LA FREDOR DEL BON FER. ARTIGAS PLANAS

Joan Artigas Planas l’escultor vilassarenc , de Dalt  per puntualitzar adequadament, no acostuma a realitzar exposicions en el seu entorn més proper. El seu èxit a centre Europa i la seva dedicació professional a la docència , on cal remarcar els seus alumnes estan extasiats amb ell, no li deixen massa temps per l’exposició propera , íntima, i al meu entendre més exigent en el personal, que no pas la comercial en qualsevol espai d’aquesta Europa que tan sovinteja.

Ara les sales del Museu arxiu de Llavaneres , a Can Caralt, acullen un bon grapat dels seus treballs en una exposició sots titulada ”10 anys d’escultures” que ens permeten ampliar la mirada sobre el seu fer i ens endinsen en la formalitat d’aquest escultor. I dic formalitat i dic escultor ja que ambdues paraules son les que ens poden servir com eixos per veure i jutjar el seu treball , en una exposició que agrada sense apassionar i que deixa un cer regust a fredor en acabar la visita.

Artigasplanas juga l’ambivalència amb la conjunció d’unes bases estructurals de tipus arquitectònic , realitzades amb gràcia i equilibri i el toc actual que dona l’acer oxidat. Unes estructures que li serveixen no tan sols de suport físic ans també conceptual i en les que dipositarà la seva sempiterna figura femenina que és la que acaba donant ritme a la peça per un costat i sentit ideològic per l’altre. Una figura de bronze policromat que jugant amb l’espai vol generar la suficient càrrega reflexiva per que l’obra no sigui tan sols un treball figuratiu i vagi un pas més enllà.

Certament no erra Artigasplanas  en el plantejament. Escultor d’ofici, domina els equilibris i els tempos i això li permet ajustar els seus treballs a les intencions desitjades, però hi ha un punt que no acaba d’assolir com ho és el comunicatiu i llavors s’esberla l’entramat ja que si en l’art falla la comunicació, l’èxit és impossible.

I falla ja que si individualment el seu treball funciona, quan es pot observar en la globalitat veiem un ritme repetitiu i cansí. Una sola resposta , ampliada en tots els possibles registres , però en essència un sols camí. Un camí molt ben fet, però esdevingut en certa manera burocràtic en la seva constant repetició. Un camí, a més a més, dirigit vers una comercialitat d’un públic exigent en la forma , però acomodatici amb el fons.

Si a això hi afegim el fet de que la mostra és pretesament un recull de deu anys i per tant el camí evolutiu mostrat és del tot minsa i principalment que la seva idea no és pas original i sí molt mimètica a la que portà a l’èxit allà en els noranta a Josep Bofill, hem d’entendre que aquesta és una mostra perfectament demostrativa d’una gran qualitat d’ofici escultòric però molt lleu en el concepte artístic d’un bon escultor amb més que suficients vímets com per trencar aquesta postura certament acomodatícia, i explotar amb la força d’uns nous conceptes i una nova mirada.

Artigasplanas un escultor que ara ens ofereix la fredor del seu bon fer i del que ben aviat desitjaríem veure el calor d’una mirada més passional.

QUID EST USQUE. MANUEL PRIETO

Sempre s’ha dit, i crec que amb raó, que el millor per visitar una exposició és en entrar intentar copsar la globalitat de la mateixa , com si l’estiguéssim flairant, per a continuació entrar en el detall de la mirada individualitzada. Si hi ha un lloc en el que la realització d’aquesta prèvia és pot realitzar de manera ben escaient , aquest és la sala del col·legi d’Aparelladors. Les escales que serveixen per arribar a l’àmbit expositiu semi soterrat donen una perfecta visió del conjunt i ens permet sentir aquest global.

Si fem aquest exercici en el cas que avui ens ocupa de l’exposició de Manuel Prieto ens trobarem , sens cap mena de dubtes , davant una visió gens engrescadora provocada a vol ras per el pèssim muntatge de la mostra degut al sobre excés de peces presentades que depassa amplament fins i tot els límits habituals en un afeccionat debutant. Un excés que fàcilment es pot quantificar en la meitat del presentat i que acompanyat de la sobresaturació cromàtica del treball de l’artista provoca un sentiment d’enfarfegament que convida més a defugir de la visita que no pas a prestar-li l’atenció deguda.

Un col·lapse quantitatiu que no sols perjudica al global ans també a la individualitat ja que Prieto també ha optat en aquest cas per una sobresaturació textural, cromàtica i fins i tot conceptual, el que converteix les seves peces en un veritable garbuix, el que dificulta el sentiment espaial i de profunditats precises per a una obra d’aquest tipus i en especial en el sentit comunicatiu que crec pretén l’artista.

