Bona notícia artística és el retorn expositiu de Raúl Capitani amb la seva interpretació pictòrica de la “Última Oda a Barcelona”. Va inaugurar el passat dissabte a la Lolet Comas de la mà de la presentació de Josep Mª Cadena. El que segueix és la crítica que apareixerà al capgròs.com

ODA A BARCELONA

Raúl Capitani retorna a la vibrant acció expositiva tot presentant a la galeria Lolet Comas la seva interpretació pictòrica del llibre “Última Oda a Barcelona” amb poemes de Lluís Calvo i Jordi Valls.

Per a Capitani, els poetes , o potser millor dit la poesia , ha estat sempre un eficient fonament amb el que desenvolupar el seu pensament artístic. Determinats poemaris han servit de bastida pràctica i eficaç per que l’artista pugui desgranar la seva peculiaritat. Començant pels clàssics , amb Espriu , Garcia Lorca , Miguel Hernández i d’altres fins acabar amb els novíssims d’avui mateix com és aquesta “Última Oda a Barcelona” que ens ofereix una visió més marginal, més de barri, més personal i de carrer, fora del glamour i del disseny , d’una ciutat viva i palpitant.

Una visió que s’acomoda a la perfecció amb l’artista ja que potser és la més escaient per aconseguir que aprofundeixi en el seu expressionisme més intens , concepte artístic en el que Capitani es mou més a gust i en el que aconsegueix els millors resultats.

Potser per això ens retrobem amb un Capitani rejovenit en la forma i en el concepte. Com si es tractés de trenta anys enrera , recent arribat de la seva Argentina natal, ens retorna a aquells gravats colpidors de traç perfecte i formes incisives que marquen uns neguits que van més enllà de les imatges. Igualment es recuperen les seves obres acolorides de tècnica mixta , per la que passegen personatges viscuts amb l’olor més del fracàs i del desengany que no pas com protagonistes reeixits en un mon en que la sortida sempre és difícil.

El protagonisme de Capitani recau sempre en el ser humà , però mirat sempre més enllà de la façana formal. Aquí de nou aconsegueix ser incisiu , punyent , desgarrat , però mantenint sempre un cert to de melangia , de desencís , de perdedor que tant be s’escau a la seva manera de treballar i al concepte general de l’obra.

Per això desentonen en el conjunt de l’exposició un bon grapat de peces d’aire més amable , menys compromès , com si d’una concessió comercial es tractés. Però queda clar que el punt del foc de l’artista no és aquest i queden reduïdes a l’anècdota , no aconseguint de cap manera cridar l’atenció de l’espectador i desmillorant el notable to general de l’exposició.

Un Capitani que amb aquesta mostra sembla renovar el seu compromís social mai caducat. Amb força, intensitat i capacitat , segueix demostrant que quan parla el seu llenguatge , el de l’expressionisme més actiu i intens , és un mestre al que sempre cal escoltar.

Raúl Capitani. “Última Oda a Barcelona”
Galeria Lolet Comas , fins el 18 d’Abril de 2009

(Les imatges no corresponen a aquesta exposició)

No sempre un pot escriure quan vol i desitja . Aquesta poca “formalitat” que intento dominar sense aconseguir-ho , fa que quan s’ajunten molts esdeveniments , - com per ex. ha estat en aquest darrer mes -, em quedin penjats temes que m’hauria agradat comentar , però que ara ja no tenen significat , i el que per a mi es pitjor , em queden sense comentar algunes exposicions , fet que no hauria de succeir ja que en el fons , bona part de la raó de l’existència d’aquest blog està en omplir el forat de comentaris artístics que la premsa no pot abastar.

Per això avui no passo de parlar de l’exposició que l’Enric Aromí ens ha estat oferint tot aquest mes en el Museu del Càntir d'Argentona i de la que un, en va fer la presentació en públic.

EVOLUCIÓ

Enric Aromí és un artista argentoní que va destacar en el camp de la fotografia , especialment en la publicitaria i en la que tenia a la figura femenina com a protagonista.

De fa ja un temps , va decidir dedicar les seves inquietuds sensibles al camp de la plàstica , i es mou en un camp indefinit entre la pintura i la fotografia , compartint conceptes i a voltes tècniques , però no practicant l’habitual joc de la fotografia pintada i sí en canvi en la recerca de noves tècniques que acoblin de manera no superposada i sí integrada , el bo i el millor d’ambdós conceptes. És a dir , que la seva obra ni és pintura , ni fotografia , ans més aviat tot el contrari. És una aposta tècnica personal que ves a saber si desvetllarà en tot o part en la xerrada que celebrarà el proper dijous en el Museu del Càntir.

Però sigui com sigui hem de convenir allò de que la tècnica ha de ser mitjà i mai finalitat. Certament l’ambigüitat amb que l’obra es presenta a l’espectador és un magnífic esquer per cridar la seva atenció , fins i tot amb una certa tensió i curiositat , però sortosament la resta , l’obra en sí ,presenta suficients punts d’atenció com per oferir reflexió i exigir respostes.

Exteriorment els treballs d’Aromí engresquen per l’acurada imatge que ofereixen. Una imatge que encara que a voltes sembla presentar-se sota una asèpsia exempta d’emocions , provoca un run run en l’espectador que comprèn que alguna cosa més s’amaga en la proposta de l’artista. Una proposta que vol ser ampla , dura i intensa però que a vegades es perd per l’acumul d’intencions que reuneix en un sol treball.

La depuració del concepte és dons potser l’element a corregir en el treball d’Aromí. Com tants artistes que han arribat “granadets” al conreu de l’art , en ell s’acumulen els conceptes i les idees a desenvolupar de molts anys , y existeix una necessitat interior d’abocar-les sense mirar el raig. D’aquí que a vegades la crítica social , en especial el seu discurs feminista , quedi diluït quan no confós, en el munt d’impactes que vol expressar en tots i cadascun dels seus treballs.

Una exposició dons que cal mirar amb cura en el sentiment que en aquest el seu mon peculiar s’està coent un brou de cultiu prou interessant , com ja han considerat els americans o l’anglesa Saatchi Gallery, que estan en el seguiment de la seva obra.

Ara sols falta depurar , concretar , establir preferències en els conceptes i despullar-los del tot per aconseguir que en la seva nuesa arribi en plenitud el concepte artístic d’aquest argentoní que vola satisfet pel món de l’art.

ASSORTIT DE VARIETATS

De la bona quantitat d’imputs rebuts en aquests darrers dies , n’hi ha un bon grapat que be en valen quatre ratlles.

Molt interessant el projecte municipal relacionat amb les Masies del territori. La seva ubicació en un concepte personal i econòmic , i l’establir en la realitat uns fonaments que marquin les pautes al voltant del que en podríem dir “pla d’usos” em sembla un sentit acurat per mantenir aquest eix passat – present – futur , a vegades tan difícil d’establir en elements tan peculiars i personals com aquestos.

I cap el passat va ser la mirada que de casualitat vaig trobar a la tele , en un programa en que es feia record de Joaquin Soler Serrano i les seves entrevistes "a fons" en el ja oblidat UHF.

Veure de nou un petit boci de les mateixes amb Josep Pla, Salvador Espriu , Mercè Rodoreda, Dalí, Vázquez Montalbán ... , amb el remor estrany de sentir-los parlar en castellà , ha estat un moment que ens ha fet enyorar els programes d’entrevistes en profunditat que semblen del tot desaparegudes de les nostres televisions.

He criticat durament , i crec que amb tota justícia , les darreres actuacións eclesials en temes com abort , Sida i condons. Ho feia des de la prespectiva del no creient i demanava una opinió per part dels creients. M’ha agradat molt la sinceritat i contundència de les paraules de Baron. Sense embuts expressant la seva, que és la que predomina en general. Altres opinions en canvi m’han semblat pixar fora de test. Parlar de la llibertat d’elecció i jugar a la confusió acaba portant a subvencionar llibres com el que la Diputació de Castelló ha fet amb un temari quasi d’apologia franquista. Hi ha temes i punts en que no valen mitges tintes.

Com és el cas de la financiació. Ara , després del fet i del dit pel PSOE , quin paper li toca fer al PSC?. Sí , és cert que podem mirar a l’altra costat i refregar-li per la cara a Mas, tot el malament que ho ha fet CiU en el seu monopoli del poder , però la qüestió és altra.S’atrevirà a votar el PSC en contra del PSOE per a tal de defensar Catalunya , tal i com deia Chacón en la campanya electoral?.
La resposta la tenim tan clara que cada vegada està més clar la necessitat de refundar el PSC.
Sort que sempre ens quedarà Castells.

EXPOSICIÓ FANTASMA

En el Facebook , Ramon Bassas penja unes fotos d’una exposició d’art contemporani a Can Palauet , segons sembla d’artistes de Reus. Em sorprèn dons no en tinc cap noticia. Miro les notícies del Capgròs , les del Tot i res de res. A l’agenda cultural tampoc, ja que consta l’exposició de Novellas que lamentablement pel que tots sabem no va ser possible i.... A més com que soc de barri i aquí no arriba cap propaganda cultural de res del que fan a la ciutat ja que deuen considerar que ens trobem a l’Oest del Pecos , considerant frontera cultural les Rondes....

