de Mataró, Perecoll, Piris, Montse Poch, Puiggalí, Pujol, Rabassa, Recto, Safont Tria, Salvador, Terri, E.de Torres, Vilarrupla.

Valgui la llista per que hom pugui observar quins d’aquella quasi cinquantena han fet més o menys carrera en l’art mataroní. Igualment cal remarcar que 6 d’ells: Rafel Codina, Manuel  Contreras; Ricard Jordà, Margarida March, Perecoll i Tomàs Safont Tria , avui quasi 50 anys més tard segueixen en la nòmina de participants.

disseny de Parés de Mataró

La crítica parla d’un nivell acceptable de qualitat però remarca absències importants com Alcoy, Rovira Brull o Vilamanyà que haurien donat un toc de més actualitat i qualitat al gruix del presentat. Una queixa que esdevindrà un tòpic repetit fins avui mateix.

L’any següent 1973, els artistes exposats son 42, després d’una selecció prèvia per adequar-se a les mides del Museu. Destaquen la participació d’Alcoy, Pal, Lleonart o Vilamanyà  conreadors d’una linea d’avançada per l’època, i que son els destacats de la crítica junt amb Opisso, el germans Arenas, Costa, Cusachs i  Cardenal.

Notes enel catàleg per poder realitzar la crítica. 1978

En aquest any de 1973 signo la meva primera crítica del Sant Lluc , acció que he mantingut fins avui mateix amb  el comentari pertinent al blog, amb l’excepció de l’any 1974 en que el servei militar m’ho va impedir.  Aquesta és doncs la meva 49 critica de la col·lectiva , cosa que em fa la persona amb més participacions en la mateixa.

L’any 1974la sant Lluc acollia a 39 autors, que pujaven a 66 l’any següent (1975). L’any 1976 van ser 76 artistes que presentaren 100 obres (en aquelles edicions es podien presentar un parell de treballs) , per arribar en 1977 a 125 obres de 70 artistes. En aquesta edició deixen de participar Jordi Arenas i Manuel Cuyàs, que ja no tornaran en aquesta època. Curiosament aquests anys l’organització explicitava en les bases  que sols es podien presentar els autors que creguessin tenir una qualitat suficient per exhibir-se en públic. Per el que es veu, eren molts els creguts de si mateixos. L’any 1978 foren 63 els artistes exposats. En totes aquestes edicions anava augmentant el nombre i la qualitat de les absències que assoliren un nivell escandalós en aquesta darrera edició de 1978.

Catàleg 1979. Autor Salvador Pujol

Per això l’organització decidí crear un comitè de selecció format per  Santi Estrany, Josep Mach, Manuel Patricio, Miquel Reniu, Paco Rodón i Antoni Segarra. Entre les 105 obres presentades el jurat en seleccionà tan sols a 7. Les de  Josep Novellas, Parés , Perecoll , Rovira Brull, Carme Garolera, Raul Capitani i Pere Pujades.

Aquesta reduïdíssima selecció provocà un greu problema, ja que les bases eren explícites dient que sols es penjarien les obres seleccionades per el jurat. Davant d’això l’organització va demanar una certa laxitud , fer que acceptà el jurat ampliant el llistat a 35 obres. Però com que succeïa que algun dels organitzadors quedava exclòs , no va ser acceptada la proposta. Tot va acabar amb un afegitó a l’acta dient que per conservar l’esperit de participació popular es miraria que totes les obre tinguessin cabuda a la sala d’exposicions. Les set obres seleccionades varen obtenir lloc preferent i la resta va omplir a rebentar l’espai expositiu. Es va perdre així la gran oportunitat de fer una dràstica exigència de qualitat que hauria donat un altre aire a la col·lectiva.

Malgrat això la polèmica es desfermà i Jordi Cuyàs fins i tot va retirar la seva obra ja que considerava que no havent estat seleccionada no tenia dret a ser exposada.

Aquesta laxitud va portar a que a l’any 1980 fossin 115 els participants i el 1981 s’assolís la xifra de108 que baixen al centenar en la següent edició.
L’any 1983 son 74 els participants, xifra reduïda per selecció ja que la col·lectiva passa de la sala de la Caixa Laietana de la Pça de Sta Anna al Museu de Mataró. La raó eren les obres que haurien de traslladar la sala d’exposicions de l’entitat bancaria a un nou espai expositiu a la Riera, al costat de l’Ajuntament.

