EL RETORN A LA TRISTA REALITAT. SANT LLUC 2022

 

Joan Hortos

L’any passat i en motiu de celebrar-se el 75 aniversari de la col·lectiva , la comissió organitzadora de la mateixa va pregar insistentment als artistes mataronins més importants i reconeguts, que habitualment  no acudien a la trobada , la seva col·laboració participativa per donar llustre a l’efemèride.

La resposta dels mateixos va ser unànimement positiva i així es va gestar una exposició excepcional, en la que s’aconseguí l’equilibri entre art qualitatiu i el popular que era i segueix essent, crec jo, l’eix del concepte de la col·lectiva. Un eix que ha virat massa vegades cap el populisme deixant en segon terme la qualitat.

obres de Monica Vilert i Alexandra Chaves

Va ser una col·lectiva important ja que mostrava perfectament al visitant el nivell qualitatiu de la plàstica local conformant-se una exposició perfectament exportable per a la resta de contrades de Catalunya, i que assoli un rotund èxit.

Un mantenia la il·lusió , que no l’esperança, de que els artistes locals top haurien copsat la lliçó  i havien entès que la participació en la Sant Lluc , i més en l’entorn i conseqüentment en el nivell col·lectiu que s’assolia , formava part d’una obligació  moral com a ciutadans que volen el millor per la ciutat en la que viuen. Però ha quedat ben clar que no. Que l’ego artístic domina pel damunt de tot i consideren que anar al Sant Lluc implica una davallada tal de la seva autoestima creativa que els fa repudiar  la seva participació.

T. Safont -Tria

Així el Sant Lluc 2022 és un retorn al passat amb una mostra de nivell fluix, amb poca “chicha” de qualitat i molta morralla que no hauria d’estar penjada de cap de les maneres, si atenem a que es tracta d’una col·lectiva d’artistes que honoren al seu patró  i evidentment és impossible aplicar el qualificatiu d’artista als autors d’una massa nombrosa quantitat d’obres.

Sussi Vilaseca

Sortosament  l’aprovat s’aconsegueix ja que els artistes que si mereixen l’apel·latiu, han aportat a la col·lectiva obres de nivell i qualitat el que salva el global , però en un conjunt en el que per primera vegada en molts anys no existeix cap sorpresa. No hi ha cap nom desconegut que aparegui amb un detall que cridi l’atenció i generi l’espurna de la novetat i ben pocs son els autors que trenquen la seva zona de confort amb aventures que puguin albirar un  petit gir en la seva trajectòria creativa.

G. Badosa

Sense aquestes espurnes i davant l’absència de nous i joves creadors, la sant Lluc d’enguany lamentablement esdevé una mostra freda, avorrida i rutinària  de la que cal destacar per damunt de tot l’homenatge a Joan Hortos, present mitjançant un variat mostrari que per se mereix la visita a la sala.

L’art viu, agosarat, valent, crític i espiritual d’en Joan generant un misteri permanent hauria de ser exemple per els adotzenats creadors presents a l col·lectiva.

Toni Marti

Miquel Ortega

L’altre apunt a destacar varen ser les paraules de Xesco Gomar, regidor de Cultura, en relació a que esta engegant  una remodelació dels espais expositius i de la relació de Cultura amb l’art mataroní. Ja sabem que les paraules massa vegades se les endú  el vent, i com exemple estan totes les declaracions d’intencions que Bote ha anat desgranant en les inauguracions dels darrers anys. Li vaig preguntar al regidor si de veritat creia en el que havia dit. I em va assegurar que aquesta vegada anava de veritat. Tingui per segur que li retoparem contundentment quan passi el que tots pensem, que seran foc d’encenalls.

Olga Serral

Resumint , un Sant Lluc d'enguany és un deja vu que esdevé patata calenta per a la nova junta de l’Associació que ha de decidir el seu futur. Per a mi està clar: Renovar-se o morir. Aposto per la primera opció . i ho dic amb el dret que em dona  el fet de que si considerem la critica com a part  de la col·lectiva, en soc el participant més veterà amb 48 presencies.

 

Col·lectiva Sant Lluc 2022

Ateneu Fundació Iluro

Del 15 de Setembre al 30 d’Octubre de 2022

 

 

 

 

ONZE TELES I QUARANTA-CINC PAPERS. Glòria Badosa.

