COL·LECIÓ BASSAT. ANYS VUITANTA. NAU GAUDÍ.

El nou capítol de la Col·lecció Bassat ha arribat ja a la ciutat , completant amb ell la visió dels anys vuitanta. Una magnífica exposició que ha de merèixer un anàlisi detallat.

Ara i de moment vagi aquí una visió general  en un a columna que ha d’aparèixer en el capgròs.com. Una visió que en els propers dies i post completarem de manera més individualitzada en aquest blog.

Ara , de moment i per anar fent boca , vagi la visió general.

COL·LECCIÓ BASSAT. ANYS 80 (II)

La nau Gaudí acull en aquest mesos el setè capítol de la Col·lecció Bassat, amb el que complerta la dècada dels vuitanta  i ho fa  de manera brillant, com sempre, amb una exposició més que interessant que aprofundeix en al realitat creativa d’aquells temps, posant l’accent en noms no tan coneguts però d’indubtable vàlua.

A ulls del profà, i segons el llistat de participants, és podria considerar una exposició menys atractiva. No hi ha noms com Tàpies, Miró, Henry Moore, Uclés, Zush o VIllèlia, però en canvi descobreix noms com Subarroca, Iniesta o Budz.

Per a mi l’atractiu de la Col·lecció Bassat no ha estat mai en els grans noms i crec que és un error centrar-se en ells. Excepte en els casos de Râfols Casamada i Guinovart dels que disposa d’obres remarcables, de la resta sempre podrem trobar obres millors en altres col·leccions. Per a mi el gran mèrit de la Col·lecció Bassat està en el constant descobriment de noms inexistents en els espais oficials. Uns noms amb força i qualitat que mereixerien espais preminents i ara romanen en el caixó de l’oblit .

Aquesta capacitat de misteri i de sorpresa és el que cal valorar més en aquest nou capítol, suportat essencialment en els tradicionals noms de Ràfols Casamada i Guinovart , ambdós amb obres d’impacte i qualitat i amb l’afegitó de petites sorpreses com el Ford Fiesta tunejat per Guinovart o el magnífic homenatge a Alberta Hunter , obra sonora ja que porta un casette incorporat amb la veu de la important cantant americana.

Al seu costat cal remarcar ela petita nota de Keith Haring , especial per a mitòmans, la gran sorpresa de Jean Budz, movent-se entre l’informalisme i l’art brut. I com no en els petits detalles d’Hernández Pijuan,  i Gordillo que planten cara a un potent Viladecans.

Però l’important per a mi està en la resta , en els descobriments de Bird o Bilbao, En Tom Carr, en Iniesta o Mora, en Bennassar, Cardells o Gerard Sala. En els petits detalls d’altíssima qualitat de tots els participants que demostren amb escreix que mereixen una major i millor atenció en al petita història de l’art de casa nostra.

Punt especial mereixen el mataroní Ricard Jordà en la seva línia de tots coneguda i la recuperació de Pau Mañé, artista uruguaià que deixa petja a Mataró en el fer dels seus deixebles , “els mañetis” ( Duran, Alís, Suari i tants d’altres). I també en els noms de Mario Pasqualotto i de Pladevall., dos artistes que quasi van iniciar el seu camí expositiu a Mataró, justament a l’Abast, una sala que es trobava al carrer Sant Bru de la nostre ciutat.. Un fet que ara ens fa reflexionar ja que vist el que tenim per la ciutat serà difícil per a no dir impossible veure d’aquí vint anys artistes que van trobar en Mataró el seu trampolí professional.

En resum, una magnifica exposició, i en van set, que ens mostra una vegada més el gran tresor cultural que és per a la ciutat el poder gaudir d’aquesta gran col·lecció d’art contemporani com ho és la de Lluís Bassat.

Una exposició d’obligada i detinguda visita.

CRISTINA VILLA. ÉSSERS DE FUM

La fotografia ha assolit reconeixement de veritable art i s’ha col·locat a nivell de les  grans disciplines artístiques , amb departaments en els més importants museus  que conjuguen la modernitat , amb el reconeixement i la defensa de les més importants fundacions i comencen a consolidar-se les galeries dedicades únicament a ella.

Aquesta important salt evidentment que ha estat degut en bona part al gran avenç tecnològic de la fotografia en les últimes dècades. El pas de l’analògic al digital, facilitant al màxim noves experiències amb una immediatesa en el treball/lectura sense el decalatge que produïa l’obligatorietat del revelat, ha permès endinsar-se en aventures absolutament impossibles avans. Però la clau ha estat en l’aparició de bons creadors i artistes  que sense por han fet salt al buit sense xarxa, per endinsar-se al màxim a la recerca de les possibilitats expressives que ara li permeten el nous condicionaments fotogràfics.

Cristina Villa és sens dubte un d’ells. Gran dominadora tècnica , excel·lent en la fotografia descriptiva , - aquella en la que podem  considerar que  l’impuls va de fora a dins-, ha anat perfeccionat el salt a la introspecció des d’una sèrie de retrats que depassaven en molt el camp de les aparences , per seguir en aquest camp de la fotografia creativa ( de dins a fora) en la que el creador prepara, modifica i estableix els eixos i estructures de la imatge per aconseguir amb ells, plasmar de la manera més intensa les seves emocions i sensacions.