Catàleg Sant LLuc 76. Autor Guerau Calabia

Les ensopegades conceptuals en la decisió del camí a seguir de la col·lectiva van desencisar als organitzadors que sempre havien dit que feien una acció de suplència i decideixen donar per acabada la seva tasca. Però les seves intencions d’un futur municipal de la col·lectiva quedaren estroncades davant la desídia de Manuel Cuyàs fill ( director el Patronat Municipal de Cultura) i de Carles Marfà (director del Museu) que inclòs es van negar a acceptar fitxers i documentació que recollia  els seus 12 anys d’activitat. Ara fa uns anys, Parés de Mataró va lliurar a l’actual Associació de Sant Lluc tota aquesta documentació. Aquets refús va crear moments de molt alta tensió que van fer perillar aquella edició malgrat ja estava penjada i s’estava en ple acte inaugural.

 

ÈPOCA ACTUAL.-

L’any 1984 no hi va haver col·lectiva que revifava l’any següent de la mà de Marcel Roca i Albert Alís a la nova sala del Foment amb tan sols 31 obres per esclatar en una nova etapa l’any següent de la mà de Jordi Puiggalí, Jordi Arenas i Josep Noé.

Catàleg 1978. Autor Eduard López

Una època que durà fins 1998, amb 14 edicions i una seixantena d’obres exposades. Un nombre molt més baix que en l’anterior etapa ja que les dimensions de la sala no permetien un nombre més elevat. Existia un jurat de selecció que havia de triar un nombre indeterminat de peces que havien d’omplir de manera total les possibilitats expositives de  l’espai. Fins i tot aquesta xifra d’obres acceptades obligava a fer exercicis compositius per a distribuir les obres en un cert concepte visual per ser gaudit per el públic. Un tetris artístic compositiu, pe entendre’ns.

Aquesta davallada de numero de participants, afavorí la millora de la  qualitat de les edicions encara que es mantingué la de per se eterna dicotomia , entre absències i presències.

Sant Lluc2020. Obra de Josep M. Gomis

D’entre els nombrosos fets que podrien comentar-se crec que paga la pena recordar aquella edició en la que el jurat després de triar les obres escollides pera  la sala, va decidir que tota la resta estaria penjada conformant un puzle artístic en les parets que donaven al carrer lateral de la mateixa., creant així un contemporani “saló dels refusées”, fet que crea una altíssima polèmica. Alguns d’aquests artistes van considerar aqueta decisió una humiliació total, mentre que d’altres van estar molt contents  ja que deien tenien molta més visibilitat que en  estar entre els artistes triats.

A l’any 1999i després de 14 edicions els organitzadors  van cedir els “trastos” a l’actual Associació de sant Lluc que han mantingut viva la col·lectiva fins ara, seguint cercant el difícil equilibri entre qualitat i populisme, apostant per els joves i els més diversos col·lectius artístics.

 Però com que això ja ens queda proper i ho podem trobar tant en els nostres records com a  la xarxa no m’esplaio amb més detalls , cosa que si he fet en èpoques més pretèrites , en el convenciment que aquest sant Lluc és continuació en fons i forma d’aquell primer que naixia  ara fa 75 anys i del que avui joiosament en podem celebrar l’aniversari.

 

COL·LECTIVA SANT LLUC 2021.-75 ANIVERSARI

 

El passat dijous, a la sala d’exposicions de la Fundació Iluro, s’inaugurà l’edició d’enguany de la tradicional Col·lectiva de Sant Lluc que aplega als autors mataronins i que enguany celebra el 75 aniversari del seu naixement, encara que sigui aquesta la seva 59 edició ja que no es celebrà en el interval de 1956 a 1971, i tampoc el 1984.

Obres de Rosa Codina i Perecoll

Per començar cal dir que l’actual edició és sens dubtes la millor edició del segle XXI i podríem afegir un parell de dècades més enllà. Es així ja que en aquest aniversari s’ha aconseguit la participació del que podríem dir la crème de la crème de l’art local, que a més ha respost en la seva majoria aportant obra de qualitat, arrodonint-se l’exposició amb artistes potser de no tant nivell però amb la suficient dignitat com per que la seva obra fos exposada, amb el que s’ha aconseguit apujar i molt la vàlua de la col·lectiva , tant per l’augment del segment qualitatiu alt, com per la desaparició d’aquelles obres infumables que apareixien, a voltes en nombre molt elevat, en les anteriors edicions.

Aspecte general de la sala

S’ha aconseguit així l’equilibri entre art qualitatiu i el popular que era l’eix del concepte fundacional de la col·lectiva. Un eix que ha virat en tots aquests anys massa vegades cap el populisme deixant en segon terme la qualitat. Repassant hemeroteca , podem observar com queixes que es produïren en les primeres exposicions, es repeteixen en les edicions dels “santlluqueros” i segueixen vives avui mateix.

