COL·LECCIÓ BASSAT . ANYS 90 (II). SOREPRESES

 

 Dèiem en l’anterior post que una de les característiques de la Col·lecció Bassat està en l’eclecticisme i en la capacitat de sorprendre amb obres “especials” de certs autors. Així com  en anteriors capítols, hem pogut gaudir d’una escultura de Leger, un cotxe pintat per Guinovart o una escultura “plana” de Chillida entre moltes altres sorpreses. La col·lecció Bassat no està sotmesa a la tirania del mercat i de la competència, com en el cas de molts museus, i depèn essencialment del bon ull clínic del duet Bassat / Núria Poch que saben buscar l’obra més adient per complementar la col·lecció alhora que marqui un tret diferencial.

I en aquest capítol es repeteix la història Així ens trobem amb un munt de sorpreses d’artistes menys coneguts de la mass mèdia que ens ofereixen obres exquisides i de gran qualitat. Son els cassos de Manuel Álvarez amb la seva minimalista ”montera” un prodigi d’equilibri, sensibilitat i creació de misteri;  La sensibilitat poètica del mallorquí Joan Bennàssar que exposà allà els començaments dels 80 a Tertre, en una exposició que podia haver estat històrica, amb Broto, Xavier Grau, Monreal i Comabella, i un sisè artista que es va caure de la llista uns dies abans, per obligacions contractuals amb el seu nou mànager. El seu nom Miquel Barceló.

O el geometrisme volumètric  constructivista de Caruncho que ens retrotrau a certes obres de Subirachs. I això per no remarcar l’abstracció de caire espiritual d’Elvira Fustero protagonista del X aniversari de la galeria Tertre presentada per  Guillem Viladot que qualificava la seva obra com la de la lírica de la sorpresa i que ara i aquí es confirma com una de les grans artistes desconegudes que reclama el seu lloc en l’elit de l’art.

I que cal dir de Carlos Martín “ Maño”   de qui havíem tingut coneixement escultòric en altres capítols d’aquesta col·lecció i que ara ens sorprèn amb uns retrats figuratius però d’essència baconiana que ens interroguen a primera vista.

Al seu costat cal remarcar unes “incorporacions” importants com és el cas de Pepe Novellas, feliçment ingressat a la col·lecció i a més amb una obra cabdal en la seva eclosió artística com és “Laura al jardí”, obra intimista plena d’iconografia personal , a la que acompanyen altres dues ben representatives del moment. Victor Pedra, artista habitual de Galeries Dalmau, i per tant seguidor de les avantguardes històriques , com s’evidencia en els vibrants grups escultòrics que presenta.

Per no parlar dels més desconeguts Gino Rubert, fill del filòsof Rubert de Ventós, molt lligat a l’estètica popular mexicana d’on és nadiu. Desconegut del públic   encara que obres seves estiguin a moltes biblioteques particulars, ja que és l’Il·lustrador de les portades dels llibres de la sèrie Millenium; Manuel Rubiales amb els seus conjunts escultòrics, lúdics en l’aparença però de gran força social interior o l’italià Francesco Volsi amb aquests interiors geomètrics inanimats que agafen vida pròpia com és en el cas d’ara amb la incorporació extra corpòria  de la cadira protagonista.

 Un conjunt de grates sorpreses que motiven encara més la visita a la nau gaudí per gaudir, i valgui més que mai el joc de paraules , d’aquest espectacular nou capítol de la Col·lecció Bassat.

 

COL·LECCIÓ BASSAT . ANYS 90 (II). NAU GAUDÍ. EL MILLOR

 

Comença any la Col·lecció Bassat a la Nau Gaudí recuperant el tremp expositiu perdut en part per la pandèmia, encara que durant ella ha mantingut les portes obertes sempre que la normativa ho ha permès, alhora que malgrat l’aturada ha fet gira per Andalusia presentant una exposició generalista de gran qualitat que ha tingut gran acceptació per aquelles terres.

Ara ens presenta la segona exposició de l’apartat dels anys 90 . Una exposició conformada per poc més de 80 peces, de les quals una vintena son escultures, que corresponen a una quarantena d’artistes entre d'ells 4 son dones. Una exposició eclèctica en l’estilístic , tal i com és habitual en al col·lecció i en les exposicions que desenvolupa, i que complementa de manera ben adient, la mirada d’aquells temps que ens oferia en l’anterior capítol expositiu.

Potser no és aquesta de les exposicions més cridaneres per el nom dels artistes participants, però en canvi és de gran atractiu per els bons afeccionats per la diversitat de conceptes que ens ofereix, alhora de per que aquest art dels 90, és l’art que haurem viscut en directe la gran majoria dels visitants, i per tant el coneixement previ de l’exposat ja està en les nostres ments. A més a més, i en una lectura localista, a més de les obres dels artistes  Perecoll i Pepe Novellas, incorporat darrerament a la col·lecció, es presenten  un bon gruix d’autors que han exposat a la ciutat per el que de primeríssima mà hem pogut gaudir del seu bon fer.