Una fotografia , la creativa, que amb un cert paral·lelisme amb la pintura ,  presenta els seus límits en l’abstracció, zona en la que justament ara està treballant l’artista , essent aquests ”éssers de fum” una magnifica carta de naturalesa. Cristina Villa a qui li agraden les dificultats, no en té prou amb crear esplendoroses imatges que ens portin a múltiples mirades , com era el cas de la seva anterior sèrie en la que jugava amb aigua i substàncies olioses per aconseguir dinàmiques i diferenciades expressions , que ara vol jugar amb un element tan eteri i per tan indomable, com és el fum, i a  més a més cercar que les formes que desenvolupa lliurament a l’aire creïn ressemblances que ens portin a una referència figurativa. És a dir intenta aconseguir la fusió de la fotografia creativa amb la descriptiva i el cert és que ho aconsegueix de manera ben brillant.

Però a més a més, junt amb  l’aspecte purament visual, l’obra de Villa ens referencia als cinc sentits. El seu sentit del moviment i el ritme ens apropa a unes sensacions musicals (oïda), mentre que el magnífic joc de llum , blancs i negres , dona un senti textural (tacte) a la seva obra que en el conjunt ens acosta quasi a sentir o imaginar els olors dels elements capaços de generar tals fums ( olfacte).En el cas del gust  , ens hem de permetre la llicencia del joc de paraules del gust , bon gust , que ens deixa a tots la contemplació d’aquesta magnífica exposició.

Cristina Villa és agosarada , valenta i enormement creativa. Té clar el que cerca i lluita per aconseguir els seus objectius. I ho fa amb una tècnica molt acurada i amb un sentit creatiu elevat , entenent que la clau de la comunicació en una obra d’art no és altre que la capacitat de generar el misteri per que en la recerca de la solució l’espectador s’introdueixi  al bel mig de l’aposta i participi plenament del sentit del creador.

Unes condicions , totes elles, plenament reeixides en aquesta mostra que s’exposa actualment a la saal d’exposicions del Col·legi d’Aparelladors i de la que us recomanem de manera intensa una detallada , pausada i silent visita.

Felicitats.

(Les fotografies que apareixen en aqust post han restat extretes e les xarxes socials)

DADES QUE FAN PLORAR

La passada setmana la Generalitat va fer públiques les dades de l’Informe de l’observatori de Públics en el que pertoca al patrimoni artístic en que revisa les dades de 776 equipaments catalans. Unes dades enormement desencisadores  les agafem per on les agafem.

A grans trets hem de dir que els visitants es concentren en 12 museus/equipaments  amb les següents dades . Encapçala el rànking La Pedrera ( dirigida per cert per la mataronina Marga Viza) amb 1.207.667 visitants, seguit per el Museu Dalí amb 1.134.234 vt, el Picasso amb 994.895, al MNAC amb 820.516, Cosmo caixa 757.245, Caixa fòrum  753.944, castell de Montjuic 734.460, Park Güell  454.289, CCCB 456.293, Fundació Miró 425.067 , MACBA  324.584 ,Museu Marítim 300.339.

Unes xifres ben aclaridores de per on van els trets, encara que si aprofundim ens trobem per ex. que en el cas del Museu Picasso, sol un 2% dels visitants son de la ciutat de Barcelona, xifra que es repeteix en el que pertoca a Catalans i  espanyols, el que fa que un 94% son visitants estrangers.

Però si apropem la mirada i ens acostem a la realitat propera ens trobem per ex. amb les següents dades:

Can Serra . Museu de Mataró 7963 visitants, (1288 exposició permanent i 6675 de les mostres temporals) el que dona un promig de 26 persones/ dia.

Ca l’Arenas 1870 visitants., és a dir aprox 11 persones /dia.

Clos Arqueològic Torre Llauder 2348 viixitants.

Fundació Palau a Caldetes  3256  visitants

Museu del Càntir d’Argentona. 11270 visitants, del que 6199 son de l’exposiicó permanent.

Aquí, en aquest enllaç podeu trobar aquestes i altres dades per que en feu les lectures pertinents .En els llistats no hi ha sales d’exposició com Can Palauet, Can Caralt o el Museu Monjo, o la Nau Gaudí de la que espero en poc fer-vos públiques les dades oficials. però no cal ser expert per veure que les coses no van bé en els reductes oficials.

Unes dades que haurien de fer reflexionar, provocar canvis, establir sinergies, ets, Però al menys en el que pertoca a Mataró tot segueix igual. Enrocats a la Beneficència amb l’art contemporani, en fotent-se dels plàstics i desitjant enfonsar-los . sense idees, sense projecte fora d’aquell que els beneficia en el curricular o el crematístic, Cultura de Mataró és la demostració de la corrupció intel·lectual existent al país.

Dimecres passat s’inaugurà la darrera exposició de la col·lecció Bassat. Algú pot entendre que la directora del Museu de Mataró, Anna Capella,  no hi fos present?. Doncs no hi era. Un fer que en qualsevol ens professional hauria provocat l’acomiadament immediat. Però aquí res de res, ni va estar en la roda de premsa , ni en l’acte inaugural ni s’ha excusat , ni res de res. Tranquil·la a la seva taula, amb tocs a l’esquena dient-li “olé els teus ovaris”.

I així anem, Amb xifres que fa que Argentona ens passi les mans per la cara i demostrant que sí que a capgrossos no ens guanya ningú.