Prieto és un veritable dominador de la serigrafia i altres arts de caire gràfic. Allà i en els conceptes que en ell diposita , es mou com peix en l’aigua i aconsegueix uns resultats molt reeixits, però està clar que fer cap-i-tomba del que un domina per endinsar-se en aventures , en aquest cas “espacials” , amb una renúncia quasi total al que millor un sap fer, sols pot donar com a resultat final una fluixa exposició que penso seria millor no haver presentat.

Malgrat això crec que encara hi ha una solució. Caldria fer una tria estricte , recolzar-se en les set o vuit peces perfectament defensables, donar-lis espai, amplitud, treure-les de la cuirassa que les envolta i a bon segur ens trobaríem amb un exposició amb els suficients vímets com per fer-li una ullada. Aposta agosarada , el refer una expo després d’inaugurada?. A bon segur. Però molt millor que mantenir una exposició que fa més mal que bé a un autor digníssim com ho és en Manuel Prieto.

EL DESIG DE LA MIRADA. CRISTINA VILLA

La fotografia ha assolit ja el nivell de gran art. La seva entrada a les col·leccions i museus, la seva participació en totes les fires internacionals d’art etz, la col·loca en un lloc capdavanter de la creació artística que a més s’amplifica en la lectura sinèrgica que li dona l’art emergent que l’empra per a moltes situacions.

Aquest fet però comporta també un element negatiu que s’ha de centrar en la tecnologia i la popularitat. El fet de que tots som eternament fotògrafs degut a aquest artilugi que abans servia per establir comunicacions telefòniques i que ara serveix per a molt més i que en diem “mòbil” , ha convertit en teòric artista a qualsevol ciutadà que en tot moment pot crear un “fet” teòricament artístic que a més a més , per la circumstància sort pot assolir un nivell de teòrica qualitat prou remarcable.

Això per no parlar de la tecnologia pròpiament dita que permet en el seu ús variar del tot la realitat fotogràfica per convertir-la en una realitat inventada amb tot el molt que aquest pot servir d’element artístic creatiu.

Aquesta reflexió global que penso s’acosta prou a la realitat i que és abastament perjudicial per els conreadors de l’art fotogràfic, sols pot salvar-se i recuperar-se mitjançant el bon treball dels professionals que a més de marcar distàncies, demostren al públic en general que entre art i “poble pla” ( entre el que em trobo) hi ha una distància abismal.

Justament en aquest camí està l’argentonina Cristina Villa que en la seva exposició a l’espai Capgròs marca clarament els tempos de la dignificació fotogràfica alhora que ens demostra amb senzillesa quin ha de ser el concepte creatiu que va molt més enllà de la tècnica i la seva evolució.

I és que el treball de C.Villa l’englobem en el camp fotogràfic ja que aquest és la tècnica i el suport que empra però queda clar que el seu caminar va molt més enllà. Cristina Villa es mou en la recerca d’un equilibri de formes que molt bé es podria considerar perfectament que pertany al camp pictòric. I és que Villa, fotògrafa de fer i essència, entén perfectament el concepte de la tècnica com mitjà i no finalitat i ja li sembla bé.

D’aquí les seves investigacions tècniques amb tintes, colors , líquids i dissolvents per anar confegint formes mòbils que es construeixen i destrueixen en la seva modificació, i sols en un termini de temps de nivell micromètric, per aconseguir mitjançant la rapidesa fotogràfica aquest impossible , com ho és deturar el temps i convertir en fix i ingràvida aquella imatge de tal mínima durada.

Si a això i afegim l’habilitat en traspassar la imatge a un suport tèxtil a modus i manera d’una lectura plàstica ens trobarem davant d’una exposició en la que flirtegen en l’aposta conceptual forma i fons per assolir un resultat final que depassa el trompe l’oeil per afermar-se en la integritat d’una obra d’art rotunda i absoluta en la que les intencions ens parlen d’una sensibilitat creativa d’alt nivell, a la que a més a més sap adjuntar un component comunicatiu de gran alçaria.

Per això és ben fàcil recomanar aquesta exposició . Fons i forma, tècnica i concepte , es donen la mà per donar com a fruit una comunicació intensa i directa que diu molt de l’artista protagonista. I remarquen això, d’artista . Dir-li fotògrafa seria quedar-nos en un embolcall tècnic que ella ja fa temps ha depassat.

Felicitats.

(les fotografies , extretes del web de l'artista , podrien no formar part de l'exposició)

  

INSULT PERMANENT

Com si fos un mantra diari, em queixo de manera pública del menysteniment que té Cultura envers la plàstica en general i molt especialment la dels artistes locals de qui fa burla i riota diària.