Com molt bé diu Ricard Mas en el catàleg de l’exposició, fora del tòpics inherents a l’art de la dècada ( polítiques de gènere i la representació, la repolitització de l’art, les pràctiques postconceptuals, l’afermament de la instal·lació , el vídeo art i la fotografia..), en aquests anys immersos en l’eufòria olímpica i la depressió i crisi postolímpica, en l’art succeeix un fet fonamental com ho és el fet de que la modernitat ( entenen com a tal el concepte artístic que comença amb els impressionistes  i dura fins  aquest fi de segle) esdevingué en clàssic. I justament aquest fet és el que plana per damunt tota l’exposició: Una obra plena de modernitat però alhora havent assolit ja un classicisme absolut en aquests 30 anys d’ençà la seva realització.

L’exposició comença amb gran potència. En el frontal se’ns ofereix esplendorós un diàleg entre dos grans mestres , amb unes peces que defugen una mica la imatge més habitual que tenim d’ells. Per un costat tenim una petita escultura de ferro , de tan sols 36 cm. d’EDUARDO CHILLIDA  ( Lotura XIV ). Una peça conceptual de gran bellesa i intensitat que aplega en si mateixa el concepte peculiar de copsador d’espais de l’autor, en aquest cas del no espai, amb una lectura magistral de la tècnica del modelatge del ferro. Per l’altre, un autoretrat de MIQUEL BARCELÓ, de potència fora de mides amb aquest gratat sobre cartró que dona volum i textura a l’obra pictòrica. Un diàleg que és com un cop de fuet que ens desperta de poc i ens alliçona del que pot ser l’exposició.

Una intensitat que no decau en el primer queixal a on la força expressionista màxima d’ANTONIO SAURA , amb el retrat imaginat de Felip II, exemple paradigmàtic d’aquesta lectura present/passat i al contrari que caracteritza aquesta dècada, estableix pont mitjançant la menina en bronze de “la reina Mariana” de MANOLO VALDÉS, del temps en que encetava la seva transformació volumètrica i de llenguatge plàstic que l’ha portat al més alt de l’art modern actual. Aquesta, una peça formal i conceptualment esplèndida,  que encaixa a la perfecció amb la Menina de PERECOLL, obra de la seva època barroca, del temps de l’exposició de la Pia Almoina i que aguanta perfectament l’embat davant dos obres tant potents i d’artistes tan consagrats, el que indica el seu mèrit.

Un pont d’entrada que dona pas a una afinada sinfonia de varietats estilístiques i conceptuals amb obres que representant perfectament als seus autors, tenen a voltes el caràcter diferencial ,moltes vegades present en la col·lecció Bassat  com ho és el de l’obra “diferent” o “especial”   que potser molts museus haurien refusat per no ser perfectament definitòria del fer de l’artista, però que el que fa es reforçar encara més la visió global del mateix.

Entre els artistes de reconeguda fama i prestigi, per a mi el repòquer del més destacat ,està conformat per les obres de Genovés, Gordillo, Guinovart , Perejaume i Pérez Villalta.

JUAN GENOVÉS, pintor de soledats i multituds, ens ofereix en "ámbito de la extensión”, una mirada angoixant d’una multitud individualitzada situada en un no res. Obra espectacular de gran potència artística i alhora comunicativa.

LUÍS GORDILLO , amb “Islotisación” , ens ofereix el seu abstracte peculiar i personal que tanta fama i èxits li ha atorgat. El seu grafisme cromàtic arrelat a la terra i la seva profunditat psicològica donen misteri a una peça espectacular.

De JOSEP GUINOVART, sempre tant ben representat en la col·lecció Bassat, se’ns ofereixen ara 6 obres que abasten tota la dècada, des d’unes de 1990 , de la seva època d’abstracció agrària, per definir-la d’una manera prou representativa,  fins a una de 1999 d’una especial sensibilitat en aquells moments del blau resplendent que per la comarca vàrem poder gaudir amb plenitud en dues espectaculars exposicions al Museu Monjo i a Can Palauet.

Del maresmenc PEREJAUME  es presenta “Arbreda” una obra que quasi diria podria servir per definir-lo plàsticament. És aquesta una representació pictòrica plena d’una poètica naturalista, romàntica i wagneriana (com diu R.Mas) i que sembla plasmació plàstica d’una de les seves instal·lacions en la natura. Una obra sensible, plena de pau  i també d’inquietuds. Una obra per a meditar intensament el seu missatge.