Xifres son xifres que diria Cruyff , però demostren moltes coses , com per ex. que és obligada la dimissió el regidor de Cultura i el cessament de tots els seus adlàters.

És clar, això si volem ser ciutat considerada en el camp cultural, però per ser-ho cal treballar, a voltes amb propostes simples com per ex. imaginar  una visita amb tres eixos. Barroc (Dolors i Viladomat), Modernisme ( Casa Coll i Regàs, la Confiança, Nau Gaudí) i art català contemporani català ( Col·lecció Bassat).

Però per això cal treball, feina , il·lusió, desig i amor per l’art i la ciutat, elements tots ells inexistent allà on domina el poder cultural a Mataró.

CAMINS DESFESTS.- GABRIEL SCHMITZ. LA DESTIL·LERIA

La Destil·leriasegueix esent una veritable alenada d’aire fresc en l’ambient expositiu de la ciutat , essent la darrera glopada l’exposició de l’artista alemany , resident a Barcelona de fa més de vint anys, Gabriel Schmitz.

Si del que  es tracta és d’encasellar als artistes en una tendència determinada per a tal de facilitar el seu enteniment global, queda clar que per a uns Schmitz és exemple clar de la nova figuració, mentre que per d’altres , com un mateix, l’encaixarem en el camp de l’expressionisme figuratiu., en el sentit de que la seva figuració va més enllà de la simple aparença i en certa manera és simplement esquer o excusa per aprofundir en una visió més humanística, ja que mitjançant ella ens parla de l’home d’avui amb la seva solitud, les seves pors i per que no dir-ho el, els seus anhels.

Schmitz, exquisit dominador tècnic , en especial en el camp del dibuix, gesta mitjançant la potència , el gest i el ritme, unes figures que van molt més enllà del que aparenten. En totes i cadascuna de les seves obres hi ha l’espurna en forma de detall intencionadament potenciat que ens parlen de l’interior del protagonista que  s’intueix és el propi artista que es despulla mitjançant les seves imatges de mirall interior.

Schmitz presenta a la Destil·leria una potent mostra d’una quinzena de peces, distribuïdes en dos espais i dues tècniques( oli i carbonet sobre paper). No tenim dubtes que el concentrat de l’artista es troba en l’espai interior en el que un seguit de dibuixos mostren el sentir creatiu  de l’artista. Intuïtiu, ràpid, gestual i rítmic, Schmitz no precisa d’amagatalls i disfresses per expressar el que sent i vol. Amb intencionalitat i puresa  ens mostra la seva gran qualitat. Generant el misteri que precisa cada obra i que obliga a una resposta també ràpida i intuïtiva per part de l’espectador.

 

L’espai principal, dedicat essencialment a l’oli, en canvi ens ofereix a un creador que volgudament ha disminuït al potencia del seu treball. La pèrdua de la immediatesa, la cocció més lenta de la tècnica a l’oli, fa suavitzar el seu treball, encara que intenti solventar-ho amb una pinzellada dura i un cert esquematisme volumètric .

Sigui com sigui Schmitz ens ofereix una mirada personal en la que ens converteix en protagonista dels seus treballs,en uns dansants més,  per més que poc tinguem a veure amb els mateixos.  I és així ja que el seu expressionisme personal ens és en certa manera comú, ja que ens sentim partícips del les sensacions i emocions que viuen i senten els seus protagonistes.

Gabiril Schmitz un artista que explicant, a l’home s’interroga i ens interroga sota l’eterna incògnita de la pròpia personalitat, d’aquest que som i a on anem, vigent plenament en una exposició que no dubto en recomanar.

Les imatges han estat extretes de la pròpia xarxa social de La destil·leria

JOSEP SERRA PAINTING.

Aquest és l’escrit de presentació fet per el catàleg “Painting” en l’exposició de l’argentoní Josep Serra que presenta a partir d’aquest dimarts la seva obra abstracte a la Galeria Comas de Barcelona, allà on el Passeig de Gràcia perd el seu nom per convertir-se en els Jardinets de Gràcia.

Amic personal i defensor del seu treball, des de fa més de trenta anys, per a mi ha estat un plaer, un honor i un orgull fer-ne aquest escritper el seu catàleg

LA SINCERITAT  ARTÍSTICA DE JOSEP SERRA

Deia Jackson Pollock que “pintar és auto-descobrir-se. Tot bon artista pinta el que ell és”. Josep Serra que el té com a pintor de capçalera i referència, sembla que a més de viure profunda i íntimament el concepte de la seva pintura, comparteix alhora el seu pensament i filosofia vital.

Així passejar-se per l’obra de l’artista és passejar-se per la nuesa absoluta de la seva personalitat  i per davant de totes les cares que conformen la seva polièdrica figura , complexa com la de tots nosaltres. Davant d’ella ens podem trobar amb la serenor i la calma d’una poètica de transcendència vital, però també amb la virulència interior de la lluita per canviar el món, o si més no, el propi entorn.

La pintura de Josep Serra amb el gest , el ritme i el color com a eix, fonament i raó, ens evidència el sentit de la vida, aquella que va més enllà de l’aparença per establir-se en els cànons ètics més profunds del creador, aquells que  es refereixen , tal i com raonava l’escultor Oteiza quan deia: “L’art no transforma res, no canvia el món, no canvia la realitat. El que l’artista transforma de debò és a si mateix. I aquest home, transformat per l’art, és qui pot des de la vida transformar la realitat”.