Vist això sols queda acostar-se al llustrós i renovat weeb municipal , que segons no es cansa de repetir el seu responsable Carlos Fernández és el “no va más”.
Per tant sols queda prémer Cultura , cercar equipaments , indicar Can Palauet i Oh sorpresa ! , l’exposició vigent segons el web municipal és la d’Eduard Comabella que va tancar les seves portes el 15 de febrer. ( D'això en diuen mantenir una bona actualització).
Ens queda la darrera oportunitat i és cercar a l’agenda i en ella no apareix que es realitzi cap exposició a Can Palauet.

Em queda dons el dubte. Les fotografies d’en Ramon Bassas son certes o és un joc dintre del facebook?. Si són certes i representen una exposició que es realitza en la sala d’exposicions Municipal , algú em vol explicar quina manera tenim els ciutadans d’assabentar-nos de les mateixes?.

Sí , ja sé, que la gran majoria d’exposicions que ens ofereix Can Palauet son tan dolentes que per higiene mental és millor no visitar-les , però a vegades ens pica la curiositat.
És per això que sí algú sap del que tracta l'exposició , que be podríem qualificar com fantasma , i m’informa li quedaré molt agraït.

PS.- En la passejada pel web municipal he quedat del tot indignat ja que en l’apartat d’arts visuals no sols no es dedica ni una ratlla a qualsevol manifestació artística que no sigui l’art contemporani ans s’arriba a la mesquinesa de que quan es parla de Ca l’Arenas sols es diu que compte amb tres espais dedicats a projectes d’arts visuals de joves artistes, obviant-se tota la resta.
És per això que cal exigir la correcció pertinent d’aquesta mentida i que s’expliqui la realitat de Ca l’Arenas.

De l’escrit general millor ni parlar-ne , ja que és l’exemple més evident d’aquesta discriminació envers tot art que no sigui l’anomenat per l'IMAC com a contemporani. Una discriminació que sols busca la seva desaparició.

Per això bé farien els responsables del Web , amb el regidor Carlos Fernández al cap , d’obligar a modificar tan lamentables escrits que falten del tot a la veritat i a la realitat.

I no oblidem que ho fan amb el segell de garantia que implica un weeb municipal.

AY PENA , PENITA PENA

Un anònim lector ha deixat comentari en l’anterior post , fent públic el rumor de la més que possible marxa de J.Pena , l’actual director de l’IMAC. El suposo ben informat i m’agrada pensar que a bon segur és el mateix comunicant que uns dies abans de que es produís el nomenament de Pena , amb el mateix i mètode i quasi les mateixes paraules ho anunciava. Llavors no vàrem saber “llegir” la notícia desconeixedors de qui era Pena, un absolut desconegut en l’àmbit cultural.

El cert és que el rumor m’arribava el passat cap de setmana. M’indicaven que el dia per a fer-se públic depenia per un costat de la recuperació de Penedès , empiocat , i de que tingués lliure el lloc en que , - patada amunt, avall o de costat -, anirà rebotat tan il·lustre gestor que va acumulant fracàs rera fracàs.

El nomenament de Pena coma director del llavors PMC va ser una gran sorpresa. Havent-se iniciat el canvi de PMC a IMAC , i explicant-se que amb el mateix tot milloraria ja que desapareixia la funció administrativa per potenciar-se l’apartat tècnic , ningú entenia com s’havia escollit un gestor econòmic - administratiu i no un de cultural.

Així el seu pas ha estat gris del tot i sense fer-ne acudit passarà amb tota pena i poca glòria. Jo poc puc dir ja queno he tingut cap tracte amb ell. Mai l’he vist en cap exposició , mai he parlat amb ell , mai m’ha estat presentat , i poc o molt , encara que tan sols sigui per persistència , algun paper dec tenir en el camp artístic mataroní. Però és que el mateix desconeixement està en la quasi totalitat d’artistes mataronins, amb l’excepció d’aquells que han tingut de negociar algun acord ( Biennal Torres-Garcia , expo Comabella... ).

És dons moment d’impasse per veure quina sorpresa ens té prevista Penedès. Esperem i desitgem que al menys sigui persona de perfil tècnic com a gestor cultural i que arribi desitjós de treballar per la cultura mataronina que tan mancada està de gent il·lusionada per fer-la tirar endavant.
I que ho faci començant per posar en marxa l’eterna promesa de Penedès com és la creació dels diferents grups sectorial de cultura , amb força i opinió per gestar uns programacions riques, atractives i de qualitat.

I sí l'anònim interlocutor ens avança el nomenament , encantats de la vida.

BONES VIBRACIONS

I tota l’energia positiva que som capaços de generar és el que volem trametre a aquest nou cas de trepitjar merda ( i valgui l’expressió no teatral) que sembla persegueix darrerament al món artístic de la ciutat.

Que cada matí quan entris a llegir aquest blog , cosa que espero seguiràs fent com fins avui mateix , t’agafi les ganes de pintar i crear com em deies aquesta mateixa tarda que tenies. I d’aquesta força en surtin les millors creacions.

Saps abastament que estem al costat fent força amb la certesa que aquest mal son serà tan sols això, un mal son que té un despertar resplandent.
Recupera el teu esperit de defensa destraler per etzibar a tort i dret amb la certesa que la victòria no s’escaparà.

Ànims que aquest partit l’hem de guanyar i el guanyarem.

Amb la més gran de les abraçades.
Salut company.

CARTELL

Seguim amb el cartell.

Avui llarga conversa amb un conegut que em maleeix els ossos per la que diu és mania meva en intentar saber qui és el protagonista del cartell de Les Santes abans que ningú. Segons ell sempre ho aconsegueixo ( no és veritat , en el cas d’Anson ni ensumar-ho).
Considera ell que aquest trencar el misteri no deixa de ser un fer mal important a les Santes. Jo defenso que el que fa mal és justament el contrari, aquest secretisme , en el jurat , en la forma i manera de la tria. En que mai no sabem el que i el per què , i el que és pitjor , qui ha estat el responsable de la tria i en raó a quins set sous.Tots uns punts que caldria clarificar, però mentre a l'IMAC silenci del més absolut.

I és que cada vegada sovinteja més aquesta crítica al denunciant. Aquest díes he llegit de tot contra Casillas , que si va fer cuento, va exagerar , va provocar..., i en canvi cap crítica a Yeste que com un descerebrat va empenyer amb tot allò que tenia al davant. I el mateix amb el PP i la trama de corrupció, i el PSOE i la financiació, i....

Potser comença a ser moment de que hom torni al seu lloc i a ser responsable d’allò que li pertoca.

PS.- Molt escriure de tot , però ningú parla de la gran qualitat de Mònica Vilert que lamentablement semblava desapareguda de la vida artística mataronina.
Seria de desitjar que aquest cartell fos esperó per retornar al nivell de gran artista que havia assolit. A més a més , amb total unanimitat del món artístic mataroní, el que ja és molt dir.
I és que Mònica Vilert és una excel·lent artista a la que desitjo tota sort.

JOAQUIM BARTRA

Amb tot aquest desgavell d’exposicions , fets i notícies per poc se’ns passa per alt comentar el treball de Joaquim Bartra , el que hauria estat un gran error.

Bartra és un d’aquells homes de la cultura que havent dedicat la seva vida a altres trajectòries , en aquest cas al dret i a la música , quan assoleixen aquells moments en que disposen de més temps , esclaten en tota la seva intensitat aquella afecció , pública o privada , que en realitat era la seva gran passió.

Aquest és el cas de Joaquim Bartra que d’ençà unes temporades quan va fer la seva primera exposició a l’Espai capgròs degut a la perseverància de la seva filla Laura , ens segueix bocabadant a cada mostra , amb els seus dibuixos de to social en el que fa crítica de tot allò que l’envolta i el neguiteja.

Humanista com és , Bartra té en l’home el seu protagonista. A més , el desenvolupament de la seva carrera com advocat li ha permès examinar-lo de tots eles possibles cantons de la seva polièdrica figura , i fa que res li sigui ni estrany ni aliè.

Així , emparentant per un cantó amb els dibuixants del país de començaments de segle passat , i fent costat al l’expressionisme centre-europeu , o al sentit victorià dels gravats anglesos, o a.... , Bartra es dedica a criticar a tort i dret , tot caricaturitzant-los , als elements de tota mena que ens envolten.

A vegades ho fa dolçament , en altres amb cinisme i malla llet, alguna és la vegada que apunta a una certa acidesa de la situació, i en altres és,,,,, , però sempre mantenint aquest diàleg fructífer de l’home pensador que creu en aquesta manera de crítica com el millor mètode per denunciar els defectes , problemes i situacions a la que ens porten aquells que d’una o altra manera ens dirigeixen la vida.

Una exposició aquesta que cal mirar amb ulls ben oberts i observar deturadament. En ella hi ha més lliçons de vida i humanisme que en molts dels actes i conferències que ens ofereixen els prohoms.
Però queda clar , en Pim Bartra n’és un d’ells, I a més , ho és amb saviesa.
Felicitats.

Ateneu Laietana. Àmbit Zero, Fins el 29 de març.