 

La sala del Col·legi d’Aparelladors no vol ser menys que les seves companyes i comença esclatant la temporada tot presentant la magnifica  ,exposició que ens ofereix Glòria Badosa sota l’explícit títol de "11 Teles i 45 papers".

En visitar l’exposició vaig coincidir amb un reconegut artista local que em comentava que per a ell , Glòria Badosa era l’artista de l’entorn que més havia evolucionat en els darrers anys. I he de dir que coincideixo en l’opinió .

Coneixo a Badosa des de sempre per raons de veïnatge i conseqüentment he pogut seguir la totalitat de la seva trajectòria. Durant anys va practicar una figuració dolça i poètica en la línia que llavors es definia com quelcom tan incorrecta actualment, com “pintura femenina”.

Fa una quinzena d’anys va aparèixer com de trascantó una desfiguració que va anar guanyant terreny  en el seu idioma plàstic fina assolir una posició de predomini. Va ser allà  el juny de 2011 , a la sala del casal Aliança , al costat de la seva convilatana i amiga Pepi Roig, en l’exposició “Ara x Ara” que Badosa va fer el definitiu salt al buit a l’abstracció. Deiem per un llavors :” Aposta per una abstracció espaial, volumètrica i cromàtica. Sap bé el que es fa i el que és més important , sap molt bé el que esta cercant , i el cert és que ho troba.

Badosa es mou amb habilitat i dignitat en aquesta vessant de l’abstracció  de clar aire poètic i decoratiu. No busca cap estridència , ans el contrari, encara que a vegades aposti per cromatismes accentuats i intensos , però en ella està l’esperit de l’equilibri , el que intenta donar a les seves obres , més proclius a ser chill-out que no pas una aproximació a postures més agressives pictòrica i cromàticament”.

Des d’aquell moment i fins ara, Badosa ha anat fent passes endavant en totes i cadascuna de les exposicions que ha realitzat. Si dèiem que sabia el que estava buscant, el cert és que la recerca ha tingut èxit i aquella abstracció poètica i de chill out que parlàvem ha passat a una abstracció contundent, estètica però sense por , amb atreviments cromàtics i principalment constructius que gesten  unes obres seductores i plenes de potencia.

Si a vegades havíem parlat d’un cert “staelisme” de les seves obres , la seva aposta actual per uns treballs més plans i monocromàtics generen un llenguatge equilibradament contundent que s’agraeix i l’enalteix   en la qualitat, com ha quedat palès en la darrera Biennal Torres García   o en l’actual Sant Lluc.

detall ddel collage

A més en aquesta ocasió ha agafat perfectament el toro per les banyes i davant la sempre complicada catifa vermella d’Aparelladors, Badosa s’hi enfronta  amb obres del mateix color aconseguint revertir la potència que irradia la mateixa , fent que sigui com un reflex que accentua la valentia dels treballs presentats.

Uns treballs en forma i manera d’onze teles amb el roig i el negre com a grans protagonistes a voltes acompanyades d’unes zones lumíniques que acaben  generant espais e sortida i fuga en la uniformitat de la tela. Uns colors en diàleg permanent  que exerceixen una gens subtil seducció front l’espectador.

Teles que van acompanyades d’un impressionat mural de 45 obres a paper, que segueixen la mateixa estructura i que confegeixen un gegantí col·lage que no sols domina i marca senti a la sala, ans també que mostra el nivell creatiu d’una autora que va començar amb humilitat en l’abstracció i que ara mostra el domini de materials i llenguatge i que ens fa esperar el futur en el convenciment de  que el millor està per venir.

 Molt interesant exposició de recomanable visita.

 

Onze tels i quaranta-cinc papers. Glòria Badosa

Sala del Col·legi d’Aparelladors. Mataró

Del 9 de setembre al 2 d’Octubre de 2022

 

ENERGIA ABSTRACTA.- RETROSPECTIVA. JOSEP SERRA

 

El Museu Monjo inaugura també amb força la temporada presentant sota el títol de Energia Abstracta  (1982-2022) el primer capítol de l’exposició retrospectiva del treball de Josep Serra . Una mostra que tindrà  continuïtat amb les que celebrarà a La Destil·leria a Mataró del   22 d’octubre al 22 de novembre i al Museu del Càntir d’Argentona de l,11 de novembre al 8 de gener.

