BELLE E.P.O.C

El passat divendres i en una sala d’exposicions plena a vessar , allà el Col·legi d’Arquitectes Tècnics i... a Can Xammar , es va inaugurar la que com molt be va definir Antoni Luis , president de la Sant Lluc entitat que té a cura la direcció de la sala , era la darrera exposició d’en Pepe Novellas.

Però quedava clar que tots els que estàvem allà no hi érem tan sols per veure una exposició , hi érem com a homenatge personal a un dels artistes més importants que ha donat la ciutat en els darrers anys. Família , amics , art , cultura , societat , política ... es donaven la mà per donar la més forta de les abraçades mentals a l’amic, el company, el familiar..., i ho feien mitjançant allò que en certa manera ens va unir que era l’art.

Potser per això va ser aquest un acte de múltiples lectures que caldrà separar com a darrer punt de la sacsejada que ha significat la desaparició de Pepe Novellas , en espera de que el repòs de les sensacions doni pas a les accions que la seva memòria exigeix.

SENSACIONS ARTÍSTIQUES

Per començar cal dir que “La belle E.P.O.C.” és una magnífica exposició, tant en el que pertoca a l’essència de la mateixa , - els dibuixos realitzats per Novellas en la seva estada ingressat a l’Hospital de Bellvitge , com en les poques peces que apareixen d’afegitó com ho son uns col·lages quasi acabats , el magnífic tríptic del que en va sortir la imatge del recordatori, i el seu darrer treball inacabat que regna sorprenent per la seva potència , tot ensenyorant la sala.

Massa vegades pesa en el record de l’artista ,les peces de mida important que marcaven fites, però existeix l’oblit del petit dibuix , de la nota , un element que és constant en el treball de l’artista , eix fonamental en els seus inicis però que manté de manera inalterable en tota la seva trajectòria , de manera que assoleixen paper d’imprescindible per entendre certes èpoques , com per ex. la dels Jocs Olímpics , o assoleixen vida en forma d’exposicions personalitzades com la que va dedicar a “Caldea” , o son contrapunt que reforça tota l’estructura expositiva com en algunes de les seves exposicions amb el circ o la gastronomia com a protagonistes , o com es fa evident en la seva mostra de l’Uluru on les seves esplèndides notes enlairaven encara més les seves majestàtiques visions i reflexions al voltant del continent de les antípodes.

Ara Novellas empra el mirall per convertir-se ell mateix en protagonista de la més propera realitat. A bon segur que com teràpia autodefensiva , però alhora amb aquell punt d’ironia que en aquest cas arriba a la darrera volta del cargol amb l’elecció del títol de la mostra , ens trobem amb un Novellas fregolinià , capgirant-se i fent capitombes amb els estris i les circumstàncies mèdiques que l’envolten , que queden fixades en el paper seguint les seves pautes habituals en aquest mix de realitat i ficció, d’il·lusió i de coneixement , d’esperança estampada però amb un deix latent del pessimisme de la realitat, mantenint sempre el seu peculiar i personal idioma plàstic, envoltat de la seva depurada habilitat tècnica que encara destaca més pel migrat dels mitjans dels que disposava,

Son unes obres que de cap de les maneres poden ser considerades com a menors. Limitades en els recursos tècnics, com adormides esperant un salt a altres dimensions , els treballs de Novellas ens mostren , potser més que mai , la realitat d’un artista , que va tenir en l’home , i per tant en ell mateix , el leit-motiv de les seves lectures traspassades a la realitat d’una creació artista amb capacitat sense mides.

Una exposició que més per el record és per la constatació de la capacitat creadora d’un artista , que no ens cansarem de repetir , és cabdal per entendre la transició creativa en la nostra ciutat.

SENSACIONS PERSONALS

No vull negar que aquesta va ser una exposició molt especial per a mi. Com vaig dir públicament era del tot un honor respondre a la petició d’en Pepe de fer la presentació d’aquella mostra que ell mateix havia preparat amb cura triant els dibuixos que volia fossin exposats i retirant aquelles altres obres que ell mateix considerava menors.
Era un honor , però alhora un neguit personal en el que pertocava com enfocar la presentació.

Crec que puc dir que estic satisfet de com va sortit tot , i les veus que m’han arribat totes apunten al cantó positiu fet que agraeixo , ja que com també vaig dir , m’hauria agradat que fos la millor presentació de la meva vida.

El que està clar és que vaig parlar amb l’emoció i amb el cor, però també amb el bagatge del coneixement de l’obra i la trajectòria de l’artista , cercant el punt mig entre l’artista , l’home i l’amic. No sé si ho vaig aconseguir , però la persona que més m’estima , més em coneix i més crítica és amb mi , amb va dir que a n’en Pepe li hauria agradat molt, i aquest és per a mi el millor dels elogis.