Obra de Mônica Vilert

El gran problema del sant Lluc ha estat trobar l’equilibri entre els artistes “professionals” i els que no ho son, que actualment depassen amplament el concepte de “domingueros”  que se’ls atribuïa en anteriors dècades.

Obra de J.M:. Codina

Repassant hemeroteques  m’he trobat amb una carta al director de “El maresme” signada per R.Capitani, Parés, S. Pujol, E. López, J.M. Codina, Terri i altres signatures que no s’expliciten que en el 1982 amb el títol de “El Sant Lluc no és el que diu Pere Pascual”, expliciten el rebuig a la meva exigència d’una col·lectiva de qualitat, front la defensada per aquells artistes i l’organització d’una col·lectiva estructurada en el popular a la que s’haurien d’afegir si ho creien convenient els autors “professionals”.

Obra de Mia Llauder

Enguany, i parafrasejant aquell titular, hauríem de dir “EL Sant Lluc tendeix a ser el que diu Pere Pascual”, ja que l’actual edició s’ha estructurat en la forma que un ha defensat durant 40 anys. S’ha convidat als professionals, aprofitant l’avinentesa de l’escaient aniversari, i s’ha arrodonit la participació amb el gruix d’artistes “populars” que han respost a al convocatòria. Òbviament les dimensions espaials han fet la resta , i han deixat fora de la col·lectiva un bon nombre d’afeccionats, que estic convençut no assolien , ni de bon tros, els mèrits suficients com per ocupar lloc en aquesta festa de l’art.

Obra de Pere Bàguena en primer pla

Així ens trobem amb un gruix d’autors que en el cas dels “top”, per el general, i amb poques excepcions, no ha fet ús de repertori i sí en canvi han triat una peça valuosa i de qualitat que llueix amb llum pròpia i entre les que vull especialment remarcar les de J.M: Codina, Mia Llauder, José Luís Paz “Fo”,Perecoll, Jordi Prat i Mònica Vilert , per la seva especificitat i potència.

Obres d'Enric Punsola i Alberto Romero

Igualment han estat especialment plaents per el d’esforç i innovació personal que signifiquen, els treballs d’Esther Aliu, Pere Bàguena, Anna de Jaime, Carme Fageda, Michèle Lepape, Antoni Lleonart, Catherine Lorton, Margarida March, Toni Martí, Cecília Morales, Joan Pascuti, Enric Punsola,   David Vergés I Susi Vilasca, així com el magnífic treball escultòric d’Albert Jaime i l’evolució cap a l’abstracció de Jordi Torrent.

obres de Jordi Torrent i Josep Serra.

Enguany el conglomerat  ,molt més compacte que en anteriors edicions h,a fet disminuir el nombre de sorpreses que s’han limitat a  la talla d’Uros Bozic, la fotografia digital tunejada de Carles Cuscó , la vitrofusió de Fredye Díaz, el paisatge especial de Paul Waring la recuperació de Lola Albararcín, després de més de 30 anys desapareguda del món artístic local i la instal·lació de La Destil·leria protagonitzada per Anna Aluart I Carme Roher

Instal·lació d'Anna Aluart i Carme Roher

Si a aquests vímets afegim la bona retrospectiva de Pol Codina, per més que un cregui que aquesta convidada del Sant Lluc hauria de ser per un autor amb ampla trajectòria i a modus d’homenatge, la presència del grup Alterarte i la del taller de Gravat per més que un també cregui com innecessària la seva individualització ja que els seus membres ja exposen en l’apartat general, haurem de convenir que la col·lectiva d’enguany ha sortit ben arrodonida en la sempre difícil conjunció d’interessos del organitzadors i artistes.

Instal·lació de Esther Aliu

Ara sols falta que aquest esperit gestat per l’aniversari es mantingui en ambdós cantons. Que l’èxit i el nivell del conjunt permetin  fer veure  a tots que aquesta és la col·lectiva que la ciutat precisa i que pot exhibir amb orgull pel seu estimable valor i per que alhora representa en bona part la realitat plàstica de l’art mataroní i que per tant ha d tenir continuïtat en el conceptual.

Escultures de Pol Codina

Un esforç important es presenta per l’organització. Si l’any vinent tornem al passat, serà la mort definitiva de la col·lectiva. Un esforç al que en caldria afegir un altre com és el de vestir amb actes la mateixa, tal i com es feia en temps iniciàtics.

