COL.LECTIVA D’ART 2023. ANTIGAMENT DITA “LA SANT LLUC”

 

Un , anava avui amb il·lusió  a visitar la col·lectiva de Sant Lluc d’enguany, tal i com fa justament 50 anys ( 1973) ho vaig fer per primera vegada de manera oficial i vaig realitzar la meva primera crítica a aquesta col·lectiva.

Encara que no son 50 si no 49 les crítiques que amb la d’avui hauria fet a la Festa Major de l’art mataroní, ja que en el 1974 vaig fer la mili i no vaig poder assistir-hi, i  en el 1984 no hi va haver col·lectiva després de que varen plegar els nomenats com “santlluqueros”, és a dir, A. Boix, E.López, Joan Parés i S. Pujol.

Hi anava amb el desig de veure que es cou en aquest Mataró artístic d’ara mateix, encara que vista la llista prèvia de la mateixa els dubtes qualitatius em dominaven. Però en quan he arribat, i després dels penosos discursos inaugurals , passejant per la mostra m’he trobat amb un titular que demostrava de manera ben evident que no estava a l’habitual col·lectiva de Sant Lluc, en honor al patró dels artistes i organitzada des de fa vint-i-quatre anys, si no vaig errat, per l’Associació que porta el seu nom, si no que l’associació que enguany ha canviat de direcció, ha decidit canviar també el sentit expositiu i ha organitzat una exposició de títol tan neutre i eteri com “COL.LECTIVA D’ART 2023”, carregant-se la història de bona part de l’art mataroní.

Per tant, i seguint les directrius del títol que l’hi han donat els organitzadors, ja no podem parlar ni comentar , i molt menys criticar, les importantíssimes absències de la mostra  per la senzilla raó que ja no estem davant La Sant Lluc de sempre, si no d’un altre col·lectiva de 80 autors, que no pas artistes ,que inaugura anyada i nom. I així ho farem.

Aquests autors, dels que en sobren la meitat, per poder parlar d’artistes, presenten una col·lectiva difosa , sense lluentors especials i amb la mediocritat com a nota mitjana. D’entre ells un ha garbellat, per poder destacar a P. Bàguena, C. Boleda, E. Casado, A. Chaves, M. Duran, LL. González Viza,  A. Jaime, F.X. Llorca, V. Luccioni, M. March, T. Martí, . M. Montserrat, J. Nin, R. Pla, E. Punsola, T. Safont Tria, L.Mª Segura, O. Serral, J. Simon, S. Vilaseca i M. Vilert. 

Una vintena d’autors amb obres potents que responen perfectament al seu camí habitual. Unes obres que per elles mateixes donen potència i força a una col·lectiva intranscendent un cop més per l’acceptació de treballs de gent que està molt lluny  de ser considerada artista i que son uns simples pintors de diumenge o de treballs artístics i que de cap de les maneres haurien d’ocupar un espai en una col·lectiva dedicada a sant Lluc, patró dels artistes,  però, ah perdó, que ja no  és aquest el cas,  que és simplement una col·lectiva, suposo que per obrir temporada.

I com que d’això es tracta, millor ni tan sols nomenar el llarg llistat d’artistes mataronis de reconegut nivell i qualitat que no exposen en la mateixa. Ells amb la seva absència son els que més es noten a faltar.

Sortosament l’associació Sant Lluc ha decidit homenatjar a Pere Casanovas, el reconegut escultor mataroní, amb la presència d’un petit mostroari del  seu fer, especialment amb peces de mida petita i que esdevenen en la gran estrella de la mostra i mereixen tota la nostra atenció i aplaudiment.

Esperem que l’Associació Sant Lluc, reaccioni davant el greu error d’enterrar una col·lectiva històrica i tingui a bé fer-ne l’oportuna correcció , tant en el nom com en el tarannà general de la mostra. Si és de Sant Lluc sols hi poden participar artistes. I potser, per que en son molt conscients, justament per això han canviat el titular de la mateixa.

Acabem doncs com pertoca amb l’esperança de que arribarem als 50 sant Lluc. I com no amb el crit de rigor, que enguany tampoc s’ha sentit a la inauguració

VISCA SANT LLUC.

SANT LLUC 2023, UNA INAUGURACIÓ AMB HORARI SOSPITÓS.

El Sant Lluc , la col·lectiva d’artistes locals de Mataró , s’inaugura demà a la sala de la Fundació Iluro i no sé pas si tots els artistes que hi prenen part estaran a l’hora a la mateixa, per què de manera absolutament sorpressiva , l’acte està previst a les 6  de la tarda, una hora absolutament inhabitual per una inauguració i totalment inadequada en un dia laborable, el que pot provocar absències entre els participants.

El cert és que estic escrivint sense saber-ne les causes, però siguin les que siguin, és una manera molt dolenta de començar la Festa Major de l’Art.  I sembla més una hora triada pe raons d’assistència municipal que no pas per el benefici dels artistes que són i han de ser-ne els protagonistes.