SENSACIONS SOCIALS

Hi era tot Mataró. Amb això està dit tot. El mon de l’art va trencar per un dia les capelletes per acostar-se a veure a l’artista. La gent del carrer , les associacions , els amics , la gent de la cultura , les entitats importants i les menys importants ... , hom va voler donar la força de l’enyor en la comunió que sempre significa veure i viure una exposició. I el treball de Novellas va resplandir més que mai.
Penso que amb tot el que està succeint aquests dies , alguns comencen a donar-se compte de la frase que em vaig cansar de repetir a tort i a dret fa un parell de setmanes: “La ciutat encara no sap el que ha perdut amb la mort de Novellas”. M’agradaria pensar que ara comencen a entendre-ho.

Qui potser no ho ha entès son algunes de les significades absències a l’acte. Governar diuen que és prendre decisions , i una d’elles es saber escollir l’acte al que cal assistir quan un té l’agenda plena .
La pocs presència de polítics de tots els colors , en especial el fet de Baron que va arribar tard , demostra el nul valor que segueixen donant a la cultura , i en aquest cas no valen excuses de mal pagador , ja que l’acte estava anunciat fa més d’un mes i mig abans.

Baron va escollir assistir a la inauguració d’una exposició en homenatge a Rafael Estrany que se celebrava a Llavaneres. Com alcalde de Mataró li tocava estar aquí i no allà , i el que també li tocaria es preguntar-se com es possible que a Llavaneres es faci homenatge a Estrany en el 50 aniversari de la seva mort i a Mataró , on va mantenir els tresors artístic en el temps de la guerra , on va crear el museu Municipal i a més el va vestir amb bona part dels tresors dels que disposa , com per exemple els gravats de Goya , encara ningú hagi obert la boca per fer-li recordança.

En el que a mi pertoca constatar també que cap dels tres membres que manté a l’IMAC el partit al que vaig votar , és a dir el PSC, que porten els noms d’Ivan Pera , Xesco Gomar i Anna Bruguera eren presents a l’acte. Si no assiteixen en actes com aquest , com es possible que pretenguin representar-nos?. Que pleguin ja.

REPÒS

Superades les emocions crec que ara cal un temps de calma , repòs i sedimentació d’idees , abans de tornar a la lluita.

Em sembla molt bé que en Pepe tingui el seu nom en el nomenclàtor de la ciutat , encara que repeteixo crec que el PSC hauria de retirar la seva proposta i deixar que sigui la gent de l’Art , i en aquest cas , la del Llimoner qui la faci avinent a tot el consistori per que així s’hi puguin afegir la resta de partits.
Però ara , en aquest obligat descans caldrà començar a reflexionar i refilar idees de futur. D’entre ells dues de fonamentals , preparar una antològica i retornar l’escultura de Machado al seu lloc original.

Cal preparar una antològica be feta que podria servir per recordar a l’artista en el Primer aniversari de la seva mort. Una antològica organitzada amb l’Ajuntament al capdavant però sense oblidar a la Caixa Laietana o la sala Lolette Comas , lloc on es va haver d’aixoplugar l’artista per poder exposar ja que malgrat les seves peticions , l’Ajuntament li va girar l’esquena en els darrers disset anys.

Cal retornar l’escultura de Machado al lloc per el que va ser creada , i abandonar així el clot on es troba abandonada , tot recordant que el trasllat va ser sempre rebutjat per l’artista i es va fer a contracor. (En cas de dubtes consultar a Manuel Mas que va ser qui va fer l’encàrrec i el va viure en primera persona , encara que el seu blog i en un post de fa pocs dies , ja ho deixava del tot clar).

PREMSA

En el meu darrer post , en Cugat Comas afageix un comentari que agraeixo , tot dirigint-me cap a l’article d’en Jaume Calsapeu en relació al seu gran amic Pepe Novellas.
En Jaume , gran escriptor, amant de l’art i amic personal de Novellas ens ofereix una nova mirada sobre l’artista que jo també us aconsello amb tot plaer.

http://www.totmataro.cat/portal//index.php?option=com_content&task=view&id=86900&Itemid=110

PS.- D'aquest post s'ha esborrat un comentari que em feia adonar d'un lapsus linguae.
Esborrar un comentari d'aquest tipus que en res modifica el pensament del post no és demostratiu de la meva suposada mala baba ni animadversió cap una persona , que no la tinc.
El que si serveix per demostrar una manca de valentia és fer aquests comentaris sota l'anonimat.
Si el signant dels mateixos s'identifica jo no tinc cap problema en que el mateix aparegui en el post.
Per cert , i per curiosos de l'enrenou , el meu lapsus linguae era colocar a Ana Barrera com a membre de l'IMAC en comptes d'Anna Bruguera que és el que ocupa el càrrec. Com veieu , un signe d'inquina personal fora de mides.

(fotos de R.Gallofre del capgròs.com)