GUILLERMO PÉRZ VILLALTA , amb “El mundo limitado” trenca l’esquema mental que poguéssim tenir d’ell en relació a la seva adscripció a la movida madrilenya y més darrerament a l’art objectual i a la iconografia.

L’obra presentada , que no vull estar de dir m’ha enamorat profundament, ens porta cap uns camins metafísics a lo de Chirico, però sota una rigidesa geomètrica plenament harmònica. Aquesta solitud de l’edifici fabril enclaustrat, amb un mar de llibertat proper i un ciclista a la fuga que no troba la porta, m’ha transportat als espais fabrils mataronins de baix a mar de la nostra ciutat. Espectacular

ORNITOGRAFIES. XAVIER BOU

La Destil·leria ofereix de manera presencia l’exposició “Ornitografies” de Xavi Bou, exposició que s’havia de realitzar l’any passat just en el moment de l’inici de la pandèmia i que va reduir la seva acció a una mostra de caire telemàtic.

Xavi Bou és un fotògraf català  que es dedica a la Ornitografia, un projecte que porta realitzant des de fa més de sis anys, on reflecteix el sistema de vol de les aus fent servir la tècnica de la cronofotografia, una pràctica fotogràfica que busca documentar el moviment mitjançant la superposició de diferents marcs per tal d'imitar el moviment a la perfecció .

Una vegada acaba la filmació, realitzada després de meticulosos estudis de condicionaments, arriba la fase de postproducció. Segons el fotògraf, un cap de setmana de rodatge li proporciona material per aproximadament dos mesos d'edició. Cada fotografia acabada comporta entre 200 i 600 preses de les diferents fases del vol, en funció de l'efecte desitjat, foses en una única imatge que condensa el pas del temps dibuixant al cel abstraccions geomètriques de gran bellesa plàstica, que ens remeten al futurisme i l'obsessió del moviment per captar el dinamisme. (dades extretes de Wikipèdia a on podeu aprofundir si esteu interessats en aquest tècnica)

D’aquesta manipulació tècnica sorgeixen aquest fotografies captivadores i seductores. Unes obres plenes de misteri, des del tècnic fins el formal. El trompe l’oeil del treball finalitzat pot confondre  i pensar en un dibuix, o en la realització d’un pur grafisme  gestual, ja que en cap moment, per un espectador desinformat li arribarà l’imput de que allò és una filmació degudament manipulada del vol d’uns ocells.

Exposició força interesant, per el que misteri i reflexió que proposa, i també per la vesant estètica que proposa l’autor, però que a mi aquesta exposició, personalment em genera un dubte. En l’art la tècnica sempre ha de ser mitjà, mai ha de convertir-se en protagonista. I per tant , cal tal complexitat tècnica per arribar a aquest fi, entès com a obra d’art?. Altre cosa és l’aspecte científic que el treball comporta que a mi em recorda el meu passat professional, i el tractament per imatge que es realitzava dels espermatozous en els estudis de infertilitat.

Exposició bocabadadora per l’entorn en el que es realitza i molt atractiva en el senti estètic i decoratiu que mereix una visita. Altra cosa és pronunciar-nos si això és veritable art, que un, personalment, creu que no.

 

PINHAI. VILARDELL.

 

La sala del col·legi d’Aparelladors acull per començar any l’obra pictòrica ( acrílics sobre fusta) de Francesc Xavier Lozano VILARDELL, artista de Valldoreix que disposa d’un potent currículum tant en l’artístic com en l’acadèmic. Llicenciat en Belles Arts en l’especialitat d’escultura i Premi especial de doctorat, exerceix docència en la mateixa universitat fet que simultanieja amb una constant activitat expositiva en  la que al començament pintura i escultura es donaven la mà per acabar prenent aquesta la primacia com es pot veure en les obres que presenta a la seva web que podeu visitar aquí.

Ara i avui Vilardell omple amb demesia la sala d’Aparelladors amb l’exposició PINHAI acrònim  de pintura i haiku que com és de quasi tots sabut és una de les formes de poesia tradicional japonesa més estesa. El títol suposo apareix ja que la intencionalitat de l’artista és fer maridatge de dos vessants creatives, la poètica i la plàstica i alhora fer-ne també de les cultures oriental i occidental.

Així l’artista es dedica a plasmar plàsticament amb el seu estil inconfusible un seguit de poemes convenientment explicitats en les cartel·les de les obres. I ho fa amb una explosió cromàtica, amb desenvolupament d’estructures geomètriques a les que vesteix , complementant-les amb una ample diversitat de figures, peixos, plantes , insectes etc  en la recerca d’una joc visual que cridi l’atenció de l’espectador , confegint un tot d’ample atractiu cromàtic, visual i estètic.

 

Recolzat amb una tècnica que domina com pocs i amb l’ajut de plantilles i reserves , Vilardell va construint aquests veritables jocs de puntes de coixí submergides en un mon de grafisme i especialment de potencia cromàtica intensa i contrastada que acaba amb unes peces “boniques” i “decoratives”.