La maduresa que evidencia l’obra que presenta Josep Serra en aquesta exposició ens demostra el nivell  del seu fer establert en l’autoexigència creativa i la màxima sinceritat vital, elements essencials per ser un bon artista , és adir per pintar el que veritablement, un és.

CINTURÓ ARTÍSTIC

        

L’espectacular ple en la inauguració de l’exposició de Gerard Rosés al Museu Monjo de Vilassar de Mar (MEM) certificava el que començava a ser una evidència , el retorn d’aquest espai al circuit artístic comarcal amb criteri i ganes de permanànecia. El Monjo que havia arribat a ser espai de referència del país en l’època de Paco Rodon amb el  seu paper de valedor dels artistes de la generació de la postguerra, amb accent important al grapat de grans artistes que havien caigut en l’oblit, va estar literalment mort per la nefasta gestió de Llum Torrents i ara revifa amb més modèstia i un desig d’àmbit comarcal important que cal recolzar.

Mentre a Argentona , el Museu del Càntir s’estabilitza elevant el nivell de qualitat en aquest fifty-fifty entre exposicions convencionals i les dedicades a la seva especialitat de la ceràmica en el que és punt de referència. Ara mateix exposa Andreu Vilasis el gran mestre de l’esmalt, de reconeixement mundial, i a ell el seguirà Josep Mª Codina mantenint el calendari amb exposicions totes elles d’interessant nivell.

A Llavaneres , la gent del Museu Arxiu amb seu a can Caralt , mantenen la pistonada que els ha convertit en aquests anys en la sala comarcal de referència i preparen un potent temporada amb l’estrella de l’homenatge a Alcoy en motiu del 30 aniversari de la seva mort. Una commemoració que va ser rebutjada per part de Cultura de Mataró i per la Fundació Iluro.

Vilassar de Mar, Argentona i Llavaneres conformen així com un cinturó orbital d’exposicions  a tenir en compte, tot encerclant una Mataró absolutament adormida en la que sols les espurnes de La Destil·leria, l’esforç de la gent del sant Lluc i essencialment la potència de les mostres de la Nau Gaudí donen vida davant la manca de projecte engrescador de la Cultura oficial entestada en l’unidireccionalitat de “l’art contemporani”.

Això sí, després ens despengem en que volem un Guggenheim per a Mataró Centre per dinamitar la zona. Això, quan els horaris d’obertura dels espais artístics son inversemblants i per visitar les joies de la Capella dels Dolors i la casa Coll Regás cal quasi una concatenació astral.

Una vegada més queda clar que el desig, treball i passió de l’entorn comarcal depassa en molt l’avorrida burocratització d’una Cultura capitalina que en l’art no aixeca cap i sembla tampoc tenir-ne cap mena de ganes.

(La imatge correspon a un dels esgrafiats de la façana de Can Caralt)

GERARD ROSÉS , L,ARTISTA DEL QUOTIDIÀ

Durant molts anys i de la mà de Paco Rodon ,la sala d’exposicions Ferrés i Puig del Museu Monjo de Vilassar de Mar va ser un espai de referència no tan sols a nivell local i comarcal, ans també nacional. La seva mai prou lloada tasca oferint espais als pintors emergents de la comarca  alhora que realitzava un paper de mestratge intens al voltant dels artistes de la generació de la post guerra, des dels més coneguts com Hernández Pijuan, Guinovart o Ràfols Casamada , fins aquells altres que havien quedat més amagats però de gran vàlua artística (Todó, Garcia Llort, Garcia Vilella, Romà Vallés, Garcés.. i tants d’altres)van convertir l’espai de Vilassar en un veritable lloc de peregrinació artística mensual. Un paper i un manera de fer que es va enfonsar del tot amb la nefasta gestió de Llum Torrents i que ara sembla recuperar-se amb una nova línia més dedicada a la proximitat, fet que coneixent l’ample i potent nòmina d’artistes comarcals es preveu prou interessant.

Diumenge passat en va ser una ben positiva mostra , amb la sala d’exposicions plena de gom a gom per assistir a la inauguració de la mostra del masnouí, resident a Teià, Gerard Rosés. Exposició de títol “Llibertat” i que va se presentada per Vicens Altaió.

No fa molt que vaig parlar de Rosés, en motiu de la mostra que presentà a l’espai Capgròs, una mostra de “fons d’armari” provinent de la galeria Lolett Comas.

Deia llavors que feia molts anys que coneixia  a l’autor   que m’havia acabat d’encisar en una exposició que realitzà el 1992 al Museu de Granollers i de temàtica esportiva i olímpica, D’ençà llavors que he seguit la seva carrera i he de dir que cada vegada m’he enamorat més del seu fer en aquesta la seva capacitat creativa per convertir en art qualsevol cosa, fet o circumstància del que ens envolta en la nostra vida diària.

Discrepo en part de les saberudes paraules de Vicenç Altaió en la presentació. Jo crec que el pensament artístic de Rosés es mou en una paramètrica més senzilla en aparença, en aquella que és capaç de transformar en sensibilitat i bellesa, els fets, essers i objectes més habituals, convertint les seves exposicions en un petit curt en el que podem veure desenvolupat de manera creativa i artística el més habitual i comú de les nostres existències.