S’aconseguirà?. Així ho esperem, però mentre gaudim d’aquest Sant Lluc 2021 que ha retornat a la qualitat com a  meta i a la funció social de presentar el bon art dels magnífics artistes que tenim a Mataró a la ciutadania.

Un sant Lluc que ens convida a cridar ben alt. VISCA EL SANT LLUC !!! VISCA L’ART !!!

Col·lectiva Sant Lluc 2021. 75 aniversari

Sala de l'Ateneu Fundació Iluro

del 30 de setembre al 7 de novembre de 2021

 

TARANNÀS. “OBRA GRÀFICA”.

“La Destil·leria” inaugura temporada un any més amb la col·lectiva Tarannàs, comissariada per Alberto Romero Gil i que enguany està dedicada a l’Obra Gràfica, seguint el camí que en altres anys van ocupar  la realitat, el jardí i el paper.

Com s’explicita en el full de presentació “l’obra gràfica sempre s'ha considerat com un procés creatiu secundari o com a complement a un altre principal, ja sigui la pintura, escultura etc. Però fora d'aquesta catalogació els artistes sempre han recorregut a ella com un mitjà expressiu tan valgut com la resta per la seva riquesa creativa i per la seva noblesa. Qui s'acosti a veure aquesta exposició, podrà sens dubte contemplar no sols la petjada sensible del creador sinó la seva comunió amb un llenguatge plàstic ple de possibilitats”

A la nostra ciutat , l’obra gràfica ha tingut en moltes èpoques un paper important, que ha augmentat enormement en les darreres dècades, augmentant el nombre el nombre de creadors i d’exposicions, generalment de notable qualitat. No volen ser menys els artistes que prenen part en aquesta col·lectiva i en ella els seus participants Laia Arnau, Aina Duch, Teresa Pera, Miranda Pastor i El taller dels Edus, s’esmercen pe conjugar uns treballs d’alta qualitat tècnica i de gran intensitat plàstica alhora que de la pertinent bellesa estètica.

Cada artista explota en la modalitat específica que creu més adient per explossionar les seves qualitats i comunicació, farcint així un conjunt harmònic i ben lligat que malgrat la diversitat que en alguns moments pot semblar antagònica, fa que la mostra no s’esfilagarsi i l’espectador passi d’autor a autor i d’obra a obra, sense entrebancs notables, ans el contrari, que ho faci amb tota facilitat.

Així Laia Arnau, segueix amb la seva poètica habitual, Miranda Pastor és la grata sorpresa de la mostra amb unes obres de  sensibilitat extrema, El taller des Edus segueixen mostrant el seu mestratge absolut de la tècnica Serigràfica i Teresa Pera retorna a uns treballs més plàstics i pictòrics, línia que crec mai hauria d’haver abandonat. Finalment Aina Duch és la nota més dispersa del conjunt , amb una concepció més contemporània i conceptual que no pas visual.

Resumim ens trobem amb una bona exposició d’art gràfic  en la que es demostra un cop més, en la visió particular, la capacitat dels nostres artistes, i en general el gran i positiu moment del que gaudeix  l’art gràfic en les nostres contrades.

 

La Destil·leria : Tarannàs “ Obra Gràfica”

 Del 18 de setembre al 19 d’Octubre de 2010

ENTRE TINTES. DIDIER LOURENÇO

 

Inaugura temporada el Museu del Càntir d’Argentona i ho fa amb una interessant exposició de Didier Lourenço, aquest artista que amb el seu peculiar món està encisant a espectadors dels més diversos continents.

Didier Lourenço havia de ser forçosament artista.  Des de petit trapellajava per el taller dels seu pare Fulvio , especialista en litografia, i un home cabdal en l’evolució de l’art gràfic en el post franquisme. Un taller per el que hi passava el més granat de l’art català, amb un eclecticisme artístic total, que confiava en la saviesa de Fulvio per gestar les seves reproduccions gràfiques, en un sentiment absolutament creatiu i artístic.

Amb aquest condicionaments a Didier sols li quedava el camí de ser artista. Als 19 anys començava treballar en el taller del pare, mentre començava seriosament a pintar. La sevaera una pintura jove, fresca, plena d’imputs positius que aconseguí ràpidament el reconeixement amb premis com el del banc de Sabadell al concurs d’art jove de la sala Parés.

Però mentre l’evolució dels artistes joves , va des d’una pintura generalment enfarfegada a la que cal anar despullant d’anècdotes, Didier executa el camí contrari , despullar del global per donar privilegi a l’anècdota i convertir-la en protagonista i a més fer-ho de la manera que més li agrada, concebent l’obra pictòrica en l’esbós d’una obra gràfica, evidentment litogràfica.