 

Però ha de quedar ben clar que si ens quedem en el bonic i el decoratiu, alguna cosa falla , artísticament parlant. Si amb l’explosió cromàtica plenament càlida amb la que vesteix les seves obres , el resultat és una pintura freda i quasi asèptica, vol dir que hi ha quelcom que no encaixa en l’apartat comunicatiu.

  Potser serà que en l’art cal depassar la superfície formal, que en el fons és simple esquer visual, per anar més enllà a la recerca del misteri i dels interrogants que l’artista ens planteja, però això no succeeix en cap moment en l’obra que avui jutgem, ja que aquest misteri, aquests interrogants o no existeixen o son difícils de ser copsats per els espectadors.

El curiós però capbussant-nos en el seu web hem trobat uns treballs anteriors , en la mateixa línia però més interesants. En aquests treballs primigenis existia una certa dosi de saturació i enfarfegament però saltaven a la vista interrogants que motivaven a intentar fer-ne escaient lectura. Obres que després de l’obligada  depuració i evolució mantenien un fort atractiu formal i alhora conceptual. Però al final la depuració ha estat tan dràstica que ens em hem quedat amb una pell millorada i més bonica però sense vibració en l’ànima.

 Potser seria escaient un retorn al passat, eliminar l’excés de densitat pictòrica  però mantenint dilemes amb les grafies complexes i els entrecreuaments geomètrics que donaven dinamisme al treball, inclòs rebaixant l’actual accentuació cromàtica , donant temps de repòs visual a l’espectador, el que a bon segur evitaria distraccions visuals i permetria concentrar-se en el misteri que atresoren els treballs i que ara resta amagat sota la cataracta visual que pateix la seva epidermis.

 

Crec que Vilardell és un artista potent i reflexiu. I si fa autocrítica veurà que no pot ser que uns obres tan càlides visualment, siguin alhora tan fredes en l’interior ( això no és maridatge de cultures) i que alguna cosa caldrà fer . Ara la reflexió li toca a ell en el creatiu i també en l’expositiu ja que es obligat millorar en el vestir i bastir l’exposició. Cal seleccionar  i evitar l’excés d’obra que molesta al conjunt. Potser així hauria lloc per unes cartel·les més grans que facilitessin la lectura dels haikus inductors, fet absolutament impossible amb les mides actuals.

 Exposició contradictòria , aquesta de Vilardell a Aparelladors. Saborosa per fora però insípida per dintre .Amb  les qualitats que atresora sobradament l’artista , esperem que solucionarà el desequilibri i ben aviat podrem gaudir d’una exposició molt més arrodonida i plaent per a tots, els estetes i aquells que cerquem un quelcom més enllà de la aparença.

Pinhai. VILARDELL

Sala del col·legi d'Aparelladors. Mataró

del 22 de gener al 14 de febrer de 2021 

 

RECORDANT JOAQUIM BARTRA

 

La passada setmana va morir Joaquim Bartra, gran advocat, jurista, polític i principalment home de la cultura , amb la cirereta final de ser un gran dibuixant en el que podríem considerar una obra que reflectia una reflexiva crítica social.

Tinc el plaer i l’honor de ser el responsable de que la seva obra sortís del cenacle privat d’amics i coneguts que en gaudien per que la mateixa arribés la públic en general.

Una de les seves filles  em va preguntar un dia si podria valorar el fer artístic del seu pare, i si creia que aquest podia ser ensenyat en públic. Ingrata pregunta sens dubte, però a la que em vaig enfrontar. Després de veure els treballs la meva resposta va ser taxativa: No sols es poden ensenyar públicament aquests treballs, ans obligatòriament  s’han d’ensenyar .

Així va néixer la primera exposició de Quim Bartra que es celebrà a l’espai capgròs, a la que en seguiren d’altres com al museu del Càntir d’Argentona o com la gran exposició que celebrà a l’Ateneu Caixa Laietana ara justament fa 8 anys , crítica de la qual podeu llegir aquí i així aprofundireu en el seu bon fer.

Quim Bartra a més a més va ser l’involuntari protagonista d’un dels habituals errors de Cultura Mataró amb la plàstica . Una errada amb la que la cultura oficial va demostrar el seu absolut desconeixement de l’art plàstic local.

Va ser en l’exposició del Fons d’Art de la Fundació Vilaseca que es celebrà a can Marfà, essent si no vaig errat , la primera exposició artística que es celebrà en l’indret. Una exposició que aplegava obra d’una bona quantitat de reconeguts artistes locals i de la que és realitzà acurat catàleg.

