“SEGONS MANERA” . FOTOGRAFIES DE FERRAN GIMÉNEZ

La Múndia és un espai peculiar i molt interessant que ha nascut fa poc a Mataró. A vegades no t’assabentes de que hi fan, ja que com que no son professionals de la difusió, no tenen establerta una definida política de publicitat dels seus actes, però sempre tenen aquella persona que veient que no es parla de la seva activitat a on tocaria, fa l’avís particular. Així ha succeït amb el cas de l’exposició de fotografiés de Ferran Giménez que ara ocupa el seus espais.

Ferran Giménez (Barcelona 1955) va estudiar pintura a la Massana, Litografia a Llotja i es gradua en Art i disseny a la UAB i ha estat responsable de diferents projectes a la Massana. Actualment el seu treball es centra en la fotografia que mitjançant l’ús de les tecnologies actuals, generen la possibilitat de crear noves imatges, tal i com s’indica en el seu espai web.

Avui a la Mundia presenta aquestes esplèndides imatges en una exposició que et sona a poc i que et permet albirar la gran capacitat de l’artista. En la mostra, ens presenta un bon seguit d’imatges treballades en el visual i molt especialment en el gràfic que converteix les seves  fotografies en unes , diguem-ne obres artístiques gràfiques, de gran qualitat i bellesa que mereixen l’aplaudiment tancat de tot aquell que estimi l’art, en qualsevol de les seves façanes.

Evidentment, la fotografia no està en l’àmbit dels meus coneixements professionals, però sí la visió plàstica de les mateixes, i he de dir que les  obres de Ferran Giménez assoleixen un nivell  de comunicació i qualitat , d’alta densitat. I que òbviament la visita a la mostra és d’oblidada visita,- queda sols una setmana-, i que en ella us trobareu submergits en un sense  fi d’imputs, combinacions cromàtiques i  detalls purament plàstics, que us plauran intensament i que en poden motivar per capficar-nos en el magnífic i esplèndid bat-i-bull que genera Ferran Giménez amb els seus treballs.

Mostar d’interessant i quasi obligada visita.

 

"Segons Manera". Ferran Giménez

La Múndia. Mataró

De finals de gener fins al 23 de febrer de 2024

 

 

LIGHTFLOW.- ELISA SCHAAR

Aquest mes de febrer el Museu Arxiu de Llavaneres presenta l’exposició “Ligthflow” de l’artista Elisa Schaar, artista alemanya resident al nostre país i que ja havia exposat en els nostres contrades tant a l’espai capgròs com a la sala del Casal, i ara fa el tomb presentant-se a la sala del Museu de Llavaneres, on exposa la el seu fer que segons ella  “... reflexiona sobre la intersecció de la tecnologia digital i la humanitat i per damunt de tot reflexa la seva percepció personal del món dels algoritmes per una part i per l’altre la seva resposta als reptes polifacètics que tenim cada un de nosaltres” (sic)

El Museu Arxiu de Llavaneres és una sala emblemàtica a la comarca per la qualitat de les exposicions que realitza, però òbviament també té el seu fracàs anual, que cal quasi sempre disculpar. Aquest 2025 l’error ha arribat ben aviat ja que la mostra que ens presenta aquest mes amb el protagonisme de Elisa Schaar és totalment inacceptable per no assolir , i per molt, el nivell habitual de les exposicions que habitualment presenta.

L’artista alemanya , resident a Caldetes, habitual de les col·lectives de Sant Lluc,  exposà el 2016 a l’espai capgròs amb una mostra d’una línea d’abstracció cromàtica d’una certa bellesa però que moltes vegades queia en l’accent i llavors  s’esmunyia en un decorativisme  de poca potència, fet que es repetia en la mostra que presentà al casal Aliança l’any següent.

Esperàvem ara veure-la ja lliure dels encontillaments anteriors i llençada per uns camins de llibertat compositiva i el resultat ha estat just el contrari. Schaar es troba en un camí obturat i complexe. En un full que s’ofereix parell al catàleg ens parla  de la “llum interna” i de reflexions personals ben llunyanes al  fer artístic i que poca relació tenen per a l’espectador quan es troba davant les seves obres treballades pel general amb un cromatisme agut i accentuat que ajudat per la mala tècnica  pictòrica , converteix els treballs en obres “modernes” d’una botiga de mobles de poc nivell. 

De tot el presentat sols es salva l’abstracció que presideix la mostra i encapçala aquest escrit, que té una certa gràcia compositiva, però sense ser una peça d’alt interès, i també unes poques peces de mida petita que ocupen el lateral de la sala.