Avui al Museu del Càntir ens fa un repàs essencial de la seva trajectòria començant per unes obres anteriors, en un estil que vorejava la pintura dels seus grans amics , els germans Moscardó, enfrontades a unes obres litogràfiques actuals , un veritable cant a “la joie de vivre”, amb la seva “jove” protagonista de tantes i tantes obres , embolcallada per aquest fons matissians que tant li agraden i alhora complauen a l’espectador.

Però el millor està sens dubte la paret gran de la sala en la que Didier, en un desig didàctic i formatiu total, ens presenta els resultats de cada passa per aconseguir la litografia final. Una mirada entenedora que serveix per a valorar en la seva justa mida, el nivell artístic d’una litografia que és en si mateixa una constant creació artística i donar-li el valor perdut en aquests temps en els que la digitalització gràfica està arraconant tan noble tècnica.

Una exposició , al de Didier Lourenço al Museu del Càntir, que cal visitar. Tant per el valor creatiu i artístic de la seva pintura que ja ha assolit idioma propi personalitzat, com per el d’enaltiment que té de la tècnica de la litografia que mereix una nova valoració per part d’artistes, afeccionats i compradors.

 

Didier Lourenço. Entre Tintes

Museu del Càntir. Argentona

Del 17 de setembre a l’1 de novembre de 2021

 

MÁXIMO ALMEIDA. LITURGIA

 

Inaugura temporada la sala del Col·legi d’Aparelladors i ho fa de manera més que brillant amb l’exposició “Litúrgia” de la mà de Máximo Almeida.

La pandèmia i el conseqüent confinament ha afectat a tothom. Qui més qui menys ha trobat en aquest temps uns moments de reflexió quasi obligada. En el que pertoca als artistes, una gran majoria han utilitzat aquest retorn al l’interior més personal, per reflexionar sobre la seva obra  i a partir d’ara, i exposició a exposició, aniran sortint els resultats d’aquesta introspecció personal que a bon segur seran enormement profitosos en el senti creatiu i artístic.

Máximo Almeida no n’és excepció i el cert és que en els darrers mesos ja l’hi havíem vist algun detall com en el concurs de Llavaneres o amb els apunts que presentà en la col·lectiva “Dins” en aquest mateix espai expositiu.. Ara però en aquesta exposició explosiona del tot, assolint una maduresa creativa que ens retorna evolucionat a aquell artista que tant ens sorprengué fa una dotzena d’anys en la seva exposició a l ‘Ateneu.

Almeida és un pintor de silencis i solituds. La seva pintura és com ell mateix, en aparença discret com si volés passar desapercebut davant de tots. Però en el fons hi ha una certa rebel·lia  de voler fugir de l’establert ,de la falsa cridòria de l’aparença i de la buidor de l’interior. Així si fa uns anys parlàvem de la llum de la foscor de la seva pintura, ara haurem de fer-ho de la força del color de la seva quasi monocromia.

Com llavors Almeida segueix jugant amb la màgia de la llum. Amb ella ens sap parlar de silencis personals i col·lectius, creant un aire d’inquietuds que va mica en mica dominant les interioritats dels espectadors que queden per una part subjugats per la bellesa del presentat i la inquietud que generen les seves obres , i per l’altra per la curiositat d’intentar anar més enllà en la recerca de les intencions de l’artista.

Matisse va dir: “Hi ha mil maneres d’emprar el color. però quan s’usa per composar, es tracta de donar èmfasi als contrastos. En el camp del color, no es tracta de quantitat i sí de selecció. El color sols assoleix expressivitat total quan està organitzat, quan correspon exactament a la intensitat emotiva de l’artista. El color expressa llum, no una llum física i sí la única llum que ens importa: La llum que existeix en la ment i l’interior de l’artista.”

I com si aquestes frases fossin per ell evangeli, Almedia aprofita la seva habilitat i domini tècnic, per bastir un entramat figuratiu, fregadís a  voltes amb l’hiper realisme per confegir unes obres absolutament seductores amb les que ens parla una vegada més del seu amor per la natura i els seus elements. Uns paisatges sense figures, però enormement vius on el realisme esdevé màgia. Uns paisatges  y composicions sense colors aparents, però absolutament cromàtics en l’interior de creador i espectadors. I tot rematat per una magnífics retrats, un d’ells auto, que tanquen perfectament el cercle de l’exposició.