Aquests dies hem parlat de la burda profanació del record del sant Pere més Alt a ca L’Arenas i quan encara ho estem digerint apareix l’agenda cultural del proper mes de març i quan cercàvem il·lusionats la mostra Tempus Fugit que crèiem de manera ben ferma era una mostra important per a la ciutat, tant per a la qualitat de l’obra presentada com per el nexe que significava entre l’art local, la Nau Gaudí i el Museu Bassat, va i la trobem arraconada sense ni dir els noms dels protagonistes , no fos cas que la qualitat dels mateixos fos esquer per anar-la a visitar. Però això sí, la mostra d’instruments didàctics del Museu i la mostra de Can Palauet, protagonitzada per Laia Martí Puig i Cori Mercadé, mereix estar entre els destacats , amb foto a color.

I ja que parlem de fotos a color , en un capçal de columna fora de context apareix una foto d’una obra i anuncia “Tempus fugit”. D’ella no s’indica l’autor , tal i com pertoca legalment, però és fàcil veure que és de Ricard Jordà i és una obra que ni està en la selecció ni mai ha estat en la prèvia. La foto ha estat robada del catàleg de l’exposició del capgròs i òbviament no és fa ressò de cap referència i molt menys de l’autor de la mateixa. Visca la legalitat i l’ètica que es gasta cultura. I a més a més com pot anunciar una expo a la que no pertany?. De boixos.

I si anem al weeb a veiam si allà les coses pinten millor l’emprenyamenta augmenta. Es destaquen els actes d’un cantó (l’oficialista contemporani) mentre s’amaguen els pocs de la resta de que es fa esmen i s’arriba al desideratum quan ens trobem que s’aconsella la visita a l’exposició actual al Museu de l’Exili de Pep Dardanyà que va tenir relació amb Mataró ja que va ser director professional ( i molt ben pagat per cert) de Can Xalant però que actualment no té lligam amb la ciutat però evidentment ni s’anomena, per ex., l’exposició de la mataronina Marta Durán a la Galeria Comas. I remarco aquest exemple ja que hi va haver-hi queixa formal i pública al regidor de Cultura que es va comprometre a solucionar-ho (l’alcalde i un nodrit grup d’artistes en son testimonis) i òbviament no s’ha fet res.

Per això no accepto de cap de les maneres l’excusa de la casualitat. Aquí hi ha una evident i permanent mala intenció. I ja n’hi ha prou. Això cada vegada s’assembla més al cas del futbol que quan hi ha incidents sempre s’acaba dient que és un grup minoritari que no representa a l’afició. Doncs no, ja n’hi ha prou del maltracte a la plàstica per part de Cultura i hi ha dos noms que en son clarament responsables: Quim Fernández i Joan Mora. És hora d’explicar-se i de disculpar-se. I no pas amb mi i sí amb els artistes.

(La imatge correspon al detall d'una obra de Miquel Arnau de la meva col·lecció particular)

ESPAI D’ART. MARGA VIZA

Cada quinzena tinc a bé recomanar-vos una mirada a “Espai d’art” de m1tv. Ho faig en el convenciment que el que diuen els artistes convidats paga la pena de ser escoltat i motivarà l’atenció d’una exposició, trajectòria o fer.

Avui però la convidada és més intensa i especial ja que penso que la protagonista paga , i molt, la pena. Ella és ni més ni menys que Marga Viza, directora de Cultura de la Fundació Catalunya – La Pedrera. És a dir no tan sols la responsable directa de tan noble edifici , ans també la responsable de les exposicions que allà s’hi realitzen així com de tots els actes que en aquells magnífics espais i tenen aixopluc. 

Però a més a més Marga Viza és mataronina de soca-rel i maresmenca de vida ja que resideix per matrimoni a Premià.

Sigui com sigui us puc ben assegurar que avuí la visita a l’espai és obligat per la magnífica lliçó d’art , cultura i Gaudí que ens ofereix Marga Viza , que ens va honrar i honorar amb la seva visita i el seu protagonisme. No us ho perdeu.

TEMPUS FUGIT

Aquells que tenen el costum de seguir-me en les xarxes socials han vist que de fa unes setmanes i de forma més o menys continuada van apareixen fotografies meves amb diversos artistes mataronins realitzades en els seus estudis dels que també en desvetllem algú que altre secret. Mica en mica hem anat parlant d’un projecte que ara toca desvetllar en plenitud després de que ja els mitjans de comunicació se’n han fet ressò. Es tracta de “TEMPUS FUGIT”. 

Per aquells bons afeccionats que tenen bona memòria potser el títol els hi sonarà. És així ja que la passada primavera i en motiu del 30 aniversari de la revista Capgròs  em varem organitzar un tastet amb set artistes que reflexionaren en referència a la influència del pas del temps en la seva creació.

És així ja que aquest és un vell projecte. Fa molts anys vaig veure una exposició en la que un artista presentava un seguit d’obres enfrontades físicament a la mateixa mirada però d’uns anys enrere. Va ser frapant i em va fer pensar que estaria bé presentar un seguit d’artistes , que vaig quantificar en 24  en relació a les hores del dia, que ens presentessin obra de fa un temps ( vint-i-cinc anys en aquest cas) i obra actual. El projecte va ser presentat a la Caixa Laietana i al PMC sense resultats positius i després del tastet del capgròs al M|A|C essent rebutjat.