Imatge del Sant Lluc  de 2017

La resta és absolutament decebedor i no té el nivell per ser presentat en aquesta sala. Des del conjunt de peces petites, abstraccions  disbauxades i sense gràcia, amb cromatismes accentuats i amb greus problemes tècnics i compositius, fins al tríptic de peces de mida gran, que està presidit i encapçalat per la peça que Schaar va presentar a la col·lectiva de Sant Lluc de 2017, és a dir de fa quasi vuit anys. I si en vuit anys encara l’autora creu que ha de ser present en la seva més important exposició, vol dir que el progrés i la millora no han reeixit.

El pitjor és que d’aqui un parell de mesos té exposició programada a Aparelladors, fet del tot inacceptable per la proximitat de temps i per que en condicions normals és impossible la millora i estarem davant del mateix camí.

Resumint relliscada profunda del Museu de Llavaneres amb aquesta exposició inadequada per a ells i per a l’autora.

Lightflow. Elisa Schaar

Museu Arxiu de Llavaneres

Del 7 de febrer al 2 de març de 2025

COL·LECCIÓ BASSAT. OBRES DEL SEGLE XXI (III)

 

Marta Fàbregas (Barcelona, 1974) és una fotògrafa que ha sabut trobar l’encaix entre la seva passió tècnica (la fotografia) i la seva narració visual, exercida al voltant de la dona i el seu paper silenciat per la història. En aquesta exposició  ens presenta quatre peces en les que mostra les seves intencions mitjançant uns treballs fotogràfics que amb la seva atracció criden la nostra atenció i neguitegen els nostres pensaments.

Pep Guererro (Port de Sóller, 1966) és un artista curiós. Ha creat una mena de marca pròpia en la que la barreja estilística conceptual i de mirades, creant un nou idioma plàstic, que conjuga al pop i al kitch, i confon a l’espectador en aquesta barreja conceptual entre antic i modern. Malgrat el seu atractius visual, al meu entendre és del més fluix de tota la mostra.

Mrs Toolip ( Auckland, Nova Zelanda , 1990) es presenta amb una gegantina obra de 4 metre de llarg , que essent la més gran de l’exposició és , al meu entendre, la pitjor. Obra decorativa per il·luminar un gran hall, una gran sala, però que si la despulles de la seva magnificència espectacular, no et queda gran cosa. Simple habilitat comercial, en grau molt alt.

Chamo San (Barcelona, 1987) és un artista que treballa principalment en el camp publicitari on ha gestat plàsticament marques per a Damm, La Liga, Seat, Nike i altres de primer nivell. La seva obra, plenament il·lustrativa , es jove i desimbolta, però encara amb molt camí per córrer. Cosa que se li nota en la comparança amb els artistes que conformen la mostra.

El veneçolà Roger Sanguino ( Maracay, 1968). És una de les gran estrelles de la mostra. Artista molt desconegut per les nostres contrades, ens demostra amb aquestes peces la seva gran qualitat tècnica i compositiva. Els seus retrats, molt destrament tractats, amb l’afegitó de les estructures pseudo geomètriques que els envolten, generen un interrogant neguitós per a l’espectador que es submergeix profundament en el treball presentat. Del millor de la mostra .

La xilena Isidora Villarino (Santiago de Xile, 1986) és una artista en la que la translació de l’arquitectura i l’espai urbà és essencial per expressar el seus sentiments humanístics.  Amb l’obra “Façana Continua”, un espectacular llapis sobre paper amb pigment, ens corprèn amb la solitud d’un paisatge viscut per ella i per tots nosaltres. Molt interessant.

El darrer artista d’aquesta exposició és Miguel Zapata (Cuenca 1940 – Madrid 2014) és el més veterà artista de l’exposició i alhora  un gran desconegut ja que havent efectuat bàsicament la seva carrera als EEUU , especialment a Texas, i  havent exposat una sola vegada a Barcelona, el seu fer és desconegut dels afeccionats. Aquí se’ns ofereixen quatre importants peces, dos de mida gran , al costat de dos treballs preparatoris de les mateixes que alhora de mostrar la seva qualitat ens ensenyen la relectura actual de peces d’ordre bàsicament clàssic que en les seves mans assoleixen la més vigent de les actualitats.

Una exposició , aquesta número tretze  de la col·lecció Bassat , que ens sorprèn gratíssimament i ens prepara per el dubte de qui tindrà el protagonisme en la propera mostra d’aquest magnífic repàs artístic del que hem pogut anar gaudint.