Litúrgia és una magnífica exposició. perfectament estructurada amb un muntatge arrodonit que serena i neguiteja alhora i que ens fa avinent el poder de l’art com a generador d’emocions i reflexions, alhora que ratifica a Màximo Alemida com un magnífic autor al que cal seguir. Una exposició de la que el millor està quan la simplificació és màxima, en un sentit d'espiritualitat total, en aquells obres  més deslliurades de tot per centrar-se en l'anima . Art en estat pur.

Máximo Almeida. “Liturgia”

Sala Col·legi Aparelladors

Del 18 de setembre al 10 d’Octubre de 2021

 

JOAN BAPTISTA PARÉS I GOMIS

 

Autoretrat de l'artista

En Joan Baptista Parés, més conegut com Parés de Mataró, ja que aquesta va ser la signatura que va triar per donar fe dels seus treballs artístics, va complir el passat dimarts 82 anys, una edat el suficientment valorable com per rebre un reconeixement públic del seu fer.

Parés de Mataró és un gran artista , un veritable poeta del quotidià, zelador de les essències de la ciutat amb la seva estima fora de mides del casc antic, amb la plaça Gran i Sta Maria com a  eixos de les seves dèries i treballs. Però el que és més important, és una gran persona aquí no he sentit mai parlar malament de ningú, alhora que tampoc he sentit a ningú parlar malament d’ell, ans el contrari l’estimació a la seva persona és absoluta, alhora que el respecte.

Que Parés mereixeria haver rebut un homenatge ja fa anys en forma de gran antològica ho sabem tots. Que n’és reticent, també.  I ho és ja que no es sent amb forces per aquest feixuc treball i alhora per que es malfia, com gat escaldat ,dels poders públics que fins i tot li varen encarregar i pagar un sèrie de dibuixos de la ciutat  que mai varen recollir.

Parés necessita gent de confiança total per dirigir si no una antològica, sí al menys una retrospectiva amb cara i ulls. I evidentment realitzar un catàleg que lloï el seu enorme treball artístic i de ciutat. I cal fer-ho ja. Jo emplaço i exigeixo a les autoritats ,un homenatge a Joan Parés de Mataró. De la manera que creguin més convenient , però que ho facin ja.

L’artista s’ho mereix, i aquesta mediocre i devaluada ciutat de Mataró precisa de l’autoestima de veure que es reconeix la tasca de qui és un dels seus i l’ha representada tant que fins i tot ha posat el nom de la ciutata en la signatura.

Cal posar fil a l’agulla ja. I crec que Cultura hauria d’implicar-se en aquest clam de justícia artística. Que ho facin, és cosa d’un altre cant.

 

 

LA CRISI DELS MUSEUS

 

Portes de l'ampliació el Prado. Obra escultórica de Cristina Iglesias

Aquests dies i amb motiu de la presentació de la programació de la propera temporada és estrany el mitjà informatiu que no ha desplegat en la seva secció cultural un article en relació del gravíssim estat pressupostari en que han quedat aquestes institucions culturals amb la crisi del COVID.

La crisi econòmica de les institucions que els aixopluguen ha obligat a tancar, penso que en molts casos amb demesia, l’aixeta de les despeses culturals i l’absència de visitants ha malmès les finances dels Museus més importants, aquells que amb la gran presència de visitants cobreixen amb ells una bona part del pressupost.

Això ha capgirat tots els projectes que estaven en marxa, en estudi o sols eren projectes de futur. S’han acabat les grans exposicions, aquelles en les que existien aportacions dels museus i col·leccionis més importants. Les despeses de transport, assegurances i tota la infraestructura exigida esdevenen ara inabastables per els Museus que donen així per acabades , al menys durant un bon grapat d’anys les exposicions espectacle. Aquelles que eren visitades per tothom ja que havien esdevingut fites culturals d’obligada visita fossis amant de l’art  i la cultura o no.

Comencem unes temporades low coast en les que els Museus pensen sobreviure amb exposicions dels seus fons o com a màxim amb exposicions d’intercanvi amb d’altres produïdes per altre museus en parelles condicions.

Així ja s’està veient amb la magre programació que ens espera en la que de moment , i per el que s’ha fet públic, sols crida l’atenció l’expo al voltant de Gaudí que prepara el MNAC i la de Magritte al Caixafòrum, no sé si és la mateixa que ara s’inaugura al Thyssen madrileny, i que serà la única exposició de caire plàstic de la seva temporada.

Aquest fet , negatiu sobre el paper, podria produir alguns descobriments importants. El bon afeccionat que ja faci anys acudeixi a les gran exposicions, estava una mica saturat de firmes i exposicions estilístiques. Qui més qui menys té la impressió d’haver-ho vist quasi tot i que en poques ocasions aparegui la sorpresa que et feia trempar amb joia. Els grans noms es repetien i repetien i les seves obres també.