Doncs bé, l’obra de Quim Bartra que allà estava exposada , obra en la seva línia habitual, va ser catalogada i així consta en el catàleg editat com una obra de Terri , el que demostrà el desconeixement que el Museu de Mataró tenia tant de l’obra de Terri com de la de Bartra. Artistes poc a veure en el seu fer. I el cert és que em va costar molt que hi hagués l’acceptació de l’error. Sens dubte un error que podia haver estat un tema magnífic per una obra de Bartra, el dibuixant desconegut que ens omplia de saviesa cada vegada que produïa un dels seus acudits.

Ara ja el veig fent conyetes de Sant Pere  i de tots els grans artistes amb qui compartirà espai,

Bon viatge Quim.

Ps.- La imatge que encapçala el post és la de l’obra que em regalà en motiu de l’exposició de l’espai capgròs.

 

LA CÀLIDA ABSTRACCIÓ DE MICHÈLE LE PAPE

L’Espai Capgròs comença l’any tot presentant el debut mataroní en una exposició individual de l’artista Michèle Le Pape, artista nascuda a Paris el 1944 però afincada a Catalunya des del 20 anys , on es llicencià en Belles Arts a la Facultat de Belles Arts de Sant Jordi i que els mataronins vàrem descobrir en el darrer Sant Lluc on hi participà per primera vegada amb una obra notable.

Le Pape practica una abstracció expressionista intensament cromàtica. La seva abstracció es fonamenta en la recerca d’una mirada contemporània a una temàtica de sempre, com ho és el paisatge. Amb clares influències del paisatge de Monet, Le Pape el despulla de tot accessori centrant-se en el cor del mateix al que tracta d’una manera poètica mitjançant l’ús d’una vibrant paleta d’ampli ventall, amb el que aconsegueix unes obres intenses, d’un esteticisme profund, malgrat que en algunes vegades caigui lleugerament en el decorativisme.

Establerta en uns plantejaments tècnics més que correctes, Le Pape no es queda en l’immobilisme en que a vegades s’ancora certa abstracció per jugar amb el ritme i el gest i produir una energia positiva encara accentuada més en el color, aconseguint una obra enormement càlida fet que s’agraeix i més encara en aquests moments

La pintura de Le Pape és una injecció de mediterranisme al que ha extret el superflu per quedar-se en l’essencial i poder establir un contacte directe amb l’espectador que es troba còmode amb una pintura com la seva. I a més ho fa no sota la comoditat que li pot donar els anys de professió, ans el contrari amb el desig i la intenció de noves provatures, com és el cas de l’escultura que arrodoneix de manera ben escaient la mostra.

Una exposició interessant que ens serveix per descobrir una veterana i alhora artista plena de “savoir faire"  i de la que esperem noves exposicions.

Michèle Le Pape. Espai capgròs. Del 8 al 27 de gener de 2021

RECORDANT JOAN SAFONT

 

El nou any comença copejant-nos fort. Aquest diumenge per la tarda quedàvem gelats, no per la temperatura ambiental i sí en conèixer la mort sobtada del gran fotògraf i amic, Joan Safont.

I permeteu-me que empri, com a bon segur han fet molts, la paraula amic. No ho érem en el sentit més estricte de la paraula, però sí anàvem més enllà del planià “coneguts i saludats”. Feia molts anys que ens coneixíem de coincidir mil i una vegades en activitats artístiques i culturals. I en el decurs del temps a cada trobada circumstancial s’afegia una llarga xerrada de carrer en la que sempre apareixia de la manera passional tan pròpia d’ell, l’explicació dels darrers treballs i les esperances en el nou projecte en que s’havia embarcat. I en un parell de dies no fallava l’arribada d’un enllaç a on poder extasiar-se amb les meravelles que era capaç de copsar amb la seva càmera.

Tan en el camp de la moda, com en el publicitari i molt especialment en el camp de la natura, en particular el món de les aus, li van servir per demostrar el gran artista que era. Sempre li deia per què era esquiu a treballar en el món de l’art i em responia que en aquest camp imperava l’ofici i en canvi poca creativitat té el fotògraf ja que aquesta rau en l’obra a fotografiar. I en canvi en la natura, la moda etc, l’ofici seguia essent imprescindible però permetia el toc creatiu i artístic del professional.

Aquesta foto que acompanya el post va ser un regal que em va fer. És la d'una tempesta a terres de la Llacuna de Gallocanta, un indret que sovintejava cada any en temps de migració de les grues, del que té un reportatge sensacional conjuntament amb la seva dona Mireia Canicio i que podeu visionar aquí

Una Gallocanta que forma part de l’entorn del meu estimat Terol. N’havíem parlat molt de l’indret i els seus voltants, Calamocha, Tornos  o Bello, avui mateix notícia per haver aconseguit la mínima més baixa de tot l’estat, al voltant de 30º sota zero. De quin era el millor lloc per esmorzar o fer un dinar gloriós amb un preu excel·lent. I em sembla recordar que m’havia parlat d’antecedents familiars per la zona.