Gerard Rosés sap extreure el punt emotiu de tot i de tots i el trasllada al camp artística aprofitant la seva personal i depurada tècnica en la que un no sap si presenta escultures pintades o son pintures tridimensionals,  conceptes els dos prou vàlids. I ho fa com un apuntador de la vida , com un fotògraf accidental que immobilitza el moment  ja sigui simple o transcendental. Qualsevol cosa que fem durant un dia pot estar o és possible de ser reflectit per la mirada creativa de Rosés.

I aquí, justament aquí, rau la importància del seu fer. Art és comunicar emocions i sensacions , i res més que això és el que fa Rosés , i tant li és retratar-nos al wàter, com mirant embadalits rera la finestra ,  el reflex de la lluna amb la persona estimada.

I tot amb el sentit més poètic i emotiu, de modus i manera que tots ens sentim forçosament protagonistes de les seves obres. Ens reconeixem en elles i alhora reconeixem l’entorn humà i simbòlic que ens ofereix

.

El quotidià, un tema en aparença senzill però moltes vegades més difícil d’explicitar que no pas la més profunda de les filosofies. Un sentit artístic que sols els bons artistes poden assolir. I està clar que en Gerard Rosés està en aquets nivell.

Una exposició d’obligada i plaent visita que us recomano amb tot plaer per sentir en plenitud  la llibertat conceptual i creativa de l’autor.

(Les imatges extretes de la xarxa poden no representar les obres exposades)

I ALS ARTISTES , ELS HI AGRADA L’ART?

D’entre els grup d’amics, coneguts i saludats , que diria Pla, n’existeix un bon gruix amb intenses afeccions culturals. Per uns la seva passió és el cinema, per altres el teatre, altres son lectors enviciats i molts, com no, tenen en l’art plàstic la seva passió i/o professió. Però és evident que el grau de passió vivencial és absolut, fent mans i manigües per estar assabentats, veure i gaudir, d’aquells conceptes culturals creatius que els apassionen.

Lamentablement però he de dir que sempre m’ha sorprès el poc interès dels artistes  per visitar i gaudir, estudiant i analitzant, el treball dels grans mestres   o dels simples companys.

Ja sé que soc un viciós de les exposicions , a bon segur per que soc conscient de la meva gran ignorància i penso que allà puc aprendre molt. Per això intento fer els esforços suficients per acostar-me a quantes més exposicions de qualitat puc. Unes visites que evidentment venen determinades generalment per la distància. I sí, certament moltes vegades programo les vacances o les petites escapades en funció de poder visitar certes exposicions o museus. No ha estat així en  aquesta  darrera escapada a Sevilla però sí que una vegada programada , va aparèixer de manera clara la intenció de visitar l’expo Velázquez i Murillo , per cert amb resultat de fracàs, ja que em vaig trobar amb entrades esgotades per el cap de setmana, cosa que ni se m’havia passat per el cap.

Però xerrant amb molts pintors em trobo constantment amb el desencís  de que no saben les exposicions importants per les que paga la pena viatjar, i ni tan sols saben el que es pot veure a Barcelona o en els diversos indrets de Catalunya , i el que és pitjor ni sabent-ho tenen la més mínima intenció de visitar-les.

I si tanquem el cercle, reduint-lo a l’entorn local, ens trobem en que per un costat a Mataró els artistes, amb les pertinents excepcions,  no tenen ni costum ni desig ni d’acudir a les inauguracions locals ni de visitar a posteriori les mostres dels seus companys. Un fet lamentable que demostra la poca essència professional i corporativa dels mateixos, que en canvi son ràpids en aixecar la veu reclamant un accent més gran en el seu fer.

Aquest fet i les moltes vegades que he parlat amb ells al voltant d’aquest tema m’han portat a fer-me la pregunta que encapçala aquest post: Als artistes els hi agrada l’art?. I la meva resposta és clara: NO. El que els hi agrada és el seu art. 

I com a  símbol, demostratiu està en aquesta experiència de La destil·leria, amb “ÜNIC”. És ben cert que la difusió de l’event ha estat molt dolent, que en cap moment s’ha venut correctament el producte. Però us puc ben assegurar que els Miró, Tàpies o Clavé que s’han exposat mereixien abastament la seva visita. O l’excel·lent treball de Teresa Pera , d’ahir. Però no, els artistes han preferit l’absència. Ells s’ho han perdut, com es perden no sabent aprofitar els ensenyaments que sempre podem treure d’una bona exposició.

  

ÚNIC. LA DETIL·LERIA

Segueix Agit Baqué entenent perfectament que per que un espai funcioni , en ell hi ha de succeir de manera constant coses ben diverses, que mantenir sols l’activitat expositiva en les parets acaba adormint i al final matant a qualsevol projecte. En aquesta lluita està La Destil·leria el que ja l’ha convertit malgrat la seva joventut en un espai de referència cultural a Mataró i comarca.

Ara ha programat en el sempre esmorteït temps del gener una bonica i interessant experiència que no és altre que durant quinze deis, dotze d’obertura hàbil de la galeria, La Destil·leria acull en les seves parets una obra única d’un artista reconegut, amb el que aconsegueix  centrar en aquella escollida peça la mirada de l’espectador aconseguint una lectura clara i definida en contraposició a la mirada més dispersa, però també més complerta que es produeix quan l’exposició esdevé habitual, amb un autor presentant el ventall del seu fer.