El cert és que aquesta edició de la col·lectiva  serà la meva 49 edició i en farà 50 anys , des de que vaig fer-ne la meva primera crítica (1973)I mai hi ha hagut desgavell horari tan important, del que demà esperem saber-ne la causa.  

Sigui com sigui, i fora d’això,  a un li agradaria que demà en el discurs  inaugural , ens expliquessin la pixada a la boca que el consistori , en veu de Xesco Gomar, per un llavors regidor de Cultura, va realitzar a tots els presents en l’acte inaugural en la inauguració de l’any passat.

Per un llavors ,el regidor va anunciar que en pocs dies es convocaria als artistes locals per explicar la reestructuració que s’estava planejant dels espais oficials de Mataró dedicats  a l’art i presentar els nous horitzons expositius oficials, ja que era de tots palès que l’organització d’espais i expositiva en els mateixos no era correcte i calia canviar-la. Ha passat un any, no hi ha hagut cap crida als artistes mataronins i evidentment no hi ha hagut cap canvi en els espais expositiu locals que han seguit en la davallada constant i en els que durant l’any es realitzen ben poques exposicions i menys encara que siguin no ja bones, si no tan sols interessants per els ciutadans locals i provoquin l’atenció d’afeccionats d’altres contrades.

Demà estarem en l’acte inaugural i escoltarem atentament les paraules dels que ens parlin, per poder-les comentar , tot esperant que el tema horari hagi estat un error puntual i que en la propera edició en la que un farà la seva cinquantena participació, el que domini sigui l’art i no pas les obligacions de pleitesia envers unes autoritats que acudeixen simplement a lluir ja que a l’hora de la veritat tenen absolutament abandonat a l’art i als artistes de la ciutat.

JOSEP VECIANA: “PASSAT.... FUTUR “

 

Exercir el paper de crític implica conjugar l’opinió personal de l’obra presentada però alhora conjugar-la amb la realitat creativa del presentat. Un difícil exercici d’equilibri que a voltes es fa difícil d’explicar i estructurar. Això és el que m’ha passat amb el treball de l’artista Josep Veciana, encarregat d’inaugurar la temporada artística de la sala del Col·legi d’Aparelladors de Mataró

Josep Veciana és autor d’ample i conegut recorregut, encara que vingut a menys en els darrers anys. Ara exposa per primera vegada a Mataró , tot presentant la mostra “Passat... Futur” en la que intenta conjugar dues cares oposades del seu fer.

Per un costat ens presenta  un seguit de pintures de línia pop, d’alta densitat cromàtica en la que juga i conjuga fins a la sacietat amb la figura de Sant Sebastià , i per l’altre en la paret petita de la sala, ens ofereix una mirada al seu passat amb una desena d’obres de petit format en les que ens ofereix una abstracció personal . D’aquí cal pressuposar el títol de l’exposició que no és altre que “Passat... Futur”.

Amb un excés general d’obra, supera la trentena d’obres presentades, , el treball de Veciana, es fa difícil de digerir en la repetició. Els seus Sant Sebastià que es veuen  agradablement en les  obres de mides grans que presenta, esdevenen en la repetició, al meu entendre, com monòtons i estereotipats., no aconseguint amb la força del color donar intenció a bona part de les seves obres.

Vista d’aquesta manera, l’exposició es redueix a tan sols una mitja dotzena d’obres que aguanten un anàlisi i ens poden parlar de l’autor i dels seus missatges. La resta, per un costat és passat , del que l’autor no es vol oblidar ja que barreja catàlegs de la mostra d’avui amb la de fa vint anys, buscant més el record que la realitat.  I evidentment amb mitja dotzena d’obres que tenen un cert valor no n’hi ha prou per fer una exposició que mereixi ser salvada.

Però en parlar amb la gent present a la inauguració i amb els promotors, la visió era molt diferent. Per ells aquesta exposició podia ser la de la recuperació creativa i pública de l’artista. I un, en discrepa profundament. Per que Josep Veciana si de veritat vol recuperar el temps en l’art perdut, ha d’aprofundir en la seva línia, oblidar monotemes i principalment enterrar el passat. El seu futur està en el desenvolupament d’aquesta figuració cromàtica , cercant una certa varietat i oblidant temps passat, que ho vulgui o no, no tornarà.

Una exposició, aquesta la d’Aparelladors, que paga la pena visitar per les obres de mida gran, que mostren la capacitat i qualitat de l’artista Josep Veciana, però que cal oblidar per les pintures d’un passat i per la repetició estereotipada del monotema eix i a bon segur raó, de la seva exposició

 

Josep Veciana. “passat... Futur”

Col·legi d’Aparelladors. Mataró.

8 de setembre al 8 d’octubre de 2023

FRANCISCO CABANILLAS. EL PODER DE L’OFICI

 

A Bukolica, aquella botiga del carrer Barcelona en la que lloguen  el seu espai de rerefons per a que els artistes exposin al centre de la ciutat durant quinze dies , ara presenta els seus treballs Francisco Cabanillas.