Ara amb un click ens has deixat sense que podem gaudir més de la teva amistat i personalitat i alhora del teu art. Quan aquest estiu, com cada any visiti Gallocanta, que amb l’aqüífer que es preveu aquest estarà resplendent,  miraré el cel per a veure si hi trobo el teu ull màgic , copsador genial d'instantànies magistrals.

Gràcies Joan per el que ens vas donar i el que ens deixes.

Descansa en pau.

EL GRAVAT: VEUS I MIRADES. TARLATANA 17

 

Sempre intento que el primer post del nou any sigui un post positiu, il·lusionant i esperançador. No sempre ho aconsegueixo ja que les festes nadalenques acostumen a portar exposicions molt comercials dedicades al regal escaient per les dades, però sortosament sempre hi ha alguna exposició que ens convida al gaudi del plaer més enllà del simplement visual i/o estètic.

Aquest any el cert és que l’aposta era fàcil, sols calia parlar de la magnífica exposició que els gravadors que s’agrupen amb el nom de Tarlatana 17, ens presenten a les dues plantes superiors de l’Ateneu Fundació Iluro. La gent de Tarlatana 17 després de diversos bolos per  províncies, com es diria en argot teatral, ara fan el salt de la seva confirmació d’alternativa omplint a vesar de bon gravat i bon art els espais de la Fundació Iluro, previ  el pagament corresponent del lloguer de l’espai, per realitzar una demostració cultural i artística que hauria d’haver estat recolzada pertinentment per una fundació que es defineix com cultural. Però això son figues d’altre paner.

El col·lectiu Tarlatana ha estat llest en aquesta posada de llarg i essent conscient de la diversitat conceptual, formal i tècnica dels seus components ha apostat per una mostra coral realitzada mitjançant els solos de cadascun dels seus components  que han escollit al seu gust quines, com i de quina manera havien de ser exposades les seves obres per aconseguir remarcar el seu bon fer alhora que es diferenciaven del seus companys de grup.

I a fe que ho han aconseguit. Alguns amb més encert que altres però tots d’una forma seriosa i professional. L’única cosa que m’ha desagradat i penso que és tan inútil com perjudicial, es haver farcit els panells amb frases de diferents autors , en una mostra d’una certa pedanteria intel·lectual que és absolutament innecessària alhora que produeix la distracció de l’espectador que a voltes queda més pendent de les paraules que de l’art que atresoren les peces presentades.

Fora d’això és un absolut plaer visionar el treball de tots i cadascun dels participants i fixar-nos en la recerca de la matèria present en l’obra de Montserrat Badia; el maridatge de figuració i abstracció en el treball de  Dolors Blesa ; les reflexions d’una natura vibrant en Carme Boleda; l’harmonia del color i el gest en Montse Brullet; la serenor inquietant de les lectures de la línia i la geometria d’Eduard Huertos, la personal iconografia de Cristina Julián, el vanguardisme del classicisme de Daniel Llín o la intencionada grafia de Ramon Llinés.

La potència de l’expressió del món interior de Catherine Lorton conjuga a al perfecció amb la sensibilitat extrema del minimalisme de Margarida March, complementada en l’exquisida mirada a la natura de Mercè Montserrat, que contrasta amb la potència abassegadora del treball investigatiu de Cecilia Morales. Carme Muñoz atrau amb la seva aparent simplicitat que s’equilibra en el dinamisme rítmic de Teresa Oller  que alhora es complementa amb el treball personal i eclèctic de Sergi Rabassa mentre que Neus Soler es gestiona perfectament en el moviment que es confronta amb l’estaticisme de l’obra d’arrel fotogràfica de Raymond Zorrilla.

Tot en un conjunt equilibrat en el desequilibri de les 17 individualitats i que té en un uns llocs comuns el complement aglutinador de la mostra.

Una exposició magnífica que demana a crits una carpeta conjunta del grup per mostrar i demostrar que son una de les baules fortes del poder del gravat a Mataró, com queda clar amb el seguit d’actes complementaris que duran a terme aquests dies amb els seus companys d’aquesta activa addicció que n’és el gravat.