Davant d’aquests tres capítols en que l’autor ha desenvolupat el seu projecte, un ha dubtat  d’esperar a la finalització del mateix per fer publiques les seves opinions, però sabedor de la unicitat de cada exposició he cregut convenient donar opinió individualitzada de cadascuna d’elles .I a bon segur ho faig així motivat per la qualitat i potència  d’aquest primer capítol al Monjo que mereix oportú comentari i recomanació de visita.

El cert és que Serra ha estructurat una potent visió del seu treball, distribuint de manera ben acurada la seva obra en els  diversos “calaixos” en que s’estructura l’espai expositiu del Monjo, fent realitat la frase de Mark Rohko quan deia  “no soc un artista abstracte, tan sols m’interessa expressar emocions humanes.   

I justament això és el que practica l’autor amb la seva pintura totalment entroncada amb l’expressionisme abstracte. Mitjançant el gest, el ritme, el color i la força, genera una estructura plàstica dominantment abductiva que sedueix i motiva a l’espectador, i no sols al gaudi visual, que també , si no que ens suggereix la recerca de les emocions mes íntimes  que ens son comuns.

Una obra , pura , neta, sense mistificacions la que de nou ens ofereix Josep Serra en una exposició de recomanable vista.

Ara però cal deixar molt clar que aquesta exposició no es de cap de les maneres una retrospectiva. Recordem la definició de retrospectiva: és l’exhibició o exposició que es desenvolupa amb l’objectiu de mostrar la carrera d’un artista. La retrospectiva inclou obres de totes les èpoques del protagonista de l’exposició , generalment ordenades de manera cronològica a fi de permetre millor la lectura de la seva evolució.

En aquest cas , és cert que es presenten obres d’èpoques anteriors però per la seva situació i la manca de qualsevol element referencials resten perdudes en el context general de la mostra i ni tan sols s’insinuen  les seves èpoques gestuals o afermades en el realisme màgic, elements fonamentals per entendre la seva evolució. 

El tema podria haver estat resolt amb l’ajut del catàleg, però aquest, magnífic  en l’apartat fotogràfic, te la rèmora, en el que pertoca a la zona literària, d’un disseny molt poc atractiu que no convida a endinsar-se en l’escrit, digne quasi d’una tesi doctoral , escrit molt encertat en el que pertoca al moviment artístic però poc  lligada amb la realitat evolutiva de l’autor.

Resumint, excel·lent exposició de molt recomanable visita, sempre que tinguem en compte de que de cap de les maneres es tracta d’un retrospectiva

Josep Serra.- Energia abstracta

Museu Mono. Vilassar de Mar

Del 2 de setembre al 9 d’octubre de 2022

 

  

CASES PERDUDES EN LA MEMÒRIA.- MADOLA

 

Comença temporada també de manera intensa el Museu Arxiu de  Llavaneres presentant exposició de la reputada ceramista Madola, sens dubte una de les grans de la ceràmica del nostre país.

Tal i com vaig dir en la presentació de l’exposició que vaig tenir el plaer de realitzar, la ceràmica contemporània té un greu problema d’encaix en el món artístic actual. Mentre que altres arts igualment menystingudes en altres temps com per ex la fotografia, han sabut trobar el seu espai, la ceràmica segueix orfe d’elements que embolcallin el seu caminar.

Quasi sense col·leccionistes, sense galeries especialitzades, amb un Museu diluït en el calaix de sastre de l’Hub , la idea del públic en general  es concentra més en una mirada estètica centrada en la bellesa formal, molt en la idea de la poterie, la finesse i la delicadesa que no pas en el sentit més intern i emocional que ofereix la ceràmica contemporània  més concentrada en materials, textures i intencions que no pas en els conceptes preestablerts de la bellesa.

Les obres que presenta Madola en aquesta exposició son, com ella mateixa explicita en l’escrit de presentació del catàleg, “parets, deixants, clots, cases de terra cuita, cases de l’ànima, cases pèrdues en la memòria, producte de la meva imaginació, en un joc ambigu de realitat i ficció”,i ens mostren la seva vesant més íntima.

En aquesta ocasió Madola ha fugit de les peces de grans mides. Aquelles obres més monumentals, en les que regia un impacte intens tant en al construcció com en la textura i que regnaven per la seva contundència, com per ex les presentades a Ca l’Antiga o les que realitzà per el calendari d’una important empresa de materials ceràmics. Unes peces que impressionaven per el seu primitivisme traslladat a la modernitat.