Una experiència ben positiva ,que cal recolzar amb la visita  iq ue de moment presenta resultats prou positius. L’obra gràfica de Tâpies (dissabte) era simplement espectacular, ahir Yago Vilamanyà ens sorprenia amb un interesant treball en pedra i avui ens retrobem amb un gravat d’un Plensa iniciàtic , d’allà els anys vuitanta , molt lluny i diferent del Plensa , el que fa pressuposar una col·lecció potent i atractiva que ha de convidar al passeig que sempre significa acostar-se  a la Desstil·leria.

Dit això crec que també cal fer altres reflexions no tan positives , però que espero siguin llegides com el que son una crítica del tot constructiva.

A primer cop d’ull el total de l’experiència sembla haver estat construïda una mica a corre cuita , o si no haurem de dir que està poc treballada. Per començar el llistat de  protagonistes és absolutament desigual i es dispersa en la seva diversitat, potser caldria un conjunt més homogeni amb un cert lligam comú. Col·locar a Yago entre Tâpies i Plensa és posar-lo al peus dels lleons i cal tenir en compte també que hi ha noms amb un nivell més aviat justet per entrar en la comparança.

La publicitació de l’experiència ha estat desafortunada. Per començar l’escrit de presentació és una veritable palla mental, parlant de la fragmentació i l’obsolescència instantània per seguir en aquesta afirmació de que vivim enllaunats en una temporalitat social inèdita per acabar parlant de la possibilitat de gaudir d’un espai desassossegat lluny del consum frenètic actual. 

Soc  dels que pensa que per presentar certs tipus d’exposicions no fa falta entrar en fàtues intel·lectualitats , que cal explicar projecte i essències i en aquest cas particular cal incidir i molt en els artistes participants. 

I per fer-ho res millor que un petit currículum de tots ells, ja que hi ha noms que no son populars a nivell de carrer com per ex, la magnífica Carme Solé Vendrell. I que dir d’ emprar en certs casos (Miró I Clavé) el segon cognom. Aquest s’usa com element diferenciador quan hi ha un altre artista amb el que pot provocar confusió, però Mrió i Clavé son marques en sí i per tant l’aparició d’un segon cognom fa pensar que és un altre artista, coincident en el cognom , i no el “gran” , i més quan Tàpies sols és senyalat amb el seu primer cognom.

Una vegada posada en marxa l’experiència hauria d’haver estat obligada la presència viva en les xarxes social, amb fotografies de les peces exposades i fins i tot el petit detall incentivador del que ha de venir. No ha estat així, i ningú sap del nivell de qualitat que fins avui s’està gastant en l’event.

Igualment , hauria estat molt convenient que aquells autors més propers haguessin tingut horari fix de presència per poder parlar amb ells i vivificar la seva obra.

Elements tots ells, subsanables amb facilitat des d’una preparació intensa en la prèvia de la mostra que de moment queda reduïda al pas diari d’una obra i que per tant obliga també al pas diari de l’afeccionat  que no disposa dels detalls corresponents que li permetin fer tria i acudir quan més li sigui convenient.

Malgrat aquest detalls que caldrà subsanar en una segon edició d’Únic  que esperem i desitgem tingui continuitat, cal recomanar que en aquests dies en la vostre passejada pel centre de Mataró us acosteu a La destil·leria  on segur que trobareu una peça que us pot encisar.

ANDREU VILASÍS. ESMALTS. MUSEU DEL CÀNTIR

A bon segur que la causa és haver-me fet gran , però ara quan sento certs noms de creadors , la meva ànima es posa automàticament dempeus i fins i tot acoto una mica el cap en senyal de reverència, encara que ni la tècnica ni l’estilística que practiquin aquests artistes correspongui als meus particulars gustos, però el respecte que em mereixen certes trajectòries així m’ ho marquen.

Justament és el que he fet en motiu de l’exposició d’esmalts que el gran mestre Andreu Vilasís presenta al Museu del Càntir d’Argentona, com si fos l’embolcall professional a l’important acte del proper dimarts al Museu del Disseny en el que el mestre lliurarà a  la institució la seva biblioteca i documentació especialitzada en el món de l’esmalt , a bon segur una de les millors del món.

“L'esmalt és una pasta vítria mòlta a la mida de polsim que s'aplica sobre un metall i es deixa fondre dins un forn a una temperatura que oscil·la entre els 700 i els 900° C. Durant la cocció, l'arena fina (l'esmalt) es fon i s'adapta a la superfície i forma del metall amb el qual s'uneix íntimament. Quan es refreda, el metall queda cobert per una pasta vitrificada brillant si després es poleix.

L'esmaltat es pot realitzar a partir d'un procediment sec o humit depenent de les tècniques d'aplicació i dels processos que poden ser manuals i rudimentaris fins als més sofisticats gràcies a la tecnologia moderna. La tècnica de l'esmalt al foc s'ha utilitzat com a subsidiari de la metal·lúrgia, com ara en el cas sumptuari, en joieria i orfebreria, o en el cas de la indústria i en el de la fabricació d'electrodomèstics, senyalitzacions urbanes o revestiments arquitectònics.

Avui en dia, l'esmalt és un dels mitjans d'expressió artística més perfeccionats que existeix. És una matèria dura, que pot ser brillant o mat, no decolora amb l'acció de la llum, és resistent als agents .

pol·luents, és fàcil de netejar i té una gamma infinita de tons. Pot ser de qualitat opaca o transparent i que permet la visió de la textura del suport conferint-li una riquesa matèrica no superada(vikipèdia dixit).