Poc abans de Nadal vaig rebre trucada de Quim Fernández ( regidor de Cultura de l’Ajuntament de Mataró) comunicant-me que disposant l’Ajuntament de l’espai de la Nau Gaudí per a projectes propis , durant els mesos d’abril, maig , i no havent-se arribat a un acord amb un projecte previst , es dirigia a mi per que en fes una proposta per ocupar l’espai, tenint molt en compte que essent membre del Consorci del Museu d’Art Contemporani de Mataró, per incompatibilitat no podia ser remunerada la meva intervenció. Valorats els pros i contres vaig decidir presentar el projecte Tempus Fugit que va ser aprovat i aquí estem.

L’exposició s’inaugurarà el proper 24 de Març i romandrà oberta fins a finals de maig i els protagonistes triats per a la mateixa son: Albert Alís, Pere Màrtir Brasó, Mariano Cabellos, Josep Manuel Calleja, Raúl Capitani, Josep Maria Codina, Rosa Codina-Esteve, Manuel Cusachs, Marta Duran, Carme Garolera, Diego Guirao, Ricard Jordà,Antoni Lleonart, Ramon Manent, Nefer, Joan Parés “Parés de Mataró”, Jordi Prats Pons, Perecoll, Tomàs Safont -Tria, Joan Serra, Josep Serra, Pep Suari, Yago Vilamanyà i Mònica Vilert., que faran reflexió del pas del temps i com aquest modifica les reflexions personals i reestructura el seu sentit creatiu.

La tria dels artistes participants a l’exposició respon a la intenció d’aplegar la diversitat creativa, en tant a estils, tècniques i tendències. No es pretén reunir als millors artistes sinó que en el seu conjunt representin millor la permanència d’aquests més de 25 anys de constant activitat creativa de la ciutat i per això en aquest sentit he cregut convenient la presència especialitzada del gravat, la fotografia i la ceràmica, al costat de les més obvies pintura i escultura. 

La selecció final crec que compleix amb escreix les intencions encara que cal puntualitzar que van ser convidats dos artistes de línia més conceptual d’avantguarda que en la seva llibertat van decidir no prendre part en el projecte.

Ara , apunt d’acabar la tria definitiva d’obres , he d’expressar la meva immensa satisfacció per el que estic convençut serà una gran exposició. Una satisfacció que comença per la col·laboració absoluta que he trobat en tots els artistes participants que a més a més han agafat la mostra com un repte i ens oferiran el millor del seu art amb , el que jo crec, importants i positives sorpreses.

Ja queda poc i òbviament haurem de parlar-ne més però us convido ja a reservar dia i hora per fer-nos costat en la inauguració. Penso serà una mostra important en el qualitatiu però de més que importants lectures com han de ser la històrica i la de la potència de la sempre menystinguda plàstica que aquí llençarà un crit silent reclamant aquell espai que des de fa anys se li nega en l’entorn públic.

O sigui que ja ho sabeu. El dimarts 24 de març a 2/4 de vuit del vespre us esperem a la Nau Gaudí. Ens plauria molt que fos un dia i una fita important per a la plàstica mataronina. Per nosaltres i per els artistes , no quedarà. No us ho podeu perdre.

CA L’ARENAS . UNA MENYSTENIDORA MIRADA AL SANT PERE MÉS ALT

El passat divendres es va inaugurar el segon torn de la temporada actual d’exposicions de ca l’Arenas que òbviament ha de merèixer els oportuns comentaris crítics i dels que com a prèvia sols direm que manté el to colateral del fet local mantenint l’absència absoluta del fer dels seus artistes.  Avui però , i amb caràcter d’urgència , crec que hem de parlar de la malifeta insultant envers l’esdeveniment més mític de la història moderna de l’art local, com ho és el Sant Pere més Alt.

Si algun dia s’escriu la història de l’art local dels anys democràtics és obvi que haurà de començar per anomenar  i explicar en el possible,  el que va ser el Sant Pere més Alt, un esdeveniment expositiu al carrer , de ben curta volada doncs sols va tenir tres edicions, però que va servir per ajuntar creadors de tota mena , - avui per ex. seria del tot impossible -, i crear un microclima artístic en el que tan valuosa era la crítica social com la mirada paisatgística més tradicional. Un micro clima que s’estengué per la ciutat i que la convertí en un fenomen social.

Ara a l’entorn d’aquesta falsedat històrica en que estan esdevenint les exposicions de ca l’Arenas arriba l’hora de parlar del Sant Pere més Alt i és difícil fer-ho de manera menys menystenidora com s’ha fet, arribant quasi a la mofa , befa i escarni.