Ara mantenint l’esperit subjacent Madola aposta més per la poètica que per la contundència i a fe que aconsegueixi uns treballs plantaments reeixits que sedueixen per la seva plenitud i provoquen de manera immediata un intens diàleg entre l’espectador i la peça.

Aquetes cases perdudes en la memòria ens produeixen una sensació personal com si en fossin nosaltres mateixos els autors ja que ens retrotrauen al nostre interior en el que habiten aquests espais íntims i personals de refugi en els que curar les nostres ferides, solventar el nsotres dubtes o reflexionar sobre el nostre propi ser. Espais de caliu i reflexió.

Si aquesta reeixida intenció , ve a més a més, en un suport potent en l’estructura general, la textura dels materials i els colors amb que es vesteixen haurem de convenir , sense cap mena de discussions, que el global genera una exposició impactant en el visual i emocionant en el sensible, digne de la capacitat creativa i artística d’aquesta ceramista indòmita que signa com a Madola.

Exposició d’obligada vista per el de magistral lliçó de ceràmica i art que conté.

Felicitats.

 

Cases perdudes en la memòria. Madola

Museu Arxiu de Llavaneres. Can Caralt

Del 2 al 25 de setembre de 2022

ANTONI LUIS .- A RATLLES

 

Con de costum l’espai capgròs  llença el coet d’avís de començament de la temporada artística i en aquesta ocasió ho fa amb el treball d’Antoni Luís, el veterà artista local que segueix en el seu caminar de reinventar-se en cada moment.

No fa pas tan que exposava a Aparelladors (Políptic) en que donava una volta de cargol al seu camí pop que havia encetat un parell de temporades abans ( Con Junts ) i ara manté tarannà creatiu amb “A ratlles” que omple de color i geometria l’espai expositiu del Capgròs.

Luís és exemple perfecte de l’artista lliure que crea, en aquets cas pinta, el que més li complau. Si durant molt temps la seva estada i relació amical amb Jordi Arenas el va portar a practicar una figuració de caire tradicional, el seu contacte amb un art més actual, tant per la seva personal curiositat artística com per la relació amb altres autors de les més diverses estilístiques, fruit del seu paper en L’Associació Sant Lluc, va anar capdirigint la seva creació per uns camins , en aparença més lúdics, en els que la quotidianitat i especialment el color agafaven un protagonisme absolut.

Ara a l’espai capgròs segueix amb fermesa el camí dels cinetisme lineal que ens mostrava en la seva darrera presència a Aparelladors i que sembla un íntim homenatge a al seva primigènia professió. Les seves obres , que no deixen de ser uns paisatges, son  analitazts de manera estratificada de manera que la conjunció de les ratlles i els colors de cadascuna d’elles escenifiquin un tot homogeni que ens transporti a la realitat.

D’entre les obres presentades cal remarcar el seu estudi de les estacions que de manera obligada retrotrau al treball de l’alicantí Eusebio Sempere  que es troben al Museu de Cuenca y que tant populars van ser en temps de la transició.

Àgil i hàbil, amb profunditat de criteris tan tècnics com cromàtics Luis ens ofereix un cant al  moviment, el ritme i el color en una exposició que es veu amb plaer i que enalteix la vitalitat creativa de qui la signa.

 

Antoni Luis. A ratlles

Espai capgròs

Del 1 de setembre al 28 de setembre de 2022

 

 

D’AGRAÏMENTS I DESITJOS DE SORT

 

Tal i com ja sap quasi tothom del mon de l’art de la ciutat, fa uns dies i en l’assemblea general de socis de l’Associació Sant Lluc per l’Art Mataró , es produí el relleu de la Presidència i de la seva junta directiva.

 Després de ,crec que més de vint anys de direcció, l’Antoni Luis deixava les regnés de l’entitat i amb ell marxaven la quasi totalitat de qui l’ha acompanyat en el seu mandat. Teresa Roig, Nuria Palomar, Quima Romero, Jaume Cot, Margarida March  i algun altre feien un ordenat relleu a un grup d’il·lusionats  socis que encapçalats per Isabel Llaquet com a presidenta tindran la difícil tasca de mantenir activitats i superar el nivell.