PAPA

Valgui com mai el fàcil joc de paraules. En Benet no és un papa , és una Pepa.
Les seves declaracions a Àfrica , i amb el preservatiu per bandera , son molt més que un error , és un alegat contra la raó , la lògica i el que és pitjor , la ciència.
Que trist ha de ser sentir-se catòlic i tenir com a comandaments ( bisbes i papa) gent tant menyspreable.

Per quan la revolta ?.

DIMARTS DE CASAMENT

La Casa Elizalde , aquesta que l’Ajuntament de Mataró té com a punt de mira en el tema de les “Tres Roques” i que de seguir cedint a la inutilitat de Carmen Esteban engegarà en orris abans de començar , ha acollit avui la tercera etapa de la mostra de “El Casament”.

Una etapa en que molta gent , de l’entorn propi de la mostra i de fora d’ella , ha gaudit amb intensitat de la mateixa , i com em deia personalment un gran afeccionat i coneixedor de l’art que sense cap mena d’embut m’ha aplaudit la iniciativa, és una mostra digne de qualsevol espai seriós, tal com em comentava tot recordant els seus temps de “cràpula” ( sic) passats justament a Mataró en l’entorn de la bohèmia artística del moment, que com ell mateix reconeixia era el rovell de l’ou del concepte i la creació, amb especial i particular menció de Josep M. Rovira Brull, del que enyora les dues obres que li regalà en el seu primer matrimoni i que han quedat en l’altra costat en el córrer de la història.

Però fora d’aquesta anècdota , èxit total corroborat pel públic i per la direcció de la casa de la que n’he rebut una més que efusiva felicitació fet que agraeixi com cal.

Igualment vull remarcar la presència a títol personal d’Ana Barrera i Xesco Gomar. Encara que no hi ha hagut ocasió de parlar potser no estaria de més aclarir actuacions i definicions , que cauen ambdues en el cantó de l’erroni.

MÒNICA VILERT

Ahir ho anunciava aquest blog i avui tots els mitjans informatius han anat a la caça i captura de la notícia fins desentrellar la veritat, Un scoop que sorprenentment ; - i ho dic ja que no és d’aquesta mena de periodistes -, s’apunta en el seu blog en Joan Salicrú, sense reconèixer que estava en offside total i que la lectura diària d’aquest blog ( fet que agraeixo) l’hi ha aixecat la llebre , sabent llegir les oportunes pistes en majúscules que es deixaven en el camí. ( Espero que l’oblit no sigui el càstig que pateixo per haver-me negat a parlar de Mònica Vilert a Mataró Ràdio ja que he decidit vedar a les emissores municipals , en justa correspondència al vet que el municipi exerceix envers mi en els actes artístics ).

Una elecció que tal com dèiem ja ha començat a crear una absurda polèmica. Mònica Vilert mereix el cartell per artista i per dignitat. Qualsevol altra consideració negativa serà un pixar fora de test.

EIX MATARÓ- GRANOLLERS

Quan es comença a parlar de l’eix Mataró- Granollers i s’expliquen els pros i contres, les històries d’encerts i desenganys , etc ... , hi ha una part que per desconeixement ningú cita i és un altra eix Mataró- Granollers que va funcionar fa molt temps i que va ser el dels ligues , l’amor i les seves conseqüències.

Quan jo era jove , és a dir fa ja molts anys , a Mataró dominava el Velòdrom i el Tortuga com elements de ball , mentre que en el tema “disco” qui tallava el bacallà era el “D’Ara”.En tots ells existia un cert domini d’allò que llavors en dèiem “xarnegos” , és a dir , immigrants que en certa manera s’enduien el gat a l’aigua.

Per aquells més puristes de l’autòcton, l’ambient no ens agradava i ja ens veus Parpers amunt i avall que era qüestió d’anar al Casino o a l’Astoria ,a veiam si algunes de les pubilles de Granollers, La Garriga , Llinàs , Cardedeu o Sant Celoni ... , quedava onnubilat per les nostres qualitats i accedia a quedar pel diumenge següent a ballar al “Dyngo” que ja era ball de parelles , amb orquestra i cantant , domini de lents , i el que era més important amb molt poca llum.

Haig de dir que a mi no em va funcionar , però tinc bons amics que en aquelles mítiques ballades es va començar a escriure la història de la que ja en porten un munt d’anys de capítols.
Sens dubte un bon eix Mataró- Granollers , no sé si millor o pitjor , però segur que més sucós que el que ara ens apunta Baron.

BISBES I PUBLICITAT

Soc un reprimit. Si no fos així els renecs sortirien en estèreo d’aquest comentari. Com és pot ser tan cínic ,demagog i essencialment mala persona com per endegar la campanya publicitària que els Bisbes han llençat contra el tema de l’avortament i amb la comparança que ho han fet.

M’agradaria llegir en blogs ben propers la més forta de les condemnes. I és que cal dir ben clar als bisbes que ja n’hi ha prou.

Però aquesta tasca no és la meva. Espero veure als creients en la batalla. És imprescindible si volen un mínim de credibilitat.

JOAQUIM MIR

Sense embuts he de reconèixer que em va agradar , i força, la mostra que Caixafòrum dedica al pintor Joaquim Mir (1873 – 1940 ) de la mà del comissariat de Francesc Miralles . Una mostra que encara que es qualifica d’antològica potser caldria definir-la com a retrospectiva ja que son forces les obres importants que no hi son presents , i en canvi si que n’apareixen d’altres que no superen el llistó de qualitat que hauria de precisar una mostra d’aquest tipus.

La mostra s’estructura en diferents capítols , sempre relacionats amb els llocs en els que va viure , el que marca un camí d’evolució més fruit de l’espai que no pas del temps fet que distorsiona el seguiment del seu camí evolutiu , encara que la dispersió del mateix ens permet acceptar aquest criteri com vàlid per establir el nexe de la mostra.

Així podem veure el caminar de Mir d’ençà els seus començaments amb “el grup del safrà” , fins la darrera època de Vilanova i la Geltrú , amb els seus passos pel Camp de Tarragona, Reus , L’Ailexar , Andorra i molt especialment el seu pas per Mallorca on refermà bona part de la seva estilística pictòrica tan personal.

El seu impressionisme personal amb aquest toc deliquescent que remarca la seva habitual orgia cromàtica , es dona mà en aquesta mostra amb treballs de la seva època més simbolista i fins hi tot fauvista . Ismes , modus i maneres que en certa manera va anar barrejant en el decurs de la seva trajectòria en la que el color i la llum en van ser far i guia.

Una exposició que es visita de gust , però amb molt evidents salts. Al costat de peces que sorprenen per la seva qualitat , bellesa i fins i tot novetat , n’hi ha d’altres que tenen de la veritat de Mir, tan sols la signatura.

Exposició però que a bon segur tornarà el nom de Mir a la primera fila de l’actualitat dels artistes de la primera part del segon segle , en la que mica en mica semblava haver deixat de tenir-hi protagonisme.

Una exposició ben aconsellable , en especial per a tots aquells practicants del paisatgisme a l’ús.

Ps.- El comissariat de la mostra és de Francesc Miralles , crític barceloní que com cal recordar estat entossudit en deixar el seu arxiu a la nostra ciutat.
Ja fa temps que ningú en diu ni un borrall i el silenci plana sobre les bones intencions. Segons sembla es pot dir que ja fa temps que tot està acordat , que existeix l’espai físic , però que manca el tema organitzatiu i tècnic de la classificació , que ha de realitzar el Museu de la ciutat.
O sigui que malament anem, però no estaria de més que l’IMAC en fes cinc cèntims del punt on es troben les negociacions .

DE SANTES

Quan s’acosta la primavera i el sol comença a convidar a passejar-se a prop de mar , els santeros de pro trenquen la hivernació a la que han estat sotmesos i la potinga màgica que els hi dona força comença a bullir.
Artísticament parlant dos son els temes estrelles: Cartell I Exposició de fotografies , i les dos penso que enguany pinten molt bé.

Com sap poca gent , el cartell de Santes d’enguany ha estat ja encomanat , i no puc negar que el nom m’agrada . Sempre he tingut feeling amb la seva manera de ser i penso que presentarà un treball brillant que agradarà , encara que a bon segur sigui d’aquells de digestió lenta , és a dir d’aquells que comença amb la indiferència i acaba amb l’aplaudiment . I ho dic sense tenir ni idea del que pensa presentar.

La seva obra és Molt Vibrant en la seva sensibilitat i el resultat acaba essent sempre Molt Valuós. Quan es conegui el nom , estic segur que crearà polèmica però aquesta s’anirà dissolvent i el resultat espero que sigui del tot escaient.
A priori te la meva confiança , i si hagués calgut, el meu vot.

En el que pertoca a l’exposició fotogràfica , he de dir que el projecte és àgil, agosarat , novedos i absolutament modern, tal i com és habitual en Soler&Balcells.
Altra cosa és si es podrà dur a terme o no ja que lamentablement el pressupost per la mostra és tan escàs que generalment els artistes / fotògrafs han d’afegir diners de la seva butxaca per intentar acostar-se a la seva idea , el que és del tot lamentable.