Per aconseguir-ho s’ha cercat la sala més petita del casalot, s’omple d’una fotografia gens escaient d’un munt d’escolars que no reflecteix en res, ans el contrari, el caràcter intel·lectual de la mostra. S’hi afegeixen quatre cartells i quatre obres de poc nivell i ho amanim amb quatre frases esfilagarsades amb les que és impossible comprendre el veritable sentit de l’esdeveniment. És a dir, fullaraca per no dir que no es diu res.

Mentre , curiosament , a l’espai del costat es realitza una acurada mirada a “Per Matar-ho” , acció realitzada al Museu a l’any 1976, amb una relectura escaient realitzada amb mitjans suficients. Uns mitjans que s’ha escatimat fins a la garreperia en el cas del sant Pere més Alt, amb la curiositat afegida de renunciar a disposar de material important que va ser ofert per a l’exposició , oferta acceptada per el regidor que donà les oportunes ordres que després no s’han dut a terme malgrat una reiteració en l’avís per part del cedent.

És per això que vist el vist sols queda exigir a Ca l’Arenas que clausuri aquesta sala. Que ja n’hi ha prou d’insultar la història de l’art local i a més fer-ho en la que havia de ser la seva casa i de la que ha estat foragitat. Cal clausurar l’espai, cercar la documentació existent que serveixi per donar la visió real de l’esdeveniment i obrir-la de nou per fer que la ciutadania en sàpiga la seva importància  i els artistes en puguem fer-li l’oportú recordatori.

Una exposició que és incomprensible hagi esdevingut realitat i més incomprensible encara que ho hagi fet amb el suport i la signatura dels Dimarts del Llimoner que bé haurien d’explicar quin ha estat el seu paper en aquesta malaurada història, ho hauran perdut bona part del respecte que sens dubte mereixen.

PREMI PINTURA LOLET COMAS

Ja fa dies que volia parlar d’aquest nou premi de pintura que sota l’aixopluc de l galeria Lolet Comas ha aparegut a la ciutat , fet per el que nomes ens hem de congratular.

He esperat a fer-ho ja que n’esperava comunicació personalitzada i així poder explicar de la manera més escaient el mateix , però va passant el temps i ni per via professional ni per la personal m’ha arribat notícia alguna, fet que lamento ja que indica tant un difusió incorrecte de l’acte com una manca de la mínima cordialitat que un podria demanar com a bescanvi de les múltiples col·laboracions , - sempre gratuïtes -, realitzades amb la galeria. Però queda clar que les noves generacions a vegades no entenen allò de la correcció deguda en el respecte professional i en el personal. Que hi farem.

Però com que el que importa és l’art , els artistes i la ciutat, valgui recordar que per el poc que sabem paga la pena participar en aquest Premi. 1000 euros i una exposició per el guanyador i una estada de cap de setmana i una exposició en l’indret per el que hem d’anomenar “premi popular” , - sempre molt dubtós en l’atorgament-, son propostes prou importants com per que hom s’animi a prendre-hi part, amb l’afegitó de tot el bullir l’olla artística que el premi en si mateix implica.

O sigui que ja ho sabeu. Podreu trobar les bases en la mateixa galeria i encara que no quedi gens clar si hi ha jurat , qui serà , o tan sols com serà i en quin nombre , la il·lusió no s’ha de perdre. Penso sincerament que paga la pena prendre-hi part  i esperem que el resultat final sigui molt millor que el d’organització i difusió , que esperem millori , i molt, en properes edicions.

Sigui com sigui, estarem a l’aguait. I encara que us pugui semblar àcid el comentari no dubteu en prendre-hi part. Encara que errin, son bona gent. Paraula de crític.

ACADÈMIA

Era març de  2011 quan Diaz Alamà exposava a la sala del Col·legi d’Aparelladors recentment aterrat de la seva estada acadèmica a Florència. La seva exposició s’estructurava en un recull de treballs realitzats a l’acadèmia,  que en res em van interessar, i un seguit d’obres que encapçalades per un esplendorós autoretrat amb un impermeable groc que em va produir el convenciment de que estàvem davant d’un creador que podia marcar nivell. Poc després ens sorprenia amb una impressionant obra a la Torres Garcia que establia encara més la petja d’un autor que calia seguir de totes.

Ara, quatre anys més tard, i havent vist altres treball seus, arriba a exposar amb els seus alumnes a “La destil·leria” en una mostra evidentment interessant i que cal visitar i examinar a fons però que genera importants dubtes a aquells que el coneixem i el que és més important, dubtes al respecte de que si l’estricte treball que es du a terme a l’acadèmia que Diaz Alamà ha estructurat a Barcelona amb el recolzament del MEAM, és una correcta manera d’assolir el sentit creatiu i artístic. Cal dons per a un correcte anàlisi crític, separar el presentat per l’autor i per els seus alumnes/deixebles.