És doncs el moment adequat del balanç i en el cas de la junta presidida per ’Antoni Luis evidentment és més que positiu. Luis va agafar una associació rònega, arnada i decadent i l’ha convertida en un ens viu , actiu i amb un enorme pes en la ciutat. És obvi que ha tingut errades  i desencerts però aquests no han de fer ombra a un acció global amb la cirereta de la Biennal Torres García que ja ha assolit 9 edicions, al que ha acompanyat una acció expositiva que ha permès que Mataró segueixi viva en el camp expositiu del país . Per tant, tot i que no s’hagi pogut assolir tots els projectes i les il·lusions, és de tota justícia aplaudir el seu pas i donar les gracies de la manera més intensa i afectiva que puguem . Un agraïment que crec caldria oficialitzar-se d’alguna manera, ja que del seu fer no sols ha beneficiat l’art ans també tota la ciutat.

Ara toca doncs esperonar a Isabel Llaquet com  a presidenta, i a la seva directiva conformada per Carme Fageda, Jordi Santamaria, Set Simon, Catherine Lorton, Ricard Navarro, Marta Reniu, Mònica Vilert i Susi Vilaseca per a una tasca feixuga i complicda. Els hi cal continuar i reforçar els punts forts de l’associació i intentar redreçar aquells detalls que grinyolaven , adaptant-los als nous temps de l’art que estem vivim. Estic convençut que de les seves capacitats en sortirà una Sant Lluc enfortida i reforçada per la renovació que mantindrà com a mínim el seu pes específic en la xarxa cultural de la ciutat .

Per tant en el moment del canvi vull fer públic el meu agraïment als que abandonen la tasca i desitjar tota la sort del món al que prenen el relleu, tot recordant que la sort és de qui la busca i estic convençut que aquest serà el seu objectiu.

 

DONES PINTADES. COL·LECCIÓ BASSAT

 

Des de fa unes temporades la cirereta que arrodoneix les generalment més que brillants temporades de Can Caralt, espai expositiu del museu Arxiu de Llavaneres, és una exposició de la Col·lecció Bassat. A vegades han estat petites exposicions d’orfebreria fina que ens ha descobert autors més desconeguts com Hèctor Ameal, - la passada temporada- o anys enrere el cas d’Elena Paredes. O ens ha permés gaudir d’artistes més consagrats com els casos de Guinovart i Ràfols Casamada , amb els que s’inicià la col·laboració.

Ara es passa  a l’estil col·lectiva amb una molt ben triada mostra per part de Núria Poch, l’excel·lent directora de la Fundació, que ens ofereix una dotzena d’obres en les que la dona n’és la protagonista de les mateixes, encara que de totes elles sols  en un cas, el de Montserrat Gudiol, una dona n’és també l’autora.

Obres d'Artigau i Novellas

Comença amb una dramàtica figura d’Hernández Pijuan corresponent als seus moments iniciàtics, als que segueixen un parell d ‘obres primitivistes de Brotat que donen contrapunt a una excel·lent figuració de Guinovart.

La figuració etèria de Montserrat Gudiol contrasta amb l’onirisme d’Arranz Bravo i a la sensualitat latent que supuren les obres de Francesc Artigau. Alhora que Bartolozzi i Serra de Rivera s’enfronten en una dialèctica poètica d’alt voltatge.

Obres de M. Gudiol i de Serra de Rivera

Finalment Serinya empra el color per contrastar amb les emocions que mostra la figura protagonista, Josep Novellas omple de la seva visió personal el món que envolta a al seva filla. Un món que en la seva vesant més imaginativa ens ofereix Hector Ameal.

Tot per confegir una exel·lent conjunt d’obres de qualitat que conformen l’exposició de cloenda del Museu de Llavaneres en una mostra de més que obligada visita.

 

Dones Pintades. Obres de la Col·lecció Bassat

Museu Arxiu de Sant Andreu de Llavaneres

Del 27 de maig al 31 de juliol de 2022

 

A BENEFICI D’INVENTARI: JuliaART. MARGA CRUZ. TALLER DE GRAVAT.

 

Esdevingut aquet blog en quasi la única referència puntual de les activitats plàstiques a ala ciutat i comarca, i  pe si algú en temps venidors vol saber els que s’exposava en la mateixa, faig ara apunt puntual d’algunes exposicions que no han merescut per diverses raons, entre ells per la manca de temps de qui això escriu, un comentari personalitzat.