Exposició que mereix una atenta visita

 

Col·lecció Bassat . Obres del segle XXI (III)

Nau Gaudí. Mataró

Del 23 de gener al 21 de setembre de 2025.

 

COL·LECCIÓ BASSAT. OBRES DEL SEGLE XXI (II)

Hugo Alonso (Sòria 1983) ens ofereix una magnífica peça que sembla una fotografia quan és un acrílic. Amb ella ens acosta a la solitud i ens mostra la seva capacitat de generar emocions, capacitat que li va permetre ser convidat per el New York Times Magazine per il·lustrar fa pocs anys una portada de la seva revista. Molt bon treball.

Mariana Álvarez (Almendralejo 1963) és una autora que entén l’art com a una eina social. Es dedica bàsicament a plasmar escenes quotidianes amb el protagonisme humà que ens reporten a altres terres quan potser son dels nostres barris i les nostres ciutats. Molt interessant.

Francesc Artigau ( Barcelona 1940), és juntament amb Miguel Zapata, l’artista més veterà de l’exposició , en la que es presenta amb quatre magnífiques peces que semblen realitzades per un jove d’esperit. La seva habilitat tècnica, juntament amb la seva capacitat compositiva ens ofereixen quatre treballs de gran qualitat entre els que cal destacar  l’habilitat cromàtica de “Danae” i la compositiva , tan tècnica com conceptual, de “Diumenge al matí al SandwiChez”, obra que esdevé una de les millors de l’exposició.

L’obra de Diego Benéitez  “La suavidad de la carícia” és una de les més sorprenents de l’exposició. A primer cop d’ull es tracta simplement d’una composició cromàtica d’una intensitat cromàtica potent que genera una serena bellesa, Però en apropar-se un pot observar com la zona horitzontal central és en realitat el perfil d’una ciutat el que capgira del tot el sentit i el sentiment de la mateixa. Com ell mateix diu : L’art té la missió d’envair l’espai que deixa en l’ànima, aquell misteri que fa que les representacions pictòriques transcendeixin al record. Peça molt interessant.

 

Jesús Bordas (Montcada i Reixac 1969), és a bon segur l’artista més “curiós” de tota l’exposició. Llicenciat en Belles Arts, amb una trajectòria dispersa (analista de laboratori, conserge, professor de secundaria) actualment és policia a la ciutat de Barcelona. La seva obra , de gran atractiu visual, es realitzada allà prima d’execució ràpida mitjançant la superposició de capes de pintures de diferents natures amb pigments diversos que interactuen entre ells. Peça llaminera que demostra les variades inquietuds del seu autor.

Marisa Cruz ( Madrid 1947) ens ofereix una peça del seu estil habitual, aquell que fa relectura actual d’obres del renaixement . Ho fa amb un respecte absolut en la mirada i en la transcendència , alhora que aconsegueix amb el seu domini tècnic, una perfecta translació de l’obra i els personatges d’altres segle convertint-los en obres plenament actuals. Molt interessant.

Encara que per a molts sigui una artista desconeguda, Mònica Dixon es coneguda a Mataró ja que en l’any 2017 va aconseguir  el primer premi de la Biennal Torres García amb una profunda obra , perspectiva de volums interiors que remarcava el crit de silenci i solitud  que ara de nou ens mostra . En les quatre peces presents en l’exposició, que parteixen  d’una mirada ben diferent, fa evident la seva teoria plàstica de mostrar l’espai , no com una simple construcció o buit, sinó com a presència. Un objectiu comú, amb les dues cares, la de la foscor ( biennal) o la de l’espai obert (com en aquest cas).

COL·LECCIÓ BASSAT. OBRES DEL SEGLE XX

 

El dia 23 de gener s’inaugurava a la Nau Gaudí , l’exposició de la Col·lecció Bassat que aplega a obres figuratives que pertanyen a aquest segle XXI. Amb aquesta exposició que assoleix la nombre tretze de la col·lecció Bassat, s’arrodoneix la mirada a la col·lecció , el que obre un neguit sobre el que pot ser exposat en un futur, encara que coneixedors del concepte de la mateixa queda clar que encara queden moltes possible mirades, amb el que crec no cal preocupar-se per un futur immediat.

Quan uns dies abans m’arribava la invitació a la inauguració, vaig, primer de tot, fer lectura detallada  dels artistes que la composaven, i veient  que fora dels artistes locals, de la resta sols en coneixia una molt petita part, em motivà a cercar informació des mateixos. Una simple mirada  a Google em va permetre albirar un nivell remarcable que es va fer evident en la mirada a les quaranta-sis  obres que conformen aquest exposició, que sense ser una de les grans si supera a l’anterior en el que pertoca al presentat i ofereix una mirada ben correcta de la realitat de la “pintura figurativa” actual.