Una exposició que hauria de ser definitòria per començar a treballar en una gran mostra de la història del gravat a Mataró aquella que comença amb els boixos de l’impremta Abadal, segueix amb la col·lecció de gravats de Goya, amagats sota pany i forrellat als magatzems del Museu de Mataró. Continuaria amb els gravats de Rafael Estrany, als que podien seguir els de Lluís Muntané, les litografies i serigrafies de Rovira Brull, Alcoy , Perecoll i Opisso. Tot el treball serigràfic de l’empresa Zoe Barut enllaçant amb les serigrafies de les exposicions de Tertre i continuar ja amb el treball de Raúl Capitani i tots els seus alumnes del taller de gravat i dels tallers serigràfics d’inserció social que realitzà per l’Ajuntament de Mataró. I acabar amb la segona època del taller de Gravat amb Rosés i Lloret al capdavant i per cirereta final aquesta nova fornada encapçalada per ells mateixos , -els components de Tarlatana-, i amb la gent del taller dels Edus, la Carboneria o la tercera època del taller de Gravat de Mataró, o els treball dels alumnes d’Amalia 17. Un camí del gravat a Mataró que s’ha de recordar i posar en valor.

Però mentre no s’estructura aquesta obligada mirada al gravat mataroní, no us perdeu de cap de les maners aquesta magnífica exposició que demostra el bon fer d’aquet grup d’artistes amics que conformen el grup Tarlatana 17

Moltes felicitats i a seguir.

 

FUNDACIÓ ILURO. "DE CURIOSITATS I MERAVELLES" . DESCARREGADA DE BROCANTER

Per valorar una exposició cal anar més enllà del valor intrínsec del presentat i examinar en un context general si per ex. s’assoleixen les expectatives creades al voltant de la mateixa, si és digne del lloc on es realitza, si el muntatge és el més apropiat o no , si els nivells de relació amb l’espectador  estan ben estructurats i molt especialment si en establir l’acurada comunicació amb el visitant un té en certa manera la certesa d’haver aconseguit objectius. O sí...

Totes aquestes preguntes i les que vulgueu afegir tenen una resposta negativa si les realitzem al voltant de la nefasta exposició que la Fundació Iluro ha muntat a la planta baixa de l’Ateneu per felicitar-nos les festes. Sens dubte la pitjor exposició que ha ocupat aquest espai en molts anys.

I en realitat la idea és bona, recuperar l’ideari de les cambres de les meravelles o els gabinets de curiositats. Però el que passa o és que la tria realitzada pels responsables ha estat totalment inapropiada o és, - i crec que aquí rau la veritat-, que els fons de l’entitat tenen tan poca vàlua que els disposis com disposis el resultat es semblant a un  descarregada de brocanters i no pas de gaire nivell.

La Fundació Iluro és hereva de la Caixa Laietana, una entitat que va tenir unes mires culturals molt limitades .Amb un Premi Iluro de poca dotació i amb unes sales d’exposició que calia valorar per la funció que realitzaven, però no per el nivell de l’exposat,  ja n’hi havia prou. No va saber o no va voler fer , com altres caixes d’estalvis de nivell parell, un centre cultural ni aconseguir una col·lecció artística mitjanament important.

Els fons artístic de l’entitat està format bàsicament per les obres que de manera obligada havien de donar els artistes que hi exposaven i amb quatre peces de valor que van arribar a l’entitat com a pagament de temes bancaris o crediticis. Un nivell que ha quedat ben evident en els moments en que s’ha fet exposició pública de les mateixes.

La Fundació Iluro sembla, no sols haver heretat l’escàs patrimoni de l’entitat mare, ans també el seu esperit mesquí i el d’un cert menysteniment pel cultural. Més preocupada per salvar clubs recreatius  que per fer la complerta restauració de la Casa Coll Regàs dedicada més a actes complementaris ( scape room, tastets i maridatges diversos) que no pas a lluir l’esplendor de la seva arquitectura. Mantenint un premi Iluro amb una dotació mísera ( no dona ni per les fotocòpies que es precisen, deia no fa pas molt un nostrat historiador local) i amb l’abandó de les sales d’exposició convertides  en espai de lloguer sense línia ni control de qualitat. I sense cap mena de desig de realitzar produccions pròpies fora de les que siguin de portes endins.

“De curiositats i meravelles” és l’exposició d’un quiero y no puedo , es l’exposició de les aparences i els organitzadors ho saben com queda palès amb dues renuncies. La primera és la renúncia a l’actiu més important que té la sala de la planta baixa de l’Ateneu ( en altre temps dita espai zero) que no és altre que el gran aparador a la Riera, esquer per atrapar visitants i ara condemnada a no formar part del projecte expositiu.

L’altre és la renúncia a una important superfície expositiva , com indicant que poc més hi havia a exposar. I això malgrat l’autolloança en els plafons d’entrada de la quantitat i qualitat del objectes que atresora l’entitat.

Això sí, s’aposta per la modernitat amb codis QR, sense comptar que la gent a qui pugui atreure la mostra no està en aquesta ona i sense entendre tampoc que el QR ha de ser el complementari per a la persona més interessada però que és imprescindible una informació bàsica que ha d’estar a l’abast de tothom , fet que aquí no existeix ni per casualitat. Així és molt fàcil no entendre el recorregut establert en els apartats de viatges i exotisme, el món natural, la còpia o el fake i Mataró.