És aquesta una estranya exposició ja que a més de no respondre al costum habitual de presentar un conjunt homogeni de realitzacions per a tal de que l’espectador entengui que la realitat artística i creativa de l’autor respon a la realitat creativa del seu protagonista, que no és altre que la de dignificar el que ha estat el seu treball i modus vivendi durant tota la seva vida, la de ser un artista descobert i creat en la força de la creació de làpides funeràries com a especialista professional en aquesta matèria.

Cabanillas a partir de l’ofici i de les  necessitats del mateix, va descobrir la seva veritable cara artística que ha anat desenvolupant de manera apassionada i molt especialment quan entrà en contacte amb el malauradament ja desaparegut, l’escultor Josep Mª Gonis. La seva relació va servir per alliberar profundament la visió artística del creador, enfrontant-la a la seva faceta tècnica professional.

 I ara, en aquesta mostra artística , que no respon en la disposició i presentació de els obres, amb la d’una exposició, Cabanillas aboca pel broc gros allò que sap i que li agrada fer. Per un canto, les mil i una maneres de mostrar la perfecció del seu ofici, amb creacions sorgides d’escatar el bloc material de marbre per fer-hi aparèixer  elements formals i/o imaginaris amb les que mostrà a l’espectador la seva brillant capacitat tècnica.

En l’altre , aquell que és del meu interès i de tot aquell que li agrada l’art, Cabanillas vesa la seva sensibilitat amb detalls i treballs en les que mostra la seva qualitat artística creativa, sense oblidar el seu perfeccionisme tècnic. És aquí on un fixa la mirada, i recomano a l’espectador que també ho faci, per veure el domini tècnic de l’artista que li permet assolir un nivell comunicatiu ben alt. És en les seves figures més clàssiques, absolutament representatives del bon fer, però a mi em plau enormement els treballs en els que defuig del realisme per esculpir obre amb segona lectura que alhora demostren que la seva capacitat creativa ha anat acompanyada de lectures més profundes que donen  pes específic a un treball

tècnicament molt acurat i artísticament , amb força i intenció.

És aquesta una exposició que obliga a una variada lectura . Primer en la distribució de l’exposat, amb una col·locació amuntegada que no permet la contemplació individual de cada obra i sembla més una exposició de mercadillo que no pas d’un espai artístic. Un punt que cal tenir sempre en compte.

I en segona i més important lectura, que Cabanillas quan exposa ha de deixar de costat la seva demostració d’ofici, de tots coneguda, per apostar definitivament com artista, amb selecció, cura i plasmació acurada de les seves obres artístiques.

Llavors serà quan parlarem d’un bon artista i obviarem l’apartat d’ofici que ara segueix planant massa per damunt de tot l’exposat.

 

Francisco Cabanillas

Bukòlica. C/ Barcelona . Mataró

De l’1 al 15 de setembre de 2023

 

50 ANYS DE CRÍTIC D’ART

 

El 23 d’Octubre de 1973, just el dia en que complia 22 anys, és a dir que enguany en  farà 50 , vaig iniciar seriosament la meva etapa de crític d’art . Va ser amb la crítica a la col·lectiva de Sant Lluc que però un llavors havia reiniciat la seva activitat tan sols un any abans.

Si obviem el període militar, des de llavors he mantingut la meva activitat crítica en els mitjans periodístics locals, el Diari de Mataró, Ràdio Mataró i televisió de Mataró, amb intervencions en altre mitjans com van ser Cadena 13 o El Maresme, convertint-me, molt al meu pesar, en l'únic crític d’art local, el que òbviament m’ha causat uns certs problemes que he intentat superar, disfrutar i suportar de la millor manera possible.

En aquests 50 anys la meva veu ha esdevingut, la única veu pública, amb la companyia del meu pare i mestre que morí deu anys després,  en la crítica local, ja que tan sols i de formes molt escasses i puntuals, altres persones han exercit  aquest paper, el que m’ha convertit en el protagonista incòmode que no ho accepta tot i que és capaç, pel meu caràcter, de cridar i protestar contra allò que no em feia el pes, el que ha comportat el menysteniment, constant, de part de l’art de la ciutat i molt espeailment del seu poder, amb un Ajuntament absolutament inepte, inútil i incapaç de dur a terme cap activitat positiva per gestionar i aprofitar la riquesa , quantitat i qualitat  de l’art local i els seus artistes, i unes entitats i empreses que sols han vist l’art com element d’aprofitament i mai de servei. Ara, cinquanta anys més tard és evident que no canviaré el meu pas.