Per això, i ara encara a molts mesos vista, crec que caldria refer tota la història i evitar així aquesta ximpleria del secret , de que ningú ho sàpiga , quan hom en va ple.
Cal apostar per un jurat conegut , que dongui la cara i que cada any en presentar el cartell i l’exposició de fotos , presenti el nom dels següents escollits. Així hauria temps per treballar , per decidir i per que tot funciones com cal , que és de manera ben diferent a aquest estúpid secretisme que m’impedeix dir que ................... ha estat a qui s’ha encarregat el cartell.

Però lamentablement un també entre en el joc i deixa la paraula per penyora.

Un bon cap de setmana que comença el divendres amb un excel·lent sopar , que teníem pendent de fa molt de temps , amb en Josep M. Codina el que és tot un plaer , espero que també per ell.
Però si seguim el dissabte amb una bona compra matinera al mercat , amb els pèsols com estrella que avui hem cuinat amb sèpia de manera per llepar-se els dits, la cosa ja comença a refilar-se.

Si seguim amb una visita a Sorolla al MNAC , seguim amb Mir i les mostres complementaries ( excepcional la de projectes arquitectònics ) al Caixafòrum, i acabem dinant una paella magistral a la Barceloneta i passejada posterior prenent el sol de març , tots els assos semblen marcats.
Avui , bon esmorzar , llegida tranquil·la de diaris i visita a la mostra de Rafael Estrany al Museu de Llavaneres.
Com veieu , espectacular. Ara sols falta que guanyi el Barça i piles a tope per la inauguració aquest dimarts a Can Elizalde de la mostra del “Casament” que de nou , i amb tot gust , presentaré.
Cal parlar d’aquestes exposicions i comencem amb

SOROLLA

Ahir vaig ser una de les 4416 persones que va visitar l’exposició de Sorolla al MNAC i que s’està convertint no tan sols en el fenomen de la temporada ans en el fenomen del Museu ja que sembla que depassarà amb facilitat el rècord de visites que atresora Caravaggio amb 190000 visitants , encara que existeixi la diferència entre ambdues de la gratuïtat de la mostra actual. Una mostra , aquesta que amb tot encert publicitari , ha programat amb tota magnificència la valenciana entitat de Bancaja , que calcula assolir en un parell de setmanes i comptant tota la tournée , un milió de visitants.

És aquesta una exposició que cal visitar , i fer-ho malgrat la dificultat del nombrós públic, amb un cert to crític i de reflexió ja que d’ella se’n poden treure molt positives reflexions.

La mostra està dividida en dues parts: la primera dedicada a l’exposició de 14 de les grans obres que Sorolla va pintar per encàrrec de la Societat Hispànica de Nova York per decorar la seva seu , i l’altra un recull d’un important grup de notes i esbossos preparatoris , tant del concepte particular de cada obra , com del concepte genèric del lloc per on havien estat creades.

No cal dir que la visió dels gegantins treballs de Sorolla aclaparen en la seva majestuositat. La primera peça front la que es troba l’espectador (La pesca de la tonyina. Ayamonte) a bon segur la més estrictament “sorollesca” . marca clarament un ritme i un camí del que ningú se’n surt ni un borrall en el recorregut dels catorze treballs exposats.

Un camí en el que predomina un contingut bocabadar d’una majoria que es desferma davant la grandiositat dels treballs presentats , que contrasta amb una minoria que reconeixent , com no podia ser d’altra manera , l’habilitat pictòrica de l’artista , passa davant les obres més en la recerca d’una espurna capaç d’inflamar la seva admiració que no pas en el goig d’una contemplació d’uns treballs , si més no, ben particulars.

Crec que és fàcil entendre que un s’hagi quedat en aquesta segona part d’espectadors. Sorolla no és pas un artista que mai m’hagi fet trempar gaire. Reconec la seva habilitat cromàtica i la seva especial entesa amb la llum , però sempre m’ha agradat molt més el Sorolla allunyat dels tòpics que no pas el que sempre ha estat glorificat.

Ara en aquesta ocasió l’artista assoleix el màxim de dependència tòpica , ja que a la demanda d’una obra que respongui estrictament al seu tarannà s’afegeix la necessitat de fer-ho amb uns treballs que incideixin en els tòpics regionals del moment. El garbuix i enfarfegament de tot el presentat esdevé llavors un pastiche difícilment digerible, que embafa per tots costats i que presenta una imatge de Sorolla que en realitat està llunyana de la seva veritable realitat.

Una exposició però que degut a la seva simplicitat , superficialitat , i com no a la seva habilitat pictòrica i visual , encisa a qualsevol passavolant disposat tan sols a l’art d’entreteniment sense cercar res més enllà. Una exposició que demostra que Sorolla és un gran pintor i res més.

Però seria injust quedar-se amb això. Certament Sorolla a més d’un excel·lent pintor és un bon artista , fet que queda del tot demostrat en la segona part de la mostra , en la que es presenten un conjunt de peces preparatòries que et treuen de sobre i de cop tot el desencís acumulat en la primera part de l’exposició. Els grans murals son ofici , tota la resta és una constant demostració de qualitat artística fora de to. L’habilitat , el gest , el ritme , el color. L’apunt , l’esgarrapada , el sentit general, el detall particular. Tot va passant davant dels ulls de l’espectador que si potser en el cas de la mostra general queda “ enlluernat” per la litúrgia de la magnificència , aquí ha de quedar encegat per l’aroma del veritable art.

És aquí, i sols aquí, on es troba l’artista que desgrana a bocins el seu saber , la seva capacitat creativa , el seu sentit estètic i demostra el domini de la globalitat de l’encàrrec que tenia entre mans.

És aquí on hi ha el Sorolla artista. Just a l’altra costat hi ha el Sorolla pintor. I d’entre un i altra crec que no hi ha d’haver dubte en la tria. L’artista sempre supera al pintor.

SENSE ÀNIM DE POLÈMICA

Joan Antoni Baron puntualitza en un comentari, que agraeixo , les meves opinions al respecte del que vaig dir en referència a la història de la mostra d’artistes de Mataró i l’Alger.

No és qüestió d’entrar en discussions de qui és a qui li falla més la memòria ( a bon segur que a mi que soc més gran ) i és cert que la coincidència d’actes ( primer dijous de mes i ple ) ha fet que no hagi assistit a bon segur a totes les inauguracions que hauria volgut. Tan cert com que acostumat a l’abraonament polític , la passió artística de les protagonistes a bon segur li va semblar potser més suplica que no pas exigència. Sigui com sigui l’important és que la mostra és una realitat, i d’això cal alegrar-nos.

Però, quedant-nos en les fulles , Baron no vol veure l’arbre, que tenia com eix dos elements de queixa importants. Per un costat aquesta deixadesa municipal en no recolzar , i més aviat impedir, qualsevol recull històric de l’art local , i l’altra , més perillós sens dubte , que és el fet de que una regidora faci ús del vet en el seu llistat de convidats d’una exposició al crític d’art , malgrat les observacions de les pròpies artistes. I ho faci per raons de no acceptar la crítica a la seva funció.

Aquesta actitud antidemocràtica i vil sí que hauria de merèixer oportuna resposta. La resta son futilitats dignes de xerrada de cafè. Però obviant l’important s’equivoca el que mana i per l'ocasió de deixar clares moltes coses.

I és llàstima ja que segueixo pensant que Baron és una excel·lent persona, que intenta fer-ho el millor possible, però és clar que amb la gent que l’acompanya , el mític “Joder que tropa” , a bon segur que li sovinteja pel pensament.

I més li rondarà si han d'organitzar el gran debat nacional que preconitza Obiols. Si la gran majoria son anticatalans , o potser deixem-ho en gens catalanistes , com es menjaran la proposta?.
Cada vegada és més cert que la ignorància es atrevida. I per una ciutat , letal.

TOCANT FIBRA

Ahir a “Quadern” , el suplement de cultura catalana del diari “El País” cohabitaven dos sensacionals articles d’aquells que son capaços d’aixecar ampolles i de crear una polèmica de nivell. Lamentablement no us puc oferir els enllaços ja que l’hemeroteca d’aquest diari és de pagament i no he pogut , o sabut , trobar-los a la xarxa , però si els podeu recuperar de veritat que paga la pena.

Un és l’habitual columna de Narcís Comadira parlant de Mir i Sorolla i l’altra l’entrevista amb l’historiador Xavier Barral , en relació al seu llibre “L’art Romànic catalàa debat” ( Edicions 62).

MIR I SOROLLA

Narcís Comadira parla d’aquest atzar que ha fet coincidir a Montjuiïc a Sorolla (MNAC) i Mir (Caixafòrum) , dos artistes que no l’han interessat pas gaire.

“Mir és més interessant que Sorolla, no cal dir-ho, i una antològica sempre hauria de moure més gent que uns cromos espanyolistes gegantins i vacus , però a Mir hi ha alguna cosa a entendre, i això fa mandra. A Sorolla no cal entendre res: és pura superficialitat”.
“L’antològica de Mir té més interès , és clar , tot i que Mir no és pas un geni, com ens volen fer creure. És un pintor que a vegades l’encerta, més aviat poques , d’una energia vital que es deixa anar en les seus intuïcions i s’abandona a un decorativisme sovint tan vacu com el de Sorolla, tan superficial. Tant Mir com Sorolla han oblidat el dictum de Leonardo que , per extensió, defineix tota obra d’art: La pintura è cosa mentale”.