La mostra es dedicada doncs en aquesta ocasió  a l’art figuratiu col·locant en aquest calaix tot allò que segons el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans , queda englobat per l’art que s’expressa mitjançant la representació o la interpretació de realitats externes i concretes. Tal i com s’explica en el catàleg de la mostra, les quaranta sis obres que pertanyen a divuit artistes, sis d’ells dones, ens mostren la vigència de la interpretació de realitat externes i concretes al segle XXI i com son de diverses i confluents les maneres d’arribar-hi.

D’entre aquest 18 artistes tres d’ells son mataronins ( Ricard Jordà, Jordi Prat Pons i Perecoll) i un de la comarca ( Didier Lourenço) mentre que els altres son de la resta del país i de Nova Zelanda, Veneçuela, i els EEUU. Confegeixen entre tots una bigarrada i complexa mostra que podent convertir-se en un veritable calaix de sastre per la seva diversitat estilística i conceptual, assoleix una rara i dispersa dignitat per la qualitat del presentat que emergeix en la seva individualitat en l’entorn dispers i bigarrat que els agrupa, el que permet trobar-hi aquell estil o obra que més coincideixi amb el nostre pensament plàstic, i a més fer-ho d’una manera satisfactòria en l’entorn d’aqueta ample diversitat.

Ricard Jordà

Començant l’anàlisi individualitzat per els artistes més propers. Així de Ricard Jordà (Mataró 1943) ens presenta  dues composicions mitjanes en la que fa patent el seu domini de les segones lectures amb l’existència de materials diversos  que conviden a la reflexió, que esdevé obligatòria front el seu muntatge de quasi sis metres de llarg, en el que l’artista ens presenta el seu neguit vital i aglutina moltes de les reflexions que ha realitzat en el seu més de mig segle de vida creativa i expositiva.

Didier Lourenço

Del malaurat Didier Lourenço (Premià de Mar 1968 – 2023), que ens deixà fa ara dues temporades, podem gaudir ara amb la seva gegantina peça “El lladre de bicicletes” que esdevé obra mestra de la seva primera època. Una composició volumètrica que assoleix rara perfecció i en la que apareixen de trascantó el ciclista i la palmera que varen ser protagonistes de bona part d’aquell temps.  Una obra de gran qualitat que mostra la gran qualitat que atresorava . 

 

Perecoll

Perecoll ( Mataró 1948), ens ofereix un variat mostroari del seu negre sobre negre, encapçalat per el seu espectacular paisatge del “Cap de Creus sota la tramuntana”, de la seva sèrie sobre la Mediterrània, a la que contraposa el magnífic ”Arbre”, pur exercici de precisió tècnica, completant el conjunt amb tres treballs més , dels que caldria destaar “Carmen” , ple d’energia i vida.

Jordi Prat Pons

De Jordi Prat Pons (Mataró 1965) se’ns presenten dos excel·lents  col·lages  de 2011, de gran força expressiva , en els que la pintura és element marginal, ja que els treballs son construïts sobre bigarrats col·la ges matèrics amb el fonament de cartells publicitaris, que assoleixen en les seves mans una força explicita i una personalitat, absolutament magistrals, alhora que de gran bellesa plàstica i estètica.

 

El llibre ÉsCultura. JORDI PRAT PONS

 

Aquest any de 2025 és el 25 aniversari de l’Associació Sant Lluc que comença la celebració amb la inauguració en la seva habitual sala d’Aparelladors del treball escultòric volumètric de Jordi Prat Pons efectuat amb llibres, amb el títol/juguesca de  “El llibre ÉsCultura” amb el que defineix el seu treball escultòric volumètric realitzat amb llibres,  del que el públic en la seva majoria en tenia notícia  fotogràfica o periodística, però que mai havia pogut mostrar en la seva ciutat nadiua de Mataró.

Jordi Prat Pons és un artista convençut que sempre ha tingut una idea al cap i ha lluitat per dur-la a terme . Aquells que el coneixem des dels seus començaments podem parlar i recordar, del seu figurativisme morandià dels seus començaments que esdevení  , després de la seva figuració esportiva, en els seus especials jocs amb ampolles i etiquetes amb les que comença el seu ideari de compaginar el collage material amb la pintura pura i dura.

Amb el temps hem pogut observar com la pintura anava abandonant el seu espai de privilegi per ser simplement l’acompanyant als treballs materials, en bona part de fonament publicitari, que esdevenien motor i eix del seu treball.