En el que a ell pertoca sembla que ens trobem davant un fre que quasi s’hauria de dir existencial, que limita enormement el seu fer. 

Que Díaz Alamà és un pintor fora de mides crec que hom ho té assumit. Però ser pintor implica única i exclusivament ofici, ser artista en canvi, implica un pas més i obliga a la comunicació amb l’espectador. Aquesta diferència que no és petita ans el contrari, no sembla voler ser assumida per el protagonista que s’excedeix en la recerca de l’excel·lència formal però en canvi no es mou ni un borrall en la creació de l’ambient propici per que l’espectador vagi més enllà d’una bocabadada postura davant de la perfecció que amb autoritat presenta, però que aquesta no generi cap emoció ni comunicació que és a fi de comptes del que es tracta en art.

Així ens trobem amb l’exacta repetició conceptual de la figura en vermell de la Torres García, ara reconduïda posturalment (veure imatge del flyer) però no en essència; i amb un retrat formalment impecable , molt en el concepte sorollesc de fons i àmbit , però que s’escrostona del tot per el fet del distanciament als dos elements que podrien comportar relació amb l’ànima del retratat, com ho son el bastó senyorial i la bossa del Mac Donalds. Elements que esdevenen tangencials quan en realitat son veritables signes d’identitat.

En el que pertoca als alumnes el millor està en tot allò que intenta aportar frescor i vol defugir de la rigidesa acadèmica. Saber fer molt bé les coses no tan sols és important , és essencial. Però limitar la creació a la perfecció formal i acadèmica no és un error, és una absoluta estupidesa. La tècnica sempre ha de ser mitjà i mai ha de ser finalitat , com sembla que sigui la pretensió en aquest cas.

Una mostra doncs que es magnífica en l’aparença. La perfecció domina i tot sembla establir-se en l’exactitud del cànon. Però en la segona passejada a la recerca d’un quelcom més, queda ben clar que la fredor, la manca de desig comunicatiu , l’estretor de conceptes és el que domina capant inclòs aquelles mirades que cerquen un més enllà.

Una exposició que evidentment cal visitar. Una mostra en la que cal deturar-se davant el perfeccionisme quan no la perfecció d’alguns treballs. Però una exposició que serveix per fer avinent que la clau està en l’art i no en l’ofici, i penso sincerament que Diaz Alamà ha de refer la seva presó tècnica per recuperar la comunicació creativa i amb ella dotar de nous aires a uns alumnes que tenen massa bones mans per sentir-se capats com succeeix en aquesta exposició.

Una magnífica exposició per aquells que estimen la perfecció per damunt de tots i que decebrà en part aquells que pensen que l’art és anar més enllà i que Díaz Alamà és el suficientment bon artista com per proposar-ho i aconseguir-ho.

ESPAI D’ART. JOSEP Mª GOMIS

Aquí teniu el darrer Espai d’Art de m1tv amb el protagonisme de Josep Mª Gomis, artista que està de plena actualitat tant per l’escultura de Sant Pere col·locada recentment a la basílica de Santa Maria com per la seva esplèndida exposició de dibuixos que està realitzant a l’espai capgròs.

Una entrevista que crec us plaurà i que us recomano vivament.

RAMON MANENT. ARTISTES AL SEU TALLER

Aquests dies passejant amb la Núria Poch, directora de la Col·lecció Bassat , per diferents tallers d’artistes de la ciutat , ella queda sorpresa per la qualitat artística que va trobant , però alhora per el desconeixement absolut que té envers ells. I no acaba d’entendre com l’ens de la cultura local no en parla dels mateixos, no els promociona , no s’aprofita de la seva vàlua.

Certament aquest menysteniment , tantes vegades denunciat en aquestes ratlles, és molt important , però a vegades també succeix que els artistes no saben vendre el seu producte i no el “publiciten” de modus i manera que hom sàpiga del seu fer i dels seus èxits.

Encara que en Ramon Manent no és estrictament d’aquest tipus si és cert que la magnífica exposició que inaugurà el passat cap de setmana al Palau Solterra de Torroella en el marc fotogràfic de la Fundació Vila Casas ( quasi res),està passant en l’oblit en aquesta la seva ciutat

Manent presenta una quarantena de fotografies realitzades en els tallers d’alguns dels més importants artistes de Catalunya , molts d’ells ja desapareguts. Així davant la seva màquina es despullen, i ho dic així ja que posar en l’estudi és una doble ració de nuesa en el físic i l’espiritual, autors com Tàpies, Hernández Pijuan, Ràfols Casamada, Subirachs, Guinovart , Vila Grau, Llena, Viladecans i alguns altres en una mirada intimista a l’artista i, el seu fer i el seu entorn., tot sota l’enfoc privilegiat, creatiu i didàctic d’en Ramon Manent.