El cas de JuliaART( així amb majúscules i minúscules) és l’exemple d’allò que mai hauria d’exposar-se en una sala d’art. A “EL COSmOS SE HIZO ARTE” (sic), l’autora presenta pintures d’excel·lents fotografies del cosmos, però carents de la més mínima expressió creativa i limitant-se a la reproducció mimètica de la natura. I si intentem crear art, vol dir que hi haurem de posar la nostra empremta personal en forma de sentiment intern. L’hiperrealisme és una altre cosa ja que implica una mirada quasi filosòfica a la realitat. Aquí JuliaART  copia a la realitat sense desnaturalitzar-la i a més amb evident problemes tècnics, el que fa que el seu treball no interessi i que tan sols et faci encuriosir per veure les fotografies raó de la còpia que a bon segur seran molt més creatives i interessants que la seva plàstica.

Sala Casal Aliança del 6 al 29 de maig de 2022

Marga Cruz, reconeguda fotògrafa, ha estat de sempre enderiada de l’art, ja de ben joveneta va ser una de els darreres alummes de Jordi Arenas i en la seva vessant professional ha fet seguiments a les obres de diversos artistes , entre el que cal destacar el realitzat a la gestació de Laia l’arquera per part de Rovira Brull.

De fa uns pocs anys ah encetat un nou camí en el camp de la creació creant un món imaginari personal que li ha servit per haver il·lustrat diverses experiències literàries com és el cas que ha presentat a l’espai capgròs presentant les il·lustracions del llibre “Et fem costat. 41 relats i un llapis”, escrits realitzats a l’entorn del tema oncològic, als que Marga Cruz ha acompanyat plàsticament.

L’especificitat del tema , la seva duresa i la necessitat de ser observada des d’un prisma especial, ha encotillat la fantasia descriptiva habitual de l’autora posada en aquest cas en l’única direcció de ser suport plàstic a uns textos. Igualment les restriccions a l’hora del color, han empobrit el conjunt, en el que justament destaquen les obres acolorides ja que agafen més força i intenció.

Per això caldrà esperar una propera exposició més lliure i menys encotillada per descobrir la riquesa il·lustrativa de l’autora i de l’imaginari que està creant.

Espai capgròs del 26 de maig al29 de juny de 2022

 

 

Diuen les xarxes que el taller de Gravat esta exposant a can Palauet i jo em nego rotundament a  acceptar-ho ja que  el què es pot visitar a can Palauet es pot definir de moltes maneres però mai com una exposició.

Estava exultant quan vaig saber que can Palauet  obria les seves portes a l’art presentant el “fi de curs” del taller de Gravat , però després de fer—ne visita  he de dir que feia anys que no sortia d’una teòrica exposició tan emprenyat i cabrejat amb ganes de calar foc a l’edifici.

Encara que la gent del taller de Gravat s’auto atorguin ser successors del taller que inicià Raúl Capitani, quan son dos conceptes divergents quan no antagònics en el fer, no deixa de ser cert que responen a l’aixopluc de la regidoria de Cultura, amb una regidora que curiosament ha estat fundadora del taller i n’és membre actiu del mateix.

Per això no puc entendre de cap de els maneres que hagi condemnat als treballs dels seus companys a ser exposats en espai tan inhòspit i inadequat. En la claustrofòbica sala tub descendent de l’edifici, on habitualment si projecten els vídeos  s’amunteguen ni més ni menys que 41 obres que malgrat els esforços del muntatge, es mengen unes a les altres impedint gaudir de les qualitats que a bon segur atresoren, alhora que identificar autors i tècniques degut a les microscòpiques cartel·les que les acompanyen. Un nou  menysteniment insultant per part de Cultura envers la plàstica, i en aquest cas envers ells mateixos .

Però tampoc entenc que els artistes s’hagin menjat tal gripau. Per dignitat havien d’haver rebutjat l’espai i esperar un indret millor. Tot artista ha d’exigir respecte per a ell i per la seva obra. I en aquest cas, el respecte no existeix per enlloc.

Un greu error que impedeix gaudir del , generalment, bon treball de la gent del taller de gravat.

Can Palauet del 3 de juny al 23 de juny de 2022

 

 

 

 

9 PREMI DE PINTURA TORRES GARCÍA – CIUTAT DE MATARÓ

 

En un tres i no res, han passat ja disset anys d’ençà es fallés el primer premi Torres García  que guanyà en aquella ocasió, l’artista cubà Gustavo Díaz Sosa, i s’acosta als vint d’aquells sopars a casa la  Teresa Roig i en Jaume, amb tot el seu voltant d’amics enderiats per l’art que conformaven la Sant Lluc, en la que un, va anar dibuixant els plànols de la biennal que havia somiat el seu pare i que en el seu temps va rebutjar el consistori corresponent.