En el catàleg de Tempus Fugit dèiem d’ell que era l’autor que més s’havia acostat en una aproximació plàstica  a icones i/o marques, ja fossin comercials o culturals. Però si acostava no per criticar-les o deïficar-les , is í en canvi per capgirar-les i convertir-les en elements usats i per tant desubicats de la seva funcionalitat.

Tal i com podem veure i gaudir ara mateix a la col·lecció Bassat que s’exposa a la Nau Gaudí, els personatges artístics gestats per altres autors famosos agafen noves mirades i perspectives sota la “manipulació” plàstica a les que les somet amb saviesa, elegància plàstica i gran capacitat creativa , en Jordi Prat.

I en aquesta corrua sense fi en l’afany de cercar nous camins comunicatius, fa un parell o tres anys, que Jordi Prat Pons ens sorprenia amb la seva juguesca escultòrica realitzada amb llibres diversos, de tota mena, color , tipus de lletra, etc amb els  que adequadament situats , jugant amb els seus colors i òptiques, establia un joc visual amb el que recreava una figura , que amb la seva imatge engrandida ampliava el seu concepte i el diàleg humà en el que es trobava immers.

El seu gegantí retrat de Van Gogh va trencar tots els murs i ha estat reproduït visualment per mig mon, i ha rebut l’aplaudiment tancat de tot aquell que l’ha pogut visitar. El mateix ha succeït amb el David de Miquel Àngel i ara, i per primera vegada a Mataró, Jordi Prat Pons ens mostra tres dels seus darrers baluards  artístics.

Per un costat trobem  el collage de títol “Biblio”  que havia estat seleccionat en La Biennal Torres García. Una obra de més arrels pictòriques però realitzada únicament amb lloms de llibres que estan lleugerament modificats en part per aconseguir el resultat final que és aclaparador .

Le altres dues obres presents son el Retrat de Martin Luther King, realitzat donant color a una coneguda fotografia i que està realitzat amb cura tècnica total a la que afegeix un decorat global que intensifica la seva força.

Finalment , i en la part central, ens presenta una sortida atlètica de gran força , però que precisa d’una més ample distancia per ser assaborida en plenitud.

Tres obres d’ample mida en la que Jordi Prat Pons demostra per una part la seva gran habilitat compositiva , mental i ideològica en la plàstica, i per l’altra fa demostració de que l’art segueix essent un element viu en el que sempre es pot trobar un nou camí i assolir-lo amb qualitat i dignitat sempre que esdevingui un element de creació del millor nivell possible.

Per tot això queda clar que recomanem intensament la visita  la seva exposició amb la certesa de que els agradarà , alhora que motivarà la seva visita a altres obres i/o exposicions que no es moguin en els paràmetres habitual. Una gran exposició que honora amb alt nivell, el 25 aniversari de l’associació Sant Lluc.

 

Ps.- Fora  de l’exposició crec que cal qualificar com enormement lamentable el fet de que en l’acte inaugural no és fes la pertinent glosa d’agraïment a aquelles persones que han dirigit l’entitat en la majoria d’aquests magnífics 25 anys.

 L’oblit a un passat que s’està notant massa en aquesta nova època i que és  difícil d'entendre ja que en la comparança entre  les exposicions, celebrades i previstes, d’aquestes dues temporades , el passat guanya amplament en varietat i qualitat.

Esperem que el reconeixement a la tasca feta és faci el més aviat possible per responsabilitat i l’adequat agraïment pel treball dut a terme.

 

 

RFLEXIONS AL VOLTANT DE LA MORT DE LA DESTIL·LERIA

 

Certament la propera desaparició de La Destil·leria ha caigut , per més que era de tothom, si més no sospitada,  com un gran gerro d’aigua freda sobre el cap del món artístic local, que es queda orfe d’un espai artístic professional. Arriba ara l’hora de l’anàlisi, del fet i del no fet, de les raons, les causes , i el per que dels plors i la desesperació d’alguns que ara s’alcen desconsolats, quan en bona part en son responsables.

Era el 9 de febrer del 2014 , quan encara faltaven 6 mesos per a la seva inauguració, quan vaig escriure les primeres paraules sobre el projecte en un post: “Va ser trepitjant l’espai quan es feien evidents aquelles idees difícils d’imaginar tan sols amb les paraules. A més , l’insultant eufòria il·lusionada de qui ha generat  l’ideari i a més l’està portant a terme, era obligadament encomanadissa”.