Si de veritat els museus fan de la necessitat virtut i escaten amb il·lusió i desig entre els seus fons, segur que poden trobar excel·lents obres d’autors desconeguts del públic en general i d’una qualitat fora de mides.  A Catalunya mateix, si sabem fugir del cercle viciós Miró, Dalí, Picasso, Guinovart, Ràfols Casamada, Hernández Pijuan etc, podem trobar una seguit d’artistes d’excelsa qualitat, com queda palès en una visita al museu de Montserrat o a les col·leccions Vila Casas o Bassat.

Esperem que així sigui i aprofitem el temps per a millorar. Avui a l’editorial de LV, Miquel Molina, sots director i expert en cultura demanava que vista les bones intencions de Miquel Iceta, ministre de Cultura, en millorar el sots fiançament dels museus catalans, es pregunta i per que no parlar de Cultura a la taula de diàleg. O és que Cultura i política, d’una o altre manera van de la mà.

A veiam si ens atrevim.

PS.- Com veieu no hem parlat del Museu de Mataró,. No fa falta, el Museu de Mataró està en crisi des de fa moltes dècades i en realitat no és un Museu es l’anti museu per antonomàsia.

 

CO·LECCIÓ SALVAT UN EXEMPLE A IMITAR PER L’AJUNTAMENT DE MATARÓ

 

Part central de la Nadala de Novellas per a l'Ajuntament de Mataró, en temps de l'alcalde Mas.

La Fundació Vila Casas exposa aquests dies la col·lecció d’art Salvat. Una col·lecció nascuda quan el propietari dels laboratoris Salvat va acceptar la proposta de la seva mare de substituir la imatge religiosa habitual de les nadales institucionals de l’empresa per la reproducció d’una obra de Ràfols Casamada que acabaven d’adquirir.

L’èxit de la mateixa va ser tal que des de llavora cada anys el laboratori adquireix una obra realitzada en l’any ,d’un artista català viu, i la seva reproducció esdevé la nadala institucional de l’empresa.

D’això en fa 35 anys i la col·lecció del laboratori comença a fer un gran goig, amb obres recents dels millors artistes del país.

Llegida la notícia , un il·lús com és, ha pensat que essent Mataró una de les poques ciutats que no gaudeix d’una pinacoteca d’artistes locals, malgrat que ha tingut grans ocasions, com per ex el no nat fons d’artistes locals que un va patir en cos i ànima, podria fer el mateix.

Durant alguns anys ja s’havia encarregat a algun artista la realització del christmes oficial de l’Ajuntament, com per exemple el magnífic âpat de Nadal de Pepe Novellas que presideix el post. Per què no recuperar la tradició i iniciar així una col·leció d’obres d’artistes locals que mica en mica anés pal·liant la gasiveria municipal envers els artistes plàstics.?

Tan sòls amb pocs diners, veritable xocolata del lloro, i mica en mica la ciutat gaudiria d’un fons meritori ja que els propis artistes ja s’encarregarien de lluir-se davant l’encàrrec.

I si ho pensem?

 

UNA FLOR NO FA ESTIU

 

Carme Rigola va ser una de les sorpreses el sant Lluc de la temporada passada amb l’obra que encapçala aquesta crítica, que qualificàvem com a sensible obra floral.

Ja en el post d’ahir parlàvem que una mostra com la dels premiats a un concurs permet evidenciar l’encert o no de l’elecció, ara la mostra individual de Carme Rigola ens mostra que si bé podia ser justa la distinció a aquell treball, el mateix no responia a la qualitat global del fer de l’artista.

Ara ens trobem amb una creadora que ha arribat a l’art de manera tardana, com tants, després d’exercir altre professió i que arriba amb unes evidents limitacions tècniques que fa que algunes obres assoleixin el nivell d’inacceptables per a ser exposades , com és el cas de les làmpades.

Curiosament però Rigola té especial sensibilitat en el tema tèxtil i els trucs d’ofici desenvolupats en els anys els ha sabut aprofitar en l’artístic amb uns treballs sobre tela, que no bastidor, on les arrugues i les noves perspectives que aquestes ens ofereixen , conreen un camí que adobat amb la sensibilitat d de l’autora doni com a fruits unes obres parelles a la que va fer fos destacada en el sant Lluc de l’any anterior i que mostren sensibilitat i afecte per l’art.

Ens trobem doncs amb una exposició amb les dues cares de la moneda, cares que en aquesta ocasió son antagòniques en fer i qualitat.