Uns plànols amb els que amb constància, esforç , professionalitat i superant tots els entrebancs, especialment en la primera edició, la gent del Sant Lluc ha construït una biennal irrefutable  afermada en una organització impecable , que rep el respecte generalitzat del món de l’art d’arreu de l’estat i amb un èxit de participació que demostra el nivell assolit en la lliga de premis de pintura que es celebren per arreu i amb l’acceptació dels diversos membres del jurat que han fallat les 9 edicions, tots ells de primeríssim nivell

I és que no tothom pot presumir d’un jurat amb noms com Juan Manuel Bonet, ex-director de l’IVAM, el reina Sofia i l’Institut Cervantes de París entre d’altres, l’home a bon segur que coneix millor l’art espanyol dels darrers 30 anys. O el d’Emmanuel Guigon, director del Museu Picasso, o el de Glòria Bosch responsable fins la recent jubilació del fer artístic de la Fundació Vila Casas o el de la crítica Eva Vázquez que son el que han conformat el jurat d’aquesta edició.

Aquest reguitzell de figures pensants de l’art va decidir entre les 355 obres presentades (rècord de participació) i d’elles les 40 finalistes el següent veredicte:

Guardons per a:

Gonzalo Elvira

Alícia Marsans

Eduard Resbier

Luís Romero

Gonzalo Sicre

I donar per guanyador  a l’obra  “Caminant en bucles laberíntiques ” de Jo Milne.

Evidentment tot visitant a l’expo de finalistes d’un concurs té el seu veredicte i en poques ocasions concorda amb el del jurat.  En aquest cas poques son les persones que poden discutir de que l’obra de Milne està entre les millors obres a de la biennal i per tant s’ha d’acceptar com a correcte el veredicte, per més que Milne segueix en un camí amb petites variacions que converteixen cada obra nova en un deja vu de si mateixa. Si no, repassin els anteriors catàlegs de la biennal , de la que és assídua i amb guardons, i veuran la perseverança en el seu peculiar mon plàstic.

En el que pertoca als guardonats, molt d’acord amb Marsans, Resbier i Romero i en total desacord amb Gonzalo Elvira, caçador impenitent de premis que varia el seu fer segons jurats i tendències( feu repàs de les anterior edicions de la biennal i ho podreu observar), i amb Sicre que si en una anterior edició va vorejar el premi, en aquesta ocasió presenta una obra sense vida , per a mi indigne d’estar ni tan sols entre les finalistes.

La resta de finalistes amb molt poques excepcions , presenten un bon nivell  que ens permet amb una rapida mirada fer efectiva repassada del que es cou actualment en l’art del nostre país. D’entre ells cal destacar es noms de Berta Auseré, Fernando Babio,  Rosana Casano , - al meu entendre del millor de l’exposat i que mereixia coma mínim un guardó amb al seva espectacular i sensible abstracció-(foto), Kihomg CHung., Cristina Gamón, Juan Gil, Begoña Cid, joan Ill, Silvia Martínez Palou, Luís Munilla, Març Rabal, , Guzpeña i Sol Vidal. Una dotzena d’autors que podia haver merescut millor sort.

Mirada apart mereixen els tres artistes mataronins que han passat a la final de manera totalment merescuda

Glòria Badosa repeteix classificació amb una rotunda abstracció de gran força visual i plàstica, en l’equilibri entre blau intens i negre.

Màximo Almeida portant al paroxisme el seu híper realisme amb un treball difícil en el concepte i perfectament estructurat en la realització.

Carme Fageda , que es troba en un punt de maduresa pictòrica absoluta,  arrodonint el seu treball al voltant d’aquestes “ciutats verticals” convertides en ruscs constructius que destil·len una especial filosofia personal i pictòrica.

Tot per arrodonia una magnífica Biennal, - la millor de les nou edicions-, que honora a organitzadors, participants i de retruc a la ciutat.  Moltes Felicitats

 

PS.- Però tota cara té la seva creu, que no hem d’oblidar encara que sí remarcar,  i a la que és totalment aliena l’organització.

Molta tristor m’ha provocat el més que escàs nombre d’artistes mataronins presents a l’acte de lliurament. Essent benvolents no crec que arribessin a la quinzena. La seva no presència en l’acte plàstic més important de l’any , demostra la bombolla en al que molts estan tancats i de la que sols surten quan ells en son protagonistes. Inadmissible.