Al que un afegia: “Certament que queda molt per polir, que algunes de les primeres decisions no son del tot reeixides ja que ha pogut més el cor que el cap, com és natural, però les quasi dues hores de xerrada m’han produït sensacions altament positives i m’han ensenyat una mirada clara , neta , amb capacitat d’escoltar i amb desig d’aprendre. I principalment m’ha mostrat una cara poc habitual, com ho és la del reconeixement de les pròpies limitacions i un convenciment de que el projecte no és foc d’encenalls, que hi ha un estudi de futur i que l’aposta està feta per lluitar i per guanyar”.

I així naixia el 18 de juliol de 2014 La Destil·leria amb la primera edició de “Seny i Rauxa” en que hi prengueren part Carla Aledo, Albert Alís, Anna Aluart, Laia Arnau, Salvador Alsina, Mireia Cancio, Pol Codina, Marc Llacuna, Eduard Novellas, Teresa Pera, Perecoll, Sergio Ruiz, Joan Safont i Julian Waisboard, noms quasi tots ells desapareguts de la seva  història. En la que com veiem hi havia de tot, amb molta presència fotogràfica i una línia artística variada en estil i en potència.

La primera exposició individual va córrer a càrrec de Delphine Labedan, una il·lustradora que presentà una mostra certament decebedora, a la que seguí Teresa Pera amb un molt interesant mostroari del seu bon fer, una mostra de Diaz Alamà i els seus alumnes, una excitant exposició de Joan Hortós i  Oriol de la Hoz,  els dibuixos  muralistes de Miquel Wert, la col·lectiva de quatre grans joiers mataronins com Txé Aymat, Perecoll, Núria Calsapeu i Marta Campoy, a la  que seguiren els paisatges minimalistes de Blanca Gibert per acabar temporada amb una nova edició de “Seny i Rauxa” amb la que em vaig acomiadar de la crítica d’art oficial.

A aquest inici van seguir unes temporades variades i eclèctiques que a  l‘any 2020 van merèixer aquest comentari: “La galeria ha mantingut una línia eclèctica i variada, però amb molts alts i baixos degut, penso jo, a una manca de línia definida d’actuació  que alhora podria ser absolutament dispersa. Però que en aquest cas, i degut a la diversitat del assessors , passa de ser de dispersa a caòtica, confonent del tot a l’espectador , fet intranscendent si d’un espai públic es tractés però molt important quan pensem que en aquest cas és un espai privat i per tal  ha de ser capaç de generar els beneficis  suficients com per garantir la seva supervivència.

Però a bon segur l’important no és això, ja que no deixen de ser vectorials que es poden variar i corregir. L’important és que La Destil·leria  ha esdevingut un espai artístic de referència que ha transcendit del local. Si Tertre en la seva època va incidir en tota una generació al respecte de l’art i el seu consum i adquisició, ara La Destil·leria sembla podria fer el mateix amb una altre generació, allunyada generalment de l’art i que es troben a gust amb l’espai i les seves propostes el que pot provocar aquella addicció a la contemplació i el col·leccionisme que podria afermar el sempre dèbil substracte del que gaudeixen les galeries d’art”.

Però en les darreres quatre temporades  sols les Ornitografies de X. Bou, els dibuixos de Bego Terrades, les obres del artistes de la sala Perill i les fotos de Severinne Gaigneau, juntament amb els artistes que han exposat en els col·lectives dirigides per Romero Gil, han trencat tot l’ideari pluridisciplinar i especialment aliè a Mataró que Agit Baqué proposava com essencial en la seva línia expositiva. I queda clar que amb aquesta línia , pura i quasi exclusivament localista, no hi havia sortida possible i la mort era inevitable.

Per què com ha quedat molt clar, i per si algú encara no ho sabia , qualsevol galeria que vulgui establir-se a la ciutat haurà de jurar-se a si mateixa que sols pot fer com a màxim dues exposicions d’artistes locals a l’any, a ser possible una d’un artista consagrat, i l’altre la d’una promesa a la que donarà l’oportunitat. Si no ho fa la seva condemna a mort està cantada.

Tertre va morir després d’una llarga carrera que el va portar a participar a  Arco en tres temporades , i amb exposicions d’artistes de primera divisió de l’art català i amb un nivell tan excepcional com el de Paco Valbuena amb qui iniciara la seva gran experiència. Va ser durant molts anys una galeria absolutament professional, amb una mirada ample i variada.