Per tant, deslliurat de tota responsabilitat, amb quasi 72 anys a l’esquena i lliure més que mai, vull seguir en el camí que he conreat en aquests 50 anys. Vull seguir opinant d’art , del que alguna cosa sé, col·laborant amb tot aquell que vulgui jugar net, i seguir expressant amb tota naturalitat, la meva llibertat les idees al voltant de l’art i mantenir  la crítica de les exposicions que es facin a la nostra ciutat i comarca. Que per el simple fet d’haver seguit durant aquets temps, més del 99% de les activitats artístiques que en ella s’hi ha realitzat, crec que em dona prou dret a alçar la meva veu.

O sigui que sentint-ho molt, continuarem amb aquesta columna , que esperem sigui més sovint que en temporades anteriors. I espero  seguir amb els lectors fidels que la segueixen.

I per començar demà comença temporada la sant Lluc a l'habitual espai d’Aparelladors. Allà hi serem per veure, i esperem que gaudir, de l’obra de Josep Veciana que esperem i desitjem inauguri amb brillantor una temporada que a priori no es preveu brillant. Ojalà, i com tantes vegades ha passat, ens equivoquem en el nostre pronòstic.

SANT TORNEM-HI

 

Com que avui comença el curs escolar, nosaltres fem el mateix i obrim la nova temporada d'aquest Transport Públic en el desig i afany de que serveixi  per deixar comentades les exposicions que es realitzin per la comarca i les novetats artístiques que en ella s'hi produeixin , tal i com   fa des de setembre de 2005, que ja son anys.  

En realitat ja fa uns dies que la temporada artística va endavant. I diem això d’endavant malgrat les evidents deficiències en espais expositius a la comarca i molt especialment a Mataró que està en el pitjor moment expositiu dels darrers 50 anys. 

I ho està, no per la manca d’artistes de valor, dels que en disposem d’uns quants, i sí per l’absència d’espais expositius, degut a l’abandó d’aquesta tasca per part  municipal i per la desaparició de l’activitat expositiva individualitzada per part de la Fundació Iluro, que prefereix recolzar el futbol i el pàdel a no pas les arts i els artistes.

Així comença a quedar ben clar als artistes i afeccionats mataronins que aquest any tocarà anar, i ben sovint, a les poblacions properes per gaudir d’art en unes condicions normals, quasi desaparegudes en la capital de la comar

De moment i per començar , caldrà recomanar el desplaçament a Llavaneres per visitar en el seu Museu l’exposició “Parlar de Silencis” de l’artista manresana , resident a Barcelona, Rosa Solano que va ser guanyadora fa un parell d’anys del Concurs organitzat per el mateix Museu.

Si recordem la peça guanyadora del Concurs recordarem el complex i alhora equilibrat col·lage en la que l’artista homenatjava el món tèxtil tan present en la seva ciutat , principalment quan ella era més jove. Ara, passats tan sols dos anys i mig, ens retrobem amb una autora que no ens recorda a res aquella guanyadora, ja que se’ns presenta una autora entestada en trobar el seu jo artístic, amb una varietat tal de formats, tècniques i estils creatius que de primera vista , si l’espectador no sap que és una obra individual, fàcilment la podria confondre amb una mostra de caire col·lectiu i sense un lligam evident que mostri la possible unicitat de les peces exposades a la sala.

Una disparitat de forma, tècnica i temàtica que obliga a intentar descobrir les causes de la mateixa ja que no existeix cap raó aparent ni amagada, que doni unitat d’autoria a l’exposat. Però aquesta disparitat sí que curiosament manté un nivell tècnic i creatiu elevat, amb l’excepció d’unes juguesques cromàtiques que no hi pinten res i trenquen encara més la disparitat del presentat.

En la visita ens podrem trobar amb una Rosa Solano gravadora. Amb uns monotips intensos en la creació i potents en la globalitat del presentat, cal remarcar també el conjunt de peces escultòriques realitzats amb gravats coma a pell. Peces que contrasten amb les pintures cromàtiques realitzades sobre seda i preparades per a ser exposades al Japó o amb les peces pictòriques de caire vertical  que costa enquadrar en el conjunt de l’exposició.

Amb tot això, i un parell de coses més, Rosa Solano gesta una exposició  desconcertant per a un visitant normal  i és perd en la disparitat d’un batibull de conceptes que si ve en la individualitat marquen uns camins de bon fer i de qualitat, converteixen el total en un poti poti de molt difícil visió.

Una qualitat que ens permet recomanar la visita, sempre i quan es faci un anàlisi individualitzat o de poques peces, per aconseguir centrar una mica el bo però alhora dispa treball que Rosa Solano presenta a Llavaneres i amb la que iniciem temporada artística per terres del Maresme.

“Parlar de Silencis”. Rosa Solano

Can Caralt. Museu de Llavaneres.

De l’1 al 24 de setembre de 2023

ADÉU DIDIER LOURENÇO, ADÉU

Ahir , dia de Santes, ens vàrem despertar amb una notícia terrible. Un dels primers missatges del dia que arribava al nostre telèfon ens deia que Didier Lourenço havia mort . Era una notícia del tot inesperada i ens va colpir profundament.