Lamentable la mínima presència de dirigents polítics i culturals assistents a l’acte. La no presència dels regidors de Cultura és absolutament imperdonable. Son ben visibles i puntuals al Rocío, però es fan fonedissos en una acte com aquest, la veritable festa major de l’art. Qüestió de prioritats queda clar, i de nivell mental i cultural. La seva absència els desqualifica per el càrrec i és obligada la seva dimissió/ destitució.

Que en un acte de promoció de la Ciutat, com era el lliurament dels premis de la biennal, no hi hagués la regidora de Promoció Econòmica és un altre error de parvulitos. No entendre que la Cultura és actualment un dels pilars de promoció de les ciutat és no entendre res. I així ens va.

Molt lamentable també l’absència de la majoria de regidors del govern i l’oposició. Ens sobren dits de la mà per comptar el nombre de presents. Son absències significatives que indiquen la importància que per ells té, la cultura en la vida de la ciutat.

I el que assoleix nivells de repugnància i indignitat és l’absència total de membres de Cultura Mataró. La no presència de la responsable d’Arts Visuals del Consistori mataroní , és un cop més la demostració del fastigós menysteniment que el Govern de la Ciutat exerceix sobre la plàstica mataronina. Absolutament intolerable.

I un comentari pitjor mereix l’absència dels responsables del Museu de Mataró. L’obra guanyadora és lliurada al Museu de la ciutat per que formi parta de la col·lecció pública de la mateixa. L’absència de la seva direcció indica clarament el nul valor que donen a aquest lliurament i el nul respecte envers els ciutadans que creiem en l’art com element fonamental de la cultura comuna. Per això i per molt més cal destituir immediatament a la manaire irresponsable que dirigeix tal desideràtum.

 

Una biennal amb grans llums ( l’art , les obres presentades i els seus artistes) i una gran foscor ( (tot l’entorn artístic de la ciutat)

 

 

 

JORDI JUBANY. INTRÍNSEC

 

En Jordi Jubany és un artista mataroní, dels pocs que ha preferit fer carrera fora de la seva ciutat, en la que es fa escadusser veure obra seva. Afermat el seu art a Girona i molt especialment a la galeria El Claustre, Jubany s’ha guanyat merescuda fama en el món d’un paisatgisme figuratiu de nova planta que fonamentat en una estructura clàssica intenta establir una nova mirada més propera a la realitat d’avui mateix . I a fe que ho aconsegueix.

Ara però en aquest retorn expositiu a al seva ciutat, l’artista fa capitomba total i aposta per presentar el au art més íntim, ben llunyà de la línia referencial que conrea en la seva vessant professional comercial.

Així omple la sala d’Aparelladors amb l’exposició “Intrínsec” que acull un seguit d’obres de caire abstractiu, amb una certa iconografia identitaria i amb multitud de referències, en la que podríem dir és la cara oculta de la seva capacitat creativa , i a bon segur la més personal.

Òbviament la mostra queda esfilagarsada en el seu conjunt, però manté la dignitat gràcies a l’ofici de l’autor en aquesta la seva catarsi creativa, clarament explicitada en el muntatge de l’exposició. I és així ja que la mostra queda clarament dividida per una imaginaria bisectriu. En un costat hi ha l’obra genèrica, més primària emocionalment parlant, en la que desenvolupa a l’engròs el seu camí evolutiu en l’abstracció , amb els seus encerts i errors, mentre que en l’altre paret ens trobem davant ja d’obres de síntesi, obres meditades, molt més treballades en la depuració, llunyanes a l’anècdota visual per cercar la puresa del concepte. És justament aquí on Jubany ens demostra la seva capacitat abstractiva en el doble sentit de la paraula de purificació de l’essència i de l’isme.

Ara a l’autor se li presenta el treball més feixuc. Passar a mida raonable, aquelles obres que ara s’apunten en petit format i aconseguir mantenir la força, el gest i la intenció i fer-les avinent al públic.

Un repte  atractiu i seductor que segur que Jordi Jubany agafarà amb il·lusió i que esperem ens permeti veure’n els resultats en la propera exposició i de manera ben exitosa

 

Jordi Jubany.” Intrínsec”

Sala del Col·legi d’Aparelladors. Mataró

Del 27 de maig al 19 de juny de 2022