“Gabriel Ferrater parlant de Sorolla posava el dit a la nafra, ja fa més de mig segle: “Les seves qualitats són externes de simple procediment, però no constitueix una base de cultura; i encara que avui molts ho obliden, convé tenir sempre present que la pintura és una forma de cultura o no és res. La pintura que nomès és obra de l’ull i de la mà, precisament, no és res” . De Mir es pot dir exactament el mateix.

Contundents reflexions dons les de Comadira , que en general comparteixo especialment en el cas de Sorolla. Sigui com sigui un bon punt de partida per a la visió de la mostra que espero realitzar demà , i per tant temps hi haurà de parlar de la coincidència o no d’aquesta contundent crítica.

XAVIER BARRAL

Xavier Barral és un important historiador de l’Art que va ser director del MNAC en els transcendentals anys entre 1991 i 1994. Ara ha escrit el llibre “L’art romànic català a debat” i en aquesta entrevista explicita de manera clara i contundent les llums i ombres del romànic en el nostre país.

El títol de l’entrevista ja és impactant. “El romànic català està sobredimensionat”. Els segons titulars no son menys: “El Crist de Santa Maria de Taüll no és la millor obra del romànic mundial”. “El romànic s’ha convertit en la nineta dels ulls de la qual no es pot parlar sense ofendre el país”.

De la llarga entrevista , que repeteixo us aconsello de totes totes , em quedo amb les següents reflexions”.:

“Va passar de ser un estil que no interessava , per pobre i insuls, a interessar quan es buscaven els orígens dels països. Puig i Cadafalch volia crear un país políticament i culturalment diferent d’Espanya, i va utilitzar el romànic per fer-li tenir un paper original en la història del romànic europeu”.

“No s’hauria d’eliminar el Monestir de Ripoll dels llibres d’arquitectura romànica , però sí publicar-ho amb un peu de foto que expliqui que l’edifici és una restauració feta per Elies Rogent i que l’únic romànic és el pòrtic i el claustre”.

“Al MNAC hi ha la millor col·lecció de pintura romànica que hi ha en un Museu, que és diferent del fet que siguin les millors pintures romàniques. El crist de Taüll no és la millor obra del romànic mundial”.

“El país és cultura, i la posteritat és cultura. .... Això és el que els nostres dirigents d’ara no han vist mai , però al segle XIX sí. “

“El que passa és que el patrimoni ara és turisme i riquesa , una dimensió que també es present en el tema de les obres d’art sacre de la Franja. Si no , no s’entén”.

“En el MNAC rebutjar “El mitjó” va ser una errada estratègica. Hagués estat un plus per al Museu ..... Tàpies va viure molt malament tot aquest assumpte. És un tema que en realitat parla de país petit. El mateix ha succeït ara amab Barceló i la seva obra per Ginebra”.

“El romànic fet a Catalunya no va influir gens a Europa , però el gòtic català sí”.

“Vull ajudar a veure el Romànic amb ulls més crítics. El romànic s’ha transformat en la nineta dels ulls de la qual no es pot parlar sense ofendre el país. S’ha de desmitificar el romànic”.

Contundents reflexions que també valen del tot la pena i que algunes de les quals signaríem a ulls clucs. Unes reflexions que conviden a llegir el llibre del que avui n’he pogut fer un breu apunt amb en Joaquim Graupera , aquesta gran historiador mataroní i especialista del romànic. M’ha assegurat que està molt bé. En espera de llegir-lo valgui el coneixement de la seva erudicció.

UN NOU AIRE

L’anyal mostra del Sant Lluc serveix per moltes coses però per a mi la més valuosa és la possibilitat de trobar-hi sorpreses que un no espera. Generalment son sorpreses en forma de noms desconeguts que apareixen amb una mostra que et provoca un cert interès , però de vegades el fet va més enllà i el que et sorprèn és un nom conegut amb un positiu avenç en el seu treball. Enguany va succeir així amb el cas de Cesc López.

Cesc López és un artista amb forces anys de treball creatiu a les seves esquenes que s’ha mogut en la cara amable de la pintura. Especialista en el camp de l’aquarel·la però sense fer-li fàstic al treball en oli, acrílic i demés , sempre s’havia mogut en el camp de l’art explicatiu , i jo estic per dir que massa explicatiu. Com si fos posseïdor d’un horror vacui les seves obres quedaven sotmeses a la tirania del detall fins l’enfarfegament , a la necessitat de puntualitzar l’anècdota , a fer del tot un garbuix dens en el que difícil era respirar. Ara a l’espai Capgròs, en canvi accentua aquella sorpresa que ens deixava intuir en el Sant Lluc.

Com si la seva variació personal, que li dona molt més temps per pintar , hagués capgirat tots els seus conceptes , Cesc López ha entès que aquell camí sols el portava a la repetició, la vulgaritat i fins hi to l’avorriment. Que sí, que era cert , que mantenia un públic fidel al qui li era plaent aquella estètica , però que certament era el moment d’avançar. I ho ha fet sense por i sense recança.

Ara Cesc López aposta per una obra essencialment lliure. És el gest , el ritme , el color , els que marquen les noves directrius de la seva pintura que pretén insinuar més que definir , mostrar més que remarcar i que esencialment vol establir una aposta per la llibertat.
Certament el camí encara no està aconseguit i fins hi tot caldrà encara lluitar per dominar uns certs atavismes que a vegades treuen el nas en el rerafons del treball , però penso que l’èxit aconseguit i el convenciment que el mateix provoca li ha de marcar la impossibilitat d’un tornar enrera.

Cesc López ens ofereix dons una clara aposta de futur en una aquarel·la en llibertat en la que ha de poder dir moltes coses
Nosaltres ansiosos l’esperarem.


CONTRADICCIONS

Parlava ahir del que jo entenc com a contradicció , en el fet de que el PSC , partit en el que no milito però al que voto i al que considero dels meus , exerciti un antidemocràtic vet a la meva persona en actes ben específics de la meva tasca periodística i alhora en canvi m’ompli de missatges demanant la meva participació en actes que no corresponen a la meva especialitat.
Avui s’ha repetit el fet. Missatge al mòbil i trucada personalitzada al domicili particular per convidar-me a assistir a una conferència amb la LEC com a tema.

En veritat que agraeixo que em considerin persona a qui pot interessar-me l’acte , - que m’interessa -, i que per tant insisteixin en convidar-me al mateix. Però segueixo sense entendre com essent crític d’art la Barbie de torn és capaç de vedar la meva presència , amb l’aquiescència d’Alcaldia que era el coorganitzador de l’acte , en un acte del meu ofici i en canvi sí sembla que puc servir per lluir com a claca en altre acte que res té a veure amb la meva especialitat.

És per això que desconeixent de quina manera puc eliminar aquests missatges i aquestes trucades no desitjades , i sabedor en canvi que els que remenen les cireres del PSC sovintegen en aquest blog , vull demanar que deturin aquestes comunicacions o evidentment haurem de prendre les mesures que em permet la llei de protecció de dades.

El que no pot ser és seguir en la contradicció. O s’aposta per aplaudir la rebequeria d’una immadura amb càrrec que li va gros per tots costats i que aquesta marqui invitacions o no, com si de república bananera es tractés , o esdevenim seriosos i fem les coses com cal.

Que per donar i rebre disculpes, sempre s’ha d’estar a temps.

LA MEDITERRÀNIA QUE ENS UNEIX

Establir ponts entre diferents cultures sempre és positiu i en el diàleg sempre apareixen elements enriquidors que afavoriran a posteriori a tots aquells que hi prenen part. Aquest concepte general pot establir-se encara com més afavoridor si les cultures dialogants parteixen d’una certa connexió prèvia com pot ser el cas de les diferents cultures que venen banyades per un Mediterrani comú.

Amb aquest sentiment de comunicació, la Nau Gaudí estrena el seu paper com espai expositiu ( amb tot èxit i amb una aportació difícil de discutir per part de l'entestat Govern) amb la mostra que porta per títol el que encapçala aquest post i que aplega a sis artistes mataronines amb sis creadores algerianes , presentant cadascuna d’elles unes peces representatives del seu fer. Exposició que és tornada de la visita que varen realitzar les artistes mataronines a l’Instituto Cervantes d’Alger.

Malgrat el nexe comú de l’art i el sentit globalitzat que de fa temps aquest ha pres , és evident la gran diferència creativa que existeix entre ambdós móns i ambdues cultures , i probablement encara més amb l’afegitó femení. Una diferència que respon a bon segur en el mateix grau de decalatge que el que es pot establir entre ambdues cultures i formes de vida .

Si ens quedem en l’anàlisi artístic ens trobem amb l’evident progrés de Marisa Blasco a la que sols manca trencar una mica amb les arrels del mestratge per surar amb força i qualitat. Res de nou a dir de Marta Duran amb uns treballs intensos i hàbilment encertats en la tria. Mugnani segueix afermada en el domini tècnic del vitrall del que en treu positiu profit , mentre que Nefer captiva amb el sempre atractiu joc de pintures i objectes fets un , en un concepte de gran sensibilitat. Maria Pretel no respon a la seva força habitual que és la seva gran virtut , mentre que a Marga Riera se li nota el pòsit d’aquest intercanvi cultural viscut en la pell i l’ànima , per la seva residència actual a Alger.