Però és que a més fora de la curiositat d’alguns objectes , l’atenció sols es motiva en unes poques peces,( màscares, fotografies antigues, algun que altre llibre) i para de comptar. En el que pertoca a la selecció d’obres d’art presentades, aquesta és d’una pobresa espectacular, rematada per una deficient il·luminació o amb algun atemptat a la integritat de l’obra com en el cas de la brillant peça de Nefer, escapçada en la seva línia visual per un animal dissecat que com d’altres que trenquen les lectures de les obres de Novellas.

Amb dir que la més interessant obra artística de l’exposició és una agosarada visió de la Pça Sta Anna realitzada per Antoni Boix, ja està dit tot.. Treballs com els de Lluís Roura, o el tramvies de Martínez, i ja no parlem dels esmalts més que fakes, presentats amb desig d’engany com les tipogràfiques reproduccions picassianes , confegeixen una exposició indigne de l’entitat , l’espai i mancada de tot respecte per a l’espectador. Una exposició que no és cambra de meravelles ni gabinet de curiositat i sí en canvi esdevé la botiga dels horrors.

Exposició trista i lamentable que sembla desitjar establir paral·lelisme amb aquest any lamentable en tots els sentits, que ha estat 2020, indigne de ser organitzada per una entitat que té entre els seus objectius la difusió cultural. I un està per pensar que l’exposició va ser gestada entre punt i punt d’una partida de paddel en el complex recreatiu ,perquè si pensem que es va  fer sota una reflexió i un treball previ, la cosa seria però que molt pitjor.

 

 

PS.- Crítica dolenta per acabar un any dolent. Esperem i desitgem que el 2021 sigui molt, però que molt millor i no haguem de fer comentaris d’exposicions tan lamentables com aquesta

TERESA OLLER.- BIAI_X. HORROR VACUI EN UN TOTUM REVOLUTUM

 

Teresa Oller ocupa, i mai tan ben dit , tot l’espai de la sala del Casal Aliança amb “Biai_x” , títol del que  pretén ser una exposició de la seva obra. I diem pretén ja que l’acúmul desmesurat d’obres presentades  de forma ben llunyana al que es considera una exposició ( acte d’exposar públicament per a ser vista per un gran nombre de persones amb deteniment), és a dir presentar obres per a ser examinades i gaudides en les millors condicions.

Però potser ens equivoquem i la intenció de l’autora, que ja en el cartell anunciador ens presenta algunes definicions del títol com “mesura de la descompensació d’un conjunt d’errors” o “forma o posició d’allò que es desvia d’una recta de referència” , és justament aquest,  fer un totum revolutum que combinat amb un horror vacui ens obligui a una lectura diferent de l’habitual de les exposicions, no amb la tradicional passejada per deturar-nos més detingudament davant l’obra que ens crida l’atenció per a un anàlisi i gaudi més profund i si en canvi el cercar en  el desgavell posicional de les obres aquella que més ens crida i em sedueix.

Sigui com sigui l’exposició tal i com està presentada és un desastre total ja que no sols impedeix la correcta contemplació ans el que és pitjor, establir la més adient de les comunicacions sensitives entre obra i espectador i per tant converteix en inexistent el propòsit que té qualsevol exposició.

I el cert és que és una gran llàstima que això succeeixi ja que Teresa Oller és una bona artista amb un historial en l’art del gravat prou potent, amb la suficient tècnica com per assolir bons resultats, com ho ha demostrat amb les ben seductores obres que  hem pogut observar en les diverses col·lectives en que ha pres part, tant en l’entorn del Sant Lluc, com amb el col·lectiu Tarlatana , com molt especialment amb la peça de bones dimensions que presentara en la recent col·lectiva del Sant Lluc d’enguany. El seu gravat establert en un ritme gestual potent, amb una tècnica prou acurada i amb un apunt cromàtic generalment escaient, mereix l’atenció que la pròpia autora li nega amb el disbauxat muntatge d’aquesta exposició

Jo li aconselleria que ara , amb ben pocs dies d’exposició a les esquenes, aprofités els dies de tancament de la sala, per refer total muntatge, triar les peces més interesants , -que son unes quantes-, i retornar al taller més de la meitat del presentat. Llavors si que podríem gaudir del bon treball d’una autora amb creacions prou vàlides, com es visibilitza en les imatges d’aquest post, que per el seu desig de presentar quantes més obres millors, ha acabat perdent l’oportunitat de mostrar amb elegància i dignitat el seu bon fer a artistes, amics i coneguts.

Crec que podria estar a temps per rectificar, però si no ho vol fer, que tingui ben apresa aquesta lliçó per a la propera exposició. Generalment en una exposició poc és molt, i sempre, moltíssim és la millor manera per convertir en un no res qualsevol mostra artística.