Minerva va viure dels moments en que l’art era un boom econòmic, en que els preus de les obres assolien unes xifres fora de mida i el seu director es va saber moure bé en l’intringulis d’art i negoci, vorejant en ocasions la il·legalitat. Quan  es va desinflar el globus i varen desaparèixer els inversors, Minerva va morir.

La Destil·leria ha viscut en un temps difícil per l’art i no ha pogut o sabut, triar els artistes i el tipus d’art que podia interessar a una majoria més ample, de la que s’ha envoltat. El seu desconeixement del món de l’art, ha fet que portés una direcció discontinua i anàrquica, segons qui fos qui li mengés l’orella en el moment. I no ha fet justament allò que prometia del tot convençuda el primer dia que vàrem parlar, com era  no caure en el localisme, ja que com és evident des de fa molts anys, els artistes locals exposen a les galeries, però la gent les visita i fa la tria, però després s’acosta al seu taller i allà fa la compra, amb preus reduïts i deixant sense beneficis al galerista. Una qüestió aquesta , absolutament dominant en el col·lectiu artístic mataroní, amb tan sols un parell d’excepcions que mantenen el mateix preu al taller o a la galeria, signe clar de professionalitat. I així no hi ha manera de sobreviure.

Amb aquestes condicions el resultat estava escrit. I amb més raó, quan aquest amiguisme, marcava uns camins particulars per un costat, però alhora s’acostava a la gent de l’IMAC en la necessitat absurda, de demostrar el coneixement de la realitat artística quan per història i els pocs anys de volada, fins i tot la persona més saberuda està encara a les beceroles.

Tot això va generar una tendència de favor cap a les persones més proclius a l’afalac mentre que s’obviava a tot aquell que exercia la més mínima crítica. Un mateix ho ha patit clarament amb el fet de que fa anys que ni se m’informava ni  era convidat a les exposicions.

En el moment d’esbrinar causes, per poder-les corregir en un futur, hi ha un punt fonamental. Si volem ser una galeria professional, hem d’actuar com a tal, cosa que no ha fet la Destil·leria, i actuar amb un projecte definit, per més obert que estigui. Saber quin artista és bo i quin és dolent, quin tipus d’art ens interessa i quin no, i actuar en conseqüència amb un parell d’assessors amb qui confiar cegament. I principalment creure convençudament que no es sap res d’art ni del comerç de l’art i que se n’aprèn constantment.

Ara , després de deu anys de vida, el coneixement de l’Art, dels seus artistes i de la seva història, és absolutament quasi nul en Agit Baqué, persona poc habitual de visitar exposicions, ni tan sols les que es celebren a la ciutat i comarca, i mantenir la mirada sols en el que diuen els seus amics / assessors porta indefiniblement al fracàs i a la mort artística i comercial.

Però ella no és la gran culpable. Ha fet un gran esforç per assolir unes fites , que no ha aconseguit per la manca de criteri artístic i els mals consells dels que n’han volgut treure rendiment personal, obviant les característiques d’una ciutat massa llunyana a l’art en un moments especialment difícils per el seu comerç.

Com mai una frase popular serveixi com anell al dit per acabar les reflexions: “Entre todos lo mataron i el solito se murió”. Una historia que marca l’art d’una ciutat, amb un munt d’artistes i cap lloc professional per exposar.

Algun valent s’atreveix a l’aposta?. Essent, com som, capgrossos , potser dintre d’una anys trobarem un nou suïcida. I fins llavors, ja ho sabem, “ajo i agua” que és sens dubte el que es mereix tan esquerpa ciutat amb l’art.

 

 

ART A MATARÓ. R.I.P. A LES SALES D’ART

 

Mirin i llegeixin atentament aquesta llista.

 

Abast, L’ (2 espais)

Ajuntament , sala de l’ ( a l’entrada de l’edifici)

Anteprima

Anticus

Ateneu Caixa Laietana ( 3 espais expositius)

Banc de Bilbao

Banc Mercantil de Manresa

Biblioteca Popular

Biga blava

Caixa de Catalunya

Caixa Laietana ( a la Pça de Sta Anna i a la Riera)

Can Palauet

Capgròs, espai

Casa del Llimoner

Casal

Club Nàutic

Cripta d’Art, la

Enblanc, espai

Espai 28

Espai F

Foment Mataroní

Fuset

Gal Art

Layetania, Centre Atlètic

Mímesis

Minerva, Galeria

Museu Municipal

Presó , La ( sala del Sant Lluc)

Ràdio Nyala

Repsol- Fundació Mare Nostra

Sant Lluc ( carrer Bonaire)

Studium 48

Submarí groc

Tertre ( a l’inici Tantra)

UEC

V&A

Voltes de la rectoria , Les

 

Aquesta llarga llista que depassa els 40 espais artístics, és la de galeries d’art, professionals, afeccionades, públiques o privades que han mort a Mataró en els anys en que he exercit la crítica d’art a la ciutat, i potser m'en deixo alguna. Hi podríem afegir les del casal de Joventut o les dels diferents casals de barri, però aquestes han tingut un caràcter purament residual en l’art mataroní. També hi podríem afegir noms de Premià de Mar, Vilassar de Mar i de Dalt, d’ Arenys de Mar i de Caldetes, però el conjunt seria el mateix.