Per part algeriana destaquen l’interessant concepció geomètrica de Valentina Pavloskais Ghanem i l’interessant treball escultòric antropomòrfic de Yamina Gouichiche i l’habilitat en la captació fotogràfica de Farisa Sellal. Ja en uns camps més tradicionals , el color i el calor es donen la mà en el treball de Yasmina Saadoun, mentre que Djahida Houadef aposta per una sensibilitat en el col·lage, mentre que Djezia Cherrih ens ofereix l’aspecte més tradicionals amb les seves miniatures i els seus geomètrics aquarel·lats.

Una exposició que es veu amb plaer , que ens ofereix unes noves mirades , però que també fa palès l’ampla diferència en la creació artística en que es troben una i altra cultura.

NOTES AL MARGE

No vaig assistir a la inauguració de la mostra ja que no vaig ser-hi convidat oficialment. Molts poden dir que no hi ha cap obligació de la invitació i és cert, però és de costum fer-ho ja que es tractava d’una exposició. A més , coneixedores les artistes de la “ no invitació” , varen comentar la circumstància i se’ls hi va fer avinent el fet de que un era allò que es diu “persona non grata”.

Em preocupa molt poc que una regidora que està a punt d’aconseguir el títol oficiós de la més inepta d’ençà els ajuntaments democràtics ,- ha superat ja a Quiteria Guirao i sols Carmen Esteban pot discutir-li l’honor-, decideixi en un acte que qualifica el seu “talant” ( paraula que deu saber que vol dir ) “democràtic” ( paraula de la que m’agradaria pensar que també en sap el significat) vedant a qui la critica.

Em preocuparia molt que fossin les artistes que efectuessin aquest veto , però quan es justament el contrari , un està tranquil i content.

Em preocupa , i molt , per un costat que un Ajuntament democràtic exerceixi veto a qui el critica , i per l’altra que mentre s’exerceix aquest veto al mateix temps el mateix partit de la regidora ( PSC) m’omplia el mòbil de missatges convidant-me a diversos actes del dia de la dona , inclòs algun que altra sopar fora de la mateixa Mataró.

Ens aclarim?.

ACLARIMENTS AL MARGE

Lamentablement a Mataró no hi ha res escrit en referència a l’art local , i s’ha vist de manera ben evident en el cas de la mort de Pepe Novellas en que Premsa de l’Ajuntament l’ha brodat amb el seu silenci i la seva desinformació.

Lamentablement l’Ajuntament tampoc ha volgut mai afavorir aquesta informació. Fa quasi tres anys que Ca l’Arenas havia de disposar d’un punt d’informació ( Pla d’Usos dixit) i el més calent a l’aigüera , i quan ha existit una proposta en ferm ( Fons d’Art) ja s’ha encarregat de tirar-lo per terra.

Per tot això , quan algú vulgui escriure la història haurà d’anar a premsa, blogs , etc. Per això cal rectificar a l’alcalde Baron que parla en el seu que aquesta mostra va néixer d’una exposició de 6 dones a l’Espai Capgròs cosa que no és veritat.

L’exposició va néixer de Marga Riera. Va succeir la coincidència que quan estaven organitzant l’exposició d’Alger ,a l’Espai Capgròs es va inaugurar la mostra commemorativa dels 30 anys mataronins de Raul Capitani ( un altre artista vedat a les sales municipals) . Per única vegada Baron va assistir a la inauguració ( pitjor és Penedès que encara no ha trepitjat mai l’espai) i allà va ser abraonat per les artistes que li van treure la col·laboració.

Així és i així val apuntar-ho per a la història.

BELLE E.P.O.C

El passat divendres i en una sala d’exposicions plena a vessar , allà el Col·legi d’Arquitectes Tècnics i... a Can Xammar , es va inaugurar la que com molt be va definir Antoni Luis , president de la Sant Lluc entitat que té a cura la direcció de la sala , era la darrera exposició d’en Pepe Novellas.

Però quedava clar que tots els que estàvem allà no hi érem tan sols per veure una exposició , hi érem com a homenatge personal a un dels artistes més importants que ha donat la ciutat en els darrers anys. Família , amics , art , cultura , societat , política ... es donaven la mà per donar la més forta de les abraçades mentals a l’amic, el company, el familiar..., i ho feien mitjançant allò que en certa manera ens va unir que era l’art.

Potser per això va ser aquest un acte de múltiples lectures que caldrà separar com a darrer punt de la sacsejada que ha significat la desaparició de Pepe Novellas , en espera de que el repòs de les sensacions doni pas a les accions que la seva memòria exigeix.

SENSACIONS ARTÍSTIQUES

Per començar cal dir que “La belle E.P.O.C.” és una magnífica exposició, tant en el que pertoca a l’essència de la mateixa , - els dibuixos realitzats per Novellas en la seva estada ingressat a l’Hospital de Bellvitge , com en les poques peces que apareixen d’afegitó com ho son uns col·lages quasi acabats , el magnífic tríptic del que en va sortir la imatge del recordatori, i el seu darrer treball inacabat que regna sorprenent per la seva potència , tot ensenyorant la sala.

Massa vegades pesa en el record de l’artista ,les peces de mida important que marcaven fites, però existeix l’oblit del petit dibuix , de la nota , un element que és constant en el treball de l’artista , eix fonamental en els seus inicis però que manté de manera inalterable en tota la seva trajectòria , de manera que assoleixen paper d’imprescindible per entendre certes èpoques , com per ex. la dels Jocs Olímpics , o assoleixen vida en forma d’exposicions personalitzades com la que va dedicar a “Caldea” , o son contrapunt que reforça tota l’estructura expositiva com en algunes de les seves exposicions amb el circ o la gastronomia com a protagonistes , o com es fa evident en la seva mostra de l’Uluru on les seves esplèndides notes enlairaven encara més les seves majestàtiques visions i reflexions al voltant del continent de les antípodes.

Ara Novellas empra el mirall per convertir-se ell mateix en protagonista de la més propera realitat. A bon segur que com teràpia autodefensiva , però alhora amb aquell punt d’ironia que en aquest cas arriba a la darrera volta del cargol amb l’elecció del títol de la mostra , ens trobem amb un Novellas fregolinià , capgirant-se i fent capitombes amb els estris i les circumstàncies mèdiques que l’envolten , que queden fixades en el paper seguint les seves pautes habituals en aquest mix de realitat i ficció, d’il·lusió i de coneixement , d’esperança estampada però amb un deix latent del pessimisme de la realitat, mantenint sempre el seu peculiar i personal idioma plàstic, envoltat de la seva depurada habilitat tècnica que encara destaca més pel migrat dels mitjans dels que disposava,

Son unes obres que de cap de les maneres poden ser considerades com a menors. Limitades en els recursos tècnics, com adormides esperant un salt a altres dimensions , els treballs de Novellas ens mostren , potser més que mai , la realitat d’un artista , que va tenir en l’home , i per tant en ell mateix , el leit-motiv de les seves lectures traspassades a la realitat d’una creació artista amb capacitat sense mides.

Una exposició que més per el record és per la constatació de la capacitat creadora d’un artista , que no ens cansarem de repetir , és cabdal per entendre la transició creativa en la nostra ciutat.

SENSACIONS PERSONALS

No vull negar que aquesta va ser una exposició molt especial per a mi. Com vaig dir públicament era del tot un honor respondre a la petició d’en Pepe de fer la presentació d’aquella mostra que ell mateix havia preparat amb cura triant els dibuixos que volia fossin exposats i retirant aquelles altres obres que ell mateix considerava menors.
Era un honor , però alhora un neguit personal en el que pertocava com enfocar la presentació.

Crec que puc dir que estic satisfet de com va sortit tot , i les veus que m’han arribat totes apunten al cantó positiu fet que agraeixo , ja que com també vaig dir , m’hauria agradat que fos la millor presentació de la meva vida.

El que està clar és que vaig parlar amb l’emoció i amb el cor, però també amb el bagatge del coneixement de l’obra i la trajectòria de l’artista , cercant el punt mig entre l’artista , l’home i l’amic. No sé si ho vaig aconseguir , però la persona que més m’estima , més em coneix i més crítica és amb mi , amb va dir que a n’en Pepe li hauria agradat molt, i aquest és per a mi el millor dels elogis.

SENSACIONS SOCIALS

Hi era tot Mataró. Amb això està dit tot. El mon de l’art va trencar per un dia les capelletes per acostar-se a veure a l’artista. La gent del carrer , les associacions , els amics , la gent de la cultura , les entitats importants i les menys importants ... , hom va voler donar la força de l’enyor en la comunió que sempre significa veure i viure una exposició. I el treball de Novellas va resplandir més que mai.
Penso que amb tot el que està succeint aquests dies , alguns comencen a donar-se compte de la frase que em vaig cansar de repetir a tort i a dret fa un parell de setmanes: “La ciutat encara no sap el que ha perdut amb la mort de Novellas”. M’agradaria pensar que ara comencen a entendre-ho.