Un  no era allò que es diu un gran amic d’en Didier Lourenço, però ens coneixíem i teníem bons lligams establerts especialment a través de Moldumat Art, la galeria del carrer Sant Benet de Mataró, on s’han atipat de vendre Lourenços per arreu. Justament allà varem ser companys de jurat d’algun concurs i com no, li vaig presentar alguna exposició, com per ex. la que queda plasmada en la fotografia que encapçala aquest escrit.

He de dir que amb en Didier manteníem una dialèctica que s’havia establert com eterna. Jo li deia que molt bé el que feia, i la seva gran habilitat compositiva i de treball, però jo creia que calia anar més enllà. Que una vegada assolit el coneixement general del poble, havia de fer algunes obres que l’elevessin de la resta de companys artistes i aquesta elevació servís per potenciar encara més el gust artístic dels seus seguidors. Sempre em responia el mateix: Ja ho faré quan sigui gran . I esclatava amb una de les seves generoses rialles d’home gran, com ho era en el físic, l’artístic i el personal.

Darrerament haviem establert contacte amb el Museu del Càntir per que realitzés  un dels càntirs gegants que hi ha a Argentona. Havia acceptat però en els darrers anys la coincidència amb viatges de treball als EEUU havia deixat el projecte en suspens. Encara que el tenia molt present ja que en la darrera vegada que en vaig parlar amb ell, em repetia les ganes de fer-lo principalment per superar al seu gran amic Moscardó, que en llueix  un als carrers d’Argentona. Lamentablement serà una magnífica història que no s’acomplirà mai.

Ara, en el moment de l’adeu, un pensa que Didier a més de ser un gran artista, havia aconseguit el favor d’un públic, essencialment jove, que somiava en tenir una obra seva a la paret . I ho somiava ja que li feia agradable la vida i el feia somiar amb un futur millor. Eren obres, les seves, per les que no passava el temps, encara que per aquells que el jutjàvem com artista, li demanéssim un pas més enllà, fet que sempre ens negà, i el cert és que com podíem queixar-nos de qui era capaç d’il·lusionar i fer feliç a aquells que el veien més que com un artista, com aquell company/amic que sabia traslladar a la plàstica les seves inquietuds i il·lusions.

Avui, tot s’ha acabat tristament. Com a la gent de l’art i molt especialment com amic i coneixedor de la seva obra, avui tinc l’ànima trista i és que a tots ens feia feliços gaudir d’una obra i d’un personatge com va ser en vida Didier Lourenço

Amic Didier, sort en la teva nova aventura i no deixis de pintar el cel  amb les teves obres.

Fins a sempre

T’estimem

ADÉU ESPAI CAPGRÒS I MOLTÍSSIMES GRÀCIES.

 

Amb l’arribada de l’estiu i la festa de les Santes, l’espai capgròs ha iniciat com en els darrers vint-i-un any des que comença la seva activitat el mes de març de 2003, el seu període de descans anyal fins l’arribada  a finals d’agost de la inauguració amb la que iniciant el seu nou curs, inaugurava la temporada artística local.

Però aquest any és diferent. La reubicació de la revista capgròs en un altre indret en  un espai que no està a l’alçada de carrer, i sense les característiques  del seu emblemàtic local al carrer de Sant Benet fa que hagi de donar per acabada la seva època de recolzament a l’espai artístic local, amb el manteniment del seu cicle expositiu.

Des que inicià la seva activitat el març de 2003 amb el retorn de Safont Tria a la vida expositiva fins aquest mes de juliol en que Francesc X Llorca hi ha exposat els seus gravats, l’espai capgròs ha comportat 224 exposicions des de Tomàs Safont Tria, al que seguiren en aquell ja llunyà 2003, Caamaño Leston, Santi Estrany, Marisa Blasco, l’expo 10 de santes, Bernardo Pascual, Raúl Capitani, P.M. Brasó i Xavier Ubach,  fins aquest 2023 en els que Laura Aznar, Aleix Prats, Joan Solà, Melisa Figueroa, Yolanda Capel i Francesc X. Llorca han protagonitzat les darreres exposicions.

L’espai capgròs ha estat durant tota la seva vida un espai obert a tots els artistes locals i comarcals. En ell hi ha exposat des dels millors artistes mataronins fins tot aquell que tenia un quelcom a dir en l’artístic i tenia una qualitat que depassava el mínim exigible. Per l’espai capgròs ha passat el bo i el millor de l’art de la ciutat i si algú no ha passat per allà ha estat per decisió seva ja que hem intentat sempre, i crec que ho hem lograt, fer d’aquell espai un espai obert a l’art, digne, en el que acostar-s’hi fos un plaer per l’espectador i un reclam per l’artista que l’obligues a un nivell de qualitat alt.