Una tècnica tan històrica com complexa i difícil de la que Vilasís n’ha assolit mestratge fora de mides, en especial, -tal i com explica acuradament Núria L. Ribalta , en l’escrit de presentació en el catàleg-, en la seva meticulosa i renovada tècnica de la grisalla.

Una tècnica, la de l’esmalt, que potser ha estat en la seva aplicació creativa  la que menys adaptació al temps actuals ha tingut del gruix de tot el conjunt que conformen el que en diem arts aplicades i oficis artístics. Un esmalt que s’ha quedat en una estètica demodé, d’una bellesa rampoina i poc engrescadora , vorejant massa vegades el que en podríem dir una compositiva cursi , havent estat pocs els esmaltadors que hagin trencat aquets conceptes de segles passats per produir un concepte més proper a la realitat artística del segle XXI.

I aquest concepte de passat , de record que tenim tots , d’aquelles obres que es veiem en les joieries, en el camí de la reproducció d’obres mestres de l’art o en medallons camafeus o semblants , sempre més amb una mirada cap el passat que no pas albirant un nou futur.

Fa molt poc que Luis Racionero explicava en un article que l’art és una barreja entre realisme i idealisme, i segons cap on decanti la balança el creador, el resultat en serà un o altre. Vilasis aposta per concepte , escola i convenciment per aquesta mirada propera a l’univers femení, amb una bellesa tòpica i típica, però amb un desenvolupament formal  estricte , en uns plantejaments que es fonamenten en el concepte de la bellesa del noucentisme. I allà es troba a gust i desenvolupa de manera perfecta la seva praxis conceptual que ve afegida d’uns plantejaments tècnics fora mida.

Però esta clar que alhora apareix l’etern dubte de la tècnica , si aquesta és sols mitjà o ha de ser protagonista. Un que es decanta clarament per la primera opció, sent que l’encontillament de l’obra  sotmesa a unes fèrules tècniques quasi dictatorials és la que limita el concepte expositiu a l’admiració de l’esmalt  com element formal, fixant la mirada més en els detalls  cromàtics quasi impossibles, el subtil del modus i manera , deixant en segon terme el concepte i la comunicació, que al meu entendre és el que marca de manera clara el sentiment d’art.

Per això que la conclusió del comentari és complex per si mateix. M’agrada i m’admira el savoir faire de mestratge quasi absolut que es desprèn de l’obra d’Andreu Vilasís. M’admira encara més la seva trajectòria i la seva passió absoluta per la tècnica. Però em dol, l’encarcarament conceptual del treball massa limitat a una bellesa formal fora de temps i no en la recerca d’un futur, per el que alguns grans esmaltistes lluiten, com per ex. les mataronines germanes March.

Malgrat tot he de recomanar amb intensitat aquesta exposició. Per un costat per la lliçó esmaltista que representa, per l’altre per el respecte absolut que em mereix el mestre Vilasís, i en tercer lloc per esperonar a joves en trobar un camí de futur a una tècnica ancestral que fa massa temps que es troba en punt mort i que precisa d’una urgent revolució.

(les imatges han estat extretes de la xarxa i poden correspondre o no a obres presents en l'exposició)

BELEN VILANOVA. CAP A DINS

Vaig conèixer artísticament a Belen Vilanova per l’obra que va presentar a la darrera col·lectiva de Sant Lluc. Era una abstracció cromàtica difícil d’encasellar en qualsevol de les subestilísques de l’abstracció, però era posseïdora a més d’una força cromàtica evident, d’un concepte de ritme i equilibri notable.

Això va fer que aconsellés el seu nom , entre d’altres , a Mateu Ros per a preparar la temporada expositiva de l’espai capgròs que ocupa ara mateix amb la mostra “Cap a dins”. Una ocupació amb la sorpresa de que les obres que presenta no son pintures i sí fotografies manipulades, i la sorpresa afegida per a mi de la seva confessió de que aquell quadre , inici de tota la història , és l’única obra pictòrica que havia fet, cosa que parla i be de la seva concepció creativa i de la seva adaptació als més diversos medis formals per a la seva comunicació creativa.

Belen Vilanova és una artista argentina ( san Juan 1985), llicenciada i professora d’Arts Visuals  que de fa un any resideix a Mataró. Ella és artista “recién” arribada a Mataró. I empro al paraula “recién” en el concepte que un company de feina argentí em deia, tot explicant-me que “recién” no solament posseïa el significat de “fer poc temps” i sí el concepte de que estant aquí , encara hi havia el senyal de pertinença allà, com si encara no hi hagués hagut el trencament  i no existís encara  la distància mental, i sí sols la física.

Com a bona argentina  Belen Vilanova s’interroga de manera constant i permanent al respecte de si mateixa , en aquest psico- anàlisi al que tant acostumats estan i tant estrany ens sona  nosaltres. Mancada potser, ara i aquí,  d’un psicoterapeuta individual , Belen Vilanova resol aquest problema amb una psico teràpia pública en la que expressar els eu sentiments , els seus temors, les seves pors i més que res les seves reflexions sobre la vida, en aquet cas la seva, sotmesa ara a un procés de modificacions i canvis intensos i difícils de preveure , alhora de la necessitat d’adaptar-se a uns nous conceptes vitals i ambientals ben llunyans d’aquells als que estava acostumada.