Qui potser no ho ha entès son algunes de les significades absències a l’acte. Governar diuen que és prendre decisions , i una d’elles es saber escollir l’acte al que cal assistir quan un té l’agenda plena .
La pocs presència de polítics de tots els colors , en especial el fet de Baron que va arribar tard , demostra el nul valor que segueixen donant a la cultura , i en aquest cas no valen excuses de mal pagador , ja que l’acte estava anunciat fa més d’un mes i mig abans.

Baron va escollir assistir a la inauguració d’una exposició en homenatge a Rafael Estrany que se celebrava a Llavaneres. Com alcalde de Mataró li tocava estar aquí i no allà , i el que també li tocaria es preguntar-se com es possible que a Llavaneres es faci homenatge a Estrany en el 50 aniversari de la seva mort i a Mataró , on va mantenir els tresors artístic en el temps de la guerra , on va crear el museu Municipal i a més el va vestir amb bona part dels tresors dels que disposa , com per exemple els gravats de Goya , encara ningú hagi obert la boca per fer-li recordança.

En el que a mi pertoca constatar també que cap dels tres membres que manté a l’IMAC el partit al que vaig votar , és a dir el PSC, que porten els noms d’Ivan Pera , Xesco Gomar i Anna Bruguera eren presents a l’acte. Si no assiteixen en actes com aquest , com es possible que pretenguin representar-nos?. Que pleguin ja.

REPÒS

Superades les emocions crec que ara cal un temps de calma , repòs i sedimentació d’idees , abans de tornar a la lluita.

Em sembla molt bé que en Pepe tingui el seu nom en el nomenclàtor de la ciutat , encara que repeteixo crec que el PSC hauria de retirar la seva proposta i deixar que sigui la gent de l’Art , i en aquest cas , la del Llimoner qui la faci avinent a tot el consistori per que així s’hi puguin afegir la resta de partits.
Però ara , en aquest obligat descans caldrà començar a reflexionar i refilar idees de futur. D’entre ells dues de fonamentals , preparar una antològica i retornar l’escultura de Machado al seu lloc original.

Cal preparar una antològica be feta que podria servir per recordar a l’artista en el Primer aniversari de la seva mort. Una antològica organitzada amb l’Ajuntament al capdavant però sense oblidar a la Caixa Laietana o la sala Lolette Comas , lloc on es va haver d’aixoplugar l’artista per poder exposar ja que malgrat les seves peticions , l’Ajuntament li va girar l’esquena en els darrers disset anys.

Cal retornar l’escultura de Machado al lloc per el que va ser creada , i abandonar així el clot on es troba abandonada , tot recordant que el trasllat va ser sempre rebutjat per l’artista i es va fer a contracor. (En cas de dubtes consultar a Manuel Mas que va ser qui va fer l’encàrrec i el va viure en primera persona , encara que el seu blog i en un post de fa pocs dies , ja ho deixava del tot clar).

PREMSA

En el meu darrer post , en Cugat Comas afageix un comentari que agraeixo , tot dirigint-me cap a l’article d’en Jaume Calsapeu en relació al seu gran amic Pepe Novellas.
En Jaume , gran escriptor, amant de l’art i amic personal de Novellas ens ofereix una nova mirada sobre l’artista que jo també us aconsello amb tot plaer.

http://www.totmataro.cat/portal//index.php?option=com_content&task=view&id=86900&Itemid=110

PS.- D'aquest post s'ha esborrat un comentari que em feia adonar d'un lapsus linguae.
Esborrar un comentari d'aquest tipus que en res modifica el pensament del post no és demostratiu de la meva suposada mala baba ni animadversió cap una persona , que no la tinc.
El que si serveix per demostrar una manca de valentia és fer aquests comentaris sota l'anonimat.
Si el signant dels mateixos s'identifica jo no tinc cap problema en que el mateix aparegui en el post.
Per cert , i per curiosos de l'enrenou , el meu lapsus linguae era colocar a Ana Barrera com a membre de l'IMAC en comptes d'Anna Bruguera que és el que ocupa el càrrec. Com veieu , un signe d'inquina personal fora de mides.

(fotos de R.Gallofre del capgròs.com)

JOSEP NOVELLAS . LA BELLE E.P.O.C.

Aquest divendres , és a dir avui per a la gran majoria de lectors d’aquest blog , s’inaugura a la sala del Col·legi d’Aparelladors i..... , a Can Xammar , l’exposició pòstuma d’en Pepe Novelllas , de títol “La Belle E.P.O.C” , tal i com ell mateix va decidir , tot donant una volta més al cargol de la seva ironia : E.P.O.C = Enfermedad Pulmonar Obstructiva Crónica , així en castellà , és a dir la malaltia que patia i el va dur a la mort.

Com molt bé no es cansen de repetir els del Sant Lluc , organitzadors de la mostra , no és pas una exposició d’homenatge , és simplement una exposició que estava preparada , en la que el mateix Pepe va tenir tot el protagonisme en l’elecció de les peces , el títol , el flyer i quasi quasi el muntatge. Una exposició que s’ha convertit en pòstuma però que està plena de la vida i la il·lusió que poc després s’estroncaria definitivament..

La inauguració és a les set de la tarda , però l’acte inaugural en sí començarà a dos quarts de vuit ja que està prevista la presència de les autoritats , que en aquest dia segons sembla tenen una agenda curulla d’activitats.

Una exposició que un, tindrà l’honor de presentar per explícit i personal desig del mateix Pepe Novellas.
Un acte i una exposició d’obligada assistència per a tots aquells que d’una o altra manera es senten partícips de la cultura i l’art de la ciutat.

LA MEDITERRÀNIA QUE ENS UNEIX

Aquest és el títol de l’exposició que també s’inaugura demà( divendres) i a més amb previsió d'horari coincident amb la de Novellas , el que ha provocat tot una cap-i-tomba d’horaris ( s'ha avançat a les sis de la tarda) ,degut a l’habitual nepotisme municipal que s’organitza sense tenir mai en compte el que fan els seus ciutadans, desconeixent del tot el que significa quadrar actes i altres elements parells.

De l’acte en sí poc us puc dir ja que com sempre no he estat convidat. Les crítiques i la llibertat es paguen , i un no deu caure gens simpàtic ni a la Regiduria de la Dona ni a Alcaldia.
Per el que un sap , - gràcies Marga Riera per fer tot allò que haurien de fer altres - , la mostra és la resposta a la visita de sis artistes mataronines ( Blasco, Duran, Nefer , Pretel, Mugnani i Riera ) que l’any passat varen exposar al Cervantes d’Alger. Elles conjuntament amb un mateix nombre d'artistes algerianes composen la mostra que esdevé un veritable compendi de cultures que es preveu molt interessant.

Una mostra que per altra part es realitza a la Nau Gaudí amb tot el que això significa , vist la fins fa poc numantina , i ara ja neuròtica defensa , per part del Govern municipal de que aquest espai no és adequat per realitzar exposicions.
(El manteniment i la contumàcia en l’error , no converteix al mateix en encert. )

Potser és moment de reflexionar o certament serà una d’aquelles coses per fer-se les mirar.

FER POLÍTICA O FER PAÍS

Amb aquest atractiu títol , l’Oriol Bohigas reflexiona amb intel·ligència i saviesa al voltant del “fet” polític. El desencís dels ciutadans, la deformació del paper dels partits polítics , la manca de veracitat i compromís dels programes electorals , per acabar amb una afinadíssima lectura dels resultats electorals del País Basc i les seves conseqüències.

Un article que recomano amb plaer i que espero que la gent del Govern de la ciutat el llegeixi en cura , i més tenint en compte l’amistat “professional” amb Bohigas El podeu llegir aquí : http://www.elpais.com/articulo/cataluna/Hacer/politica/hacer/pais/elpepiespcat/20090304elpcat_3/Tes , però si tan sols us voleu quedar amb una reflexió vagi aquesta:

“ Així, davant les equivocades formules operatives dels partits , tan escassament democràtics com el mateix sistema electoral, la manca de programes políticament compromesos i la insuficiència i el descrèdit dels líders – habituats a la mentida i l’insult -, el ciutadà ha perdut la confiança en la política. O la considera inútil sense adornar-se que això que abomina no és precisament la política, ans la mala utilització d’uns instruments, unes persones i uns partits que hi ha que sanejar radicalment “.

No cal dir res més.

QUATRE

Fa uns anys l’Ateneu Caixa Laietana va encetar el projecte “Quatre” en un afany de promocionar a artistes joves o emergents , però poc a poc el mateix s’ha anat desnaturalitzant per convertir-se en una bigarrada mostra de quatre artistes encara no consagrats i no habituals del circuit expositiu proper , que practiquen una pintura que podríem dir “diferent” del habitual de la temporada expositiva i que tenen així la possibilitat de rebre una atenció que potser en altres indrets no tindrien.

Enguany els escollits son la mataronina Laia Aranau (1966) , Pep Suari (Argentona 1957) , Stéphane Villafane ( Aveyron , 1969) i Sabrina Sampere (Sabadell 1975). La primera n’és , amb molta aventatge la millor de la mostra i a ella hi anirà dedicat el nostre comentari. De la resta en parlarem a bon segur demà.