Diuen que tot té un temps, i ara amb més de vint anys a les nostres esquenes , les circumstàncies fan que l’adeu sigui obligat. Ho fem amb pena per què a més a més ara l’art mataroní està en uns moments molt difícils expositivament parlant i sabem i entenem que el tancament d’aquesta finestra serveix per capdisminuir les possibilitat expositives dels artistes locals, menyspreats ad infinitum per un govern  municipal a qui els artistes fan més nosa que servei.

Però el temps i les circumstàncies son les que marquen la pauta i l’espai capgròs desapareix amb la cara ben alta, convertint-se en el tercer espai expositiu que ha durat més temps a Mataró, després de la Caixa i el Museu. I a més ho ha fet amb una aposta absoluta per a l’art i els artistes de la ciutat i la comarca. I ho fa donant-lis les gràcies per la seva participació i col·laboració constant i permanent en aquests vint-i-un anys de conreu expositiu.

Gràcies de tot cor, amics artistes i

VISCA L’ART

"LA CERTEZA OCULTA” . MARÍA ORIZA. MUSEU DEL CÀNTIR

 

 

Des de fa anys la Festa del Càntir d’Argentona, junt amb tota la parafernàlia que implica la mateixa, amb la presentació del Càntir de l’any, i tot el seguit d’actes que aquesta festa comporta, ha afegit entre aquests  un llistat d’exposicions ceràmiques de primeríssima qualitat, com sens dubte ho és la d’enguany sota el títol de “La certeza  oculta” i la signatura de María Oriza Pérez. Una exposició que per la seva bellesa , forma i qualitat, és per a mi la millor exposició duta a terme en terres del Maresme en aquesta darrera temporada.

Maria Oriza Pérez ( Aranda de Duero 1964) és la protagonista d’aquesta brillantíssima exposició que es presenta al museu del Càntir d’Argentona, durant tot aquest estiu, i com element essencial de la Fira de Ceràmica “Argillà “ duta a terme aquets dies en l’esmentada població.

Acostumats com estem a veure per aquests verals i en la sala del Museu del Càntir,  a ceramistes de tota mena, estil, tendència i com no , també qualitat, l’arribada aquest any de la pulcre, però alhora detallista i quan vol abrupta, obra de la ceramista castellana Maria Oriza , ens ha deixat a tots perplexes per la qualitat, brillantor, serenor i qualitat del seu treball ceràmic.

Una ceràmica material però que esdevé en puríssima i complexa obra escultòrica que subjuga i atreu de manera total i immediata a hom que s’acosta a la mateixa, com queda i ha quedat en total evidència , davant la respectuosa reflexió del nombrós públic que ha visitat la mostra, que ha esta rebuda amb admiració i el respectuós silenci, esdevingut tancada ovació interior.

Maria Oriza és una autora que comença el seu treball en els anys 90, centrant-se en l’escultura començant a treballar amb diversos materials, com el ferro, el formigó, el polièster o el gres. La seva formació prèvia en el camp de la ceràmica la va derivar cap aquest art que ha conreat de manera brillant , amb peces i investigació demostrativa de la seva capacitat tècnica i qualitat creativa.

Investigadora profunda i tenaç comença a investigar la relació del volum amb la superfície mitjançant el dibuix de línies o retícules que entreteixint-se van obrin un gran camp que li permet investigar plàsticament la relació del volum amb la superfície, investigació amb la que forma i conforma un personal llenguatge volumètric que li permet dibuixar i construir , ja siguin objectes plans amb retícules de tensió  que sedueixen tant per les formes construïdes com per el llenguatge artístic que creen, com peces molt més volumètriques en les que la seva construcció final es completa amb una lectura que ens apropa a les lectures estructurals dels grans edificis religiosos de temps passats.

I ho dic així ja que , al meu entendre, l’obra de Oriza, et crida l’atenció per la configuració i les formes volumètriques que genera sota una teòrica simplicitat, però una vegada enganxat a la xarxa, et subjuga per la complexitat, el dinamisme i la gran esculturalitat del perfecte objecte final concebut, en el que l’equilibri aconseguit no té res de forçat i imposat, ans el contrari, sembla ser el que de forma natural exigeix aquella peça.

En al presentació del catàleg , l’artista burgalés Julián Valle, al costat d’un bell i molt interessant escrit , l’encapçala amb una frase de Brancusi que diu: “la felicitat més gran és el contacte entre la nostra essència i l’essència eterna”. Frase de gran dimensions que defineix perfectament el treball d’Oriza.

L’exposició queda emmarcada amb la peça "Flores del paraiso" que sedueix en la mirada llunyana i enamora profundament en la mirada propera. Ritme, textura, superfícies, volum, generen la dimensionalitat d’una màgica peça central que sols per ella, ja vadria visitar la mostra.

Però és que al seu costat hi ha les peces de tipus gran que subjuguen en la perfecció del seu geometrisme i de les formes i volums que generen per si mateixes I com no, un es sent seduït per “errantes” o “bouquet”, i li agrada perdre’s per les seves peces més planes i silents, mentre que l’ull se n’hi en va cap a la complexitat del meravellós “paisaje del Olvido” o per endinsar-se en la serenor mística de les seves peces de menor tamany, o els seus treballs seriats o els meravellosos treballs cromàtics que generen uns espais rítmics que semblen estar a l’espera per emprendre el vol.