Així entén la creació artística com “una via d’explorar el sentit de les coses i d’un mateix”, i per aconseguir-ho treballa amb autoretrats fets a la platja de Mataró,( el mar i la platja , uns elements que la tenen encisada des de la seva arribada), fotografies a les que aplica els més diversos elements orgànics , entre ella la pròpia aigua de mar, per que actuïn damunt les mateixes i modifiquin així de manera ostensible i considerable el seu resultat aparent. Unes modificacions variades i variables, en tota l’escala del gradient, des de les més subtils a les més intenses i colpidores, aconseguint així una profunda reflexió al voltant de la identitat , el pas del temps, l’adaptació  a uns nous entorns, etc.

Unes reflexions que explica de manera exhaustiva  en el seu web i que podeu trobar , - us aconsello la seva lectura-, en aquest enllaç: http://belenvilanova10.wixsite.com/belenvilanova/transformaciones-de-la-propia-imagen

Unes imatges que fora del valor d’autoanàlisi que significa , gaudeixen d’una potència plàstica  molt intensa i son plenament sugerents en la simple façana visual, façana en la que mai hem de quedar-nos i sí depassar-la per entrar en la juguesca que ens ofereix l’artista i que poden transmutar i fer paral·lela a les nostres pròpies i personals vivències individuals.

Una exposició d’aquesta nouvinguda artista contemporània a la que augurem positius èxits en la carrera que compartirem. Carrera que s’inicia amb aquesta exposició a l’espai capgròs que us recomanem amb plaer.

(Les imatges han estat extretes de les xarxes socials)

2017.- EXPOSICIONS

Qui em segueixi per les xarxes socials haurà pogut veure perfectament la meva terrible dicotomia que fa que mentre sempre em complauen les exposicions amb poca obra i ben triada i considero pecat greu l’atapeïment, tinc una necessitar personal en el jo més personal d’omplir buits en una pulsió d’horror vacui absoluta.

I res pitjor per aquell que pateix tal disfunció que començar l’any i enfrontar-se a una agenda quasi impol·luta quasi sense cap mena d’esdeveniments.

Avui sortosament ha començat a alleugerar-se el neguit, tot prenent nota ja del bon grapat d’exposicions  a les que caldrà fer visita durant l’any.

Pel que veig la meva tradicional visita estiuenca a la capital de l’estat  pintarà molt bé aquest any.

Així al Reina Sofia , del 4 d’abril al 5 de setembre  hi haurà l’expo “Piedad y terror en Picasso” , amb la celebració del 80 aniversari del Guernica com a eix. Seran 150 obres amb inici als anys 20, amb la marca que per a l’autor significà la primera guerra Mundial. També en el mateix reina Sofia podrem gaudir dels prototips avanguardistes de Kobro i Strzeminski.

Caldrà fer parada a la Thyssen on trobarem una mostra al voltant el renaixement a Venècia, amb el subtítol de “triomf de la bellesa idestrucció de la pintura”, amb obra de Ticià, Tinoretto i Veronés . Alhora podrem gaudir també d’una important mostra de Sonia Delaunay-Terk, de títol “art, disseny i moda” que serà la seva primera monogràfica a l’estat.

Mentre al Prado podrem visitar la mostra de “tresors de la HispanicSociety of América, de Nueva York, amb obres d’art islàmic, medieval, colonial, art llatí americà del segle XiX i pintura espanyola dels segles  XiX i XX.

Però òbviament el viatge d’aquest anys ens haurà de portar al Guggenheim de Bilbao a on del 3 de febrer fins el 4 de juny es podrà visitar procedent de la Royal Academy of Arts de Londres una excepcional exposició d’obres inherents a l’Expressionisme Abstracte.  Seran  130 obres entre pintures i escultures les que ompliran a vessar de qualitat el museu bilbaí amb noms com Pollock, Rothko, Newman, Still.

Mentre a Barcelona la cosa està molt més apagada. Al Picasso de moment tan sols s’anuncia una mostra de retrats de l’artista i al MNAC el programa no és gens encisador amb mostres de Torné Esquius, Ismael Smith o Ramon Pichot., tot esperant per el 18 l’exposició dedicada a Gala Dalí.

A Mapfre domini fotogràfic fins a la tardor on arribarà Rodin amb la seva exposició “L’infern segons Rodin” .Una tardor que vindrà acompanyada de dues mostres molt interessants  i necessàries , com seran les de Brossa al MACBA i la de Joan Ponç a la Pedrera.

Mentre per el caixafòrum podrem visitar a la primavera una mostra d’art de l’edat mitjana provinent dels fons del British Museum i al juny la que esperem sigui espectacular mostra al voltant de De Chirico provinent de la seva fundació.

Molt ens agradaria poder afegir a aquest llistat les expos que es celebraran a Mataró i comarca  però el cert és que no en tenim ni idea. A priori i de les poques que coneixem serà obligada la visita a la mostra d’Eduard Alcoy que es celebrar`al Museu de Llavaneres i les de Pere Salinas i de ceràmica  de Faenza que tindran lloc al Museu del Càntir.

De moment en un fet insòlit i gens esperançador en aquest mes de gener amb el que comença l’any no està prevista la inauguració de cap exposició a la nostra ciutat , fet tan lamentable com preocupant.

PS.- Clicant en les lletres morades podreu veure els pertinents enllçaos de les exposicions que ja estan explicitades en els webs dels museus corresponents.