Una exposició aquesta que caldrà visitar i que a més no estaria gens malament que pogués tenir parada i fonda a la nostra ciutat, i més encara si anés amb l’afegitó de la sèrie amb protagonistes locals , en el que treballa Manent i que va estar a punt de ser actualitat ara mateix.

Sigui com sigui, una exposició de mestre , retratant a mestres i presentant-nos a obres mestres. Alguna cosa a dir més enllà de recomanar amplament la visita?. Queda clar que sols queda la felicitació més intensa per arrodonir el comentari.

Vista la precària situació de la Cultura en general i de l'Art en particular, les diverses associacions, agrupacions , gremis de demés que representen la gran majoria de protagonistes de l'art han presentat aquest comunicat que per la seva importància i transcendència crec imprescindible difondre. Un comunicat que mereix una ample reflexió per part de tots aquells que d'una o altre manera ens sentim partícips de l'univers cultural i artístic.

Diu aixÍ:

COMUNICAT DE LA PLATAFORMA D’ARTS 

VISUALS DE CATALUNYA

Davant de la precària situació en què es troba el món de la cultura a Catalunya, molt especialment el sector de les arts visuals, els representants de les distintes associacions i col·lectius sotasignats hem constituït una plataforma de treball en comú, amb l’objectiu de generar propostes que donin solucions a problemàtiques que afecten artistes, xarxes de centres d’art, galeristes, crítics, comissaris i, en conseqüència, la societat catalana en general.

ENTENEM QUE:

En els darrers anys estem assistint a un procés de clara involució d’idees i valors vinculats a la cultura, que són fonamentals en les democràcies occidentals. En aquest context, s’ha utilitzat sovint la crisi econòmica per part de governs i institucions per aplicar retallades progressives que afecten el món de la cultura i, específicament, al de les arts visuals contemporànies. Un exemple molt recent és la dràstica reducció d’ajuts a les arts visuals per part del Ministerio de Cultura espanyol.

Les administracions sorgides de la transició política espanyola arrosseguen des de l’origen greus dèficits en el camp de les arts visuals, que les situen a gran distància de les pràctiques vigents en l’entorn europeu.

A Catalunya, des de fa anys, el sector de les arts visuals reclama a totes les institucions (nacionals, municipals i també museístiques) que afrontin i resolguin aquestes mancances cròniques.

Són mancances que afecten diverses qüestions, en destaquem algunes:

• El paper de l’educació artística a les escoles.
• La desconnexió entre la Universitat i els agents culturals.
• La magra i decreixent presència de l’art als mitjans de comunicació públics i privats.
• La freqüent manca de rigor en els nomenaments de directors de museus i centres d’art.
• La manca absoluta d’una política institucional d’adquisició d’art contemporani.
• La falta d’una política coherent i sostinguda pel que fa als centres d’art i fàbriques de creació en el territori i també a Barcelona.
• La insuficiència d’ajuts a la creació i a la difusió nacional i internacional.
• El desinterès en crear un marc jurídic del món de l’art homologable al d’altres estats europeus.

Les conseqüències més visibles d’aquestes mancances s’han posat de manifest cruament en l’actual crisi econòmica i han posat en perill el sistema de l’art, el seu potencial i l’aportació essencial que ha de fer a la societat, com a transmissor i difusor de la creació i del patrimoni cultural.

Encara estem lluny de destinar un 2% dels pressupostos públics a la Cultura i, a Catalunya, els ajuts a la promoció i difusió d’activitats vinculades a la creació i a les empreses culturals representen de mitjana tan sols un 1,75% del pressupost del Departament de Cultura. Aquests ajuts han baixat un 30% aquests darrers anys.

El Departament de Cultura de la Generalitat, amb qui sovint hem tractat aquestes qüestions, vol iniciar la redacció d’un pla integral del sector de les arts visuals, fet que valorem positivament, entenent que es farà amb la participació dels diferents agents del sector, que es tindran en compte els seus criteris, i que es determinaran objectius precisos que siguin compartits.

Recentment s’han obert algunes vies de col·laboració entre el Departament de Cultura, l’ICUB i algunes entitats del sector entorn de projectes concrets generats i gestionats des del sector. Considerem necessari aprofundir i ampliar aquest tipus d’iniciatives.

ENS PROPOSEM:

Endegar mecanismes de reflexió, comunicació i participació entre els diferents agents del món de les arts visuals per impulsar projectes que activin l’economia del sector, amb la col·laboració del sector públic quan sigui necessària, tot mantenint la nostra necessària actitud crítica envers les institucions sempre que calgui.