Passejar-se  entre les obres que presenta María Oriza en aquesta exposició és entrar en un mon màgic, plenament creat i realitzat per una artista de primeríssima magnitud, amb una capacitat mental de producció de primeríssim nivell i una capacitat de realització tècnica igual de parella. Una autora que ha aconseguit endur-se l’aplaudiment més personal i tancat de tot aquell que ha visionat l’exposició que mereix el qualificatiu d’excepcional.

Una exposició d’obligadíssima i repetida visita, i que serveix per enlairar l’art de la ceràmica a uns nivells poc habituals entre les exposicions que acostumem a veure per la comarca.

Moltes felicitats per aquesta exposició d’obligada i repetida visita.

 

Maria Oriza Pérez

La certeza oculta

Museu del Càntir. Argentona

Del 7 de juliol al 17 de setembre de 2023

 

 

LA MALEDICCIÓ DEL QUADRE BONIC

 

Fa més de 10 anys , justament el 10 de febrer de 2013 -, vaig publicar quest article de Vicente Verdú, publicat a El País, que m va semblar genial. Avui rellegint-lo penso que es podia haver publicat avui mateix, i mereix el mateix i encès aplaudiment. Just per això el torno, deu anys més tard, a la plena actualitat.

 

La maldición del cuadro bonito.

Vicente Verdú 

Hay una circunstancia que puede afectar mortalmente a un cuadro y es que resulte bonito. Lo bonito es una especie de la que —como de la peste— debe huir el buen pintor. Lo bonito provoca un efecto tan popular que puede contagiar a casi todo el mundo. Lo bonito, lo bonito del norte y lo bonito del sur, apesta. Lo bonito no tiene nada que ver con la belleza ni tampoco con la originalidad. Mejor dicho: constituye la negación de la originalidad puesto que si triunfa es precisamente gracias a su condición de cosa ya vista. Ya está visto y al volverlo a ver se obtiene un plácida sensación en cuyo seno baila lo bonito.

Otra cosa muy diferente es la belleza. Mi querido amigo Eugenio Trías opuso, en su libro inolvidable, lo bello y lo siniestro. La otra cara majestuosa de la belleza es su faz siniestra. Tanto en un caso como en el otro alcanzan la categoría de lo sublime y enriquecen con ello al espectador. Lo enaltecen o lo hacen sucumbir en un abismo excepcional. De una u otra manera el sujeto se halla frente a un suceso que le trasciende y la procura inmortalidad. Lo bonito, sin embargo, es además de mortal, altamente degenerativo.

Todo cuadro que se sintetice en la exclamación de bonito abdica de todo interés superior. O mejor, esta calificación lo ratificaría en su enanismo. Lo bonito vale para referirse a casi todo lo que no es arte. Cuando traspasa esa frontera, el arte acaba a sus pies.

Mientras lo bello se opone a lo siniestro, en el fondo cruzan sus divinas manos. Por el contrario, cuando lo bonito se opone a lo feo, en el fondo se cruza la mediocridad. Ahora ya puede decirse que es incomparablemente más cool lo que se basa en cualquier registro de la fealdad. No hace falta reunir ejemplos de la música, la moda o el cine. Lo bonito es un subordinado satélite de lo feo pero se comporta, además, con la náusea de lo feo escarchado.

El impresionismo, por ejemplo, es ya, a estas alturas, bonito. Fue al principio insoportable y salvaje pero ahora es doméstico, muy comestible y dulzón. Las colas que convocan su exposiciones son regueros de gentes ávidas por saborear su confitería cultural de ahora. No hambrientos por sus orígenes sino por sus presentes de azúcar.

O dicho inversamente, lo más dulzón y pastelero es reductible al orden de lo bonito. Justamente, la melaza de la que se compone lo bonito empastela al cuadro que la posee. No hay cuadro bonito que visto varias veces no lleve por tanto a la angustia. De este modo, ARCO es una ocasión para realizar esta experiencia digestiva.

Este año, dentro de la organización de la feria, funciona una asesoría para coleccionistas novatos (fresh collectors) que se propone orientar a todos aquellos que no tienen gusto alguno ni vergüenza en reconocerlo. Gracias a esta consultoría, ciertos artistas llegan a realizar sus ventas, puesto que lo primeros consejos efectivos a los coleccionistas, según los mismos asesores, son aquellos que abundan en lo que de antemano les ha parecido más o menos “bonito” a la clientela.

Hay que huir de ellos como de la peste. O quizás no. Porque lo que se trata es de vender cuadros y cuantos más mejor porque ¿cómo podrían vivir de otro modo los artistas? Hay que vender los cuadros mejores, los cuadros peores, pero sobre todo los bonitos. Porque los bellos de verdad es probable que tarden años en cotizarse. Es decir, demandarse tanto como portentos de la belleza o como gigantes de la monstruosidad. Como creaciones de excelencia o como malditos.