 Carme Rigola “Amb pinces”

Espai capgròs

Del 26 d’agost al 29 de setembre de 2021

S’AIXECA LA PERSIANA DE LA NOVA TEMPORADA

El passat divendres , la sala d’exposicions del Museu Arxiu de Llavaneres va disparar el tret de la nova temporada artística, encara que com és habitual el darrer dijous d’agost n’havia fet la prèvia l’espai capgròs, inaugurant l’exposició  de Carme Rigola.

Una temporada que de moment s’inicia amb força, amb expos properes de Didier Lourenço al Museu del Càntir, gravats a la Destil·leria i com no , la sempre popular col·lectiva del sant Lluc en la celebració del seu 75 aniversari. Per el que pertoca a les exposicions municipals, com sempre silenci i secretisme hermètic, encara que no esperem res de bo i amb el dubte de si tindrem exposició de gravats de Goya o no, en quin indret i de quina manera.

Abans però de comentar aquesta exposició valgui la pena, a tall d’inventari, recordar tres exposicions amb les que va cloure la temporada passada i de les que no vàrem tenir ocasió de parlar: per un cantó Antoni Luis presentava al casal aliança la mostra “4 estacions + Mediterrànies” un veritable estudi dels començaments i les motivacions que l’induïren a entrar en la línia cromàtica propera al pop art en la que es mou actualment. El grafisme i una imatge icònica d’una obra de Jordi Arenas, en son raó i causa.

Per altre costat al col·legi d’Aparelladors es presentà la mostra “Art en vidre” en un maridatge entre quatre artistes relacionats amb el forn del vidre com Marta Duran, Ricard Jordà, Mònica Vilert i Laia Arnau i un nodrit grup d’artesans que treballaven en l’esmentat forn vidrier. Entre els artistes cal destacar per damunt de la resta la finesa del treball de Mònica Vilert, mentre que entre els artesans el nivell de qualitat artístic era variable, mantenint-se sempre en l’excel·lència tècnica. Cal fer esment d’una anècdota que va produir l’exposició com és que en el cartell anunciador hi apareixien els noms dels comissaris i no els dels artistes i artesans participants En els milers d’exposicions que he visitat és la primera vegada que m’hi he trobat.

Finalment la Destil·leria  es produïa una edició més de la ja tradicional “seny i rauxa” amb la varietat de que en aquesta ocasió les obres estaven fetes a quatre mans el que donava un toc peculiar al present.

GUANYADORS  V CONCURS DE PINTURA DE LLAVANERES

Tal i com marquen les bases del concurs, els guanyadors del mateix tenen dret a una exposició col·lectiva a la que segueix una d’individual del guanyador del mateix.

Sempre he dit que aquesta col·lectiva conjunta serveix més per veure l’encert o error del jurat qualificador  que no pas per el propi artista ja que les condicions físiques de la sala limiten en molt les possibilitats explicatives del seu fer .

Enguany, i com ha succeït en les anteriors edicions, no podem pas dir que el jurat errés en el veredicte, ja que els tres artistes escoliits demostren  clarament el seu nivell i capacitats artístiques.

Rosa Solano , guanyadora del concurs, manté aquest camí de manteniment de la memòria amb el tèxtil com a referència i amb tots el seguit d’elements accessoris que  esdevenen protagonistes d’una memòria viscuda que no vol quedi en l’oblit, ni en el calaix de sastre, mai tan oportuna la frase feta, de la memòria col·lectiva. Sensibilitat, ingeni , plasticitat i intenció de reflexionar. Magnífica presència la seva.

Miquel Arnau ens presenta una sèrie de paisatges de la seva línia habitual, en la que el mateix depassa els  seus límits habituals , abandonant en certa manera el caràcter figuratiu per endinsar-se en l’ànima del paisatge, en la força interior del mateix. Unes obres que acompanya amb altres de la sèrie “paisatges amb figura” en la que encara no acaba de trobar l’equilibri entre les parts , provocant-se un desequilibri entre fons i forma que cal millorar.

Finalment l’escultor Pere Bàguena, amb l’ajut de la col·laboració de Mireia Oliva ens demostra l’evolució en aquets caminar conjunt de fusta i metall , en la creació d’un conjunt d’obres vives, palpitant i amb una atracció visual evident.

Unes individualitats que en el col·lectiu es complementen a la perfecció confegint una atractiva exposició que demostrant la vàlua dels participants, certifiquen alhora l’encert dels jurat que els va qualificar.

 

Col·lectiva Guanyadors del V Concurs de Pintura i Escultura de Llavaneres

Del 3 al 26 de setembre de 2021

Can Caralt. Museu Arxiu de Llavaneres