LAIA ARANAU, LA IL·LUSTRACIÓ AL PODER


La Laia Arnau és una excel·lent il·lustradora , com ho ha demostrat abastament en els seus treballs professionals. Ara vol ser a més a més una bona pintora i en aquest afany presenta els seus treballs en aquest Quatre , com ja ho va fer de manera satisfactòria en la seva darrera exposició en el Monjo de Vilassar.

Laia Arnau disposa dels millors vímets per aconseguir un bon cistell artístic. Té tècnica , sensibilitat en alt grau , habilitat compositiva i cromàtica , i fins hi tot un detall no habitual en molts creadors com és el de disposar de manera clara del que podríem dir “visió d’espectador”.
Però també un apartat no resolt, com el de diferenciar clarament obra pictòrica i obra il·lustrativa. Mentre que en el primer cas la mateixa ha de disposar de tota la força per si sola , en la segona la seva força rau en la capacitat d’acompanyar en forma d’element plàstic i visual al un altra element més important , generalment de caire literari.

Per això el millor del presentat està en aquelles obres que poden individualitzar-se amb facilitat i que no pretenen res més que justament el que ells aporten per si soles. D’aquí que cal aplaudir el conjunt de peces de petita mida que conformen un conjunt de gran qualitat i d’atractiu visual i motivador, simplement envejable.

Igualment ens quedem amb les peces de mida més important en que Laia juga a l’aposta dels símbols i les referències , amb una bona càrrega onírica o surrealista , en les que l’atracció visual és important i la satisfacció estètica també.

No assoleix aquest nivell però en les seves obres més il·lustratives , ben fetes però massa toves , que s’esvaeixen en el conjunt i que a bon segur no haurien d’haver format part de la partida que ha escollit l’artista.

Una mostra que marca camins, que indica que en Laia Arnau hi ha fusta i de la bona , però que s’ha d’oblidar ràpidament de la seva façana il·lustrativa quan es llença a ser pintora, ja que amb la seva força i qualitat hi ha prou motiu i raó per confegir una exposició de les que es pugui gaudir amb tota intensitat.

RECORDS


De la mà d’en Perecoll m’arriba aquesta emocionant fotografia que encapçala amb tot honor aquest post. Com fàcil és observar el lloc és l’Estadi Olímpic de Montjuïc , actualment Lluís Companys. El dia és aquell en que oficialment en Pepe Novellas va ser anomenat i presentat com “artista olímpic”. L’espai el que llavors s’anomenava “Galeria Olímpica”. Els protagonistes , fàcils d’endevinar , amb les excepcions de dos grans amics de Novellas, però allunyats del mon artístic.

Una fotografia que m’ha portat a mi i estic segur que a tots aquells que vàrem viure aquells moments , un munt de potents records i davant la qual sobren totes les paraules.
D’això en fa ja 17 anys.

REFLEXIONS INFORMATIVES

En aquests dies han estat moltes les vegades en les que se m’ha demanat la col·laboració per parlar de Pepe Novellas. He respost a totes elles i he intentat oferir la imatge de la millor realitat artística del pintor i amic , però el cert és que he quedat bocabadat del nul coneixement i de la nul·la informació que es tenia d’un artista tan important.

Si a nivell de país la cobertura va ser bona , encapçalada per Josep M.Cadena que inclòs va voler acompanyar a l’amic en el funeral , amb Catalunya Ràdio i altres mitjans , és del tot lamentable veure que a nivell local setmanaris de gran tirada i lectura no disposaven de cap fotografia de l’artista i van haver-la de demanar a la competència, que televisions amb pressupost per un tub es dediquessin a robar , i l’expressió és del tot correcte , imatges de “Capgròs,com” per il·lustrar els seus comentaris o copiar fil per randa els articles personalitzats del seu articulista Vern Bueno.
Però el pitjor és que tot era degut a que ningú sabia res de Novellas i el consistori , en forma d’IMAC , tampoc els hi oferia cap resposta ja que no la tenen.

Fa molt de temps que estem lluitant per aconseguir un fitxer actualitzat d’artistes locals. Aquest era un dels grans valors del Fons d’Art , una documentació curricular que permetria a qualsevol aprofundir en la realitat documental dels artistes de casa.
Però no va interessar. Potser la raó és que Ca l’Arenas havia de disposar d’un punt d’informació que donés resposta a aquesta necessitat d’informació. Estava previst per la seva inauguració, han passat quasi tres anys i el més calent està a l’aigüera ja que encara no s’ha demanat aquesta informació bàsica a cap artista mataroní.

Potser per això hom, en parlar de Pepe Novellas s’entestava en parlar tan sols de la seva escultura de Machado i de l’artista olímpic , - dues anècdotes en la seva trajectòria - , i ningú en sabia res més. Era tasca de l’IMAC realitzar una mínima i correcta informació al menys per els seus mitjans informatius ( Mataró Ràdio i Maresme Digital ) que van ser en el cas de Maresme Digital , patètics en el coneixement , misèrrims en la informació, i inútils totals en la selecció de talls de veu, al menys en el que a mi es refereix , el que ha demostrat el que tots sabem , el menyspreu per la cultura en aquest mitjà dedicat tan sols a la lloança política del poder.
Tot per no parlar del mínim pòsit del que disposa la ciutat a la mort d’un artista tan important.

Si un artista de la vàlua contrastada de Novellas , mor i ni la ciutat disposa de peces representatives del seu bon fer i no té ni tan sols coneixemnt de la seva trajectòria, potser és el moment de dir ben clar i ben alt que les coses s’estan fent molt malament.
I sí és així potser seria millor posar fil a l’agulla en començar a arrenjar el tema ,i no dedicar-se a penjar-se medalles per veure qui és el primer que demana un carrer amb el seu nom.

Treballar pel coneixement de l’art i els artistes locals , és a dir el que no fa el nostre Ajuntament , és el llegat que potser hauríem de deixar davant la postura d’un artista que ha tingut i s’ha sentit sempre ciutadà d’aquesta injusta ciutat per als seus creadors i que porta per nom , Mataró.

PEPE RUBIANES

De Nou un cap de setmana en la que un “Pepe” estimat s’allunya per sempre. De nou també per la mateixa causa , un càncer de pulmó.

D’ençà que ho va anunciar, el veia cada tres o quatre setmanes en el meu entorn professional. Seriós , sempre acompanyat d’una dona de la seva edat , aprofitava aquella hora de les dotze tocades , quan afluixa el nombre de clients, per a la seva analítica de control. Seguint el sentit professional mai li vaig dir res al Sr. José Rubianes Alegret , com constava a la fitxa. Com a màxim,un dit polze aixecat en senyal de victòria. Fa temps que no havia coincidit amb ell.Pensava que tot anava millor , però no.

Em quedo dons ara amb el record d’aquest actor impressionant que va contactar amb el públic justament per dir i fer allò que pensava el públic que s’acostava a les seves representacions. Iconoclasta , mal parlat , políticament del tot incorrecte , trobava en la realitat el material per als seus guions , amb aquell punt que feia que hom compartís el seu concepte.

Amb ell vaig riure molt. I vaig reflexionar també molt. Però de tot em quedo amb una actuació del mític “Rubianes solamente” , en el Monumental , i si no vaig errat , en plenes Festes de Les Santes. Ell , sol a l’escenari amb una filera de llums blaves per situar-lo, desgranant un monòleg irrebatible. Vaig xalar com poques vegades , però més ho van fer-ho un grup de iaies que ocupaven els seients del meu darrera. Tot esparverant-se pel que deia i de qui ho deia , crec que per elles va ser un dels dies més meravellosos de la seva vida.

Elles i nosaltres el trobarem a faltar. I molt.

BRUIXOT

Entre els meus sempre he tingut una mica fama de bruixot. M’explicaré, dient que sembla ser que sovint estic en el moment just en l’instant precís. I a més de manera casual.
Encara que jo no hi crec del tot , sí que existeixen un munt de coincidències que fan que alguns vagin més enllà d’aquest concepte de coincidència i apostin per un sisè sentit del que jo no en tinc coneixement veritable.Per aquells que defensen el meu estat de bruixot , aquest divendres varen tenir un nou punt per afegir a l’historial.

Feia molt de temps que tenia un sopar pendent amb els grans periodistes i amics que son en Joan Salicrú i l’Oriol Burgada Les múltiples obligacions ( les seves ) havien anant retardant el mateix fins justament aquest divendres on ens vàrem poder finalment entaular per gaudir d’un sopar memorable , que tots recordarem amb plaer amb el pas del temps.Després va ser moment de la copa de rigor , amb l’alegria de trobar-nos de manera absolutament casual amb la Queralt i l’Elisabeth Solsona de TVM.

Tot certament una coincidència , però en quin moment !!!. La foto d’un mòbil, que caldrà publicar, en dona fe i reflecteix el moment.

Una coincidència que em va fer partícip de la gran notícia del dia , i fer-ho des de dins i amb les reaccions de protagonistes i d’aquells que per dir-ho d’una manera , els pateixen.

Per la meva part , tot dient que m’ho vaig passar molt bé, sols em queda felicitar-los de tot cor , amb el sentiment veritable de que triomfaran abastament en els seus nous reptes.

Que soc críptic?. Potser per alguns , però està clar que com es diu en algun concurs , sols puc llegir fins aquí. Però és qüestió d’hores. El cert és que jo hi vaig ser-hi.

Bruixot?. Ves a saber.