¿Malditos? Lo maldito es justamente la tenia que debilita el intestino de lo bonito. Gracias a ella, el lienzo va perdiendo entidad, se demedia y se hace definitivamente ridículo. O, lo que es más exacto, se manifiesta cursi de una vez.

Porque ¿cómo no admitir que lo cursi y lo bonito se acuestan y copulan incestuosamente, estrechamente juntos para alumbrar gusanos de colores fluorescentes que llaman la atención de los coleccionistas bobos, los despistados y determinados turistas?

 

Per reflexionar-hi

 

OLGA SERRAL EN PLENITUD A CA L’ANTIGA

 

L’estiu no acostuma a ser un bon temps per gaudir de bones exposicions. Fora de Museus i d’algunes, poques, sales expositives de ciutats amb reclam turístic, la resta queda per a foc d’encenalls amb col·lectives de fons de la galeria, o amb exposicions de joves principiants a qui es vol situar en el mapa sense haver adquirit encara suficients mèrits. Però al mig de tanta mediocritat sempre hi ha un lloc que per raons desconegudes ens ofereix la sempre agradable sorpresa d’una exposició amb cara i ulls, realitzada per un artista amb solvència i qualitat. Això és justament el que està passant a Ca L’Antiga de Teià

Ara, fa ben poc, reinaugurava temporada després de descansar de la més que feixuga tasca que havia significat l’any anterior , tot celebrant el 150 aniversari de la casa, i ho feia amb la més que interessant exposició de Joe Dart i ara retorna per el camí de l’encert amb l’exposició “ Paper- Amor / Amor -Paper “ a càrrec de la mataronina Olga Serral.

No fa pas tant que coneixem el treball creatiu d’Olga Serral, una artista que ha fet del paper l’eix del seu treball, i ho ha fet amb professionalitat, serietat i altament entestada de trobar en ell l’element que li permeti expressar de forma pura i fidedigna la seva vessant més artística i creativa.

Fa pocs mesos i en relació amb una mostra que presentà a Bukòlica dèiem d’ella: “ D’aquesta mena d’embogiment van sorgint del seu cap i de les seves mans incomptables peces en les que silenciosa i calladament l’artista va desgranant el seu fer i la seva evolució, amb diferents formes i conceptes per establir una dinàmica creativa i artística que depassa la de la simple reflexió per anar per camins de dèries i senderis, en les que Serral va trobant les pistes que l’han de portar a una plàstica més establerta normalment”.

Sembla que el camí ha estat molt curt però enormement intens i avui per primera vegada podem veure una exposició d’Olga Serral en la que totes les aventures anteriors, semblen haver confluït en una manera de fer i establir el diàleg pictòric de la manera més adient possible.

Avui a Ca L’Antiga podem gaudir d’una professional excel·lent en el seu fer i la seva exigència , tècnica i creativa, que ens permet endinsar-nos en el seu fecund mon interior en el que creació i paper  es donen la mà per jugar simbòlicament en la recerca de la nostra realitat i el nostre entorn més proper i íntim.

Tres peces mitjanes inicien de manera magnífica l’exposició , tot creant un camí de territori  tan destrament traçat  que generen les sensacions primigènies que després podrem veure desenvolupades en la vintena de peces que formen l’exposició.

Unes obres diverses en formació i imatge que conjuguen un perfecte i constant maridatge entre el paper , que per la seva textura i intenció agafa de per se un instrument de protagonisme, i les formes que l’autora genera sobre la superfície, i que van des de la senzillesa fins a l’espectacularitat de les seves projeccions arbòries, marcant peces individuals que obliguen a una mirada tranquil·la i neta per poder absorbir la potència del missatge natural que ens adrecen.

El treball de Serral amb el paper és un treball que essent en bona part acaronador, no defuig de l’aspror de la reflexió íntima i plenament intensa que pretén donar l’autora, aconseguint sempre unes peces  texturals en el físic i el que és més important en l’anímic, ja que és quasi impossible defugir del diàleg que ens ofereixen. Un diàleg que  essent sempre directe, és a voltes dur i personal.

És per això que recomano la visita a aquesta exposició. Una visita que ha de ser lenta i tranquil·la per anar copsant el missatge de vida i natura que ens presenta l’autora que crec fa amb aquesta mostra un tall profund , i a mi m’agradaria definitiu, amb altres línies encetades en el passat, i que ara queden soterrades front la potència i el bon sentit creatiu que demostra Olga Serral, en una exposició que podia haver estat intranscendent i que ara esdevé clara marca, entre  el seu passat i el brillant futur que sembla es presenta al seu natural i més que brillant treball.

 

“Paper - Amor /  Amor - Paper”. Olga Serral

Ca l’Antiga. Teià

Juliol de 2023