Per això volem crear una plataforma de debat entre les entitats que agrupen els diferents actors del sistema de l’art a Catalunya, per tal de:

• Dissenyar accions que relacionin veritablement l’educació i la cultura.
• Definir un marc jurídic que estimuli l’ajut privat a la creació contemporània i el suport privat a les estructures productives i expositives; així com que incentivi l’adquisició d’obres d’art contemporani.
• Proposar la creació en breu termini d’un fons d’art contemporani de caràcter públic-privat, que faci costat a la creació dels nostres artistes i assoleixi una funció prescriptora.
• Reclamar dels mitjans de comunicació, públics i privats, una major presència d’espais dedicats a la crítica i la reflexió cultural, especialment a l’art contemporani.
• Posar sobre la taula la crítica situació de molts centres públics destinats a l’art i proposar mesures correctores.

Com a primera mesura realitzarem unes Jornades de Debat el pròxim mes de maig amb l’objectiu de fer un diagnòstic, buscar solucions i aportar elements per al disseny d’un nou marc desitjable per a les arts visuals a Catalunya.

Les jornades hauran de facilitar el transvasament de coneixement especialitzat i l’intercanvi de projectes per reactivar el sector a través d’iniciatives publico-privades basades en el potencial de gestió. Voldríem també buscar solucions conjuntes a problemàtiques específiques tals com les dels espais de producció d’arts visuals, i la de la producció d’obra, que en l’actualitat comprèn qüestions molt més complexes, possibilitant nous àmbits de treball que les administracions públiques haurien de promoure, així com tractar qüestions que afecten directament al sector com són l’aplicació adequada dels Drets d’Autor o l’adopció efectiva d’un codi de bones pràctiques.

Associació Catalana de Crítics d’Art

Art Barcelona, associació de galeries

Associació d’Artistes Visuals de Catalunya

Associació Professional de la Gestió Cultural de Catalunya

Gremi de Galeries d’Art de Catalunya

Instituto de Arte Contemporáneo. Grup Catalunya

Xarxa d’Espais de Creació i Producció de Catalunya (Xarxaprod)

JOSEP Mª GOMIS. L’ ORTODÒXIA EN EL DIBUIX

Com molt bé reflexionava capgròs en la prèvia de l’exposició que Josep Mª Gomis presenta en el seu espai, si fem la pregunta de quina és l’especialitat artística en la que es mou l’artista la resposta serà , quasi de forma unànime , l’escultura. Curiosament però en les dues ocasions en que Gomis s’ha acostat per exposar a l’espai del carrer Sant Cugat ho ha fet amb el dibuix com a protagonista. Un dibuix que si en la primera ocasió servia per retre especial, personal i peculiar homenatge a les "Menines", ara esdevé homenatge al propi dibuix expressant-lo en la més absoluta de les ortodòxies.

Tal i com vaig dir en el moment de la presentació, mentre que els pintors es troben amb evidents dificultats en enfrontar-se al volum, la bidimensionalitat és en canvi del tot natural en l’escultor. Ho és ja que mentre que una pintura es pot fer absolutament a pel , una composició volumètrica precisa quasi de manera natural una prèvia dibuixada , encara que només sigui per evitar els més elementals errors de proporció i equilibri. D’aquí que no sigui gens estrany que tinguem ocasió de veure mostres de dibuix o pintura d’escultors reconeguts, com per ex succeeix a casa nostra amb noms com els de Cusachs, Perecoll o Vilamanyà.

El diferencial però del cas que ens ocupa és que pel general el dibuix de l’escultor és un dibuix essencialment volumètric. Un dibuix que incideix més en la composició espaial que no pas en l’exactitud i el rigor d’allò que en argot de poble ras en dirien “un dibuix ben fet”.

Però en Josep Mª Gomis, artista saberut i home de curiosa i potent ironia , ha volgut en aquesta ocasió donar la volta al mitjó i sorprendre’ns a tots presentant una perfecta i escaient demostració de la seva saviesa en la matèria oferint ventall perfecte de l’ortodòxia tècnica acostant-se amb elegància, capacitat, criteri i subtilitat al món del dibuix centrat en essència en la figura que és com tots sabem la mare dels ous d’aquest tema.

Des dels apunts ràpids i frescos fins a les obres volgudament més treballades l’autor va desgranant un fer estructurat essencialment en l’ortodòxia el que li permet donar aquell toc personal i particular a la seva mirada , fugint de l’academicisme més estricte amb el d’encotillat que el mateix significa.

Una obra clàssica en formes i maneres , però que vol defugir i ho aconsegueix , el sentit carrincló que tantes vegades aquest sentiment provoca, mercès a la bona aposta per la lleugeresa sense abandonar els sempre personals tocs irònics que tant permanents estan en la seva obra.

Una exposició la de Josep Mª Gomis que demostra de manera fefaent que és pot ser clàssic sense ser avorrit i que les velles estructures segueixen essent útils sempre i quan en fem l’acurada adequació en formes, maneres i conceptes. Cosa que Josep mªGomis ha aconseguit amb escreix en aquesta nova mirada a la seva particular habilitat quan defuig de la seva veritable passió artística que és , per damunt de tot i tots , l’escultura.

(les imatges han estat extretes de la xarxa)