Ara hi afegim La Destil·leria i deixem quasi orfe a la ciutat de Mataró d’espais expositius quan és la ciutat amb més artistes per m2 del nostre país.

Potser que hi reflexionem tots, encapçalats per qui menys ho fa, el nostre gens estimat Consistori.

FRANCESC CASELLAS. IN MEMÒRIAM. LA CÚPULA

 

La Cúpula Art Gallery inaugura any presentant una exposició in memoriam de l’artista arenyenc Francesc Casellas I Tutó, que mori l’any 1997, després d’una llarga carrera en la que compaginà la seva vida professional amb l’artística en la que treballà en el camp paisatgístic tradicional d’arrels lligades al paisatgisme de l’escola d’Olot i en el dibuix que curiosament realitzava en bolígraf.

Ara se’ns presenta el seu treball, més enllà del 25 aniversari de la seva mort, en una exposició que ens mostra dues cares d’un passat artístic que encara que és proper ha desaparegut del tot tant en l’àmbit expositiu com en el de vivència creativa.

Aquesta exposició és mostrari vivent del que s’acostumava a exposar per arreu del país fins a finals dels 80. Veure l’exposició ens retrotrau a les obres de Grau, Esquerra, Pujol, López , Diví i tants pintors paisatgístics que dominaven les tendències d’aquells anys amb l’aplaudiment tancat dels visitants a les seves exposicions. Un , tot passejant-se per la sala, ha fet translació a les exposicions de la galeria Tot Art del Torrent, o a les de a Biblioteca Popular dels anys seixanta, on cada mes podíem veure exposicions d’aquest caire.

Una obra que vista en ulls del passat, està molt ben feta, havent assolit amb tota dignitat un nivell més que acceptable de bona pintura clàssica catalana popular, aquella que omplia artística i amb tota satisfacció els espais millors de les cases  de classe mitja del nostre país i com no de la nostra ciutat.

Una exposició que poc ha de dir en l’artístic en els moments actuals, però que esdevé una exposició en certa manera històrica ja que aquest i no altre ,  era l’art català per excel·lència, el que practicaven la gran majoria d’afeccionats i al que dominava abastament  en les nostres llars.

És per això que recomano la seva visita, esdevinguda recull històric d’un passat ben proper, alhora que fa patent el bon fer formal dels artistes que varen dominar durant tantes dècades l’art popular del nostre país i el sentiment artístic dels seus habitants.

 

Francesc Caselles i Tutó

La Cúpula Art Gallery

 De l,11 de de Gener al 4 de febrer de 2025

MEMÒRIA DE FONS. LA DESTIL·LERIA

 

Aquest cap de setmana s’ha inaugurat la darrera exposició de La Destil·leria, el darrer actiu comercial de l’art existent a Mataró. Una exposició  en forma de col·lectiva  amb la participació de 51 artistes vinculats amb l’espai en el decurs d’aquestes deu temporades de vida de la mateixa.

Una col·lectiva certament emotiva pel seu significat, i  amb un bon  nombre de participants que han respost a la crida final amb una qualitat excel·lent  en la majoria de peces presentades, que essent mes reduïdes en la mida, no ho son en la qualitat i representació artística de l’autor, confegint una calaix de sastre de veritable nivell en el que els bons afeccionats tenen la possibilitat de trobar una peça d’art de qualitat, i amb un bon preu,  que s’avingui als seus gustos, plaers i necessitats.

Una exposició  de la que aconsellem amplament la visita i de la que sols ens queda el petit mal regust de la manca de part de la gent que estàven allà en el moment en que començà la història com el cas de Dominique Labedan que és l’artista amb la que celebrà l’exposició inaugural , i d’altres artistes , en una greu errada que enfosqueix aquesta magnífica exposició de cloenda d’un espai que converteix a Mataró ,amb la seva desaparició, en un trist i lamentable, desert expositiu .

 

Memòria de fons

La destil·leria.

Des de l,11 de gener de 2025